dijous, 28 d’abril de 2016

Celebrem el dia mundial del jazz

Programa 336

En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."

Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.

Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.

Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)
- .............

dijous, 21 d’abril de 2016

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares i 2

Programa 335

Crec que al programa anterior ja vaig expressar amb claredat la meua opinió sobre el disc "L'Emigrant" que l'any 2015 va treure el pianista valencià Albert Sanz, arranjant i dirigint la Big Band de Sedajazz, és dir, el bo i millor -probablement, o... segur- del jazz valencià.

Ja vaig dir que era el disc que més m'havia agradat de la fornada 2015 de la discogràfica que, amb gran esforç, estan posant dempeus la gent de Sedajazz.

Hui, com que el temps d'emissió del programa anterior no donava temps per escoltar-lo sencer, l'acabarem. Però com que ens quedava una meitat de programa de temps, hem aprofitat per posar una petita mostra del disc anterior de l'Albert Sanz, anomenat "O que sera", amb música brasilera i en format de trio clàssic, amb uns acompanyants d'excepció: el bateria Al Foster, acompanyant durant una època de Miles Davis -ni més ni menys- i el contrabaixista pamplonica Javier Colina, un dels músics del jazz peninsular de més projecció internacional. Un disc més que afegir a la seua ja abundant discografia.

A destacar la interpretació -una excepció entre la resta de composicions d'autors brasilers- de l'ellingtoniana Sofisticated Lady, interpretada amb una sobrietat i una elegància que fan posar el pels de punta.

Gràcies, Albert Sanz. Per tot.


dijous, 14 d’abril de 2016

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares - 1

Programa 334

No sempre es pot escoltar tota la música amb el plaer i l'interés que m'ha despertat el disc que sota el títol de "L'Emigrant" varen treure a la llum l'any passat l'Albert Sanz, pianista, arranjador i compositor de la majoria dels temes, menys dos, acompanyat per la Big Band de Sedajazz, vestida amb les seues millors gales per a l'ocasió.

Enorme varietat d'ambients, d'estils,amb la intervenció en solos excel·lents de la "plana major" del cau de Sedajazz amb Toni Belenguer, Voro García, Vicente Macián, "Latino" Blanco, i altres més fins a una secció de vent de 14 persones, on s'inclou el jove valor Víctor Jiménez, que va ser protagonista de l'anterior programa. Tot això adobat amb col·laboracions de luxe com la del cantaor valencià Carles Dénia i la cantant hindú Ganavya Doraiswamy, que ha caigut per ací gràcies a la presència de la Berklee a València, entre altres, han arrodonit un disc què, ho dic clarament, és el que més m'ha agradat de la fornada 2015 del segell de Sedajazz què, amb gran esforç i ganes, va traient el "Latino" i la seua gent, treballant per la difusió del jazz -i altres músiques- per estes terres valencianes.

He esmentat els acompanyants, però no havia dit res encara del titular del disc; un instrumentista que ha tingut l'oportunitat de treballar amb lluminàries del jazz mundial i que ha quallat en un pianista, compositor i arranjador sòlid, inspirat, que té una elegància quan es posa al teclat com no és fàcil trobar. L'Albert Sanz, per edat, ara no és ni jove ni vell, però per qualitat interpretativa m'ha captivat sempre que he  tingut l'oportunitat d'escoltar-lo fent gala d'una gran maduresa artística.

El disc que presentem entre el programa de hui i el següent no ha fet més que confirmar les sensacions que es tenen quan es té l'oportunitat d'escoltar-lo en directe. Tant se'n dóna que siga ell solista com que, de forma acurada i respectuosa, siga l'acompanyant d'algun altre. L'elegància i la solidesa de la seua forma de tocar es fa palesa en tot moment.

