Joanne Brackeen: Una innovadora i autodidacta pianista de jazz-1

Programa 736

 

Joanne Brackeen és una compositora i pianista que ha tocat jazz amb els millors des que era molt jove.

Joanne va néixer Joanne Grogan al sud de Califòrnia el 1938, i va començar a tocar el piano a l'edat de 6 anys. Va ser un piano de cua que, casualment, va aparéixer per casa dels seus pares, que la va atreure a les tecles, però "misteriosament" va desaparéixer i va ser reemplaçat per un petit piano vertical. Les seues primeres lliçons van ser un desastre, perquè el professor demanava als estudiants que tocaren exercicis clàssics bàsics. En una entrevista digué que "Esta no era la meua idea del que era la música per a piano!. El que realment volia tocar era el que estava escoltant a la ràdio. Així que, per descomptat, no vaig practicar".

I per la ràdio va començar a aprendre amb els enregistraments del pianista de Rock&Roll Frankie Carle, a qui va imitar mentre s'ensenyava a tocar i improvisar. Va aprendre a utilitzar les dues mans i es va adonar que necessitava instrucció per aprendre. Va estar uns 6 mesos, va copiar al voltant de vuit dels solos i els va memoritzar. Va aprofitar per tocar a les funcions de l'escola quan tenia 11 anys guanyant els seus primers diners com a música mentre tocava en una big band a l'estil de Glenn Miller a la seua ciutat.

El seu talent no va passar desapercebut i va ser acceptada al Conservatori de Música de Los Angeles, però va abandonar per continuar amb el jazz perquè "massa de l'educació del dia era ineficaç. Tot el que feien era parlar de música. Si no puc veure o fer alguna cosa del que estic aprenent, m'avorrisc molt", diu la Joanne Brackeen. Ho va deixar tot excepte les lliçons de piano, mantenint-les, perquè volia enfrontar-se al repte del piano clàssic.

A causa de les seues bones qualificacions, va poder crear el seu propi horari, continuar treballant i ser pagada com a professional per actuar. Una rara gesta per a una dona en la dècada de 1950.

"Has de tocar almenys un 10% millor que qualsevol home. Has de saber més. Això és el que dic a les dones", va dir Brackeen, "No hi ha tantes dones al jazz en comparació amb els homes".

A finals de la dècada de 1950, a l'edat de 20 anys, Joanne ja estava asseguda a jam sessions a Los Angeles, tocant amb pesos pesants com Dexter Gordon i actuant amb Charles Lloyd o Bobby Hutcherson. La seua carrera de jazz començava amb bona velocitat. Va conéixer i es va casar amb el saxofonista Charles Brackeen a principis dels anys seixanta i vMiles Davisan tenir quatre fills junts.

Quan la parella es va traslladar a Nova York a mitjans dels anys 60, Joanne va començar a cridar l'atenció del millor dels intèrprets de jazz i va treballar amb gent com Woody Shaw i Dave Liebman. Divorciada, i contràriament a allò que sol passar, Joanne mai va deixar la seua carrera durant este període en què es va haver de fer càrrec assoles dels seus quatre fills: “No sempre estava criant però, mai vaig deixar de tocar”. I va passar els següents anys (1969 - 1972) amb l'excel·lent banda The Jazz Messengers, dirigida per Art Blakey. L'Art la presentava en públic com a "la seua filla adoptiva", diu Joanne, “va ser la primera persona a dir totes les coses que vaig sentir dins meu des que tenia 9 o 10 anys, crec que va influir en tota la meua experiència musical. ". 

Allò més curiós va ser com en va formar part de The Jazz Messengers. Estava en una actuació seua i, en un intermedi, es va acostar i va demanar la deixaren tocar i el pianista li deixà el seu lloc. En acabar, l'Art es va dirigir a ella per contractar-la. Va ser l'única dona en tocar amb els Messengers.

Es va convertir en una de les pianistes més lloades de l'època, treballant extensament amb les llegendes del saxofon com Joe Henderson (tres anys) i Stan Getz (dos anys).

A mitjans dels anys setanta, Joanne Brackeen ja liderava els seus propis grups. Es va establir com a pianista i compositora d'avantguarda a les seues aparicions a tot el món,  consolidant la seua reputació com una de les més innovadores i dinàmiques dels pianistes. Els seus trios van comptar amb intèrprets destacats com Eddie Gómez, Jack DeJohnette, Billy Hart i altres. "Hi hhttps://grokipedia.com/page/Joanne_Brackeen#discographya una mena de sentiment que rep de certs artistes, com Ornette Coleman, on no t'avorreixes escoltant-los", afirma Joanne, dient que la seua música es nega a quedar-se quieta. "No vull mirar el color vermell durant una hora. Per què no puc tenir diferents colors? M’agrada que la meua música tinga esta sensació, diferents colors".

La trobada amb esta excel·lent pianista m'ha dut a fer que li dedique dos programes. El primer és el de hui. 

Es tracta del debut en solitari de la pianista en 1975 ,que la va mostrar movent-se en un fons post-bop "a la forma de Blakey, Joe Henderson, etc.", però sempre amb un clar segell personal. Va estar gravat el 1975, l'any en què va deixar el grup de Joe Henderson per al de Stan Getz. s'anomena "Snooze" i va comptar amb els talents de Cecil McBee al contrabaix i Billy Hart a la bateria, dos dels seus més habituals acompanyants a les gravacions al llarg de tota la seua discografia. Les peces que s'escolten són una mescla de seues i altres com Nefertiti de Wayne Shorter, i Circles i Old Devil Moon de Miles Davis.

 

Una afortunada sorpresa: "Tous les matins du monde" i Jordi Savall

Programa 735

L'any 1991 va tindre un especial significat per a Jordi Savall i la música barroca. En efecte, en eixe any es va estrenar la pel·lícula "Tous les Matins du Monde", dirigida pel francés Alain Corneau on, el guió, basat en una novel·la de Pascal Quignard, es narrava la història, fonamentalment, de dos músics barrocs francesos, Marin Marais i del seu mestre  Jean de Sainte-Colombe, conegut a l'època com Le Maître (El Mestre de Sainte-Colombe)

Músics coneguts i reconeguts en el seu temps, el llarguíssim regnat de Lluis XIV, el Rei Sol que, amant de la música, va promocionar al llarg del seu regnat una gran multitud de músics a la seua cort, d'entre els quals, al mateix nivell de popularitat i abundància productiva, es trobaven Marin Marais i Jean-Baptiste Lully, arribant ambdós a dirigir les principals formacions musicals de la cort.

La fortuna va voler que el director del film demanara a un músic català que li fera la banda sonora: Jordi Savall. Nascut l'u d'agost de 1941, Savall ja era aleshores un músic reconegut com a director i investigador especialitzat en l'anomenada "música antiga", entenent com a tal el barroc i les èpoques anteriors. La idea del director no era fer una banda sonora a l'ús, sinó que, en una coŀ.laboració estreta amb Savall, el que volia era que les músiques que sonaren foren adients al moment històric i les circumstàncies dels personatges, de manera que quan aquests estaven interpretant una peça la música estiguera perfectament d'acord amb la història i moments narrats.

