Un music italià de jazz s'enamora del flamenc: Yuri Storione

Programa 693

No és d'ara. Des dels temps pioners dels "Jazz Flamenco" de Pedro Iturralde, gravats en 1968 y 1959, encara que editats a Espanya en 1974, la publicació de discos en els que es tractava de extreure el suc del flamenc i fusionar-lo amb el jazz post bebop han anat augmentant en quantitat i en qualitat. Musics com el pianista gadità Chano Dominguez i l'empenta renovadora del conjunt de Paco de Lucia -que ja havia participat, molt jovenet, als discos de l'Iturralde- varen suposar la definitiva fita per a que s'obriguera la porta a molts variats intents de fusió jazz-flamenc, no sempre reeixits.

Caldria destacar, per al meu gust, el Flamenco Big Band, del nostre Perico Sambeat, de l'any 2008, o el darrer del 2023, Roneando, on la seua mestria en el llenguatge jazzístic i la perfecta assimilació dels ritmes flamencs li han fet treure dues obres exemplars en aquest camp.

No han estat sols els músics de per ací el qui han tractar d'acostar-se al flamenc, d'una forma més o menys afortunada, destacant composicions de Chick Corea, que va actuar en diverses ocasions amb Paco de Lucía, i el "Sketches of Spain" del duo Gil Evans/Miles Davis entre les obres més conegudes.

Hui en dia són multitud els musics de fora de les nostres fronteres que han estat atrets pel flamenc; és el cas del nostre protagonista de hui, el pianista italià Yuri Storione (Sicilia 1993), que després de haver gravat -i actuat- amb Perico Sambeat fa alguns anys, ara ens lliura un disc on la seua proximitat al flamenc se'ns mostra amb total nitidesa, acoblant als seus ritmes una destacada facilitat improvisadora i una tècnica pianística neta, acollidora, que enganxa des del primer moment.

Al disc Brisa Andaluza compta amb l'acompanyament de flauta, contrabaix, bateria, palmes i la intervenció d'una cantant en la peça més típicament jazzística del disc. Un disc que s'escolta amb molt de gust i que deixa molt bon sabor de boca.

Caldrà seguir la pista d'aquest pianista italià, publicat per la incansable "Sedajazz Records"
___________________________________________________

No podem deixar sense esmentar el desastre produit a les instaŀlacions de Sedajazz a les darreres inundacions del 29 d'octubre d'enguany. Des d'ací volem enviar-li a Latino i tota la seua colla el nostre afecte i els desitjos d'una pronta tornada a la (dessitjable) normalitat, pel bé de la nostra cultura musical, per a la qual l'esforç de Sedajazz, des de la seua posició de franctiradors, ens resulta imprescindible. I per a les persones que ens han deixat en aquest terrible drama, el nostre afectuós record.

Molt d'ànim, bona gent!!

Les dones de Vivaldi: Ana Maria dalla Pietá

 Programa 692

La relació del "Prete Rosso" amb l'Ospedale dalla Pietá és una circumstància coneguda. Encara que l'èxit de les seues "Estacions" -l'obra de música culta més gravada del món- haja enfosquit per al gran públic actual una llarga i fructífera producció, admirada per gent com el mateix J.S. Bach, que va adaptar un bon grapat de les seues obres, del seu abundant catàleg, una bona quantitat varen ser escrites, tant de les profanes com de les dedicades a temes religiosos, per a les cerimònies d'aquell Ospedale.

La institució, fundada el 1346, com a hospital per a croats, amb la desaparició de les Croades va anar evolucionant cap a hospici de criatures, xiquetes i xiquets, orfes o abandonats pels seus pares i mares "troppo poveri o troppo vergognosi" com per mantindre'ls a casa. La institució era un dels quatre hospicis que eren a la Venècia de l'època, amb una república de mercaders pròspera, dominadora del comerç del Mediterrani, que sustentava econòmicament aquells establiments, junt amb les donacions de les famílies més riques.

L'Ospedale dalla Pietá, a poc a poc, anà transformant-se en lloc d'acolliment

sols de xiquetes i, com les altres institucions, es preocupaven de la instrucció general i el seu manteniment, però totes elles varen incidir en l'educació musical dels seus pupils.

En el cas del de la Pietá, el grup de les més dotades musicalment passaven a formar part de les "figlie di coro", que gaudien de més i millors atencions que la resta perquè, entre altres coses, amb les seues actuacions públiques -no es dedicaven sols a amenitzar les cerimònies religioses- contribuïen al manteniment econòmic de la institució. De fet, a part de les que tocaven algun (o alguns) instrument(s), fins i tot varen eixir algunes compositores de nomenada a l'època, avui oblidades.

Entre els anys 1703 a 1715, i un altre cop de 1723 a 1740, Vivaldi va ser contractat per a millorar la qualitat de la formació, en l'àmbit instrumental a la primera època i del conjunt general de cor i orquestra al segon. La formació orquestral, que oscil·lava entre les trenta o quaranta places va arribar, en certs moments de la seua història, a la seixantena.

Durant l'època en què Antonio Vivaldi va estar al front, va destacar de manera notòria una tal "Ana Maria dal Violino", persona que sembla estava dotada excepcionalment per a la música des de ben jove, que, segons algunes informacions de l'època, era capaç de tocar amb mestria, a més del violí, la tiorba, la viola d'amore, el clave, el llaüt, el cello i la mandolina. La seua fama era tal que a escoltar les seues actuacions acudien gents d'arreu d'Europa, de manera que, en aquells anys, va ser coneguda no com a "Anna Maria dal Violino", sinò com a "Anna Maria dalla Pietà", denominació amb la qual va passar a la posteritat.

Convertida en deixebla favorita de Vivaldi, la seua capacitat musical era tal que, a partir d'un cert moment, el mestre la considerava no una deixebla, sinó una col·lega, amb la qual compartia tasques d'ensenyament i direcció. De fet, desaparegut Vivaldi, va passar a ser directora única de les dues formacions, el cor i l'orquestra al llarg d'una bona quantitat de temps. La tasca feta en una llarga vida, va morir al 1782 amb 86 anys, va fer que se la comparara, a l'època, amb dones com Élisabeth Jacquet de La Guerre, Vittoria Raffaella Aleotti o Barbara Strozzi en les enciclopèdies musicals.

No sembla que hagen arribat fins avui composicions d'Anna Maria encara que és de suposar que en va fer. L'admiració d'Antonio Vivaldi per ella li va fer dedicar, directament, una trentena de composicions, entre elles una sèrie de concerts anomenats "Quaderno musicale di Anna Maria dal Violino", en partitures on, en moltes ocasions, el mestre sols escrivia la part del violí pensant en el virtuosisme d'Anna Maria i deixant l'orquestració, com era freqüent a l'època, construïda al moment, en funció dels membres de la formació que havia d'interpretar-les.

Una història apassionant d'un personatge, molt més que una persona, que va viure una vida dedicada a la música. Una dona més que cal rescatar per a la memòria col·lectiva de la història de la música, lligada, de manera indissoluble -i viceversa-, a la figura del gran Antonio Vivaldi.

La institució de l'Ospedale dalla Pietá" va sobreviure, transformada en conservatori, fins l'any 1830 i per ell varen passar, al llarg dels anys, el bo i millor dels músics venecians. L'edifici és actualment, coses de l'evolució social, un hotel i restaurant...

