Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta snarky. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta snarky. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dijous, 17 de setembre del 2026

Un "clàssic" a qui també li agrada el jazz:Rafa M. Guillén

 Programa 762


Ja ha passat dues vegades i esta és la tercera que ens visita Rafa M. Guillén.

Músic del terreny, instal·lat a Córdoba com a trombó solista de l'Orquestra de Córdoba, sempre ha tingut el cuquet del jazz dintre seu. La proximitat amical amb SEDAJAZZ va fer la resta y, a poc a poc, i amb un grupet de col·legues-amics, els "Jazz Walkers", va treure l'any 2016 el seu primer disc, és clar, al segell de SEDAJAZZ, que vàreu poder escoltar al nostre programa.

Després d'una segona entrega l'any 2021 ara ens arriba la tercera gravació sota la seua titularitat amb els seus inseparables "Jazz Walkers" i un bon grapat d'amics col·laboradors, amb gent com Perico Sambeat o "Latino" entre d'altres, ha decidit lliurar un tercer treball anomenat, simptomàticament, "Always Forward".

Efectivament, sempre endavant continua el seu camí este fill de Bétera, amb un disc amb tres composicions pròpies i d'altres cinc, en la seua línia de latin-jazz.

Composicions alegres, marxoses, amb molt d'encomanadís ritme, executades amb la solvència i rotunditat sonora que és d'esperar sempre d'ell i de la gent que l'ha acompanyat en la gravació. Una música fresca que ens ha arribat en ple mes d'agost, per alleujar la tremenda "calorada" que hem hagut de patir.

Personalment haig de dir que la darrera peça, anomenada "Dr. Funkestein" m'ha fet vindre al cap la rotunditat, solvència i sonoritat funk del Snarky Puppy.

A vore si el pròxim disc de Rafa M. Guillén no es fa esperar.

dijous, 23 de gener del 2025

E-Spioca Project: un instrument nou, un so nou al jazz

Programa 702


La factoria SEDAJAZZ no para de proporcionar alegries amb les seues publicacions discogràfiques. Una de les darreres és l'anomenada E-Spioca Project, una formació liderada pel saxofonista Borja Baixauli i el guitarrista Jaume Pedrós, ambdós veterans músics en el camp del jazz, acompanyats de dos també reconeguts instrumentistes per estes terres, Oscar Cuchillo al contrabaix acústic i Joan Muñoz a la bateria.

La música del disc és un jazz reconeixible. Composicions tranquil·les, equilibrades, musicalment aptes per a l'escolta d'un oient, diríem, habitual de música de jazz.

Però la sorpresa ve en escoltar-lo, car el Borja Baixauli canvia  l'instrument amb què el vàrem conéixer per un altre que, si bé ja té alguns decennis i una certa evolució tècnica, no deixa de ser un so poca habitual al món del jazz. Malgrat que ja fa algun temps que el saxofonista nord-americà Michael Brecker ens el va "presentar", no resulta freqüent escoltar al món del jazz, per estes terres, el so de l'EWI.

Producte de la introducció de l'electrònica a la llarga història dels instruments musicals, l'EWI (electrònic wind instrument) aparegué com una mena de saxo -i varen ser els saxofonistes els que primer el varen utilitzar. El seu so ens porta, inequívocament, al moment actual de la tècnica amb importants aportacions, des de ja fa algun temps, de la informàtica, al camp de la creació musical.

El seu so pot ser modelat de forma important, des del punt de vista tècnic, tant per l'intèrpret com per "dissenyadors de sons", músics o no, que amb programes informàtics poden crear una paleta de sons que adapten els instrumentistes en funció dels seus gustos.

Ja fa prou de temps que la utilització de diverses eines elèctriques i electròniques varen fer-se presents al món del jazz. Fa no massa temps varen programar músiques liderades pel valencià David Pastor, que feia un ús intel·ligent i creatiu d'eixe nou camp sonor o les creacions dels Snarky Puppy i altres grups nord-americans de jazz-fusió; també al catàleg de Sedajazz hi ha un doble àlbum dels anomenats Screaming Pillows que en fan un abundant ús d'estes innovacions tècniques i sonores. Al món del pop, més o menys comercial, es fa un ús -i abús- de les noves sonoritats electròniques.