Sorprenentment per al director i tots els seus participants, la pel·lícula va ser un èxit arrabassador a França i en molts altres països i. La música va ser interpretada i dirigida per Jordi Savall a un petit grapat de set músics reunits sota el nom de Le Concert des Nations, d'entre els quals destacarem a la seua esposa, la soprano Montserrat Figueras i el virtuós violinista Fabio Biondi, en formacions variades. Els instruments que es varen utilitzar per recrear el so escaient a aquella música barroca eren dues sopranos, un violí, tres violes "de gamba", entre elles la del mateix Jordi Savall, una tiorba i un clavecí, alguns d'ells originals de l'època. 

Doncs bé, el disc amb la banda sonora va escalar els primers llocs de les llistes dels més venuts, al costat dels ídols pop de l'època, provocant un renaixement de l'interés per la música barroca i anteriors que, aleshores, també estaven treballant de forma especial persones com Tom Koopman, William Christie o Nikolaus Harnoncourt, però que no havien arribat a un públic tan ampli com el que va aconseguir la banda sonora de "Tous les Matins du Monde".

Això va suposar una enorme empenta a la popularitat, tant del músic com de l'època musical que conreava, generant una onada d'interés per part d'una gran quantitat de músics joves que es varen interessar i conrear aquelles músiques "antigues" a les quals les modes i una certa preferència generalitzada en els segles XIX i XX per la música del període romàntic, des de Beethoven "cap endavant", quasi ignorant les de Bach "cap enrere".

No puc ací deixar de destacar que, d'entre aquella gent que ara i ací, al País Valencià, es dedica a estes músiques, destaquen per a mi dues formacions de talla internacional, "La Capella de Ministrers", dirigida per Carles Magraner i "L'Harmonia del Parnàs" que sota la batuta de Marian Rosa Montagut han arribat a uns nivells d'excel·lència reconeguda mundialment.

Evidentment, tota la música barroca francesa no es resumeix en la que sona al programa. La recollida a la banda sonora, en seguir els passos de l'acció cinematogràfica, resulta en general molt intimista, però d'una intensitat interpretativa i una densitat emotiva que t'endinsa en el món dels protagonistes i et corprén.

El pròxim programa continuarem amb el tema.

Julia Hülsmann: el jazz centreeuropeu d'una dona

Programa 734

No està massa sobrat el jazz europeu de veus femenines que arriben a tindre un cert ressò públic. Una troballa accidental a la ràdio, amb una versió de la "Nana" de Manuel de Falla, traslladada al llenguatge jazzístic amb una cura, una sensibilitat, un amor per la peça enormes, sense desfigurar en absolut l'original del gadità, em va fer iniciar la recerca. Encara que el nom em sonava, no l'havia escoltat encara: la recerca va pagar la pena.

El disc que escoltarem, on estava la peça de Falla esmentada, s'anomena "In Full View". Publicat pel segell de Manfredd Eicher -ECM- que no sol equivocar-se en la gent que fitxa i que, a més, dona total llibertat als músics sense forçar mai la seua línia a la recerca de la comercialitat (observeu el seu catàleg), ja era un garantia, però el resultat va ser una de les millors experiències en l'escolta d'un grup de jazz modern darrerament.


Julia Hülsmann va néixer a Bonn el 1968. Va prendre classes de piano clàssic a partir dels onze anys i va montar la seua primera banda als 16. El 1991, es va traslladar a Berlín per estudiar piano jazz a la Universitat de les Arts (HdK) i l'any següent es va unir a la Jove Orquestra de Jazz Alemanya (BuJazzO). Des de 1997, Hülsmann ha treballat amb el seu propi trio, tocant en clubs i festivals de tot Alemanya, fonamentalment, sense fer grans gires fora del seu país, cosa que pot explicar la seua manca de reconeixement més enllà.

El seu treball d'aprenentatge es va fer amb una excel·lent colecció de mestres es troben gent com Walter Norris, i David Friedman. Mentre estudiava va anar a tallers amb gent com l'inspirador Richie Beirach, la gran música Maria Schneider (repetidament escoltada en este programa) o també Jane Ira Bloom, que, com podreu veure a la web, vaig presentar els dos penúltims programes.

Més interessada en la compJúlia Hülsmann,osició i la recerca d'un so propi i exercint el seu mestratge en una prestigiosa escola de Berlín, la seua discografia, encetada amb altres gravadores, es va engreixar molt profitosament a l'entrada a ECM el 2008 amb, per ara, poc més d'una dotzena d'àlbums.

 Júlia Hülsmann, que manté com a base del seu treball interpretatiu el format de trio amb Marc Muellbauer (baix) i Heinrich Köbberling (bateria), ha anat incorporant intèrprets a les seues gravacions i actuacions, en forma de quartet, quintet i octet fins i tot, sense perdre mai el so característic en  el qual ha sabut integrar les noves incorporacions.

La tradició musical i l'aprenentatge primerenc marquen clarament en el seu estil, un estil que recorda més la música de cambra europea que la d'un "combo" jazzístic a l'ús, malgrat que va començar la seua carrera, lògicament, versionant clàssics dels músics afroamericans.

El seu so suau, plàcid, mesurat, sense que sobren notes, pot recordar a la música de cambra europea dels darrers dos segles (Satie, Mompou) però amb una flaire jazzística molt estilitzada, molt treballada, amb moments de gran lirisme -una característica del seu estil.  El seu piano mai apareix en un primer pla aixafant els seus col·legues, ben al contrari, tant els solos com les autories de les composicions, estan repartides entre tots els components del grup.

El pianisme de la Julia Hülsmann recorda potser a Chopin o Liszt en la delicadesa, no atacant mai les tecles amb força, més bé acaronant-les, a la recerca de la subtilesa.

El 2012, el trio es va convertir en un quartet amb l'addició del trompetista anglès i intèrpret de flugelhorn Tom Arthurs, una formació amb la qual va llençar el disc que escoltareu al programa "In Full View".

Homenatje pòstum a Claudia Montero: Ana María Archilés a la guitarra.

 Programa 733

Al nostre programa ja hem repassat, al seu moment, la discografia de l'estimada i admirada Claudia Montero, la compositora argentina instal·lada de feia molts anys a València. Dels discos que s'han tret posteriors al 2011, any de la seua desaparició, ens quedava un per escoltar. Es tracta de l'anomenat "Evocaciones de la lluvia".

La intèrpret és la guitarrista Ana Maria Archilés, nascuda a Almassora l'any 1970, que va treballar amb la Claudia Montero en alguns projectes. De fet, crec recordar que alguna de les peces gravades està dedicada ella per l'autora. Es tracta d'un petit grapat de composicions interpretades a guitarra, encara que alguna d'elles té una versió per a altres instruments o per a guitarra i orquestra de corda.

L'encant, la calidesa encisadora de la música de la Claudia traspua totes i cadascuna de les peces on, evidentment, l'aroma del tango i del seu enyor per Buenos Aires estan ben presents no sols en la música, sinó fins i tot als títols.

Com que de Claudia Montero hem parlat a bastament als comentaris que acompanyaven a cadascun dels programes a ella dedicats, no m'estendré més. Tan sols destacar que, com que el disc no donava per omplir el programa, hem inclòs una petita composició/suite anomenada, clar, "Suite de los Buenos Aires", interpretada a guitarra i flauta travessera, encara que hi ha també, i ho podeu comprovar al YouTube, versions per a piano i flauta travessera.

Música per gaudir i recordar la gran compositora que ens va deixar un dia de 2021, quan estava en el seu millor moment compositiu i amb les seues obres interpretant-se arreu del món.

La vida!!