La música del programa està extreta de dues gravacions. Una és l'anomenada Vivaldi - Six Violin Concertos For Anna Maria, per la formació L'Arte dell'Arco, dirigida per Federico Guglielmo. L'altra, el concert RV343, està extreta de Fabio Biondi, Europe Galante. VIVALDI: Concerti per violino XI 'Per Anna Maria'.

Un altre de Tete Montoliu, amb Mondell Lowe. Música per a serenar

 Programa 691

 

Encara amb el cor encongit per la magnitud de la tragedia que ens ha tocat al País Valencià, publique un programa amb música que espere siga balsàmica.

Com que del Tete Montoliu he escrit molt, a eixos programes us encomane.

La gravació que s'escolta és una anomenada Sweet'N Lovely, feta a finals de 1989, però que va eixir a la llum en dos CDs, al llarg dels anys 1990 i 1991. El que s'escolta és el segon volum. Està gravat en colideratge amb el guitarrista Mundell Lowe.

El Tete mai ens deixa decebuts.

El desastre

Programa especial inundacions 29 d'octubre de 2024

 

Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 2

 Programa 690

La dècada dels anys cinquanta va ser un moment en què, després de les grans innovacions estilístiques del be-bop, amb cascades vertiginoses de notes i músiques "furioses" en comparació al que s'havia fet fins aquell moment al jazz, un grapat de músics, majoritàriament blancs -Stan Getz, Chet Baker, Lee Konitz, Gerry Mulligan i la important aportació tècnica musical de Gil Evans com a arranjador- varen aportar una nova forma que batejaren com a "cool" (fresc, en anglés). 

Cal dir que, estilísticament, la principal aportació segurament a aquesta innovació va eixir de la col·laboració entre Gil Evans i Miles Davis, que en un grapat de gravacions, inclosa la comercialment publicada com "The Birth Of The Cool", l'any 1950, varen assenyalar un cert "cànon" que amb les aportacions estilístiques d'instrumentistes com l'homenatjat a la gravació que escoltem, Gerry Mulligan, amb un so avellutat, net, sense vibrato, varen dibuixar un panorama de nous sons que, en certa mesura, volien acostar-se a les coordenades sonores i tècniques musicals, com el contrapunt, amplament utilitzades per la música clàssica occidental.

Malgrat el que he dit respecte als músics blancs, cal dir que la formació més paradigmàtica -i més duradora- d'aquest esquema va ser un grup de quatre músics negres, el Modern Jazz Quartet (Milt Jackson, John Lewis, Kenny Clarke, Ray Brown, amb lleugeres variacions) que va mantindre l'estil i el prestigi al llarg de quatre dècades, de 1952 fins al 1993, com a formació senyera de la història del jazz.

L'aportació innovadora de Gerry Mulligan, una de les moltes que va tindre al llarg d'una llarga i fructífera trajectòria, del quartet sense piano, va ser la que li va donar el prestigi i la fama inicial i és en aquesta formació que s'han inspirat Francisco Blanco "Latino" i Mark Nightingale en la forma de la seua segona etapa amb el trombonista Bob Brookmeyer.

El disc que acabarem d'escoltar hui és una mostra paradigmàtica del que da ser (és) l'estil "cool", que ha quedat com una de les formes "clàssiques" de jazz que manté la seua vigència.

Una més del "Latino".

Una sessió de "cool" amb Latino i Mark Nightingale - 1

Programa 689

El "cool", eixa evolució del jazz, que va néixer com a reacció/evolució -diguem-ho així- del be-bop, es caracteritza per sons suaus, mesurats, fora de les "desmesures" de Charlie Parker i cia. Va ser una música que va trobar uns intèrprets, per primera vegada a la vertiginosa evolució del jazz, en gran mesura blancs. Eixa va ser una característica absolutament insòlita en la curta però variada història de gèneres del jazz. Gent com Stan Getz o el personatge homenatjat al programa de hui, Gerry Mulligan, protagonitzaren eixa evolució.

Gerry Mulligan, (6 abril 1927, Nova York – 20 gener 1996) va ser un virtuós del seu instrument principal, el saxo baríton, que amb un to suau, avellutat i seré del qual va fer bandera, el va situar a l'Olimp del jazz.

Però la seua activitat musical no es va limitar a tocar el seu saxo. Iniciant-se en orquestres de ball, de ben jovenet, amb la de Gene Krupa per exemple, fins a un grapat enorme i variat de formacions de tota mena i tamany, la seua carrera no es va limitar a la interpretació: la composició, l'arranjament i la direcció de grans formacions també ocupen la seua biografia musical, ampla, rica, fructífera i reconeguda.

Un moment afortunat en eixa biografia va ser quan, l'any 1952, després d'haver passat per un dels nonets de Miles Davis de finals dels anys 40 i d'haver gravat el seu primer disc com a líder, sembla que, segons diu la "llegenda", havia estat contractat per unes actuacions a un club de Hollywood, The Haig, on a l'escenari, per haver actuat abans el vibrafonista Red Norvo  hi havia un vibràfon i no un piano. Mulligan va tindre l'ocurrència de fer de la necessitat virtut i muntar un grup... sense piano. Això no s'havia vist encara mai de la vida als grups de jazz.

L'experiment, amb un molt jove Chet Baker, baix i bateria va funcionar molt bé i l'èxit va ser fulminant. Desmuntat el grup l'any 1953 en ser detinguts per possessió de drogues, quan, al cap de sis mesos, va deixar la presó, Gerry Mulligan va tractar de repetir la formació, però Chet Baker ja havia començat una fulgurant carrera com a solista i aleshores Mulligan va trobar a un dels millors trombonistes de la història del jazz, Bob Brookemeyer, i amb ell continua amb la fórmula. Tant Chet Baker com Bob Brookemeyer eren blancs.

Francisco Blanco "Latino", el nostre cordovés de Sedaví, ha estat de sempre un enorme admirador de Mulligan i, a part de tocar principalment el mateix instrument, també es troba molt còmode en l'"ona cool". L'any 2009, arran d'una sèrie d'actuacions amb una formació com la segona de Mulligan (saxo baríton, trombó, bateria, contrabaix) i amb el trombonista anglés Mark Nightingale -de lo milloret del jazz europeu- va ficar-se a l'estudi i varen gravar set peces, amb Jordi Vila al contrabaix i el nord-americà instal·lat a València Jeff Jerolamon a la bateria.

El material gravat era escàs per a ser llençat en una gravació i va quedar a l'espera d'una ocasió propicia. Eixa ocasió es presenta el juny de 2022, quan Latino va proposar-li al trombonista anglés completar aquells treballs amb noves peces. Amb Miquel Álvarez, contrabaix, i Vicente Espí, bateria, com a complement varen gravar-ne sis més. El repertori consisteix en músiques de l'autoria de Mulligan -la majoria- alguna del Brookmeyer i alguns estàndard associats sempre, això sí, a les interpretacions més conegudes de Mulligan.

Eixos treballs són els que escoltareu a aquest programa... i al pròxim, perquè el temps no donava per escoltar el disc sencer. Els programes es completaran amb l'escolta d'alguna de les peces interpretades per Latino i Nightingale però en la versió original de Gerry Mulligan i els seus companys.