El que fa Borja Baixauli és canviar en tot el disc el seu saxo per un EWI, amb sons creats per una persona que esmenta a la carpeta del disc (no sé si `per raons de "copyright") i modificacions de la seua collita.

No és habitual al jazz europeu més veterà una afinitat amb estes novetats, però caldrà que ens habituem a la seua escolta, car açò és imparable.

Musicalment, el disc és impecable i espere que la formació continue el seu camí i ens faça arribar novetats a no massa tardar.


dijous, 18 de maig del 2023

Dos nous fruits de SEDAJAZZ: David Cases i Lírica Big Band

Programa 635


La gent de SEDAJAZZ no para.

Al present programa anem a donar notícia del primer treball del saxofonista valencià David Cases, anomenat "Simetries" i una breu referència del segon disc de la Lírica Big Band, "Sapomorfo".


Sobre David Cases hem de dir que, malgrat la seua joventut, ja porta una bona "motxilla" d'experiències, primer com a membre de grups valencians de ska i reggae i, després, amb col·laboracions discogràfiques i en gira amb alguns solistes internacionals que li donen un solatge musical més que notori.

Cal dir que el David Cases ha aprofitat bé les seues experiències anteriors i ha acabat, previ passe per l'Alqueria Coca -i pel Conservatori i altres qualificades escoles de música- endinsant-se de forma total en la màgia del jazz.

En esta seua primera experiència compta amb els membres del seu quartet habitual i, a més, ha cercat la col·laboració d'un teclista que enriqueix el so del disc amb mesurades intervencions d'eines electròniques (teclat i sintetitzador), que li donen una pàtina de so actual que ja comença a ser utilitzat per alguns músics del terreny.

Ell confessa en alguna entrevista una sèrie de influències. De entre totes elles, almenys per mi, la més evident és la dels Snarky Puppy. En ser un quartet, el seu so no pot arribar a l'orgia sonora dels nord-americans, però David Cases treu un bon profit d'eixes aportacions electròniques, emprades amb molta discreció i encert.

Els altres membres del quartet són Manu Pardo a la trompeta, Toni Carrillo a la guitarra elèctrica, amb un tractament de l'instrument que m'ha agradat molt, Javi Pérez al contrabaix i Javi Bou a la batería. Dels teclats i sintetitzador se n'ha ocupat Amadeu Moscardó. Pel que ell diu, tots vells coneguts d'aventures de joventut. Òbviament, els saxos estan a càrrec del David Cases, així com la majoria de les composicions i dels arranjaments.

Un bon començament per al David Cases i una nova oportunitat que l'editora de SEDAJAZZ dóna a un músic valencià per a donar-se a conèixer.

Del disc de la Lírica Big Band -sorgida de la Banda La Lírica de Silla- amb la direcció de Kako Rubio, anem a posar sols una petita mostra (em queden algunes coses a programar abans de l'estiu...) perquè la seua qualitat ja la vàreu poder gaudir en publicar el seu primer disc, "Figa de Ferro", que varen comentar ja a aquest programa. El treball que presentem hui s'anomena "Sapomorfo".

He aprofitat la coincidència de que en una de les peces el solista és...David Cases, per fer el programa conjuntament d'ambdues publicacions.

De la Lírica Big Band hi ha poc a dir. Són una excel·lent formació que recrea un so de pura raça jazzística, en una formació que, a part dels vents, es completa amb una quartet d'acompanyament de piano/sintetitzador, bateria, guitarra i contrabaix, que arrodoneixen el so d'una manera esplèndida. Ah! i hi ha també la veu d'Eva Romero i col·laboracions de luxe: Jesús Santandreu, Voro García, Clara Juan, Carlos Llidó o Victor Jiménez entre un grapat més.

Un disc per escoltar a qualsevol hora...i per comprar-lo, com el del David, clar...

dijous, 23 de març del 2023

Provatures en el jazz: El "Be Radical" de Pau Viguer

 Programa 628


On va el jazz? On va la música de Pau?


La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.

El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.

L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".

La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.

La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..

Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .

El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.

La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.

La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.

La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.

La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.

Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels  "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.

Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.

La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.

El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.

Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.

En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.

La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.

Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.

