Provatures en el jazz: El "Be Radical" de Pau Viguer

 Programa 628

On va el jazz? On va la música de Pau?

La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.

El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.

L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".

La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.

La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..

Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .

El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.

La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.

La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.

La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.

La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.

Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels  "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.

Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.

La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.

El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.

Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.

En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.

La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.

Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.

En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.

Pau Viguer-2: "Muy delicado"

Programa 409

Poques coses crec que cal afegir a allò que varem dir al blog de l'anterior programa. En aquest també anem a escoltar la veu, les opinions i els comentaris a les peces que ens fa l'autor, lider i intèrpret, Pau Viguer, del seu darrer disc, com no, en format trio on sembla trobar-se molt a gust, amb els excel·lents músics valencians Xuso Barberà al baix, Felipe Cucciardi a la batería i als teclats i sintetitzador el propi Pau Viguer.

És aquest un disc "Muy Delicado" que sembla voler encetar un camí en certa mesura renovador, però sense que es perda l'essència de la música del Pau, autor de tots els talls. És a dir, essència melòdica, a la que l'energia i originalitat del Cucciardi i l'excel·lent treball del Xuso, creen un ambient en què el trio sembla haver arribat "al punt de trobada" de tots tres.

A destacar les valuoses col·laboracions de tres valencians més; el saxo tenor Borja Baixauli, el vibrafonista Rafa Navarro, que aporta un so molt interessant en la peça on treballa i, per a mi, sobretot, la matisada veu de la veterana ja Cristina Blasco, què a més fa de lletrista en "Amor no era més", aportant una calidesa que fa destacar la peça en el disc. Haig de dir que, almenys a mi, tant en la versió cantada com en la instrumental en format trio, què es fa després per tancar el disc, és la peça que més m'agrada. Resulta així un disc prou variat, però sense perdre la línia dels anteriors tres: un reconeixible Pau Viguer.

Com que el propi Pau introdueix les peces -a més d'alguns comentaris sobre l'estat professional del jazz per terres valencianes- vaig a estalviar-me els meus. Qui millor que el propi autor-intèrpret per comentar la seua obra?

Ara, si el Pau no es molesta -que espere que no- jo diria que al pròxim disc, què espere prompte, siguen una miqueta més arriscats i facen un pas endavant més llarg del que han fet en aquest "Muy Delicado". Qui no s'arrisca no pot guanyar, es sol dir (o pegar-se una trompada, qui sap?).

Esperem amb impaciència un pròxim disc d'aquest trio.

Pau Viguer fa "les Amèriques"

 Programa 719

El pianista de jazz, el valencià Pau Viguer, va tindre l'any passat l'oportunitat de travessar l'Atlàntic i anar a fer una sèrie de concerts a l'Argentina.

És Pau Viguer un vell amic el programa -i espere que un bon amic meu- del qual hem destacat la seua facilitat per dibuixar línies melòdiques en les seues composicions i l'alegria que vessa en les seues interpretacions i que s'encomana si estàs escoltant-lo.

La novetat del disc que és testimoni del seu viatge, és que, sent totes les que s'escolten  en este el seu disc gravat a les actuacions, totes composicions seues, el "toc del directe" hi dona un plus d'autenticitat, de veritat a la música que ha fet a Buenos Aires.

Potser alguna part en eixa "nova vida", de l'energia que hi ha en la seua música, li vinga de tocar amb una parella d'acompanyants d'enllà, amb els quals tocava per primera vegada, un contrabaixista i un bateria, que varen fer un excel·lent treball com a acompanyants, fent-li sentir còmode al Pau.

Com el tinc a prop, a València, he aprofitat per a fer-li una petita entrevista on comenta l'experiència i alguns altres temes que li vaig plantejar al respecte.

Com que en varis programes anteriors ja hem escoltat la pràctica totalitat de la seua música gravada, sempre amb composicions pròpies, cosa que tampoc fan tots els músics -siguen o no de jazz- no m'estendré més.

Au! A continuar fent bona música, Pau! (I nosaltres a gaudir amb ella, clar!)

