dijous, 30 de novembre de 2017

Gary Peacock: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant"

Programa 406

Hi ha una famosa anècdota referida a Picasso que, més o menys, va succeir així. Una senyorona, d'estes d'abric de pell i ostentós collar de perles -ja m'enteneu- en una de les seues exposicions, ja octogenari, li va dir: "Aquestes coses seria capaç de pintar-les el meu net de cinc anys". Picasso, suaument, li va respondre: "Senyora, pare atenció al seu net. A mi m'ha costat més de vuitanta anys aprendre a pintar així".

Gary Peacock, nascut a un poblet d'Idaho en maig de l'any 1935, és a dir, amb 82 anys ara mateix i 81 quan va gravar la música què aneu a escoltar, en una entrevista que li varen fer en fer 80 anys, li varen preguntar que com era que a la seua edat estiguera sempre tan al dia i ell va respondre: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant".

El paraŀlelisme entre els dos personatges rau en això, en tindre sempre els sentits desperts, l'ull ben obert, l'orella sempre atenta a tot el que es fa per n'importa qui.

Gary Peacock, a més, en aquest disc, resultat del trio què va formar el 2014, després de formar part d'un trio amb Keith Jarrett -"Standards Trio" i Jack DeJohnette al llarg de  vora 25 anys, va decidir formar el seu propi trio, als 80 anys!, amb un parell de músics també més que veterans, el pianista Marc Copland, que comptava llavors 67 anys i el bateria Joey Baron, amb 60 anys en aquell moment. Afegiu-li un parell d'anys i eixa serà l'edat amb la qual estan ara mateix girant per presentar el disc què aneu a escoltar hui en les cançons que càpiguen, gravat en 2016  i tret al mercat en agost de 2017.

El disc, anomenat "Tangents" és una autèntica obra mestra de música, gèneres a banda, vull dir, no de jazz exclusivament, és MÚSICA amb majúscules, on la mestria, la sobrietat i la sensibilitat desborden. Realment la música que sona és tan perfecta, cristalina, indescriptible, amb notes què queden com penjant de l'aire en ocasions, que no trobe paraules adequades per a que es feu una idea sense sentir-lo.

Aquest comentari, doncs, va a ser així de breu. I sols un consell que ja done a l'emissió, si en aquests dies què venen vos pega per fer-vos un regal que pague la pena, feu-vos-el. La seua escolta vos tornarà amb escreix els euros que us haja costat.

Visca la veterania!

dijous, 23 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-2






Programa 405



En l'anterior programa ja varem fer un tast, molt breu, evidentment, de les coses que va fer el nostre protagonista de hui, Tōru Takemitsu. Una mena d'esponja musical capaç d'abastar en la seua síntesi des de la música antiga monòdica del món occidental, fins les més agosarades avantguardes del moment, de John Cage a l'anomenada "Segona escola de Viena".

Al programa de hui anem a continuar amb aquesta breu ullada a l'amplíssima producció i els diversos estils que va conrear aquest japonés universal. Sens dubte el músic oriental -i occidental- que millor ha sabut barrejar les músiques del seu país i, en certa mesura, de la música asiàtica, amb la tradició musical occidental.
 
La seua música sembla estranyament semblant a Debussy i Olivier Messiaen en les seves harmonies i textures, però són molt diferents en el seu efecte. En comptes de la sensualitat de Debussy, hi havia alguna cosa cristal·lina en la forma en què la música de Takemitsu es va desplegar.


El viatge compositiu de Takemitsu és fascinant, ja que la seva relació amb la música occidental i les seves tradicions musicals nadiues mostra quina limitació tenen les categories d'est i oest quan es tracta de pensar sobre el desenvolupament de la música al segle XX.


Una de les partitures circulars o corones de Takemitsu
Com un exemple molt expressiu d'aquest viatge artístic caldria destacar les anomenades "Partitures Circulars", o "Corones" clarament influenciat per les ja anomenades avantguardes occidentals en quant a la forma d'"escriure" les partitures. Si veieu l'exemple que us pose, què és la primera pàgina de l'obra Corona II per a orquestra de cordes on, curiosament, no utilitzant-se cap instrument alié a la tradició cultural occidental, l'ambient resultant té un evident "alé" orientalista.

Takemitsu ha influenciat fortament als músics, no sols japonesos, que han vingut després i que tracten de entendre i assimilar la música de tot arreu.

Si us plau, no deixeu d'escoltar més coses d'aquest enorme revolucionari de la música, per exemple ací, tenint les oïdes i l'ànima ben oberta, sense deixar que les barreres conceptuals de la nostra formació sonora occidental ens deixen perdre les sensacions que la seua música ens transmet.

dijous, 16 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-1

Programa 404

En la història de la cultura universal, els moviments dels pobles al llarg i ample de la superfície d'aquest planeta nostre, la comunicació -voluntària o forçada- per raons de supervivència, guerres o comerç, ha estat una constant de la Humanitat.

En el cas de Tōru Takemitsu, lamentablement, va ser una guerra la que va produir un singular cas de fusió musical què, afortunadament per a tota eixa Humanitat, va ser ben entesa a tot arreu del Món.

En efecte, traumatitzat pel drama que va patir ell i el seu poble per la Segona Guerra Mundial, allistat obligatòriament a l'exèrcit japonés, va odiar de ben jove tota la música de la seua terra, que ell associava al militarisme, la dictadura i la tragèdia. Però, de vegades, les coses passen sense que els pobres éssers humans què som tinga'm la capacitat d'influir en l'esdevenir de la realitat. En efecte, una llarga malaltia en acabar la guerra, que el va tindre hospitalitzat al llarg de varis anys, va fer que una de les distraccions que tinguera fos escoltar la ràdio, la ràdio de l'exèrcit nord-americà, què governarà el seu país amb un executiu militar d'ocupació al llarg de set anys.

Afortunadament aquella ràdio no tenia manies estilístiques al respecte de la música...occidental, i posava tant jazz, com música lleugera o clàssica en totes les seues vessants, en un intent d'"occidentalitzar" el país, de "civilitzar-lo" a la manera del "american way of life". Però la sensibilitat musical del nostre protagonista de hui li va fer que l'escolta de la música culta que s'emetia, anara amarant-lo, a poc a poc, inclinant-lo sobretot a la música dels impressionistes i les avantguardes que, al començament del segle XX, estaven transformant profundament les formes musicals, amb especial influència de la que s'anomenà "Segona Escola de Viena", amb els seus experiments atonals, dodecafònics i demés.

A començament dels anys '60, i amb una formació musical autodidacta, Takemitsu va començar a entendre que la música del seu país tenia coses que aportar, i va començar a composar coses on els instruments japonesos més populars començaren a tindre un paper cada cop més preponderant, no integrant-se dintre de l'orquestra típica occidental, sinó agafant un paper protagonista a la manera en que hi havia composicions per a piano solista, o trompeta solista, etc. a la música occidental. I es va produir el miracle.

A partir d'eixe moment va entendre que la cultura del Japó no era, necessàriament, la militarista, imperial i opressora, que hi havia una rica cultura popular musical que calia "revitalitzar". En el seu cas, l'ample coneixement de les avantguardes "occidentals" -de l'electroacústica a John Cage, Messiaen o Debussy- va barrejar-se a les seues composicions i va produir-se l'afortunada fusió.

Compositor prolífic i, fins i tot "de moda", afortunadament, va començar a ser cridat per la indústria cinematogràfica, tant japonesa com nord-americana, arribant a fer la música de més de 100 pel·lícules (entre elles la coneguda "Ran", d'Akira Kurosawa). Però la seua prolífica tasca no es va limitar a les bandes sonores i també té una extensa obra, diguem-ne simfònica per simplificar. És esta la què anem a escoltar al llarg d'un parell de programes.

