Un finestral obert i que entre l'aire: Caroline Shaw-2

 

Programa 730

"Estic constantment inspirada en Bach, potser no en el seu món sonor per se, sinó en el seu amor per la música, l'amplitud del que va crear, el seu impuls constant per fer coses." Caroline Shaw

I no solament per Bach, és clar.  De fet en alguna entrevista que he trobat, esmenta tant Mozart com Arvo Part. En definitiva, el que preten és com comenta " La meua parella diu que la meua música és una porta a la teràpia. És la meua manera de processar el món que m'envolta"

La màgia de la música és quelcom que sols una minoria d'éssers privilegiats pot crear. En un programa anterior, entrevistant a la música de Benifayó Marian Rosa Montagut, artista que roda el món amb la seua música "antiga", va dir que "No ets tu qui tria la música, sinó la música la que et tria a tu".

Caroline Shaw toca tots els aspectes del món musical, car és, com a mínim, compositora, cantant, violinista, arranjadora, productora... i en tots ells diu que es troba a gust, que tot eixe món és, en definitiva, la música hui. Que tant se li dona treballar en un cor, gran o petit, que amb un grup de cambra, una orquestra, una o un cantant o grup pop, rock, folk, en definitiva que allò que li agrada és fer música.

La seua darrera aventura, després d'haver aconseguit el seu cinqué Grammy en la categoria de Millor música de Cambra/Petit Ensemble, amb el disc "Rectangles and Circumstance," amb el grup Sō Percussion. , és un duo - "Ringdown"- amb Danni Parpan, ambdues cantants, ambdues utilitzant instruments digitals, fent una música que elles anomenen "electrònic pop".

La informació que, mitjançant la xarxa, es pot obtenir sobre ella és tan "oceànica", que he renunciat a posar més enllaços dels que hi ha al text de l'anterior pòdcast. La seua edat actual, quaranta-tres anys, ens dona la idea que encara té moltes coses a fer... i les farà perquè, en primer lloc, no en té prou mans per als encàrrecs que li arriben, però també, perquè n'estic segur que, en aquests moments, per dir-ho d'alguna forma, alguna cosa li estarà rodant pel cap per compondre alguna obra nova.

 Al programa dee hui escoltareu una peça de cambra per a Clavicembal o piano i quartet de corda, i una altra, que a mi em sembla sublime, anomenada "OCHRE" , per a cor sols.

De segur que ella opina, com la Marian Rosa Montagut, que "la música l'ha triat"

Un finestral obert i que entre l'aire: Caroline Shaw-1

Programa 729

Si en altres èpoques el centre de la innovació es trobava a Europa, fonamentalment a Alemanya i França, és evident que, en aquests moments i, sobretot, al segle XXI, el lloc on s'està treballant més en el camp de la renovació musical és, de forma evident, els Estats Units d'Amèrica. L'existència d'un bon grapat d'universitats i altres institucions, d'entre les quals la més coneguda -evidentment- és la Berklee School què, amb la seu central a Boston, té els tentacles escampats arreu del món (un d'ells a València) i si bé el jazz és un gènere d'especial interès als Estats Units, és ben cert que també l'anomenada "clàssica" està rebent d'enllà unes enormes espentes per a la seua renovació, amb una notòria presència de dones. La música que escoltareu a este programa, i al que ve, neix del treball, la inspiració i l'esperit d'espentar els límits dels sons musicals cada cop més enllà d'una jove compositora nascuda a la localitat de Greenville l'u d'agost de 1982, té ara, per tant, quaranta-tres anys... i ja quatre Grammys i un Premi Pulitzer (la persona més jove i dona en rebre'l) anomenada Caroline Shaw Soprano, violinista, compositora i arranjadora, i encara que el seu camp de composició es decanta preferentment al gènere vocal, el seu ja enorme catàleg inclou, a part de la seua col·laboració amb un variat grup d'agrupacions vocals, de cambra, orquestral i de bandes sonores, treballa també amb gent del blues, hip-hop, reggae i pop. En aquest darrer camp no em puc deixar de comentar que la majoria dels arranjaments del disc "Motomami" de Rosalía (una persona realment atípica en el món de la música de masses) són seus. Però també, per exemple, ha escrit obres per encàrrec de mites de l'Ópera com la Renée Fleming o Anne Sofie von Otter, amb la qual s'ha gravat un disc. M'interessa ressaltar, sobretot, el seu treball en la utilització de la veu. Fundadora i membre de l'octet vocal mixt Roomful of Teeth (del qual podeu escoltar ací el disc guanyador del Grammy 2024) el seu tractament de la veu, amb sospirs, murmuris, petits recitatius amb variacions absolutament originals, unes dissonàncies absolutament precioses i una utilització de les paraules que fa encaixar en la música com una nota més i no com a suport del text, donen com a resultat uns sons originals i absolutament encisadors. No deixa, òbviament, d'utilitzar les eines que l'electrònica musical actual dona als músics d'ara, però, com a excel·lent compositora i arranjadora que és, l'efecte no deriva en una presència evident d'aquestes tècniques, pel contrari, la integració perfecta fa que el que l'oient percep es, simplement, música. Amb sonoritats sorprenents, potser, per a les oïdes poc propícies a la renovació musical, però que donen un color molt personal a les seues composicions sense eixir-se'n -aparentment- del "cànon" tonal. Una figura absolutament calidoscòpica de la qual escoltarem hui un parell de peces i el pròxim programa altres, més centrades a la música instrumental. Al de hui sonarà l'esmentada guanyadora del premi Pulitzer, "Partita per a huit veus" i altra, anomenada, "Narrow Sea", on la línia argumental és l'aigua en diverses situacions. Dues delícies. Espere que gaudiu amb la seua escolta. 

