dissabte, 12 abril de 2014

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 2

Programa 252

La producció de Sofia Gubaidulina va rebre un enorme empenta, amb encàrrecs per tot arreu, que han fet que el seu catàĺeg d'obres siga enorme. Concerts per orquestra i solistes varis, obra de cambra amb les combinacions més arriscades i insòlites, ballets, música per peŀlícules...

La seua música es caracteritza per una enorme varietat i per un declarat intent de relligar-la amb els seus profunds sentiments religiosos, que, segons les seues pròpies declaracions, sempre han estat en el rerefons de les intencions de les seues obres. De religió cristiana ortodoxa, els freqüents contrasts sonors, les seues dicotomies musicals, han estat majoritàriament fets amb la intenció de associar/contrastar llum/ombra, suavitat/intensitat, llum/foscor, amb les seues representacions de la espiritualitat.

A partir dels anys 80, va encetar una experimentació d'una certa similitud respecte a la teoria de construcció de la seua música amb les experiències dodecafòniques. En el seu cas utilitzant les Sèries de Fibonacci, mecanisme matemàtic de progressió numéric al qual tracta de subjectar la construcció de les seues obres.

El ritme i la melodia, tal i com l'entén una orella acostumada a la música "convencional", no tenen res a veure amb la seua obra on, a més, utilitza combinacions absolutament no habituals (acordió clàssic i rus, instruments japonesos i tàrtars,...). Una cercadora nata que, afortunadament per ella, ha aconseguit que la seua originalitat arribe a públics amplis dintre del cercle de la música culta.

Tingau per cert que no serà la darrera vegada que en aquest programa escoltem la seua música.

En definitiva una dona que, malgrat inicials inconvenients, ha lograt fer-se un lloc notori en el panorama de la música contemporània. En l'actualitat viu a  Alemanya, reclosa pràcticament a casa seua, per poder donar eixida a l'enorme quantitat d'encàrrecs que rep. Enhorabona!

dissabte, 5 abril de 2014

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 1

Programa 251

La  vida a la desapareguda URSS no va ser fàcil per les expressions artístiques poc convencionals, com sol succeir en tots els llocs on un integrisme burocratizat domina amb ma de ferro tota la vida social.

Malauradament, a una gran feina oficial d'educació cultural i sobretot musical innegable i -segurament- única en la història del món, li va eixir la rèmora dels censors polítics del "gust ortodoxe". Malgrat tot, com sol passar, la gent se les apanyava com podia per anar fent. Un dels casos paradigmàtics és el de la protagonista dels dos programes que anem a dedicar a Sofia Gubaidulina.

D'origen tàrtar i nascuda el 1931, li va pillar de ple l'estalinisme més estricte, però malgrat això, va seguir amb atenció les innovacions estilístiques de la música culta que passaven pel món, i protegida en certa mesura pel gran Dmitri Xostakóvitx què, malgrat alguns enfrontaments amb el règim, era massa gran per a anular-lo públicament, va reeixir-se'n, treballant en la composició de bandes sonores de peŀlícules per guanyar-se la vida, treballant en la seua obra més personal a les estones que li quedaven...

En la seua primera etapa va formar amb altra gent el grup "Astreia", dedicat a la recerca, recreació i interpretació de les músiques polulars amb instruments originals de les zones de què es tractava.

Lamentablement, és molt difícil trobar discografia de la seua primera època, per això els dos programes estaran dedicats a la seua obra posterior a la seua emigració, quan, sota el padrinatge de gent com el violinista Gidon Kremer, la seua popularitat va explotar literalment.

dissabte, 29 març de 2014

Fent camí: Esperanza Spalding - 3

Programa 250


Després que la Spalding va guanyar el Grammy al febrer de 2011, amb l'àlbum primer, Junjo, aquest va entrar en el Billboard 200 al 138. Amb el segon, Esperanza, el material d'Spalding estava destinat a ser més un reflex de si mateixa com a artista, amb músics seleccionats per presentar millor el material i anà directe al nº 10. Un crític va dir d'ella que Esperanza és "un collage en expansió de la fusió del jazz , Brasil, i fins i tot un toc de hip-hop". Un altre va comentar que" el gran canvi "a l'"Esperanza" és el cant .... Això fa que sigui un àlbum més accessible, i en alguns aspectes més convencional".

