Adeu a Sofia Gubaidulina

 

Programa 718

El 13 de març de 2025 va ser un mal dia per a la música. Eixe dia, amb sols noranta-tres anys d'edat, ens va deixar Sofia Gubaidulina. Va ser una pena, perquè podria haver viscut uns quants anys més per a bé de la música occidental i la seua evolució.

El director  Simon Rattle va parlar d'ella com un "ermità volador", sempre en òrbita i només ocasionalment visitant la Terra. Em sembla una bona definició.

Ja fa un temps li'n vàrem dedicar alguns programes, perquè la seua música era fresca, sempre nova, mai rendint-se a allò que, l'acadèmia o... les autoritats soviètiques, volien que fera. Va anar sempre "per lliure". La Unió de Compositors soviètics la va posar en la lista negra el 1979, condemnant-la a ella i a sis companys compositors per escriure "inutilitat... fang sorollós en lloc d'innovació musical".

Front als qui deien que el seu estil era "massa innovador", ella deia que, ben al contrari "El meu estil podria ser millor descrit com a arcaic".

Com que ja vàrem dir prou sobre ella i la seua peripècia musical i vital en programes anteriors, com he dit, sols vull, en aquest programa, deixar constància de la meua pena i admiració. Va ser la millor compositora russa del segle XX i, probablement, ho serà també del XXI.

Gaudim de les dues peces seues que he triat per l'acomiadament.

Feliç viatge al més enllà i GRÀCIES.

 P:S.:Sí, ja sé que li havia dedicat un altre programa recent a la Gubaidulina, però em semblava que era massa poc per a una personalitat com la seua i he volgut ampliar i que sonara més la seua música. 

La joventut d'una veterana: Sofia Gubaidulina

Programa 392

Avui anem a escoltar música d'una autora què ja havíem programat.

Sofia Gubaidulina, que ara en té 85 anys, empentada pel seu afany de renovació, ha estat, sobretot des que va eixir de Rússia i es va anar a viure a Alemanya, una autèntica màquina de composar, amb encàrrecs dels quatre punts cardinals.

La peça que aneu a escoltar hui "El Cant del Sol", està basada en un text de Sant Francesc d'Asis, encomanada pel seu amic íntim, el violoncel·lista Mstislav Rostropovich per al seu setantè aniversari.

Peça coneguda a tot arreu a la seua època -i ara- sembla que va ser la primera obra literària escrita en llengua vulgar, no en llatí, en tota Itàlia. El misticisme  del text del sant d'Asís quadra perfectament amb la coneguda fervent religiositat de l'autora.

Com que als anterior programes dedicades a la Gubaidulina ja varem fer una ampla ressenya de la seua biografia no anem a dir més. Tan sols recomanar-vos que escolteu la peça en un lloc tranquil i sense que res altere l'ambient que vos envoltarà en sonar la música d'aquest "Cant del Sol". Pura espiritualitat i sensibilitat musical. Una música angelical.

La joventut d'una veterana: Sofia Gubaidulina - 3

Programa 355

Quan les persones es fan -ens fem- grans, diu el tòpic que el normal és tornar-se més conservadors. Al món de la música hi ha exemples d'això, el més notori siga, probablement, Igor Stravinsky, que despés d'haver escandalitzat Paris en la seua joventut amb "La Consagració de la Primavera", va acabar els seus dies als EE.UU. escrivint peces en una línia totalment "clàssica". De fet s'anomena esta època seua com d'"època neoclàssica".

No és aquest el cas de la tàrtara Sofia Gubaidulina (1931) que, un cop enderrocada la URSS, se'n va anar a viure a Alemanya on, tancada amb pany i clau a sa casa per no ser distreta, no deixa de compondre i compondre. Encàrrecs i més encàrrecs, obra de pròpia iniciativa i, cada cop més "contemporània" i d'avantguarda. Res que es parega a un retorn a un cert classicisme o cosa semblant.

En les peces que aneu a escoltar hui es poder rastrejar tant antics càntics religiosos com una concepció musical que, al meu parer, s'acosta a Ligeti en ocasions, sense perdre en absolut la seua originalitat. La barreja resulta encisadora i enormement emotiva. Potser una part d'eixes sensacions vinguen donades per la seua irrefrenable fe religiosa que per a ella no és pas un "creure" en un Déu, és sentir les seues creences com una forma de veure la vida, també la música. Un medi ambient en el qual ella es troba immersa i del brou del qual ix tot el demés, inclosa la música, per suposat.