Escolteu -i compreu-vos!- el disc. Serà un petit tresor que tindreu a casa.

dijous, 7 d’abril de 2016

Un nou valor que ve espentant: Víctor Jiménez

Programa 333

Fa uns deu anys, el Latino va anar a fer un taller a Picanya on van anar gent jove de la banda del poble. Entre eixa gent hi havia un xicot que tocava el saxo i que, amb sols quinze anys, va quedar enganxat a les sonoritats que li oferia aquell home de monyo rull que, com ell, també tocava un saxo. A partir d'eixe dia Víctor Jiménez es va enrolar en la colla de Sedajazz.

La seua precocitat va fer que, ben prompte, es fixaren en ell gent consagrada com Perico Sambeat, Jesús Santandreu o Ramón Cardo. Ell, mentrestant, anava fent els seus estudis regulars al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i els combinava amb els abundant cursos, seminaris i, quan es presentava, actuacions al "cau" amb tota la gent que es deixava caure per Sedaví.

Ara, amb vint-i-cinc anys, es fa l'ànim i tira endavant el seu primer disc, "Victor Jiménez & friends" on, amb un format clàssic de solista i trio d'acompanyament, un trio de luxe, cal dir-ho, i amb interessants col·laboracions, entre les quals destacaria dues, el mestre Toni Belenguer amb el seu trombó de vares i el jove Carlos Llidó, un altre nom jove que cal retindre al cap, s'embarca en un treball calidoscopic on hi ha una miqueta de tot. Des de moments d'una cataracta de notes bop a un altres moments de tranquil·litat, passant, a les dues darreres peces del disc, per incursions sorprenents al jazz-rock-pop o com es vulga dir, d'una força enorme i a una peça final amb aromes llatins.

Supose que el seu segon disc no tardarà massa en eixir; l'espere amb interés. No sé si la varietat del disc és com una carta de presentació, que està encara en la fase de formar el "seu" estil o si, com el Perico Sambeat fa, pensa passejar-se per tots els estils del jazz sense acoblar-se a un so determinat. En tot cas, una agradable notícia per al jazz valencià l'emergència d'aquest jove instrumentista.

dijous, 31 de març de 2016

Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa, i 2

Programa 332

Si heu llegit algun dels enllaços del programa anterior dedicat a Frank Zappa, de segur que no vos estranyarà gens que, en aquest darrer programa, us comentem i posem música feta amb el Synclavier.

Artefacte de la primera generació dels sintetitzadors, per la no existència dels quals es lamentava i sospirava Varèse, Frank Zappa va tindre la sort de nàixer uns quants anys més tard i va poder treballar amb la llibertat que l'existència d'aquests instruments electrònics li dóna al creador, alliberant-lo dels problemes que a la "nova música" que ell i molts altres imaginaven llavors, li provocava l'existència "sols" dels instruments clàssics de les orquestres convencionals fins aquell moment.

Sons nous, imitació d'instruments existents, manipulació de la música fins uns límits inimaginables uns anys abans, varen donar-li a Zappa l'oportunitat de desplegar tota la seua creativitat. ,

Cal dir que gent com Boulez, al seu IRCAM, experimentaven amb tot allò que es podia trobar, però l'aparició dels sintetitzadors en aquell moment va generalitzar l'ús de la manipulació electrònica de la música fins uns límits insospitats i posant eixes eines a l'abast de tothom i no sols de les poques persones privilegiades que passaven, normalment becades, per l'IRCAM.

Eixa és la música que, fonamentalment, aneu a escoltar hui. Música pensada per a ser interpretada amb eixos nous instruments musicals què, a més, alliberen al músic de les dependències d'altres intèrprets per a fer realitat sonora la seua música, exactament tal i com sona al seu cap.