Respecte dels àlbums tercer i quart la crítica es va rendir i les vendes es dispararen.

Però Esperanza Spalding no para i, un cop acabada la gira del "Radio Music Society", va girar amb un grup de tres dones. Ella mateix, al baix elèctric i de fusta, la veterana pianista, compositora, estudiosa, etc. Geri Allen y la consagrada percusionista Terri Lyne Carrington. Tres generacions de músiques de jazz que han fet eixir del seu retir a la Geri Allen. Fins ara no hi ha gravacions en disc, però hui podreu escoltar audios d'actuacions en directe i d'altres directes dels discos anteriors.

Ara mateix està girant amb Jack DeJohnette, Joe Lovano,i Leo Genovese. 

Caldrà seguir amb molta atenció l'evolució d'esta joveníssima dona (29 anys). Té encara molt per donar!.

dissabte, 15 març de 2014

Una "nena prodigi": Esperanza Spalding - 2

Programa 249

Spalding va començar tocant en viu en clubs a Portland , Oregon com una adolescent als 15 en un club de blues, en el baix . Un dels músics experimentats amb què va tocar la primera nit la va convidar a unir-se als assajos i actuacions de la banda, diu Spalding que va ser una oportunitat per crèixer com a música.
 
Tenia la intenció de tocar el violoncel , però descobrí el baix als 14 anys a la Performing Arts High School, on havia guanyat una beca, que troba "avorrida". Quan tenia 15 o 16 anys , Spalding va començar a escriure lletres per un grup local indie rock / pop. Tot i que ella havia pres unes quantes lliçons privades de veu, que li va ensenyar a projectar la seva veu , la seva experiència de cantar provenia de "cantar a la dutxa" segons ella diu.


Va decidir provar a entrar a la Berklee College of Music  animada pel seu professor de baix, ho va fer prou bé en la seva audició per rebre una beca completa. Malgrat la beca els diners no bastaven i Spalding va tindre la sort que els seus amics van organitzar un concert benèfic que la ajudar viatjar a Boston...i poc més. Malgrat tot, se les va apanyar i el resultat dels seus estudis vaser tan exceŀlent que, en graduar-se, li varen oferir una plaça com a professora al propi Berkeley!!. Amb sols vint anys, va ser -i és encara- ña professora més jove que mai ha tingut la prestigiosa escola.

No es considera un prodigi musical , considera que això li passa perquè altres"...són una mica més grans que jo , o no una dona , o no estan en un segell important , i per això no són reconeguts com a tals " , va dir Spalding .

En aquest programa escoltareu música dels seus discos tercer i quart, Chamber music society i Radio music society, on, com en cada disc anterior, mostra una evolució rapidíssima d'estils i una consolidació com a cantant.

dissabte, 8 març de 2014

Una jove veu del jazz que entra amb força: Esperanza Spalding - 1

Camins 248


Esperanza Spalding (nascuda el 18 d'octubre de 1984 a Portland, Oregon, USA) és una jove baixista de jazz nord-americana, cel·lista i cantant, que es basa en molts gèneres -Jazz, jazz fusion, bossa nova, neo soul,...- en les seves pròpies composicions. En la seua encara curta vida ha tingut fins i tot temps per dedicar-se, fins i tot a l'ensenyament. Ha guanyat quatre premis Grammy, incloent-hi el Premi Grammy al Millor Artista Nou en els 53é Premis Grammy, el 2011, convertint-se en la primera dona de jazz a guanyar el premi.

Com a targeta de presentació crec que no està gens malament el que s'ha dit fins ara.

