Programa 415
Pràcticament es podria dir en aquest cas el que ja vaig dir al respecte de la situació del jazz valencià i l'emergència del que, segons Francisco Blanco "Latino" es podria anomenar la "quarta generació" del jazz autòcton.
En aquest cas els estils són prou diferents amb un Carlos Martín evolucionant des de la fusió amb els ritmes afro-caribenys i el flamenc cap una via més acostada a les darreres corrents del jazz.
Ricardo Valverde és un músic més a prop a la línia més moderna i actual en la concepció del jazz.
"Converging roots" en el cas del Carlos Martín, marca una clara evolució des del seu anterior i, crec, primer disc com a líder, "The journey", que ja varem comentar en aquest programa. La sonoritat d'aquest excel·lent mult-instrumentista continua sent impecable, amb un trombó que va guanyant-li terreny als altres dos instruments (trompeta, percussió), en un disc on, encara que amb els ritmes encara molt a prop als dels discs anteriors, l'evolució de les línies melòdiques i d'improvisació demostren que la inquietud de la seua joventut l'empenta a cercar nous camins. Crec que és un artista al qual cal seguir la pista.
Per cert, al disc no s'ha privat d'acompanyar-se del bo i millor del jazz de per ací i de fora, amb més d'una dotzena de músics apareguent en una o altra peça. Per suposat, totes les composicions son seues. Sedaví sembla que tinga alguna cosa especial per al jazz. No debades, o potser per això, el cau de Sedajazz està per allí.
El guitarrista Ricardo Valverde, al seu disc "Luz", demostra que el rodar pel món, per a tothom però especialment en la música, sol tindre efectes molt beneficiosos. Amb una formació de quartet on es troba el saxo de Jesús Santandreu, el baix de Matt Baker -un quasi valencià d'adopció- i l'excel·lent Mariano Steinberg a la bateria, el primer disc de Ricardo Valverde és una demostració de jazz d'un alt nivell i una frescura i actualitat que fan d'ell una molt agradable escolta. La Sedajazz Records no para d'espentar a nous valors.
P.S.: Per un problema amb el meu ordinador, no s'ha pogut emetre el programa del dia 1 de febrer de 2018
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta carlos martín. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta carlos martín. Ordena per data Mostra totes les entrades
dijous, 8 de febrer del 2018
dijous, 22 de setembre del 2016
La força de la fusió en el jazz: Carlos Llidó i Carlos Martín
Programa 352
La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.
Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.
Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.
Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.
I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.
La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.
Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.
Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.
Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.
I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.
dissabte, 30 de maig del 2015
Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió, i 3
Programa 296
Amb aquest programa, acabem el brevíssim repàs de més de vint anys -des del 1991- de vida d'eixa cosa anomenada Sedajazz, col.lectiu de músics narrada amb la veu del seu "deus ex machina", Francisco Blanco "Latino".
Crec que el títol que hem posat a aquest breus comentaris és absolutament escaient. Ho podeu comprovar escoltant el programa quan confessa que "mentre jo tinga forces" allò continuarà endavant. El podreu escoltar explicant per què. La raó, per qualsevol persona amant de la música (o de qualsevol altra activitat creativa) és evident: viu les vint-i-quatre hores del dia dedicat a un art que li dóna la vida i les ganes de tirar endavant, contra vent i marea, aquest preciós projecte, on més d'un centenar de persones, la majoria d'elles de forma no professional, poden esplaiar-se a gust i aprendre i gaudir de fer música pel pur gust de fer-la.
A l'entrevista apareixen noms que, d'una o altra forma, o s'han format a Sedajazz o estan o han estat relacionades amb el projecte. Des dels inicis amb noms ja veterans com Carlos Gonzálvez, Paco Aranda, Perico Sambeat -potser el jazzmen més internacional del jazz espanyol, junt amb Tete Montoliu- continuant amb els germans Santandreu, Miquel Cassany, el mateix "Latino", David Pastor, per arribar a les generacions més joves, amb gent que el propi "Latino" ha vist creixer -literalment- i no sols com a músics, sinò com a persones com Carlos Martín, Víctor Jiménez, Voro Garcia i tants i tants què, en el cas dels més joves, varen aparèixer pel cau de Sedajazz amb set o huit anys i ara es guanyen la vida com a músics professionals de prestigi. I en nomenem ací sols uns quants un poc aleatòriament i com a mostra.
El "Latino" es sent orgullós de la feina feta, amb raó, no cal dir-ho, però sempre des de la precarietat i traient endavant el projecte amb més ganes i il.lusió que mitjans, econòmics o de qualsevol altre tipus.
L'actual seu, l'Alqueria Coca, una vella alqueria rehabilitada a la vora entre Sedaví i València, és l'actual seu on, qualsevol persona que estime la música -no necessàriament el jazz sols- por passar-se i veure la feina que s'està fent. Se n'anirà d'allí havent pres una alenada d'aire fresc i pur.