Hui en dia l'utilització de l'electrònica i la seua estreta aliança amb els ordinadors ha estés a tots els camps de la música (pop, rock, jazz, "culta", etc.) eixa llibertat creativa. Per una vegada, almenys, la tècnica realment ha ajudat la gent creativa. Imagineu què podrien haver fet gent com Mozart o Beethoven si hagueren nascut dos segles després... ;-)

Ací podeu escoltar algunes coses més de Zappa amb el seu Synclavier

dijous, 24 de març de 2016

Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa - 1

Programa 331

"Els Camins de la Música", el programa que podeu escoltar a Ràdio Klara o bé descarregar-lo des d'aquesta web-podcast, va nàixer, justament, per poder difondre músiques que rarament o mai es poden trobar a les emissores comercials a l'ús. Tan sols a Ràdio Clàssica es poden sentir, en programes especialitzats, músiques com les què, en el nostre cas barrejades, podeu escoltar ací, almenys en l'àrea d'abast de les ones de l'emissora. Esta llarga i, potser, reiterativa introducció, bé a destacar la música que al programa de hui i al de la pròxima setmana aneu a escoltar.

N'estic ben segur que la majoria de l'audiència -potser no pas la més jove- haurà almenys sentit parlar de Frank Zappa. Personatge polièdric, tant en allò que respecta a la música com a d'altres aspectes de la seua personalitat. Òbviament ací anem a centrar-se en els aspectes musicals.

Autodidacta tant en els aspectes musicals com en la seua formació educativa reglada, a causa de la feina de son pare, Zappa va estar influenciat per dues classes de música, el R&B i el rock què escoltava per la ràdio i, per una especial "xamba", totalment casual, per un músic d'avantguarda dels començaments del segle XX, Edgard Varèse, músic francés alineat amb les trencadores músiques que, al començament del segle XX varen donar lloc a coses com la música concreta, l'electroacústica, la dodecafonia, etc.,  el trencament amb l'academicisme en definitiva (Schönberg, Boulez, etc.).

L'escolta casual un disc d'Edgard Varèse, francés d'origen però afincat pràcticament tota la seua vida als Estats Units, en una tenda de discos als tretze anys, disc que estava arraconat i ple de pols, comprat a preu de saldo per un estranyat venedor, el disc de Varèse va ser per al jovenet Zappa el descobriment d'un món musical que desconeixia.

Guanyant-se la vida com a músic rocker, va aconseguir construir un repertori més que respectable de músiques d'aquelles que, habitualment, s'escolten a les sales de concert. Gent com Kent Nagano al front de "respectables" orquestres, com la Simfònica de Londres o l'Ensemble Intercontemporain del mestre Boulez, varen interpretar obres seues escrites per a ser interpretades per aquests tipus de formacions i no pas per a una banda de rock o R&B. També va tindre encontres amb músics de jazz, com Jean-Luc Ponty.

I si la vida li haguera donat temps -va morir relativament jove, tenia l'encàrec d'una òpera, d'un conegut teatre,  a part de l'òpera rock que va escriure, "The Joe's garage".

Com que la seua vida i miracles pot ser llegida als enllaços que un pose, em callaré ja i deixaré pas a que escolteu la seua música.

dijous, 10 de març de 2016

Edgard Varèse, un visionari que va marcar camins

Programa 330

En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.

El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.

En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .

La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.

Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.

La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...

En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.

Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts  Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.

dijous, 3 de març de 2016

Alexey León: entre Cuba i Rusia

Camins 329

Alexey León és una d'eixes persones que en passar per València o rodalies, inevitablement es troba amb la gent de Sedajazz. Cubà de naixement, de pare cubà i mare russa, la riquesa tímbrica i rítmica d'eixa illa es fa clarament palesa en la seua música. El disc es diu, significativament, "Cuba meets Russia"

En ocasió de haver aconseguit una beca per estudiar a la sucursal de la
Berklee College de València, va contactar amb la gent de Sedaví i, inevitablement, ha acabat gravant el seu primer disc ací, amb la gent de la colla sedavienca.