Una mestra de so inconfusible: Jane Ira Bloom

Programa 732

Durant més de quaranta anys Jane Ira Bloom ha estat una d'un petit grapat de saxofonistes en centrar-se exclusivament en el soprano, l'instrument més agut de la gamma, però al qual esta dona li treu uns sons d'una extremada dolcesa i subtilitat. El seu estil privilegia les notes llargues, les pauses, produint una música que respira, que flueix de manera natural. La Bloom cerca l'esperit lliure per improvisar d'una manera que busca l'ànima. Un dels trets més notables de Bloom és la seva capacitat per donar profunditat a composicions que es basen en melodies aparentment simples.

El seu mestratge, no sols com a instrumentista del soprano, sinó com a música, està amplament reconegut per músics de totes les generacions. Ja vàrem comentar que una de les compositores més notables de l'actual avantguarda nord-americana, Caroline Shaw, escoltada recentment ací, li reconeix el mestratge.

El disc que s'escoltarà hui al programa, "Early americans", va estar guardonat amb un Grammy l'any 2017 en l'apartat de "Millor àlbum de música immersiva" (ells sabran què vol dir això... encara que crec que es refereixen a gravades en "surround sound"). El cas és que va ser el primer àlbum que Jane Ira Bloom gravava en format de trio, després de trenta-sis anys de professional, amb Mark Helias al contrabaix i Bobby Previte a la bateria, dos vells amics i reconeguts músics, amb el lideratge de Jane Ira Bloom, clar, al saxo soprano. L'àlbum és el seu 16é com a líder.

Les peces interpretades tenen una barreja d'ambients i estils, però sempre dintre d'un ambient acurat, més líric unes vegades, com en els dos solos que fa, com en altres peces amb un ritme més marcat on els seus companys creen un ambient que de vegades s'acosta al "free", amb una gran quantitat de subtileses i una varietat infinita del baixista Helias, i Previte proporcionant una propulsió irresistible, rica i viva amb el color, però sempre seguint la tònica marcada pel so avellutat de la saxofonista.

El disc inclou un parell de peces no acompanyades, com he esmentat. Una està dedicada al difunt Kenny Wheeler, que captura l'estat d'ànim líric i meditatiu del trompetista canadenc. L'altra, l'única peça no escrita per Bloom, és una interpretació, profundament sentida, de la peça final de "West Side Story" de Bernstein "Somewhere", on el lirisme de la composició es mostra nu i encisador. Ambdues peces incorporen un lleugerissim toc, quasi imperceptible d'eco, que arrodona l'ambient íntim però intens de la interpretació.

En definitiva, un excel·lent disc que n'estic segur que vos agradarà, que vos captarà l'atenció si l'escolteu en un ambient, preferiblement, calmat, per degustar adequadament tots els matisos.

Com a nota final, dir-vos que el seu darrer treball d'enguany "Songs In Space", ha estat nominat per als Grammy d'enguany. No li resulta estranya la cosa perquè, a part del disc que escoltareu, guanyador el 2017, va tindre tres nominacions anteriors.

Mestres amagats: Jane Ira Bloom & Fred Hersch

Programa 731

La quantitat de músiques i músics que es dediquen al jazz als EE.UU. és tan gran que no totes eixes personalitats arriben a ser conegudes fora dels límits del seu país. Al programa ja hem dedicat programes a algunes d'eixes persones, de mestria reconeguda i respectada pels professionals i afeccionats nord-americans, que no sempre aconsegueixen que el seu reconeixement ultrapasse les fronteres.

Ja feia algun temps que li seguia la pista a una dona, Jane Ira Bloom, dominadora del saxo soprano i reconeguda mestra de l'instrument, a la que li volia dedicar algun programa. Em cridava l'atenció el seu so personal, característic, matisat, i la seua utilització, de forma esporàdica però ja des de feia temps, de les possibilitats que l'electrònica musical té a l'hora de treballar els sons naturals dels instruments. Per altra part, el seu alé musical, sempre vorejant els límits del "so estàndard" i les seues col·laboracions amb músics d'arreu del món emparellant el seu saxo amb altres instruments de latituds variades no m'havien passades desapercebudes.

Fa poc, espigolant la seua discografia, vaig trobar una gravació reeditada recentment en CD, en la que feia duo amb un pianista que jo desconeixia, Fred Hersch però que també resulta que és un mestre del piano, dominador tant de la música anomenada clàssica com d'una àmplia varietat d'estils en el que, predominantment, destaca com a músic de jazz. El seu mestratge és amplament reconegut i, com a mostra del respecte que li té el món professional, cal destacar que el super-reconegut pianista Brad Mehldau, ha declarat en diverses ocasions que l'ombra de Fred Hersch sempre ha estat present per a ell, sobretot en l'aspecte de la tècnica pianística.

L'escolta del disc em va encantar amb el so perfecte, tranquil i ben dominat del saxo de la Jane Ira Bloom, així com l'originalitat de la seua música de la qual n'és autora en alguna de les peces, amb moments de caire típicament postbop junt amb altres que voregen el free.

Respecte a l'altre membre del duo, el pianista Fred Hersch, també autor d'algunes de les obres del disc, es compenetra perfectament amb la sonoritat del saxo de la Jane Ira Bloom, en una sèrie de músiques que, sense escarafalls de lluïment tècnic, més aïna pel contrari, creen una atmosfera encisadora, que ens penetra, ens agafa, que ens resulta enormement atractiva.

El nombre de reconeixements i guardons d'ambdós és aclaparador, sobretot de revistes especialitzades i associacions jazzístiques vàries, que destaquen l'enorme respecte que se'ls té al món del jazz.

El seu encontre professional, amb gira inclosa, va durar uns tres anys entre els 1982 i 1985. Va ser el 1984 quan varen gravar un disc anomenat "As One", publicat l'any següent, que és el que vos propose hui.

Com que la música del disc, com ja he comentat, resulta especialment encisadora, he optat per posar el disc complet sense tallar la seua escolta amb la meua veu, per no trencar la "màgia" de l'ambient que crea. N'estic segur que gaudireu de la seua escolta com la vaig gaudir jo.

Recomane especialment la darrera peça, anomenada "Janeology" on, encara que figura com a autor el Fred Hersch, n'és una catifa estesa pel pianista per a que la Jane Ira Bloom puga esplaiar-se en una intervenció tant inspirada com lluïda tècnicament. Una petita joia.

Un finestral obert i que entre l'aire: Caroline Shaw-2

 

Programa 730

"Estic constantment inspirada en Bach, potser no en el seu món sonor per se, sinó en el seu amor per la música, l'amplitud del que va crear, el seu impuls constant per fer coses." Caroline Shaw

I no solament per Bach, és clar.  De fet en alguna entrevista que he trobat, esmenta tant Mozart com Arvo Part. En definitiva, el que preten és com comenta " La meua parella diu que la meua música és una porta a la teràpia. És la meua manera de processar el món que m'envolta"

La màgia de la música és quelcom que sols una minoria d'éssers privilegiats pot crear. En un programa anterior, entrevistant a la música de Benifayó Marian Rosa Montagut, artista que roda el món amb la seua música "antiga", va dir que "No ets tu qui tria la música, sinó la música la que et tria a tu".

Caroline Shaw toca tots els aspectes del món musical, car és, com a mínim, compositora, cantant, violinista, arranjadora, productora... i en tots ells diu que es troba a gust, que tot eixe món és, en definitiva, la música hui. Que tant se li dona treballar en un cor, gran o petit, que amb un grup de cambra, una orquestra, una o un cantant o grup pop, rock, folk, en definitiva que allò que li agrada és fer música.

