L'òpera rock: TOMMY i els WHO-2

Programa 440

Poca cosa que afegir a allò que s'ha dit al programa i al blog anterior. O no. Caldria parlar-ne molt.

Però la música és allò important i en aquest programa aneu a escoltar la segona part de l'excel·lent  versió -segur, la millor- que s'ha fet d'aquesta peça mestra dels WHO: TOMMY

Escolteu-la amb atenció i, com es pot fer, se la baixeu i la guardeu com un petit tresor. No es pot ja comprar. No s'ha reeditat ni en vinil ni en CD.

El swing oblidat: Tommy Dorsey

Programa 203

Dintre del món de les orquestres de Swing, molt probablement, si atenem a les xifres de vendes, entre els dos o tres primers trobaríem al nostre protagonista de hui: Tommy Dorsey.
Especialitzat en un instrument poc habitual com a solista, el trombó de vares, en el qual va ser, segurament, el millor especialista tant entre els músics blancs -com ell- com entre els negres, la seua qualitat com a músic...i com a empresari el va dur a rebentar les llistes de vendes amb una música que en molts casos tan sols voreja el jazz, la seua tàctica va ser la de no reparar en despeses per contractar el millor producte que hi haguera en el mercat en eixe moment.
Així és com es va fer amb els serveis de, per exemple, l'arranjador Sy Oliver que estava amb Lunceford o amb el mismíssim Frank Sinatra com a vocalista a l'orquestra de Harry James.
De tota manera, els "mals modos" empresarials no embruten en absolut la seua brillant carrera musical que, com hem dit, el va mantindre al capdamunt de les llistes de vendes i popularitat al llarg de tota la seua carrera, pràcticament.

L'òpera rock: TOMMY i els WHO-1

Programa 439

Als anys posteriors a la desaparició dels Beatles, la indústria i els propis músics, varen trobar que un cicle s'havia tancat i que calia cercar nous camins.

Alguns grups més agosarats, i amb més formació musical, com The WHO, varen encetar amb èxit, després d'alguns altres intents d'altra gent, el camí de la qualitat i l'èxit: L'òpera rock.

El seu primer èxit va ser TOMMY, amb lletra i música -pràcticament total- del guitarrista Pete Townshend, va aconseguir que la casa AM produïra una versió amb les millors veus del moment i una gran orquestra simfònica al darrere, en una caixa amb dos discos LP què, per a mi, és segurament la cimera de l'època del vinil, en allò que respecta a la cura del producte, amb un "libretto" amb les lletres i uns preciosos dibuixos.

Musicalment resulta impressionant, tant la producció com la interpretació.

Com que no volia trencar el plaer de l'escolta completa, l'aneu a tindre en dos programes consecutius.

Gaudiu-ne

Dones de jazz: Carmen McRae-2

 

Programa 607

AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 

El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser

el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
 
La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

Gaudiu-lo

 

Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

    1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
    2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
    3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
    4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
    5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
    6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
    7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
    8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
    9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
    10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
    11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
    12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
    13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
    14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
    15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
    16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
    17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
    18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
    19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

     Closing (Live)

Un treball icònic dels Pink Floid: The Dark Side Of The Moon

 Programa 716

L'aventura de la música és un seguit de canvis, més o menys radicals, que fa que allò que els artistes ens proposen per a escoltar no sempre és acceptat de bona manera, al seu moment, pel gust majoritàriament imperant.

La curta aventura dels Beatles, tan sols una desena d'anys, va resultar enormement decisiva en la història de la música popular, dominada des dels anys 50' pel rock & roll. 

Partint d'eixa base i amb influències d'altres músiques afroamericanes i la fusió de tot allò amb els contactes, inevitables en viure a Europa, de les innovacions de la música anomenada "clàssica", la seua música va anar obrint una sèrie de camins que, amb la seua separació a començament dels anys 70', no varen arribar a concretar-se amb les innovacions que, sobretot des de la psicodèlia, estaven obrint nous músics joves que havien "entés" -segons crec jo- la intenció trencadora de la música dels de Liverpool.

L'aparició, a més a més, de nous instruments electrònics, els sintetitzadors sobretot, amb versions ja "comercials" diríem, vam consolidar i popularitzar els experiments de Walter/Wendy Carlos i altres.

Al nostre "Camins" hem dedicat alguns programes a gent que va anar obrint noves dreceres els anys 70', fent música amb una aspiració semblant a la que va donar lloc al naixement del be-bop, és a dir, no aspiraven a fer música "ballable", volien fer una música que la gent escoltara amb atenció i assegut al seu seient, tal com es fa en un concert de música "culta". Les òperes Rock, els concerts per a "Grup de rock i Orquestra", el "Rock simfònic", varen donar una sèrie de fruits molt estimables amb gent com els Who (Tommy), Procol Harum, Rick Wakeman o Alan Parsons, enginyer al darrere de moltes d'estes produccions i grups com el que s'escoltarà hui al programa.

