dissabte, 23 de maig de 2015

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 2

Programa 295

En aquest segon programa dedicat a la gent de Sedajazz aprofitant l'entrevista/conversa feta amb el seu animador/director Francisco Blanco "Latino".

En aquest programa el Latino ens parla dels orígens del projecte, de la seua projecció en alumnes que ara són músics de prestigi internacional...i dels problemes del professionals de la música de Jazz a les nostres terres, les valencianes, car a la resta de l'estat sembla que, malgrat la famosa "crisi" tot no és tan gris com ací.

Igualment reivindica amb orgull la seua condició de músic, allunyat dels "tripijocs" -lamentablement- necessaris per aconseguir que les institucions recolzen projectes com aquest, negligint els aspectes laboral-empresarials què, encara que necessaris, potser, no els agraden perquè a ells l'únic que els agrada és...fer música.

La música del programa prové de tres discos enquadrats en allò que s'anomena "latin-jazz"; dos en format ensemble "Sedajazz Latin Ensemble - Este también"
de l'any 2000, amb la destacada col.laboració de gent destacada del gremi, a nivell mundial, com Mike Mossman, Arturo O'Farrill o Horacio "El negro" Fernández, a part de la gent "del terreny"entre els quals cal destacar la presència del valencià Perico Sambeat, músic ja consagrat internacionalment, però que col.labora sempre que pot amb els seus amics de la Sedajazz.

L'altre disc en format ensemble es diu "ENVENENADO, Sedajazz Latin Ensemble" amb una formació molt semblant a la de l'anterior i editat el 2005.


Finalment podrem escoltar vàries peces del disc més aconseguit, al meu parer, en esta línia de "latin jazz". S'anomena "Muñequita linda", és del 2002 i està interpretat per una autèntica big-band, amb una vintena de músics on està el bo i millor de la collita de "Sedajazz" amb el reforç d'algunes figures internacionals com el ja anomenat Mike Mossman a la trompeta o Kurt Rosenwinkel a la guitarra. Lamentablement està exhaurit encara que jo suggeriria la seua reedició, si econòmicament fora possible.

Evidentment, tota eixa música es fa sota la direcció del Latino, clar!


dissabte, 16 de maig de 2015

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1

Programa 294

«Des de la seua fundació al 1991 com a col·lectiu de músics independents al menut municipi valencià de Sedaví, Sedajazz ha recorregut un llarg camí. Sedajazz s’ha viscut com a punt de trobada per a crear jazz, eixe taller d’aprenentatge continu en què ens hem deixat cor i pell»

Francisco Ángel Blanco "Latino". Director Musical. Sedajazz. (Extret de la web de Sedajazz


En efecte, com diu el seu "director/fundador/ànima/i el que calga", Sedajazz és, abans que res, la història d'una iŀlusió. La d'un grup de gent que, al voltant de la personalitat-motor de Francisco Blanco "Latino", ha aconseguit posar dempeus el que anomenen "Col·lectiu de músics SEDAJAZZ".

Originari de Còrdova i afincat des de ben menut al municipi valencià de Sedaví (Horta sud), la vida del col.lectiu Sedajazz va lligada a la seua de forma inseparable. Si l'escolteu comprendreu perquè. 

Després d'intentar-ho vàries vegades, per una cosa o l'altra no havíem pogut quedar per fer la xerrada que, a mossets, entre cançó i cançó aneu a poder escoltar al llarg de tres programes seguits.

Al de hui podreu escoltar, com passarà a la resta de programes, músiques molt diferents en quant a professionalitat, que no en quant a entusiasme. Un disc és de l'Eladio Reinón, un dels primers mestres que va passar per la Sedajazz a tirar una mà; un disc excel.lent amb companys com el Marc Miralta, Albert Bover i Mario Rossy, en un dels primers discs gravats per segell "Sedajazz", una forma de poder treure els discos sense les exigències de les gravadores. L'altre és un disc més humil, en quant a pretensions, però no en allò que respecta a l'entusiasme i ganes de fer, es tracta del disc "The Honey, vol. 1", resultat del treball conjunt d'un any d'un dels combos de gent que ama el jazz, però que no és músic professional, que es formen al cau de Sedajazz i que s'esforcen per fer un treball més que digne sota la batuta amable i entusiasta del Latino. A estones lliures, estes persones acaben traient un producte del qual podreu escoltar algunes mostres al programa.


