De la figura del xativí Josep Gimeno i Montell (19 març 1960) més conegut com a Pep Gimeno "Botifarra" -malnom que ignore d'on li ve, potser d'un avantpassat carnisser...? ;-)- no dubte en dir, com es va dir de Joan Fuster, que ha estat una mena de "xamba genètica" que ens ha eixit al País Valencià per evitar la irreparable pèrdua, amb els canvis de costums i de forma de vida, de la música de tradició oral arrelada a uns temps i unes activitats, fonamentalment lligades a la vida camperola, que anaven pel camí inexorable de la desaparició i l'oblit.
L'activitat "etnològica instintiva", sembla que inspirada per la seua àvia materna, el va dur a recórrer des de ben jovenet els camins de la seua contrada nadiua, la comarca de la Costera, i més enllà, amb el seu "casette" al muscle i gravant a les "ueles" i "uelos" (com diu ell) cantant aquelles músiques que, abans de la irrupció homogeneïtzadora de les ràdios i les televisions, es cantaven. Aquelles que els havien acompanyat en els seus anys de joventut, tant en les seues tasques feineres com en els moments d'esplai, llaurant o batent la palla o ballant a la plaça els dies de festa. Músiques que encara tenien un fort encaix amb formes musicals tradicionals mesclades, amb més o menys encert, amb les músiques de moda de fa mig segle i més enllà: cuplets, sarsueles, etc., però també cants de les gents que, del País Valencià enllà, venien per temporades a segar el blat o a replegar el raïm i duien amb ells les músiques tradicionals de les seues terres, andaluses, castellanes...de tot arreu.
Aquelles mescles han estat les músiques que, adaptades als aires locals per la gent d'ací en el seu moment, són el llegat no sols d'unes formes musicals arrelades a la terra, sinó que, també, en les seues lletres, el testimoni "etnològic" de formes de vida que, a poc a poc, han evolucionat fins ara mateix.
No afronta la seua activitat musical el "Boti" com una forma "arqueològica" d'art musical, ans al contrari, les lletres, treballades i "actualitzades" per persones com -en aquest disc- el també xativí Feliu Ventura, resulten un intent molt encertat d'insuflar nova vida a unes tradicions que, per ser-ho, formen part també -es vulga o no- de la nostra forma actual de vida sense trencar, de forma radical, amb el passat recent, amb el NOSTRE passat recent.
La gravació del disc "Ja ve l'aire", el desé de la seua discografia com a solista, feta amb tot luxe d'acompanyaments instrumentals i vocals, s'allunya del típic (tòpic?) so de rondalla, per assolir unes formes i unes sonoritats d'absoluta actualitat. Res d'intents "arqueològics", ans al contrari, introdueixen en la modernitat eixes volgudes músiques que, encara, a molta gent, ens ressonen dins del cor.
Gràcies, Pep i continua la teua impagable tasca.