El seu pare, afroamericà, va abandonar prompte la família i la seva mare, de Gaŀles, és filla d'un natiu americà d'ascendència hispana. Una bona mescla que ella exhibeix amb orgull. Potser per això Spalding també té interés en la música d'altres cultures, inclosa la del Brasil. Es va criar al barri King de Portland, Oregon, qualificat de "ghetto" i "bastant perillós". La ​​seva mare va criar, tota assoles, al seu germà i a ella. La mare de Spalding comparteix el seu interès per la música, havent treballat esporàdicament com a cantant i estudiant guitarra de jazz.
A causa d'una llarga malaltia quan era menuda, Spalding va passar gran part dels seus anys d'escola primària sent educada en la llar. Durant aquest temps, ella també va trobar l'oportunitat de rebre instrucció en música en escoltar al professor de la seva mare a la guitarra. Spalding també va tocar l'oboé i el clarinet abans de descobrir el contrabaix a l'escola secundària. És capaç de cantar en anglés, espanyol i portugués.

Avui escoltarem música dels dos primers discs fets sota el seu nom, després d'una sèrie de treballs com a acompanyant a músics locals de jazz i en un grup local de rock.

dissabte, 1 març de 2014

Adéu, Paco de Lucía

Programa 247

Els dies passats, de manera sobtada, ens va deixar a una edat encara massa curta, per desgràcia de tota le gent amantd e la bona música, el guitarrista -sobretot- flamenc  Francisco Sánchez Gómez (Algeciras, 21- 12 - 1947 - Playa del Carmen, México, 25 - 2 - 2014) anomenat artísticament Paco de Lucía.

Com a obligat homenatge, dintre de la línia d'aquest programa de cercar connexions entre músiques de géneres -aparentment- dispars, escoltarem la seua famosa actuació recollida al disc Friday Night in San Francisco, amb  Al Di Meola y John Mc Laughlin, enregistrat a San Francisco el divendres 5 de desembre de l'any 1980 al Warfield Theatre.

Que la terra li siga lleu i, ara, conformem-se amb escoltar el seus discs.


dissabte, 22 febrer de 2014

Barbara Strozzi, La Virtuosissima Cantatrice - 2

Programa 246

Barbara Strozzi , a l'edat de 16 anys, va cantar per primera vegada en concerts a la casa Strozzi, acompanyant-se, en un dels molts instruments que controlava, a la llar. En 1635, el compositor, Nicolò Fontei publicar el seu primer volum de Poetiche bizzarrie a Venècia, amb cançons dedicades a "complaure la dona jove encantadora i molt talentosa, senyora Barbara."

 Al final del segle XVI i començament del XVII Venècia era un formiguer d'intel · lectuals que es reunien en les "accademie" per discutir sobre filosofia, literatura, música, etc. Giulio Strozzi va ser un personatge que va estar immers en aquesta vida i la seva filla era habitual participant dels concerts que en aquells espais s'oferien. El seu virtuosisme musical va impulsar al seu pare a fundar en 1637 una acadèmia per a ella: l'Accademia degli Unisoni. Aquí es van institucionalitzar les actuacions de Barbara , què sovint escrivia la seva música com el resultat d'un desafiament pels membres de l'Acadèmia per a produir un treball sobre un text que li donarien. Aquests van ser sovint l'amor amb burlesques, iròniques lletres. El seu ús de forma musical és molt flexible, adaptant-se a les exigències del text, es mou amb destresa entre recitatiu, arioso i ària a les obres més llargues, com les cantates.
 
L'anomenat Llibre de Madrigali (Venècia, 1644) és la primera publicació de les vuit que conformen el corpus de Barbara Strozzi

 
Dos anys més tard, Giulio Strozzi va fundar la seva pròpia Acadèmia, l'Acadèmia dels unísons, dedicat principalment a la música. En les reunions membres, els talents de Bàrbara Strozzi com a cantant i instrumentista eren clarament evidents. Ella era coneguda per la seva inteŀligència, l'aprenentatge i l'enginy, i sovint presidia les reunions.