Aneu a escoltar, en eixos tres programes, bona música feta amb tota l'ànima i l'amor a la música dels qui, en fer-la, sols en volen gaudir-ne i que la gent la puga gaudir amb ells. Bona gent!


dissabte, 9 de maig de 2015

Leopold Stokowski. Un pioner de les gravacions...i de més coses, i 2

Programa 293

Stokowski va ser un director de personalitat molt acusada, amb "arriscades" operacions com la d'orquestrar peces d'orgue de Bach, com vàreu poder escoltar el programa anterior, que hui, molt probablement, serien "anatematitzades". Però la seua tasca com a divulgador de la música culta va ser molt intensa al llarg de tota la seua vida. Recordem que, en aquells moments primers de la ràdio, molta gent escoltava per primera vegada les obres, antigues o modernes, que ell interpretava amb els seus músics de Filadèlfia.
De fet solia introduir les peces amb comentaris didàctics de viva veu abans de començar.

Altre fet destacable va ser el seu afany per anar a la recerca de les millores tècniques de les gravacions, per aconseguir una millor escolta de la seua música.

Hui, la tècnica actual fa poder rescatar en condicions molt favorables d'audició, fins i tot les seues primeres gravacions, però al nostre programa els fitxers emprats estan presos d'una excel.lent pàgina d'un desconegut afeccionat què, de forma artesanal i amb una meritòria tasca de recerca i millora, ha publicat una pàgina imprescindible per resseguir la seua trajectòria, tant artística com de les seues provatures amb les tècniques de gravació a l'abast en cada moment. La pàgina es diu Stokowski.org i, en anglès i francès, fa un complet recorregut per totes les seues gravacions, fins arribar a l'època del CD on procura no posar-se en problemes amb els drets de gravació. La pàgina, perfectamente estructurada, és imprescindible per qualsevol que vulga tindre, de forma lliure i gratuïta, un ampli panorama de la música de la primera meitat del segle XX i de la progressió tècnica de les gravacions. I de la música feta per Stokowski a totes les orquestres -més de deu, totes nord-americanes- a les quals va ser director i amb les quals va gravar.

Respecte a la música, la va tractar amb una enorme llibertat, amb la llibertat que, en definitiva, sempre té l'intèrpret sobre allò que l'autor ha escrit sobre una partitura...i de vegades anant un poc més enllà.

Hui podreu escioltar, entre altres, la seua versió dels Quadres d'una exposició de Mussorgski, versió Ravel/Stokowski

En tot cas, un personatge imprescindible al panorama musical dels primers setanta anys del segle XX. Polèmic, però imprescindible.

dissabte, 2 de maig de 2015

Leopold Stokowski. Un pioner de les gravacions...i de més coses - 1

Programa 292

Leopold Anton Stanislaw Stokowski va néixer el 18 d'abril de 1882 a un barri de Londres de pares que no tenien res a veure a la música, però ell va estudiar-la des de ben menut fins arribar a fer-ho al Royal College of Music de Londres i al Queen's College de Oxford.

La seua primera feina va ser la d'organista a algunes esglésies, però la seua ambició musical el va dur a ser contractat, també coma organista, a una església de Nova York. Va ser allí on trobà la que seria la seua "manager", descubridora i...esposa -durant uns anys-, la aleshores molt coneguda pianista Olga Samarof.

Malgrat que no havia estudiat direcció d'orquestra, la seua ambició era la de dedicar-se a eixa activitat i, amb l'ajuda de la Samarof, va aconseguir estrenar-se com a director a l'Orquestra de Cincinnati. I llavors va començar tot.

Amb una tècnica que, alguns puristes de l'època i d'ara, consideren com a poc heterodoxa, va ser un referent al seu moment per a molts directors.

L'any 1912 va ser contractat per l'orquestra que li va donar fama mundial i per a la història, l'Orquestra Simfònica de Filadèlfia.

La seua primera gravació, que podeu escoltar al programa, es va fer l'any 1917 i, a partir d'eixe moment, la seua activitat discogràfica, què és la que podem fer-vos escoltar, no va parar fins la seua mort l'any 1977.