Com que la seua biografia vital i, sobretot, musical, és molt extensa i variada, amb giravoltes infinites, vos recomane que llegiu els enllaços que vos pose per ampliar el coneixement d'aquest excel·lent, innovador i creatiu compositor japonés. Vos sorprendrà l'amplària dels seus camps de treball i les seues troballes d'autèntica i original fusió musical entre orient i occident.

dijous, 9 de novembre de 2017

Un canvi radical. John Coltrane i el free-jazz

Programa 403

En l'anterior programa, dedicat al "A love supreme", un disc capital en la discografia -i en la vida- de John Coltrane, ja varem comentar-ho, i als enllaços, gent més autoritzada que jo, comentava el que eixe disc havia suposat per a la història del jazz. El disc és una mena de frontissa entre el ahir i el demà del jazz, començant a entrar en un camí que cinc anys abans havia encetat Ornette Coleman amb el seu disc "Free-jazz".

Al disc que aneu a escoltar -si manteniu la calma i tractant de contindre les ganes d'apagar la ràdio, si us plau- anomenat "Ascension" el John Coltrane es va capbussar sense complexes per eixe camí. El disc suposa un trencament radical, frontal i sense complexes en una via on les normes habituals del jazz -ritme, melodia, swing,...- varen botar per l'aire i en una improvisació col·lectiva de poc més de quaranta minuts!! d'una formació atípica, un octet de cinc saxos, incloent-hi al propi Coltrane, dues trompetes, dos contrabaixos, bateria i piano -aquests dos els habituals en eixa època: Elvin Jones i McCoy Tyner.

Recordeu que, en aquells moments, els anys 60 del segle passat, la lluita pels drets dels afroamericans als EE.UU., un cop fracassada en gran part la via pacifista de Martin Luther King, assassinat, aparegué un corrent radical anomenat les "Panteres negres" i una línia ideològica , el "Black Power", que amb dos líders assenyalats, Malcom X i Àngela Davis, plantejava la lluita directa, armada si calia, per fer valdre els drets que existien en les lleis però que no es reflectien en la vida diria de la població negra. Coltrane estava decididament a favor d'eixa via de reivindicar la "negritud" i la va expressar en la forma més genuïna per a ell, la música i el seu saxo.

De fet, el free-jazz va ser adoptat per esta corrent política com la "SEUA" música. Una música absolutament no convencional, brutal, radicalment atonal, on es reflectia la rabia i la frustració que sentia la població negra. I això és el que aneu a escoltar, rabia, soroll aparentment inconnex, un John Coltrane que feia semblar al seu saxo un instrument polifònic, portant-lo quasi fora de la seua escala de sons, acompanyat per un grup de músics de primer nivell que es pujaren a eixe carro.

Al seu moment, la crítica i molts afeccionats la rebutjaren violentament. El temps, però, ha col·locat les coses al seu lloc i, si bé és un camí que va demostrar prompte una sèrie de limitacions per a progressar musicalment, la seua petjada ha restat, de vegades soterrada, de vegades explícita, en l'evolució del jazz de hui.

dijous, 2 de novembre de 2017

John Coltrane. Música i misticisme: A Love Supreme

Programa 402

Les fites en la història de la música solen ser escasses, per això ho són. Al món del jazz, malgrat la curtedat de la seua història, els moments on un músic li fa canviar el rumb en són ja varis. Podem esmentar l'aparició dels primers discos de Louis Armstrong, el concert de Duke Ellington en Monterrey l'any 1960 (al programa, per error, dic que va ser el 1959) o els seus Concerts Sacres, el "Kind Of Blue" de Miles Davis, i altres més, no massa.

Entre eixos altres està el disc la música del qual aneu a escoltar hui, "A Love Supreme" de John Coltrane. Gravat en desembre de 1964,  tres anys abans de la seua sobtada mort, no és sols, segons la crítica especialitzada, el seu millor disc, on es mesclen totes les èpoques que va passar, des del hard-bop de la seua època inicial, passant pel jazz modal, amb la seua destacada participació en el "Kind Of Blue", i acabant per les primeres espurnes del free jazz, que no va poder desenvolupar a causa de la seua desaparició, malgrat que encara va poder gravar un disc totalment de free-jazz "Ascension"què posarem en algun altre programa Però, com hem dit, el disc no és sols un disc d'una música personal, és tota una declaració mística de principis on les influències rebudes per les persones més pròximes a ell, la seua família, catòlica fervent, la seua primera dona, musulmana practicant i, molt destacadament, la seua segona dona, música també, pianista i compositora, musulmana però molt influenciada per les místiques orientalistes, tant de moda a l'època. Recordem que es trobem, en eixos anys, amb la revolució hippie.

De totes eixes influències, John Coltrane, va formar la seua pròpia "mística", amb la creença en un Deu, però sense decantar-se clarament per cap dels diferents "deus". Ell mateix va dir que no entenia molt bé com es podia parlar de Deu de tantes formes diferents. De fet va tractar d'aclarir el tema dirigint-se a la gent que l'escoltara i amb un poema místic, "traduït" en música al quart moviment "Psalm".
Nota als oients(baixeu i podreu llegir-la en gran)

Poema (baixeu i podreu llegir-la en gran)


Dividida en quatre parts, a l'estil d'una suite: "Acknowledgement" que inclou el mantra que dóna nom a la suite, recitat per ell mateix i que dóna nom al disc), "Resolution", "Pursuance" i "Psalm", és una música per ser escoltada tranquil·lament i més d'una vegada. Tractant d'aprofundir en ella, deixant també, per contra, que ella penetre en nosaltres. Al disc l'acompanyen el membres del quartet d'aleshores Jimmy Garrison al baix, Elvin Jones a la bateria y McCoy Tyner al piano, amb col·laboracions puntuals d'Art Davis i Archie Shepp.

Com que no em considere capacitat per analitzar adequadament l'obra, vos propose alguns enllaços on gent més capacitada ho fa. Vos recomane molt interessadament la seua lectura, després d'una primera escolta.

- http://www.jotdown.es/2013/12/a-love-supreme-el-evangelio-segun-john-coltrane/

- http://www.tomajazz.com/perfiles/kahn_ashley_als.htm

http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/2016/09/dos-mestres-indiscutibles-thelonius.html

dijous, 26 d’octubre de 2017

O3 jazz trio: Joan Benavent amb Erik Ineke i Matt Baker

Programa 401

El punt d'encontre que és per als músics de jazz a València i rodalies l'Alqueria Coca, al costat de Sedaví i cau del col·lectiu  SEDAJAZZ, ens deixa de vegades produccions sorprenents com la del programa de hui.

Un músic valencià, el Saxo Tenor Joan Benavent, s'ha decidit a publicar un disc sota la seua direcció i amb la majoria de composicions pròpies, acompanyat de dos enormes músics, el veterà bateria holandès Erik Ineke, que amb 70 anys sona com si tinguera vint i un contrabaixista, Matt Baker, amb una enorme formació musical, jove membre de l'Orquestra del Palau de les Arts de València (en la tria que varen fer Loorin Maazel i Zubin Mehta), membre de diversos grups de cambra de música clàssica...i amb una enorme sintonia amb el jazz, aportant el seu coneixement dels clàssics de la música i una sensibilitat i swing, quan cal, realment extraordinaris.