La música amiga: El directe post-pandèmia de Pau Viguer

 Programa 601

 

La música pot aprofitar per a moltes coses. L'altre dia, a Ràdio Clàssica, el conegut compositor de música minimalista (i de banda sonora a moltes pel·lícules) Max Richter va dir, contestant a l'entrevistador, que a d'ell no l'importava gens ni miqueta que la seua música s'utilitzara com a teló de fons per altres activitats com llegir, fer feina o el que siga. Al·legava que demanar l'atenció exclusiva permanent per l'escolta de la seua música li semblava una mena de "divisme" absurd.

Crec que l'amic Pau Viguer estarà absolutament d'acord amb esta opinió, en tot cas, però, crec que agrairia una escolta un poc atenta en el cas de la música que posarem al present programa. 

Es tracta d'una obra un poc singular, encara que no inèdita al món del jazz, que és el seu: la revisió gravada en un directe d'obres gravades amb anterioritat. En efecte, les composicions -totes seues- que podrem escoltar hui ja les heu pogut sentir en un programa anterior en format de trio clàssic de jazz, és dir, ell al piano amb un contrabaix i una bateria. No s'equivoqueu, però, les peces són les mateixes però NO SÓN IGUALS. 

Per definició, el jazz es caracteritza pel predomini de l'improvisació per sobre del que diga el paper pautat i allò que ara es diu "revisitar" peces ja gravades amb una nova gravació és cosa comuna. Evidentment això passa cada vegada que qualsevol peça musical és interpretada, amb independència del gènere, car la música en directe està, per definició, alterada/influïda per moltes circumstàncies: lloc, temps, intèrpret i, fins i tot, per l'humor de cada músic en eixe moment. La tècnica de les gravacions és la que ens permet "congelar" eixe moment per a la posteritat.

La gravació del Pau que aneu a escoltar és un directe, però molt especial, car, feta encara en temps de pandèmia, va ser gravada en una actuació difosa en "streaming", sense públic al davant, però l'intèrpret sabia que l'estaven escoltant mitjançant eixa eina que ara tot ho travessa que és la xarxa d'internet. 

La interpretació m'ha semblat un poc "agressiva" respecte de la forma de tocar del Pau Viguer, ell m'ha dit, contestant a esta observació, que potser el fet de l'insòlit moment i forma de l'actuació i que fora la primera vegada que feia un directe després de la pandèmia, potser li havia provocat un excés de testosterona i això li feia emprar-se amb més força de cara al teclat. Siga com siga, les peces que escoltareu NO SÓN les mateixes que les de l'anterior disc a trio, malgrat que els títols siguen els mateixos. Escolteu-les totes dues, una després de l'altra, i ho comprovareu. 

Per cert, la composició "S.O.S. terra", al meu parer, esdevindrà un "estandard", a poc que es conega, tant per la seua qualitat com pel seu significat angoixant respecte del futur del planeta. El disc (?) clar, s'anomena S.O.S. piano i és la versió a piano sol, com he dit, de l'anterior, "Dreaming", a trio.

P.S.: ACÍ, podreu veure l'actuació completa filmada. Sempre és interessant contemplar l'actitud de l'artista en acció. La seua postura moltes vegades amb el cap molt acotat al teclat i altres en alt mirant el no-res, com concentrant-se, recorda l'actitud de gent com Bill Evans o Glenn Gould.

Una estrena mundial!! El darrer disc del Pau Viguer Trio

 Programa 563

El Pau Viguer és un vell amic d'aquest programa i com a amic l'escolte. Atenció, però, això no vol dir que el meu comentari estiga influenciat per eixa amistat.

Després de quatre discs en trio i un darrer, fet a la pandèmia, amb ell sols al piano redescobrint/despullant l'essència de velles cançons seues, ara ens presenta un altre disc a trio, amb els seus inseparables Xuso Barberà, al contrabaix i Felipe Cucciardi a la bateria.

Fa temps que toquen junts, molt de temps, i això es nota. Però aquest disc no és un punt i seguit dels anteriors exactament. Encara que, fins i tot, re-interpreten algunes de les seues composicions de la darrera època, l'aire que tenen sembla que bufa en un sentit un poc diferent.

Sense trencar amb l'innat sentit melòdic del Pau Viguer -una de les seues senyes d'identitat més clares- sembla que tracte de retrobar alguna cosa dintre seu que, en certa mesura, havia obviat fins ara.