El disc que ens presenta, acompanyat per una àmplia nòmina de grans noms del jazz de per ací (Voro García, "Latino", Javier Vercher, Toni Belenguer, Aless Cesarini,...) resulta d'agradable escolta.

Enquadrat clarament dintre de la vessant del jazz-llatí, amb una sola pinzellada de música russa arranjada amb els paràmetres de la resta del disc. Les composicions són seues, llevat de tres i resulten com una carta de presentació d'aquest músic què, en directe, tal i com podeu veure ací, demostra una bona capacitat d'improvisació i una molt bona mà per fer arranjaments brillants.

Cap però que posar-li a la seua qualitat interpretativa (saxos alt i soprano i flauta) què funciona a un bon nivell així com els arranjaments on aprofita amb eficàcia la presencia de, per exemple, el Toni Belenguer, que es llueix en un parell de les peces amb solos magistrals.

De tota manera, tal com dic al programa, em dóna la impressió de que el disc està massa concebut com una mena de "trailer" d'una peŀlícula més interessant. Algunes de les peces, clarament, estan tallades per fer entrar una àmplia i variada paleta de peces en un primer disc, fet a mena de presentació.

Espere amb interés un segon disc on, espere, les línies programàtiques siguen més nítides, menys disperses. Un disc més "personal".




dijous, 25 de febrer de 2016

Miquel Asensio i la seua Senda Nova

Camins 328

Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".

Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta  de vegades difícil la denominació.  Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.

No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.

Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.

Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio

Per escoltar amb calma i atenció.

dijous, 18 de febrer de 2016

Un gran músic alabat i criticat: Keith Jarret

Camins 327

Quan una persona, un artista en aquest cas, és tant discutit de forma abrupta com alabat de forma incondicional, alguna cosa té.

Keith Jarret és un autèntic fenomen musical quasi tant com sociològic. Les seues llargues, de vegades llarguíiiisimes improvisacions, necessiten d'una concentració de l'oient quasi mística. I no sempre es pot aconseguir eixa mena de "nirvana" sense un esforç dedicat i submís per part de l'audiència.

De tota manera, la seua trajectòria professional al llarg dels ja setanta anys de vida -va néixer a una localitat de Pennsilvània, el 8 de maig de 1945- ha recorregut molts camins i varis instruments a part del piano, al qual ha acabat dedicant-se de forma exclusiva i, en molts casos, en solitari, encara que el format clàssic de trio també ha estat utilitzat en una llarga època.

La seua sòlida formació musical li ha permés també abordar repertori clàssic, amb discos dedicats a peces tan emblemàtiques com "El clave ben temperat" de Bach i obres de Shostakhovich, Haendel o Mozart, entre altres.

Siga com siga, ens agrade més o menys - i això pot variar molt en funció del nostre estat d'ànim en escoltar i del seu en interpretar- la seua és una figura indefugible en el panorama musical, no sols del jazz en sentit estricte, de la segona meitat del segle XX i començament del XXI, encara que la seua malaltia - síndrome de fatiga crònica- el tinga prou retirat.

Un imprescindible a escoltar amb atenció i en un ambient tranquil per captar els matisos que, agrade més o menys, no es pot ignorar.

dijous, 11 de febrer de 2016

La frustració (?) d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn - 2

Programa 326

Realment quan una persona està decidida a seguir el seu camí, pot trobar entrebancs, pedres i murs que superar però, si hi ha voluntat i capacitat, el més probable és que eixa persona acabe eixint-se amb la seua.

Eixe va ser el cas de la Fanny Mendelssohn. Malgrat els problemes que tant els seus pares com, de forma més suau, el seu propi germà, Félix Mendelssohn, li posaven per a que seguira una carrera musical professional musical.

