dissabte, 6 setembre de 2014

L'estrena internacional de Michel Camilo

Programa 265

Un bon dia, al festival de jazz de Montreal, Tito Puente, a la cimera de la seua fama l'any 1983, trobà que el pianista li havia fallat. L'actuació era l'endemà i calia trobar un substitut.

D'entre els qui va probar es trobava un jove pianista, de 29 anys, que comptava amb una sòlida formació musical i pianística; el seu nom Michel Camilo.

Li va fer una prova i el va convèncer i a l'endemà actuava com a pianista a la Tito Puente All Stars al Festival de Montreal.

L'èxit va ser fulminant car, malgrat la seua tasca d'acompanyament, el Tito li va deixar lluir-se. L'experiència no es va repetir. Paquito d'Rivera, que estava entre el públic, el va contractar imediatament per al seu grup. I començava una carrera fulgurant, on la capacitat musical de Camilo com a pianista, compositor, arranjador i musicòleg anava a explotar en pocs anys...

dissabte, 19 juliol de 2014

Un ser imprescindible a la música del segle XX: Nadia Boulanger

Programa 264

No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.

Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.

Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".

Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar. 

Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.

Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".

El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.

No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.

A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.

dissabte, 12 juliol de 2014

Rhoda Scott: l'altra veu del HammondB - 2

Programa 263

Feta al club Saint Germain de Paris, on resideix des de l'any 1968, esta gravació en directe és destacada per la crítica com una de les més inspirades i "jazzístiques" dintre de la seua abundant producció. En ella també juga, com ho fa moltes vegades, amb mescles heterodoxes de músiques "clàssiques" interpretades en clau jazzística.

Coneguda com a Lady Barefoot, és a dir, la dama dels peus descalços, per ser eixa la forma en què interpreta l'orgue des dels temps de la seua infantesa, quan es llevà les sabates, que lo molestaven, en l'orgue de l'església de son pare, la Rhoda Scott no és, segurament, tan coneguda com es mereix pel seu allunyament del mercat USA, en viure a França des del 68' com hem dit, encara que, òbviament, fa gires pel seu país.

Una música sense massa complicacions tècniques ni estilístiques la seua, què s'escolta amb molt de gust com podreu comprovar en sentir el programa.

Per cert, el cas de la Rhoda Scott és un més d'aquells què varen anar a Paris per estudiar amb l'omnipresent Nadia Boulanger, a la qual anem a dedicar el pròxim programa.

dissabte, 5 juliol de 2014

Rhoda Scott: l'altra veu del HammondB - 1

Programa 262


Una dada freqüent en els músics afroamericans és l'origen de la seua vocació. Rhoda Scott és filla d'un predicador i va ser a l'església de son pare on va tindre el primer contacte amb l'instrument "més bonic del món", segons les seues paraules: l'orgue.

Rhoda va estudiar piano clàssic, però la seua vocació per l'orgue va prevaldre per sobre de l'altre teclat.

El seu estil és prou eclèctic, interpretant tant peces clàssiques del jazz com del soul o, simplement, versionant cançons d'actualitat donant-li el swing que la seua raça i la seua educació musical l'inspiren.

La seua trobada temprana amb el famós Orgue Hammond B va ser un amor no abandonat al llarg de la seua vida professional, sent la intèrpret més coneguda amb eixe instrument després -òbviament- del mestre Jimmy Smith; és l'"altra" veu famosa del mític instrument.

dissabte, 28 juny de 2014

El pes de la família: Clara Wieck-Schumann

Programa 261

La història  de Clara Josephine Wieck de Schumann és la història, repetida, d'una excel.lent compositora que es va tindre que dedicar, de forma intensiva, a la interpretació per guanyar el sustent de la seua família, en concret dels vuit fills haguts del seu matrimoni amb Robert Schumann, en morir aquest de forma temprana. Això va impedir-li dedicar-se més intensament a la composició.