Hi ha peces emblemàtiques en aquest sentit: "Homofonia", "Desconstrucció de Clementi" i "Trampantojo de Bach". Els temps de la seua estada al conservatori, probablement adormits de fa temps, sembla que han tornat al seu cap i ha volgut fer una mirada enrere per, probablement, agafar impuls cap una nova etapa que s'albira d'entre les notes d'aquest darrer disc

Junt a les dues peces de composició relativament recent que a mi, personalment, m'encanten -"212 Farenheit degrees" i "S.O.S. Terra"- amb un tractament més marcadament "jazzer", el disc és un grapat de cançons ben construïdes i millor interpretades, donant fe que sap l'any i el món en què viu i que els conflictes que vivim no li són aliens.

Com dic, de vegades, la gent que ha rebut dels deus la capacitat de crear bellesa tenen l'"obligació" de crear-la per a gaudi de la resta de mortals.

I, és clar, esperem el pròxim disc.

- I una postil·la. El disc, anomenat "Dreaming", no eixirà en format físic -és el signe dels temps...- però anirà publicant-se, a partir del 22 de setembre d'enguany, a raó d'una peça per setmana a les xarxes socials habituals. Per això he dit que esteu escoltant "una ESTRENA MUNDIAL". Fins ací nou setmanes, no es podrà escoltar sencer mes que ací, als "Camins de la Música". Gràcies per la primícia, Pau!! I molta sort.

Un músic valencià, un més, que fa bon jazz: Pau Viguer-1

Programa 408

Afortunadament, ja fa prou de temps que hi ha músics valencians que brillen en el món del jazz d'ací i d'arreu el món, que han tingut que emigrar, de vegades, per poder fer una carrera professional digna. No vaig a dir noms per no deixar-me cap fora de la llista, però si que puc dir que es podria fer una Orquestra Nacional Valenciana de Jazz, com la tenen a Alemanya, a Suècia o a França per nomenar sols tres, que sonaria com la millor.

Sempre s'ha dit que el viver de les bandes dels pobles valencians ha estat un bressol de bons músics, de grans músics fins i tot, en la gama dels vents. Però les bandes no tenen piano i, malgrat això, hi ha també una excel·lent pedrera de pianistes valencians amb Ricardo Belda i Albert Sanz com a noms potser més coneguts.

Però hi ha molta més gent què, per raons del precari panorama professional que tenen els músics de jazz per les nostres terres, no tenen la popularitat que per la seua qualitat es mereixen. Hui i el pròxim programa anem a parlar amb, i a escoltar la música de, un d'eixos "altres" pianistes. Parlem de Pau Viguer, un músic que, després de fer la preceptiva trajectòria pel Conservatori, es guanya la vida com a professor de música en una escola pública, perquè eixa precarietat impedeix que es puga dedicar a temps complet a la seua vocació, a la seua passió, la música de jazz.

Nascut a València l'any 1967 té una llarga trajectòria professional com a músic de pop, de rock...i de jazz. Amb tres discos ja gravats, quasi sempre en format de trio bàsic (Paseo por la vida-2008, Arena-2011 i Implosión-2013) se'ns presenta ara amb el quart disc, "Muy delicado",del qual parlarem a bastament el pròxim programa, on l'escoltarem.

Però, aprofitant el fet de la proximitat geogràfica, el format del programa va a variar una miqueta perquè hem pogut mantindre amb ell una llarga conversa on hem repassat tant el panorama del jazz valencià com la pròpia trajectòria, explicada en la seua veu. Escoltarem, per tant, com veu ell la seua evolució, amb un tria de peces dels tres primers discos. que no havíem tingut l'oportunitat d'escoltar al programa. i parlarem també d'altres coses relacionades amb la vida del jazz al País Valencià i una breu ullada general al món del jazz.