Amb eixos taulells Joan Benavent ha construït, a principi d'aquest any, un disc que amb la titularitat de "O3 jazz trio" anomenat "Opening" i amb una enorme llibertat creativa per a tots tres. Malgrat que cinc de les set composicions son seues i, supose, la majoria dels arranjaments generals, el disc es passeja per tots els sons del jazz contemporani, amb un parell de composicions molt conegudes al món del jazz, on ha comptat amb un combo que completaven el trio: el pianista Santi Navalón, el trompeta  Voro Garcia i el mestre del trombó Toni Belenguer, tots tres ja veterans i amb carreres consolidades -, i alguns d'ells amb programes dedicats a ells al "Camins de la música"- però que en l'ambient de l'Alqueria Coca no tenen mai, cap dels que s'acosta per allí, el més mínim problema en tirar una ma per a que un company -i normalment amic- puga plasmar les seues idees en una gravació. A destacar, al meu parer, les dues peces inspirades en Debussy i Granados, com a mostra de l'enorme ventall d'inspiració del Joan Benavent.

El disc, variat en quant a ambients, respira malgrat això una "unitat d'ambient" on les diferències d'estil entre una peça i altra s'entrecreuen amb naturalitat i sensibilitat, donant com a resultat una peça -una més- de la factoria SEDAJAZZ Records, d'excel·lent jazz que sona alhora contemporani i intemporal.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Iñaki Salvador: un pianista consagrat poc conegut per estes terres

Programa 400

Iñaki Salvador Gil ( 10 d'abril de 1962 ) és un pianista, arranjador i compositor basc que cursa estudis clàssics de Piano, Acordeó, Harmonia, Contrapunt i Fuga. En el camp de la música moderna i el jazz és bàsicament autodidacta, havent rebut seminaris de músics amb Dave Liebman, Richie Beirach entre altres i havent cursat també els darrers graus al Taller de Músics o l'Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona, als anys 80.

Atret també pel teatre ha compost vàries  peces per acompanyar representacions, una de les quals és la que aneu a escoltar hui.

Es tracta de la música feta per a la transcripció teatral que el grup Tantaka Teatroa -i que vaig tindre la sort de poder veure a València feta per la gent d'Albena Teatre fa almenys 20 anys amb un pianista valencià, Ricardo Belda- va fer de l'obra de Alessandro Baricco "El pianista de l'oceà".

Feta amb una gran sensibilitat, d'acord amb el clima de l'obra i del muntatge teatral, fa poc he tingut l'oportunitat d'aconseguir-la i no he pogut resistir la temptació de posar-vos-la. No volia quedar-me per a mi el plaer de l'escolta.

Pianista de carrera consolidada i professor actualment al conservatori del Centre Superior de Música del País Basc, Iñaki Salvador és un dels pianistes de jazz més estimat a l'estat. Vàreu poder escoltar-lo formant part del disc de Gorka Hermosa "Malandro" que fa no massa vaig posar-vos.

Gaudiu d'una música delicada i d'enorme qualitat.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Catalunya i Pau Casals: en moments de turbació

Programa 399

Com hem dit al programa, el fet de que el programa parle de música, no vol pas dir que qui el fa, és a dir jo mateix, visca en un núvol o en una torre de marfil on les coses que passen al món li siguen indiferents. No és la primera vegada que ho faig, però, en aquest cas, les coses ens toquen molt a prop i seria una irresponsabilitat per la meua part no fer-me'n ressò.

Si hi ha hagut una persona, un "homenot" que diria l'escriptor Josep Pla, que tant en el món de la música com en el de l'actitud cívica, democràtica i internacionalista, ha destacat per sobretot els demés al llarg del segle XX, eixe fou Pau Casals.

Ha estat i està reconegut unànimement per tots els seus col·legues músics de qualsevol instrument, com el millor violoncel·lista de la història, instrument al qual va dedicar-se i del qual va millorar enormement la tècnica per augmentar l'expressivitat que restava un poc amagada a l'orquestra. Gran director i autèntica figura mundial al seu temps i encara, gràcies a les gravacions existents.

Però la seua alçada com a persona cívicament compromesa amb la pau i la democràcia al món no ha estat menor que la seua alçada musical.

El 24 d'octubre de 1971, de mans de U Thant, probablement el darrer Secretari General de les Nacions Unides decent que hi ha hagut, Pau Casals, al temps que estrenava l'Himne de l'ONU, que se li havia encarregat, va rebre un emotiu homenatge per part d'una comunitat internacional que, mal que bé, amb l'ONU, troba l'únic instrument que té per tractar de evitar part de les guerres que al món hi ha.

En eixe acte, Pau Casals va fer un petit discurs que, com que al programa l'hem posat en l'àudio original, en anglés, el posem ara traduït al català.

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català, Catalunya, hui una província d'Espanya, va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.
"

Enllaços d'interés:
  
 (traduït íntegre en text superposat)


Pau Casals y la paz - 2011 (Imprescindibles) (Documental excel·lent emés per TVE) 


dijous, 5 d’octubre de 2017

Llegendes oblidades: Henriette Renié

Programa 398

La història de la música, com quasi totes les històries, han estat escrites per i per als homes. Vos assegure que és tremendament difícil trobar gravacions de composicions fetes per dones.

Supose que recordeu que fa dues temporades, després d'un llarga cerca de més d'un any, vaig dedicar eixa temporada a composicions de dones, amb alguna excepció.

En el món del jazz, on ara mateix a la indústria discogràfica li ix baratíssim fer un disc, es poden trobar certament gravacions de compositores i instrumentistes -menys- i de cantants hi ha per a parar un tren. A la música anomenada culta o clàssica, la cosa és molt més complicada.

I no es penseu que parle de compositores anteriors a l'aparició de les gravacions, la persona de la qual aneu a escoltar -i parlar un poc- va morir l'any 1956 als 79 anys, és a dir, va viure a cavall dels segles XIX i XX. En efecte Henriette Renié fa tan sols poc més d'un segle que va morir i, en vida, va ser una virtuosa intèrpret d'un instrument com l'arpa, que ella va saber treure del fons de l'escenari, al darrere de l'orquestra, per a posar-la al davant, com a protagonista.

Com que no hi havia quasi partitures per a arpa, es va dedicat a composar-ne i, per a tindre intèrprets, va escriure un mètode d'ensenyament de l'instrument, que encara s'utilitza. Segurament és allò pel que se la coneix més.

A cavall com vos he dit dels segles XIX i XX (18 de setembre de 1875, Paris - 1 de març de 1956, Paris) la seua música , almenys a mi, em sembla un poc "passada de moda" amb tots els respectes, però és una música interessant i molt agradable d'escoltar. De fet, en vida va influenciar gent tan coneguda com Gabriel Fauré, Claude Debussy o Maurice Ravel, que l'admiraven, tant com a intèrpret com a compositora.

Però la forta revolució produïda al final de la seua vida i amb posterioritat, per les avantguardes -i el fet de ser dona, dada de la qual ella era molt conscient i reivindicant el seu lloc tota la seua vida- la va deixar al calaix de l'oblit. Sols darrerament, amb el fort moviment reivindicatiu produït en França envers els seus compositors, el seu nom ha eixit de nou a la llum.

Ací teniu, a part del programa, alguns enllaços a "youtube" amb música seua. Escolteu-la  que no us decebrà.

dijous, 28 de setembre de 2017

Ales Cesarini: la passió per les músiques

Programa 397

Hi ha gent que es dedica a la música per raons molt variades. Uns ho fan per guanyar-se la vida, raó més que suficient. Però en el món musical la gent sol demanar(se) quelcom més.

Segurament en el món del jazz, més que en les altres varietats, la passió per la música sol ser més intensa que en els altres camps de la música, amb les excepcions que calga.

Alessandro, 'Ales' Cesarini és un baixista italià que viu a València, molt a prop de qualsevol projecte que se li propose i membre de la colla de SEDAJAZZ. Ara, després de haver gravat més d'una trentena de discos com a acompanyant de gent tan diversa com la Sole, ex de "presuntos",  reggae, jazz amb la Kontxi Lorente i un grapat més, d'allò més variat, ens presentaens presenta, per fi, un projecte personal 'Nyabinghi'.