En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.

dijous, 8 de desembre del 2022

La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-i 3

 Programa 614



Escoltareu al programa alguns dels números que interpretaren al directe del 14 de novembre de 2019 al Royal Albert Hall, davant de 5.000 persones, recollit en un doble CD (triple LP), que els publicà al començament de 2020 i els va suposar el (per ara) darrer Grammy, el tercer, a la millor gravació en directe.

Com ja varem dir, el directe, la presa única de so, és la "salsa" de quasi totes les gravacions del(s) grup(s) liderats pel Michael League. En aquest cas la gentada que hi era, en un muntatge "a lo Rock-Stars ", no es va tallar gens i la seua intervenció ambiental és constant. Malgrat això el so és excel·lent i fins i tot la gent és incitada a intervindre.

El repertori és un barreja de peces ja gravades i altres noves, on l'estil "Snarky Puppy" esclata gloriosament en una formació amb catorze músics on destaquen, al meu parer, els solos nítidament rockers de Mark Lettieri a la guitarra elèctrica i la trompeta de Mike Maher, encara que al llarg de l'actuació tothom té el seu moment de lluïment. A anotar també la presència, molt destacada en moments, del violinista Zach Brock, amb un excel·lent treball de l'arranjament (i de la presa de so) per a que les seues intervencions no resulten engolides per la massa sonora total.

Snarky Puppy en estat pur, que es llueix als "tutti" amb la potència d'una big band, però que sap tindre moments de lirisme contingut com a la peça que obri la gravació "Even Us".La seua música conrea la delicadesa i musicalitat d'un Duke Ellington amb la força, el "swing", el "groove" d'un Count Basie.

Al programa es pot escoltar també, com a colofó, una peça que, publicada el 2014 al disc "We Like It Here" ,  ha esdevingut emblemàtica  al seu repertori. Es tracta de "Lingus", autèntica peça mestra de més de deu minuts de durada, que resulta una mena de resum del seu món musical. Imprescindible la seua escolta. Sembla que és una interpretació fixa a totes les seues actuacions.

El 2022 han tret el seu darrer disc "Empire Central", on sembla que hi ha una certa contenció, amb una mena de retorn als orígens. L'escoltaren en algun altre programa.

dijous, 1 de desembre del 2022

La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-2

 Programa 613

Alguna cosa varem dir ja, l'anterior entrega del "Camins", sobre l'originalitat dels "Snarky Puppy". Hui escoltarem una prova més de la seua intenció d'hibridació... i de superació.

El disc que escoltarem "Sylva", és una llarga "suite" de sis parts, que reflecteix les sensacions que sis indrets boscosos han produït en la ment musical de Michael League. Per a tal finalitat la formació utilitzada és francament aclaparadora.

 

La Metropole Orkestra, formació holandesa de llarga trajectòria, fundada el 1945, just  acabada la 2ª Guerra Mundial, amb la intenció de crear música popular per a "sanar les ànimes" dels ciutadans d'Holanda i patrocinada per l'estat holandés, té una abundant secció de corda, una bona secció de vent i percussions de tot tipus. Michael League els va demanar ajuda per posar dempeus el seu ambiciós projecte i el resultat va ser aquest esborronador disc, "Sylva", que escoltareu íntegre, si ho feu des de l'enllaç del número d'aquest blog.

Una magna obra que enllaça, en majestuositat, amb les suites del mateix Duke Ellington, encara que, òbviament, amb música del segle XXI.

La formació dels Snarky Puppy, d'una dotzena de membres, liderats, òbviament, pel Michael League, dóna una lliçó de música instrumental d'alt voltatge, on es barregen moments de delicadesa enorme, emparentades al meu parer amb les sonoritats del mateix Debussy, junt a moment clarament "funky" i unes improvisacions a la guitarra elèctrica de clar tarannà "rocker".

Una aportació més a l'evolució de la música per antonomàsia, segurament, del segle XX, el jazz, feta per uns grans artistes.

I el pròxim programa una miqueta més dels Snarky Puppy


dijous, 24 de novembre del 2022

La imparable hibridació del jazz: Snarky Puppy-1

  Programa 612


 És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta.

 Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil. 

 Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual. 

 Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.

 Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.

 Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.