En definitiva, una dona lliure, inteŀligent i gran compositora en una societat relativament oberta per a l'época en la Venècia de començaments del barroc.

dissabte, 15 febrer de 2014

Bárbara Strozzi. La tortuosa senda profesional - 1

Programa 245

Barbara Strozzi nascuda a Venècia, batejada el 6 d'agost de 1619 i morta a Pàdua l' 11 de novembre de 1677 als 58 anys, fou una compositora i cantant d'òpera italiana, inclosa en el barroc venecià. Filla adoptiva i possiblement natural de Giulio Strozzi (1583-1652), conegut compositor d'òperes i d'una de les seues criades.

 Strozzi mai es va casar, però va tenir quatre fills il · legítims, tots nascuts a la dècada de 1640. Els seus dos fills van ser Giulio Pietro i Massimo. Les seves filles van ser Isabel i Laura. El seu pare era probablement Giovanni Paolo Vidman, a qui Giulio Strozzi va dedicar dues òperes. Aquesta hipòtesi es basa en part en el fet que els membres de la família, incloent  Giovanni Paolo Vidman deixen diners als nens en els seus testaments. A més, la vídua de Giovanni Paolo Vidman va pagar la dot per les noies Strozzi en entrar en un convent el 1656.

 Strozzi fou alumna del compositor d'òpera venecià Francesco Cavalli i publicà vuit col·leccions de música vocal. És possible que tanta productivitat es deguera en part a les necessitats econòmiques que tenia com a mare de diversos fills naturals, què degueren agreujar-se en morir son pare el 1652.

Entre les obres hi ha des de madrigals per a veus diverses (op. 1), solos per a àries (op. 6 i op. 8) i música sacra (op. 5). Tanmateix, les cantates seves que avui més s'interpreten i que més desperten l'interès per la seva música són les destinades a una sola veu. Aquestes cantates solen basar-se en diversos estils vocals, com recitatiu, airós i ària, i estan escrites sobretot per a una soprano. Barbara Strozzi mai no intentà d'escriure una òpera entera, però algunes de les seves cantates palesen els seus dots de compositora dramàtica.

dissabte, 8 febrer de 2014

Una veu autodidacta del piano: Beryl Booker

Programa 244

Pianista amb un swing exceŀlent i una veu agradable,  Beryl Booker (7 juny 1922 - 30 setembre 1978) va tindre la seua màxima fama en la dècada dels  anys 60.  

Era autodidacta i mai va aprendre a llegir música. El primer treball important de Booker va ser amb el trio de Slam Stewart en 1946, baixista amb el qual va treballar fins a 1951

Booker era una persona molt estimada com a acompanyant. Va fer-ho amb Dinah Washington i després en 1953 va formar el seu propi trio amb el qual va fer un grapat de gravacions per a cases diferents.  

Va tenir l'oportunitat de recórrer Europa en 1954 (en què de vegades acompanyava Billie Holiday) i va tornar amb Dinah Washington durant un temps el 1959 abans de caure en la foscor. La seua prematura mort ha deixat la incògnita de la seua autèntica talla.

La seua gravació més coneguda és la que va fer amb el saxo Don Byas el 1954

dissabte, 1 febrer de 2014

No es pot ser guapa i bona música: Ina Ray Hutton

Programa 243

Ina Ray Hutton (13 de Març 1916 – 19 Febrer 1984), va ser una dona polifacètica, però que, sobretot, va trencar alguns tabús a l'època de les big bands. No va ser l'única, però probablement va ser la més famosa de les liders d'una big band composada sols per dones, majoritàriament blanques, quan això creava més expectació com a curiositat que com a espectacle musical.