 "Nyabinghi" és un ritme ancestral africà amb certes similituds amb el reggae que es fa servir per a la seva pregària.La Orden Nyahbinghi és una de les primeres Mansions Rastafari. Siendo la més estricta, sosté el Regne Teocràtic d'Haile Selassie I, Déu en carn, Jesucrist en caràcter de Rei de Reis i Senyor de Senyors per a la Cultura Rastafari. (segons ens diu I.Ortega a la seua pàgina, distrito jazz)

La música que practica aquest contrabaixista, nascut a Roma, a part de les influències bàsiques dels seus professors primers, sona francament urbana, però el seu toc personal és molt notori. He tingut la sort de veure'l acompanyant a varis músics de jazz de per ací i sempre la seua participació ha estat discreta però eficaç. En definitiva un bon músic i un bon company per a la gent que acompanya.


En aquest disc, heterogeni com pocs dels que jo haja escoltat els darrers anys, tot de composicions seues, predomina el reggae, però l'alé jazzístic és notori.A més, una de les peces bàsiques del projecte de Cesarini és el cantant madrileny Payoh Soul Rebel (Sergio León), madrileny de neixement i valencià de residència fa anys, què porta, mai millor dit, la part cantant del projecte. Ex membre, entre altres varis projectes dels mítics Jah Macetas, deixa una petjada claríssima en el conjunt del disc, amb la seua personalíssima veu

Participen en el projecte gent com el pianista francés Baptiste Bailly i el valencià Alberto Palau, Pere Munera i Mariano Steimberg a la bateria i la percussió de David Gadea, el saxo de
Javier Vercher, promotor, productor i arranjadorla flauta d'Andrés Belmonte i la trompeta del gran Voro García, entre altres.El repertori són nou composicions signades pel duo Cesarini - Payoh Soul Rebel amb la contribució en 'Afro Dub' i 'Bui' de Santiago Peláez.Una proposta inclassificable que aconselle escoltar almenys un parell de vegades abans de formar-se una opinió. Confesse que la primera vegada que el vaig escoltar vaig acabar despistadíssim, però feu "l'esforç" d'escoltar-lo -encara que siga des de la web del nostre programa- i acabareu trobant-li el "click".

dijous, 21 de setembre de 2017

Un músic "passat de moda": Respighi

Programa 396

A la música, com a totes les arts, hi ha modes. Estes modes poden ser de llarga durada o efímeres. El compositor del qual aneu a escoltar música hui és un d'eixos fenòmens que, a començament del segle XX, va viure una època daurada, d'enorme popularitat, però del qual, cinquanta anys després, quasi ningú se'n recorda i les seues composicions no es programen.

Ottorino Respighi (9 de juliol de 1879, Bolonya, Itàlia - 18 d'abril de 1936, Roma ), va ser un compositor italià que va introduir el color orquestral rus i algunes de les violències de les tècniques harmòniques de Richard Strauss en la música italiana. Va estudiar al Liceu de Bolonya i després amb Nikolay Rimsky-Korsakov a Sant Petersburg , on va ser primer violista a l'Orquestra de l'Òpera. Dels seus mestres estrangers, Respighi va adquirir un domini del color i un interès per la composició orquestral.

Un concert "notturno" per a orquestra va ser interpretat exitosament al Metropolitan Opera House el 1902. Va composar algunes òperes, d'èxit més aviat sols a Itàlia, encara que això li va donar reconeixement i la titularitat el 1913 a l'Acadèmia de Santa Cecília a Roma com a professor de composició. Es va convertir en director del conservatori el 1924 però va renunciar el 1926.

Respighi va ser dibuixat pel clima sensual i decadent de la Roma representada pel poeta Gabriele D'Annunzio , i en les seves famoses suites anomenades "romanes" - I Pini di Roma ( 1923-24) i Fontane di Roma (  1914- 16) i Feste Romane ( 1929 especialment) va tractar de transmetre la subtilesa i el color de la imaginació del poeta.   

Musicòleg enamorat dels autors, sobre tot italians, del VXI, XVII i XVIII, així com del cant gregorià, Bach i altres mestres clàssics, va "respirar" en moltes peces l'aire de les velles danses o de Vivaldi o Monteverdi i va compondre tres conjunts de danses antigues i Àries . Una de les seves partitures més populars va ser el seu arranjament de peces de Rossini, La Boutique fantasque,(la Tenda encantada) produïda pels Ballets Russos de Diaghilev a Londres (1919).

Com a compositor d'òpera, la més coneguda siga, potser, La fiamma (1934), que transfereix l'ombrívola tragèdia noruega d'H. Wiers Jenssen (coneguda pel públic de parla anglesa versionada per John Masefield com La bruixa ). En una vena diferent i més subtil són la seva Lucrezia pòstuma (completada per la seva dona, Elsa, 1937), la segona mostrant l'interès de Respighi en el recitat dramàtic de Claudio Monteverdi , l'Orfeo del qual va transcriure gratuïtament per a La Scala de Milà, el 1935.

Al nostre programa Programa 206 podeu escoltar El pins de Roma, hui escoltareu altra peça de la trilogia, Les Fonts de Roma i un fragment de Les Festes Romanes.

Música un poc "decadent", si voleu, però de molt agradable escolta.

dijous, 14 de setembre de 2017

Un exercici de final de curs ben reeixit

Programa 395

Quan a la Sedajazz es posen a fer música, ben siga per músics professionals o per afeccionats, queda sempre patent l'interés i les ganes de abocar en les seues interpretacions el millor del que porten dins.

En aquest cas, com en ja tres discos anteriors, aneu a escoltar el resultat del treball d'una promoció d'alumnes (dones i homes), gravat per a que quede constància del seu esforç.

En la música que aneu a escoltar a aquest programa s'enfronten als grans clàssics del swing. Una col·lecció de peces fetes famoses per grans orquestres de ball del que s'anomenà "Lindy hop", que hui torna a estar d'actualitat per la seua senzillesa i per l'alegria que sura d'aquestes peces fruit d'autors i orquestres com les de Duke Ellington, Benny Goodman, Ray Henderson, Irving Berlin i un grapat més.

La interpretació és excel·lent, demostrant que l'esforç posat pels alumnes i el professorat, sota l'habitual direcció de Francisco Blanco "Latino" no ha estat debades.

Música alegre, encomanadissa, de la que fa que els peus no es puguen quedar quiets. Música per a que passeu una bona estona amb músics "desconeguts" per al gran públic, però que gaudeixen i ens fan gaudir de la seua gana de fer les coses bé i contagiar la seua alegria.

Endavant SEDAJAZZ!!

dijous, 7 de setembre de 2017

Viktorija Pilatovic: la sort de tindre la Berklee a València

Programa 394

De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.

L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més,  hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.

La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.

Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.

Hui presentem els dos primers discs de la  Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.


Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània. 
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.


 El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.


Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.

dijous, 27 de juliol de 2017

Grups que fan colla: Bill Evans Project & companys

Programa 393

És una cosa prou freqüent en el món del jazz que els grups duren poc de temps tocant junts. Les necessitats d'evolució, la manca d'acoblament o senzillament l'avorriment de tocar sempre el mateix amb els mateixos, fan que les agrupacions jazzístiques siguen prou efímeres.

Per altra banda, l'estímul de tocar amb qui no s'havia fet mai o quasi mai renovant-se interiorment i artísticament, o la simple oportunitat d'un contracte, fan que el món del jazz no es caracteritze per l'estabilitat. Potser el Modern Jazz Quartet siga l'únic grup que, en dues etapes i tan sols amb la variació d'un sol músic, haja durat quelcom més d'una quarantena d'anys tocant junts.