 

I la pròxima setmana més... 

 

Una mestra de so inconfusible: Jane Ira Bloom

Programa 732

Durant més de quaranta anys Jane Ira Bloom ha estat una d'un petit grapat de saxofonistes en centrar-se exclusivament en el soprano, l'instrument més agut de la gamma, però al qual esta dona li treu uns sons d'una extremada dolcesa i subtilitat. El seu estil privilegia les notes llargues, les pauses, produint una música que respira, que flueix de manera natural. La Bloom cerca l'esperit lliure per improvisar d'una manera que busca l'ànima. Un dels trets més notables de Bloom és la seva capacitat per donar profunditat a composicions que es basen en melodies aparentment simples.

El seu mestratge, no sols com a instrumentista del soprano, sinó com a música, està amplament reconegut per músics de totes les generacions. Ja vàrem comentar que una de les compositores més notables de l'actual avantguarda nord-americana, Caroline Shaw, escoltada recentment ací, li reconeix el mestratge.

El disc que s'escoltarà hui al programa, "Early americans", va estar guardonat amb un Grammy l'any 2017 en l'apartat de "Millor àlbum de música immersiva" (ells sabran què vol dir això... encara que crec que es refereixen a gravades en "surround sound"). El cas és que va ser el primer àlbum que Jane Ira Bloom gravava en format de trio, després de trenta-sis anys de professional, amb Mark Helias al contrabaix i Bobby Previte a la bateria, dos vells amics i reconeguts músics, amb el lideratge de Jane Ira Bloom, clar, al saxo soprano. L'àlbum és el seu 16é com a líder.

Les peces interpretades tenen una barreja d'ambients i estils, però sempre dintre d'un ambient acurat, més líric unes vegades, com en els dos solos que fa, com en altres peces amb un ritme més marcat on els seus companys creen un ambient que de vegades s'acosta al "free", amb una gran quantitat de subtileses i una varietat infinita del baixista Helias, i Previte proporcionant una propulsió irresistible, rica i viva amb el color, però sempre seguint la tònica marcada pel so avellutat de la saxofonista.

El disc inclou un parell de peces no acompanyades, com he esmentat. Una està dedicada al difunt Kenny Wheeler, que captura l'estat d'ànim líric i meditatiu del trompetista canadenc. L'altra, l'única peça no escrita per Bloom, és una interpretació, profundament sentida, de la peça final de "West Side Story" de Bernstein "Somewhere", on el lirisme de la composició es mostra nu i encisador. Ambdues peces incorporen un lleugerissim toc, quasi imperceptible d'eco, que arrodona l'ambient íntim però intens de la interpretació.

En definitiva, un excel·lent disc que n'estic segur que vos agradarà, que vos captarà l'atenció si l'escolteu en un ambient, preferiblement, calmat, per degustar adequadament tots els matisos.

Com a nota final, dir-vos que el seu darrer treball d'enguany "Songs In Space", ha estat nominat per als Grammy d'enguany. No li resulta estranya la cosa perquè, a part del disc que escoltareu, guanyador el 2017, va tindre tres nominacions anteriors.