La història de la relació entre les sis Suites per a violoncel del gran pare J.S.Bach i el català universal Pau Casals podria haver estat escrita per un bon narrador d'històries, però no va ser cap invenció literària.
Un jovenet de tretze (tretze!!) anys, amarat de música ja a la seua edat, va a una llibreria de vell vora del port de Barcelona, per tal de comprar algunes partitures de música per a piano de Beethoven. De sobte, un poc arraconades, veu unes fulles amb música impresa on li crida l'atenció el nom de Johann Sabastian Bach; agafa els papers i observa que són unes suites per a violoncel. Emocionat agafa els papers i se'ls compra i, en arribar a casa, es posa a llegir i a tocar amb el seu instrument les peces.
Després d'un somni d'uns dos-cents anys, aquelles notes sonaven una altra vegada. En aquell moment eixes peces eren desconegudes pels músics de l'època. Els trobats per Pau Casals eren uns papers impresos al començament del segle XIX i no es tenia notícia d'eixes obres. El jove Pau Casals les estudia incessantment, les treballa i les fa seues, com integrades al seu torrent sanguini. L'enorme respecte que l'inspiren fa que no s'atrevisca a tocar-les en públic fins vint anys després. Són un cert maldecap, a part d'una obsessió, car la partitura no en duu cap indicació de tempo, ni de dinàmica, formes de tocar i possibles moments d'adorns improvisats, d'alguna manera les té que "reinventar/reinterpretar".
Segons sembla són unes peces escrites amb la idea de ser un exercici de pràctica per a aprenents a violoncel·listes, però la música que està als papers no és, de cap manera, un pur exercici escolar. Supose que Casals, en adonar-se, va pensar que també eren uns "exercicis escolars" els d' "El Clave ben Temperat", però el geni de Bach s'escolta a través d'eixos "exercicis" com una obra mestra, ja reconeguda aleshores (Mendelssohn mediant).
La interpretació d'eixes obres retrobades resulten un enorme èxit en ser interpretades en públic i poc després, amb l'ànima encongida pel drama de la guerra a Espanya, grava a Londres a la tardor de 1936 dues d'elles, la segona i la tercera. Al llarg dels dos anys següents grava les altres quatre: l'èxit és fulminant i el ressò de les gravacions supera amb molt les esperances del Pau Casals.
La resta és ja història. Amb criteris inicialment controvertits sobre la seua interpretació, sobre els criteris musicals emprats, molt prop de la sensibilitat romàntica de l'època per part de Casals, la difusió de les Suites esclata i, a hores d'ara, les gravacions fetes per part de múltiples violoncel·listes superen amb escreix, segurament, el centenar, per als violoncel·listes, les sis suites continuen sent la seua alfa i omega, un ritu de pas, la muntanya Everest del seu repertori. Les noves gravacions de les suites guanyen regularment els premis de "disc de l'any" i els vells enregistraments mono de Casals, adequadament reviscolats amb les noves tecnologies, encara són un dels més venuts entre els títols històrics. Però la cosa no s'acaba amb els violoncel·listes, car una gernació d'intèrprets de flauta, piano, guitarra, trompeta, tuba, saxo, banjo, acordió i més han interpretat la música amb un èxit sorprenent. Fins i tot guitarristes de Rock s'han atrevit amb elles.
Per a Pau Casals la interpretació pública al llarg de la seua vida va estar sempre com una obra inacabada, sempre amb noves troballes, sempre amb quelcom de nou que treballar en elles, com un oceà de música navegable de mil formes.
Lamentablement, el seu compromís polític antifeixista el va dur a no tocar públicament una sola nota arran de l'èxit feixista a la guerra d'Espanya i mentre estiguera Franco, durant quinze anys -QUINZE ANYS!!- i a no tornar mai a la seua estimada terra catalana car va morir el 22 d'octubre de 1973, poc de temps abans que el dictador. La seua petjada, però, és inesborrable en la història de la música occidental per la seua innovació en la forma de tocar el violoncel... i pel seu redescobriment de les Suites de Bach.
Honor i glòria a Pau Casals, gran músic i gran persona.