La música que aneu a escoltar hui és un clar exemple del que dic. Bill Evans, saxofonista (no confondre amb el pianista) i "leader" -a mitges- de la formació , Dean Brown, guitarrista de guitarra elèctrica, Darryl Jones, contrabaixista elèctric y el bateria Dennis Chambers, porten potser un parell d'anys o poca cosa més, tocant junts, però les seues trajectòries professionals (veure els enllaços) són d'allò més divers: jazz, clar, en totes les seues versions actuals (fusió, free, funkie,...), pop, rock, etc. Per exemple, el baixista va substituir un temps a Bill Wyman quan aquest deixà els Rolling Stones, altre tocà amb el grup que acompanyava Sting, altre en discos de la Cristina Aguilera...és a dir, uns bons músics als quals els cal treballar per guanyar-se la vida, però que, decididament, es defineixen com a músics de jazz, la música amb la qual es troben més a gust.

Per cert, varen actuar al Festival de València d'enguany, el 2017, com a part d'una gira per tot l'estat.

La seua música alegre, sona sòlida, professional. Personalment m'agraden més el baixista i el bateria, però es qüestió de gustos. En definitiva, una audició per a gaudir d'uns excel·lents músics en una actuació en directe de l'any passat a Lugano.

Amb aquest programa acabem la temporada 2016-2017 d'Els Camins de la Música. Espere haver tingut encert en la tria dels programes, encara que ja sé que, amb l'enorme varietat de músiques que pose, algunes hi haurà que no us agraden. La idea, ja sabeu, és fer-vos obrir la sensibilitat musical en moltes direccions.

Bon estiu, una forta abraçada a totes i tots i fins setembre.

dijous, 20 de juliol de 2017

La joventut d'una veterana: Sofia Gubaidulina

Programa 392

Avui anem a escoltar música d'una autora què ja havíem programat.

Sofia Gubaidulina, que ara en té 85 anys, empentada pel seu afany de renovació, ha estat, sobretot des que va eixir de Rússia i es va anar a viure a Alemanya, una autèntica màquina de composar, amb encàrrecs dels quatre punts cardinals.

La peça que aneu a escoltar hui "El Cant del Sol", està basada en un text de Sant Francesc d'Asis, encomanada pel seu amic íntim, el violoncel·lista Mstislav Rostropovich per al seu setantè aniversari.

Peça coneguda a tot arreu a la seua època -i ara- sembla que va ser la primera obra literària escrita en llengua vulgar, no en llatí, en tota Itàlia. El misticisme  del text del sant d'Asís quadra perfectament amb la coneguda fervent religiositat de l'autora.

Com que als anterior programes dedicades a la Gubaidulina ja varem fer una ampla ressenya de la seua biografia no anem a dir més. Tan sols recomanar-vos que escolteu la peça en un lloc tranquil i sense que res altere l'ambient que vos envoltarà en sonar la música d'aquest "Cant del Sol". Pura espiritualitat i sensibilitat musical. Una música angelical.


dijous, 13 de juliol de 2017

Un ilustre desconegut per estes terres: Dave Grusin

Programa 391

 Dave Grusin va nàixer a Littleton, Colorado el 26 de juny de 1934

Un dels deu millors productors de la seva generació, Dave Grusin és possiblement més reconegut com a artista de jazz i fundador de la prestigiosa firma discogràfica GRP. Graduat de piano a la Universitat de Colorado el 1956, va créixer amb un fons de música clàssica, el seu pare, Henri Grusin, va ser un violinista professional.

Inicialment va ser el director musical d'Andy Williams, tocant piano en més d'una mitja dotzena d'àlbums dels més venuts del cantant. Durant eixe període, Dave Grusin també va gravar tres LP de jazz per a Epic i Columbia.Va desenvolupar una reputació com l'home a cridar quan un projecte discogràfic s'enganxava o requeria alguna cosa més, treballant com a arranjador, director o productor. No obstant això, el seu principal enfocament des de finals dels seixanta en endavant va ser en la composició per a la pantalla alhora que composava sintonies i temes per a alguns dels millors programes televisius.

Als anys setanta va començar a treballar amb el productor / enginyer Larry Rosen, que va reunir àlbums per a joves artistes de jazz en Blue Note i CTI. Dave Grusin va tornar a ser el protagonista com a artista amb el disc "Discovered Again", seguit l'any següent per "One of a Kind". Aquests incloïen algunes de les seves pròpies composicions i van definir el to per a un jazz amb molts elements electrònics que complementen els acústics, situant-lo al capdavant del moviment de jazz de fusió.

A la dècada dels vuitanta va començar la seva carrera daurada amb les bandes de peŀlícules com la que escoltareu el programa, "The Fabulous Baker Boys", guardonada amb un Grammy a la BSO o "The Graduate".

El 1982, juntament amb Larry Rosen, va formar l'empresa discogràfica GRP, i va produir una gran quantitat d'àlbums de jazz orientats a la fusió per a àlbums d'intèrprets innovadors. Amb un enfocament en la llibertat artística, GRP va ser pioner tant en l'enregistrament digital com en els discs compactes gaudint de l'èxit artístic i financer.

La dècada dels noranta va representar una línia divisòria en la carrera de Dave Grusin com a músic, amb el retorn al piano acústic i quatre aclamats àlbums d'homenatge a Gershwin, Ellington, Mancini i Bernstein. GRP es va vendre a MCA l'any 1991, però Dave Grusin es va mantenir en la direcció.

En el nou segle, amb un freqüent col·lega, el guitarrista Lee Ritenour, va publicar una melodiosa barreja de clàssics, folk i jazz sota el títol "Two Worlds". Va afegir un nou Grammy a la seva col·lecció el 2003 per arranjar un CD de James Taylor, i el 2004 va treure el seu primer enregistrament de la música de piano solista durant quatre dècades, "Now Playing", una col·lecció de temes propis de pel·lícula.

La carrera musical de Dave Grusin s'ha distingit per un domini d'una variada gamma d'estils, contrarestat per un toc al piano que fa que la seva signatura del teclat sigui totalment única.

dijous, 6 de juliol de 2017

Jean Sibelius: un compositor conegut en un aspecte poc conegut

Programa 390

Un poc allunyat de la línia d'aquest programa, hui anem a posar-vos música d'un compositor prou conegut, sobretot per la seua suite "Finlàndia". En efecte, es tracta de Johan Julius Christian Sibelius.

Compositor no massa prolífic a causa de la seua costum de retocar fins  a l'infinit les seues obres, de manera que en té un fum de peces per acabar a la seua biblioteca, va conrear pràcticament tots els gèneres, des de la música de cambra a la coral fins a l'òpera. Però també es va dedicar a fer algunes composicions de música incidental, és a dir, música per ambientar una obra de teatre, sense que això implicara fer una òpera. És a dir, l'obra de teatre es representa tal qual, i la música, com es fa a les pel·lícules a l'actualitat, crea l'ambient sonor de la representació. Costum lamentablement perduda al llarg del segle XX. La música que aneu a escoltar hui és una mostra -segurament la més coneguda- d'aquest gènere, l'escrita per l'òbra "La tempesta", de Shakespeare.

El poema simfònic Finlàndia (1899, revisada el 1900) va ser prohibit en el seu moment per les autoritats russes tsaristes perquè suscitava un gran fervor patriòtic entre la població.

El pobre Sibelius va viure en temps difícils que van convertir la seva música en alguna cosa que no era. Va néixer a Rússia i parlava suec, cosa molt dura d'admetre per als finlandesos. Al cap i a la fi, és un heroi nacionalista. Quan Sibelius va arribar de la perifèrica Hämeenlinna a la lleugerament menys perifèrica Hèlsinki, un grapat d'intel·lectuals s'havien inventat la gran idea d'una cosa anomenada Finlàndia.