Dona d'una enorme bellesa -aconselle fer una cerca per internet de fotos o vídeos seus- era també l'arranjadora i directora de la banda, a més de composar, ballar claqué -havia anat a aprendre ball i música de menuda- i ja a l'edat de sis anys va formar part d'un espectacle de varietats: la necessitat familiar obligava.

Malgrat ser de pares mulatos semblava totalment blanca, aspecte gens menyspreable en aquells anys per no tindre problemes. La seua bellesa física va ser un aspecte important del seu èxit. Ella mateixa deia que "la seua feina era fer música, però que si unes quantes corbes atreien gent a l'espectacle no pensava lamentar-ho".

La seua banda es va dissoldre quan ho varen fer totes els big band, als anys de la Segona Guerra Mundial, circumstància que va aprofitar per destenyir-se els cabells i lluir-los al seu color negre natural i cantar encapçalant una orquestra tota d'homes.

Però en acabar la guerra una TV li va demanar reconstruir la seua orquestra i amb ella va tindre, a partir del 1945 un programa setmanal de TV que li donà una enorme popularitat.

La qualitat de les seues bandes de dones, més "swinguejants" que les de la seua època amb homes, no tenia res a envejar a moltes de les que la història del jazz en té memòria. Segurament la manca de gravacions en disc té alguna culpa, però jo opine que eixa no és la raó fonamental...i ja m'enteneu.

dissabte, 18 gener de 2014

La primera compositora d'òperes?: Francesca Caccini-2

Programa 242

Poca constància queda de l'obra de la Caccini. Tan sols es conserven un anomenat , Il primo libro delle musiche, del 1618, recull de composicions per a veu solista de soprano i acompanyament, amb algunes peces per a dues veus i, sobretot, sabem que va escriure cinc òperes, la primera d'elles, anomenada La Stiava, va ser estrenada el carnaval del 1607. Cal destacar la data, perquè és el mateix any on Claudio Monteverdi va estrenar la que la història convencional de la música anomena com a primera òpera composada l'Orfeo.


No hi ha cap documentació que acredite, fins ara o que jo haja trobat, en la qual es pose en dubte la primacia de Monteverdi respecte de la presentació de la primera òpera als carnavals de Mantua del 1607 també, però crec que és legítim preguntar-se, amb independència de les dates concretes, qui va ser el primer que va acabar la seua òpera. Malgrat això, en cap llibre d'història de la música figura, almenys, el mèrit de l'escriptura "ex-aequo" de la primera òpera representada, amb la diferència de que Monteverdi era ja un home madur mentre que la Caccini comptava sols amb vint anys.


Per altra part, han estat molt poques les dones què han escrit òperes. Va escriure quatre òperes més de les quals tan sols es conserva una, anomenada  La liberazione di Ruggiero dall'isola d'Alcina, que va ser un gran èxit i es va representar fins i tot fora d'Itàlia amb una certa freqüència al llarg dels segles posteriors i fins i tot a l'actualitat.

En tot cas vos aconselle que pegueu una ullada a l'internet, per ampliar la informació sobre la vida i circumstàncies d'aquesta dona tan interessant en tants aspectes i pionera de l'òpera.

dissabte, 11 gener de 2014

Una gran compositora del segle XVII: Francesca Caccini-1

Programa 241

Francesca Caccini (1587-ca.1645) va ser absolutament pionera tant en l'aspecte humà, defensora dels seus drets com a dona, com en l'aspecte musical, que és l'aspecte pel qual apareix en la sèrie de programes que esta temporada estem dedicant, als Camins de la Música, a aquelles dones que han destacat en el camp musical de la música culta i del jazz -cantants a banda- i a les quals, la seua condició de dona les ha privat de la popularitat i fama que els seus col·legues masculins, no sempre amb més mèrits, els ha impedit entrar a la història "oficial" de la música.

Filla del compositor Francesco Caccini i de la cantant Lucia Gagnolanti què, de manera quasi familiar, formaven la Camerata Fiorentina, què era el grup particular de cambra dels Ducs de Florència a l'època dels Médici, va aconseguir una enorme fama i prestigi professional, fins al punt d'ésser la persona millor pagada a la Cort Florentina.

