Programa 377
Cadascú neix on neix i això marca, per a bé o per a mal, la vida de les persones. La que anem a glosar hui va tindre la desgràcia de nàixer a Berlin l'any 1886, és a dir, que la seua joventut i primera maduresa va viure el naixement i l'explosió del nazisme, guerra inclosa.
Wilhelm Furtwängler va tindre que patir eixe període històric i això va marcar, definitivament, la seua història personal i artística.De caràcter introvertit, poc sociable, mal comunicador i amb un estil de dirigir prou heterodox (sols cal observar els seus moviments en els vídeos que existeixen), la seua defensa era que la música era el seu món i que, allunyat social i políticament dels nazis, es sentia profundament alemany i pensava que, en aquells moments tan crítics, el poble alemany, tan culte i tan melòman, no es podia quedar sense la possibilitat d'escoltar els grans compositor alemanys. Beethoven -per sobretots-, Brahms i tants i tants, Wagner inclòs, interpretats per artistes qualificats, encara que això implicara, de vegades, participar en actes de propaganda nazi.
Al contrari de l'èxode que va patir l'Alemanya nazi en el camp intel·lectual (artistes, escriptors, músics, pensadors...), Furtwängler va aguantar tot el que va poder, fins que a les acaballes de la guerra acabà exiliant-se a Suïssa, curiosament per consell d'un jerarca nazi, Albert Speer, l'arquitecte preferit de Hitler i ministre als darrers gabinets de Hitler.
Musicalment, que és del que tractem a aquest programa, la seua idea era la de ser el més fidel possible a la partitura amb el mínim possible d'escarafalls espectaculars que "enganxaren" al públic, que solament devia dedicar-se a escoltar i gaudir de la música què estava interpretant-se. Una actitud oposada a la del seu col·lega contemporani Toscanini, espectacular i efectista.
La possibilitat d'escoltar gravacions fetes en èpoques on la tècnica gramofònica era ja relativament acceptable, fa que cadascú puga jutjar per si mateix qui ho feia millor o pitjor o -perquè la música ja se sap que és qüestió de gustos...i modes- qui l'agrada més a cadascú.
Eixa ha estat la idea d'aquest parell de programes seguits, dedicats a aquestes figures mítiques de la direcció de la primera meitat del segle passat. Escolteu, compareu i decidiu, per vosaltres mateix, què vos agrada més i, sobretot, compareu amb altres gravacions de la mateixa obra, algunes mítiques, com les del propi Herbert von Karajan en les seues diferents èpoques, perquè va gravar esta peça vàries vegades...i no es semblen massa en ocasions.
En definitiva, ja se sap, per gustos els colors, i sobretot en la música...
També va composar algunes coses, però vist que amb això no es guanyava la vida es va dedicar a dirigir, que sí donava pel "primum vivere" ;-)
P.D.: Per una errada dic que el tercer moviment de la Simfonia estava interpretat per la Filharmònica de Berlín, quan la veritat és (tinc el disc) que l'Orquestra és la Filharmònica de Viena i està gravada el 29/11/1952 a Viena.