La seua darrera aventura, després d'haver aconseguit el seu cinqué Grammy en la categoria de Millor música de Cambra/Petit Ensemble, amb el disc "Rectangles and Circumstance," amb el grup Sō Percussion. , és un duo - "Ringdown"- amb Danni Parpan, ambdues cantants, ambdues utilitzant instruments digitals, fent una música que elles anomenen "electrònic pop".

La informació que, mitjançant la xarxa, es pot obtenir sobre ella és tan "oceànica", que he renunciat a posar més enllaços dels que hi ha al text de l'anterior pòdcast. La seua edat actual, quaranta-tres anys, ens dona la idea que encara té moltes coses a fer... i les farà perquè, en primer lloc, no en té prou mans per als encàrrecs que li arriben, però també, perquè n'estic segur que, en aquests moments, per dir-ho d'alguna forma, alguna cosa li estarà rodant pel cap per compondre alguna obra nova.

 Al programa dee hui escoltareu una peça de cambra per a Clavicembal o piano i quartet de corda, i una altra, que a mi em sembla sublime, anomenada "OCHRE" , per a cor sols.

De segur que ella opina, com la Marian Rosa Montagut, que "la música l'ha triat"

Un finestral obert i que entre l'aire: Caroline Shaw-1

Programa 729

Si en altres èpoques el centre de la innovació es trobava a Europa, fonamentalment a Alemanya i França, és evident que, en aquests moments i, sobretot, al segle XXI, el lloc on s'està treballant més en el camp de la renovació musical és, de forma evident, els Estats Units d'Amèrica. L'existència d'un bon grapat d'universitats i altres institucions, d'entre les quals la més coneguda -evidentment- és la Berklee School què, amb la seu central a Boston, té els tentacles escampats arreu del món (un d'ells a València) i si bé el jazz és un gènere d'especial interès als Estats Units, és ben cert que també l'anomenada "clàssica" està rebent d'enllà unes enormes espentes per a la seua renovació, amb una notòria presència de dones. La música que escoltareu a este programa, i al que ve, neix del treball, la inspiració i l'esperit d'espentar els límits dels sons musicals cada cop més enllà d'una jove compositora nascuda a la localitat de Greenville l'u d'agost de 1982, té ara, per tant, quaranta-tres anys... i ja quatre Grammys i un Premi Pulitzer (la persona més jove i dona en rebre'l) anomenada Caroline Shaw Soprano, violinista, compositora i arranjadora, i encara que el seu camp de composició es decanta preferentment al gènere vocal, el seu ja enorme catàleg inclou, a part de la seua col·laboració amb un variat grup d'agrupacions vocals, de cambra, orquestral i de bandes sonores, treballa també amb gent del blues, hip-hop, reggae i pop. En aquest darrer camp no em puc deixar de comentar que la majoria dels arranjaments del disc "Motomami" de Rosalía (una persona realment atípica en el món de la música de masses) són seus. Però també, per exemple, ha escrit obres per encàrrec de mites de l'Ópera com la Renée Fleming o Anne Sofie von Otter, amb la qual s'ha gravat un disc. M'interessa ressaltar, sobretot, el seu treball en la utilització de la veu. Fundadora i membre de l'octet vocal mixt Roomful of Teeth (del qual podeu escoltar ací el disc guanyador del Grammy 2024) el seu tractament de la veu, amb sospirs, murmuris, petits recitatius amb variacions absolutament originals, unes dissonàncies absolutament precioses i una utilització de les paraules que fa encaixar en la música com una nota més i no com a suport del text, donen com a resultat uns sons originals i absolutament encisadors. No deixa, òbviament, d'utilitzar les eines que l'electrònica musical actual dona als músics d'ara, però, com a excel·lent compositora i arranjadora que és, l'efecte no deriva en una presència evident d'aquestes tècniques, pel contrari, la integració perfecta fa que el que l'oient percep es, simplement, música. Amb sonoritats sorprenents, potser, per a les oïdes poc propícies a la renovació musical, però que donen un color molt personal a les seues composicions sense eixir-se'n -aparentment- del "cànon" tonal. Una figura absolutament calidoscòpica de la qual escoltarem hui un parell de peces i el pròxim programa altres, més centrades a la música instrumental. Al de hui sonarà l'esmentada guanyadora del premi Pulitzer, "Partita per a huit veus" i altra, anomenada, "Narrow Sea", on la línia argumental és l'aigua en diverses situacions. Dues delícies. Espere que gaudiu amb la seua escolta. 

 

I la pròxima setmana més... 

 

El jazz mira Bach amb respecte: Modern Jazz Quartet

Programa 728 

 

No és la primera vegada que ací escoltem al Modern Jazz Quartet, però l'anterior programa, en què el Classical Jazz Quartet s'atrevia amb Rachmaninov, em va recordar que, abans que ells i -segons el meu gust- de forma més acurada, el grup de més llarga vida a la història del jazz ja s'havia atrevit amb música de J. S. Bach.

La seua fórmula era més respectuosa amb la música original, per una part, i per l'altra, havia aprofitat els ensenyments del mestre per compondre peces originals, acoblant la tonalitat a la indicada, en la designació alemanya d'aleshores, a les lletres B=si-A=la-C=do-H=la com un homenatge.

El plantejament era molt més coherent i, a més, no varen aprofitar l'acceptable recepció del públic, per repetir la fórmula amb altres compositors, el que diu molt de la seua seriositat a l'hora d'acostar-se a la música, sense defugir -òbviament- l'èxit comercial, però sense "estirar la goma" per aconseguir èxit comercial.

El disc, anomenat Blues on Bach va tindre una molt bona acollida de la crítica i una acceptable acollida del públic, al seu moment, encara que ara està reconegut com un dels millors discos de jazz de la història. La moda en el jazz estava amb les radicals inovacions de Coltrane i Coleman, fugint del be-bop per una part i l'audiència més jove tenia al rock i altres músiques de més "fàcil digestió" al seu punt de mira.

Com que ja als altres programes vàrem parlar de la seua història i trajectòria, no anem hui a allargar-nos molt més ací. Tan sols posaré alguns enllaços específics del disc per a que en sapigueu una miqueta més dels criteris amb què es va fer i la causa final de posar-se a fer eixa tasca, cosa que està profundament lligada a l'admiració del líder del MJQ, el pianista, arranjador i compositor John Lewis.

 

Els clàssics "reciclats": Rachmaninov i el Classical Jazz Quartet

Programa 727

Des de sempre els compositors han tingut la temptació d'agafar obres de compositors antics o contemporanis per fer-ne la "seua" versió d'aquelles peces. El mateix Pare Bach va fer, per exemple, un bon grapat de versions d'obres de Vivaldi, compositor llavors contemporani d'èxit.

Des dels començaments del jazz, allà pels finals del segle XIX i començaments del XX, va haver-n'hi compositors i intèrprets que agafaven peces o fragments d'obres clàssiques i les adaptaven lliurement al seu llenguatge jazzístic, de forma més o menys espontània; "ragging the classics" era com anomenaven a eixa forma d'acostar-se a aquells compositors.