Hui, entre altres, escoltaren la seua personalíssima versió (com totes les seues) de la coneguda Cinquena Simfonia de Beethoven

El youtube en té una enorme quantitat de gravacions seues per escoltar. Paga la pena.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Billie Holiday: cent anys del seu naixement - i 2

Programa 291

Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.

Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.

La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.

En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.

Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.

Llarga vida a Billie Holiday!

dissabte, 18 d’abril de 2015

Billie Holiday: cent anys del seu naixement - 1

Camins 290

A estes alçades, crec que és difícil dir res de nou sobre la divina Billie Holiday.

A cent anys de la data del seu naixement, el 7 d'abril de 1915, el millor homenatge que se li pot fer és, probablement, escoltar la seua música i gaudir de la seua veu, tan personal, tan expressiva, del seu estil tan imaginatiu i ric en suggeriments.

Com a recordatori, anem a posar un grapat de les seues més primeres gravacions, fetes abans de 1940, l'època en la qual, a poc a poc, es va fer un nom i un estil que perdurarà, per sempre més, en la història del jazz.

Les cançons estan extretes d'una caixa amb 10 CD  anomenada "Lady Day: The Complete Billie Holiday On Columbia (1933-1944)" que recullen la seua trajectòria inicial sota el segell de Columbia -encara que originalment no sempre es deia aixina la gravadora- incloses les seues dues primeres gravacions amb l'orquestra de Benny Goodman.

Per escoltar i gaudir, sense més comentaris.

dissabte, 11 d’abril de 2015

La Sant Andreu Jazz Band en la seua salsa: entrevista a Joan Chamorro- i 2

Programa 289

Segona part de l'entrevista feta amb Joan Chamorro a Torrent, en febrer passat.

En aquest cas la música prové del "Jazzing 4", un doble CD i doble DVD recopilatori dels anys 2012 i 2013, publicat el 2014, on poder gaudir de la música i de la presència en escena d'aquesta colla de gent jove que donarà -ja està donant- moltes alegries a la gent afeccionada al jazz, no sols per estes terres, sinó a nivell internacional. De fet l'Andrea Motis, és la primera de les persones eixides de la Sant Andreu Jazz Band, què ja va fent gires professionals, formant parella artística amb el seu professor i, ara ja, col·lega. En aquest cas compten amb la col.laboració de professionals com Dick Oatts, Scott Robinson, Scott Hamilton, Ignasi Terraza, Esteve Pi, Josep Traver, Curro Galvez i Victor Correa, que reforcen el conjunt  sense amagar les joves individualitats, cosa que comprovareu si veieu els DVD.

Com que els elogis se m'acaben, sols recomanaré visitar la seua web per que pugau veure si hi ha alguna actuació per prop d'on estigueu: no s'ho deixeu passar i aneu-hi a veure'ls. A la mateixa web podeu veure uns quants videos i escoltar tota la seua música. a més podeu escoltar el discs sencers a Bandcamp

Per tal d'independitzar-se artística i econòmicament, han creat un segell "Jazz to Jazz" on, a preus molt raonables, es poden adquirir els seus discos. Crec que és un projecte a recolzar...i a més són de casa. Ah!, i us ben assegure que no tinc cap comissió...

dissabte, 28 de març de 2015

La Sant Andreu Jazz Band en la seua salsa: entrevista a Joan Chamorro-1

Programa 288

No és la primera vegada que anem a parlar en aquest programa de la Sant Andreu Jazz Band, però en aquest cas aportem un testimoni de primera ma.
En el marc d'un mini-festival de Jazz celebrat a Torrent a finals del mes de febrer passat, varem tindre l'oportunitat de veure'ls en directe.

Aprofitàrem l'ocasió per entrevistar al seu director/factòtum, el Joan Chamorro.

La música que escoltarem serà la del disc anomenat "Jazzing 3", un dels recopilatoris que, amb freqüència aproximadament anual, treuen com una mena de testimoni de com van fent-se les coses. Les músiques provenen d'actuacions en directe de la formació, en el cas del "Jazzing 3"  de l'any 2011, tretes a la llum el 2012. Al disc compten amb la col.laboració de Terell Staford, Wycliffe Gordon, Jesse Davis, Ricard Gili, Josep Traver, Esteve Pi

Podreu escoltar les declaracions del propi Chamorro, extretes de l'entrevista que li varem fer al "hall" de l'Auditori de Torrent, moments abans que començara l'actuació.