Malgrat el reconeixement de molta gent del seu voltant -inclòs el seu germà, que li consultava sobre les seues propis obres- que alabaven de forma clara la seua qualitat com a compositora i com a intèrpret de piano, així com a directora d'un cor què, de forma un poc "amateur" funcionava sota les seues ordres amb excel·lents resultats, no va poder deslliurar-se de les convencions de l'època i, al contrari d'algunes pioneres, com Clara Wieck Schumann, no va arribar a actuar de forma pública.

Amb aquest ambient, la desmoralització li arribava i deixava d'escriure llargues temporades. Com ella deia, "per a què escriure unes obres que ningú va a escoltar". Però finalment, animada tant pel seu germà com pel seu marit, Paul Hensel, un pintor que, afortunadament per a ella, no combregava amb els prejudicis de l'època i li animava a continuar composant, la Fanny Mendelssohn va escriure obres d'una certa llargària, encara que sense arribar a obres "majors" com simfonies o òperes.

La primera obra que aneu a escoltar és considerada per la crítica com la seua millor obra, es tracta d'una obra en format de trio -piano, violí i cello- habitual a l'època, el Trio per a Piano en Re menor, Op. 11. La segona és el Quartet in Mib per a dos violins, viola i cello. Dues mostres impecables de les formes romàntiques què, malgrat que varen ser publicades després de la seua mort i que no s'interpreten amb cap freqüència a les sales de concert, mostren clarament la seua capacitat compositiva i la seua sensibilitat.

dijous, 4 de febrer de 2016

La frustració d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn

Camins 325

La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.

No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.

El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.

Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.

En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.

Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).

Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).

dijous, 28 de gener de 2016

Dos valencians homenatgen un innovador: Reality Shaw de Voro García i Toni Belenguer

Programa 324

El panorama valencià del jazz està, afortunadament i des de ja fa un temps, d'enhorabona. El nombre i la qualitat d'intèrprets d'aquesta música, filla de negres però que ha aconseguit ser patrimoni universal, ja fa anys que es conrea per estes terres amb qualitat i professionalitat. Una professionalitat que fa que siga ja normal l'aparició d'intèrprets valencians a les programacions d'arreu del món. Probablement amb més freqüència, estima i facilitat que a la seua terra...

Al programa de hui podreu escoltar dos autèntics mestres valencians, el trompetista Voro García i el trombonista Toni Belenguer, dues de les personalitats més consolidades del panorama jazzístic nascut al País Valencià, professors ambdós al Conservatori Superior de Música de València i, és clar,  pertanyents a l'equip que es mou al voltant de Sedajazz, què és qui ha editat el disc al seu segell què, a poc a poc, va fent créixer el nombre de discs editats per a gaudi de la gent afeccionada com un servidor.

El Reality Shaw, títol publicitàriament encertat, per cert, en fa un homenatge a un dels innovadors del so de la trompeta en l'època post-bop, Woody Shaw, mort prematurament el 1989 amb tan sols 45 anys. Espere que li puga'm dedicar un programa, malgrat el poc temps que resulta un hora setmanal per abastar una temàtica tan extensa i ambiciosa com ens hem plantejat al Camins de la Música, perquè la seua trajectòria al llarg dels pocs anys que va viure s'ho mereixen. Però tornem a la parella d'intèrprets principals d'un disc en el qual s'envolten d'una sèrie d'acompanyants del primer nivell que, al meu parer, han entés perfectament el projecte.

És un disc per a gent acostumada a escoltar i degustar el jazz amb tots els seus matisos que, malgrat això, per la tria del repertori tot ell de l'autoria del mateix Woody Shaw, resulta perfectament escoltable per qualsevol persona a la què, simplement, li agrade la bona música.

Dels nostres músics sols podem desitjar que, a part de les habituals i freqüents col·laboracions a les gravacions d'altres companyes i companys es facen l'ànim de treure mes gravacions pròpies, furtant-li temps a les seues classes al Conservatori. Del primer disc del Toni Belenguer ja se'n varem fer ressó al seu moment. El del Voro García se'ns va "escapar"...

dijous, 21 de gener de 2016

Una veu personal afincada a la "terreta": Kontxi Lorente

Camins 323

La "factoria" SEDAJAZZ no para i al llarg de l'any 2015, com ja varem dir fa uns programes, malgrat la "sequera" cultural que patim per estes terres, han aconseguit una bona collita.

