Des de sempre els compositors han tingut la temptació d'agafar obres de compositors antics o contemporanis per fer-ne la "seua" versió d'aquelles peces. El mateix Pare Bach va fer, per exemple, un bon grapat de versions d'obres de Vivaldi, compositor llavors contemporani d'èxit.
Des dels començaments del jazz, allà pels finals del segle XIX i començaments del XX, va haver-n'hi compositors i intèrprets que agafaven peces o fragments d'obres clàssiques i les adaptaven lliurement al seu llenguatge jazzístic, de forma més o menys espontània; "ragging the classics" era com anomenaven a eixa forma d'acostar-se a aquells compositors.
D'entre els més reeixits podem trobar un pianista i compositor francés, Jacques Loussier, que va tindre un enorme èxit comercial a la dècada dels 1960/70 amb les seues gravacions sobre BacRachmaninov,h. L'any 1973, un excel·lent quartet liderat per John Lewis al piano i pel vibrafonista Milt Jackson, el Modern Jazz Quartet, varen treure un exitós "Blues on Bach", amb cinc peces composades/arranjades per John Lewis sobre cinc conegudíssimes obres de Bach. Com es veu, la llavor de J. S. Bach encara dona -i donarà- molts fruits.
A començaments dels 2000 el pianista Kenny Barron i el baixista Ron Carter, dos veterans ja aleshores, varen pensar en, seguint les petjades del Modern Jazz Quartet, fer quelcom semblant. Reclutaren al també veterà Lewis Nash per a la bateria i, per completar el model del MJQ reclutaren a un jove vibrafonista Stefon Harris, i tragueren, sota el nom de Classical Jazz Quartet , una versió jazzística del "Trencanous" de Tchaikovsky, que va resultar ben acollida comercialment. Animats per l'èxit, varen treure tres àlbums més dedicats a Bach, Rachmaninov i altre amb fragments dels anteriors i algun fragment de Haëndel. La crítica no va ser massa condescendent, sobretot, amb el dedicat a Bach.
Nosaltres hem pensat que, encara que siga com a curiositat, podríem oferir-vos un dels més reeixits, el dedicat a Rachmaninov, concretament a l'obra més coneguda del rus, el seu Concert nº 2 per a Piano i Orquestra. En aquest cas l'acollida va ser també prou favorable encara que, per a mi, hi ha molt més de jazz que de Rachmaninov, però, en tot cas, l'excel·lència dels intèrprets fa que la seua escolta siga molt agradable i siga una vibrant sessió de jazz, amb uns discrets tocs de Rachmaninov.
