Hi ha vegades que algunes carreres artístiques es trenquen sense que sapiguem exactament quan o per què varen acabar-se de forma tan abrupta.
L'Elia Fleta, amb tan sols dos EP gravats amb el trio de Tete Montoliu i altre amb el "Jazztet de Madrid" de Juan Carlos Calderón, va deixar una petjada al món espanyol del jazz encara no igualada ni superada per cap dona del jazz a l'estat ni en qualitat ni en repercussió fora de les fronteres de l'estat, fins l'arribada fulgurant de l'Andrea Motis fa, com qui diu, quatre dies.
Filla del, segurament, primer tenor espanyol, aragonés concretament, famós mundialment Miguel Fleta, Elia Fleta va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i morí, 91 anys després, en Febrer de 2019. Va tindre una carrera fulgurant com a cantant de música de la que -aleshores, al voltant dels anys 50- començà a dir-se "moderna", com a contrast amb la que s'escoltava a les ràdios espanyoles, dominada per una "copla" descafeïnada i molt conservadora en les seues lletres (amb alguna excepció, cal dir-ho, destacable, però sense que fera escola).
L'aparició de Les Germes Fleta, l'Elia i la seua germana Paloma, al començament dels 50, animades pel llavors super-influient locutor Bobby Deglané què presentava un concurs de veus noves, va suposar l'aparició d'una certa ventada d'aire nou a les corcades músiques populars del franquisme més dur.
La retirada de la Paloma, casada l'any 1958 amb un nord-americà amb el qual va anar-se'n als EE.UU., va fer que l'Elia Fleta encetara una carrera en solitari d'un decenni i escaig d'anys, amb una innovació estilística del gènere de la música "radiofònica", important els aires que anaven arribant de l'altra part de l'Atlàntic, així com del Regne Unit i altres països europeus (França, Itàlia,...) que havien renovat totalment, després de la Segona Guerra Mundial, els seus ambients culturals i, entre ells, també el de les músiques populars de consum. Amb un important canvi d'imatge (vaquers i una samarreta) l'Elia va fer coses tan diverses com, cantar rock, twist, etc., guanyar un Festival de Benidorm -fins i tot va protagonitzar una pel·lícula sobre el tema!- i...posar-se a cantar jazz!!
La decisiva influència va vindre del santanderí, Juan Carlos Calderón -gran conreador avantguardista del jazz a Espanya junt a persones com Pedro Iturralde i un petit grapat més- donant-li a escoltar un disc de Sarah Vaughan. La impressió que li va causar a l'Elia, que ja era afeccionada a esta música, la va fer decidir-se a canviar totalment de registre i llençar-se a cantar jazz.
En una sèrie d'actuacions promogudes pel J.C. Calderón pel nord d'Espanya l'any 1965, la va escolat el, llavors, bateria del trio de Tete Montoliu, Peer Wyboris. Tete en plena maduresa i amb un ampli reconeixement internacional. va apadrinar la nova carrera de la madrilenya en un disc EP, gravat el 1966, anomenat, clar, Tete Montoliu presenta Elia Fleta. L'èxit va ser fulgurant i, a partir d'ací i al llarg d'uns tres o quatre anys, un altre EP amb el Tete i un tercer amb el grup del Juan Carlos Calderón es va desenvolupar la totalitat de la carrera discogràfica jazzística de l'Elia Fleta.
Un darrer, i lamentable, disc "single", amb dues cançonetes per a oblidar, que no va tindre cap repercussió, abandonant, a més amés, la vena jazzística, va acabar amb la carrera discogràfica de la nostra artista i... pràcticament amb la seua activitat artística professionalment remarcable.
