Una il.lustre desconeguda: Carla Bley

Programa 481

Bé. Potser exagere en allò de "desconeguda" (almenys als àmbits jazzístics més especialitzats), però no pas en "il·lustre".

Carla Borg, de nom artístic Carla Bley, en adoptar artísticament el cognom del seu primer marit, és una d'eixes persones que fa de tot...i tot ho fa bè. I a més a més és dona, un problema per a la seua difusió i popularitat. També en el jazz.

Nascuda l'11 de maig de 1936, té per tant 83 anys a hores d'ara, continua relativament en actiu. D'origen californià va anar a viure a Nova York de ben menuda i ha estat allí on ha desenvolupar la major part de la seua activitat com a pianista, compositora, arranjadora, animadora cultural, fundadora d'una sèrie d'orquestres de jazz de caire innovador i d'una associació amb la mateixa finalitat. La seua activitat no ha minvat massa amb l'edat. De fet el 2013 va actuar al Jazzaldia a Donosti, com a pianista amb el seu actual marit, com a Carla Bley-Steve Swallow Quintet  i va suspendre, a darrera hora, la part final de la seua gira per anar-hi també el 2015.

Ha col·laborat amb la majoria dels músics de jazz d'avantguarda, per exemple, amb Charlie Haden entre molts.

En la actualitat dirigeix (o dirigia, per raons d'edat) una Big Band sota el seu nom i edita la seua música al segell ECM, una garantia de serietat i innovació. Va tindre una Big Band de gran ressó, que podeu escoltar ací.

La seua carrera és tan extensa que no vaig a dir més sobre ella. Una recerca per internet vos donarà molta més informació. Vaig, doncs, a limitar-me a glosar, breument, l'obra que aneu a escoltar al programa de hui, "Fancy Chamber Music", que vol dir quelcom com "Música fantasiosa (o luxosa, o...) de cambra", aproximadament, perquè la paraula "fancy" té molts sentits. Es tracta d'una sèrie de peces, una mena de suite -per això no vull parlar al programa, per no trencar l'ambient- on es poden sentir ecos de tota la història de la música occidental, des de Mozart a Satie, des de Gershwin a Stravinsky, amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz.

Música de molts quirats amb una formació cambrística de vuit instrumentistes què, n'estic segur, vos sorprendrà si esperàveu una peça jazzística a l'ús.

Promet posar-ne més de la Carla Bley. Per cert, la gravació està publicada el 1999 i reeditada en CD fa no massa temps. Escolteu-la amb atenció...i més d'una vegada.

Una infatigable treballadora: Carla Bley

 Programa 618

 

Encara que, entre la gent del gremi, el nom de Carla Bley és molt conegut, el seu prestigi professional no ha pogut trencar, com mereixeria, una barrera, la del seu quasi inabastable treball de recerca que l'ha dut a fer obres en la majoria dels camps de la música, excepte el de la "estricta" música anomenada clàssica, sobretot a Europa, que ha fet difícil per a la gent no massa posada en el tema seguir les seues petjades. Al seu país, els E.U.A. els reconeixements han arribat al màxim possible, en donar-li la medalla del equivalent a un Premi Nacional De Les Arts (National Endowment for the Arts) l'any 2015.

Infatigable treballadora, compositora prolífica, gran intèrpret de piano, directora de la seua pròpia orquestra, companya de mil i un altres músics, agitadora cultural i creadora d'una associació de joves compositors, Carla Bley, als seus 84 anys i un any després d'una arriscada operació per extirpar-li un càncer al cervell, ha estat capaç de gravar una preciositat com la que podeu escoltar al programa de hui, amb un títol ben explícit, "Life Goes On", on es pot escoltar, afortunadament, a una Carla Bley en plenitud de facultats compositives i interpretatives i destil·lant la seua música com des d'un alambí, de forma que sols quede l'essència més autèntica, sense escarafalls ni virtuosismes innecessaris: sols música pura.

