Programa 271
En l'anterior programa fèiem la presentació d'una xicona de catorze anys i mig que es mostrava com un esclat dintre del panorama català del jazz, de la mà del seu "pigmalió" Joan Chamorro, artífex d'eixe petit miracle -petit en el sentit físic de la paraula, però gran en els resultats- què és la Sant Andreu Jazz Band.
Eixida d'una escola municipal -sí, sí, municipal...senyor quina enveja!- de l'Ajuntament de Barcelona, aquest projecte ja ha quallat en una sèrie de descobriments de músics -xiquetes i xiquets de menys de catorze anys o una miqueta més- què, com l'Andrea Motis, comencen a brillar amb llum pròpia com a excel.lents intèrprets. Però un altre dia tornarem a parlar de la Sant Andreu Jazz Band.
Hui toca parlar, un altre cop, de l'Andrea Motis, la més coneguda fins ara dels seus fruits (encara que no l'única; ja en parlarem), actualment actuant ja amb nom propi o formant part de l'anomenat "Motis-Chamorro Grup", en una mostra més de generositat per part del Chamorro, sense que la seua joventut -ara ja amb déneu anys- siga cap problema. Ben al contrari, l'experiència dels quatre o cinc anys passats ja dalt de l'escenari, ben acompanyada i amb ella xuclant de tots com una esponja, li han vingut d'allò més bé, com es demostra en la música que hui escoltarem, treta de l'actuació en directe al Jamboree, eixa benemèrita institució que tots els dies de l'any, fa música de jazz en directe, el 2013, amb l'acompanyament habitual del quintet Chamorro-Motis o Motis-Chamorro, que tant se val i la presència de luxe del veterà saxofonista Scott Hamilton.
Veu madura, presència a l'escenari potent però duta amb discreció i modèstia, evident millora a la trompeta i enorme sensibilitat al saxo, evidencien una progressió per part de l'Andrea, conscient per part de la jove figura de que la música Jazz és, abans que res, fruit del coŀlectiu.
Sobren els elogis. Tan sols escolteu-la...i apunteu el seu nom en la llista de les vostres favorites.