El primer fruit d'esta collita és producte de l'imant que la SEDAJAZZ resulta i al qual es queden apegades una sèrie de valors nous que, com la nostra protagonista de hui, la pianista navarresa, de Iruña, Kontxi Lorente, circulen al seu voltant.

Persona amb una solidíssima formació musical què, afortunadament, ara escampa per estes terres com a professora de piano de jazz a València, va treure a finals del 2015 el seu segon disc anomenat "About me", tota una declaració d'intencions què es fa palesa al llarg de tot el variadíssim repertori que escampa al disc.

Amb una solvència tècnica impecable i un acurat sentit de la mida, la Kontxi passeja per tot un seguit d'ambients que van des del lirisme de la peça que tanca el disc, interpretada a piano sol, fins a un enèrgic swing, passant per la enorme sensibilitat que es desprèn de la peça "Boreal" on, amb enorme generositat per part de la Kontxi, deixa que l'amic dels amics que és Perico Sambeat, coŀlabore al disc amb una preciosa balada, que recomane escoltar més d'una vegada perquè és plena de matisos i on la Kontxi estén una catifa musical delicadíssima per a que el Perico deixe fluir tota la seua sensibilitat.

Amb un primer disc tret l'any 2012, anomenat "Mediteranean sea", amb crítiques exceŀlents, la producció discogràfica de la Kontxi està plena de coŀlaboracions amb gent molt variada. 

El seu "curriculum" explica que ha tingut una llarga activitat com a pianista acompanyant per a ballet, ha composat i arranjat evidentment la música dels seus dos discos i ha fet músiques per a curt-metratges, entre d'altres coses.

L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits exceŀlents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc.

dijous, 14 de gener de 2016

Pierre Boulez: l'alegria d'una vida plena

Programa 322

La nit de Reis ens ha dut una mal regal als amants de la música, la desaparició d'aquest món d'una de les figures cabdals, no sols de la música, si no de la cultura del segle XX i la bona part del XXI que ja portem, Pierre Boulez.
Nascut a Montbrison, França, el 26 de març de 1925, Pierre Boulez, de formació universitària matemàtic, va ingressar l'any 1944 al Conservatori de París on va tindre la sort de trobar com a professors a gent com Messiaen i Leibowitz, és a dir, el més granat de l'avantguarda musical del seu temps.

Va començar conreant música atonal influït per Olivier Messiaen. Després va integrar-se en l'anomenat serialisme integral, corrent estètic del qual va ser un dels principals representants al costat de compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono o Luciano Berio. Boulez va publicar molts articles teòrics al respecte, a la revista Tel Quel i es va preocupar pels camins oberts per l'anomenada Segona Escola de Viena.

Part important de la seua tasca va ser possible per la creació, per part del govern francés de Pompidou de l'IRCAM, laboratori musical on va estudiar el bo i millor dels músics del segle XX d'arreu del món, per exemple, l'espanyol Luís de Pablo, figura senyera de la música d'avantguarda a l'estat espanyol. D'aquest laboratori i de la necessitat d'un grup que interpretara les peces amb l'acurada precissió que exigia, va eixir l'Ensemble Intercontemporain amb el què va difondre gran part de l'obra feta a l'IRCAM


Però com aquest programa no té com a finalitat la de la formació musical teòrica del personal, si no la promoció del gust per eixa part de les belles arts què és la música, al programa de hui anem a limitar-nos a posar-vos, per a la seua escolta, l'obra Répons, en una mítica gravació, dirigida per ell mateix, que va aconseguir l'any 2000 el Grammy a la millor gravació de música contemporània. Sé que és una qüestió banal, què no aporta gran cosa a l'obra de Boulez, però mostra que fins i tot el món de la indústria discogràfica va tindre que reconèixer el seu mèrit, encara que, això sí, quan ja tenia una edat. Es pot veure en internet una interpretació de l'obra dirigida pel seu successor Matthias Pintscher.

