La difusa petjada d'un gegant: Pedro Iturralde -1

 Programa 526

La sobtada desaparició, amb 91 anys, encara amb ganes de tocar en directe malgrat l'edat, del mestre navarrès Pedro Iturralde ha posat de dol el jazz espanyol.

Culte, virtuós de tots els instruments de canya -evidentment els saxos, sobretot- a més de la flauta travessera, el violí i el piano, la desaparició d'Iturralde ha estat notícia potser més a l'àmbit internacional que a l'esquifit panorama cultural de la pell de brau.

Mestre de vàries generacions de músics, no sols en l'àmbit del jazz, professor de saxofons al Conservatori de Madrid un bon grapat d'anys, la seua figura, la seua obra -ignore per quines raons concretes- no té un adequat reflex en la discografia, molt migrada, què potser no supera la mitja dotzena de gravacions encara assequibles i la vintena de publicades al llarg de la seua llarga carrera. Esperem que, com sol succeir, de forma pòstuma, d'algun calaix ple de pols apareguen "masters" que puguen ser divulgats en format comercial.

Mentre que eixe miracle passe, si és que passa, tan sols els programes que li va dedicar l'enyorat Juan Claudio Cifuentes a la web de RTVE i un bon grapat de filmacions al YouTube podran potser pal·liar aquesta mancança.

Al nostre programa ja li varen dedicar un parell de programes a la primera temporada(1) i (2) i un altre parell als seus "Jazz Flamenco (1)"(i 2)

Admirat i respectat entre la gent de la professió, amb treballs alimenticis ocasionals (com la seua presència a l'orquestra de varietats de TVE, quan la dirigia el mestre Ibarbia) exemple de com estava el panorama del jazz a l'Espanya dels anys 60 i 70 del segle anterior, la seua rica biografia personal i artística, afortunadament llarga gràcies a la seua longevitat, deuria ser estudiada per les actuals generacions de músics, de qualsevol gènere, per entendre com estava la cosa en aquells moments (...i ara?...) per a la gent honesta i coherent amb la  professiónalitat musical.

Hui escoltareu la seua música interpretada pel pianista alacantí  Jesús Mª Gómez (Alacant, 1965), en un disc, "Old Friends", que va ser editat el 2016 amb temes propis que Iturralde va adaptar per a piano. Una mostra mínima de que la seua petjada no està ignorada per gent de generacions posteriors que han sabut reconèixer en ell al mestre que era.

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551

Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

Pedro Iturralde. Flamenco - 1

 Programa 174

El mestre Pedro Iturralde, un autèntic quasi-desconegut per a massa gent a l'estat espanyol, es va "batre el coure" en experiments insòlits ací, però que arribaven a les seues atentes oïdes des d'arreu del món.
Inquiet com és, en temps molt poc proclives a les novetats, va produir el primer disc on es tractava de fusionar el flamenc amb el jazz. L'èxit va ser fulminant i l'acompanyament de l'aleshores anomenat Paco de Algeciras -huí conegiu com Paco de Lucia- va tindre part del mèrit de l'èxit.
Escoltat huí, la mescla resulta sols modestament reeixida, però la mestria del Iturralde destaca de tota manera.