Basat en les seues pròpies composicions, car tots els títols que ha gravat -crec- han dut sempre la seua signatura, la seua música sòna propera i, fins i tot, entranyable. Amb un clar predomini de la melodia sobre el swing, dels sentiments sobre la construcció musical "intel·lectual" -tan freqüent a Europa en els músics de jazz- i unes arrels d'estil clarament europeu -mediterrani, diuen alguns, con una manera d'etiquetar (?) la seua música- el seu so "entra" amb facilitat i resulta proper i molt adreçat al cor més que al cap. Lluny d'aventures estilístiques o intents de aparèixer com a "original" o "avantguardista", el seu so sona clàssic, en el sentit de que sona "simplement" a jazz. Un so actual, alhora que es reconeixen -ell mateix ho reconeix- petjades dels músics històrics o punters de l'actualitat, que resulten en una "barreja" (Pau Viguer "dixit") personal i agradable, que resultarà intel·ligible tant pels afeccionats al bon jazz com a aquelles persones per a les quals el jazz no és una música especialment apreciada.

Un bon músic, del qual cal esperar -si les circumstàncies professionals li són mínimament favorables- fruits saborosos per a un ample espectre de públic.

Escolteu-lo amb atenció, perquè té coses molt sucoses a dir.

Pau Viguer. Renàixer després del confinament: converses sobre música i cultura

 Programa 523

Pau Viguer, pianista, compositor i músic en definitiva, valencià, ja és conegut al nostre programa quan, l'any 2017 i amb motiu del llançament del "Muy Delicado", el seu darrer disc fins llavors, varen fer un repàs a la seua trajectòria.

M'interessen els músics com el Pau. Són gent que viu per a la música. De forma modesta, discreta, lluny de les grans lluminàries i de la presència mediàtica, però que van fent música com poden, a poc a poc, amb amor per eixe art i amb esperit de recerca i superació constant.

No sé si, en el fons, aspirarien a una major repercussió del seu treball -supose que sí- mentrestant, però, ells van fent, discretament, com formiguetes treballadores que van acumulant experiències, col·laboracions amb altres companyes i companys, treballadores de la música també i, a poc a poc, això cristal·litza en algun disc que és com una foto fixa dels avenços aconseguits des de l'anterior.

Les vàries vessants del Pau com a mestre de música en un institut, compositor, pianista i experiències jovenívoles en el camp del rock, del pop i coses vàries, fan d'ell una personalitat de la qual totes aquelles persones que estimem la música, les músiques, gràcies a gent com elles i ells, podem aprendre quines coses passen per la ment d'un creador/treballador de aquest art.

La pandèmia ha propiciat que, a recer -obligat- de contactes exteriors, haja fet un exercici d'introspecció i gravat, a piano sols, una sèrie de peces, composicions seues ja gravades anteriorment en format de grup (trio, normalment, però no sols) què, com que eren resultat d'experiències molt íntimes en moltes ocasions, la distància en el temps les fa vore amb una mirada diferent i, en estar ell assoles davant del piano, amb la mateixa estima però matisada per la llunyania i la soledat, resulten una mena de diari íntim on s'expressa amb tot el lirisme que el caracteritza.

Escolteu la seua música i escolteu, també, el què ens diu a l'entrevista. Aprendrem molt de com pot nàixer una música i com afecta això a compositor i intèrpret.

Pau Viguer: música i converses sobre música i cultura -2

 Programa 524

Com a complement del que varem poder escoltar al programa anterior del Pau Viguer, en aquest programa anem a completar el resum de l'entrevista haguda amb ell fa poques setmanes, il·lustrant-les, en aquest cas, amb una mena de petita mostra dels variats aspectes musicals que conrea aquest músic.

El jazz, amb ser la principal activitat a la qual es dedica actualment -i les seues classes a l'institut, és clar, i ho comenta- no és l'única variant en la qual treballa aquest valencià.

Ja m'he referit a la irrefrenable vessant melòdica del Pau i és, en aquest aspecte, on també està treballant, composant músiques tranquil·les, relaxades, per als canals corresponents d'internet dedicats a aquests tipus de música (YouTube, Spotify, etc.)

 Hi ha també un tercer aspecte, emmarcat en certa mesura en l'anterior, com és el fer versions de grans èxits dels anys 70' i 80' del segle passat, acompanyant(-se) d'altres instrumentistes i cantants anònims, valencians també, majoritàriament, i on utilitza amb més freqüència teclats i sintetitzadors, un altre aspecte que -ell ens ho diu- també l'interessa per la recerca de nous sons i possibilitats expressives a les quals el piano no pot arribar, encara que siga el seu instrument preferit.