El disc "The Dark Side Of The Moon", dels Pink Floid, tret l'any 1973, sis anys abans de la publicació de la seua "Òpera- Rock" The Wall, va ser una autèntica bomba dintre del món de la música popular, tenint una acollida entusiasta per part de la gent i de la crítica musical, en sentit ample i no restringida al món del rock, resultant, segons diuen, el tercer disc més venut de la història (quan hi havia discs...) i mantenint les seues vendes al llarg de més d'una dècada.

L'assimilació impecable dels sons del sintetitzador amb els instruments clàssics del rock, junt amb influències del que The Dark Side Of The Moon"al món de la música "culta" s'anomenà "música concreta" (gent xerrant, sons de monedes, una intervenció vocal sense lletra, sons varis...) adequadament barrejats amb un treball conjunt de Roger Waters, David Gilmour i l'enginyer i músic, Alan Parsons, varen aconseguir una obra absolutament redona, fregant la perfecció absoluta, que va fer-los col·locar-se en la cimera del rock-simfònic, amb un disc "conceptual" que, en realitat, és una autèntica suite en el sentit clàssic de la paraula, és a dir, les diferents peces es fonen l'una amb l'altra amb un cert pont musical. Amb lletres curtes on el temes tractats no eren qüestions adolescents, sinó que parlen de la vida, la mort, el dolor, la malaltia, etc.

Encara que la seua popularitat arribà a la cimera absoluta amb l'eixida de l'òpera "The Wall", que va tindre una pel·lícula amb dibuixos tipus còmic amb la seua banda sonora i, a parer meu, una versió insuperable quan, arran de l'enderrocament del mur de Berlín, es va fer un espectacle sublim, amb la col·laboració d'un selecte i nombrós grapat d'artistes (Scorpions, Cindy Lauper, Van Morrison, Marianne Faithfull,...) en este cas sols amb la direcció de Roger Waters, erigit en símbol suprem dels ex-Pink Floid. Però eixa és una altra història.

La música de "The Dark Side Of The Moon", amb una portada de disc absolutament emblemàtica, us resultarà, a qui per edat no la conega, tota una experiència sonora.

Escolteu-la amb atenció. No us defraudarà.

Kenny Burrell: "Toca allò que sents, expressa-ho"

Programa432

  Kenny Burrell té una de les veus més reconegudes en la guitarra de jazz i ha estat líder i model des del primer moment que va aparèixer a l'escenari amb la banda de Dizzy Gillespie en 1951. Amb un enorme sentit del gust, el sentiment, la melodia i la sofisticació, Burrell és també el sideman per excel·lència, donant-li el seu toc a centenars d'enregistraments importants durant les últimes sis dècades, encara que el seu estil va estar molt influenciat pel be-bop al seu moment.

 Avui, és un enregistrador actiu, un educador respectat i un gran estudiós de la música. El seu llegat és omnipresent.  

El seu so i enfoque han influït pràcticament a tothom que es reclama com a músic de jazz, però s'estén a molts fora del gènere tals com Jimi Hendrix, Stevie Wonder i molts més. BB King té a Burrell com al seu guitarrista favorit i varis coneguts guitarristes de blues com Stevie Ray Vaughan i Otis Rush,el tenen com al seu company favorit per gravar.

 El currículum de Burrell es com el Who's Who de la música americana al llarg de sis décades. Parlar amb ell és com fer una visita guiada a través de la banda sonora de la història del jazz, amb col·laboracions amb gent com Louis Armstrong, John Coltrane, Duke Ellington, Billie Holiday, Lena Horne, Dizzy Gillespie, Wes Montgomery, Sonny Rollins, Stan Getz, Quincy Jones, Herbie Hancock i Jimmy Smith en el camí: un viatge acompanyat d'una bona dosi de profunda filosofia musical  que explica i dóna a conèixer més que com a coneixements musicals, com a lliçons de vida apreses i assimilades.
 
  La innovació i l'elaboració de la història del jazz han seguit Burrell durant dècades i són part del seu viatge de jazz, marcat per experiències en formacions de tot tipus: trio d'orgue, trio de guitarra, com a intèrpret en solitari o en experiments orquestrals i molt més. Però, més enllà dels seus èxits, premis i reconeixements, en definitiva Burrell és l'encarnació i epítom del seu credo musical: "Toca allò que sents i expressa-ho".

 Pocs poden reclamar el títol de llegenda viva. Però Kenny Burrell és només una persona. Bé, de fet és més: història viva, passat, present i futur. Les seves credencials són voluminoses, i malgrat l'edat -va nèixer el 1931- no s'ha aturat ni pense que ho faça mentre tinga un alè de vida.
 
  Ha gravat almenys 108 àlbums com a líder de banda i és avui, als 86 anys (el 31 de juliol farà 87) , encara és en plenes condicions de la seua capacitat interpretativa. "Special Requests", un disc en directe de 2012, encara va arribar al número 1 de les llistes de jazz i va ser l'àlbum de jazz més escoltat en 51 estacions de ràdio.