Les peces que aneu a escoltar es troben en un disc que acaba d'eixir, on la primera de les peces és primera gravació mundial, i que gravada amb l'Orquestra i cor de la Ràdio del Nord d'Alemanya i solistes, crec que són un parell de peces que indiquen molt clarament per on van els camins que trepitja aquesta dona incansable a la qual ja li varen dedicar un parell de programes l'any 2014

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 1

Programa 251

La  vida a la desapareguda URSS no va ser fàcil per les expressions artístiques poc convencionals, com sol succeir en tots els llocs on un integrisme burocratizat domina amb ma de ferro tota la vida social.

Malauradament, a una gran feina oficial d'educació cultural i sobretot musical innegable i -segurament- única en la història del món, li va eixir la rèmora dels censors polítics del "gust ortodoxe". Malgrat tot, com sol passar, la gent se les apanyava com podia per anar fent. Un dels casos paradigmàtics és el de la protagonista dels dos programes que anem a dedicar a Sofia Gubaidulina.

D'origen tàrtar i nascuda el 1931, li va pillar de ple l'estalinisme més estricte, però malgrat això, va seguir amb atenció les innovacions estilístiques de la música culta que passaven pel món, i protegida en certa mesura pel gran Dmitri Xostakóvitx què, malgrat alguns enfrontaments amb el règim, era massa gran per anular-lo públicament, va reeixir-se'n, treballant en la composició de bandes sonores de peŀlícules per guanyar-se la vida, treballant en la seua obra més personal a les estones que li quedaven...

En la seua primera etapa va formar amb altra gent el grup "Astreia", dedicat a la recerca, recreació i interpretació de les músiques polulars amb instruments originals de les zones de què es tractava.

Lamentablement, és molt difícil trobar discografia de la seua primera època, per això els dos programes estaran dedicats a la seua obra posterior a la seua emigració, quan, sota el padrinatge de gent com el violinista Gidon Kremer, la seua popularitat va explotar literalment.

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 2

Programa 252

La producció de Sofia Gubaidulina va rebre un enorme empenta, amb encàrrecs per tot arreu, que han fet que el seu catàĺeg d'obres siga enorme. Concerts per orquestra i solistes varis, obra de cambra amb les combinacions més arriscades i insòlites, ballets, música per peŀlícules...

La seua música es caracteritza per una enorme varietat i per un declarat intent de relligar-la amb els seus profunds sentiments religiosos, que, segons les seues pròpies declaracions, sempre han estat en el rerefons de les intencions de les seues obres. De religió cristiana ortodoxa, els freqüents contrasts sonors, les seues dicotomies musicals, han estat majoritàriament fets amb la intenció de associar/contrastar llum/ombra, suavitat/intensitat, llum/foscor, amb les seues representacions de la espiritualitat.

A partir dels anys 80, va encetar una experimentació d'una certa similitud respecte a la teoria de construcció de la seua música amb les experiències dodecafòniques. En el seu cas utilitzant les Sèries de Fibonacci, mecanisme matemàtic de progressió numéric al qual tracta de subjectar la construcció de les seues obres.

El ritme i la melodia, tal i com l'entén una orella acostumada a la música "convencional", no tenen res a veure amb la seua obra on, a més, utilitza combinacions absolutament no habituals (acordió clàssic i rus, instruments japonesos i tàrtars,...). Una cercadora nata que, afortunadament per ella, ha aconseguit que la seua originalitat arribe a públics amplis dintre del cercle de la música culta.

Tingau per cert que no serà la darrera vegada que en aquest programa escoltem la seua música.

En definitiva una dona que, malgrat inicials inconvenients, ha lograt fer-se un lloc notori en el panorama de la música contemporània. En l'actualitat viu a  Alemanya, reclosa pràcticament a casa seua, per poder donar eixida a l'enorme quantitat d'encàrrecs que rep. Enhorabona!