D'entre els més reeixits podem trobar un pianista i compositor francés, Jacques Loussier, que va tindre un enorme èxit comercial a la dècada dels 1960/70 amb les seues gravacions sobre BacRachmaninov,h. L'any 1973, un excel·lent quartet liderat per John Lewis al piano i pel vibrafonista Milt Jackson, el Modern Jazz Quartet, varen treure un exitós "Blues on Bach", amb cinc peces composades/arranjades per John Lewis sobre cinc conegudíssimes obres de Bach. Com es veu, la llavor de J. S. Bach encara dona -i donarà- molts fruits.

A començaments dels 2000 el pianista Kenny Barron i el baixista Ron Carter, dos veterans ja aleshores, varen pensar en, seguint les petjades del Modern Jazz Quartet, fer quelcom semblant. Reclutaren al també veterà Lewis Nash per a la bateria i, per completar el model del MJQ reclutaren a un jove vibrafonista Stefon Harris, i tragueren, sota el nom de Classical Jazz Quartet , una versió jazzística del "Trencanous" de Tchaikovsky, que va resultar ben acollida comercialment. Animats per l'èxit, varen treure tres àlbums més dedicats a Bach, Rachmaninov i altre amb fragments dels anteriors i algun fragment de Haëndel. La crítica no va ser massa condescendent, sobretot, amb el dedicat a Bach.

Nosaltres hem pensat que, encara que siga com a curiositat, podríem oferir-vos un dels més reeixits, el dedicat a Rachmaninov, concretament a l'obra més coneguda del rus, el seu Concert nº 2 per a Piano i Orquestra. En aquest cas l'acollida va ser també prou favorable encara que, per a mi, hi ha molt més de jazz que de Rachmaninov, però, en tot cas, l'excel·lència dels intèrprets fa que la seua escolta siga molt agradable i siga una vibrant sessió de jazz, amb uns discrets tocs de Rachmaninov.

El retorn discogràfic d'una excel·lent veu valenciana: Ester Andújar

 Programa 726

 

Nascuda a València l'any 1976, la vida d'Ester Andújar ha estat sempre immersa en la música.

Des dels seus començaments, ja fa algun decenni fins al disc que escoltareu al programa , de hui hi ha un recorregut d'aprenentatge primer i de mestratge després. El seu debut, amb "Tristeza de Amar" (2002), va revelar la seua facilitat per abordar peces de jazz complexes amb elegància.

El seu segon àlbum, que vàreu poder escoltar al nostre programa 79, "Celebrating Cole Porter" (2005) com a primer programa de la tercera temporada allà pel 2010, va estar gravat a Nova York amb un conjunt internacional i que ha estat remasteritzat el 2024, va mostrar el seu domini del so del mestre Cole Porter, acompanyada per un excel·lent grapat de músics nord-americans. Un disc que feia esperar una trajectòria més abundant de gravacions.

Amb aquell disc va fer una sèrie de gires per uns quants països europeus i de fora del continent. Va fer actuacions i col·laboracions amb molta gent, tant de la terra com d'artistes internacionals en gira europea, la llàstima, però, és que per circumstàncies, en què tenen a veure tant els temes artístics com els personals, ha calgut esperar fins començaments d'aquest any 2025 per tindre l'oportunitat de gaudir de la seua veu en una gravació feta sota el nom d'Ester Andújar.

El disc "Inner Songs", que va eixir a la llum al principi d'aquest any, ens mostra un aspecte molt interessant de l'Ester Andújar, la seua capacitat com a cantautora, i fent-ho -a més a més- en tres llengües: valencià, castellà i anglés, a més d'una cançó de l'autor brasiler Toninho Horta.

Encara que, tant l'ambient del disc com l'acompanyament, en quartet, és estrictament jazzístic, les seues interpretacions, com he llegit per algun lloc, estan entre un jazz tranquil, tipus Chet Baker, unes lletres que fan recordar un jove J.M. Serrat i unes inflexions vocals que, per a mi, l'acosten a l'actual Sole Jiménez. No sé què opinarà Ester Andújar d'aquesta apreciació meua, però l'aire estrictament jazzístic del disc de Cole Porter queda un poc difuminat en aquest disc, encara que, a alguna de les cançons, continua demostrant la desimboltura amb la que aborda l'"scat", reforçant l'aspecte més jazzístic del seu cant.

Les lletres, per cert, cal destacar que no són textos innocents, sinó que aborden temes com els assassinats masclistes o l'aspiració republicana i la memòria històrica o la destrucció del territori, junt amb d'altres de temàtica més personal, més íntima.

Esperem amb curiositat al pròxim llançament d'Ester Andújar, per veure cap on es decanta.

Per cert, no puc estar-me de destacar que la gravació ha eixit sota el segell, clar, de SEDAJAZZ RECORDS. La barrancada no va poder amb ells.

 P.D,: Els seus discos es poden escoltar en, pràcticament, totes les plataformes, 

Arvo Pärt (II):L’espiritualitat és el punt.

 

Programa 725 

Arvo Pärt compara la seua música amb la llum blanca, trencada en colors només quan es refracta a través del prisma dels oients.

 

La música d'Arvo Pärt exigeix l'amor i la dedicació dels seus intèrprets, però pràcticament res dels seus oients, oferint un so atemporal que beu tant del minimalisme renaixentista com del modern, i capaç d'arribar a un públic estàndard i als avantguardistes per igual.
Arvo Pärt és àmpliament estimat d'una manera que normalment està reservada per a les estrelles del pop, algunes de les quals fins i tot el consideren amb un immens respecte. Michael Stipe, de R.E.M. ha anomenat la seua música "una casa en flames i una calma infinita" i la cantautora P.J. Harvey va dir que l'agitació d'un costat i les parts silencioses de "Tabula Rasa" són una experiència tan consumista, que només pot gestionar-la una vegada a l'any. Thom Yorke, de Radiohead, va descriure escoltar les seues obres com estar "trucant a una paret, i que hi aparega un forat on es pot veure un nou món del qual desconeixia completament l'existència".

És pràcticament inaudit que un compositor viu siga objecte d'una novel·la gràfica, Pärt ho és. La seua música s'utilitza en hospitals i a Hollywood, en ballets i en teatre. Els propers mesos serà un personatge popular, amb homenatges previstos a tot el món pel seu 90é aniversari, l'onze de setembre.

Pärt ha impregnat la seua música amb la religió i l'espiritualitat "que la gent realment necessita". Sembla que ha deixat d'escriure fa diversos anys i s'ha retirat de la vida pública. Els que estan a prop d'ell diuen que està en declivi cognitiu.

El catàleg d'Arvo Pärt, doncs, és més o menys complet. S'està interpretant de manera més àmplia que mai, per artistes nous i sovint molt joves, però això no arriba a descriure el seu lloc en el camp musical. Ha aconseguit una cosa que pocs compositors han fet: va inventar un sistema de composició, que anomena tintinnabuli, i va arribar a un nombre impensable d'oients per a la música clàssica.

Pärt, que va arribar a la majoria d'edat a l'Estònia soviètica, no semblava que poguera arribar a la fama mundial. Va començar a compondre amb un estil abrasivament avantguardista i serialista en obres com "Nekrolog", que, mentre estava de moda a Occident, el va posar "sota sospita" a l'URSS. Tot era Xostakóvitx i Prokófiev aleshores. Però hi havia aquesta música estranya que era diferent del que feien els altres, i arribava d’Estònia. Malgrat tot, encara que tenia recolzament a Tallinn va patir una crisi. "Estava convençut que simplement no podia continuar amb els mitjans compositius a la meua disposició", va dir més tard. "Simplement, no hi havia prou material per a continuar, així que vaig deixar de compondre per complet".

