Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta silent way. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta silent way. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dijous, 28 de maig del 2026

L'adeu (?) d'un camaleó genial: El Doo-Bop de Miles Davis

Programa 756


Una anècdota apòcrifa, però molt adequada al personatge, compta que, l’any 1987, Miles Davis va ser convidat pel president nord-americà Ronald Reagan a un sopar a la Casa Blanca per homenatjar el pianista i cantant Ray Charles. Contra tot pronòstic, el trompetista hi va assistir, al costat del "bo i millor" de l’aristocràcia cultural del país. Durant del sopar de gala, la muller d’un polític li va preguntar: “I vosté, senyor Davis, què ha fet tan important en la seua vida per ser aquí aquesta nit?”. La resposta que li va etzibar va ser precisa: “Doncs, pel cap baix, he canviat la història de la música quatre o cinc vegades. I vosté?”

Res més veritat que aquella afirmació. La primera vegada va ser quan, en conéixer -i tocar- amb la parella del Bop, Charlie Parker i Dizzy Gillespie, i copsar que mai  tindria, potser, ni la creativitat espontània d'un ni la tècnica de l'altre, va cercar un so diferent, més tranquil, més avellutat... i més seu, amb la inseparable sordina a la trompeta. 

La segona vegada va ser quan, amb l'acompanyament de Coltrane i Bill Evans i l'aprenentatge i el mestratge obtingut de la mà de Gil Evans als arranjaments, va consolidar l'entrada definitiva en escena del jazz modal amb el seu insuperable "Kind of Blue". 

La tercera va ser quan, un cop superada (?) per a ell l'etapa modal, va muntar el seu segon gran quintet, encara acústic, amb Herbie Hancock, Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter. Deu anys després del Kind of Blue, a finals de la dècada dels seixanta, i tractant, com sempre, de no "perdre el pas" a la música que s'escoltava ja a la ràdio i -eixa era la seua dèria- la que la gent jove escoltava, va treure un parell de discos que canviaren novament la imatge del jazz, car amb  In a Silent Way (1969) i Bitches Brew (1970) donava entrada al món d'aquella venerada música negra a instruments rabiosament blancs: els electrònics i elèctrics. La seua petjada en el que es va anomenar jazz fusió va ser definitiva per a la consolidació d'un estil de fer música que va capgirar no sols el món del jazz, cosa que no li preocupava massa, perquè per a ell l'etiqueta "jazz" ja li molestava prou fins al punt que, en algunes ocasions, va renegar -ell- de què se l'anomenara "músic de jazz".

I finalment arriben a la música que s'escolta al programa: la seua inconclusa trobada amb el rap.

En efecte, l'any 1991, va tindre la idea de fer un doble CD que replegara, des de la seua perspectiva, "el so del carrer" que escoltava des de la seua finestra oberta a un pis de Nova York -era estiu i odiava l'aire condicionat- que li arribava des de la vida de la ciutat: els jovenets escoltant música rap a tot volum i ballant, el soroll dels cotxes, en definitiva la vida de la ciutat que bategava.

Si bé en alguna ocasió sembla que va dir que "El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", amb la qual cosa s'acostava a una definició semblant d'un músic contemporani, John Cage, eixe silenci, per a ell, era més aviat l'espai que es donava per a respirar entre dues notes o grups de notes, deixant que l'oient -i ell- pogueren agafar aire i engegar un altre grup de notes. Però, esperit inquiet i innovador, la quietud, la permanència en un "espai de confort"  mai va representar una opció. Va agafar un productor especialitzat en música rap i, ajudat per ell, es va tractar d'introduir en eixe nou món. No va poder acabar el projecte.

Amb "només" 65 anys, la mort el va sorprendre de manera sobtada i l'inicial projecte d'una nova revolució del "jazz"(?) es va   quedar en les beceroles, amb sols sis peces gravades i donades per enllestides... d'entrada, per Davis. El projecte previst era un doble CD. El resultat va ser el que la gravadora Warner Bros va treure l'any següent (19912), "emplenant" -que no completant- un CD, un disc pòstum de Miles Davis: qui podia desaprofitar la possibilitat d'unes vendes?. Amb un parell de velles peces d'un projecte arraconat en un calaix des de l'any 1985 que no va veure la llum al seu moment, i que el productor i la gravadora jutjaren que, molt probablement, a Miles li hauria "quadrat" (?) que acompanyaren a les sis peces completades per Davis, i així "emplenar" el temps d'un CD. 

