Programa 366
Stan Getz és un autèntic mite a la història del jazz. És l'únic saxo tenor de raça blanca que ha tingut el reconeixement de tota la professió jazzística. Evidentment és un dels millors músics blancs de jazz que ha existit i, sens dubte, el millor saxo blanc fins ara.
Joao Gilberto, com és amplament conegut, va ser un dels "inventors" d'eixe daltabaix que per la música brasilera i, si m'ho permeteu, per tota la música popular del món on hi ha música de consum, va suposar el "bossa-nova".
El jazz ha demostrat, a bastament, la seua capacitat de "maridatge" amb tota una sèrie de músiques d'arreu el món, entre ells el flamenc, per exemple, no sempre amb uns resultats massa satisfactoris. En aquest cas el matrimoni va resultar perfecte.
Ja els anys 1962 i 1964 esta parella havia obtingut grammys amb discos conjunts, on Stan Getz va mostrar una capacitat d'adaptació i una simbiosi admirable, sense perdre gens ni miqueta de la seua personalitat. Va ser un cas un poc excepcional, car venint del be-bop, com la majoria dels músics punters de jazz de l'època, va aconseguir trobar una eixida digna -més que digna, realment- navegant per damunt de les ones que varen provocar John Coltrane primer i després Ornette Coleman amb el seu "free jazz", que trencava absolutament les normes armòniques i estilístiques del jazz.
El disc que escoltareu al programa és una "conseqüència" dels editats els anys 1962 i 1964, fet a iniciativa de Joao Gilberto, en tornar Getz d'Europa l'any 1971 i encantat com estava amb els resultats dels dos anteriors. El disc no va tindre la repercussió dels dos previs, havia passat la seua oportunitat, el seu temps. Malgrat tot, artísticament, el disc és una delícia, però la indústria havia ja apostat pel pop i el rock, i el jazz començava a quedar relegat a allò que "ells" anomenen un "nínxol de mercat" minoritari.
Aguantarem. I mentrestant anirem gaudint de discos molt agradables d'escoltar com el que posem en aquest programa.
