dijous, 12 de novembre del 2026

Un violí gitano al jazz: Pierre Blanchard

Programa 770

No és el violí un instrument que s'haja prodigat al món del jazz, encara que als anys trenta, al seu albor, Django Reinhardt, un manouche francés -el nom amb què es reconeixen els gitanos de centre-Europa- va acollir els sons del dixie i els va traduir al seu idioma musical, acompanyat en la seua aventura pel violinista Stephan Grapelli i obtenint una enorme acollida i popularitat. El jazz manouche a França, doncs, és una tradició que ve des dels primers temps

Des dels temps del mestre Grapelli, el violí ha tingut, sobretot a França i Europa encara que no exclusivament, conreadors d'aquest estil; Pierre Blanchard n'és un dels destacats.

Nascut el 1956 a Saint-Quentin, a França, va tindre estudis musicals des de la seua infantesa, graduant-se amb honors en dos conservatoris com a destacat intèrpret de violí. Però el cuquet del jazz el va tocar ben prompte i, un cop enllestida la seua formació acadèmica va començar immediatament a tocar en grups de jazz. Va tindre la sort de que a començament de l'any 1980 el va vore tocar, ni més ni menys, que el mestre Martial Solal i, immediatament, el va incorporar a la seua orquestra com a solista de violí. Hi va estar fins a l'any 1986.

El pas per l'orquestra de Martial Solal va afinar les seues característiques musicals amb les innovacions estilístiques del gran músic algerià i ja en l'any 1985, just abans de deixar l'orquestra, va gravar el seu primer LP com a cap de cartell.

Tècnicament molt dotat i amb una sòlida formació musical acadèmica, el seu estil, personal estil, delata tant el seu amor per les cordes, com la capacitat d'incloure en el seu jazz totes les innovacions estilístiques i tècniques que, tant la música "clàssica" com el jazz, han anat introduint al llarg dels segles XX i XXI a la música popular.

El disc que escoltareu al programa, "Volutes", tret l'any 2000, que vaig trobar un poc casualment per internet, és una bona mostra de la barreja estilística, tècnica musical i sonoritat, que ha sabut integrar en unes peces que, per moments, sonen com una música de cambra postromàntica (?) -es fa acompanyar per un conjunt de cordes- per a de sobte entrar amb una enorme força en el característic ritme de la música del "jazz manouche". A destacar la peça de cloenda del disc d'un enorme lirisme, interpretada per Pierre Blanchard tot el temps amb un elegant "pizzicato".

Ja vos dic que ha estat per a mi una molt agradable troballa que, si puc fer-me amb un disc seu que he vist referenciat, també supose que el programaré. És una música molt agradable i encomanadissa... i molt ben interpretada.