Però a tretze anys, l'escolta dins del disc Milestones de Miles Davis, d'una cançó tradicional arranjada per Ahmad Jahmal "Billy Boy" a les mans del pianista Red Garland, va descobrir-li a Richie Beirach el jazz. Arran d'aquell moment la seua perspectiva musical va canviar de forma decisiva dedicant-se ja, per sempre més, al jazz, encara que mai va oblidar Beethoven, Mozart, etc., cosa que es deixa veure al disc del programa.
pianística, mai va deixar d'estudiar amb diversos mestres. L'any 2001 arran de fer una gira europea, va ser contractat l'any 2003 per ensenyar piano jazz al Mendelssohn-Bartholdy Hochschule de Lepizig; hi va romandre quinze anys, fins que una greu i llarga malaltia el va dur a la mort el darrer 26 de gener d'enguany.
La seua trajectòria va ser la d'un explorador constant de nous camins. La crítica diu que en ell s'escolten ecos, al llarg de la seua trajectòria, des d'Art Tatum a Chick Corea, passant per Bill Evans, McCoy Tyner, Davis i Coltrane entre altres i, clar, els inicials estudis dels clàssics s'hi veuen reflectits també a la seua música.
Si observeu la breu llista de músics apuntada podreu copsar que la seua va ser una constant evolució a la recerca d'un llenguatge propi, però sempre obert a tot el que anava escoltant.
I, en efecte, als anys seixanta s'embarcà en la fructífera drecera que el jazz va trobar amb la seua variant anomenada "fusió", escoltant els sons i els ritmes del Rock i, sobretot, del "funk" que -pense jo- ha guanyat una partida important en el prolífic arbre que al jazz se li va obrir als anys seixanta, amb una aproximació als teclats electrònics; també en el cas de Beirach.
Te una prolífica discografia en la qual es troba una llarguíssima etapa de treball amb el saxofonista (i moltes coses més) Dave Liebman, que va interrompre al llarg de la dècada dels 80' amb actuacions a piano sol, tornant a treballar amb petits grups -trios fonamentalment- i gravant una sèrie de tres treballs en trio de visions jazzístiques de Bartok, Monteverdi i... Mompou, clar, amb el violinista clàssic alemany, encara que obert a opcions més arriscades, Gregor Huebner, i el baixista txec George Mraz, amb una original i incisiva forma d'integrar-se amb els seus companys.
Gran part del camí de Beirach amb el contrapunt post-bop i l'harmonia contemporània i la melodia li va valer un sobrenom per part de la crítica: El Codi o, simplement, Codi.
Respecte de la gravació que escoltareu al programa es tracta de peces extretes i tractades per Beirach de l'obra "Música Callada", la més coneguda de Frederic Mompou, què, en escoltar-les interpretades per la barcelonesa Alícia de Larrocha, amiga seua, li suggeriren immediatament improvisacions. La bona acollida del seu disc anterior, "Round about Bartok", amb aproximacions jazzístiques a aqueix compositor i també de Scriabin, Kodaly i altres músics de l'àrea oriental europea, el varen decidir a provar fortuna amb Mompou. Amb un excel·lent resultat, crec jo.
La formació és la mateixa als tres discos: ell al piano i arranjaments, Gregor Huebner al violí i George Mraz al baix.
Música d'alta intensitat emocional -com li correspon a l'obra de Mompou-, profunditat espiritual i sobrietat tècnica, més enfilada al cor que a l'oïda.
A gaudir en més d'una escolta si es volen descobrir tots els seus suggeriments.
