Programa 628
On va el jazz? On va la música de Pau?
La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de
Pau Viguer.El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.
L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer
Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".
La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.
La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (
pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell
"basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..
Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .
El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el
cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.
La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc
"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "
Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els
"intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.
La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a
Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.
La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on
rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.
La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.
Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels "
Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "
Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.
Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics
"glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.
La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.
El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.
Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.
En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.
La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.
Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la
"culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.
En definitiva: benvingut al món de l'electrònica,
Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.
