dijous, 8 de setembre de 2022

Núria Feliu, adéu i gràcies

 Programa 603


La desaparició, física, de la gran personalitat de la cultura (i la política?) catalanes, Núria Feliu, deixa un buit que, amb l'empenta del seu exemple, ha fet que semblara que el camí que ella es va plantejar quan, de ben joveneta i implicant-se en el corrent d'oposició a la dictadura des del catalanisme polític, va encetar, estava lliure i obert.

 

Evidentment, no era eixa l'opinió de la Núria Feliu. Fins al seu darrer alè ha estat manifestant-se clarament en el sentit de què l'evolució social i política a Catalunya no li resultava satisfactòria. Això, però, no li ha fet que deixara enrere la seua feina, aquella que s'havia proposat quan, des del segell Edigsa, va llençar els seus primers discos amb una clara orientació jazzística. Descoberta per Antoni Ros Marbà i ben recolzada per un consolidat Tete Montoliu, es va trobar fent de cantant, sense deixar del tot de banda la seua inicial vocació teatral.

Ambdues línies es varen trobar al llarg de la seua trajectòria professional amb un grapat de produccions musicals a mitjan camí entre la clàssica revista del Paral·lel i el musical de Broadway. D'eixes produccions va deixar constància en un bon grapat de gravacions que varen emplenar, sempre amb lletres en català, tota la seua vida professional.

No va mai oblidar, però, el seu propòsit de normalització del català a la vida diària amb la gravació de músiques  populars , vull dir, populars a la ràdio i la televisió, que es poguera, seguint l'opinió del Joan Fuster al respecte, subministrar a la gent del poble pla "cantussejar en català mentre s'afaitava o dutxava" (Fuster dixit) o estava a la cuina o fent eixa sèrie de tasques diàries en les quals les músiques que s'escolten "al medi ambient" se'ns encomanen de manera inconscient.

Amb la maduresa de la seua carrera, va atacar més de front projectes de tipus patriòtic, amb recitacions de poemes de gent com l'Espriu i altres, embolcallades (no sé si de manera massa encertada, si us dic la meua opinió) amb músiques populars del folklore tradicional català. Va gravar també cançons de combat, arribades de moments com la guerra civil o anteriors, llevant-li'ls la "pols" que el temps havia dipositat sobre elles, per acostar-les a una audiència més ampla, no tancada a cercles exclusius.

Com que la seua discografia explica, millor que les paraules d'un humil admirador, la seua trajectòria, us recomane que aprofitant les oportunitats que l'actual existència de les xarxes socials ens proporcionen, espigoleu d'entre la seua quarantena llarga de gravacions i es fruïsca de la seua qualitat artística en camps tan i tan variats.

Gustos a banda, i parlant ara exclusivament des d'un punt de vista artístic, la seua qualitat com a cantant -aspecte del qual va tindre molta cura- junt amb el seu vessant actoral de dicció i expressivitat, fan de l'escolta de les seues gravacions una experiència molt agradable i enriquidora.

Tardarà molt de temps a esborrar-se la seua petjada i, supose/espere, el seu exemple vital, social i artístic deixarà camins oberts que altra gent caminarà. La qüestió és que persones, més aïna personatges, com ella, no neixen -ni moren, aí!- cada dia.

Gràcies per tot, NÚRIA FELIU. 

Programes dedicats a ella:

https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=feliu