Va ser el testimoni pòstum - i immerescut- d'un Miles Davis en constant evolució fins al moment de la seua mort. 

Les crítiques al CD, que jo puc compartir prou, varen ser immisericordes. Realment el disc, ple de "samples" de música rap col·locades pel productor, molt poc d'espai li deixen a unes intervencions de Miles Davis que, sols de lluny, recorden -al meu parer- la seua flaire. Estic convençut que, si hagués pogut acabar el projecte, hauria canviat moltes coses fins i tot en les que, en principi, estaven "acabades".

No serà aquest, el Doo-Bop, el disc pel qual es recordarà a Miles Davis, hi ha més d'una dotzena llarga d'imprescindible escolta -jo m'apunte, decididament, pel Kind of Blue- per conéixer l'ampli recorregut musical d'aquest geni que un 26 de maig 1926, ara fa just cent anys, va néixer a Alton, Ilinois. 

Però, què caram, és un disc de Miles Davis!!. 

Un respecte!!

dijous, 6 de juny del 2024

Canvis al jazz:El "Mysterious Traveller" i Weather Report

Programa 678


L'any 1970 va ser un any important en la història del jazz.

La difusió incontenible del Rock & roll com a música popular per excel·lència havia arraconat al jazz que, a més a més, amb la seua evolució "free" havia despistat la seua audiència, sobretot a la blanca, que no entenia la radicalitat de plantejaments d'aquella deriva dels Coltrane, Coleman, etc. La politització, a més a més, havia provocat moltes defeccions fins i tot al camp dels músics de jazz, que miraven de guanyar-se la vida a les gravacions dels nous ídols rockers com a músics d'estudi.

El "swing", eixa cosa del jazz primigeni, que fins al be-bop havia estat la gran música ballable, feta per blancs o per afroamericans, havia capitulat també davant la força aclaparadora del Rock & roll.

Una deriva, que originària del jazz i d'arrels negres, havia pres cos i estava difonent-se amb rapidesa era el "funk". Ho tenia tot, car era música "negra" que els blancs entenien i el seu ritme s'adaptava be a ser ballat.

El 30 de març de 1970, eixia a la venda un àlbum fonamental en el gir del jazz-fusió, el "Bitches Brew" de Miles Davis, que va ser com la confirmació de la perfecta assimilació pel jazz del rock i el funk. Eixe mateix any es formava un grup impulsat pel saxofonista Wayne Shorter i el pianista Joe Zawinul, què havien participat en la gravació del Bitches Brew i del In a Silent Way de Miles.

Joe Zawinul i Wayne Shorter , els fundadors de Weather Report compartien amplament els criteris musicals i estilístics i estaven decidits a canviar al panorama sonor del jazz. Menys improvisacions estel·lars i més so compacte i uns ritmes totalment identificats amb la fusió jazz-rock-funkie varen dur a una formació que va entrar amb força al món del jazz. Després de tres LP exitosos, el quart, el Mysterious Traveller, va cristal·litzar aquell so de forma definitiva, amb la desaparició pràctica (i física finalment, com a membre del grup) del baixista Miroslav Vitous, reticent a emprar el baix elèctric i la incorporació del nou baixista elèctric, Alphonso Johnson. Junt amb la potent aportació del Jaco Pastorius, van consolidar un so potent, absolutament reconeixible, on els solos ja no eren el centre de les peces car el punt important era el bloc sonor resultant.

El Mysterious Traveller, amb peces eixides del cap de Zawinul i de Shorter, va ser un punt i a part en la seua trajectòria i un total èxit de públic i crítica. El disc té, a més, una característica que, a poc a poc, estava consolidant-se al món del jazz: la variació en la formació dels músics que participaven en cadascuna de les peces, en funció de criteris d'estètica musical.

Una obra important, fita en la història del jazz, que escoltareu íntegra en la part sonora del programa.