Chick Corea Simfònic: L'Orquestra del ADDA d'Alacant i més gent

Programa 688

Una cinquantena d'anys, mig segle abasta la presència activa, important, d'un gegant musical anomenat Chick Corea.

Des del seu primer disc, publicat l'any 1966 liderant un quintet amb ell al piano, la trajectòria d'aquest importantíssim instrumentista i prolífic compositor ha anat sempre cap amunt.

Ja el seu primer àlbum en solitari va ser rebut amb una excel·lent acollida, allà pels temps del hard-bop i amb la psicodèlia amarant les oïdes de la gent amb sons nous que influenciaren els nous camins del jazz. Com que al nostre Camins hi ha una abundant sèrie de programes a ell dedicats, no vaig a fer ara un esbós de la seua trajectòria, que va comptar amb una sòlida formació musical tant jazzística com clàssica.

La música que s'escolta al present programa és un homenatge, un agraïment, que una jove orquestra simfònica, la de l'ADDA d'Alacant amb el seu jove director Josep Vicent al davant, ha encomanat al reconegut pianista, compositor i arranjador argentí Emilio Solla, que agafara un grapat de composicions de Corea, triades al llarg de tota la seua trajectòria, i fera arranjaments per a trio de jazz -el de Solla- i orquestra simfònica. El resultat és excel·lent i la nominació tant per als Grammy Llatins com per als Grammy nord-americans són una prova de l'èxit de l'empresa.

Els arranjaments tenen tots ells un enorme sabor llatí -cosa que no m'acaba de convéncer- explicable per la personalitat de l'adaptador, però que, al meu parer, desdibuixa un poc la llarga i variada, variadíssima trajectòria de Chick Corea, que va anar des del hard-bop a la fusió de la mà de Miles Davis, amb una música "quasi rockera" amb els Return to Forever,  jazz-fusió, incursions vàries en la clàssica i jo-que-sé quantes coses més.

La gravació s'enriqueix amb la presència del nostre trompetista, David Pastor, en una molt brillant intervenció, del saxo i la veu del cantaor Antonio Lizana i la important col·laboració d'un mite, Paquito D'Rivera, en dues peces d'impagable mestria, cosa gens d'estranyar en aquest mite del latin-jazz, amb tants Grammys que haurà perdut el compte.

Una bona iniciativa de la gent de l'ADDA Orquestra i, supose, del seu jove director Josep Vicent, que ens fa esperar noves aventures caminant dreceres innovadores dintre de l'àmbit, massa vegades convencional, de les programacions de les grans orquestres.

L'etern exiliat: Robert Gerhard, la tradició i l'avantguarda ignorades

 Programa 687

 

"Els que mantenen viva una tradició no són els que es conformen, sinó els que la transformen" 

Robert Gerhard

No seré tan superb ni tan ridícul com per a tractar d'esbossar ni tan sols, en les breus notes que solen il·lustrar la música del programa, l'extensa, complexa i, fins i tot, revolucionària trajectòria d'una personalitat musical com la de Robert Gerhard. Sense dubte, una de les personalitats musicals més innovadores a l'Europa del segle XX que, a conseqüència del seu exili provocat pel cop franquista i la consegüent dictadura, va residir durant més de mitja vida, la part més productiva musicalment, a Cambridge, com a compositor, professor i, sobretot, experimentador musical, a un nivell on tan sols entren personalitats com el seu mestre Schöenberg, Berio, Xenakis i pocs més.

Per no dir bajanades en tractar de resumir una vida tan fructífera musicalment com la de Robert Gerhard, posaré una sèrie d'enllaços, on gent adient us parlarà de la seua figura imprescindible, enfosquida per les circumstàncies de la seua vida, la dictadura franquista i la seua arriscada trajectòria musical.

Lamentablement, al contrari del que ha passat amb l'obra de coetanis seus, amb una acceptació generalitzada ja de gent com Pollock, Picasso o Miró, Kafka o Cortázar, Alfaro o Giacometti, l'evolució dels gustos musicals encara en resta molt, massa ancorada als motlles sonors del segle XIX. Tan sols estils com el jazz o el rock han aconseguit obrir, entre determinats públics sempre molt definits, l'oïda a noves sonoritats, nous camins per a la música. 

El pes d'un gust massa ancorat en sons consagrats per les classes benestants i els programadors musicals "oficials" han fet que una música, "vella"(?) ja de més de mig segle, resulte encara "estranya", sorprenent quan no "lletja". Casualment, eixes mateixes capes de població també solen rebutjar el jazz i el rock com a productes "de segona" aptes sols per a la plebs.

Tinguem paciència. Espere que le brevíssima selecció que us faig arribar en aquest programa resulte prou estimulant com perquè enceteu la recerca d'obres que, com la Robert Gerhard, formen ja part de la història de la música occidental, al nivell de noms imprescindibles com els de J.S.Bach, Beethoven o Wagner.

- Documental excel·lent sobre l'obra de Robert Gerhard i la tasca del Quartet Gerhard
- Música aplicada, segons Robert Gerhard (1931)
- Roberto Gerhard: El eterno exiliado
- Encara no he sentit res. Robert Gerhard: Electronic Explorations From his Studio 1958-1967
- La creación musical de Roberto Gerhard durante el magisterio de Arnold Schoenberg
- El compositor exiliado del franquismo que fue pionero de la música electrónica
- La-sinfonia-en-el-siglo-xx/gerhard

- Audios varis:
https://archive.org/details/cd_deutsche-sptromantik-i_gerhard-frommel-august-bungert-robert-kahn/disc1/01.+Gerhard+Frommel+-+Symphony+%23+2+for+Small+Orch..flac
-  https://www.youtube.com/results?search_query=roberto+gerhard

Ecos de John Dowland?: El MoonDial de Pat Metheny

Programa 686

Ecos o quelcom més. John Dowland, el músic Isabelí anglès traspua en les seues melodies uns ambients que no s'allunyen massa del món que ens descriu Pat Metheny al seu darrer àlbum.

El MoonDial, amb un títol ja prou expressiu, deixa escoltar músiques de composició pròpia unes i altres d'autors variats en un ambient nocturn, d'intimitat, de serenitat adequats per a ser escoltats, com ell mateix recomana, a la nit, reclòs o amb una ubicació que permeta la contemplació del disc lunar.

Compostes durant la darrera gira del seu disc anterior Dream Box, gravades en el descans intermedi de la gira i continuació en una mena de -per ara- trilogia de guitarra sola acústica barítona (One Quiet Night (2003) i What's It All About (2011)), aquest MoonDial té un color diferent tant en la intenció sonora, explícita en canviar de manera radical l'afinació de les sis cordes i el material d'elles -niló- com en l'origen de les músiques.

Compost, a poc a poc, en els descansos nocturns de la gira, conformen un aglomerat de peces pròpies i alienes que, malgrat el diferent origen de les composicions, resulta amalgamat en una massa sonora homogènia que resulta profundament evocadora -de forma explícita, segons el mateix Pat Metheny- de l'ambient nocturn que li donà origen.

