Ja sabeu, si sou gent que ens segueix els programes, que els casos de dones compositores amb el seu pas barrat pel patriarcat existent o oblidades després de la seua mort han estat moneda corrent en la història de la música occidental. Jeanne Louise Dumond, (París el 31 de maig de 1804 - París, 15 de setembre de 1875), coneguda com a Louise Farrenc, pel cognom del seu marit, és un cas dels segons.
Reconeguda pianista a l'època, professora del Conservatori de París durant trenta anys i prolífica compositora, és tot un referent dintre de la història del Romanticisme francés.
Alumna de gent tan il·lustre com Muzio Clementi i Johann Nepomuk Hummel com a pianista, va ingressar al Conservatori de París a quinze anys, on va gaudir del mestratge de Antonin Reicha, bon amic de Beethoven, en les arts de la composició. Va aprofitar ben bé les classes.
De família d'artistes (escultors en diverses generacions, pintors, músics) va tindre el reconeixement enorme del públic i dels més coneguts músics de l'època, així com un estatus professional concretat, com exemple, pel seu nomenament de professora de piano al Conservatori de París, amb igual sou que els professors millor pagats i amb l'elogi general de la crítica del seu temps, inclosa la de gent tan destacada com Hector Berlioz o Robert Schumann.
Afortunadament, el matrimoni a disset anys no va ser cap problema per a la seua carrera com a compositora, car el seu marit, Aristide Farrenc, un flautista, compositor i editor musical i persona "rara avis" per a l'època, no sols la va encoratjar per prosseguir la seua tasca compositiva sinó que, a més, va fundar una editorial (Éditions Farrenc) amb la finalitat de publicar les seues partitures, eina imprescindible en aquell moment per donar-les a conéixer. De fet es va convertir en el seu empresari.
La seua tasca com a professora es va completar amb un parell de treballs. El primer, "Trente études dans tous les tons majeurs et mineurs, op. 26 (publicats en 1839)" va tindre tan gran acceptació que cinc anys després va ser escollit com el mètode oficial de piano al Conservatori. Encara a hores d'ara és una obra de referència als conservatoris francesos. El segon va ser la publicació, en 1861, d'un volum anomenat " Le Trésor des Pianistes", també encara en ús als conservatoris francesos.
La seua obra musical, inicialment pianística tan sols i amb un llarg catàleg, va anar eixamplant a partir de 1830 el seu camp amb obres de cambra, la part de la seua obra més reconeguda -i de la qual podeu escoltar el seu "Nonet" al programa- i encara va escriure tres obertures, dues obres per a piano i orquestra i tres simfonies, molt alabades també per la crítica de l'època. Al programa es pot escoltar la "Tercera Simfonia", la més afamada de les tres, que la va consagrar definitivament com a compositora. El seu catàleg conté també algunes obres vocals i més treballs didàctics. Segurament, el fet que no publicara cap òpera, gènere de moda absoluta el segle XIX, va contribuir al seu enfosquiment en morir
Diu la crítica especialitzada que el seu estil, si bé influenciat per l'obra de Beethoven mitjançant el mestratge d'Antonin Reicha, té clars trets personals que cal destacar com a influents en el primer romanticisme francés, el qual va contribuir a formar fonamentalment com a compositora, però també com a professora de futures professionals.
Lamentablement, una desgràcia familiar, la mort de la seua filla, consagrada pianista ja, que va morir als trenta-dos anys la va sotragar de tal manera que, a partir d'eixe moment, l'any 1859, no va escriure ja cap obra més.
Amb la seua mort, el seu record com a pianista va perdurar algun temps, però les seues obres varen ser oblidades prou ràpidament. Afortunadament, amb l'impuls de gent més atenta a la tasca ocultada de les dones els darrers anys, la seua obra està sent reeditada, escoltada i gravada.
Afortunadament, dic, perquè, com podreu escoltar en els dos exemples que s'escolten al programa, paga la pena parar atenció a Louise Farrenc.