Com a complement de l'entrevista i del propi programa, podeu fer una ullada al "YouTube" que està farcit de filmacions d'actuacions d'aquesta colla de xiquetes i xiquets, de entre 6 i 18 anys, i veure com es mouen en l'escenari i com actuen amb una professionalitat realment admirable.

dissabte, 21 de març de 2015

Cifu, descansa en jazz

Programa 287

L'enorme figura què per la difusió del jazz a l'estat espanyol ha estat - com resulta de dur parlar d'ell en passat! - la figura de Juan Claudio Cifuentes, feia inevitable que li férem un homenatge

I hem pensat que quina manera millor de fer-ho que escoltar-lo a ell. Així doncs el programa de hui, de manera excepcional, el va a fer el mateix "Cifu". Anem a escoltar el darrer programa gravat pel mestre, sense cap més comentari;  ja se n'han fet, pense, tots els possibles.

Així doncs, hui poca cosa més que dir. En aquests enllaços pense que hi ha dos interessants materials al voltant de la figura del mestre desaparegut: una entrevista molt fresca i un enllaç a la pàgina dels seus programes, per si de cas alguna persona, dels nostres oients habituals, no l'escoltava amb  assiduïtat, pecat del qual, ja vos dic, haureu de confessar-vos per ser pecat quasi mortal, si és que us agrada el jazz i voleu aprendre les mil i una curiositats i detalls tècnics que el "Cifu" ens ensenyava.

Gràcies per tot, Cifu, i que, allà on estigues, les ànimes que hi siguen puguen gaudir de la teua saviesa musical com ho hem fet ací, a la terra.

Sic tibi terra levis

dissabte, 14 de març de 2015

Ovidi Montllor, vint anys de vacances


Programa 286

Mai, probablement, per a la gent valenciana, una efemèride haja tingut tant de sentit per celebrar-se. El vintè aniversari de la desaparició de l'alcoià Ovidi Montllor és un bon moment per girar el cap, mirar enrere i valorar l'enorme grandària de la seua petjada en la vida artística i cívica de totes les terres de parla catalana, encara que, per a ell, la seua pàtria, la seua autèntica i petita pàtria, tenia tan sols un nom, Alcoi.
Ara que, amb motiu d'aquest vintè aniversari de la seua "anada a fer vacances", s'ha alliberat una gran quantitat de testimonis, filmacions d'actuacions i documentals sobre la seua vida, no ens queda més remei que recomanar-vos que, a part de la tria d'enllaços que us pose ací avall, cerqueu per la xarxa i copseu, amb l'inevitable fredor i sensació d'allunyament que dóna el fet d'una filmació, l'enorme calidesa humana i la inabastable altura artística com a cantant, recitador-recuperador de poesia i actor de l'Ovidi.
Encara se'm fa un nus a la gola quan recorde el moment en què una amiga em va dir. "Enric, l'Ovidi se'ns va". Encara es reprodueix la mescla de ràbia, tristesa i decepció profunda que em va envair en aquell moment. L'inevitable d'una pèrdua que jo -i molta gent de la meua generació- sentien com un mena d'orfandat. Hi havia, i encara hi ha, tota una sèrie de cantants, poetes, actors, etc., què fan un paper important, però el forat que omplia l'Ovidi ni hi havia, ni hi haurà cap altre persona que el puga omplir.
Ovidi, company, amic -si em puc permetre aquesta confiança-, quan penses tornar de les teues vacances?
Enllaços d'interés:
Ovidi per Ovidi (Material i documental de la TV3)
Ovidi Montllor.com (Recull de documentació vària)
Ovidi al You Tube 

P.S.: Soc conscient que aquest és un programa
«off» dintre de la temàtica habitual del programa, però,
perdoneu-me, necessitava fer el meu petit homenatge a aquest
«homenot» que diria el Pla. No podia deixar-ho córrer.
 

dissabte, 7 de març de 2015

El risc com a condició de l'artista de raça: Hillary Hahn, Hauschka i Silfra

Programa 285

La música que aneu a escoltar al programa de hui és, al meu parer, d'una excepcional bellesa...i el resultat d'una operació de risc que una jove, però consagradíssima violinista nord-americana, Hilary Hahn, va mamprendre en ajuntar-se amb el pianista Volker Bertelmann "Hauschka", un deixeble de John Cage, que fa amb el piano mil i una "virgueries" a més d'utilitzar el teclat "com déu mana".