La seua evolució al llarg de més de seixanta anys de professió ha desembocat, com en molt altres casos de creadors en edat avançada -em venen al cap Picasso o Miró- en una estilització de la seua música que, influïda des de ben prompte per les avantguardes musicals del segle XX, recull, al meu parer, la llarga herència d'un art que, afortunadament, no sembla que s'ature en cap moment. Al disc es poden escoltar, pense, tant ecos de Mompou o Satie, com de la gran escola pianística del XIX, de Chopin o Liszt. Tot això sense deixar mai el territori propi, el del jazz, que l'ha acompanyada tota la seua vida.

Com podeu comprendre, una tan llarga trajectòria vital i artística no es pot comprimir en un sol disc. Al programa 481 ja varem posar una mostra del seu art que, sempre, com dic al post d'aquell programa, es presenta "amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz".
Us promet tornar a esta artista i fer-ho, si no es precipiten les coses, abans que la seu avançada edat -87 anys el proper 11 de maig- no ens done un ensurt.

Més Carla Bley: La cantata "La Leçon Française

 Programa 619

La llarga trajectòria de Carla Bley (Lovella May Borg; 11 maig 1936) l'ha dut per pràcticament tots els camins del jazz possibles -i fins i tot alguns quasi impossibles.

Amb menys de trenta anys va compondre una òpera amb gent il·lustre del rock de l'època com Jack Bruce (ex Cream) o la Linda Ronstadt i una colla del bo i millor del jazz d'avantguarda del moment com Don Cherry, Charlie Haden, John McLaughlin o Paul Motian, de vora tres hores de durada, un autèntic "tour de force" compositiu i d'arranjament complicat, la gravació del qual va durar tres anys.

Va passar pel "free" i per totes les variants de l'època i, amb quaranta anys, el 1976, va formar una big band on poder abocar amb tota llibertat les seues composicions i idees musicals, una fita que cap dona havia intentat al món del jazz fins aleshores en formacions no de ball. El resultat varen ser una grapat de discos antològics.

Huit anys després va desfer la banda i va treballar en formacions variades (sextets, quartets, trios) o acompanyant altres importants nom del jazz més avantguardista.

La seua capacitat compositiva i musical ha estat reconeguda amplament pels professionals del gremi. Quan els discos han estat sota la seua titularitat sempre han estan amb composicions seues, tasca a la qual li va animar el seu primer marit, Paul Bley, del qual va agafar professionalment el cognom després del divorci. La seua capacitat musical ha fet que, en moltíssimes ocasions, quan estava en grup aliens, s'interpretaren composicions i arranjaments d'ella.

Una llarga vida li ha dut a que, amb motiu del seu vuitanté aniversari, se li encomanara -sembla- una obra per ser interpretada per la Big Band de la ràdio NDR alemanya. El resultat és la preciosa cantata que s'escolta al programa de hui, anomenada "La Leçon Francaise", interpretada per la NDR Big Band, el Nou Cor Infantil d'Hamburg i la seua parella de fa anys, el baixista Steve Swallow, amb ella al piano i dirigint el conjunt.

Que ho disfruteu! Llarga vida, Carla Bley!!

Lluis Vidal i David Xirgu homenatgen Carla Bley

 Programa 620

Com a prova de la vigència de la música de Carla Bley, anem a escoltar un disc encantador que el pianista Lluís Vidal i el bateria David Xirgu, vells amics i col·legues, li han dedicat a la veterana música nord-americana.

Un grapat de composicions de la Carla Bley, extretes de la seua oceànica producció, que en la original combinació de piano i bateria ofereixen un petit mostrari de la seua creativitat, amb uns arranjaments que, partint de l'essencialitat de la sola parella d'instruments, redissenyen l'ambient i el món d'una creadora que ha anat passant per (quasi)tots els estils del jazz o associats -rock, free, orquestral, bigband- amb un impecable respecte per les peces triades i una enorme admiració per la llarguíssima trajectòria de la Carla.

Gravat a meitat del 2021 i publicat el 2022, és una prova de la permanent petjada que la creadora nord-americana ha deixat, deixa i deixarà, per molts anys.

Una "delicatessen"

Dones de jazz: Carmen McRae-2

 

Programa 607

AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO 

El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant  i bordell,

A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH  va ser

el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.

El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
 
La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.

Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.

Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions

Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.

El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica. 

