dijous, 21 de juny de 2018

Billie per sempre

Programa 430

Esta entrada va a ser curta perquè, quina cosa es pot dir de Billie Holliday que no s'haja dit ja, fins i tot en el nostre programa, on li hem dedicat varis programes.

En definitiva parlem de una de les tres o quatre millors cantants de jazz i blues de tota la història. Junt amb Bessie Smith, Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, Eleonora Fagan què era el seu nom real, va saber, al meu gust almenys, transmetre retalls de la seua vida en cadascuna de les seues cançons. No hi ha més que escoltar discos de diferents èpoques -no massa, ja que sols va viure 44 anys, encara que molt intensos- per a escoltant alguna de les seues cançons, poder saber com li anava en eixe moment.

D'una veu límpida, juvenil, fins i tot un poc metàl·lica dels començaments amb menys de vint anys, fins a les darreres cançons, què és el que aneu a escoltar a aquest programa, on es palesa, malgrat l'embolcall dolç, amable, que li va preparar Norman Granz per a que es trobara a gust i relaxada, on el seu cant adolorit, brut, amb més recitat que cantat, d'una veu trencada que era emesa per una dona trencada. Una dona que va cercar tota la seua vida l'amor, la tendresa que no va trobar mai. Ans al contrari, tots els seus amors la varen decebre quan no, directament, la maltractaven de manera immisericorde.

Tot això i molt més podreu escoltar en aquest programa on escoltareu el disc que titulat  "Last Recording" replega les tres darreres sessions que va gravar  uns dos o tres mesos abans de morir en un hospital de Nova York, encar jove.

Crec que no cal dir més. Tan sols escoltar atentament i deixar-se penetrar pel dolor, la malenconia, i les vivències que desgrana en totes i cadascuna de les cançons d'aquest disc.