La conjunció d'aquests dos músics en un lloc i un moment determinat, espentats per la necessitat de fer alguna cosa junts en trobar-se en una bona "sintonia", va donar com a resultat el disc SILFRA. Un disc de música en part escrita i en part improvisada, o, millor dit, "sentida".

Com comente al programa, on pràcticament no parle per deixar tot l'espai a la música, el resultat és d'una bellesa encisadora, provocant un ambient què envolta l'oient provocant-li mil sensacions, quasi com una droga.

Afortunadament he trobat una excel·lent crònica-crítica del disc en la web de RTVE, on s'expliquen totes les circumstàncies i s'esmenten els títols de les peces i el seu significat. Paga la pena que el llegiu, però, sobretot, escolteu la seua música amb atenció, en un ambient tranquil i a un volum suficient tant per poder oir els sons febles com per deixar-se endur per les fases amb un volum més alt i els seus matisos o, si en teniu, amb uns auriculars d'una qualitat "decent" per no perdre's cap dels sons que s'emeten.

En aquest disc la Hahn demostra que no es conforma amb interpretar de forma meravellosa el repertori convencional (ha rebut ja dos Grammy, als 35 anys), sinó que pren riscs i s'endinsa per dreceres inexplorades per fer troballes que l'enriquisquen...i ens enriquisquen a nosaltres.

Qui diu que la música improvisada és hui patrimoni exclusiu del jazz? O, és també jazz aquest disc? Segurament és sols música, molt bona música. Gaudiu-la!

dissabte, 28 de febrer de 2015

Una ocasió única: Quincy Jones i Nat "King" Cole junts

Programa 284

En aquest cas hi ha molt poc que afegir als comentaris fets al programa.
Tant Quincy Jones com Nat "King" Cole com, evidentment, Norman Granz, tenen una història prou coneguda per als afeccionats al jazz com per a afegir molt més.

Segurament la figura del productor Norman Granz siga menys coneguda en general, però el seu paper en la història del jazz com a empressari i productor -sobretot productor- al llarg de més de tres décades, ha deixat una petjada inesborrable d'infinites gravacions que, gràcies a ell, podem gaudir ara. Com per exemple la que s'escoltarà al programa de hui, què, com comentem, va ser la primera i unica gravació comuna existent -que es sàpiga- d'ambdós. Gravat el 1960 i publicat el 2012 és una gravació feta en directe per la Ràdio Pública Suissa què ha tingut molt bones crítiques.

Respecte dels intèrprets, coneguts de sobra, ací us deixe alguns enllaços per si voleu saber una miqueta més de la seua vida i miracles.

Quincy Jones: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quincy_Jones
Nat "King" Cole: http://es.wikipedia.org/wiki/Nat_King_Cole

Quincy Jones també és un rellevant productor musical tant en el camp del jazz com de la música popular més comercial i, a més, notori compositor i arranjador.
Respecte de Nat "King" Cole, la seua prematura mort ens ha deixat el dubte de si, finalment, el gran pianista què era  s'imposaria finalment al "crooner" que venia els discos a grapats, o no.

dissabte, 21 de febrer de 2015

Philips Glass i les formes clàssiques: els quartets de corda

Programa 283

Philip Glass és un músic controvertit, com quasi totes les persones que, en qualsevol camp de l'activitat humana, se n'escapen dels camins coneguts i trien anar per sendes estretes...o per obrir-ne una de nova. El camp de la música no és pas una excepció; no ho ha estat mai. Les novetats quasi sempre han estat mal acollides inicialment. Stravinsky, per exemple, es va escoltar una sonora xiulada i un bon escàndol en estrenar, qui ho diria ara, "La consagració de la primavera".

El nostre protagonista de hui, sense ser un trencador total, sí que va caminar sempre per camins estrets, sobretot al seu començament als anys 70 del segle XX, quan tenia que treballar arreglant electrodomèstics per poder menjar.