Va entrar en un període de tranquil·litat en el qual va escriure molt poc, es va unir a l'Església Ortodoxa Russa i va omplir quaderns amb dibuixos i esbossos que reflectien una creixent fascinació amb el cant pla. Va escriure música reduïda a una sola línia de melodia, i Michael Pärt, el seu fill, va dir que son pare havia fet la broma de què "qualsevol reducció addicional es traduiria en silenci".

No va passar molt de temps abans que Arvo Pärt passés del serialisme, experimentant amb una tècnica de collage que barrejava música antiga, com el cant gregorià, amb la dissonància moderna. Finalment, amb "Credo" el 1968, va fer un gir cap a l'obertament espiritual, com Sofia Gubaidulina a Rússia i Henryk Gorecki a Polònia. Però això va posar-lo en una posició encara més incómoda amb l'"establishment" soviètic.

Va entrar en un període de tranquil·litat en el qual va escriure molt poc, es va unir a l'Església Ortodoxa Russa i va omplir quaderns amb dibuixos i esbossos que reflectien una creixent fascinació amb el cant pla. Va escriure música reduïda a una sola línia de melodia, i Michael Pärt va dir que el seu pare ha fet broma que "qualsevol reducció addicional es traduiria en silenci".

En un discurs de 2007, Arvo Pärt va dir que "havia d'arribar a un estat on pogués trobar un llenguatge musical amb el qual volgués viure"; estava buscant "una petita illa de so, un "lloc" dins meu, on -diguem-- podria produir-se un diàleg amb Déu".

El resultat, el 1976, va ser un solo de piano anomenat "Für Alina", que va servir com una mena de prototip per a tintinnabuli, una paraula que prové d'una eina, amb una petita campana, que es fa cervir a cerimònies ortodoxes. La seua partitura sembla un gravat modern de la música renaixentista. Les notes no tenen tiges, de manera que apareixen com a ovals a la pàgina i no tenen un ritme estricte. No hi ha signatura de temps, ni compassos per mesura; en canvi, hi ha barres separades de frases senceres, per llargues o curtes que siguen. El tempo i l'expressió depenen completament de l'intèrpret.

Les regles matemàtiques de certes avantguardes (dodecafonisme, Xenakis...) sovint conduïen a obres emocionalment fredes en el modernisme musical, però el sistema de tintinnabuli produeix naturalment tensió harmònica i resolució serena. I tot torna a l'espiritualitat de Pärt; una vegada va dir a Paul Hillier, un dels seus primers i més fidels seguidors, que la veu M significava "el món subjectiu, la vida quotidiana egoista del pecat i el sofriment", mentre que la veu T era "el regne objectiu del perdó".

El nou sistema de Pärt va conduir a una sèrie d'obres que ara es consideren clàssiques, incloent-hi Tabula Rasa, Fratres i, potser la seua peça més famosa, "Spiegel im Spiegel". Gairebé tota la seua música des de "Für Alina", la producció de gairebé mig segle, ha estat tota en l'estil tintinnabuli.

No obstant això, no va poder continuar treballant a Estònia. A mesura que el seu futur es va fer insostenible, ell i la seua família van aconseguir amb la seua segona esposa, Nora, emigrar a Israel a causa del seu origen jueu, que, com el seu marit, s'havia convertit al cristianisme ortodox rus. Però després  van anar a Viena, on l'editor d'Universal va oferir a Pärt un contracte i un refugi de facto. Finalment, la família es va establir a Berlín, on van romandre durant gairebé tres dècades abans de tornar a Estònia el 1980

La música de Pärt va cridar l'atenció de Manfred Eicher, el fundador d'ECM Records, que va crear un segell (ECM New Series) només per llançar l'àlbum "Tabula Rasa" el 1984. Va ser la catapulta de Pärt, una catapulta a l'atenció global que mai ha desaparegut ja.

Sempre hi ha un element de misteri a la fama, però Pärt sembla haver encertat una mena d'expressió en la música que té un profund efecte en les persones, independentment del molt que sàpiguen de música o no. L'efecte d'això ha estat doble; les seues obres han estat ben rebudes per un públic del New Age, després criticades per alguns especialistes cínics com a "sant minimalista". La seua espiritualitat és àmplia, recordant elements de múltiples religions. El seu llenguatge harmònic seria tant a casa al segle XV com el XXI. És un so sense límits. 

S'ha dit que la música de Pärt és més que tranquil·la; és, en general, trista, però d'una manera que resulta empàtica en lloc d'entristida". Tampoc és populista ni fàcil. Si de cas és personal, devocional, producte d'una  línia compositiva, el que ell va anomenar "la seua manera de “respirar dins i fora”. També s'ha guiat per la creença que "l'art s'ha d'ocupar de l'etern i no només del corrent", potser una altra font de la seua apel·lació a les masses. Malgrat tota l'accessibilitat, però, la música de Pärt és difícil d'interpretar. Els intèrprets han dit que requereix una mena d'abnegació. Les obres, en la seua construcció neta i en la seua economia musical, resisteixen la sobreexpressió. "No volem sentir l'actuació de l'intèrpret", va dir Hillier. “Només fer música és suficient” .

Les obres d'Arvo  Pärt solien ser una especialitat de minories, però això ha canviat amb el temps; el seu estil s'ha absorbit per l'ecosistema de conservatoris i sales de concerts.“Silhouette” (que Järvi va estrenar el 5 de setembre) és la seua darrera obra més coneguda. estil s'ha absorbit per l'ecosistema de conservatoris i sales de concerts.“Silhouette” (que Järvi va estrenar el 5 de setembre) és la seua darrera obra més coneguda."És una gran música", va dir Paul Hillier, el conjunt del qual va establir un estàndard primerenc per interpretar les obres de Pärt. “És tan senzill com això”.

 Nota d'agraÏment:  La majoria d'aquest text ha  estat extret i reelaborat a partir d'un article de "The NY Times", del periodista  Joshua Barone, amb motiu del 90é anniversari d'Arvo Pärt.

"Arvo Pärt Reached Pop Star Status. Now He’s Ready to Rest."

  https://www.nytimes.com/2025/09/11/arts/music/arvo-part-90th-birthday.html

 

Arvo Pärt (I):1+1=1

Programa 724

Nascut a Paide, una petita localitat d'Estònia, l'onze de setembre de 1935 -ha fet, per tant, 90 anys fa pocs dies- Arvo Pärt va ser un dels innovadors de la música soviètica, junt amb la recentment desapareguda en març d'enguany, Sofia Gubaidulina, que ens va deixar a l'avançada edat també de noranta-tres anys.

La vida del compositor va patir una enorme quantitat de canvis en tots els sentits, tant vitals com polítics, religiosos i musicals.

Quan tenia tres anys, separats els seus pares, va traslladar-se amb sa mare a una altra petita localitat pròxima, Rakvere, on va començar els seus estudis tant generals com musicals, dintre dels motlles de l'escola soviètica, car quan tenia cinc anys, Estònia va ser incorporada a l'URSS pel pacte Molotov-Ribbentrop. Va estudiar diversos instruments, encara que fonamentalment es va dedicar al piano. 