Gent de molt de prestigi, com el mateix Monteverdi, contemporani i col·lega seu, no va tindre problemes en elogiar-la públicament com a cantant i destacada instrumentista de llaüt, viola de gamba, clavicèmbal, arpa i potser altres, donat el caràcter familiar de la "troupe" de la qual formava part i què va liderar a la mort de son pare.

Val a dir que la seua primera actuació com a cantant va ser a la tendra edat de tretze anys substituint sa mare, prematurament morta.

dissabte, 4 gener de 2014

Miles Davis: concert del 29 de setembre 1972 al Philharmonic Hall NY.

Programa 240

El Miles Davis, un autèntic saltimbanqui del jaz, va variar constantment el seu estil, cercant no quedar-se enquadrat en un certa "gàbia" estilística. I a fe que ho va aconseguir.

Al programa de hui posarem un part del concert que, amb un renovat grup, després de desfer el darrer quintet que tants èxits li havia donat, incidia en un acostament a músiques com les de Sly i Jimmy Hendrix, però amb una forta decantació cap als aspectes rítmics i de percussió, amb un quasi oblit de qualsevol línia melòdica reconeixible

El concert es va celebrar el 29 de setembre 1972 al Philharmonic Hall NY.

Una nou volantí de l'inquiet Miles Davis que va sorprendre absolutament -un cop més- a la crítica "ortodoxa" del món del jazz i va descol·locar a moltíssims dels seus seguidors.

dissabte, 28 desembre de 2013

Pau Casals i El Pessebre-2

Programa 239

Poc més que afegir als comentaris fets a les anotacions en l'anterior programa.

Potser tan sols recomanar, molt calorosament, la visió d'un documental monogràfic, exceŀlent, fet per la TV3 sobre l'Oratori i les seues circumstàncies històriques, anomenat, molt certerament, "Un poema a l'exili".

Un bon complement per entendre millor l'obra de Casals, el personatge i les circumstàncies històriques de la seua elaboració car, contra el que el seu nom podria fer suposar, no és pas una oda al naixement de Jesucrist, sinó un crit desesperat per la pau mundial i la democràcia.

dissabte, 21 desembre de 2013

Pau Casals i El Pessebre-1

Programa 238

Les dates nadalenques i una certa informació llegida casualment, m'han fet recordar que aquest programa tenia un deute pendent: Pau Casals.

Va ser, sense cap mena de dubte -i ho és encara- el músic català més internacional que hi ha hagut mai. Sense perdre-li el respecte a gent com Granados, Falla i algú més, la seua personalitat multifacètica com a intèrpret genial, que fins i tot va variar la tècnica amb la qual es tocava el cello, la seua tasca compositiva i el seu compromís cívic permanent fins a l'ùltim instant de la seua vida, fan d'ell un personatge de coneixença imprescindible per a tots els qui ens sentem lligats a la música i la cultura catalanes.

La història del naixement de la idea i composició de l'Oratori "El Pessebre" al llarg de ni més ni menys que quinze anys, fan  d'esta obra cimera de la seua producció una fita imprescindible de visitar per part d'aquest programa.

Amb textos del seu amic íntim Joan Alavedra, originats per una tendra anècdota familiar, va ser l'obra que va omplir pràcticament la segona meitat de la seua llarga vida que, lamentablement, no es va veure culminada, per un any, per un retorn a la seua estimada i enyorada Catalunya, a la qual va jurar no tornar mentre la sangonosa dictadura de Franco estiguera dempeus. Tot un exemple de coherència i compromís cívic.