L'any 1986 el grup es va desfer finalment i cadascú dels seus membres, gent amb una forta personalitat, varen bastir una exitosa carrera professional en solitari o formant altres grups, però el canvi, la consolidació de l'anomenat jazz-fusió, era ja un fet irreversible i els Weather Report entraven a la història del jazz.

dijous, 18 de març del 2021

Una inflexió important: Chick Corea - 2

 Programa 542

 


Una personalitat inquieta com la de Chick Corea va passejar-se per tots els camins del jazz al llarg de la seua vida, algunes amb "desviacions" importants respecte de l'ortodòxia (?) del jazz.

Els finals dels anys 50 del segle passat varen veure el trencament amb el bebop per part de gent afroamericana, fonamentalment, reivindicant la bandera de la llibertat total (també) a l'hora d'interpretar música de jazz, sense cap "respecte" a la melodia, al ritme ni a res que sonara a cosa reglada o acceptada.

Chick Corea no va ser aliè a aquestes influències, i després de passar per varies formacions, incloent-hi la de Stan Getz i altres de l'àrea del bebop i derivades, va formar un grup anomenat Circle que es decantà clarament pel free-jazz. 

L'experiència sembla que no li va resultar satisfactòria, i el seu pas per la secta de la Cienciologia li va fer reflexionar sobre la necessitat de fer una música més acostada a la sensibilitat majoritària (?) de la gent, molt influïda ja per la potent entrada en escena del Rock-and-roll i de les noves tendències melòdiques del naixent Pop. D'eixa reflexió va nàixer el grup que escoltareu hui, Return to Forever, l'any 1971.

Inicialment la seua música va decantar-se pel so llatí i, fonamentalment, la música brasilera, llavors totalment de moda amb l'esclat de la bossa-nova.. Malgrat que el seu primer disc va tindre una acceptable acollida, que el temps ha anat decantant al seu favor, va suposar que la crítica especialitzada, amb una certa raó, criticara agrament eixe gir de Corea, perillosament acostat a una música comercial sense ambicions. La cosa afortunadament, junt, sembla, al seu allunyament de la secta, el va fer virar a poc  poc la idea de la música a fer al Return to Forever.  

Va ser el seu pas pels grups que Miles Davis va formar per gravar dos discos fonamentals en la història de Davis i del jazz, el "In a Silent Way" i, sobretot, el "Bitches Brew", pedra miliar en l'explosió del jazz-rock, amb la incorporació decidida i sense complexes dels instruments elèctrics i els sintetitzadors, el que va decidir Chick Corea a, en part al cinquè disc del grup, sobretot, però, al sisè, el "Romantic Warrior"  (1976) què aneu a escoltar hui, a decantar-se clarament pels sons elèctrics i els ritmes rockers i funkies en una afortunada fusió amb el jazz. L'èxit va ser fulminant i el disc és el més venut de la seua trajectòria, amb més de 500.000 còpies (jo en tinc una...).

Allò va dividir la crítica entre gent a favor i gent decididament en contra, però el pas ja estava donat i el disc i els músics del grup varen escampar-se, en dissoldre'l Corea, formant alguns dels grups més fonamentals d'aquesta fusió jazz-rock, com Wheater Report i la Mahavishnu Orquestra.

El nostre protagonista, però, no va quedar-se aturat...

 

Nota: Demanem disculpes per l'errada que ha fet que aquest programa no es publicara la data prevista de l'11 de març

 

dijous, 29 de novembre del 2018

Un Miles Davis de Transició: In a Silent Way

Programa 444

Molt hem parlat en aquest programa del geni innovador de Miles Davis i les seues mil i una giragonses del seu estil. La mostra que anem a posar-vos hui, comentada al programa, n'és una més.

El rock i l'electrònica als instruments no es podia ja ignorar i l'inquiet Davis no va ser aliè als temps què corrien. Aquesta va ser la primera aportació seua a un canvi fonamental als seus darrers anys de carrera.

I crec que no cal afegir res més. Escoltar i degustar.


dijous, 18 de gener del 2018

El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón

Programa 413

L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.

Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".

I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo  nodrit  amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.

El disc destaca per a mi, enormemement per  conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.

Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.

Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.

Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues  influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.

Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.

dijous, 11 de gener del 2018

Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack De Johnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.