Gaudiu-lo

 

Ací teniu el llistat de temes interpretats: 

    1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
    2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
    3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
    4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
    5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
    6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
    7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
    8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
    9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
    10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
    11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
    12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
    13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
    14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
    15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
    16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
    17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
    18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
    19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52

     Closing (Live)

JoAnne Brackeen: Una innovadora i autodidacta pianista de jazz-2

 Programa 737

 

"M'encanten tots els escenaris musicals per igual, ja siga en solitari, trio, quartet, etc. Si toque massa en una combinació, comence a voler fer-ne una altra. M'agrada més la complexitat i la intimitat d'un petit grup que una big band perquè hi ha més espai per a la creativitat espontània. Aquesta és la meua preferència, però qui sap? Això pot canviar”.

- Joanne Brackeen

L'autodefinidora frase que encapçala el blog és prou explicativa per entendre què és i com vol tocar el seu piano la JoAnne Brackeen. En efecte, a la música que escoltareu en el programa podeu copsar, mínimament, com s'enfronta al teclat: sense límits estilístics, sense manies sonores i amb la desimboltura i la llibertat que ella li demana a la música, unida a la seua solvència tècnica, la imaginativa capacitat per a les improvisacions i les innovacions musicals que proposa.

És, per a una pianista quasi una obligació interpretar peces amb el teclat davant d'ella, sense més gent al seu costat, alguna vegada (o moltes). És així, amb la nuesa dalt de l'escenari, sols ella i el piano com, quasi obligadament, cal que diga la seua i, a ser possible, que eixe moment estiga gravat com a testimoni autèntic del seu tarannà artístic, sense adorns externs ni companyia que la puga ajudar o dialogar amb ella.

JoAnne Brackeen ha gravat, en tota la seua carrera, sols tres discos en solitari. Hui n'escoltarem dos, allunyats quasi un quart de segle entre ells, gravats en estudi. El tercer va ser una actuació en directe l'any 1989 on interpretava versions i peces pròpies.

Al meu parer, són els gravats a l'estudi els que millor deixen copsar la seua creativitat, el seu estil, percussiu quan pertoca, dolç i suggerent quan la peça ho demana, i els seus recursos tècnics i estilístics que abasten, en allò que pertoca al jazz, la total història d'esta música negro-africana, que ha conquerit el món sencer. En els discos es poden escoltar música "stride", booguie-wooguie, dolces balades, bop estricte -on demostra la seua excel·lent tècnica pianística- fins a arribar a peces que sonen tant a free-jazz com a música de les avantguardes europees de la primera meitat del segle XX. Tot això passant, de vegades, per la música afro-cubana i brasilera.

El primer disc a escoltar, anomenat "Mythical Magic", publicat el 1978, és un recull de peces pròpies, gravat sols tres anys després del seu primer àlbum com a titular (que escoltàreu al programa anterior). En ell s'expressa de forma lliure i personal, després d'haver estat formant part de diversos "combos" i, fonamentalment, treballat com a pianista dels -ni més ni menys- Jazz Messengers d'Art Blakey, amb un estil ja molt propi, imaginatiu en les composicions/improvisacions i audaç en les formes, unes característiques que l'han acompanyat al llarg de tota la seua carrera.

El segon disc que escoltarem s'anomena "Popsicle Illusion" i en ell, quasi vint-i-cinc anys després - any 2000- ens arravata amb un grapat de temes propis i algunes imaginatives versions del "Michelle", de Lenon i McCartney, "Bess, You Is My Woman Now", de l'òpera dels germans Gershwin, plena de lirisme i una innovadora visió del famós "Nature Boy" de George Alexander Aberle ("eden ahbez") que va popularitzar la veu de Nat "King" Cole.

Com que, gràcies a "la xarxa" es poden escoltar tots dos àlbums fàcilment, he optat per presentar-los fent-ne una tria d'ambdós com a "carta de presentació", al meu programa, d'esta important compositora i pianista que ha encetat i obert innovadors camins en la música que, de segur, seran aprofitats per més gent.

La història de pianistes de jazz, no inclou sols a Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, Oscar Peterson, el pioner Art Tatum, Thelonious Monk o Keith Jarrett, entre altres destacats, sinó que cal incloure a dones com Mary Lou Williams, Lil Hardin Armstrong o Carla Bley i, evidentment, a JoAnne Brackeen.