Però no és sols el color i l'ambient del disc. La sensibilitat que traspua tot el conjunt amb dues peces destacades per a mi; el "Here, There and Everywhere" de Lennon i McCartney i l'espectacular "Danny Boy" que, des que el popularitzà la veu de Nat King Cole als anys 50', ha esdevingut un indispensable als repertoris de tot els "grans" del jazz i d'altres músiques.

Perquè la ubicació de Pat Metheny com a "músic de jazz" és enormement limitada, incòmoda per al músic; ell mateix la rebutja de manera explícita sempre que pot a una entrevista i la seua vintena de Grammys en cinc categories diferents avala la difícil ubicació del músic sota una etiqueta. Ell opina que això de les categories/etiquetes és una qüestió mercantil o política...

La nostra admiració per Pat Metheny ja va ser explícita en la sèrie de quatre programes consecutius que li vaig dedicar, esmenant una absència que era imperdonable en un programa com el nostre. Encoratge a l'audiència a fer una revisió d'aquells programes per tindre una certa mirada panoràmica de l'artista que, als seus setanta anys, continua inquiet, cercant noves vies, nous camins per a la seua música, una música sense límits i amb una sensibilitat, sempre, a flor de pell.

La tecnologia al servei de la música: David Pastor - 2

Programa 685

Ja amb motiu de la presentació del darrer disc del pianista valencià Pau Viguer féiem una reflexió al voltant del paper de les noves eines electròniques en la música actual. La cosa continua -i continuarà, clar- perquè els nous instruments (?) han arribat per quedar-se.

David Pastor està en eixe camí de recerca de nous sons des de fa temps, de fet des de la seua primera provatura amb un grup suís de música electrònica fa ja un grapat d'anys. Però la seua curiositat, unida a la seua versatilitat ("...no m'encaselles en el Jazz, per favor. El Jazz és un dels estils entre els quals en moc, que em mouen" -Cita de la bio a la seua web-) l'ha dut a no deixar d'espigolar en eixe terreny dels nous "artefactes electrònics" que modulen, rectifiquen, matisen... els sons dels instruments tradicionals orgànics o, directament, en creen sons "ex novo".

El terreny és esvarós i molta gent s'ha pegat unes bones batacades en usar/abusar d'eixa ductilitat sense tindre clara la finalitat musical de l'invent: és a dir, què volen aconseguir amb eixes modificacions dels sons tradicionals des d'una perspectiva estrictament musical. No es tracta de fer "sorolls nous" de forma aleatòria, més o menys conscientment improvisada, el que es tracta -o devia tractar-se- és de fer MÚSICA, i per a això cal ser un veritable músic.

En l'actuació que s'escolta a l'àudio del programa, el trio format per David Pastor, que toca, clar, la seua trompeta, però que també manipula teclats i algunes d'eixes noves eines, acompanyat pel teclista José Luís Guart i el bateria Toni Pagés, que utilitza loops i coses per l'estil, eixe excel·lent trio de MÚSICS així, amb majúscules, fa MÚSICA, amb tots els instruments al seu abast, els tradicionals i els altres, per donar nous colors, noves sonoritats, noves vides als instruments convencionals utilitzats. Incloc entre els convencionals al teclat utilitzat, un "venerable" Hammond-B, perquè malgrat ser un "veterà" instrument ja electrònic, el seu so es troba plenament integrat en l'àmbit de les músiques "negres" (jazz, blues, etc.).

L'actuació, gravada en directe al festival Polisònic de Gandia, l'any 2010, amb una excel·lent qualitat sonora, és una mostra de què el David Pastor i els seus companys el que volen fer amb tota eixa "faramalla" electrònica és música, no un soroll sincopat més o menys ballable. En aquest cas de jazz, però com ens diu ell "no els encasellem"...

L'aigua de Sedaví i la música: David Pastor - 1

Programa 684

Igual que alguns grans balnearis se'n vanen de les qualitats medicinals de les seues aigües, sembla que l'aigua de Sedaví té alguna propietat musical. Pense que a eixe municipi de l'Horta Sud podrien fer-ne un altre balneari per a persones aspirants a excel·lir en la música. Ben pensat ja el tenen, se'n diu SEDAJAZZ i entre la seua abundant collita d'excel·lents músics hi ha un trompeta: s'anomena David Pastor, i encara que no hi va néixer per raons accidentals, la seua infantesa i joventut es va desenvolupar a eixa localitat. I bevent de la seua aigua, clar!

Nascut l'any 1974 a una localitat alemanya, va ser a Sedaví on va rebre les beceroles de la música a la Banda de la Societat Santa Cecília. Va rebre l'ensenyament musical del, segons destaca ell, excel·lent trompetista i pedagog musical Manuel López, familiar seu. Posteriorment va seguir els camins habituals: Conservatoris Superiors de València, de Castelló i el municipal de Barcelona per a, segons diu ell, "etiquetar els seus coneixements" (!).

No es va reduir el seu aprenentatge al saber musical "etiquetat", perquè per allà, per Sedaví, hi era -i encara hi és!- un cordovès establit al poble que, malgrat haver estat criat amb "flamenquitos" ha estat el jazz el seu aliment musical per excel·lència. El contacte amb Francisco Blanco "Latino" va ser, sembla, decisiu per a la definitiva carrera del trompetista David Pastor, coincidint la seua trobada amb les primeres passes d'eixa institució tan fructífera que és SEDAJAZZ.

El trompetista sedavienc va resultar ser un esperit inquiet, i lluny de quedar-se quiet en l'àmbit del jazz o en el seu coneixement d'estils més acadèmics, va espigolar per entremig de totes les músiques que estaven al seu abast, treballant i estudiant amb gent de la més variada tipologia: professors solistes d'il·lustres orquestres internacionals com Jim Pandolfi, de la Metropolitan de Nova York entre altres o Michael P.Mossman i Claudio Roditti entre els solistes de trompeta de jazz...

I arribada l'hora de treballar no hi ha camp que rebutge, car tant li val Presuntos Implicados/Sole Giménez com Michael Bubblé, Miguel Poveda, Santiago Auserón, Armando Manzanero, Lolita o, evidentment, tota la nòmina (o quasi) de músics de jazz de l'estat destacats i un bon grapat de coneguts solistes internacionals que podreu trobar en la bio de la seua web. Tot això sense oblidar els seus treballs amb orquestres simfòniques vàries. Un "tot-terreny" que, a més, treballa com a professor titular de trompeta de grau superior a l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) a Barcelona, on resideix des de fa algun temps, donant-li temps, encara, per dirigir la formació en jazz de l'UJI de Castelló i quatre cosetes més...

Musicalment, la seua ubicació en el jazz és... (?); bé, deixem-ho córrer... Hi ha alguna crítica especialitzada que el situa en el Hard-Bop o el multifacètic camp del Post-Bop. Etiquetes...

El disc que escoltareu al programa s'anomena "Time Lapse" i, tal com expressa el títol, és un acostament a conegudes peces "clàssiques" d'una època, l'època romàntica arribant fins a començament del segle XX: des de Saint-Saëns a Falla o Rodrigo, passant per Lorca, o Satie, amb uns sensibles i respectuosos arranjaments del pianista al disc, Francesc Capella, amb l'acompanyament del contrabaixista Thomas Kent Warburton i tot embolcallat per una sèrie de solistes de l'Orquestra del Royal Opera House del Covent Garden de Londres. Tots plegats acaronen amb una enorme sensibilitat les estimades notes d'unes músiques de segur conegudes per gent no necessàriament oberta a eixe estil de música, adobades amb unes estilitzades intervencions jazzístiques que ni deformen ni emmascaren les notes de la partitura original, acostant-les a públics actuals que s'estimen el jazz.