Si la Primera Guerra Mundial, i l'establiment d'una república finlandesa independent, s'hagués vist seguida de diverses dècades de pau, i d'una autèntica llibertat política, Jean Sibelius podria haver continuat molt feliçment com un símbol públic de la independència cultural i política finlandesa . Entre 1919 i 1926 va completar, de fet, les seves dues últimes simfonies, així com l'imponent i inigualable poema simfònic Tapiola (El déu del bosc), tres èxits absolutament dignes dels seus trenta anys anteriors com a compositor. Al gran nombre de directors d'orquestra que estaven esperant ansiosament la seva Vuitena Simfonia els responia enigmàticament a totes les seves preguntes sobre la data en què quedaria completada. No va arribar a veure la llum.

dijous, 29 de juny de 2017

Perico-Zappa, una mescla explosiva

Programa 389

Segurament el nom de Perico Sambeat siga el del personatge més anomenat en aquest programa, i amb raó. Amb discos protagonitzats per ell o com a col·laborador -sempre va on li criden- el seu nom sempre està enmig de totes les propostes més novedoses i arriscades.

En primer lloc crec que és, sens dubte de cap gènere, el millor músic de jazz que hi ha en el territori hispànic. En segon lloc segurament és el més valent, no hi ha cap desafiament que el tire enrere, tant se val orquestrar els concerts sacres de Duke Ellington -escrivint en alguns casos DE OÏDA DIRECTAMENT DEL DISC per manca de partitures editades. En tercer lloc perquè, com dic al programa, és, com David Bowie va ser al món del rock, absolutament camaleònic i després d'un disc com el anterior "Voces", amb una big band i un so característic d'aquest tipus de formacions, es despenja amb un homenatge a Frank Zappa. 

Això sí, per si mancava alguna cosa, treballant-se els arranjaments ell a soletes, car, sorprenentment, sembla que no hi ha quasi ninguna partitura editada del Zappa, amb un selecte grup de músics valencians que, un cop més, demostren que el seu nivell ha arribat als de qualsevol dels que circulen als circuits mundials. Si foren nord-americans el seu nom estaria a l'alçada de qualsevol dels qui ara son "estreles".

Afortunadament, l'afició pel jazz al País Valencià va arrelant-se cada cop una miqueta més, gràcies a la dura i silenciosa tasca de gent com el de l'amo del Jimmy Glass, que sembla va ser l'impulsor d'aquest disc suggerint-li al Perico la seua realització després d'una actuació al que no dubte en anomenar el "Jamboree Valencià".

En definitiva, passeu-se un d'aquests pel Jimmy Glass o per qualsevol de les actuacions que enguany han "explotat" per tota València i, per supossat, feu-vos amb el disc del Perico i escolteu-lo atentament. Del funkie al rock. Del classicisme al free-jazz. Teniu on triar i, com a propina, escoltareu a Zappa.

dijous, 22 de juny de 2017

Un monument de la música (i del Jazz) el Kind of Blue de Miles Davis

Programa 388

 1959 va ser l'any en què determinats crítics musical varen sentenciar: “El jazz està mort”.

Sota aqueixa làpida ontològica de proporcions nietszcheanes l'avantguarda jazzística nord-americana s'alliberava per a ser. En tota l'expressió. Ser música, més enllà del seu fonament, de la tradició. Mai com llavors es va registrar una efervescència creativa tan diversa i transcendent en els anals del jazz. Una efervescència concreta: cinc dels àlbums que van ser gravats o ben llançats en aqueix any van xifrar les rutes de subgèneres tan heterogenis com el free jazz, el jazz modal o el third stream (tercer corrent)...i el rock i la música d'avantguarda, la música electrònica i...

Aquests discs varen ser:

- Kind of Blue, Miles Davis

- The Shape of Jazz to come, Ornette Coleman

- Time out, The Dave Brubeck Quartet

- Giant Steps, John Coltrane

- Mingus Ah Um, Charles Mingus

Hui li toca al Kind of Blue. És un àlbum d'estudi de Miles Davis, publicat el 17 d'agost de 1959 a Columbia Records. Les sessions d'enregistrament d'aquest àlbum van tenir lloc als Columbia 30th Street Studio, a la ciutat de Nova York el 2 de març i el 22 d'abril de 1959. En aquestes sessions és presentava el sextet liderat per Miles Davis, amb el pianista Bill Evans, el bateria Jimmy Cobb, el baxista Paul Chambers i els saxofonistes John Coltrane i Cannonball Adderley. La producció va anar a càrrec del mag Teo Macero i Irving Townsend.

Després de la inclusió de Bill Evans en el seu sextet,un music blanc en un grup de negres, cosa que li va molestar prou a John Coltrane, Davis va seguir experimentant el jazz modal tal com ja havia començat a fer a Milestones. Bill Evans va presentar a Miles a compositors clàssics, com Bela Bartok i Maurice Ravel, els qui utilitzaven harmonies modals en les seues composicions. Davis també es va basar en el seu coneixement de les qualitats modals en el blues. L'àlbum és basa totalment en l'estil modal en contrast amb els seus treballs anteriors en l'estil Hard Bop i els seves complexes progressións d'acords i improvisacions.

Malgrat certes diferències en els xifres, Kind of Blue ha estat citat per molts crítics com l'àlbum més venut de Miles Davis, i també com l'enregistrament de jazz més venut de tots els temps. El 7 d'octubre de 2008, l'àlbum va ser certificat com a quàdruple platí en vendes per la Recording Industry Association of America (RIAA). També ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps i l'obra mestra de Davis, i ha estat classificat en els primers llocs dels llistes de "millor àlbum" de gèneres dispars.

La influència de l'àlbum en la música, incloent-hi el jazz, el rock i la música clàssica, ha portat els escriptors de música a reconèixer-ho com un dels àlbums més influents de tot el temps. El 2002, va ser un dels cinquanta enregistraments escollits aquell any per la Biblioteca de Congrés dels EUA per ser afegit al "Registre Nacional d'Enregistraments".

És un àlbum que no es pot escoltar una sola vegada, cal fer-ho vàries vegades per descobrir tota la seua riquesa, les harmonies de Evans, les meravelloses improvisacions de Coltrane i Adderley i, per suposat, les màgiques intervencions de Miles Davis, junt amb la ma mestra del productor Teo Macero.

Un clàssic entre els clàssics de qualsevol classe de música. Una obra mestra definitiva i una peça que va influenciar, influència i influenciarà tota la història de la música. De qualsevol tipus de música. Una obra cabdal.

dijous, 15 de juny de 2017

Dues mostres de música minimalista: Philip Glass i Michael Nymann

Programa 387

Disc: Sonic.Art Saxophone Quartet - Philip Glass & Michael Nyman Works for Saxophone Quartet

La formació d'un quartet de saxòfons, sent aquesta una configuració per a la qual no hi ha repertori "clàssic" ( l'instrument es va inventar a mitjans del XIX ), denota un amor per la música contemporània, per les avantguardes. També un esperit inconformista. Les bandes militars i els circs i, més concretament, els pallassos, van popularitzar l'instrument fins que es va incorporar a músiques com el "jazz" i el "blues" per a assentar-se com un dels sons més recognoscibles de la música contemporània.

El Sonic.Art Saxophone Quartet es va fundar el 2005. En aquest temps s'han fet un lloc en els calendaris de les millors sales de concerts i han col·laborat amb molts compositors que han contribuït a engrandir el repertori. Integren el quartet Ruth Velten (saxo soprano), Alexander Doroshkevich (saxo alt), Annegret Schmiedl (saxo baríton)i el saxo tenor l'ocupa Adrian Tully, en una barreja de nacionalitats que es varen trobar a Berlin, tirant endavant el projecte.

