Quan Gustav Mahler
(1860–1911) va començar a escriure simfonies cap a la meitat dels
80 del segle XIX, el model estandar era encara el beethovenià, que
encara perdurava cinquanta o seixanta anys després de la seua mort.
Tots els compositors que treballaren el gènere (Mendelssohn, Brams,
Bruckner,...) no feren més que seguir les petjades del geni de Bonn.
En canvi Mahler,
portant-lo a l’extrem de les seues possibilitats i ja influenciat
per l’inici del post-romanticisme i les innovacions de principi de
segle que ell ja va «insinuar» (el «trencament» de la melodia,
l’atonalisme, etc.) va trencar el model, el va dur a uns màxims
impossibles de superar, tant en les sensacions que comunica com en
l’estructura musical i orquestral. Com superar la magnificència i
espectacularitat de la vuitena simfonia, amb un miler de músics
interpretant la seua música?
La que anem a
escoltar al programa de hui, la primera, anomenada «Titan», ja li
va costar al mateix Mahler anomenar-la simfonia. El s’estimava
més anomenar-la Poema simfònic en dues parts. Ja
en esta primera simfonia comença la seua incansable carrera cap
l’efectisme sonor, no superat ni per Wagner. Sembla que opinava que
com més instruments, millor. Ja
en esta primera va anar retocant-la constantment i a cada retoc
afegia més instruments. En
ella posà en marxa una de
les senyes d’identitat com a compositor, el recurs a records
infantils, cants d’ocells, el so del vent en les fulles dels
arbres, contes infantils i fins i tot cançons infantils molt
conegudes, amb moments fúnebres què, al darrer moviment, deixen pas a
una explosió de vida i alegria.
Les
característiques d’esta primera simfonia es troben en les altres
vuit que va composar (i una desena, inacabada), marcant un camí
quasi impossible de seguir després d’ell. De fet la simfonia com a gènere, no ha tingut després d’ell una evolució significativa.
Va ser com el cant del cigne d’un gènere musical.
Evidentment
hi han hagut simfonistes després d’ell, però tan sols segurament
Stravinsky va introduir algunes innovacions, amb l’utilització
dels nous instruments apareguts i la tècnica de portar el seu so als
límits. Però sense igualar la magnificència i espectacularitat de
Mahler.
La
llargària de les altres simfonies fa impossible posar-les en aquest
programa, però vos aconselle cercar-les per internet -o comprar-les-
a ser possible en les versions de Bruno Walter, el seu alumne més
directe o de Leonard Bernstein, enamorat de Mahler.