Un difícil equilibri que resulta virtuós en les mans de David Pastor i els seus companys. Un David Pastor que es llueix en les delicades intervencions jazzístiques... i en les altres.

Però continuarem amb ell al pròxim programa.

Música de contrapunt a ritme de swing per a ballar: Charlie Barnet

Programa 683

 La música de ball de dues dècades postcrisi del 1029 als Estats Units d'Amèrica va ser una música popular i acceptada per tota la població, blanca i negra, amb la sola nota a destacar que cadascú tocava, normalment, als locals dedicats al seu color de pell, car la discriminació va assolir en aquells anys límits difícilment imaginables, amb el Ku-Klux-Klan i companyia fent-ne de les seues.

La música però, de vegades, produeix petits miracles, taques aïllades d'espais on blancs i negres tocaven junts. Allò de ballar junts ja sí que era impensable... L'orquestra de Charlie Barnet va ser un d'eixos rars espais on gent, majoritàriament blanca, incloïa músics/ques negres als seus rengles. Tota una declaració de principis a l'època.

Però allò que ens interessa hui ací és destacar la qualitat i excepcionalitat del treball musical del Charlie Barnet. A les seues obres, petites joietes de 2 o 3 minuts, es va fer enorme ús als arranjaments de la tècnica del contrapunt, una tècnica amplament desenrotllada per J.S. Bach que Barnet aplicava amb una molt alta freqüència a les seues orquestracions.

Charlie Barnet era un "fill de casa bé" que estava predestinat a ser advocat per a treballar als negocis familiars, però, vets per on, al xic li agradava la música i a ella es va dedicar professionalment durant un bon grapat d'anys.

D'una enorme frescor, i amb certes audàcies estilístiques que feien que presagiara, formalment parlant, l'arribada del be-bop, la música de Barnet va encertar amb l'objectiu de la qualitat, la perfecció formal i... el contacte amb la gent que volia ballar.

A eixa tasca es va dedicar els anys de la seua executòria professional fins que es va cansar i es va dedicar al "dolce far niente" que els diners ingressats amb la seua música i... els que per família tenia, li permetia.

Un bon músic, no massa recordat a hores d'ara, que paga la pena escoltar i aprofitar per a pegar-se uns balls a les nits d'estiu. Us oferisc una hora seguida, sense interrupcions, de música de ball del Barnet, a la versió web del programa.

Artistes que reivindiquen un instrument: l'Arpa i Nicanor Zabaleta

Programa 682

De tant en tant, algun intèrpret d'un instrument d'eixos que, per una causa o l'altra està relegat de l'atenció del públic, vol reivindicar-lo. Les causes poden ser variades: canvis de moda com el clave i el clavicordi pel reviscolament de la música "antiga" amb la Wanda Landowska, rescatar de l'ús de carrer com va fer Andrés Segovia amb la guitarra espanyola, o... portar a primera fila de l'orquestra donant-li protagonisme a l'arpa, tal com va fer Nicanor Zabaleta.

Músic nascut a Donosti el 7 de gener de 1907, son pare, gran amant de la música, li va comprar una arpa de segona mà a set anys i arran d'això es va definir la seua vida.

Intèrpret famós i reconegut al llarg de tota la seua trajectòria professional, s'estima que va vendre uns tres milions de discos... quan encara eren objectes de venda, tot un rècord per a un intèrpret de música clàssica.

La seua tècnica, depurada al llarg de tota una extensa carrera, va dur a una modernització de l'instrument per part dels fabricants, de manera que la seua sonoritat s'avinguera amb les necessitats sonores dels grans recintes de concert actuals.

La necessitat de repertori, molt reduït aleshores a obres del classicisme i barroc transposades per ell al seu instrument, el va dir a una intensa tasca musicològica. El classicisme i  el barroc s'avenien millor a traslladar obres a l'arpa, car la majoria de les peces d'aquella època escrites per als instruments de tecla d'aleshores, la família del clave i el pianoforte -un piano primitiu encara-, a més d'algunes obres de cambra, pensades per a recintes reduïts són més adequades per a dur a l'arpa. El piano romàntic, amb els virtuosismes dels Listz o Chopin eren molt difícils de traslladar al seu instrument per raó que "sols es tenen dues mans", amb unes impossibilitats físiques d'arribar als complexos acords d'aquells virtuosos.

El seu so nítid, cadenciós i depurat, va encisar als públics de l'època i va forjar una sèrie de nous intèrprets joves que, amb ell, varen descobrir a l'audiència aquest instrument de sons cristal·lins.

L'inevitable J. S. Bach apareix sovint en les seues gravacions amb transcripcions d'un bon grapat d'obres per a clave o violí solista i alguna d'elles s'escoltarà al programa, junt amb composicions de l'altre gran barroc, G. F. Händel.

Un altre dels seus punts d'interés van ser les obres dels romàntics nacionalistes espanyols: Falla, Turina, Granados. Podreu escoltar una petita i deliciosa obra d'un il·lustre músic valencià, que va dominar l'escena valenciana al llarg de pràcticament vora cent anys, parlem d'Eduardo López-Chávarri Marco (València, 29 de gener de 1871-València, 28 octubre de 1970).

En la seua cerca d'eixamplar el repertori per a arpa, va encomanar i estrenar obres de gent com Alberto Ginastera, Darius Milhaud, Heitor Villa-Lobos, Walter Piston, Ernst Krenek o Joaquín Rodrigo.

Però encara que, segurament, els seus gustos no s'avenien massa amb les avantguardes de l'època, en el seu afany d'obrir horitzons a l'instrument també va encarregar treballs a gent de la més radical avantguarda, llavors centrada en coses com la música electroacústica, de la qual escoltareu una obra del compositor Josef Tal, israelita d'origen polonés (Pniewy, 18 de setembre de 1910 - Jerusalem, 25 d'agost de 2008) no interpretada per ell, car no he trobat cap interpretació seua, però com a homenatge als seus esforços per viure la música de la seua època enriquint el repertori arpístic.

Va morir a San Juan de Puerto Rico el 31 de març de 1993, amb un reconeixement general a la seua obra, tant dels estaments artístics com dels oficials, rebent l'any 1983 el Premi Nacional de Música de mans del Govern espanyol. L'any 1988 va ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Amores, Grup de Percussió: Aniversari 30 (+5)

Programa 681

Devia ser una obvietat, lamentablement, però, no ho és: tenim al País Valencià i exercint no només la difusió de la seua sapiència musical des de l'àmbit pedagògic als conservatoris, sinó, encara més, exercint la seua mestria artística des dels més diversos escenaris i camps, un grup de reconeixement internacional i mèrit reconegut i merescut.

Els músics que formen el Grup Amores han vessat la seua sapiència, sensibilitat i esperit artístic en, pràcticament, tots els camps possibles de la música: antiga, compositors contemporanis, treballs per a obres de dansa, teatre, cine, simfònic i, amb gran generositat -i gust- sessions didàctiques per a criatures menudes i no tan menudes.