 Resumint. Un parell de programes molt interessants, on podem escoltar les opinions (i la música, és clar) d'una persona de les moltes que fan de la música la seua vida, per a gaudi de la resta de la humanitat. 

Agraïnt-li-ho!!

La tecnologia al servei de la música: David Pastor - 2

Programa 685

Ja amb motiu de la presentació del darrer disc del pianista valencià Pau Viguer féiem una reflexió al voltant del paper de les noves eines electròniques en la música actual. La cosa continua -i continuarà, clar- perquè els nous instruments (?) han arribat per quedar-se.

David Pastor està en eixe camí de recerca de nous sons des de fa temps, de fet des de la seua primera provatura amb un grup suís de música electrònica fa ja un grapat d'anys. Però la seua curiositat, unida a la seua versatilitat ("...no m'encaselles en el Jazz, per favor. El Jazz és un dels estils entre els quals en moc, que em mouen" -Cita de la bio a la seua web-) l'ha dut a no deixar d'espigolar en eixe terreny dels nous "artefactes electrònics" que modulen, rectifiquen, matisen... els sons dels instruments tradicionals orgànics o, directament, en creen sons "ex novo".

El terreny és esvarós i molta gent s'ha pegat unes bones batacades en usar/abusar d'eixa ductilitat sense tindre clara la finalitat musical de l'invent: és a dir, què volen aconseguir amb eixes modificacions dels sons tradicionals des d'una perspectiva estrictament musical. No es tracta de fer "sorolls nous" de forma aleatòria, més o menys conscientment improvisada, el que es tracta -o devia tractar-se- és de fer MÚSICA, i per a això cal ser un veritable músic.

En l'actuació que s'escolta a l'àudio del programa, el trio format per David Pastor, que toca, clar, la seua trompeta, però que també manipula teclats i algunes d'eixes noves eines, acompanyat pel teclista José Luís Guart i el bateria Toni Pagés, que utilitza loops i coses per l'estil, eixe excel·lent trio de MÚSICS així, amb majúscules, fa MÚSICA, amb tots els instruments al seu abast, els tradicionals i els altres, per donar nous colors, noves sonoritats, noves vides als instruments convencionals utilitzats. Incloc entre els convencionals al teclat utilitzat, un "venerable" Hammond-B, perquè malgrat ser un "veterà" instrument ja electrònic, el seu so es troba plenament integrat en l'àmbit de les músiques "negres" (jazz, blues, etc.).

L'actuació, gravada en directe al festival Polisònic de Gandia, l'any 2010, amb una excel·lent qualitat sonora, és una mostra de què el David Pastor i els seus companys el que volen fer amb tota eixa "faramalla" electrònica és música, no un soroll sincopat més o menys ballable. En aquest cas de jazz, però com ens diu ell "no els encasellem"...

Viure la música en temps incerts: Pepe Cantó, músic i productor, i 2

 Programa 578

Comercial i industrialment, "la música digital ha vingut per a quedar-se".

Amb eixa frase lapidària sentència el tema de les "plataformes digitals" el nostre protagonista d'aquests darrers dos programes, Pepe Cantó. I, si escolteu els fragments triats de l'entrevista/conversa que varem tindre veureu que, segons la seua autoritzada i llarga experiència professional, això ni és bo ni dolent, SENZILLAMENT ÉS.

Tan inevitable com un dia de pluja o un terratrèmol, tan inexorable com que tots naixem i morirem. 

Com que ell s'explica perfectament, no vaig a afegir jo els meus comentaris d'espectador interessat...i esporuguit. 

El programa s'ilustra amb peces del seu, fins ara darrer disc...físic (segons ens diu a la xerrada) "Vida", el que no vol dir que no continue fent música i publicant-la. Ací podeu trobar alguns exemples, no inclosos en cap disc, publicats digitalment, que no han entrat al programa per manca de temps. També podeu escoltar una versió de la peça de Pau Viguer, 212 Fahrenheit degrees, arranjada i interpretada per ambdós, publicada sols també en format digital. 

Si teniu interès en escoltar la xerrada completa entre ell i un servidor, la teniu ací

Recomane l'escolta atenta -o despreocupada, pot fer-se d'ambdues formes- del disc Vida, veureu com repetiu la seua escolta, vos agradarà.

Té futur la música popular, en el sentit de música de consum, de qualitat?