La tria de l'obra no ha estat casual, car Répons, obra per a sis veus, orquestra i instrumentació electrònica representa, potser, una de les seues obres més emblemàtiques i "populars", dins de la "popularitat" que aquest tipus de música gaudeix. En tot cas és una obra enormement representativa del tipus de canvi que aportà a la història de la sonoritat musical el nostre homenatjat.

Com que la seua tasca ha estat prometeica i enormement prolífica, tant com a compositor, com a director, com a pedagog i com a pensador, senzillament vaig a recomanar-vos que feu un "esforç" per escoltar amb molta concentració i atenció esta obra. No és pas un tipus de música per fer de "fons" sonor a qualsevol altra activitat, però vos ben assegure que paga la pena l'esforç inicial què, finalment, es transformarà de ben segur en un enorme plaer.

Vaig a deixar-vos ací una sèrie d'enllaços on poder gaudir de la seua música, tant de la composada per ell com per la sols dirigida, car, per exemple, al concert homenatge que se li va fer -i va dirigir- als seu 90é anniversari, va interpretar-se un concert per a piano de Listz, amb el seu amic Baremboim i un fragment del Sigfrid de Wagner, cap peça seua.

https://vimeo.com/24071182
https://vimeo.com/38100204
https://vimeo.com/28193194
Reculls a youtube:
https://www.youtube.com/results?search_query=pierre+boulez
https://www.youtube.com/results?search_query=Ensemble+Intercontemporain

dijous, 7 de gener de 2016

La música, art jove: Anne Sophie Mutter - 2

Programa 321

Al programa de hui crec que li calen pocs comentaris. Tan sols vos pose la portada del disc que aneu a escoltar, perquè es puga comprovar la unió de les dues generacions per fer una més que exceŀlent gravació.

Sols dues observacions:

 - L'aspecte infantil -i amb el cabell castany!- de la Mutter amb 17 anys

- El posat seriós del Karajan i l'ampli somriure satisfet de la Anne Sophie Mutter

dimecres, 30 de desembre de 2015

Sedajazz: la fornada del 2015

Programa 320

Com he dit al programa, per unes coses o altres, no havia posat cap de les novetats que darrerament -i en són un grapat!- ha tret el segell SEDAJAZZ RECORDS. 

Encara que alguna cosa s'havia escoltat als programes on vaig posar la llarga entrevista que li vaig fer al Francisco Blanco "Latino", la factoria SEDAJAZZ ha estat treballant a tota màquina aquest any i s'ha obtingut una fructífera collita de música què no s'havia escoltat al nostre programa.

Al de hui anem a fer una "macedònia" amb vora un desena de discos, per fer un tast de les músiques editades, a raó d'una cançó per disc, a mena de presentació.

A partir d'aquest programa anem a escoltar com es mereixen aquests discs, a raó de dos per mes (o algun més si apareix alguna cosa nova interessant).

Des d'un programa fet a una emissora valenciana no es pot ignorar ni la qualitat de la música que ix d'eixa factoria de l'Alqueria Coca per dues raons, la primera perquè no són tants els esforços que es fan per estes terres en l'àmbit cultural/musical -en aquest cas- amb la qualitat del SEDAJAZZ "TEAM" amb l'escassesa de mitjans que pateixen, i la segona perquè, objectivament, la qualitat és equiparable a la de moltes de les produccions què es fan arreu del món, entre les millors de les quals es troben, sense dubte, prou de la feina feta a Sedaví.