Des que l'any 1989 varen decidir abocar les seues carreres com a percussionistes amb el far de John Cage al davant, la seua activitat no s'ha aturat. Amb carreres individuals igualment fructíferes, Pau Ballester, Àngel Garcia i Jesús Salvador Chapi, ens han deixat, tan sols, set discos sota aquest nom d'"Amores" i afegint el recopilatori que s'escolta al programa, amb una tria remasteritzada d'un grapat de les peces ja publicades en CD com a grup.

Aquests 30 anys(+5) que volem destacar hui són una mostra d'on l'amor per la música i les coses ben fetes pot arribar. Música meravellosa, variada, abastant des de composicions del segle XI de la Hildegard de Bingen, fins a obres d'ahir mateix i de hui junt amb composicions pròpies: un ventall reduït però sucós de la seua trajectòria discogràfica.

Òbviament, la seua obra no gravada, tant del col·lectiu com de les individualitats, és molt més extensa i hui la "màgia" d'internet ens permet accés a algunes coses més, però la seua feina en, per exemple, els múltiples concerts didàctics per escolars haurien de ser causa suficient per a l'agraïment etern col·lectiu de la ciutadania de per ací.

En els dies en què es publica aquesta nota estan rodant un espectacle, "Ubuntu", amb un músic i una ballarina africans, que és una autèntica "orgia percussiva". Una mostra del seu amor i respecte per les músiques de l'Àfrica que tant ha estudiat i conreat i de les que, segons reconeix, tant ha aprés. Si trobeu una actuació de l'espectacle prop de casa -o no tan prop, no s'ho perdeu.

 

 

P.S.: L'any 2019, poc abans de la publicació del recopilatori, vaig tindre l'oportunitat de fer a Jesús Salvador Chapi una llarga entrevista a la seua aula del Conservatori de València, que vaig esprémer en diversos programes per difondre la personalitat d'aquest home i el seu entusiasme vital per l'art que treballa.
Vos recomane l'escolta d'aquells programes: una delícia per a mi, quan li vaig fer l'entrevista, i una font de saviesa, no sols musical, d'algú que sabia de què parlava.

Poc més a dir: Louis Armstrong i Ella Fitzgerald

 Programa 680

En efecte, què més cal dir?

Esta temporada m'havia proposat dos objectius fonamentalment:

- Publicar el màxim possible de treballs de dones no (re)conegudes

- Fer alguna mirada als clàssics dels gèneres que abastem

Evidentment estem en el segon cas perquè, cal fer una introducció a aquesta parella de noms, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong? No, veritat? Doncs això.

 Sols afegir que la música està extreta d'un CD recopilatori dels treballs fets conjuntament per esta parella a la gravadora VERVÉ .

Per acabar-ho d'arrodonir, totes les peces són fruit de la inspiració de la parella dels Germans Gershwin.

Algú en dóna més.

Au! A disfrutar-ho!

L'honestedat com a objectiu: "El Otro Lado", de Kontxi Lorente

Programa 679

Kontxi Lorente desitja  ser una persona honesta... i feliç.

 "El Otro Lado", és, segons ella, l'altre costat de la vida, de les coses, de la música, eixe altre costat on les coses són belles, la gent bona i feliç, la música, aliment de l'ànima, la bondat la norma, l'amistat sincera, la natura amiga, en definitiva, eixe altre costat de la vida on tothom voldria estar per a ser feliç.

Gravat en solitari, ella sola enfront del piano, el disc "El Otro Lado" és com un suc de tota la seua trajectòria anterior i com una trobada amb ella mateixa. Un treball on expressar-se amb total llibertat i amb total sinceritat. Almenys eixa és la impressió que ens ha donat en escoltar la seua música... i les seues paraules.

L'entrevista que fa d'acompanyament a la música va resultar d'una enorme frescor i sinceritat; una persona que té algunes coses que dir i altres... que no vol dir de forma expressa, però que es poden entendre enmig les seues paraules (i la seua música).

Sempre amb l'alè del jazz com a rerefons, el treball conté un homenatge a Brahms passat pel sedàs de la seua personalitat. Hi ha també una petita mostra d'eixos clàssics que hem escoltat mil vegades, però que sempre poden sonar com a nous quan qui els toca ho fa des del fons de l'ànima, desbordant sinceritat i sapiència musical. Per a acabar-ho d'adobar, un altre grapat de peces pròpies, producte d'eixa "altra" Kontxi, la compositora, encara que diu que ella sempre se sent compositora quan està al teclat. Eixa és, evidentment, una característica que adora del jazz, la llibertat creadora quan està interpretant una peça pròpia o d'altri; segons ella és davant del teclat i sense cap lligadura quan es troba feliç i "com peix a l'aigua", segons expressió seua.

Rajant lirisme a tot el disc, la personalitat de Kontxi se'ns apareix com més
tranquil·la, serena i a gust amb ella que, potser, en els seus treballs discogràfics anteriors que són, clar està, també SEUS i en eixe sentit, tan SEUS com aquest darrer en solitari, però a mi em sembla que aquest "altre costat" ha estat una expansió, un moment de relax i d'autoconfesió, de regirar per dins del cau de la seua ànima. Se'ns ha obert íntimament, amb total sinceritat.

I SEDAJAZZ és una part important de la seua vida musical i personal, clar.

Gràcies, Kontxi.

Canvis al jazz:El "Mysterious Traveller" i Wheather Report

Programa 678

L'any 1970 va ser un any important en la història del jazz.

La difusió incontenible del Rock & roll com a música popular per excel·lència havia arraconat al jazz que, a més a més, amb la seua evolució "free" havia despistat la seua audiència, sobretot a la blanca, que no entenia la radicalitat de plantejaments d'aquella deriva dels Coltrane, Coleman, etc. La politització, a més a més, havia provocat moltes defeccions fins i tot al camp dels músics de jazz, que miraven de guanyar-se la vida a les gravacions dels nous ídols rockers com a músics d'estudi.

El "swing", eixa cosa del jazz primigeni, que fins al be-bop havia estat la gran música ballable, feta per blancs o per afroamericans, havia capitulat també davant la força aclaparadora del Rock & roll.

Una deriva, que originària del jazz i d'arrels negres, havia pres cos i estava difonent-se amb rapidesa era el "funk". Ho tenia tot, car era música "negra" que els blancs entenien i el seu ritme s'adaptava be a ser ballat.

El 30 de març de 1970, eixia a la venda un àlbum fonamental en el gir del jazz-fusió, el "Bitches Brew" de Miles Davis, que va ser com la confirmació de la perfecta assimilació pel jazz del rock i el funk. Eixe mateix any es formava un grup impulsat pel saxofonista Wayne Shorter i el pianista Joe Zawinul, què havien participat en la gravació del Bitches Brew i del In a Silent Way de Miles.

