No sé si cal dir molt o poc, per escrit, de l'obra de Claudia Montero.
Potser l'entusiasme que tinc per la seua obra i l'afecte que li tenia a la seua persona (Quin somriure més preciós tenia!) em farien desbordar-me i alguna persona em diria exagerat: ho admetria.
La possibilitat de conèixer una persona així no es presenta tot els dies i la casualitat de que caiguera per València, es casara i formara una família ací, va ser una sort que algunes persones afortunades varem tindre en poder gaudir de la seua música i de la seua desbordant personalitat.
La cruel realitat, la vida ("I qui és eixa per anar emprenyant d'esta manera"?, diria Mafalda, una altra argentina il·lustre) ens la va furtar quan estava en el seu millor moment. Deslliurada ja de les seues obligacions com a mare amb uns fills ja majors, era en aquest moment, a la seua cinquantena, quan estava literalment "explotant" com a compositora.
Els encàrrecs li plovien i ella, poc disciplinada que deia que era i amb una enorme facilitat per desconcentrar-se, es tancava a casa a escriure més i més bellesa.
El record de Buenos Aires, que mai el va abandonar, es fa palés tant en la seua música com, fins i tot, als títols de més d'una composició com podreu escoltar al programa. La petjada o, millor dit, el camí que va obrir Piazzolla, ha estat una amplíssima carretera per la que han circulat i circulen un bon grapat de músics, ja deslliurats pel mestre del complexe de tocar una música dels "barris baixos". En el cas de la Claudia és més eixe alliberament que l'estil, més apropat a un classicisme -un neo-classicisme, estaria millor dit- allò que fa de la seua música una experiència assequible per a unes majories que no han arribat a estimar algunes innovacions estilístiques més agosarades.
És la música de la Claudia Montero, de tota manera i clarament, una música d'ara i ací, del temps presents; els quatre, QUATRE!!, Grammys obtinguts de forma quasi successiva fan palés el seu acostament a la sensibilitat majoritària. De ben segur que, si visquera, se n'haguera endut alguns premis més.
Ara sols ens queda el disfrutar de la seua música sentida, propera i bonica. En definitiva és el que a ella la duia a compondre: procurar uns moments de plaer a qui l'escoltara.
No cal dir molt o poc, per escrit, cal disfrutar de l'escolta de la seua obra