Una gran pérdua per a la innovació musical: L'adéu de Kaija Saariaho

Programa 676

El dos de juny de 2023 se'ns n'anava una dona que estava en un moment dolç tant de la seua trajectòria professional com de creativitat. Amb un munt d'encàrrecs d'institucions, orquestres i teatres d'òpera d'arreu del món esta trajectòria s'ha vist truncada per eixe imponderable que és la mort.

Reconeguda Kaija Saariaho com uns dels músics, de qualsevol edat i gènere, més potents i reconegudes, a hores d'ara, potser junt amb la rusa Sofia Gubaidulina, la seua desaparició representa una dada important per al desenvolupament de la música occidental, a la qual ha fet interessants aportacions i valuoses novetats. Cal destacar l'important paper que, en la seua conformació artística, va tindre el seu pas per l'IRCAM, el prestigiós laboratori fundat per Pierre Boulez, on la tecnologia i l'informàtica juguen un importantíssim paper com a auxiliars de la creació.

Ja als programes 608 i 609 del nostre programa vàrem exposar prou amplament, amb textos de persones de reconeguda solvència, una certa descripció de la seua música. Amb una personalitat d'aspectes interessants i innovadors, el que anem a fer és enllaçar una llarga i profunda entrevista que, amb motiu de la concessió del premi "Fronteras del Conocimiento" li va realitzar la prestigiosa revista "Scherzo". A l'entrevista, més personal que musical, l'entrevistador va saber portar la conversa d'una manera col·loquial, de manera que va fer un retrat molt interessant i personal de l'artista.

Com a introducció posem alguns interessants fragments de l'entrevista:

 "En aquella època no hi havia cap altra dona a la Acadèmia Sibelius que estudiés la composició, i al principi em vaig trobar amb molts professors que no volien ensenyar-me pel simple fet de ser dona. Pensava que era una pèrdua de temps, i aquesta sensació era generalitzada. Açò em va afectar profundament, però no varen aconseguir que em rendira.

El meu pare havia comprat un Revox, un magnetòfon amb micròfon, i jo vaig començar a jugar amb aquell aparell. Cantava amb el micròfon, canviant els registres de la meva veu, des del xiuxiueig al crit, i em fascinava percebre com una veu pot transformar-se amb l'ajud

Sense dubte amb l'electrònica es pot fer tot allò que un serà capaç d'imaginar, però he de saber-ho imaginar, i després he de saber traduir aquesta imaginació.

... el meu punt de partida per a un so electrònic pot ser alguna cosa que no puc obtenir, però a vegades trobe alguna cosa que resulta més interessant, que encaixa millor amb la totalitat de l'obra. Es tracta en tot el cas d'un treball que requereix un procés.

... jo soc molt sensible a la llum, i hi ha quelcom en la meva percepció de la música que em fa pensar molt en termes lumínics. Quan sento música imagino a vegades llums.

Sempre he escrit la música com he pensat que l'havia d'escriure. Per mi la forma i el material musical procedeixen de la mateixa font.

Em sembla que el més gran és Johann Sebastian Bach.

Crear una obra d'art vertadera duu temps i això és quelcom que hui escasseja. No ha de ser fàcil ser un jove artista avui en dia.

Vull creure que, mentre continuem essent humans, seguirem sentint la necessitat d'una espiritualitat, d'un pensament profund, més enllà de les pressions d'un món cada vegada més comercial.

... de fet tot artista utilitza el coneixement i la intuïció, la música és en aquest sentit bastant especial, i en molts aspectes està molt pròxim a la ciència."

El neixement d'un músic eclèctic: Marius Neset-2

Programa 490

Crec que al comentari del programa anterior, dedicat també a Marius Neset, vaig abundar suficientment en els aspectes positius i esperançadors de cara al futur d'aquest jove músic noruec.

Hui aneu a escoltar la segona part de la seua suite "Viaduct", de la qual vareu escoltar la primera part al programa anterior. No vaig a repetir allò que vaig dir al programa anterior sobre esta peça, una perfecta síntesis entre la música acadèmica, representada per la London Sinfonietta i el jazz, personificat en el grup de Marius Neset, ampliat per  a l'ocasió per alguns músics.