Joe Zawinul i Wayne Shorter , els fundadors de Wheather Report compartien amplament els criteris musicals i estilístics i estaven decidits a canviar al panorama sonor del jazz. Menys improvisacions estel·lars i més so compacte i uns ritmes totalment identificats amb la fusió jazz-rock-funkie varen dur a una formació que va entrar amb força al món del jazz. Després de tres LP exitosos, el quart, el Mysterious Traveller, va cristal·litzar aquell so de forma definitiva, amb la desaparició pràctica (i física finalment, com a membre del grup) del baixista Miroslav Vitous, reticent a emprar el baix elèctric i la incorporació del nou baixista elèctric, Alphonso Johnson. Junt amb la potent aportació del Jaco Pastorius, van consolidar un so potent, absolutament reconeixible, on els solos ja no eren el centre de les peces car el punt important era el bloc sonor resultant.

El Mysterious Traveller, amb peces eixides del cap de Zawinul i de Shorter, va ser un punt i a part en la seua trajectòria i un total èxit de públic i crítica. El disc té, a més, una característica que, a poc a poc, estava consolidant-se al món del jazz: la variació en la formació dels músics que participaven en cadascuna de les peces, en funció de criteris d'estètica musical.

Una obra important, fita en la història del jazz, que escoltareu íntegra en la part sonora del programa.

L'any 1986 el grup es va desfer finalment i cadascú dels seus membres, gent amb una forta personalitat, varen bastir una exitosa carrera professional en solitari o formant altres grups, però el canvi, la consolidació de l'anomenat jazz-fusió, era ja un fet irreversible i els Wheather Report entraven a la història del jazz.

Una nova cara per al jazz valencià: la flauta i la veu de Maria Gil

 Programa 677

La flautista Maria Gil, valenciana, de la comarca d'Els Serrans és la darrera troballa que se'ns ofereix des de l'Alqueria Coca, des de SEDAJAZZ. El disc s'anomena "Veye"

Una veu fresca i amb un instrument que, si bé no és insòlit al món del jazz, tampoc és massa freqüent. Una veu de dona, cal destacar-ho. A poc a poc, molt a poc a poc, les dones van incorporant-se al món jazzístic per estes terres.

El disc és, sembla, una panoràmica, una carta de presentació d'una música que té ja una experiència professional d'instrumentista i de cantant, car de les dues especialitats ha fet estudis.

Amb influències heterogènies, els ritmes o, millor dit, els ambients del disc ens remeten a sons llatins i brasilers, amb alguna incursió a un "funkie" discret. Una obra on el lirisme, la tranquil·litat, un so íntim, amb unes improvisacions molt mesurades és el que dona cos al disc. No és un treball amb audàcies trencadores -ni cal-, ben al contrari, es tracta de construir una obra ben feta, de perfils variats però on el perfum del jazz ens acarona.

Les peces vocals, també de l'autoria de la Maria Gil, tenen una clara vocació jazzística amb un discretíssim, mesurat "swing" que les integra perfectament en la resta del disc.

Maria Gil és graduada en flauta travessera i en cant Jazz per la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i té un currículum farcit de col·laboracions amb noms il·lustres del jazz espanyol (Antonio Serrano, Carles Benavent, Albert Bover,...) i en l'actualitat està implicada en un projecte amb el veterà guitarrista valencià Joan Soler, una de les primeres veus jazzístiques valencianes en èpoques fosques per a aquest gènere.

Cosidere aquest treball, com he dit, com una "carta de presentació". Esperem tindre prompte més mostres de la seua qualitat interpretativa i compositiva.

La formació del disc és:
María Gil (flauta travessera, veu i composicions)
Baptiste Bailly (piano)
Mariano Steimberg (percussió)
amb la col·laboració  de Miquel Álvarez (contrabaix)

Una gran pérdua per a la innovació musical: L'adéu de Kaija Saariaho

Programa 676

El dos de juny de 2023 se'ns n'anava una dona que estava en un moment dolç tant de la seua trajectòria professional com de creativitat. Amb un munt d'encàrrecs d'institucions, orquestres i teatres d'òpera d'arreu del món esta trajectòria s'ha vist truncada per eixe imponderable que és la mort.

Reconeguda Kaija Saariaho com uns dels músics, de qualsevol edat i gènere, més potents i reconegudes, a hores d'ara, potser junt amb la rusa Sofia Gubaidulina, la seua desaparició representa una dada important per al desenvolupament de la música occidental, a la qual ha fet interessants aportacions i valuoses novetats. Cal destacar l'important paper que, en la seua conformació artística, va tindre el seu pas per l'IRCAM, el prestigiós laboratori fundat per Pierre Boulez, on la tecnologia i l'informàtica juguen un importantíssim paper com a auxiliars de la creació.

Ja als programes 608 i 609 del nostre programa vàrem exposar prou amplament, amb textos de persones de reconeguda solvència, una certa descripció de la seua música. Amb una personalitat d'aspectes interessants i innovadors, el que anem a fer és enllaçar una llarga i profunda entrevista que, amb motiu de la concessió del premi "Fronteras del Conocimiento" li va realitzar la prestigiosa revista "Scherzo". A l'entrevista, més personal que musical, l'entrevistador va saber portar la conversa d'una manera col·loquial, de manera que va fer un retrat molt interessant i personal de l'artista.

Com a introducció posem alguns interessants fragments de l'entrevista:

 "En aquella època no hi havia cap altra dona a la Acadèmia Sibelius que estudiés la composició, i al principi em vaig trobar amb molts professors que no volien ensenyar-me pel simple fet de ser dona. Pensava que era una pèrdua de temps, i aquesta sensació era generalitzada. Açò em va afectar profundament, però no varen aconseguir que em rendira.

El meu pare havia comprat un Revox, un magnetòfon amb micròfon, i jo vaig començar a jugar amb aquell aparell. Cantava amb el micròfon, canviant els registres de la meva veu, des del xiuxiueig al crit, i em fascinava percebre com una veu pot transformar-se amb l'ajud

Sense dubte amb l'electrònica es pot fer tot allò que un serà capaç d'imaginar, però he de saber-ho imaginar, i després he de saber traduir aquesta imaginació.

... el meu punt de partida per a un so electrònic pot ser alguna cosa que no puc obtenir, però a vegades trobe alguna cosa que resulta més interessant, que encaixa millor amb la totalitat de l'obra. Es tracta en tot el cas d'un treball que requereix un procés.

... jo soc molt sensible a la llum, i hi ha quelcom en la meva percepció de la música que em fa pensar molt en termes lumínics. Quan sento música imagino a vegades llums.

Sempre he escrit la música com he pensat que l'havia d'escriure. Per mi la forma i el material musical procedeixen de la mateixa font.

Em sembla que el més gran és Johann Sebastian Bach.

Crear una obra d'art vertadera duu temps i això és quelcom que hui escasseja. No ha de ser fàcil ser un jove artista avui en dia.

Vull creure que, mentre continuem essent humans, seguirem sentint la necessitat d'una espiritualitat, d'un pensament profund, més enllà de les pressions d'un món cada vegada més comercial.

... de fet tot artista utilitza el coneixement i la intuïció, la música és en aquest sentit bastant especial, i en molts aspectes està molt pròxim a la ciència."

Tutti frutti de jazz: Screaming Pillows i el cau Sedajazz

Programa 675

NOTA: Per un problema tècnic, sense recuperació possible, l'àudio del programa es va fer malbé. Per a pal·liar aquest problema us posem l'enllaç que al YouTube té la música comentada al programa.