Escoltarem l'obra completa, pràcticament, repartida en dos programes.

dissabte, 14 desembre de 2013

Dones de jazz no vocal: Geri Allen - 3

Programa 237

En aquest programa, Geri Allen s'enfronta amb un desafiament enorme: l'interpretació de la "Zodiac Suite" de la seua admirada Mary Lou Williams, què vàreu poder escoltar a la pròpia Mary Lou en un programa anterior

Una tasca quasi èpica, que Geri Allen afronta amb solvència i respecte per la mestra admirada.

dissabte, 7 desembre de 2013

Dones de jazz no vocal: Geri Allen - 2

Programa 236

En aquest programa de hui, Geri Allen demostra la seua gran ductilitat per enfrontar-se, des de la seua erudició jazzística, a diverses formes d'interpretar el jazz, des de diverses escoles diferents, des de variades formes d'interpretar, demostrant que la història del jazz no té misteris per ella.

Potser per això alguns crítics l'han acusat de no tindre estil propi. Vosaltres jutjareu

dissabte, 30 novembre de 2013

Dones de jazz no vocal: Geri Allen - 1

Programa 235

Hi ha persones que a la història del jazz, per raons ben variades, resten una mica fora dels focus. És aquest el cas de  la nostra personatge de hui: Geri Allen.

Influenciada  inicialment per gent de l'avantguarda del jazz del 60, com Herbie Hancock o Chick Corea, a poc a poc i a base d'un constant treball d'investigació i recerca d'un estíl personal, ha aconseguit tindre una veu pròpia què, encara que poc estimada pel públic, és enormement respectada al món  professional.

Pianista, compositora, arranjadora i docent i investigadora de la història del jazz, la seua trajectòria ha caminat i camina per múltiples camins musicals, dintre del camp del jazz.

dissabte, 23 novembre de 2013

Dones compositores: Hildegarda de Bingen - 2

Programa 234


Acabem en aquest programa la ullada a la música i la vida de Hildegarda de Bingen, amb l'escolta d'una peça seua, musicalment bellíssima, escrita per convèncer al personal de les necessitats de la virtut -catòlica, clar- per aconseguir el premi del viatge celestial després de la mort.

Fem també una nova revisió a les circumstàncies vitals d'aquesta monja, fundadora del seu propi monestir, que al seu temps va esdevenir consellera de reis i grans senyors en temes no sols espirituals.

Una vida interessant i una música bellíssima i suggerent, que s'emfrontà a l'ortodòxia cirtescenc sobre com composar la música religiosa.

Hildegarda de Bingen   va ser una dona excepcional si es pensara en el món de hui. Imagineu-vos, doncs, una dona, monja, teóloga -clar-, filósofa, experta en botànica, fonamentalment centrada en les característiques medicinals de certes herbes, que parla de l'orgasme femení, compositora destacada i avanguardista i persona rebel front al conformisme de les autoritats civils i eclesiàstiques...al segle XII a la Renània, actual territori alemà.

dissabte, 16 novembre de 2013

Dones compositores: Hildegarda de Bingen-1

Programa 233

Dintre del cicle de dones compositores, hui li toca el torn a un personatge singular i de trajectòria vital, musical i intel·lectual interessantíssima, Hildegarda de Bingen.

Dona avançada al seu temps quant a inquietuds intel·lectuals i sabers
polifacètics -era experta en filosofia, herbes medicinals i botànica en
general i tota una altra sèrie de coneixements- i amb una característica
que la distingeix, les seues "visions", plasmades en diversos llibres què,
inicialment, varen estar a punt de costar-li l'excomunicació però que
per una oportuna intervenció papal passaren a ser textos de referència
religiós-culturals. Recentment s'ha fet una exceŀlent peŀlícula de Margareth von Trotta sobre el personatge.

En alguns casos, estes visions li varen donar peu a escriure música sobre
la base dels textos d'estes visions i amb una d'eixes peces hem fet el
programa present.

Musicalment, està enquadrada en l'anomenat "Cant Gregorià", però aportant interessantíssimes novetats com l'escriptura d'una sèrie de peces assimilables en molts aspectes al que, tres segles després, s'anomenarien autos sacramentals, insòlites a l'època.