Programa 384
Així com és absolutament infreqüent veure una guitarra o un baix elèctric en una orquestra simfònica -encara que hi ha hagut algun cas- la flauta ha estat, i ho és encara, un instrument insòlit en el món del jazz.
De fet, si a qualsevol afeccionat al jazz li pregunteu per un flautista, o no contestarà o dirà el nom de Herbie Mann.
Músic polifacètic, mal·leable, compositor de bandes de pel·lícules i anuncis, acompanyant a grups de funk, rock, soul, cantants, productor...la seua activitat musical estricta, encara que no plasmada en una enorme quantitat de discos (aproximadament una vintena) va aconseguir una quinzena de discos d'or i catorze discos de platí, com una mostra de la seua facilitat per a connectar amb el públic. Però el nostre programa, com és sabut, està enfocat en gran part al jazz i és aquesta part la que anem a destacar.
Format musicalment en l'època del bop, va tocar amb la majoria dels músics d'eixa època als anys 50', encara que la música afrocubana sempre li va atreure i, de fet, és l'estil que més va conrear amb el seu grup.
Doncs bé. L'any 1961, encara amb la càrrega emocional que a Bill Evans li va produir la mort en accident del baixista Scott LaFaro, amb el qual formava una parella que s'entenia a la perfecció, va gravar el disc que aneu a escoltar pràcticament sencer, en un exercici d'adaptació mútua -encara que, al meu parer, el pes de Bill Evans és major- de dos músics que varen tindre una carrera prou diferenciada en quant a estils, però que en aquest disc, anomenat "Nirvana", el nom de la primera cançó de la placa, composada per Herbie Mann, sembla que hagen estat tocant junts un grapat d'anys.
Lirisme, dolcesa, so avellutat. Una música que sona perfecta. Immillorable.
