En una conferència de l'any 1957, el compositor i pedagog Gunther Schuller, advocant per la comunicació entre el jazz i la música clàssica i tractant d'acostar a músics de jazz a l'altra, encunyà el terme "third stream" (tercer corrent), com a manera de definir una línia musical que unira les tècniques compositives del jazz i la clàssica.
Un any abans del CD dedicat a la música de Frederic Mompou que es va escoltar al programa anterior, Richie Beirach havia tret, l'any 2000, un primer disc de peces de compositors hongaresos i d'altres països de l'àrea de l'est europeu. Atret pel seu interés en Béla Bartók, del qual es declarava admirador, va arranjar en "mode jazz" un parell de peces de l'hongarès, acompanyant-les per unes quantes peces de compositors de l'Europa de l'est, de Scriabin a Kodaly i Polumbescu, arrodonint un panorama de la música eslava del segle XX des de la seua perspectiva jazzística.
Gregor Huebner al violí i el txec George Mraz al contrabaix, va arrodonir un disc que, sorprenentment per a ells, va assolir una bona acollida per part de crítica i públic. Era una de les concrecions que havia tingut més ressò de la línia propugnada per Gunther Schuller, maridant el jazz i la clàssica.
Era aquesta una via que Beirach no havia encetat al llarg de la seua ja llarga trajectòria professional, en la qual sí que havia treballat molt de temps abans en l'altra opció que al jazz es va presentar un cop passada la revolució del bebop, l'anomenada "fusió", entesa, en este cas, com l'acostament entre el rock que espentava fort en la dècada dels seixanta i el jazz post-bop.
Potser era el tancament del cercle per a Richie Beirach, que d'esta manera havia conreat els dos extrems més clars que l'evolució posterior a la revolució de Charlie "Bird" Parker estava donant al jazz.
Realment la unió dels dos mons no es produeix en aquest disc tan nítidament com va resultar al disc posterior sobre Mompou. En el conjunt de les peces que s'escolten hi ha més una "juxtaposició" d'estils en moments definits de cada peça que una autèntica fusió de les dues tècniques i mons musicals. Malgrat això, el disc té una qualitat enorme i una gran capacitat per a sorprendre, amb moments de gran lirisme (la peça de Scriabin) junt amb d'altres on s'escolten ecos tant de l'atonalisme de començaments del segle XX, com altres on sembla aparéixer l'esperit del free.
Un disc absolutament interessant d'un músic inquiet, amb una impressionant tècnica pianística i un gran solatge musical, producte de la seua formació primerenca en el món de la clàssica i dels estudis que mai va deixar de fer amb grans mestres dels dos àmbits estilístics.
Amb posterioritat, i potser amb el "cuquet" de l'èxit comercial assolit amb els discos de Bartok i Mompou, el mateix trio va treure un altre treball amb música de Monteverdi. Al meu parer no va resultar un producte reeixit com els dos anteriors. Potser la causa està en la diferència d'edat de la música. Mentre que als dos primers discos es tractava de compositors propers en el temps -finals del segle XIX i començament del XX- la distància estilística entre el renaixentista Monteverdi i Beirach i cia. era massa gran.
El pas que va donar J.S. Bach, que fa que a tots els músics posteriors els resulte familiar, potser era un pas que no varen calcular bé el trio de Beirach, Mraz i Huebner.
No seria correcte acabar aquest breu comentari sobre Beirach sense esmentar la seua llarga(íssima) relació amb el saxofonista, flautista, director de banda, compositor i educador de jazz, Dave Liebman. Potser hi haurà un altre programa per revisar eixe període.
L'etern dilema: jazz, clàssica, rock, funkie, salsa...? Serà que la música és sempre MÚSICA I PROU?
