No és la primera vegada que ací escoltem al Modern Jazz Quartet, però l'anterior programa, en què el Classical Jazz Quartet s'atrevia amb Rachmaninov, em va recordar que, abans que ells i -segons el meu gust- de forma més acurada, el grup de més llarga vida a la història del jazz ja s'havia atrevit amb música de J. S. Bach.
La seua fórmula era més respectuosa amb la música original, per una part, i per l'altra, havia aprofitat els ensenyments del mestre per compondre peces originals, acoblant la tonalitat a la indicada, en la designació alemanya d'aleshores, a les lletres B=si-A=la-C=do-H=la com un homenatge.
El plantejament era molt més coherent i, a més, no varen aprofitar l'acceptable recepció del públic, per repetir la fórmula amb altres compositors, el que diu molt de la seua seriositat a l'hora d'acostar-se a la música, sense defugir -òbviament- l'èxit comercial, però sense "estirar la goma" per aconseguir èxit comercial.
El disc, anomenat Blues on Bach va tindre una molt bona acollida de la crítica i una acceptable acollida del públic, al seu moment, encara que ara està reconegut com un dels millors discos de jazz de la història. La moda en el jazz estava amb les radicals inovacions de Coltrane i Coleman, fugint del be-bop per una part i l'audiència més jove tenia al rock i altres músiques de més "fàcil digestió" al seu punt de mira.
Com que ja als altres programes vàrem parlar de la seua història i trajectòria, no anem hui a allargar-nos molt més ací. Tan sols posaré alguns enllaços específics del disc per a que en sapigueu una miqueta més dels criteris amb què es va fer i la causa final de posar-se a fer eixa tasca, cosa que està profundament lligada a l'admiració del líder del MJQ, el pianista, arranjador i compositor John Lewis.