Aclarisc finalment que la música que sona al programa de hui i als anteriors no és la millor que han fet, això quedarà per a altres programes. Volia ser tan sols representativa de la trajectòria vital que ha tingut fins ara Sedajazz.
Sedajazz, "Latino", per molts anys!!
Amb aquest programa, acabem el brevíssim repàs de més de vint anys -des del 1991- de vida d'eixa cosa anomenada Sedajazz, col.lectiu de músics narrada amb la veu del seu "deus ex machina", Francisco Blanco "Latino".
Crec que el títol que hem posat a aquest breus comentaris és absolutament escaient. Ho podeu comprovar escoltant el programa quan confessa que "mentre jo tinga forces" allò continuarà endavant. El podreu escoltar explicant per què. La raó, per qualsevol persona amant de la música (o de qualsevol altra activitat creativa) és evident: viu les vint-i-quatre hores del dia dedicat a un art que li dóna la vida i les ganes de tirar endavant, contra vent i marea, aquest preciós projecte, on més d'un centenar de persones, la majoria d'elles de forma no professional, poden esplaiar-se a gust i aprendre i gaudir de fer música pel pur gust de fer-la.
A l'entrevista apareixen noms que, d'una o altra forma, o s'han format a Sedajazz o estan o han estat relacionades amb el projecte. Des dels inicis amb noms ja veterans com Carlos Gonzálvez, Paco Aranda, Perico Sambeat -potser el jazzmen més internacional del jazz espanyol, junt amb Tete Montoliu- continuant amb els germans Santandreu, Miquel Cassany, el mateix "Latino", David Pastor, per arribar a les generacions més joves, amb gent que el propi "Latino" ha vist creixer -literalment- i no sols com a músics, sinò com a persones com Carlos Martín, Víctor Jiménez, Voro Garcia i tants i tants què, en el cas dels més joves, varen aparèixer pel cau de Sedajazz amb set o huit anys i ara es guanyen la vida com a músics professionals de prestigi. I en nomenem ací sols uns quants un poc aleatòriament i com a mostra.
El "Latino" es sent orgullós de la feina feta, amb raó, no cal dir-ho, però sempre des de la precarietat i traient endavant el projecte amb més ganes i il.lusió que mitjans, econòmics o de qualsevol altre tipus.
L'actual seu, l'Alqueria Coca, una vella alqueria rehabilitada a la vora entre Sedaví i València, és l'actual seu on, qualsevol persona que estime la música -no necessàriament el jazz sols- por passar-se i veure la feina que s'està fent. Se n'anirà d'allí havent pres una alenada d'aire fresc i pur.
Aclarisc finalment que la música que sona al programa de hui i als anteriors no és la millor que han fet, això quedarà per a altres programes. Volia ser tan sols representativa de la trajectòria vital que ha tingut fins ara Sedajazz.
Sedajazz, "Latino", per molts anys!!
dijous, 25 de febrer del 2016
Miquel Asensio i la seua Senda Nova
Camins 328
Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".
Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta de vegades difícil la denominació. Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.
No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.
Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.
Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio
Per escoltar amb calma i atenció.
Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".
Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta de vegades difícil la denominació. Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.
No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.
Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.
Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio
Per escoltar amb calma i atenció.
dijous, 11 de maig del 2023
Vicent Macián ens dóna "LLUM"
En aquest cas ha estat ell qui, amb la formació amb la qual habitualment treballa darrerament, Iago Fernández a la bateria, el veterà Albert Palau al piano, Reinier Elizarde al contrabaix i el trombó de Carlos Martín, s'ha decidit a treure l'any 2022 un nou treball.
El disc "LLUM" és un producte dintre de la línia jazzística més freqüent de la gent de SEDAJAZZ, el post-bop (o com es diga...) amb algun toc free, en quant a l'estil. L'alé de les composicions, pròpies majoritàriament, és un altre cantar.
En els comentaris que ell fa a la carpeta, aboca tot un torrent de sentiments, expressats amb una sinceritat i una sensibilitat que pot resultar impúdica fins i tot. La declaració d'amor per la seua companya, tant en el text de la carpeta com en la dolcesa de la composició que dóna nom al disc, resulta commovedora. Altre tant es pot dir de l'amor que desborda la peça dedicada al seu fill.
EL virtuosisme reconegut de l'instrumentista destaca enormement en dues peces tocades a solo amb el seu saxo, una tasca sempre complicada en no tindre l'embolcall dels altres instruments acompanyant-lo. El Vicent Macián se'n surt amb nota molt alta en estes dues composicions, fent gala d'una ductilitat i una competència musical fora de tot dubte.
Un disc per escoltar amb atenció. Un disc més del segell SEDAJAZZ que, amb ja la trentena d'anys passats d'existència i un centenar llarg de gravacions, resulta una referència imprescindible per al jazz valencià, amb una qualitat que supera fronteres.
Esperem que Vicent Macián no tarde tants anys esta vegada en regalar-nos un altre treball seu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)