Programa 745
El panorama musical, no sols el polític, va patir un enorme trasbalsament en els regnes hispànics amb l'arribada dels Borbons després de la guerra de Successió.
Era un moment en què la cort francesa del Rei Sol, Lluís XIV, exercia de pol musical europeu, però la música que estava implantant-se com a moda europea no era la francesa. El barroc, el barroc italià, fonamentalment, era la punta de llança de la innovació musical al Vell Continent.
Les normes d'un cert castissisme musical, que eren les que predominaven al final del període austriacista, es varen vore ràpidament substituïdes per les músiques seguidores del gran Claudio Monteverdi (1567-1643), el primer gran compositor del nou gènere operístic a Itàlia que s'imposava a Europa. A d'ell li varen seguir, entre d'altres, Arcangelo Corelli (1658-1711) i Alessandro Scarlatti (1660-1725), dominant l'escena de la segona meitat del segle XVII fins començaments del XVIII, quan agafaren el relleu el gran Antonio Vivaldi (1678-1741), Tomaso Albinoni (1671-1751) i Domenico Scarlatti (1685-1757), cimeres italianes i cloenda de la preeminència dels nous gèneres barrocs italians.
No varen ser rebudes amb alegria les innovacions de la nova època borbònica per part, sobretot, de músics hispànics partidaris de l'austriacisme cultural (i polític). De fet, la pràctica totalitat dels que apareixen al disc de hui varen exiliar-se per més o menys temps a conseqüència del canvi polític, encara que, en general, tornaren sense tardar massa.
Gran part dels músics més exitosos, barrejant les influències italianitzants amb restes dels girs castissistes i, probablement, amb la idea de prosperar en les modes de la nova etapa borbònica -tan oposada a l'austriacista políticament i culturalment- varen dedicar-se a seguir les innovacions del barroc italià.
Evidentment, cal destacar, des de la nostra ubicació geogràfica i cultural, l'absolut predomini del castellà en els textos dels nous gèneres operístics, producte de la ideologia centralista i la seua conseqüència arran dels decrets de Nova Planta.
Fahmi Alqhai Koury, violagambista nascut a Sevilla el 1976, de mare palestina i pare sirià, va viure fins als onze anys a Síria on començà els seus estudis musicals, traslladant-se posteriorment a Sevilla, on l'any 1994 va ingressar al Conservatori de Sevilla per estudiar viola da gamba, acabant els estudis amb les màximes qualificacions.
La seua trajectòria el va dur a, entre altres llocs, la Schola Cantorum Basiliensis, a Basilea, lloc on s'han format un enorme grapat de músics interessats per la música barroca i prebarroca, entre ells el català Jordi Savall, amb el qual, durant algun temps, va estar treballant Fahmi Alqhai com a membre d'Hesperion XXI.
L'any 2004 va fundar el seu propi grup, Accademia del Piacere, amb el qual interpreta un variat i agosarat repertori, que va des del renaixement italià fins a contactar amb el jazz i el flamenc, amb un enorme prestigi internacional i consagrant-se en l'actualitat com un dels més destacats intèrprets mundials de la viola da gamba.
L'any 2020, amb la soprano catalana Núria Rial (1975, Manresa) especialitzada també en els camps de la música barroca i prebarroca, va gravar el disc que escoltarem al programa de hui "Muera Cupido", on escoltem músiques de l'època de Felip V, amb àries d'òperes i sarsueles dels noms més coneguts de l'època: Sebastian Durón (1660-1716), gran impulsor del gènere operístic, Francesc Guerau (1649-1722) o el gran José de Nebra (1702-1768) que va consolidar la creació de l'òpera i la sarsuela per estes terres.
Música que ens porta a una etapa de transició musical en Espanya, de la mà, no massa amable amb els valencians, de Felip V, primer de la dinastia borbònica.
