ressò públic. Una troballa accidental a la ràdio, amb una versió de la "Nana" de Manuel de Falla, traslladada al llenguatge jazzístic amb una cura, una sensibilitat, un amor per la peça enormes, sense desfigurar en absolut l'original del gadità, em va fer iniciar la recerca. Encara que el nom em sonava, no l'havia escoltat encara: la recerca va pagar la pena.El disc que escoltarem, on estava la peça de Falla esmentada, s'anomena "In Full View". Publicat pel segell de Manfredd Eicher -ECM- que no sol equivocar-se en la gent que fitxa i que, a més, dona total llibertat als músics sense forçar mai la seua línia a la recerca de la comercialitat (observeu el seu catàleg), ja era un garantia, però el resultat va ser una de les millors experiències en l'escolta d'un grup de jazz modern darrerament.
Julia Hülsmann va néixer a Bonn el 1968. Va prendre classes de piano clàssic a partir dels onze anys i va montar la seua primera banda als 16. El 1991, es va traslladar a Berlín per estudiar piano jazz a la Universitat de les Arts (HdK) i l'any següent es va unir a la Jove Orquestra de Jazz Alemanya (BuJazzO). Des de 1997, Hülsmann ha treballat amb el seu propi trio, tocant en clubs i festivals de tot Alemanya, fonamentalment, sense fer grans gires fora del seu país, cosa que pot explicar la seua manca de reconeixement més enllà.El seu treball d'aprenentatge es va fer amb una excel·lent colecció de mestres es troben gent com Walter Norris, i David Friedman. Mentre estudiava va anar a tallers amb gent com l'inspirador Richie Beirach, la gran música Maria Schneider (repetidament escoltada en este programa) o també Jane Ira Bloom, que, com podreu veure a la web, vaig presentar els dos penúltims programes.
Més interessada en la compJúlia Hülsmann,osició i la recerca d'un so propi i exercint el seu mestratge en una prestigiosa escola de Berlín, la seua discografia, encetada amb altres gravadores, es va engreixar molt profitosament a l'entrada a ECM el 2008 amb, per ara, poc més d'una dotzena d'àlbums.
Júlia Hülsmann, que manté com a base del seu treball interpretatiu el format de trio amb Marc Muellbauer (baix) i Heinrich Köbberling (bateria), ha anat incorporant intèrprets a les seues gravacions i actuacions, en forma de quartet, quintet i octet fins i tot, sense perdre mai el so característic en el qual ha sabut integrar les noves incorporacions.
La tradició musical i l'aprenentatge primerenc marquen clarament en el seu estil, un estil que recorda més la música de cambra europea que la d'un "combo" jazzístic a l'ús, malgrat que va començar la seua carrera, lògicament, versionant clàssics dels músics afroamericans.
El seu so suau, plàcid, mesurat, sense que sobren notes, pot recordar a la música de cambra europea dels darrers dos segles (Satie, Mompou) però amb una flaire jazzística molt estilitzada, molt treballada, amb moments de gran lirisme -una característica del seu estil. El seu piano mai apareix en un primer pla aixafant els seus col·legues, ben al contrari, tant els solos com les autories de les composicions, estan repartides entre tots els components del grup.
El pianisme de la Julia Hülsmann recorda potser a Chopin o Liszt en la delicadesa, no atacant mai les tecles amb força, més bé acaronant-les, a la recerca de la subtilesa.
El 2012, el trio es va convertir en un quartet amb l'addició del trompetista anglès i intèrpret de flugelhorn Tom Arthurs, una formació amb la qual va llençar el disc que escoltareu al programa "In Full View".
