Un
altre cop torne a un tema què està a les arrels d'aquest programa: Hi
ha molts gèneres musicals o hi ha una sola música què s'expressa de
formes diverses?
Al programa de hui, aprofitant l'avinentesa de
la commemoració dels 250 anys del seu naixement, anem a escoltar música
de Beethoven. Però, de segur que ÉS música de Beethoven?
Hui en
dia, en un temps que la cultura del reciclatge va, a poc a poc (massa
poc a poc...) penetrant en els paràmetres socials d'allò políticament
correcte i, per tant, a l'agenda de governs, empreses i centres de
decisió en general, la música, els artistes que en ella treballen, tant
autors com intèrprets, què és pionera des de fa algun que altre segle en
aquest camp de les innovacions, van prémer l'accelerador i des del
començament del segle XX ja van anar plantejant opcions de superació de
determinades convencions acadèmiques (melodia, escales, sons,
instruments, etc).
El naixement del jazz a finals del segle XIX
als guetos negres de Nord-Amèrica va suposar, per a la música
occidental, un daltabaix per a moltes convencions estètiques, i la seua
rapidíssima evolució, junt amb les novetats tecnològiques aparegudes què
faciliten l'intercanvi de coneixements, fonamentalment la fonografia,
han fet que les modes musicals, els canvis en els conceptes sobre els
quals s'havia treballat en la música occidental -que mai va aturar una
certa evolució des de la Grécia clàssica almenys- patiren una brusca i
radical acceleració.
L'arbre de la música -occidental,
insisteixo- va veure com li eixien un enorme grapat de branques què en
uns casos varen dur a camins sense eixida o que varen ser molt
explícitament rebutjats pel públic, mentre que, en altres casos, la
integració en les formes musicals acceptades per la majoria de la
societat les feren donar fruits saborosos. El jazz, evidentment, va ser
un d'aquests experiments exitosos fins al punt que, a hores d'ara,
qualsevol innovació que es faça inspirant-se en els principis jazzístics
(ritmes, sonoritats, llibertat interpretativa, etc.) sol tindre,
almenys, la possibilitat d'una atenta escolta per part d'un públic
ample, en molts casos sense que eixe públic se n'adone clarament dels
canvis estètics proposats.
Una de les evolucions que, impulsada
per la indústria -ai, las!- va tindre també una favorable acollida per
part d'un públic ampli, fonamentalment jove, van ser les músiques que
derivades del rock -una evident evolució del jazz i el blues- junt a
l'aparició de l'electrònica instrumental filla dels experiments musicals
de començaments del segle XX (Boulez, Cage...) arribà a allò que s'anomena "techno", que regna a les discoteques amb l'aparició d'un nou tipus d'artista (?), els DJ's, què dominen les pistes de ball de les discoteques.
Un grapat de joves músics alemanys, sota l'impuls d'una parella d'innovadors, Roman Sladek i Leonhard Kuhn,
majoritàriament procedents del camp de la música acadèmica i amb
instruments convencionals, amarats, però, per la música ballada a les
discoteques que, per edat, han freqüentat de segur, han format
l'anomenat JAZZRAUSCH BIGBAND (literalment, amarats, intoxicats de jazz).
Nascuda
el 2014 i ja amb una mitja dotzena de gravacions, i sent grup resident
(novetat en Europa i, potser al món) a una popular discoteca de Munic,
s'han atrevit a fer el seu particular homenatge al mestre de Bonn gravant un disc, "BEETHOVEN'S BREAKDOWN", què aneu a escoltar hui en algunes de les seues peces, inspirades en Beethoven, però profundament arrelades en criteris estètics de rabiosa (mai millor dit) contemporaneïtat.
Si
vos agrada o no és ja cosa vostra. La meua tasca consisteix en
proposar-vos la seua escolta i vosaltres decidiu si l'accepteu o no. Una
recomanació: feu per oir-lo més d'una vegada.
