dijous, 18 d’abril de 2019

La música no té problemes de mestissatge: el so dels Zulús

Programa 463

Els músics solen ser gent poc donada a rebutjar allò que ve de fora o no és de la seua "corda". Lamentablement no és així en altres aspectes de la vida segons es pot comprovar en llegir qualsevol diari. Llàstima.

Però la història que hui vos conte al programa, i la música que sona, són un producte que mescla varis orígens. Com vos conte al programa, ací hi ha una barreja de música del poble Zulú, una ètnia que habita, fonamentalment al que hui és la República Sudafricana, sembla que amb influència dels negres nordamericans, que varen fer algunes gires allà pels mitjans del segle XIX amb els espectacles de "negres" de l'època, una mena de vodevils per distreure el personal amb les seues arrels africanes i la prehistòria del jazz.

La història dels seus començaments va ser la de tantes coses. Arribaren uns senyors (?) i els obligaven a treballar en les mines que hi havien allí de coses variades (diamants, per exemple) i en les poques estones lliures que tenien, què anaven a fer? doncs cantar les seues cançons  tradicionals.

Les polifonies que podreu escoltar farien empal·lidir als Corelli  i cia. Els seus potents i preciosos baixos, sobretot, fan feredat i em posen els pels de punta. I no saben escriure, generalment, ni una sola nota de música!! A més, a més, segons el lider del grup que aneu a escoltar més conegut de la música ISICATHAMIYA (que així és com anomenen esta classe de música, de clares referències antifonals) Joseph Sabalala, els Ladysmith Black Mambazo conta que les primeres cançons li venien al cap mentre estava dormint, inspirat pels esperits dels seus avantpassats, que li donaven el vist i plau després de fer-li algunes preguntes sobre la música. Bonic, no?

En definitiva, una música que és coneguda a l'occident (encara que no massa) gràcies al conegut àlbum "Graceland" tret a meitat de la dècada dels vuitanta per Paul Simon, Què se'ls va endur de gira pels EE.UUU., però que cal que cerqueu i escolteu. Al youtube hi ha uns quants videos del grup que aneu a escoltar, molt conegut a Sudàfrica i als qual Mandela va anomenar Embaixadors Culturals de Sudàfrica. 

Per cert, com seria d'esperar, les seues lletres son normalment reivindicatives degut a l'origen de la seua música, estant relacionades amb temes socials, racials, espirituals o d'actualitat. No els cerqueu als "40 principales" ;-)