Deprés dels comentaris fets al dos programes anteriors i la recomanada escolta del dos programes (127-Vampyria i 149-El secret de la criolla), emesos fa deu i onze anys, el programa de hui vos donarà la possibilitat de tindre una petita, molt petita, panoràmica, dels estils musicals que abastava Jordi Sabatés.
Al programa de hui escoltareu una tria de peces dels -crec- dos únics discos que va gravar en solitari.
"Portraits-Solituts" presenta en una sèrie de breus peces, un Jordi Sabatés intimista, nu, que igual sona a Chopin com al pianisme francés d'un Debussy i tan àgil com sempre amb les tecles. El bagatge de gustos i estils que domina llueix aquí, en aquesta col·lecció de retrats breus (dedicats a Erik Satie, J.L. Borges, Duke Ellington i Frederic Chopin, entre d'altres) junt amb un extens homenatge a Mompou, que el vell mestre català n'estic segur que aprovaria sense dubtar-ho. En aquest disc, de l'any 1979, Jordi Sabatés es reivindica com un músic integral, que no sols sap acompanyar qui siga (Tete Montoliu, Toti Soler, Santi Arisa, Maria del Mar Bonet, Ros Marbà, Lluis Vidal, Chano Domínguez, Jeanette, Pau Riba, Jaume Sisa, i un llarg etcètera) sinò que mostra la seva mestria més enllà del jazz, el folk psicodèlic, l'òpera i la música simfònica. Consulteu la seua discografia i veureu l'eclecticisme d'aquest home.
L'altre disc del qual escoltareu una tria, publicat el 2016, l'últim de la seua discografia, Maverick, està dedicat al jazz(?) majoritàriament,amb una sèrie, també, de petites peces,dedicades als seus referents musicals en aquest àmbit, però tot passat pel seu filtre musical multicolor, calidoscòpic, que fa del disc una pura delícia i que ens fa lamentar, un poc més la seua desaparició.
Descanse en pau i moltes, moltíssimes gràcies per tota la música que ens has deixat, Jordi.