Per cert, espigolada la informació sobre aquesta obra, ja està clar el significat que li dóna el Marius Neset al títol de la peça. Al·ludeix  al fet de que aquesta obra està concebuda com una mena de pont entre els dos mons musicals presents a la seua composició. (“The reason it’s called Viaduct is that this is about a connection to different musical ideas,”) Segons explica el propi Neset a la web del disc.

Esta és la nòmina completa:

Marius Neset / tenor i soprano saxofon
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussion
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió
London Sinfoniettadirigida per  Geoffrey Paterson

Voldria també esmentar, ja que al programa de ràdio no volia furtar-li temps a la música, el personal de "Circle of Chimes":

 Marius Neset / saxos tenor i soprano
Lionel Loueke / guitarra i veus
Andreas Brantelid / cello
Ingrid Neset / flauta, piccolo i flauta alto (germana del Marius Neset)
Ivo Neame / piano
Jim Hart / vibràfon, marimba i percussió
Petter Eldh / contrabaix
Anton Eger / bateria i percussió

I per què esmente totes estes persones? Doncs perquè crec que són noms que cal retindre a la memòria car elles i ells, entre altres, són noms a retindre els pròxims anys quan es parle d'allò que la indústria anomena "música de fusió" i que jo anomenaria, tot senzillament, (bona) música contemporània. Aquests músics, i altres com ells, recolzats a Europa, fonamentalment, per dues gravadores, ACT i ECM, ambdues radicades a Alemanya, què han apostat de forma decidida per la renovació musical en tots els camps, tant del jazz com de la clàssica (per exemple, Sofia Gubaidulina està molt present al catàleg d'ECM).

Esta vegada, al contrari del que va succeir amb algunes de les avantguardes de començaments del segle XX, pense que sí van a tindre continuïtat i que van a obris camins pels quals transitaran molts músics, fonamentalment europeus, els pròxims decennis, i que esta música sí va a connectar bé amb l'audiència melòmana, cosa amb la qual varen fracassar aquelles avantguardes del segle XX, majoritàriament. Als EUA es segueixen altres camins més apegats a la tradició jazzística, encara que també "contaminats" per les innovacions produïdes a la "clàssica". Allí el camí és, potser, una mica més pedregós, donat el poder omnímode de les multinacionals de música, i alguns d'ells estan refugiant-se en agrupacions de músics que formen un catàleg a base de l'auto-producció i el "micromecenatge", com el "segell"  Artist Share.

En definitiva que, afortunadament, el món (i no sols el de la música) continua rodant, per a bé... i per a mal.

Arvo Pärt (II):L’espiritualitat és el punt.

 

Programa 725 

Arvo Pärt compara la seua música amb la llum blanca, trencada en colors només quan es refracta a través del prisma dels oients.

 

La música d'Arvo Pärt exigeix l'amor i la dedicació dels seus intèrprets, però pràcticament res dels seus oients, oferint un so atemporal que beu tant del minimalisme renaixentista com del modern, i capaç d'arribar a un públic estàndard i als avantguardistes per igual.
Arvo Pärt és àmpliament estimat d'una manera que normalment està reservada per a les estrelles del pop, algunes de les quals fins i tot el consideren amb un immens respecte. Michael Stipe, de R.E.M. ha anomenat la seua música "una casa en flames i una calma infinita" i la cantautora P.J. Harvey va dir que l'agitació d'un costat i les parts silencioses de "Tabula Rasa" són una experiència tan consumista, que només pot gestionar-la una vegada a l'any. Thom Yorke, de Radiohead, va descriure escoltar les seues obres com estar "trucant a una paret, i que hi aparega un forat on es pot veure un nou món del qual desconeixia completament l'existència".

És pràcticament inaudit que un compositor viu siga objecte d'una novel·la gràfica, Pärt ho és. La seua música s'utilitza en hospitals i a Hollywood, en ballets i en teatre. Els propers mesos serà un personatge popular, amb homenatges previstos a tot el món pel seu 90é aniversari, l'onze de setembre.

Pärt ha impregnat la seua música amb la religió i l'espiritualitat "que la gent realment necessita". Sembla que ha deixat d'escriure fa diversos anys i s'ha retirat de la vida pública. Els que estan a prop d'ell diuen que està en declivi cognitiu.

