Una pionera en la música electrònica: Wendy Carlos i la LSI

Programa 515 (*)

Quan Wendy Carlos va llançar el seu àlbum "Switched on Bach" el 1968 (un altre isqué el 1974-Switched on Bach II), ja portava sis mesos en teràpia hormonal transgènere. Quan l'àlbum va arribar als prestatges, la persona responsable del material encara era coneguda com Walter. La seva operació de passar d'home a dona la va fer en l'any 1972, amb els diners que Stanley Kubrick li havia donat pel seu meravellós treball en "A clockwork orange" (1972), quatre anys després del llançament de "Switched-On Bach".

Va anunciar públicament la seva reassignació de gènere en una entrevista de la revista Playboy de 1979, què després ha lamentat per l’enfocament equívoc què es feia del seu canvi de sexe: "No sé quin efecte tindrà això", va dir a Playboy. La publicitat que envoltà la seva reassignació de gènere va canviar radicalment la forma en què es percebia, apreciava i discutia la seva feina, per a bé i per a mal.

Recordem que el 1964, l'inventor i enginyer Bob Moog presentava la seva màquina  en una convenció de la Societat d'Enginyeria Acústica (AES) a Nova York. Els seus instruments electrònics fets a mà van ser lloats per alguns, però altres van pensar que eren una abominació pel món de la música.
L'anècdota afortunada és que Moog es va quedar adormit després de dinar i va ser tret de la seva migdiada per un estudiant de música de la Universitat de Columbia que semblava no només interessat en el potencial musical del sintetitzador modular, sinó també en com funcionava i aconseguia la seua interminable gamma de sons. Walter Carlos havia estat aconsellat per cercar Moog pel seu professor de composició, Vladamir Ussachevsky, què creia en les posibilitats de la màquina de Moog i que va copsar el potencial de l’instrument per explorar nous mons sonors.

Carlos no es podia permetre comprar llavors un dels increïblement cars instruments de Moog fets a mà, de noguera i ben polits i acabats.  Pel mateix preu podies comprar una bona casa o un bon cotxe. En canvi, Moog i Carlos van desenvolupar un sistema de bescanvi, gravant peces musicals investigant les capacitats de l'instrument. Per aquest treball de Carlos i pels consells que van ajudar al desenvolupament del sintetitzador, Moog va negociar finalment un bon preu.

El sintetitzador modular tenia aproximadament el mateix ample que un piano vertical i els panells frontals estaven coberts de dials, interruptors i cables de connexió. L'instrument s'assemblava a una central telefònica particularment caòtica i antiga. Tenia, però, un avantatge front a d’altres màquines que s’estaven dissenyant llavors per altres persones, com Donald Buchla, què va desenrotllar el seu primer model 100 en paral·lel (de fet es patentaren amb sols setmanes de diferència), l’avantatge era que el de Moog tenia un teclat igual al d’un piano, encara que no hi havia pedals de sostingut o expressió i era monofònic, és dir, no podia emetre més d’un so alhora; incitat per Carlos, però, Bob Moog va construir un component especialment per a Walter/Wendy que va activar els acords. Seguint el seu consell també, la sonoritat del clavicordi es va introduir en l'instrument. A diferència d'un piano convencional, però, les diferents veus i elements havien de ser assajats i col·locats acuradament en l'estudi, ajustant els diversos controls dels inexistents «pedals» amb una mà, mentre que les melodies es reproduïen amb l'altra. Tot un «tour de force».

Va ser una empresa gegantina tant per Walter com per a Rachel Elkind què, com a música i productora, va veure en la música de Bach una oportunitat de provar comercialment l’instrument. La parella Carlos/Elkind havien d’afinar el sintetitzador abans de cada presa i esperar/dessitjar que es mantingués sintonitzat durant la durada de cada pista. L'àlbum és una gesta tecnològica monumental i una fita musical.

