Programa 611
Sembla ser una "llegenda" difosa posteriorment a la vida de la protagonista, però la història és atractiva.
Hélène de Nervo de Montgeroult (nascuda el 2 de març de 1764 a Lió i morta el 20 de maig de 1836 a Florència), es diu que va ser denunciada per activitats contra-revolucionàries i estava sent jutjada, el 1794, al Comité de Salut Pública, màxim òrgan de govern de la França del Directori, llavors amb Robespierre al cap de la Revolució.
L'acusació no semblava gaire provada pels escorcolls a casa seua però la seua condició de noble (de petita noblesa burgesa, en tot cas) i el fet que el seu marit, el Marqués de Montgeroult, ja mort, hagués estat membre de l'Armada Francesa en temps de Lluís XVI jugaven a la seua contra.
En aquells moments un vell amic seu, company de vetllades musicals i que, per tant, coneixia de la seua mestria al teclat i fundador de l'Institut National de Musique Bernard Sarrette, va dir que seria un enorme error executar-la car era la millor teclista de França i la necessitava per donar classe a l'Institut. El president, no massa convençut, va dir que portaren un instrument i li manà a l'Hélène que interpretara alguna cosa. La dona es va arrencar amb unes variacions de "La Marsellesa" que varen arravatar l'audiència què va acabar cantant-la amb gran emoció.
La història és bonica -encara que no confirmada- i li casa molt bé a la seua atrafegada vida.
Però allò que ens interessa a nosaltres és l'aspecte musical. A cavall entre dues transicions artístiques -a part de la transició política de la Revolució- la del pas del classicisme al romanticisme i la de la família del clavicordi a la del forte-piano, se la considera una premonitòria del romanticisme i la fundadora de la gran escola pianística francesa del segle XIX.
No va ser sols, però, una intèrpret especialment dotada, també va ser una notable compositora i improvisadora i, sobretot, se li recorda pel seu mètode per a l'ensenyament del piano anomenat "Curs complet per a l'ensenyament del piano-forte, dirigint progressivament des dels primers elements a les majors dificultats", que va gaudir d'un enorme prestigi, essent utilitzat als conservatoris europeus fins entrat el segle XX. El curs estava enriquit per 972 exercicis per al volum 1 i, per als volums 2 i 3, 114 estudis i diverses altres peces per il·lustrar els seus comentaris. Una obra monumental que li va donar un enorme prestigi.
L'any 1795, en ser fundat el Conservatori de París, dirigit pel seu amic -i salvador?- Bernard Sarrette, va ser contractada per donar les classes de teclat, ¡amb igual sou i categoria que els seus companys homes i donant classe als homes que hi anaven (no podien apuntar-se dones...)! Sembla que l'ambient del Conservatori, massa patrioter i populista de l'època no era del seu gust i a l'any següent va abandonar la institució al·legant motius de salut, dedicant-se a donar classes particulars que, a més, li procuraven tant o més prestigi entre les classes benestants i uns ingressos superiors als del sou del Conservatori. Va ser en eixe temps, entre el 1810 i el 1820, quan va enllestir i publicar el seu mètode, que va incrementar el seu prestigi.
La música de Montgeroult té una estructura clàssica vienesa, però "canta" (fa melodia) d'una manera especial. Té el romanticisme que també s'atribueix després, a Beethoven, o en literatura a Jean-Jacques Rousseau. Aquesta música canta. La mateixa Hélène de Montgeroult ho escriu a la introducció del seu mètode per a piano: "com fer cantar, com donar la il·lusió de cantar, a aquest instrument tan reticent a fer-ho".
Al final d'aquestes ratlles vos posaré algun enllaç on podreu trobar (els podeu traduir des de la web) notes sobre la seua vida. Sols destacaré que, com podeu comprendre, va ser coetània de Haydn, Mozart, Beethoven i de pensadors com J.J.Rousseau, entre molts altres de l'enorme gernació de talents que varen aparèixer en tots els camps del pensament i l'art per aquelles dades a Europa.
Per a facilitar-vos la qüestió, vos pose en aquest enllaç, traduïda, la petita ressenya biogràfica que m'ha semblat més interessant, deguda a un dels pianistes que ha gravat recentment obres seues. Al YouTube hi ha una bona cosa d'obres seues
Una dona més per apuntar a la llarga llista de dones que, havent estat lluminàries a la seua època, varen caure ràpidament en l'oblit. Coses de la cultura dominant...