Quaranta anys després les orquestres de prestigi i els programmadors se'l "rifen" per encomanar-li encàrrecs d'obres a estrenar.

No tothom ha acceptat de tota manera, encara hui, el seu estil personal, però, si escolteu amb atenció les dues obres completes que anem a posar al programa de hui, amb més de vint anys de diferència en la seua concepció, trobareu que ha estat fidel a si mateix i que ha aconseguit obres d'una bellesa indubtable...almenys al meu parer. Per això vos les propose per a escoltar-les amb atenció.

Són obres de llarga tradició al món de la música occidental, els quartets de corda. Seran el nº 1 i el nº 5, amb un tast del nº 2 per completar el programa.

Pareu atenció i fruïu de la seua bellesa i el seu so "entremaliat" que ens penetra com un mantra.

Els intèrprest seran els britànics Smith Quartet i el famós -amb mereixement- Kronos Quartet. Tota una garantia.

dissabte, 7 de febrer de 2015

La màgia de Joan Chamorro. La màgia de la veu - 2

Programa 291

Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.

Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.

La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.

En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.

Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.

Llarga vida a Billie Holliday!

dijous, 29 de gener de 2015

La màgia de Joan Chamorro. La màgia de la veu-1

Programa 281

No és la primera vegada que parlem del Joan Chamorro i del seu projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Anem a fer-ho un cop més.

En aquest cas la raó és l'aparició al mercat, a les darreries del 2014, d'un disc anomenat "La màgia de la veu", on es recullen interpretacions de les quatre alumnes de la SAJB que, fins ara, han tret un disc al carrer sota el padrinatge del Chamorro.

En els comentaris del llibret del disc, en Chamorro argumenta la importància que per a ell té el que el seu alumnat cante, car la veu és "un meravellós instrument com una part important del músic, més enllà què a posteriori pugui utilitzar-ho professionalment o no. M'interessa la connexió de l'oida interna amb l'instrument, i aquesta connexió es fa palesa amb el cant..."

El que podrien anomenar "mètode Chamorro", evidentment funciona, i ho fa amb eixa connexió entre el cant i l'aprenentatge d'un instrument perquè la "nostra capacitat d'improvisació i de creació no només ve donada pel nostre coneixement de l'harmonia i el nostre domini de l'instrument, sinó també per la nostra capacitat d'imaginar (cantar interior o exteriorment) melodies", en paraules del mateix Chamorro.

El disc, una autèntica delícia per a l'oïda de qualsevol persona, li agrade o no el jazz, recull, com hem dit, intervencions de les quatre alumnes seues que han gravat ja algun disc sota el padrinatge de "Joan Chamoro presenta..." i són: Magalí Datzira, 17 anys, contrabaixista, Rita Payés, 16 anys, trombonista, Andrea Motis, 19 anys, trompeta i saxo, i Eva Fernández, 20 anys, saxo i, evidentment, les quatre canten peces en les quals cadascuna fa un homenatge a alguna de les dives indiscutibles del jazz vocal femení. Al programa de hui, primer dels dos que en farem, les homenatjades són Ella Fitgerald, Sara Vaughan i Billie Holiday.

El pròxim programa acabarem d'escoltar completament aquest deliciós disc. Relaxeu-vos i gaudiu tranquiŀlament de com, amb bona feina i amor per la música, es pot fer meravelles amb personetes des d'una edat en la qual, segons els cànons habituals, sols es poden esperar intents voluntariosos.

dissabte, 17 de gener de 2015

Chick Corea. El mestre en la intimitat


Programa 280

Al començament del concert fet a Quebec a principis del 2014, Chick Corea diu que no té cap programa massa preparat i que va a tocar com si estiguera a la saleta de sa casa; una forma de dir que allò que anava a tocar era coses que, simplement, li agradaven.

El títol de "Portraits" fa referència, segons diu ell, a què les obres interpretades són la representació que per ell tenen els autors o les pròpies peces. És un àlbum doble on al primer CD hi ha cançons d'aquells artistes amics i admirats, de l'àmbit del jazz. A destacar la peça dedicada a Paco de Lucía, que admirava moltíssim i del qual era molt bon amic. És la peça més llarga del disc.