El sintetitzador de Moog va aparèixer de fet, inicialment,en 1967, en àlbums dels Doors, els Monkees, i els Byrds, bandes pre-psicodèliques que van entendre la seva promesa futurista, però el seu ús elemental no és comparable al del binomi Carlos-Elkind.

L'impacte de "Switched-On Bach" va ser sísmic. En una entrevista de 2013, Giorgio Moroder va citar l'àlbum com una de les seves influències més ràpides, decissives i profundes. La producció de Moroder sobre "I Feel Love" de Donna Summer en 1977 és un moment fonamental en la història de la música. El so del sintetitzador va ser responsable de la germinació de la música electrònica ballable. A l'igual que al "Switched-On Bach", tots els elements instrumentals en la versió d’estudi de "I Feel Love" es van executar en un sintetitzador modular Moog. Els sons dels DJ's actuals serien impensables sense aquell pas.
Poc després del llançament de "Switched-On Bach", es va presentar al Carnegie Hall. Leonard Bernstein i Leopold Stokowski van realitzar un concert amb la Filharmònica de Nova York i un sintetitzador Moog. El cèlebre pianista clàssic i musicòleg Glenn Gould va declarar que "la realització de Carlos del quart Concert de Brandenburg és, per dir-ho sense embuts, la millor interpretació de qualsevol dels Brandenburg".


Digital Moonscapes, l’obra que anem a escoltar avui,  publicada el 1984, va introduir l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)". Aquesta va ser la primera vegada que una composició es pensava per una "orquestra sintetitzada", amb un so significativament rellevant i factible d’usar per un compositor. Avançant-se novament a la seua època i després d'un enorme treball junt a Robert Moog, va aconseguir un so on es produïa una rèplica digital molt aproximada de timbres orquestrals estandars junt a nous "instruments" amb sons originals digitals creats per la seua "LSI".

Resulta molt interessant que entreu a l'oceànica web de Wendy Carlos, on ella mateix explica tot el procés de les seues obres i tecnologia i on conta els molts entrebancs que va tindre que patir per qüestions de drets d’autor, llibertat de difusió de la música, en general, i de la seua en particular i un grapat d’interessantíssimess entrevistes que fan veure els molts aspectes als quals un/a creador/a té que fer front per preservar la seua llibertat creativa front a la maquinaria comercial/industrial.

Tot plegat una autèntica fita en la història de la música occidental

(*) La versió del programa que escoltareu, si se'l descarregueu d'aquesta web, inclou, a més del que escoltareu a la ràdio, una altra suite de tres parts, anomaneda "Cosmological Impressions", amb tres moviments: Genesis, Eden i I.C. (Intergalactic comunications). Els comentaris artístics i tècnics de la Wendy Carlos a totes les obres del disc els podreu llegir si es descarregueu el llibret que us pose ací en format pdf.

Una pionera de la música electrònica: Wendy Carlos i Bach

Programa 514

La compositora i sintetista Wendy Carlos, què no ha seguit cap curs de música convencional, nasqué el 14 de novembre de 1939, a Pawtucket, Rhode Island. Va donar classes de piano des dels 6 anys i va demostrar talents per a arts gràfiques i ciències, guanyant una beca de la Fira de Ciències de Westinghouse per dissenyar un ordinador domèstic al centre d'estudis mitjans (l'equivalent al nostre batxillerat). Després de cursar un grau híbrid en música i física a la Universitat de Brown, va obtenir un màster en composició musical a la Universitat de Columbia, estudiant amb els pioners Otto Luening i Vladimir Ussachevsky al primer centre de música electrònica dels EE.UU., fent amistat amb Robert Moog, l'enginyer que havia dissenyat el primer sintetitzador musical, convertint-se en un dels seus primers clients.