Ah!, i em diuen que per estes festes hi ha una oferta que crec que cal aprofitar per endur-se'n a un preu imbatible un grapat de discos fets ací per a gustos variats, des del free-jazz al latin-jazz, passant per música brasilera de qualitat i, és clar, jazz clàssic fet per gent que és més coneguda en altres països que a la seua terra. A veure si els Reis es passen per l'Alqueria Coca...

Que tingau una bona eixida i entrada d'any !

P.S.: Conste que no tinc cap comissió per la venda dels discos, és pur entusiasme per la feina ben feta ací, a casa ;-)

dijous, 24 de desembre de 2015

La bellesa interior i la exterior: Anne Sophie Mutter-1

Programa 319

Quan una persona neix tocada per la màgia de l'art, sembla que tot siga fàcil per a d'ella. La persona al a qual li dediquem el programa de hui, la violinista Anne Sophie Mutter és un d'eixos éssers que varen néixer tocats per les muses de la música.

Els seus paren varen adonar-se'n d'això ja de ben jove i no va cursar els estudis convencionals, sinó que la varen dedicar al estudi de la música des dels cinc anys. Els resultats no es varen fer esperar massa temps i, després de passar per varis professores i professors de violí, el seu talent va fer que es fixara en ella, ni més ni menys, que Herber von Karajan que la va fer debutar als tretze anys amb la Filharmònica de Berlin i la va imposar com a violí solista en la seua orquestra, trencant tots els motlles que hi havia a tan venerable institució; era la primera dona que ocupava un lloc a l'orquestra i, a més a més COM A PRIMER VIOLÍ!!, no sense enfrontaments amb el "statu quo" de la vella orquestra.

Però el seu virtuosisme, després que el mateix Karajan li triara el seu primer Stradivarius, car considerava que aquella doneta no es mereixia tocar amb un violí qualsevol. No va fallar-li l'ull al mestre, i dos o tres anys després, va abandonar l'orquestra per començar una carrera com a solista que hui, amb 52 anys quan escric estes ratlles, continua sense haver tingut cap moment d'hores baixes. Casada dues vegades, enviduà del seu primer marit -amb el qual va tindre un fill i una filla- i es va casar després amb André Previn el 2002 del qual es va divorciar el 2006, però amb el qual manté una bona amistat i exceŀlents coŀlaboracions artístiques.

En l'actualitat té dos Stradivari i dos violins moderns més fets per encàrrec i amb ells va pegant voltes al món incansablement per a delícia de melòmans.

Però la seua activitat no es limita a la interpretació. Agraïda al mestre Karajan, que va creure en ella des de que era una xiqueta i li va ajudar, ha creat una fundació on "conrea" futures figures del violi, fonamentalment, i amb els quals va fent actuacions sota el nom de "The Mutter Virtuosi" tornant així el caliu que el vell mestre li va donar quan ningú la coneixia.

L'anècdota del seu aspecte, que comente al programa, és una faceta més de la seua forma d'entendre la relació entre la vida i l'art. Allò de que a les seues actuacions vaja feta "un pinzell" i que els muscles estiguen a l'aire, ella l'argumenta diguent que "li agrada sentir a la seua pell la vibració del violí i li ajuda a mantenir-lo millor, més fermament". Siga veritat o pose, el fet és que la seua manera de presentar-se ha fet escola i hui en dia gent jove com la Hillary Hann o Janine Jansen, primeres figures de la novíssima generació de dones violinistes, segueix les seues petjades en allò que fa a la presència a l'escenari.

Siga com siga, la seua mestria no ha estat mai posada en dubte i, esperem que siga així fins els anys dels anys per a gaudi dels i les amants de la música.

dijous, 17 de desembre de 2015

Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard

Programa 318

Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.

La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.

Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".

Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.

Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.

Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.

dijous, 10 de desembre de 2015

Money Jungle: la gravació original d'Ellington i Cia.

Programa 317

El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charles Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."

Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.

L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.

La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?