dijous, 12 de desembre de 2019

La Nina rebel de la música negra: Nina Simone

Programa 491

De vegades, moltes vegades, les circumstàncies vitals de les persones en edats primerenques marquen el seu destí en la vida. En el cas de la nostra protagonista, de manera decisiva, fins al punt que, aspirant a ser concertista de piano -la primera de raça negra els EUA-, el racisme imperant al seu país li ho va impedir i va fer que el seu camí derivara, qui sap si per a bé (per la majoria de nosaltres) o per a mal (potser per a ella), en una carrera artística eclèctica on la seua sensibilitat artística vessava per altres camins.

 Eunice Kathleen Waymon, coneguda artísticament com a Nina Simone, és un d'eixos casos. Des que als dotze anys va aturar un concert seu fins que els seus pares es pogueren seure a la primera fila, i no a la darrera on els organitzadors blanc els havien desplaçat, la seua vida artística va estar marcada per la maledicció del racisme al seu país. 

Entrada rebutjada a una prestigiosa escola de música (que anys endavant, dos dies abans de la seua mort, li concedia un doctorat "honoris causa"...); fugida del seu país demandada per la hisenda, en negar-se a pagar els seus impostos com a protesta per la guerra del Viet-Nam; exili final a França on va morir, renegant de la seua terra...

Tot això, i moltes més, varen ser les anècdotes que varen marcar la seua militància musical i personal, amb cançons que han arribat a ser himnes de la població afroamericana contra el racisme, el que va fer que se boicotejara la difusió dels seus discos a les ràdios i teles dels EUA. Però tot plegat no va impedir que se li anomenara la "princesa del soul", encara que ella va conrear una enorme varietat de gèneres,  incloent la clàssica (era una enamorada de Bach), jazz, blues (potser el gènere en el qual se reconeixia més) folk, R&B, gospel, rock i pop. 

En el seu repertori, del qual aneu a escoltar una mínima mostra en dos programes, hi havia, segons ella mateixa va declarar, més de 700 cançons! Des de clàssics del jazz i el blues, fins un àlbum monogràfic dedicat als Beatles.

La seua obra musical i personal és inabastable i en aquest programa aneu a tastar, tan sols, una petita mostra. Però la seua personalitat, com passa sovint, ha crescut després de la seua mort i, malgrat no haver format cap "escola", gent il·lustre de pràcticament tot el ventall de gèneres musicals -jazz, blues, hip-hop, rock, pop, etc...- es demana a hores d'ara deutora de la seua obra.

A aquest post he posat alguns enllaços que pense interessants, però no es conformeu amb això només. Feu una recerca i trobareu innumerables referències a la seua agitada vida i la seua impressionant obra. Escolteu-la i degusteu-la. Gent com ella no n'hi han massa.