dijous, 28 de gener de 2021

Jazz? Música!!

 Programa 537


Hui en dia, resulta quasi impossible estar al corrent de tot el què "es cou" al món de la música clàssica(?), jazz i eixes altres que ja sabeu que de vegades pose, si no tens els "contactes" d'un medi de comunicació potent.

El que jo faig és "bussejar" en determinats llocs on sé que les novetats possibles entren als paràmetres de "Els camins de la música". I, de sobte, pots trobar-te amb sorpreses com les del programa de hui.

Ja dic de bestreta que no és cap obra "revolucionària" ni espectacular. És un disc amb una música què, a hores d'ara, resulta infreqüent. En ella hi ha un aspecte a destacar, sobretot, la presència de la "tranquil·litat", els sons senzills i harmoniosos, gens sorollosos, la omnipresent melodia -ara de vegades ignorada per molts músics d'avantguarda (?)- i un destacat toc "enyoradís" per part de persones que, en principi, no deurien enyorar allò que dóna cos al disc.

Cal que diga que el que primer em va fer fixar-me en ell és la presència d'un destacat veterà, Bill  Frisell, a la guitarra. Després és de destacar el paper central d'un instrument, l'harmònica, poc freqüent al jazz -encara que ho siga al seu "ancestre familiar", el blues- en les mans d'un intèrpret que he de reconèixer que no coneixia, el francès, resident fa molts anys als EE.UU., Grégoire Maret, suís, que toca el seu instrument amb delicadesa, amb un so realment especial -què no sé si vindrà del model d'instrument, en part- i això acompanyat d'un pianista francès, Romain Collin, què també resideix fa molts anys als EE.UU. El grup es completa amb el bateria  Clarence Penn. Tots ells, segons he pogut veure en les referències què he trobat, músics experimentats acompanyant a gent de molt variats estils. Haig de dir que en faré una recerca i seguiment del Grégoire Maret i de Romain Collin. Realment m'ha agradat molt la seua forma de tocar, això sí, sempre, supose, sota el mestratge del veterà Frisell.

El disc, anomenat "Americana", expliquen que és, encara que majoritàriament de composicions pròpies, un homenatge ,un poc malenconiós, a certs tòpics arrelats de la cultura popular nordamericana.

Respecte del gènere musical de la música...ells diuen que és jazz. Jo m'ho creuré, perquè, probablement, a la suavíssima línia melòdica que empren, hi haurà improvisacions que no són tan destacades com és habitual al gènere. No importa. És música, això sí, que "comunica". Tant se me'n dóna l'etiqueta que li posen. És bona música interpretada excel·lentment i què, enmig de l'ambient sorollós que habitualment ens envolta, dóna peu a fer un "parèntesi" i relaxar-se. De vegades és l'única cosa que jo li demane a la música. 

Vosaltres també?