El 10 de gener d'enguany, 2022, amb sols setanta-tres anys i en plena capacitat creativa ens ha abandonat un dels artistes més polièdrics, creatius i innovadors que ha tingut el nostre panorama musical dels darrers cinquanta anys. Jordi Sabatés, ha tingut una biografia musical tan extensa, variada i, de forma insòlita per aquestes terres, tan reconeguda, que, des d'aquest programa, sols podem fer una breu pinzellada de la seua trajectòria artística.
Nascut el 1948 a Barcelona, els seus vint anys, edat perfecta per absorbir com una esponja tot els sucs musicals que estan al teu voltant, el va trobar en una època en la qual, rebutjat per prematurament envellit el rock&roll blanc dels cinquanta i òrfena la indústria discogràfica dels Beatles i els seus imitadors/seguidors dels setanta, va obrir-se un enorme ventall de formes musicals en el món de la música, diguem-li "jove", on sobre l'enorme catifa musical del rock, com a base dels projectes, l'enorme influència que els músics "iconoclastes" del jazz com Miles Davis, John Coltrane o Ornette Coleman, més l'aparició d'una gran varietat d'instruments electrònics amb sons mai escoltats fins aquell moment, s'obrigueren un grapat de camins on els músics joves cercaven la seua via.
El franquisme, encara viu -i ben viu- a Espanya, encara es resistia a acceptar coses més enllà d'un "pop" edulcorat amb més o menys qualitat segons els casos. A Catalunya, però, l'efervescència musical era enorme (i altres efervescències també...) i la inauguració de la discoteca Zeleste, actuant com a caliu sense "manies" musicals, va obrir pas a una generació que es podria dividir en quatre grans vessants: la "nova cançó", el "folk" americà catalanitzat, el rock en castellà que versionava gent com "The Animals" i aquells que nascuts amb el "rock&roll" a les orelles, escoltaven també els intents de "Genesis" o "Emerson, Lake and Palmer" de fusionar el rock seminal amb el "nou" jazz i la música clàssica. Jordi Sabatés es trobava entre aquests.
Com que en la seua carrera es poden trobar obres d'una enorme heterogeneïtat, hem optat per posar hui les músiques amb les quals va començar la seua enorme i diversificada carrera. Són músiques de començament dels setanta, encara a la recerca del seu camí propi, però que ens mostren unes obres que, pel seu afany innovador, encara avui en dia resulten, no diré que actuals, però sí fresques i interessants.
Escoltareu música del primer grup on estigué amb afanys innovadors, "Om" (bressol del "Dioptria" de Pau Riba), dels dos discos del primer grup sota el seu lideratge, "Jarka", de vida fugaç (anys 1971-72) i una "suite" del primer disc sota la seua titularitat on toca piano, piano elèctric, òrgan y Moog, en format de quartet i amb el seu inseparable amic, el guitarrista Toti Soler, ja present a "Jarka". La suite "Ocells del més enllà" . que donava nom al disc tret l'any 1975 per la històrica "EDIGSA", va suposar un esclat de llum en el gris panorama peninsular i allunyat dels cànons que la indústria imposava.
