Programa 370
Com dic al programa, hi ha tants bon músics a la -curta en el temps, però ja farcida de grans noms- història del jazz que, de vegades, no trobe el moment de posar la música d'alguns dels grans mestres, dels "clàssics", per a gaudir de la seua mestria i sensibilitat.
Coleman Hawkins és un d'eixos mestres imprescindibles que, per raons d'actualitat o, simplement, d'oblit, crec que no havia aparegut encara al programa, més que de forma circumstancial. Hui i el pròxim dia anem a dedicar-li el programa perquè si no hi haguera un parell de dies, com a mínim, en que apareguera com a protagonista, seria un pecat d'oblit imperdonable.
La seua història professional abasta uns quaranta anys. Ja als dotze anys Hawkins tocaba en una orquesta teatral de la ciudad de Kansas en 1921 quan Mamie Smith el va contractar i va estar fent-ho quasi fins el dia de la seua mort, l'any 1969, vivint tots els canvis que el jazz va patir en la seua curta però intensa història com a gènere musical.
Al llarg d'eixos anys els experts assenyalen en ell tres èpoques. Una inicial on va estar influenciat pel vell estil de New Orleans. De l'any 1923 fins al 1934 va tindre la sort de treballar a l'orquestra de Fletcher Henderson, on es va trobar amb el gran creador del jazz modern, Louis Armstrong, que el va marcar de manera decisiva en el que s'anomena la seua segona etapa. Emigrat a Europa l'any 1934, va consolidar el seu estil amb gires per tot el continent fins que el 1939 va tornar al seu país, consolidant-se coma gran estrela del saxo amb la seua magistral gravació del "Body and soul" -que podeu escoltar al programa- restant, a partir d'eixe moment, com a model de tots els saxofonistes -soprano, alto, tenor, etc.- i no sols dels saxofonistes car la seua sòlida formació musical, iniciada per sa mare al piano, què dominava als cinc anys, passant pel baix per decidir-se als nou anys pel saxo tenor, el va fer un model com a mestre musical per a tots els músics posteriors -de qualsevol instrument-, tant als anys de la seua època més popular (les dècades del 40 i del 50), com de èpoques posteriors on la seua fama va minvar per les estreles del be-bop com Parker o del jazz avantguardista de Coltrane o gent com Lester Young, el quals varen reconèixer el seu mestratge en tot moment.