Tornant al repertori del disc, tenim en ell tres obres, dues de Glass i una de Nyman. Escoltarem una de cadascú, no hi ha temps per a més, deixant arraconada l'adaptació de la música de "Mishima" per ser més popular.

El quartet per saxofons de Philip Glass és una cosa posterior a "Mishima" i va ser escrita pel seu autor el 1995, primer com un concert per a quartet de saxòfons i orquestra i, gairebé immediatament, reduïda per la seva interpretació exclusivament pels vents. Consta de quatre moviments. El primer d'ells presenta una d'aquestes característiques melodies del seu autor que semblen quedar inacabades quan entren en el cicle de repeticions. No obstant això, i aquest és el gran mèrit d'aquest tipus de música, després d'unes quantes iteracions, veiem el conjunt en perspectiva i tot encaixa. Tot i ser un moviment d'uns cinc minuts de durada, no és en absolut uniforme es poden distingir fins a sis seccions independents dins del mateix sent la cinquena una variació de la melodia inicial. El segon moviment del quartet és pura energia i està ple de sentit jazzístic. Probablement és una de les obres de Glass més properes a l'estil de Terry Riley un poc lluny del Philip Glass més popular. També ens sembla molt encertada la inclusió d'aquesta obra en aquest moment del disc ja que és la transició perfecta cap al següent autor, Michael Nyman,  amb una manera d'escriure què té punts en comú. El tercer moviment del quartet ens mostra un d'aquests moments d'inspiració de Glass en els quals encerta amb la tecla justa i ens ofereix una melodia excepcional. Tancant el quartet, tenim un últim moviment amb un estil plenament "nymanesc",  especialment si ho comparem amb alguns quartets de corda del compositor britànic.

Les "Songs for Tony" van dedicades pel músic al seu mànager i gran amic mort al començament de 1993. L'obra sembla condemnada a ocupar un segon pla per culpa de la seva existència "aïllada" com peça independent al marge d'un disc o una banda sonora i relegada a aparèixer en discos com aquest, en què es combinen obres de diferents autors. Una llàstima perquè mereix millor sort. Cadascun dels moviments funciona com una cançó en la qual els instruments del quartet gaudeix de paper solista com si d'una ària operística es tractés. El primer moviment és una joia plena de ritme de la qual sorgeix una melodia intensa. És, en realitat, una transcripció d'una obra composta un any abans per Nyman titulada "Mozart on Mortality". El segon moviment és una adaptació d'una de les composicions de la banda sonora d' "El Piano", últim gran contracte que Tony Simmons va aconseguir per Nyman abans de morir. El tercer moviment és una lenta i emotiva peça que el compositor tenia guardada per a una ocasió especial i va ser rescatada per aquest memorial. Tancant l'obra tenim una composició que el músic va escriure just després de rebre la trucada telefònica que li comunicava la mort de Tony, en  un to prou lúgubre, perfectament explicable.

Tant Glass com Nyman són autors més que consagrats però les obres incloses en el disc d'avui no són les més habituals dels seus repertoris (sí que ho seria "Mishima" en la seva versió per a quartet de corda) per la qual cosa ens sembla una recomanació molt interessant. El quartet de saxòfons és una agrupació al so del qual no estem massa acostumats però que cada vegada inspira més autors per escriure les seves obres en aquest format.

dijous, 8 de juny de 2017

La música popular valenciana es posa al dia. Spanish Brass Luur Metalls i Pep Gimeno "Botifarra"

Programa 386

Segons la coneguda frase de Duke Ellington, "sols hi ha dues classes de música: la bona i...l'altra." Culta? popular? Qui és capaç d'esbrinar hui en dia que és una cosa o l'altra?

La frase ve com anell al dit per el programa de hui. Música popular, pur folklore valencià, passada per les mans d'un compositor i músic, fonamentalment de jazz, però en realitat un músic integral -intèrpret, professor,  director, arranjador, compositor- en Ramón Cardo.

De currículum extens i dens, ha agafat a dos intèrprets, l'un de música folklòrica, el Pep Gimeno, i altres de música de cambra amb tendència a la interpretació de temes amb l'aire de la més rabiosa modernitat i de prestigi internacional, la Spanish Brass Luur Metalls i ha fet un còctel -una suite- on la tradició sura de forma evident, però on la modernitat de la concepció musical resulta la clau en la sonoritat del disc anomenat "Metalls d'Estil"

Ja ho faig al programa gravat, però torne a demanar-li disculpes al Pep Gimeno per haver tallat en l'emissió les parts de l'actuació en directe -menys una curta- on el "Boti" s'esplaia en contar acudits, contes, històries, etc, que són el "picant" de les seues actuacions. El temps de durada del programa m'obligava a fer això o a deixar fora d'emissió la música que és la funció i la "missió" què ens hem imposat en aquest programa.

Vos aconselle escoltar al "YouTube" més coses dels Spanish Brass (i del Botifarra, clar), per a que entengueu millor el que he esbossat abans quan parlava de la música d'ells. Vos ben assegure que, que ni els conega, quedarà encisat.

dijous, 1 de juny de 2017

La darrera trobada de dos mestres: Bill Evans i Jim Hall

Programa 385

El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.

Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.

A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.

Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.

Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.

Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.

dijous, 25 de maig de 2017

Herbie Mann i la seua flauta: Un instrument insòlit en el jazz

Programa 384

Així com és absolutament infreqüent veure una guitarra o un baix elèctric en una orquestra simfònica -encara que hi ha hagut algun cas- la flauta ha estat, i ho és encara, un instrument insòlit en el món del jazz.

De fet, si a qualsevol afeccionat al jazz li pregunteu per un flautista, o no contestarà o dirà el nom de Herbie Mann.

Músic polifacètic, mal·leable, compositor de bandes de pel·lícules i anuncis, acompanyant a grups de funk, rock, soul, cantants, productor...la seua activitat musical estricta, encara que no plasmada en una enorme quantitat de discos (aproximadament una vintena) va aconseguir una quinzena de discos d'or i catorze discos de platí, com una mostra de la seua facilitat per a connectar amb el públic. Però el nostre programa, com és sabut, està enfocat en gran part al jazz i és aquesta part la que anem a destacar.

Format musicalment en l'època del bop, va tocar amb la majoria dels músics d'eixa època als anys 50', encara que la música afrocubana sempre li va atreure i, de fet, és l'estil que més va conrear amb el seu grup.

Doncs bé. L'any 1961, encara amb la càrrega emocional que a Bill Evans li va produir la mort en accident del baixista Scott LaFaro, amb el qual formava una parella que s'entenia a la perfecció, va gravar el disc que aneu a escoltar pràcticament sencer,  en un exercici d'adaptació mútua -encara que, al meu parer, el pes de Bill Evans és major- de dos músics que varen tindre una carrera prou diferenciada en quant a estils, però que en aquest disc, anomenat "Nirvana", el nom de la primera cançó de la placa, composada per Herbie Mann, sembla que hagen estat tocant junts un grapat d'anys.

Lirisme, dolcesa, so avellutat. Una música que sona perfecta. Immillorable.

dimecres, 17 de maig de 2017

Un concert de plaça de poble amb un Mozart familiar

Programa 383

De vegades cal tornar a escoltar eixes peces mil vegades escoltades dels grans mestres. Ho fas i aleshores te n'adones del perquè s'escolten i es posen a les ràdios especialitzades -i fins i tot com a fons de pel·lícules...o anuncis.

Les dues peces d'un dels genis de la música occidental -que, com passa molt sovint, morí en la més absoluta de les misèries- que aneu a escoltar hui, crec que no cal ni presentar-les. Escolteu-les i veureu com, potser sense saber el seu títol, la música la teniu gravada en el moll dels ossos i es trobeu taral·lejant-la.

