Moltes vegades, per circumstàncies variades, grans compositors han deixat per enllestir totalment algunes obres que, vistes des de l'ara, tenen importància. La llista és llarga i la història de la música clàssica occidental està farcida d'obres que, després de la seua mort i en escorcollar entre els seus papers, estaven començades, esbossades o, senzillament, a meitat fer.
Segurament dues de les obres més conegudes de compositors no acabades abans de la seua anada d'aquest món, són les que escoltarem en aquest programa.
És la primera el primer moviment, en tempo d'Allegro, de la "non nata" Simfonia nº 10 de Gustav Mahler (1860 –1911).
Compositor a cavall del romanticisme característic del segle XIX, de marcat caràcter austro-germànic, la seua prematura mort a cinquanta anys ens ha deixat el dubte de la seua evolució musical, lleugerament esbossada en les seues darreres obres "El cant de la Terra", la Novena Simfonia i la -inacabada- Desena Simfonia, que és la que escoltarem al programa, deixa endevinar una evolució que el podria haver acostat a les innovacions modernistes de començament del segle XX -algunes dissonàncies, la música programàtica...
En qualsevol cas, el lirisme que va conrear amplament al llarg de tota la seua carrera compositiva és present, de forma nítida, en aquest primer i únic moviment de la seua Desena Simfonia. L'ús incisiu i enormement expressiu de les cordes en certs moments d'aquest moviment, marcat per Mahler com a Adagio, ens pot fer recordar aquell fragment de la seua Cinquena -l'Adagietto-, un dels moments més líricament expressius, al meu parer, de tota la música occidental.
Escrit quan era plenament conscient de la gravetat de la seua malaltia cardíaca, al qual s'afegia l'enorme dolor que li va produir el coneixement de l'"affaire" de la seua esposa Alma amb l'arquitecte Walter Gropius.
Gustav Mahler, en morir, va deixar notes i alguns esbossos per a piano i orquestracions amb els quals la seua vídua va autoritzar a alguns compositors a intentar posar dempeus una Desena Sinfonia completa. Alban Berg va ser un d'ells, però va desistir. Altres destacats compositors com Xostakóvitx, Schönberg i Britten es negaren a la tasca. El músic Ernst Krenek va ser el primer a acceptar el feixuc treball de tractar de completar, en la mesura d'allò possible, els papers que posseïa la seua vídua Alma. Finalment, amb dubtes, i després d'una inicial prohibició per part d'Alma, sembla que acceptà el treball fet pel compositor Deryck Cooke i va autoritzar, en carta expressa, la interpretació de la seua versió. El fet va succeir el 19 de desembre de 1960, en una emissió de la BBC pel centenari de Mahler, amb la Philharmonia Orchestra dirigida per Berthold Goldschmidt. La primera interpretació pública, de la mateixa versió de Cooke, es va fer el 12 de novembre de 1964 al Festival d'Edimburg, sota la direcció de Colin Davis.
La versió que s'escolta és la de Deryck Cooke, interpretada per la Filharmònica de Viena sota la batuta d'un Mahlerià confés, Leonard Bernstein.
Com veieu una complicada, enrevessada història per tractar de salvar/reconstruir la darrera gran obra de Gustav Mahler. Un personatge en el que la seua vida personal i tarannà poc tractable, són molt, però que molt lluny, del que es podria pensar d'ell escoltant la seua música.
La història de la segona obra a escoltar, la Simfonia núm. 8 de Schubert, anomenada -per raons òbvies- "Incompleta", no té tants viaranys i embolics com la de Mahler, ni les circumstàncies vitals de l'autor són tan novel·lesques. De fet, va viure encara una sisena d'anys entre les dates de les partitures autògrafes i la seua mort. Fins i tot va escriure una Novena Simfonia, també no completa del tot, però que treballs d'alguns musicòlegs i compositors (Felix Weingartner el primer, i el mateix Felix Mendelssohn i altres amb posterioritat) sembla que han fet un treball que és admés com a adequat a l'esperit de Schubert, que en deixar abundant documentació al respecte va facilitat la tasca posterior.
No va ser eixe el camí de la Vuitena. Les raons i circumstàncies per les quals esta no va ser enllestida totalment per l'autor són, hui en dia, encara matèria de discusió: dubtes sobre la forma musical a emprar, encàrrecs que acomplir que no li deixaven temps per treballar-la... Malgrat això, els dos primers moviments que han sobreviscut, sembla que totalment enllestits segons l'opinió general dels musicòlegs, han estat suficients per a que molts proclamen que és esta la PRIMERA SIMFONIA PLENAMENT ROMÀNTICA, arrabassant-li fins i tot a la tercera de Beethoven, l'anomenada "Heroica", eixa primacia.
Si bé sembla exagerada esta atribució, sí que és cert que les seues formes musicals i el seu lirisme melòdic, molt del gust de la burgesia del moment, varen influir en els compositors posteriors de forma molt notòria (Brahms, Mendelsshon i, potser en certa mesura, en el mateix Mahler?), segurament més que les sonoritats més abruptes i rotundes de Beethoven.
Dues peces imprescindibles a conèixer si es vol entendre part del què i el com de la majoria de la música del segle XIX i de la part menys "avantguardista" del segle XX.
