Crec que em cal una disculpa per no haver prestat més atenció a la figura de Stan Getz al programa, llevat del disc compartit amb Joao Gilberto que, si bé va resultar un gran èxit comercial, no és representatiu de la seua trajectòria estilística.
Nascut a Filadelfia (2 de febrer de 1927-Malibú, California, 6 de juny de 1991), fill d'immigrants jueus que fugien d'Europa -el seu cognom era Gayetskiva- va ser un infant atret per la música des de la seua infantesa: el seu primer instrument, donats les estretors de la família, va ser una modesta harmònica i pocs anys després li compraren el seu primer saxo. Després de provar amb vàries textures es va decantar pel saxo tenor, encara que dominava tota la gamma i el clarinet.
Assajant a casa a tota hora, va aconseguir un suficient domini de l'instrument com per a que gent de la professió es fixara en ell i, a la precoç edat de quinze anys, ja va començar a treballar professionalment a la banda de Jack Teagarden, ajudant així a la família.
El seu talent ràpidament li va donar una nomenada i va estar treballant en una enorme quantitat del bo i millor de l'època dels 40' i 50' en orquestres de swing com les de Lionel Hampton, Stan Kenton, Jimmy Dorsey i Benny Goodman, éssent el solista a la de Woody Herman del 1947 al 1949. Cal destacar el fet que la seua acceptació al món del jazz, sent un home blanc, era una absoluta excepció llavors i diu molt de la seua vàlua.
Ja com a titular de grup va treballar amb gent com Nat King Cole, Horace Silver o Duke Jordan, Roy Haynes i Max Roach. Com veieu, una llarga llista d'allò més selecte dels anys 40' i 50'.
Els seus problemes -com tanta gent...- amb les drogues i l'alcohol varen estar a punt de trencar la seua trajectòria, però un afortunat segon matrimoni amb una comtessa sueca i un viatge a Suècia el varen salvar i allí i a Dinamarca va estar uns anys residint-hi des dels finals del 50' fins a l'any 1962, en què va tornar als Estats Units per comprovar que la seua popularitat havia minvat en favor dels nous aires de Coltrane i Coleman.
Malgrat que el seu estil s'havia format a cavall de la sonoritat del saxo de Lester "Pres" Young i de les innovacions estilístiques del bebop, la visita dels "popes" de la novíssima "bossa-nova" a Nova York el va fer acostar-se a eixe estil, aconseguint els seus millors resultats comercials amb discos fets junt a Joao GIlberto i la seua "troupe", arribant a aconseguir un Grammy amb una d'aquelles gravacions.
La seua recaiguda en la drogaddicció i l'alcohol varen minvar la seua estrela fins que el 1987 se li va detectar un càncer de fetge que el va fer morir tres anys després, el sis de juny de 1991 a Malibú.
Sabent que s'acostava el final, va voler retornar a Copenhague, on havia fet un bon grapat d'amics i admiradors, per fer unes quantes actuacions amb els seus acompanyants de llavors: el gran pianista Kenny Barron, el baixista Ruffus Reid i el bateria Víctor Lewis que, si bé no estaven previstes per a publicar, afortunadament la ràdio de Copenhague va tindre el gust i l'encert de gravar-les. Eixes gravacions, publicades pòstumament, són de les que s'han extret els números que es varen publicar el 2001 en un CD sota el títol de "Stan Getz Café Montmartre".
La biografia i els estudis i comentaris que sobre ell s'han fet són abundants tant en revistes i llibres com a la xarxa, i per això jo m'he limitat a donar unes lleus pinzellades. No puc, de tota manera, deixar de destacar la seua sensibilitat, sinceritat interpretativa i puresa de so, on es poden rastrejar les pistes del seu ídol, Lester Young, en el so, i del seu pas pel bebop i el "cool".
Escolteu a Stan Getz que hi ha molt de material a la xarxa i paga la pena absolutament.