L'Alqueria Coca, seu de SEDAJAZZ no deixa de parir fills i filles. Com una mare prolífica, la seua fecunditat no en té límits.

La penúltima fornada de gent jove eixida de l'Alqueria, junt amb algun amic més, va estar treballant de valent durant la pandèmia. Varen treballar tant i tan bé que, sense quasi  adonar-se, ja tenien un bon grapat de peces gravades ací i enllà. Calia, doncs, decidir què fer amb tot aquell material. El punt final ideal seria treure un disc, un CD que fora el testimoni físic d'aquella creativitat, però una cosa era ajuntar-se un dia i gravar coses i altra l'edició d'un disc: per arribar a què es convertira eixa idea en un producte físic calia un grapadet de diners...

El sistema de micromecenatge, via Verkami, va ser on trobaren la solució. Com en alguns temes hi havia hagut la col·laboració de gent veterana varen pensar -dic jo- en treure un segon disc on estigueren els treballs on havien col·laborat alguns dels veterans que rodaven per, o estaven a, la SEDAJAZZ. Òbviament, Francisco Blanco "Latino", "Deus ex Machina" de Sedajazz no estava lluny (flauta, saxo baríton i soprano), Víctor Carrascosa (trompeta), Paco Fernández (trompeta) i Ferran Verdú Pons (trombó). Per a l'ocasió s'anomenaren els "The Liao Brass".

Amb tot això i l'èxit del Verkami va poder eixir a llum un doble CD etiquetat com a "Screaming Pillows, Vol. 1 i Screaming Pillows & The Liao Brass".

L'àlbum els va quedar tan bé que varen guanyar el Premi Carles Santos del 2020 al millor disc de jazz. El premi era merescut.

Un grapat de peces, composicions totes originals -i els arranjaments també- de gent molt jove, que exploren, indaguen, fan explotar la seua creativitat, passejant-se per la pràctica totalitat dels estils del jazz posteriors al "bebop", amb incursions estilístiques d'allò més variat i un marcat ritme "rocker" en un grapat de peces, producte, crec, de l'edat dels intèrprets. Tot això amarat amb pinzellades "free", "llatí", "flamenc" i amb una superba peça que demostra la interiorització de l'ànima més profunda del jazz, un "blues", que deixa clar que amb els seus pocs anys, l'Alqueria Coca ha sabut dur-los pels camins del jazz més autèntic i seminal, sense que això els tallara les ales per a volar a l'aire lliure de la modernitat.

Els noms dels membres de Screaming Pillows són:

Juan Saus (saxo alt)

Xavi Maldonado (saxo soprano, tenor i clarinet baix)

Roque García (saxo tenor)

Vicent Lloret Adrover (trombó)

Bernat Cucarella (vibràfon i sintetitzador)

Pablo Rizo (piano i teclats)

Borja Flores (contrabaix i baix elèctric)

Hugo Barrio (bateria)

Alguns d'ells ja roden amb grup propi, però n'estic segur que, a no tardar massa, ens donaran més fruits de la seua creativitat.

Quedeu-vos amb els seus noms.

_________________________________________________

 Enllaç als videos fets en les gravacions de vàries de les peces

Un conte de fades: Pau Casals i les Sonates per a violoncel de J.S.Bach

 Programa 674

La història de la relació entre les sis Suites per a violoncel del gran pare J.S.Bach i el català universal Pau Casals podria haver estat escrita per un bon narrador d'històries, però no va ser cap invenció literària.

Un jovenet de tretze (tretze!!) anys, amarat de música ja a la seua edat, va a una llibreria de vell vora del port de Barcelona, per tal de comprar algunes partitures de música per a piano de Beethoven. De sobte, un poc arraconades, veu unes fulles amb música impresa on li crida l'atenció el nom de Johann Sabastian Bach; agafa els papers i observa que són unes suites per a violoncel. Emocionat agafa els papers i se'ls compra i, en arribar a casa, es posa a llegir i a tocar amb el seu instrument les peces.

Després d'un somni d'uns dos-cents anys, aquelles notes sonaven una altra vegada. En aquell moment eixes peces eren desconegudes pels músics de l'època. Els trobats per Pau Casals eren uns papers impresos al començament del segle XIX i no es tenia notícia d'eixes obres. El jove Pau Casals les estudia incessantment, les treballa i les fa seues, com integrades al seu torrent sanguini. L'enorme respecte que l'inspiren fa que no s'atrevisca a tocar-les en públic fins vint anys després. Són un cert maldecap, a part d'una obsessió, car la partitura no en duu cap indicació de tempo, ni de dinàmica, formes de tocar i possibles moments d'adorns improvisats, d'alguna manera les té que "reinventar/reinterpretar".


Segons sembla són unes peces escrites amb la idea de ser un exercici de pràctica per a aprenents a violoncel·listes, però la música que està als papers no és, de cap manera, un pur exercici escolar. Supose que Casals, en adonar-se, va pensar que també eren uns "exercicis escolars" els d' "El Clave ben Temperat", però el geni de Bach s'escolta a través d'eixos "exercicis" com una obra mestra, ja reconeguda aleshores (Mendelssohn mediant).

La interpretació d'eixes obres retrobades resulten un enorme èxit en ser interpretades en públic i poc després, amb l'ànima encongida pel drama de la guerra a Espanya, grava a Londres a la tardor de 1936 dues d'elles, la segona i la tercera. Al llarg dels dos anys següents grava les altres quatre: l'èxit és fulminant i el ressò de les gravacions supera amb molt les esperances del Pau Casals.

La resta és ja història. Amb criteris inicialment controvertits sobre la seua interpretació, sobre els criteris musicals emprats, molt prop de la sensibilitat romàntica de l'època per part de Casals, la difusió de les Suites esclata i, a hores d'ara, les gravacions fetes per part de múltiples violoncel·listes superen amb escreix, segurament, el centenar, per als violoncel·listes, les sis suites continuen sent la seua alfa i omega, un ritu de pas, la muntanya Everest del seu repertori. Les noves gravacions de les suites guanyen regularment els premis de "disc de l'any" i els vells enregistraments mono de Casals, adequadament reviscolats amb les noves tecnologies, encara són un dels més venuts entre els títols històrics. Però la cosa no s'acaba amb els violoncel·listes, car una gernació d'intèrprets de flauta, piano, guitarra, trompeta, tuba, saxo, banjo, acordió i més han interpretat la música amb un èxit sorprenent. Fins i tot guitarristes de Rock s'han atrevit amb elles.

Per a Pau Casals la interpretació pública al llarg de la seua vida va estar sempre com una obra inacabada, sempre amb noves troballes, sempre amb quelcom de nou que treballar en elles, com un oceà de música navegable de mil formes.

Lamentablement, el seu compromís polític antifeixista el va dur a no tocar públicament una sola nota arran de l'èxit feixista a la guerra d'Espanya i mentre estiguera Franco, durant quinze anys -QUINZE ANYS!!- i a no tornar mai a la seua estimada terra catalana car va morir el 22 d'octubre de 1973, poc de temps abans que el dictador. La seua petjada, però, és inesborrable en la història de la música occidental per la seua innovació en la forma de tocar el violoncel... i pel seu redescobriment de les Suites de Bach.

Honor i glòria a Pau Casals, gran músic i gran persona.