Programa 417
En el món del jazz, com en qualsevol altre del camp artístic, hi ha gent que sap tocar el botó adequat per aconseguir allò que s'anomena "èxit comercial". 'artista que anem a escoltar hui és un d'eixos que, a més de tindre qualitat artística, va tindre la sort trobar eixe botó.
En efecte, Nat "King" Cole -ja sabeu la costum de nomenar amb títols nobiliaris als artistes de jazz ("Duke" Ellington, "King" Oliver, etc.), gràcies a la feliç coincidència entre una veu molt agradable i un poc "ensucrada", que va coincidir amb l'època dels grans "crooners" (Frank Sinatra, Bing Crosby, Frankie Avalon, Mel Torné, etc.), va tindre una gran popularitat com a cantant, arribant a vendre més d'un milió de discos -per primera vegada en la història- el que li va proporcionar una enorme quantitat d'ingresos.
Lamentablement, el gran èxit aconseguit com a cantant va fer que molta gent, fora de l'àmbit dels afeccionats al jazz, desconeguera que els seus començaments artístics els va fer davant del teclat d'un piano des de ben jove. Influenciat pels "clàssics", però a cavall, per edat (nasqué l'any 1919) dels inicis del "be-bop", va ser catalogat entre els pianistes de l'anomenat "middle-jazz", junt a gent com Erroll Garner i Count Basie, encara que ell es reconeixia com a seguidor de Earl Hines fonamentalment. Entre els seus col·legues de professió s'admirava el seu ús de la ma esquerra, molt melodiosa front a l'habitual ús de marcatge del ritme, probablement a causa de la seua fonamental dedicació com a cantant.
Forçat per la seua gravadora, Capitol, que trobà en ell, a finals dels 40' i a la dècada dels 50',una autèntica mina d'or en la seua veu avellutada i molt adequada als èxits populars de moda i per ballar, va anar abandonant el jazz, encara que en la seua veu es feia sentir, moltes vegades, eixe "pessig" del "swing".
Lamentablement, eixes circumstàncies van fer que gravara molt pocs discos al començament de la seua carrera, fonamentalment, en un original trio format per ell al piano, i per varis guitarristes i contrabaixistes al llarg de la seua vida, trencant l'habitual formació de piano, bateria i contrabaix. Eixa formació funcionava de manera que el piano no era la "vedette" del trio, ben al contrari, la seua idea era la de que tots tres formaren un "tot" on cadascú tenia els seus moments però, fonamentalment, resultava una agrupació que s'acoblava perfectament a la seua tasca com a cantant, deixant de banda la seua tasca de pianista. Això fa que els seus discos en format de trio i sense cantar, resulten una raresa difícil de trobar, lamentablement. Per cert, que un curiós disc amb Quincy Jones ja va ser posat en un programa anterior
El disc que aneu a escoltar té la característica de que va ser el darrer que va gravar en estudi, amb el seu darrer trio, entre els mesos d'agost i setembre de 1956. Malgrat que el títol "After midnight", suggereix una d'eixes jam sessions que els músics de varis locals pròxims, després d'acabar la seua actuació, feien per deixar-se dur per eixes cançons que coneixien des de menuts, o de la seua adolescència, cançons conegudes per tothom què, fins i tot els no afeccionats al jazz, cantussejaran en escoltar-les, el disc va ser gravat en estudi, però amb eixa idea al cap.
Un disc d'agradable escolta on, acompanyat de vells amics com el saxo alto Willie Smith o el trombonista Juan Tizol, autor del superconegut "Caravane" i alguns músics més, s'escolta creant un ambient relaxat, propici per llegir un llibre o deixant-se dur per la música simplement. Si alguna vegada trobe un disc on el Nat King Cole no cante, sens dubte que el posaré, però serà molt difícil...
