Programa 201
En els anys entre el 1930 i el 1940 el jazz va tindre dues grans vessants, el be-bop i el swing.
Raons musicals, de modes i històriques han fet que si bé el bop ha gaudit i gaudeix d'una bona salut, tant en el record dels vells mestres com en una corrent prou majoritària -o quasi- dels intèrprets actuals, el món del swing ha patit una sort diferent.
Llevat dels seus més insignes representants que varen saber superar el propi sentit d'aquella música, fer ballar a la gent per ajudar-li a oblidar els efectes de la depressió del 29, molta més gent va formar orquestres de swing què, si bé hui estan quasi oblidades tant pels afeccionats com per les discogràfiques, varen assolir al seu moment una popularitat que, en molts casos, era major que la dels qui després han quedat com a "clàssics" d'aquella època (Ellington, Goodman, Calloway, etc.).
Hui anem a començar esta petita mini monografia amb un dels més famosos a la seua època, l'estil del qual algun dels "grans" tractava d'imitar per arribar connectar amb la gent com ho feia Jimmie Lunceford.
La cosa arribà al punt de que s'arribà a parlar de l'estil Lunceford què tractaven d'imitar orquestres com la del mateix Duke Ellington, a l'hora de trobar un sò que "connectara" amb la gent per fer-la ballar, què era del que menjaven els músics de llavors.
Músic negre, multi-instrumentista -encara que es solia dedicar sols a dirigir-, va tindre l'encert i la sort de agrupar una sèrie de músics que, tant en l'aspecte instrumental com en el compositiu i dels arranjaments, li varen transmetre a l'orquestra un caire especial que encantava als públics. El trompeta Sy Oliver i el saxo alt Willie Smith varen tindre un especial paper en la creació del seu famos só Lunceford.
