La pregunta és pertinent en parlar d'obres com les simfòniques de Mike Oldfield.
Les normes de l'"acadèmia" són cosa immutable? I si ho foren, quan començaria la "història de la música", quan acabaria?
La música, com totes les arts, és quelcom que, en les seues formes i convencions, acompanya la resta de criteris majoritàriament acceptats per les societats de cada lloc i moment. En el cas de la segona meitat del segle XX, al món occidental, el rock&roll i els nous instruments electrònics varen tindre una clara influència en la cultura de masses, i les seues formes i sonoritats varen ser acceptades majoritàriament, configurant una estètica musical de sons nous no massa acordats amb el que l'"acadèmia" acceptava.
Hi ha, però, un altre aspecte molt important; la durada d'obres com les inicials del Mike Oldfield, amb una extensió "excessiva"(?) per a les necessitats de les ràdios comercials, va ser un entrebanc, quasi insalvable, per a la seua difusió pública. Afortunadament, els artefactes de reproducció musical, ja d'ús comú per part de gran part de la població occidental, facilitaren que, sorprenentment en algun cas com el què comentem, la seua música assolís una popularitat i un èxit comercial que no s'esperava el mateix autor. Això va suposar que, a Mike Oldfield, un èxit i popularitat aclaparadores resultaren un problema per a un jove d'una escassa vintena i amb un esperit sensible i introspectiu.
Encara que el seu segon treball, "Hergest Ridge", tret abans de l'any de distància del "Tubular Bells", va tindre una bona acollida comercial, la crítica el va rebre com si fora una versió "bis" del "Tubular" -que en gran part ho era- i no va rebre bé aquest segon treball. Decebut per eixes crítiques i sota l'impacte de la popularitat sobrevinguda, es va tancar a sa casa i va treballar en una nova obra, "Ommadawn", que si bé seguia les petjades estilístiques i sonores del "Tubular Bells", amb un aclaparador treball d'estudi i, com en aquell, amb ell tocant un gran nombre d'instruments diferents, té una sèrie de trets definitoris que el fan singular.
La incorporació de percussions africanes i instruments orientals, com el "bousouki", amb un clima molt més relaxat i introvertit junt amb l'habitual ambient "celta", varen fer que l'"Ommadawn" eixira com una obra lluminosa, íntima, que majoritàriament ha estat assenyalada per la crítica com el seu millor treball.
L'evolució de l'Oldfield i, supose, una certa pressió de les gravadores per obres més "digeribles" per a les radio-fórmules, varen fer que als seus treballs posteriors alternaren peces "llargues" (en tot cas, com moltes simfonies "clàssiques") amb altres cançons més "rockeres" o, millor, "poperes", algunes d'elles estimables. No és qüestió de dir que una peça curta no pot ser, fins i tot, una obra mestra: Chopin, per exemple, hi estaria d'acord, i alguns compositors de música popular també; de tota manera l'alternança de peces llargues a la seua discografia, en un mateix disc, amb altres més curtes i comercials em fa l'efecte que alguna concessió hi ha hagut per part de Mike Oldfield.
Les freqüents reedicions de les peces primerenques donen, en tot cas, la impressió que, tant ell com el públic, s'estimen (estimem) més aquelles inspiracions jovenívoles que molta de la seua evolució posterior.