En col·laboració amb Rachel Elkind, que va exercir de productora durant una desena d'anys, Wendy Carlos (llavors, Walter Carlos, car no s'havia fet encara el canvi de sexe) va obtenir la el primer disc de platí de la història (més d'un milió de discos venuts) amb el seu enregistrament de 1968, Switched-On Bach (*), que va popularitzar el sintetitzador Moog  per a l'opinió pública i va guanyar tres premis Grammy. Va perfeccionar les seves tècniques per a The Well-Tempered Synthesizer (1969) i va introduir l'ús de vocoders per a fer les veus sitetitzades en la seva partitura per a la pel·lícula de Stanley Kubrick, A Clockwork Orange (1972), molt abans que les pel·lícules de guerra espacial feren comunes les veus sintètiques. La seva composició original del disc Sonic Seasonings (1972) va precedir les formes ambientals de la música New Age durant més d'una dècada.

Després de gravar diversos àlbums en una línia clàssica, Carlos va escriure la música per a The Shining de Kubrick i va compondre la partitura per a la pel·lícula Disney de 1982, Tron. En aquesta última partitura va fer una barreja contínua entre orquestra simfònica i sintetitzadors, una combinació actualment popular, sobretot en bandes sonores. Digital Moonscapes va seguir el 1984, introduint l'anomenada "LSI Philharmonic Orchestra" ('Large Scale Integration' circuits)", què escoltarem al pròxim programa.

La seua obra, encara que no excessivament extensa en gravacions, ho és en innovacions en cada disc que ha tret. Durant una època, Carlos es va dedicar amb interès a recerques musicals amb escales alternatives i treballs de síntesi  musical, combinant la música del món amb seues idees musicals. Va "re-composar" una versió paròdica de "En Pere i el Llop" de Prokofiev combinant-la amb el clàssic de Saint-Saens, "El Carnaval dels Animals". Aquest projecte ja va ser fet directament amb ordinador mitjançant la tecnologia MIDI i  els projectes de la  SMPTE ( https://www.smpte.org/who-we-are) més recents. Aquest va ser el seu primer projecte què es va realitzar directament a l'ordinador.

El 1992, amb el  "Bach-On Bach 2000". Carlos va posar al dia les seues primeres gravacions, aplican-li les darreres tecnologies...i apartant-se massa, de vegades, de l'esperit original (?) del mestre Bach

 Actualment ha tornat a remodelar el seu catàleg en edicions òptimes d’alta resolució, amb molts àlbums disponibles per a CD per primera vegada.

Entre els projectes més recents, hi ha el disseny i la construcció d’un instrument amb quatre teclats, amb pedals, on tracta de combinar la magnificència de l'orgue clàssic, utilitzant la millor tecnologia de tubs i sons d’òrgans, amb els últims sintetitzadors digitals en un sol aparell permetent l’espontaneïtat d’un instrument en directe.

Wendy Carlos ha lliurat treballs sense nombre per a una enorme quantitat de institucions, universitats i empreses de tecnologia digital, relacionades amb la música.

La seua doble formació com a música i com a física l'ha dut a interessar-se per un enorme grapat de camps, incloent-hi l'ecologia.

Resumint. Una forma diferent d'escoltar a Bach al programa de hui (els tres primers concerts de Brandenburg) que jo estic quasi segur que no li hauria desagradat...massa (?) al mestre alemany.


(*)Aquest disc està disponible per a descàrrega gratuïta legal des de la web:

https://archive.org/details/switched-on-bach

La descàrrega és possible perquè Wendy Carlos va alliberar per al domini públic la seua obra. La web "archive.org" conté una quantitat inabastable d'obres artístiques, musicals, literàries, cinematogràfiques i documentals, bé per cessió dels propis autors o bé per haver superat el temps de vigència dels drets d'autor.

Walter Carlos

Programa #12

Provatures en el jazz: El "Be Radical" de Pau Viguer

 Programa 628

On va el jazz? On va la música de Pau?

La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.

El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.

L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".

La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.

La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..

Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .

El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.

La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.

La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.

La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.

La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.

Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels  "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.

Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.

La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.

El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.

Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.

En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.

La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.

Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.

En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.