Al segon CD, que no escoltarem hui, es lliura a improvisar, més o menys, sobre peces de Scriabin i Bartók, músics que admira, i a interpretar una part de les peces contingudes en un dels seus discos de piano sol, "Children's songs", fet sota la influència del propi Bartók.
Malgrat les seues lleus desviacions del jazz, acostan-se al rock i al funkie -injustament criticades fortament per alguns crítics- la seua mestria dintre del món del piano de jazz contemporani...i de sempre és ja innegable i el seu nom lluirà permanentment com una de les estreles de la història del jazz al costat de gent com Bill Evans, Bud Powell o Thelonius Monk, per dir alguns noms.

dissabte, 3 de gener de 2015

Morricone desconegut

Programa 279

Com equivalents al que en altra època eren els compositors de sarsueles, òperes, minués o valsos es podrien descriure als compositors de música per a peŀlícules. La servidumbre dels seus treballs, al servei de les imatges, pot fer pensar a certa gent que els seus esforços es dirigeixen tan sols a eixe camp. Res més lluny de la realitat.

Molts dels compositors de bandes sonores tenen una "altra vida" artística, amb treballs als quals l'oripell glamurós del cinema oculta de la general contemplació. Un d'eixos compositors, i molt destacat per cert, és Ennio Morricone.

Al programa de huí anem a posar alguns exemples de la música que, en les poques estones que li deu donar la seua prolífica producció -més de 300 bandes sonores en una cinquantena d'anys-, ha produït.

L'estil de les peces potser sorprendrà alguns per la seua forma avanguardista. Entroncat amb gent com Weber, Nono o Boulez (veure els videos d'esta web), en les décades dels 1964 al 1980 va formar part d'un grup de compositors -"Il gruppo"- que s'anomenava Gruppo di Improvvisazione Nuova Consonanza, què es dedicava a lliurar-se a tota mena d'experiments amb noves formes que abastaven des de la música concreta al free-jazz. Un cop dissolt el grup per la mort del seu promotor, els components varen tirar cadascú pel seu cami però, com Ennio Morricone, no deixaren  els seus experiments.

Afortunadament els artistes no solen ser persones d'una peça,  els seus interessos solen ser plurals i les seues inquietuds no es limiten a seguir les petjades, ja gastades, que altres varen marcar als camins de l'art.

 

dissabte, 27 de desembre de 2014

Stanley Kubrik, un director de cinema musicalment interessant

Programa 278

Feia temps que tenia ganes de donar-li una mostra d'amistat i de respecte, com de germà major, al company Juan, veterà absolut de Ràdio Klara en programes musicals en funcionament ininterromput, amb les seues bandes sonores de peŀlícules.

Fa poc vaig escoltar un dels seus programes, exceŀlent com sempre, dedicat a les músiques clàssiques en les bandes sonores. Això em va donar la idea de fer-ne el programa de hui: un programa dedicat al paper de músiques de les anomenades "clàssiques" o "cultes" en la cinematografia d'un dels directors que més ha utilitzat estes músiques en peŀlícules on la banda sonora té un paper protagonista en l'ambientació del film, on és un "personatge" més, podríem dir: Stanley Kubrik.

Així doncs, el present programa dels "Camins" va a tindre músiques que pertanyen a les bandes sonores de "The clockwork orange", "2001", "Barry Lyndon" i "Eyes wide shut", on es manifesta el profund coneixement musical de Kubrik. Bandes sonores magistrals que rememorem hui.


dissabte, 20 de desembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - i 3

Programa 277

Al programa de hui anem a escoltar al mestre Jim Hall, en la que sembla va ser la darrera actuació pública de la que existeix testimoni. Es va produir al Festival de Jazz de Montreux, el 5 d'agost de 2013, tan sols quatre mesos abans de deixar-nos per sempre més.

Una actuació característica de l'estil que al llarg de tota la seua vida el va acompanyar: suavitat, elegància, lirisme, dicció nítida i bona inspiració en les improvisacions.

A la web de la cadena pública nord-americana NPR, podeu escoltar vàries actuacions gravades del mestre desaparegut.

Que tingueu una bona escolta.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - 2

Programa 276

Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3. 

Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.

Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.

En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.