Programa 211
El camí professional per a les dones, al món del jazz no vocal, no ha estat històricament fàcil, ni han aconseguit, generalment, el reconeixement públic que la seua qualitat artística mereixia. Era un món molt masculinitzat -com la seua societat- i no els va resultar gens fàcil que els seus noms foren coneguts pel públic, llevat de algunes excepcions molt notables, la memòria de les quals no sempre ha perdurat més enllà dels diccionaris de jazz i l'interés dels afeccionats més de soca-rel.
A més a més varen dur, generalment, el cognom del marit, per raons legals o artístiques, tan sols algunes varen conservar els seus cognoms.
La primera artista de la què anem a parlar és Alice Contrane (ja he dit allò dels cognoms...). Multi-instrumentista, un dels instruments que utilitzava va ser l'arpa, ben insòlit en el jazz, compositora i arranjadora de vida també prou singular, que va tindre una carerra en la què, inicialment, es va convertir en la marmessora de la memòria i estil free del seu marit -John Coltrane- en morir aquest, però que va tindre una trajectòria personal singular després que la va acostar a la religió i la música d'arrels hindús.
Tot un cas.
