Efectivament, cal dir més?
Els clàssics són, evidentment, no sols els qui pertanyen a una certa època musical, sinó que, en el sentit original del terme, aquelles persones que en el seu pas per aquest món han deixat una empremta imperible en el camí de les arts que hagen conreat.
Supose que cap persona li discutirà aquest qualificatiu a una personalitat tan carismàtica i tan decisiva en el canvi d'època de la música occidental.
Beethoven, que va viure el pas de l'època que ara anomenem clàssica, amb contemporanis tan il·lustres com Joseph Haydn o Wolfgang Amadeus Mozart, a altra que, si bé en altres arts va tindre també un abans i un després, potser en cap de les altres arts va tindre una pedra miliar tan evident com Ludwig van Beethoven.
Evidentment, en aquestes petites notes no vaig a "descobrir" qui era aquest nadiu de Bonn que, format definitivament a Viena als tombants del segle dèneu, sota el mestratge, buscat i reconegut per ell, de Haydn -amb el qual va arribar a estudiar personalment- i Mozart, mort tan sols un any abans de l'arribada de Beethoven a Viena. Va ser un revulsiu enorme en la música occidental, fins al punt que, a partir d'ell, la majoria de gèneres conreats pels músics acadèmics li deu la seua personalitat actual.
Com a homenatge i recordatori, podreu escoltar un parell de peces; una d'elles de la seua època més inicial a Viena, el seu primer trio de piano (piano, violí i violoncel), de fet l'obra catalogada com al seu Opus nº 1, on és evident la petjada dels seus dos primers mesters de referència ja esmentats, encara que ja amb mostres evidents de la seua personalitat, tant en l'estructura -quatre parts, en lloc de les tres canòniques anteriorment- com en la sonoritat. No debades encara que jove, no ho era tant com per a estar encara a les beceroles musicals.
La segona peça, per contrastar, l'he triada d'un període on ja la seua personalitat és evident. Es tracta d'una peça per a pianoforte, una sonata de l'any 1809, feta no sé si exactament com a homenatge a l'emperador fugit de les tropes napoleòniques o com a reacció a l'atac francés. Està interpretada per un dels pianistes més destacats del segle XX, l'austriac Paul Badura-Skoda, en un forte piano de la seua col·lecció particular, datat en 1815, és a dir, a un instrument com aquells per al qual va ser escrita l'obra.
Beethoven. Cal dir més?
