Programa 137
Desprès de la seua sorprenent retirada d'un parell d'anys, Sonny Rollins tornà amb força al treball amb una decisió presa: que la gent tirara per on vulguera que ell anava a seguir pel seu camí, al marge de les modes o les pressions de les companyies gravadores.
El resultat es va materialitzar en un disc què, lògicament, s'anomenà "The bridge" (El pont), com a homenatge i referència al lloc que havia acollit les seues cavil·lacions durant el temps de reflexió.
A molta gent li va sorprendre tant de silenci per a uns canvis quasi inexistents, sobretot tenint compte de la velocitat desenfrenada amb què les coses estaven passant al món del jazz i l'acollida a "The bridge" va ser prou freda.
Hui en dia, amb la perspectiva que donen la cinquantena d'anys passats, "The bridge" és un disc imprescindible, on el millor Rollins despulla la seua música de tota la faramalla i excessos innecessaris què, en alguns casos, varen dur a alguns músics a carrerons sense eixida i a tot el món del jazz a replantejar-se moltes coses i girar la vista enrere, buscant una solució en les antigues arrels.