En acabar els seus estudis secundaris, amb dinou anys es va traslladar a la capital, Tallin, on va ingressar al conservatori,  dedicant-se fonamentalment a l'estudi de la composició i de la música popular estoniana. Aquests estudis varen ser interromputs pel servei militar (1954-1956) on va interpretar l'oboé i la percussió a la banda. En acabar el servei militar va reincorporar-se al conservatori estudiant, fonamentalment, amb un professor, Heino Eller, que va resultar importantíssim per a ell i amb el qual mantingué una amistat de per vida.

Una circumstància favorable va ser que entrà a treballar com a tècnic de so a Ràdio Estònia del 1958 al 1967 i això, junt amb la influència de Heller, que el va introduir al dodecafonisme, i algunes eixides a l'Europa occidental, li varen descobrir el món de les avantguardes que a mitjan segle XX estaven aclaparant la innovació de les teories musicals  (neoclassicisme, dodecafonisme, serialisme, sonorisme, collage, música aleatòria,...) i, malgrat el rebuig que per part de les directrius oficials soviètiques es mantenia envers eixes innovacions sembla que a Tallin, lluny de Moscou, hi havia un cert ambient que, al voltant del mestre Heller, anava fent camí.

Arran de l'estrena el 1968 d'una de les obres que podreu escoltar al programa "Credo", l'ambient oficial al seu voltant es va enrarir pel seu caràcter explícitament religiós. La composició del "Credo" amb el rebuig de certs àmbits, el seu allunyament de les fórmules avantguardistes occidentals, unida a la seua incorporació a l'església ortodoxa, el varen dur a un període de silenci compositiu i personal de vora una desena d'anys, en els quals va sobreviure escrivint música per a pel·lícules i TV, cosa que ell no considerava com a la "seua" música. Eixe silenci es va trencar l'any 1977 amb l'estrena a Tallin de, entre altres,  l'altra obra que escoltareu hui, "Tabula Rasa", doble concert per dos violins, solos, piano preparat i una petita orquestra de cambra. L'estrena va suposar un enorme èxit. Malgrat això, la pressió des dels llocs de direcció cultural soviètica va ser tan intensa que l'any 1980, es va exiliar a Viena.

Aquell període de reflexió, però, va ser enormement productiu des del punt de vista de la formació del seu mètode compositiu. Influït per l'escolta de música del renaixement, del cant pla religiós i de les influències que anaven arribant-li de les avantguardes occidentals, a les quals va renunciar per considerar-les massa estrictes, massa rígides, junt amb l'aprofundiment del seu sentit religiós, varen fer-lo arribar a un estil que ell anomena "tintinnabuli". Un "tintinnabuli" és una petita campana que s'usa en determinades cerimònies religioses ortodoxes. 

Segons un destacat musicòleg, "el cor de l'estil de "tintinnabuli" està en el so de la música. El sistema de composició de Pärt, en els seus termes més senzills, reuneix dues línies: la veu M, o la melodia, sempre escrita en escala diatònica i la veu T, el tintinnabuli, format per una tríada fixa, el tipus més comú d'acord. L'efecte és d'una línia superior errant sobre una base que, en la seua i estàtica fiabilitat, s'assembla a campanes d'església immutables. Les dues línies, lligades per regles d'harmonia, formen un tot inseparable, el que el va portar a encunyar la fórmula 1 + 1 = 1."

Segons explica la seua dona, Nora, a la fórmula 1+1=1 el primer 1 és la part M, el segon 1 és la part T, la "tintinambuli", la triada d'acords. Eixes dues parts donen com a resultat l'obra final (=1) que, diu Pärt, deixa a l'oient la interpretació de les sensacions, la interiorització dels sons, allò que li suggereix o li fa sentir; és en eixe moment quan Pärt diu que l'obra està completa: a l'interior de l'oient. 

Les seues partitures no solen dur indicacions de ritme ni tempo, deixant en mans dels músics la llibertat de la interpretació de l'obra, encara que, òbviament,  porten indicacions sobre la idea de l'obra, l'ambient, l'esperit.

Diu un crític que "la seua llengua harmònica seria tant a casa al segle XV com al XXI" i, com que sempre cal etiquetar-ho tot, s'ha definit el seu estil com a "minimalisme religiós".

Al següent programa escoltarem més música d'Arvo Pärt i afegiren més detalls de la seua vida i obra.

Els "obrers" desconeguts de la música: Don Randi

Programa 723

A la indústria de la música hi ha una sèrie de cares conegudes, unes molt, altres poc, unes durant molt de temps, altres molt pocs mesos o anys. Són les "estreles", les que s'enduen les flors... i els diners.

Hi ha, però, altres gents que fan que l'"estrela" ho siga perquè la seua cançó, la seua veu, la seua música sone d'una manera que li agrade al públic, la que fa que l'embolcall amb el qual arribe a l'audiència siga agradable, atractiu. En eixe terreny hi ha molta gent que treballa des de la foscor, que el seu nom no el coneixen els qui escolten i compren el producte musical, que no ixen nomenats a la carpeta o el llibret del disc o del videoclip, però que resulten imprescindibles perquè el producte final siga atractiu i l'"estrela" lluïsca.

Entre eixa gent que, normalment, roman a la foscor, hi són els anomenats "músics d'estudi". Els músics d'estudi o de sessió, són qui toquen els instruments, fan els arranjaments i, en molts casos, corregeixen la interpretació del o la protagonista, per a que tot isca millor. 

De vegades, en moltes ocasions, les persones que fan sonar els seus instruments són músics de jazz car, com el panorama està com està, és la forma més estable de guanyar-se la vida fent allò que més els agrada: música.

D'entre tota esta gent n'hi ha alguns que, per raons diverses, assoleixen un prestigi dintre de la professió de manera que, els qui estan davant de l'escenari, els busquen per a "fabricar" el producte que un o una cantant, o compositor o productor, etc. imaginen, diguem-ne, "en brut", però que necessiten la seua tasca professionalment solvent, per enllestir el producte final.

Dintre d'eixe territori es troba el protagonista del programa de hui, Donald Schwartz, conegut professionalment com a Don Randi. Nascut a Nova York el 25 de febrer de 1937, amb vuitanta-vuit anys a hores d'ara, va començar, com tanta gent, estudiant música clàssica.Traslladat a Los Angeles amb sa mare, en morir son pare l'any 1956, va començar a treballar en una distribuïdora de música, on va conéixer el jazz i el "cuquet" el va enganxar per sempre més.

Com tants, començà formant un petit trio de jazz que va arribar a treure algun disc a la prestigiosa Vervé amb poc més de vint anys. Poc temps després va conéixer al molt reconegut productor discogràfic Phil Spector, l'"inventor" del so conegut com a "wall of sound", i amb ell es va enganxar, definitivament al món dels "músics d'estudi" com a teclista i arranjador. I ja no va parar. El seu prestigi va fer que gent com Tina Turner, Elvis, Beach Bdeoys, Frank Zappa i fins i tot destacats jazzistes, com Cannonbal Adderley, Herb Alpert o Sarah Vaughan, el reclamaren per a les seues gravacions. La llista de la gent amb què va col·laborar resulta interminable i variada.

La seua trajectòria va fer que el seu nom fora conegut més enllà del món professional i que gravara també com una quinzena de discos amb la seua cara al davant de la carpeta, eixint de l'anonimat. La seua dedicació musical ha abastat bandes sonores de pel·lícules, anuncis, sintonies de programes de ràdio i televisió i un llarg etcètera. Però ell sempre va tindre clara la seua idea: fer jazz.