El catàleg d'Arvo Pärt, doncs, és més o menys complet. S'està interpretant de manera més àmplia que mai, per artistes nous i sovint molt joves, però això no arriba a descriure el seu lloc en el camp musical. Ha aconseguit una cosa que pocs compositors han fet: va inventar un sistema de composició, que anomena tintinnabuli, i va arribar a un nombre impensable d'oients per a la música clàssica.

Pärt, que va arribar a la majoria d'edat a l'Estònia soviètica, no semblava que poguera arribar a la fama mundial. Va començar a compondre amb un estil abrasivament avantguardista i serialista en obres com "Nekrolog", que, mentre estava de moda a Occident, el va posar "sota sospita" a l'URSS. Tot era Xostakóvitx i Prokófiev aleshores. Però hi havia aquesta música estranya que era diferent del que feien els altres, i arribava d’Estònia. Malgrat tot, encara que tenia recolzament a Tallinn va patir una crisi. "Estava convençut que simplement no podia continuar amb els mitjans compositius a la meua disposició", va dir més tard. "Simplement, no hi havia prou material per a continuar, així que vaig deixar de compondre per complet".

Va entrar en un període de tranquil·litat en el qual va escriure molt poc, es va unir a l'Església Ortodoxa Russa i va omplir quaderns amb dibuixos i esbossos que reflectien una creixent fascinació amb el cant pla. Va escriure música reduïda a una sola línia de melodia, i Michael Pärt, el seu fill, va dir que son pare havia fet la broma de què "qualsevol reducció addicional es traduiria en silenci".

No va passar molt de temps abans que Arvo Pärt passés del serialisme, experimentant amb una tècnica de collage que barrejava música antiga, com el cant gregorià, amb la dissonància moderna. Finalment, amb "Credo" el 1968, va fer un gir cap a l'obertament espiritual, com Sofia Gubaidulina a Rússia i Henryk Gorecki a Polònia. Però això va posar-lo en una posició encara més incómoda amb l'"establishment" soviètic.

Va entrar en un període de tranquil·litat en el qual va escriure molt poc, es va unir a l'Església Ortodoxa Russa i va omplir quaderns amb dibuixos i esbossos que reflectien una creixent fascinació amb el cant pla. Va escriure música reduïda a una sola línia de melodia, i Michael Pärt va dir que el seu pare ha fet broma que "qualsevol reducció addicional es traduiria en silenci".

En un discurs de 2007, Arvo Pärt va dir que "havia d'arribar a un estat on pogués trobar un llenguatge musical amb el qual volgués viure"; estava buscant "una petita illa de so, un "lloc" dins meu, on -diguem-- podria produir-se un diàleg amb Déu".

El resultat, el 1976, va ser un solo de piano anomenat "Für Alina", que va servir com una mena de prototip per a tintinnabuli, una paraula que prové d'una eina, amb una petita campana, que es fa cervir a cerimònies ortodoxes. La seua partitura sembla un gravat modern de la música renaixentista. Les notes no tenen tiges, de manera que apareixen com a ovals a la pàgina i no tenen un ritme estricte. No hi ha signatura de temps, ni compassos per mesura; en canvi, hi ha barres separades de frases senceres, per llargues o curtes que siguen. El tempo i l'expressió depenen completament de l'intèrpret.

Les regles matemàtiques de certes avantguardes (dodecafonisme, Xenakis...) sovint conduïen a obres emocionalment fredes en el modernisme musical, però el sistema de tintinnabuli produeix naturalment tensió harmònica i resolució serena. I tot torna a l'espiritualitat de Pärt; una vegada va dir a Paul Hillier, un dels seus primers i més fidels seguidors, que la veu M significava "el món subjectiu, la vida quotidiana egoista del pecat i el sofriment", mentre que la veu T era "el regne objectiu del perdó".

El nou sistema de Pärt va conduir a una sèrie d'obres que ara es consideren clàssiques, incloent-hi Tabula Rasa, Fratres i, potser la seua peça més famosa, "Spiegel im Spiegel". Gairebé tota la seua música des de "Für Alina", la producció de gairebé mig segle, ha estat tota en l'estil tintinnabuli.