Un treball icònic dels Pink Floid: The Dark Side Of The Moon

 Programa 716

L'aventura de la música és un seguit de canvis, més o menys radicals, que fa que allò que els artistes ens proposen per a escoltar no sempre és acceptat de bona manera, al seu moment, pel gust majoritàriament imperant.

La curta aventura dels Beatles, tan sols una desena d'anys, va resultar enormement decisiva en la història de la música popular, dominada des dels anys 50' pel rock & roll. 

Partint d'eixa base i amb influències d'altres músiques afroamericanes i la fusió de tot allò amb els contactes, inevitables en viure a Europa, de les innovacions de la música anomenada "clàssica", la seua música va anar obrint una sèrie de camins que, amb la seua separació a començament dels anys 70', no varen arribar a concretar-se amb les innovacions que, sobretot des de la psicodèlia, estaven obrint nous músics joves que havien "entés" -segons crec jo- la intenció trencadora de la música dels de Liverpool.

L'aparició, a més a més, de nous instruments electrònics, els sintetitzadors sobretot, amb versions ja "comercials" diríem, vam consolidar i popularitzar els experiments de Walter/Wendy Carlos i altres.

Al nostre "Camins" hem dedicat alguns programes a gent que va anar obrint noves dreceres els anys 70', fent música amb una aspiració semblant a la que va donar lloc al naixement del be-bop, és a dir, no aspiraven a fer música "ballable", volien fer una música que la gent escoltara amb atenció i assegut al seu seient, tal com es fa en un concert de música "culta". Les òperes Rock, els concerts per a "Grup de rock i Orquestra", el "Rock simfònic", varen donar una sèrie de fruits molt estimables amb gent com els Who (Tommy), Procol Harum, Rick Wakeman o Alan Parsons, enginyer al darrere de moltes d'estes produccions i grups com el que s'escoltarà hui al programa.

El disc "The Dark Side Of The Moon", dels Pink Floid, tret l'any 1973, sis anys abans de la publicació de la seua "Òpera- Rock" The Wall, va ser una autèntica bomba dintre del món de la música popular, tenint una acollida entusiasta per part de la gent i de la crítica musical, en sentit ample i no restringida al món del rock, resultant, segons diuen, el tercer disc més venut de la història (quan hi havia discs...) i mantenint les seues vendes al llarg de més d'una dècada.

L'assimilació impecable dels sons del sintetitzador amb els instruments clàssics del rock, junt amb influències del que The Dark Side Of The Moon"al món de la música "culta" s'anomenà "música concreta" (gent xerrant, sons de monedes, una intervenció vocal sense lletra, sons varis...) adequadament barrejats amb un treball conjunt de Roger Waters, David Gilmour i l'enginyer i músic, Alan Parsons, varen aconseguir una obra absolutament redona, fregant la perfecció absoluta, que va fer-los col·locar-se en la cimera del rock-simfònic, amb un disc "conceptual" que, en realitat, és una autèntica suite en el sentit clàssic de la paraula, és a dir, les diferents peces es fonen l'una amb l'altra amb un cert pont musical. Amb lletres curtes on el temes tractats no eren qüestions adolescents, sinó que parlen de la vida, la mort, el dolor, la malaltia, etc.

Encara que la seua popularitat arribà a la cimera absoluta amb l'eixida de l'òpera "The Wall", que va tindre una pel·lícula amb dibuixos tipus còmic amb la seua banda sonora i, a parer meu, una versió insuperable quan, arran de l'enderrocament del mur de Berlín, es va fer un espectacle sublim, amb la col·laboració d'un selecte i nombrós grapat d'artistes (Scorpions, Cindy Lauper, Van Morrison, Marianne Faithfull,...) en este cas sols amb la direcció de Roger Waters, erigit en símbol suprem dels ex-Pink Floid. Però eixa és una altra història.

La música de "The Dark Side Of The Moon", amb una portada de disc absolutament emblemàtica, us resultarà, a qui per edat no la conega, tota una experiència sonora.

Escolteu-la amb atenció. No us defraudarà.