Rebecca Clarke (Harrow, Anglaterra, 27 d'agost de 1886-Nova York, Estats Units, 13 d'octubre de 1979), va viure una època que, per una part va presenciar el començament d'un cert despertar pre-feminista -eren els temps de les famoses "sufragistes"- però encara eren presents moltes de les normes socials de l'època anomenada victoriana. Son pare, arquitecte, malgrat haver nascut als Estats Units d'Amèrica, en emigrar a Gran Bretanya va trobar-se perfectament còmode, segons diu la pròpia Rebecca en la seua autobiografia (no publicada), dintre dels motlles de moral estrictament classista, masclista i retrògrada respecte a les dones de l'Anglaterra d'acollida.
L'anècdota de l'abrupta retirada de la Royal Academy of Músic on l'havia matriculada (malgrat tot era una persona amant de la música) perquè un professor la va demanar en matrimoni, és molt significativa dels paràmetres socials d'aquell senyor. Rebecca Clarke en tenia llavors divuit o dinou anys, una edat molt normal per a que una jove podria/deuria "casar-se-i-formar-una-família-normal-i-decent" llavors.
El següent episodi destacat -i sembla que l'últim- que va provocar aquell senyor va ser "tirar-la de casa" literalment, amb vint-i-un anys, per raons que no acaba de contar Rebecca en les seues memòries i que li suposa també haver de deixar d'estudiar al Royal College of Music.
Afortunadament, el seu domini del violí i la viola li va permetre subsistir com a instrumentista professional, arribant, l'any 1912, a formar part d'una orquestra professional, la Queen's Hall Orquestra.
L'any 1916, aprofitant la circumstància que els seus dos germans vivien als Estats Units, va anar-se'n cap enllà, vivint alternativament amb la família de cadascun dels seus germans i actuant i escrivint ja música de manera habitual. L'esclat de la I Guerra Mundial li va impedir tornar a la Gran Bretanya i va fixar, per sempre més ja, la seua residència a l'altra part de l'oceà.
Com que els seus trets biogràfics els podreu trobar als enllaços corresponents, m'estalviaré posar per escrit les altres anècdotes negatives que va patir, en les que la seua condició femenina tot indica que va tindre molt de pes negatiu.
Desanimada amb els problemes per publicar la seua música, en arribar a la cinquantena, més o menys, va decidir deixar de compondre. Tot això malgrat el matrimoni amb James Friskin, pianista escocés al qual coneixia des que estudiaven a Gran Bretanya. Un matrimoni ja a la maduresa d'ambdós, l'any 1944, en el que el seu marit l'animava a continuar la seua tasca compositiva, lamentablement de manera infructuosa, perquè les decepcions patides i una certa depressió que la va acompanyar tota la seua vida varen fer que, fins els noranta anys (va morir amb noranta-tres anys) no se li conega cap composició llevat de dues o tres cançons cap al final de la seua vida. Tan sols es va dedicar a repassar algunes de les seues obres i a treballar com a instrumentista.
La major part de la seua obra, com que no va ser publicada, resta en mans de la família, i la gent amb interés per interpretar-la ha d'anar a ells a demanar-li-la, cosa que va fer fastigosa la tasca de la seua publicació i interpretació. La creació l'any 2.000 de la Rebecca Clarke Society per part d'un grup de persones admiradores de la violista, ha facilitat l'accés a la seua obra per a que siga coneguda, divulgada i estudiada. De fet ja hi ha unes quantes gravacions fetes per joves instrumentistes.
Una llàstima que el seu caràcter depressiu no li ajudara a superar els inconvenients que, a l'època, li va suposar la seua condició femenina.