I és que els bons músics, els que anomenem genis o immortals o coses semblants, no solen ser-ho per casualitat i tres o quatre segles després la seua música sona tan fresca i amena com el primer dia.

És per això que he anomenat aquest programa "Un concert de poble", perquè als concerts de poble es solen posar peces conegudes, de forma que la gent les puga seguir mentalment. Tant se dóna que siga un pas-doble com, en aquest cas, una peça immortal.

Gaudiu-ho!

dijous, 11 de maig de 2017

Una alenada d'aire fresc, truncada: E.S.T.-2

Programa 382

Al programa de hui aneu a escoltar anem a escoltar -vaig tindre una errada en la locució- part de les peces del disc "Viaticum", gravat el 2004 i publicat el 2005, que va suposar un enorme pas endavant en la trajectòria dels E.S.T. i que va tindre una gran repercussió a Europa.

Com a part de la gira de presentació es va fer una actuació el 19 d'abril de 2005 al Columbiahalle de Berlín.

Ja en aquell moment la seua música començava a cridar l'atenció de la crítica especialitzada nord-americana, anomenant-los com els "Keith Jarret europeus (?)". En tot cas, a la noticia sobre la mort del seu lider al NYT, el comentarista afegia que "El seu anonimat a Amèrica estava potser a punt de ser trencat".

Dotze discs d'excel·lent música sembla que no havien estat prou per a demostrar tot el que portaven a dins per a la crítica dels EE.UU.!!

En tot cas l'actuació que aneu a escoltar -el fragment d'actuació, car l'actuació va durar vora dues hores- és una excel·lent mostra de per on havien caminat des del seu primer disc, allà pel 1993. I havien caminat depresa.

Llàstima que la seua mort trencara un camí ple de promeses. Els seus dos companys, el bateria Magnus Öström i el  contrabaixista Dan Berglund ,
acompanyats per altra gent dels països nòrdics i invitats de luxe com Kurt Rosenwinkel, Jamie Cullum (guitarres) i la Royal Conservatory Symphony Orchestra, varen treure el 2013 un disc homenatge amb la música de l'E.S.T. en format de suite, que és una autèntica preciositat.

Descanse en pau Esbjörn Svenson i gràcies pel que ens vares deixar.

dijous, 4 de maig de 2017

Una alenada d'aire fresc, truncada: E.S.T-1

Programa 381

El jazz és una música universal ja en aquest moments. Just per això, a part del fet de que s'anomena jazz a quasi tota la música que no és fàcilment classificable i fins i tot la que ho és, com el flamenc, l'aparició de músics de jazz és com una mena de gernació de bolets on qualsevol músic que tinga com a base la improvisació en la seua creació va al sac de l'etiqueta de jazz.

És evident el seu origen afroamericà, una de les poques coses  que queden clares, però l'arbre del jazz ha crescut tant, té tantes branques que, moltes vegades, és difícil distingir el gra de la palla.

En el cas dels músics que anem a escoltar hui, l'Esbjörn Svensson Trio, la tradició musical centreeuropea s'uneix, amb tota naturalitat -i sensibilitat- a la afroamericana.

En la música de l'E.S.T. es poden resseguir perfectament tant els trets de la música del jazz nord-americà de més avantguarda (Davis, Ornette Coleman(1)(2),...) i la sensibilitat del Bill Evans, influència reconeguda pel propi pianista i lider, com de la música d'avantguarda dels impressionistes dels començaments del segle XX (Debussy, Satie,...) y  de les innovacions europees posteriors (segona escola de Viena). Tot això ben barrejat amb una sensibilitat nord-europea, que resulta palesa per a qualsevol orella acostumada a escoltar jazz, varen donar lloc a un grup, l'E.S.T., què, malgrat mantindre en les sigles les inicials del lider i teclista Esbjörn Svensson, funcionaven amb un esperit col·lectiu, de forma que les peces van signades, sistemàticament, pels tres components del grup: el propi Esbjörn el bateria Magnus Öström i el  contrabaixista Dan Berglund.

L'aparició del seu primer disc,  When Everyone Has Gone, (part del material què aneu a escoltar al programa) l'any 1993 va suposar una autèntica commoció al món del jazz, sobretot l'europeu, car als EE.UU. eixa música tan sofisticada no sol "entrar", almenys als grans circuits de difusió. La manca del característic "swing", molt matisat al jazz europeu, fa que esta música siga molt difícil de "col·locar" a l'altra banda de l'Atlàntic.

La sobtada mort de l'Esbjörn Svensson, en un accident practicant el busseig a la temprana edat dels 44 anys, el 2008, amb 14 discs editats i una progressió imparable, va truncar una carrera que estava resultant d'allò més interessant.

El pròxim programa escoltarem una de les darreres gravacions fetes a Berlin, en directe, el 2005, que veureu que contrasta enormement amb la música que escoltareu hui.


dijous, 27 d’abril de 2017

Ella Fitzgerald. Commemorant el centenari del seu naixement

Programa 380


Com que no em considere una persona imparcial per a jutjar un mite com l'Ella Fitgerald, us he traduït, per al centenari del seu naixement, un comentari que considere excel·lent de la web:

http://www.musicweb-international.com/jazz/2009/Ella_Fitzgerald_EJA034.htm

En la pròpia web trobareu documentació addicional sobre els intèrprets i acompanyants.

"Heus ací una prova més - si fos necessari - que Ella Fitzgerald va ser un dels cantants suprems del segle 20. De fet, el títol d'aquest CD en realitat només es refereix ales primeres nou pistes, les quals van ser enregistrades al Chicago Opera House en setembre de 1957. La resta de pistes -10 a 18- de les quals he llevat alguna, perquè eren cançons repetides  en una nova versió, - l'única diferència és que Them There Eyes en el primer concert se substitueix per Oh, Lady Be Good ! en el segon- però no entraven al temps del programa, provenen d'un concert del mes següent a l'auditori Shrine de Los Angeles. Tots dos conjunts van ser alliberats inicialment en versions mono i estèreo amb el nom de "Ella Fitzgerald a l'Opera House". Aquest CD també conté un bonus track (How high the moon) del Festival de Jazz Playboy a l'agost de 1959.

Ella canta d'una manera radiant en totes les 19 pistes. No obstant això, aquesta duplicació té alguns beneficis, com ara ser capaç de comparar les diferents interpretacions de la mateixa cançó d'Ella.

Fins i tot si no desitgeu fer una comparació detallada de les actuacions, encara pot seure i gaudir de l'excel·lent control de to vocal d'Ella - i la seva improvisació inspirada. Recordeu, per exemple, com maneja Them There Eyes, començant amb dos arpegis descendents, a continuació, frenant subtilment amb les lletres per accentuar el swing, i aventurar-se cap amunt i avall del seu rang. O assaborir la seva coda sense companyia al final de l'These Foolish Things. O reconèixer la sensibilitat amb la qual canta Ill Wind - una interpretació que desafia la versió clàssica de Billie Holiday de la cançó (o fins i tot la millora!).

L'àlbum acaba amb Oh, Lady Be Good! , Que mostra la versatilitat d'Ella i el seu sentit de l'humor, i una de mig temps How high the moon on es duplica la velocitat, el que demostra que la resistència vocal d'Ella, així com el seu enginy era insuperable.

El registre és de vegades un poc difús (problemes de la gravació en directe a l'època) però l'àlbum captura una Ella quan estava en el seu més moment més audaç i madur: canta per a un públic receptiu.

Tony Augarde"


Sobre la vida i miracles de l'Ella ja varem parlar alguna cosa en programes anteriors de la primera temporada del programa:  Programes 33, 34 i 35 
i la seua versió del Porgy and Bess amb Louis Armstrong, programes 231 i 232