Com que guanyar-se la vida fent jazz, sols ho aconsegueixen uns pocs afortunats, Don Randi va tindre la idea d'obrir en 1970 un club de jazz a Los Angeles, el "The Baked Potato", on sol actuar amb una banda resident, encara que de formació variable, que encara roman obert. De fet, als quaranta anys de la seua obertura, la revista especialitzada "Los Angeles Magazine" el va nomenar com "el millor club de jazz de Los Angeles", on sol encara actuar amb la seua gent, que anomena "Quest".

Don Randi no és cap "lluminària" als escenaris, però, què farien molts sense gent com ell a l'hora de treure els seus "hits"?

Ella Fitzgerald al seu millor moment: Ella at the Opera House el 1957

Programa 722

Efectivament, "Ella Fitzgerald At the Opera House" és un àlbum en directe de 1958 d'Ella Fitzgerald. L'àlbum presenta una gravació dels Concerts de Jazz de la Filharmònica de 1957. Aquesta sèrie de concerts de jazz en directe va ser ideada pel director de Fitzgerald, Norman Granz .

Amb uns quaranta anys, aquell paixarell cantor, com l'anomenaven als seus començaments, quan exercia de cantant a diverses orquestres de jazz, va començar a cantar amb la banda de Chick Webb en 1935, al Savoy Ballroom de Harlem amb tan sols desset anys, després d'una infantesa prou desgraciada.

Allí va encantar a tota la crítica i públic amb les seues facultats, la seua tècnica impecablement jazzística i coronant-se com la reina del jazz i, sobretot, va consagrar com una especialitat jazzística el conegut com a "scat". Eixa forma de cantar amb onomatopeies ja havia estat utilitzada abans, però ella la va elevar a la seua màxima perfecció.

Per altra part... què vaig a dir jo d'Ella Fitzgerald a estes alçades. Ja s'ha dit tot, però encara es podria dir més i sempre bo. Així doncs, em limitaré a recomanar-vos de forma molt entusiasta l'escolta de la música d'aquesta inigualable, irrepetible i genial cantant, que ja ha aparegut a altres programes nostres, però no importa, escoltar els clàssics sempre és agradable i recomanable.

Ah! I per cert, aquest és el darrer programa de la dessetena temporada del Camins. A partir d'ara i fins a mitjan setembre, escoltareu una tria, que espere vos agrade, de programes ja emesos.

Fins setembre i que tingau un bon estiu.

"Tot canvia abans de consolidar-se". Francisco Coll

Programa 721

Per a una persona com jo, amant de la música en (quasi) totes les seues formes, un melòman empedreït, però sense formació musical acadèmica, resulta complicat intentar presentar-vos la música d'un compositor valencià que està trencant molts motles però que, malgrat navegar contracorrent (?), podríem dir, de la sensibilitat musical més generalitzada, la d'aquelles persones que acudeixen amb assiduïtat a les sales de concert, ha aconseguit, des de la més precoç joventut, enlluernar als públics internacionals, fonamentalment occidemtals, amb una música que, evidentment, sona a nova... i ho és.

Tinc coneguts, dels que van a concerts, què, fins i tot, encara arrufen les celles amb peces de gent tan consagrada com Ligeti , Messiaen, Boulez o Tomás Marco, que ja fa una centena  d'anyets que varen ser compostes. Tinc per segur que, molts probablement, escaparien a córrer en escoltar algunes de les peces de Francisco Coll.

Nascut a València el 1985, la seua precocitat musical, iniciada tocant la trompa, va passar ràpidament també a la composició, estudiant als conservatoris de València i Madrid. Una afortunada beca de la Generalitat Valenciana el va dur a la Gran Bretanya i va tindre la sort que el "refillolara", ni més ni menys, que Thomas Adés, la personalitat més destacada en l'actualitat de la música britànica. Francisco Coll el va impressionar de tal manera que es va convertir en el seu primer alumne -i per ara l'únic- del mestre.

En algun lloc he vist definida la seua música com a "Posttonal" i "Postmodernista". Estes definicions crec que ens poden donar alguna pista sobre quina música està eixint de les seues mans.

Reclamat per orquestres de mig món amb encàrrecs, va ser compositor resident del Palau de la Música de València i la seua Orquestra ,alhora que ho era de la Camerata de Berna, en les temporada 2018/19 i 2019/20, sent el primer compositor resident sota la presidència de Glòria Tello com a Presidenta del Palau.

La llista de variades composicions (de cambra, per solista, per a orquestra, una òpera...) i alguns premis i distincions les podeu veure, parcialment, ací, però de segur que ja en té alguna/es més de les dues.

És la música del segle XXI, amigues i amics, eixa que d'ací uns quants decennis s'escoltarà amb naturalitat a les sales de concert, però que ara els resulta un poc (o un molt) aspra a algunes oïdes.

Com ja sabeu és la intenció declarada del programa que s'escolten coses que "normalment" encara no s'escolten. La música de Francisco Coll és una d'eixes perquè, com va dir ell en un video-entrevista "Tot canvia abans de consolidar-se". 

Doncs això.

 P.D.: Ja al programa 714, vaig fer un esment d'aquest autor, a un dels programes dedicats a Sol Gabetta, a la qual va dedicar el concert per a cello que s'escolta al programa.

SEDAJAZZ.Jazz excel·lent de la terra: Grup Òrbita / Carlos Medina Cifre

Programa 720

Com que la temporada va acabant-se i en tinc algunes coses pendents, esta vegada trencaré un costum del programa i en lloc de revisar un treball discogràfic vaig a fer-ho de dos, sempre provinents de SEDAJAZZ Records.

El primer treball és el disc anomenat "Breathe" de l'anomenat quaetet Òrbita, format per Santiago Peláez, guitarra, Daniel Orts al piano, Pedro Alarcón, Contrabaix i Tico Porcar a la bateria, tots ells sobradament coneguts en l'àmbit jazzístic valencià. Ens presenten unes peces, d'autoria pròpia, en un jazz clàssic, ben engreixat, què, amb la variació d'ambients que ens ofereixen, fan de l'escolta del disc una molt agradable. No és gens estrany perquè tots quatre tenen sobrada experiència en el món musical, no sols el jazzístic, però amb una perfecta assimilació d'este llenguatge.

El segon disc, sota la titularitat del guitarrista Carlos Medina, s'anomena "El Salt del Cavall". És un recull de temes d'autoria del Carlos, en què, després d'una carrera molt profitosa, tant en el camp de la música clàssica com en la professional de jazz, així com en el camp de l'ensenyament musical (inclosa a la pròpia Sedajazz), fa d'aquest treball una mena d'intent -segons ell assegura a la carpeta del disc- de superació i de deixar constància de la seua evolució. L'acompanyen l'excel·lent saxo alt valencià, Victor Jimenez, amb Garry Jackson al baix elèctric i L'ubic Tico Porcar amb la seua bateria. Fan col·laboració el veterà pianista Albert Sanz i el no menys eficaç Jesús Gallardo a la percussió en alguns dels temes.

Música que s'encomana amb facilitat i d'escolta fàcil, sense estridències. Jazz del què es fa ara interpretat per gent brillant als seus instruments: les intervencions del Carlos Medina i del saxofonista Victor Jimenez, arriben a nivells molt alts d'inspiració.

Treballs editats a SEDAJAZZ RECORDS, amb la qualitat "marca de la casa".