No obstant això, no va poder continuar treballant a Estònia. A mesura que el seu futur es va fer insostenible, ell i la seua família van aconseguir amb la seua segona esposa, Nora, emigrar a Israel a causa del seu origen jueu, que, com el seu marit, s'havia convertit al cristianisme ortodox rus. Però després  van anar a Viena, on l'editor d'Universal va oferir a Pärt un contracte i un refugi de facto. Finalment, la família es va establir a Berlín, on van romandre durant gairebé tres dècades abans de tornar a Estònia el 1980

La música de Pärt va cridar l'atenció de Manfred Eicher, el fundador d'ECM Records, que va crear un segell (ECM New Series) només per llançar l'àlbum "Tabula Rasa" el 1984. Va ser la catapulta de Pärt, una catapulta a l'atenció global que mai ha desaparegut ja.

Sempre hi ha un element de misteri a la fama, però Pärt sembla haver encertat una mena d'expressió en la música que té un profund efecte en les persones, independentment del molt que sàpiguen de música o no. L'efecte d'això ha estat doble; les seues obres han estat ben rebudes per un públic del New Age, després criticades per alguns especialistes cínics com a "sant minimalista". La seua espiritualitat és àmplia, recordant elements de múltiples religions. El seu llenguatge harmònic seria tant a casa al segle XV com el XXI. És un so sense límits. 

S'ha dit que la música de Pärt és més que tranquil·la; és, en general, trista, però d'una manera que resulta empàtica en lloc d'entristida". Tampoc és populista ni fàcil. Si de cas és personal, devocional, producte d'una  línia compositiva, el que ell va anomenar "la seua manera de “respirar dins i fora”. També s'ha guiat per la creença que "l'art s'ha d'ocupar de l'etern i no només del corrent", potser una altra font de la seua apel·lació a les masses. Malgrat tota l'accessibilitat, però, la música de Pärt és difícil d'interpretar. Els intèrprets han dit que requereix una mena d'abnegació. Les obres, en la seua construcció neta i en la seua economia musical, resisteixen la sobreexpressió. "No volem sentir l'actuació de l'intèrpret", va dir Hillier. “Només fer música és suficient” .

Les obres d'Arvo  Pärt solien ser una especialitat de minories, però això ha canviat amb el temps; el seu estil s'ha absorbit per l'ecosistema de conservatoris i sales de concerts.“Silhouette” (que Järvi va estrenar el 5 de setembre) és la seua darrera obra més coneguda. estil s'ha absorbit per l'ecosistema de conservatoris i sales de concerts.“Silhouette” (que Järvi va estrenar el 5 de setembre) és la seua darrera obra més coneguda."És una gran música", va dir Paul Hillier, el conjunt del qual va establir un estàndard primerenc per interpretar les obres de Pärt. “És tan senzill com això”.

 Nota d'agraÏment:  La majoria d'aquest text ha  estat extret i reelaborat a partir d'un article de "The NY Times", del periodista  Joshua Barone, amb motiu del 90é anniversari d'Arvo Pärt.

"Arvo Pärt Reached Pop Star Status. Now He’s Ready to Rest."

  https://www.nytimes.com/2025/09/11/arts/music/arvo-part-90th-birthday.html

 

Arvo Pärt (I):1+1=1

Programa 724

Nascut a Paide, una petita localitat d'Estònia, l'onze de setembre de 1935 -ha fet, per tant, 90 anys fa pocs dies- Arvo Pärt va ser un dels innovadors de la música soviètica, junt amb la recentment desapareguda en març d'enguany, Sofia Gubaidulina, que ens va deixar a l'avançada edat també de noranta-tres anys.

La vida del compositor va patir una enorme quantitat de canvis en tots els sentits, tant vitals com polítics, religiosos i musicals.

Quan tenia tres anys, separats els seus pares, va traslladar-se amb sa mare a una altra petita localitat pròxima, Rakvere, on va començar els seus estudis tant generals com musicals, dintre dels motlles de l'escola soviètica, car quan tenia cinc anys, Estònia va ser incorporada a l'URSS pel pacte Molotov-Ribbentrop. Va estudiar diversos instruments, encara que fonamentalment es va dedicar al piano. 