En definitiva, una llegenda encara viva del jazz -esperem que per molts anys- pel qual en tinc una especial admiració. Si l'escolteu entendreu per què. 

 Per cert, al programa, a part de Coltrane, amb el qual comparteix lideratge al disc, pareu esment al pianista Tommy Flanagan amic inseparable tota la seua vida, des de l'adolescència, que participa al disc que escoltareu que es diu, senzillament, "Kenny Burrell&John Coltrane. Cal més?

L'innovador de la guitarra elèctrica al jazz: Wes Montgomery-I

 Programa 574

 

 Quan a principis de 1960 es va publicar The Incredible Jazz Guitar of  Wes Montgomeryel món del jazz, en concret la guitarra jazz, va viure una convulsió que feia molt de temps que esperava. Des de la tràgica desaparició el 2 de març del 1942, amb tan sols 25 anys, del gran Charlie Christian, la guitarra jazz portava òrfena d'un líder semblant, algú capaç de posar l'instrument, sempre relegat pels vents i el piano, al capdavant i equiparar-se amb alguns dels gegants de l'època com John Coltrane o Miles Davis . Wes Montgomery va ser aquest líder, l'home que va revolucionar la guitarra jazz per sempre com abans només havien fet dues figures, el mateix Charlie Christian i Django Reinhardt, i és que, com va dir Joe Pass, l'altre gran nom de la guitarra "clàssica"  del jazz i fidel acompanyant d'Ella Fitzgerald, "només hi ha hagut tres veritables innovadors a la guitarra jazz, Wes, Charlie Christian i Django Reinhardt".  

John Leslie 'Wes' Montgomery havia nascut un 6 de març de 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics, els seus dos germans també toquen però el mitjà dels Montgomery no semblava especialment inclinat. El 1943, recent casat, va anar a un ball amb la seva dona i algú va posar "Solo Flight" de Charlie Christian. La seva vida va canviar de cop i va saber què volia fer amb ella a partir d'aquell moment. L'endemà es va comprar una guitarra elèctrica, un amplificador i un disc de Charlie Christian, disposat a aprendre tot sol. Tot i que li agradaven Django o Les Paul, durant un any només va sentir la música de Christian. Durant el dia seguia treballant de soldador però, a la nit, quan la seva dona es ficava al llit, Montgomery es quedava practicant fins a la matinada. Per no despertar-la va començar a tocar amb el seu polze en comptes de amb una pua, convertint-se en una de les seves "marques de fàbrica" junt amb la utilització de la resta de dits per fer escales.  


Va començar a guanyar fama localment i, quan el 1948, la banda de Lionel Hampton va tocar a Indiana, va aconseguir impressionar el vibrafonista que el va contractar. Durant dos anys va viatjar per tot el país amb Hampton Durant la seva estada amb la banda va poder tocar amb músics de la talla de Charles Mingus o Fats Navarro, això va fer d'ell un músic molt millor i no una simple còpia de Christian. La vida lluny de la seva família, però, li resultava fatigosa i va tornar a Indiana a principis dels 50, on es va reunir amb els seus germans, Buddy i Monk, i va tornar a tocar pels clubs de la zona. El 1957 Wes se'n va anar amb ells per gravar un disc amb el prometedor trompetista Freddie Hubbard, però mentre els seus germans es quedaven a Califòrnia, Wes tornava, una vegada més, a Indiana, on seguia treballant de dia i tocant de nit.

El seu estil s'havia perfeccionat, el seu característic ús de les octaves i el seu toc suau i sensual amb el polze, no amb la pua, el feien tota una atracció local. El 1959 Cannonball Adderley va decidir anar a veure la sensació de la zona. El saxofonista, membre llavors del mític sextet de Miles Davis, amb John Coltrane, liderava el seu quintet. Després de veure el guitarrista va dir-li al propietari del segell Riverside que el fitxés immediatament. Va signar un contracte i el 5 d'octubre Montgomery ja estava gravant el seu primer disc.

Uns pocs mesos després va aparèixer The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery , gravat amb Tommy Flanagan al piano, Percy Heath al contrabaix i el seu germà, Albert , a la bateria. El disc el va convertir en guitarrista més famós del món del jazz i li va valer el reconeixement tant de la crítica com del públic.

Va aprofitar la seva popularitat per gravar molt sovint, ja fos com a líder o com a col·laborador amb gent com Nat Adderley o Milt Jackson. Però, sens dubte, el que li va fer més il·lusió va ser la crida del seu ídol, John Coltrane. En certa mesura, Wes estava portant a la guitarra molts dels avenços estilístics que saxofonistes com Coltrane o Sonny Rollins havien implementat al seu instrument. Tenir el reconeixement de Coltrane va ser una cosa memorable per a ell. Van tocar junts al Festival de Jazz de Monterey de 1961. El seu pas pel grup de Coltrane va ser la seva última intervenció com a acompanyant.

El 1964, Riverside es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve. El 1965, va gravar la música que aneu a escoltar, amb el trio de Wynton Kelly, publicat amb Verve

Continuarà....el pròxim programa