Programa 556
És aquest el segon disc (perdó, la primera memòria USB) que escolte d'aquest saxo tenor del qual ja déiem que era (i no sé si encara ho és) "jove membre de l'Orquestra del Palau de les Arts de València, membre de diversos grups de cambra de clàssica...i amb una enorme sintonia amb el jazz, aportant el seu coneixement dels clàssics de la música i una sensibilitat i swing, quan cal, realment extraordinaris."
Tot el que llavors vaig comentar, respecte a la seua qualitat compositiva, interpretativa i com a arranjador queda totalment ratificat i millorat en aquest disc. Ha construït un disc on, segons la peça ho demane, la forma és de quartet, quintet o sextet, tenint al cap, sembla, la idea d'una mini "big band" a l'hora de fer els arranjaments. El resultat és d'una excel·lència total.
Amb quatre composicions seues i quatre "standards" dels més coneguts al món del jazz, Joan Benavent demostra que el llenguatge del jazz no té secrets per a ell. Amb un destacat sentit de la melodia i un gust per la balada (el solo de començament de "Body and Soul" l'he escoltat un grapat de vegades) els seus arranjaments tenen una virtut que, darrerament, sembla un poc "demodé": el respecte a la peça interpretada que, en ell, sempre resulta reconeixible sense que les seues improvisacions deformen, innecessàriament, la cançó.
Joan Benavent i els seus acompanyants fan un jazz net i clar, sense adorns innecessaris ni "lluïments" que ningú demana. Un jazz dels que fa que, quan l'escoltes, piques de mans a la taula o mogues els peus o el cap rítmicament sense adonar-te, perquè la música et du de la mà.
A la pàgina web "Jazz Profiles", en Joan defineix el disc així:
“Vaig decidir organitzar el sextet perquè és el conjunt petit més gran i dóna l'oportunitat de tenir densitat harmònica en les melodies i parts arranjades com solos o melodies contrapuntístiques sense tenir la molèstia de muntar una banda gran. Això pot suposar un inconvenient per fer coincidir les agendes, perquè alguns de nosaltres volàvem des d’Espanya per gravar a Holanda, de manera que vam tenir molt poc temps per fer la gravació.
He escollit aquests músics perquè Eric i jo buscàvem un projecte que combinés escenes del jazz, espanyola i holandesa. Així doncs, hem convidat alguns dels nostres músics favorits i grans amics que, alhora, eren representatius de cadascuna de les escenes.
Miguel Rodriguez és un pianista espanyol que viu a Holanda des que es va mudar allà per graduar-se, fa prop de 20 anys. Des de llavors es va convertir en un dels pianistes més essencials del jazz a NL. El mateix passa amb Steve Zwanink, baixista canadenc-holandés que es va traslladar a NL per seguir estudis de jazz. Des de llavors, ha compartit escenari amb els músics de jazz locals més importants. Bart van Lier és probablement el pare del trombó de jazz holandès, encara està actiu i inspirat, com es pot escoltar. El mateix amb Eric (Ineke), que ha compartit escenari com a acompanyant per a alguns dels noms de jazz més importants de la història quan van vindre a Europa. Pep Zaragoza és un dels principals trompetistes de la jove onada espanyola.
En el meu cas, també em vaig mudar a NL per estudiar jazz, després vaig conéixer Miguel i Steve (com a companys de classe) i Eric com a professor primer i després com a mentor. He passat set anys vivint allà, vaig tornar a Espanya i, des de llavors, visc feliç fent música al meu lloc i tornant a NL de tant en tant per tocar amb aquests xicots".
Sens dubte, una de les gravacions amb el millor jazz que ha eixit en la darrera fornada de SEDAJAZZ Records. Ens cal jazz pur com la xocolata negra, de tant en tant, entre tanta mescla i innovacions, no sempre afortunades.