En acabar els seus estudis secundaris, amb dinou anys es va traslladar a la capital, Tallin, on va ingressar al conservatori,  dedicant-se fonamentalment a l'estudi de la composició i de la música popular estoniana. Aquests estudis varen ser interromputs pel servei militar (1954-1956) on va interpretar l'oboé i la percussió a la banda. En acabar el servei militar va reincorporar-se al conservatori estudiant, fonamentalment, amb un professor, Heino Eller, que va resultar importantíssim per a ell i amb el qual mantingué una amistat de per vida.

Una circumstància favorable va ser que entrà a treballar com a tècnic de so a Ràdio Estònia del 1958 al 1967 i això, junt amb la influència de Heller, que el va introduir al dodecafonisme, i algunes eixides a l'Europa occidental, li varen descobrir el món de les avantguardes que a mitjan segle XX estaven aclaparant la innovació de les teories musicals  (neoclassicisme, dodecafonisme, serialisme, sonorisme, collage, música aleatòria,...) i, malgrat el rebuig que per part de les directrius oficials soviètiques es mantenia envers eixes innovacions sembla que a Tallin, lluny de Moscou, hi havia un cert ambient que, al voltant del mestre Heller, anava fent camí.

Arran de l'estrena el 1968 d'una de les obres que podreu escoltar al programa "Credo", l'ambient oficial al seu voltant es va enrarir pel seu caràcter explícitament religiós. La composició del "Credo" amb el rebuig de certs àmbits, el seu allunyament de les fórmules avantguardistes occidentals, unida a la seua incorporació a l'església ortodoxa, el varen dur a un període de silenci compositiu i personal de vora una desena d'anys, en els quals va sobreviure escrivint música per a pel·lícules i TV, cosa que ell no considerava com a la "seua" música. Eixe silenci es va trencar l'any 1977 amb l'estrena a Tallin de, entre altres,  l'altra obra que escoltareu hui, "Tabula Rasa", doble concert per dos violins, solos, piano preparat i una petita orquestra de cambra. L'estrena va suposar un enorme èxit. Malgrat això, la pressió des dels llocs de direcció cultural soviètica va ser tan intensa que l'any 1980, es va exiliar a Viena.

Aquell període de reflexió, però, va ser enormement productiu des del punt de vista de la formació del seu mètode compositiu. Influït per l'escolta de música del renaixement, del cant pla religiós i de les influències que anaven arribant-li de les avantguardes occidentals, a les quals va renunciar per considerar-les massa estrictes, massa rígides, junt amb l'aprofundiment del seu sentit religiós, varen fer-lo arribar a un estil que ell anomena "tintinnabuli". Un "tintinnabuli" és una petita campana que s'usa en determinades cerimònies religioses ortodoxes. 

Segons un destacat musicòleg, "el cor de l'estil de "tintinnabuli" està en el so de la música. El sistema de composició de Pärt, en els seus termes més senzills, reuneix dues línies: la veu M, o la melodia, sempre escrita en escala diatònica i la veu T, el tintinnabuli, format per una tríada fixa, el tipus més comú d'acord. L'efecte és d'una línia superior errant sobre una base que, en la seua i estàtica fiabilitat, s'assembla a campanes d'església immutables. Les dues línies, lligades per regles d'harmonia, formen un tot inseparable, el que el va portar a encunyar la fórmula 1 + 1 = 1."

Segons explica la seua dona, Nora, a la fórmula 1+1=1 el primer 1 és la part M, el segon 1 és la part T, la "tintinambuli", la triada d'acords. Eixes dues parts donen com a resultat l'obra final (=1) que, diu Pärt, deixa a l'oient la interpretació de les sensacions, la interiorització dels sons, allò que li suggereix o li fa sentir; és en eixe moment quan Pärt diu que l'obra està completa: a l'interior de l'oient. 

Les seues partitures no solen dur indicacions de ritme ni tempo, deixant en mans dels músics la llibertat de la interpretació de l'obra, encara que, òbviament,  porten indicacions sobre la idea de l'obra, l'ambient, l'esperit.

Diu un crític que "la seua llengua harmònica seria tant a casa al segle XV com al XXI" i, com que sempre cal etiquetar-ho tot, s'ha definit el seu estil com a "minimalisme religiós".

Al següent programa escoltarem més música d'Arvo Pärt i afegiren més detalls de la seua vida i obra.