Estic subscrit a una revista de l'editorial Enderrock dedicada a la clàssica i el jazz que, per raons econòmiques, abans duia encartat un disc però fa temps que ja no és així. Al número d'este mes, vet's per on, sí que hi havia un CD, i al CD la música d'un compositor català del qual, ho reconec, no havia sentit mai ni el seu nom ni la seua música: Josep Cercós i "Els Bells Camins".
Afortunadament, la revista porta una bona informació que m'ha aprofitat per a saber alguna cosa d'ell i saber que, enguany, és el centenari del seu naiximent, que la música del disc és la seua obra pòstuma, i que el que la canta és nebot seu.
I ara anem per parts.
Josep Cercós (Barcelona, 5 de maig de 1925 – Barcelona, 5 de novembre de 1989) el centenari del qual es celebra a Catalunya amb tot d'actes, concerts i exposicions, va ser un compositor potser maldit per circumstàncies personals, socials i polítiques dels anys en què va viure. Persona de caràcter molt autònom i amb una forta personalitat, el seu pas pel món de la música va estar marcat per diverses influències. La primerenca va ser de casa, car son pare, sabater de professió, era un apassionat de la música i tocava el clarinet, cosa que aprofitava per a incrementar els magres ingressos familiars actuant en orquestrines i bandes. Però si hi havia una cosa fixa a casa era que el pare, en tindre una estona lliure, asseia els seus quatre descendents -dos xicons i dues xicones- i els ensenyava solfeig i els feia cantar. El major d'aquells quatre era Josep Cercós i, en veure els seus pares que tenia condicions per a la música, se les varen apanyar perquè el seu fill estudiara amb alguns professors, algú d'ells deixeble d'Enric Granados, encara que amb una metodologia particular de la qual en Josep va renegar sempre. La guerra va interrompre eixe camí.
En acabar, les coses es complicaren amb la mort, entre els anys 1946 i 1949, primer de la mare i després del pare. Malgrat tot i haver de deixar els seus estudis de filosofia a la universitat, no va abandonar els de la música. Als dèneu anys, un cop acabat el conflicte bèl·lic, ja va començar la seua carrera com a pianista, fins i tot amb algunes composicions pròpies. Va tindre la bona sort d'anar a estudiar amb Cristòfol Taltabull, mestre i figura destacada en l'ensenyament de la música a la Catalunya de la postguerra, i amb Ricard Lamote de Grignon, fill del que va ser el fundador de l'Orquestra de València el 1943, Joan Lamote de Grignon.
Els primers mestres l'enfilaven cap a un llenguatge neoclàssic, però alguns contactes el varen donar l'oportunitat de viatjar per Europa i conéixer i estudiar amb dues figures cabdals de l'avantguarda musical europea de la segona meitat del segle XX, Luigi Nono i Ianis Xenakis. El seu impacte va ser important per a Josep Cercós i la seua rebel personalitat va fer que, al seu cap, totes eixes influències cristal·litzaren en una personal visió que, malauradament, les modes musicals i les circumstàncies polítiques de l'època no s'estimaven massa, de manera que, lamentablement, poques de les seues obres, tres simfonies incloses, va poder veure-les estrenades.
Com que a la xarxa podeu trobar prou informació sobre la seua vida i obra, no m'estendré més en esta presentació i passaré a parlar de la música que es pot escoltar al programa.
Josep Cercós tenia un nebot, que estava estudiant cant a Paris a finals dels anys vuitanta del segle passat. Admirador dels "lieds" alemanys i de la "chanson" francesa de l'època i interessat pels passos seguits, mirant a França, per la gent de la "nova cançó" a Catalunya -exemple escampat a tots els països catalans- musicant poetes contemporanis, li va demanar al seu oncle que li escriguera alguna cosa sobre textos de poetes catalans del moment. Després d'alguns dubtes la tria va recaure en un dels millors i més coneguts, Miquel Martí i Pol i el seu llibre "Els Bells Camins". Oncle i nebot varen mantindre una abundant correspondència al respecte, que el cantant diu que guarda curosament, i l'obra va ser enllestida.
Lamentablement l'autor, molt malalt ja, no va arribar a escoltar, més enllà del seu cap, aquells poemes musicats. Eixa és la tasca que l'any 2019 es va proposar el dedicatari, Josep Cabré i Cercós, el nebot que residia a Paris, gravant amb l'ajuda del pianista Miquel Villalba les setze peces musicades pel seu oncle.
Al programa la música anirà tota seguida, sense que l'embrute cap comentari meu, com si estiguéreu en un saló, un petit escenari o un local adient i íntim, gaudint-la sense interrupcions.
No diré massa sobre la música que se sent. La forta personalitat de l'autor, que sempre es va negar a ser etiquetat, el va dur a unes sonoritats on tots els mons vigents a la seua època es barregen sense que cap d'ells predomine.
Espere que, escoltada sense prejudicis, amb tranquil·litat i, a ser possible, més d'una vegada, el lirisme i l'excel·lent veu de baríton de Josep Cabré vos endinsen en un món, com volia l'autor, lluny d'estridències i audàcies innecessàries, però amb una evident connexió amb tota la música del seu temps.
Evidentment, caldrà fer una més extensa escolta de la seua obra -d'aquella que estiga gravada o difosa a la xarxa- que inclou molta música vocal, però també tres simfonies (encara no estrenades) i coses com una obra de "cabaret literari". Tot un calidoscopi que, malauradament, no hem pogut molts escoltar encara, però que caldrà no oblidar de nou.