Les seues composicions, inscrites en l'escola del romanticisme, tenen un enorme lirisme i, òbviamentn, donada la seua carrera de virtuosa del piano, una notòria dificultat tècnica en alguns casos, encara que el lirisme predomina sobre la tècnica. La seua autoritat en eixe terreny va ser reconeguda el 1878 en ser nomenada professora de piano (principalment de tècnica interpretativa) al Conservatori Superior de Música de Frankfurt, on va impartir classes fins al 1892.

Com a anècdota cal destacar que,  com a conseqüència de la insistència de son pare quan era menuda, en començar la seua infantil carrera com a intèrpret, va ser la primera persona -home o dona- que inicià la interpretació de memòria de les obres en concert, sense partitura davant, costum ara habitual en els concerts de solistes.

És coneguda la seua sòlida i llarga amistat amb Brahms, més jove que ella, del qual va ser amiga, mentora i mestra. Eixa relació, en la qual el jove compositor estigué enamorat d'ella sense rebre, sembla, reciprocitat per part d'ella, és una de les històries més comentades de l'anecdotari de la música culta.

dissabte, 21 juny de 2014

Thelonius Monk en directe a Paris

Programa 260

Thelonius sempre serà Thelonius. Més jove o més vell, en estudi o en directe, com en aquest cas; amb els seus acompanyants habituals o amb uns de circumstàncies, com en aquest cas; estan de moda sense estar-ho, com en aquest cas; més jove o més vell, com en aquest cas...

La personalitat, la qualitat i la inspiració no l'abandonen mai.

Tret d'una actuació a Paris en una gira europea l'any 1969 i després de recuperar-se de problemes de salut.

Per gaudir d'una bona estona de jazz del bo.

Per cert, a oblidar la mini-pàgina a la wikipèdia en català. Segons ella, la morfina i els opiacis "varen contribuir a la seua genialitat" Puaffff!!!. Potser Bach es "col.locava" amb el fum de l'encens i les espelmes...i cal agrair a això les Variacions Goldberg, per exemple...

dissabte, 14 juny de 2014

Unes germanes molt especials: les germanes Labèque, i 2

Programa 259

Com ja varem comentar, el ventall de peces interpretades per les germanes Labèque abasta, com a mínim des del segle XVII fins... despús demà.


La seua cerca incansable de noves partitures a interpretar ha fet reviscolar un grapat de partitures de compositors coneguts, però que no són habitualment interpretades per ser per a eixa modalitat, un tant minoritària, que són el piano a quatre mans o les partitures per a dos pianos.

El programa de hui és una mostra d'estils tan variats que van, des de J.S.Bach als minimalistes, passant pels orígens del jazz. Algú dóna més!?

Una peça de Bach amb Il Giardino Armónico, una altra d'un primerenc Philip Glass, uns fragments dels Amén de Messiaen -la gravació de la qual té l'origen en l'anècdota que esmentem al programa- i una impagable versió del Maple Leaf Rag, de Scott Joplin, formen el programa supervariat que hui ens ofereixen les germanes Katia i Marielle Lebèque



dissabte, 7 juny de 2014

Unes germanes molt especials: les germanes Labèque-1

Programa 258

Com en tantes ocasions i en tots els àmbits on les persones que destaquen han estat "espentades" pels seus progenitors, les nostres personatges de hui, les germanes Katia i Marielle Labèque varen ser educades per la seua mare, la pianista i pedagoga musical italiana Ada Cechi, per a la música.

Nascudes a Baiona, al pais basc francés, varen ser educades musicalment des de la seua més tendra infantesa. Passaren pel Conservatori de Paris...i allí començà tot, amb una gravació dels Amen de Messiaen, quan contaven tan sols 17 i 19 anys. L'anècdota del tema la contarem al següent programa.

Inicialment es varen especialitzar en la música culta contemporània, interpretant i gravant obres de John Cage, David Chalmin, William Duckworth, Arvo Pärt, Michael Nyman, Terry Riley, Steve Reich, Pierre Boulez, etc.

Però les seues inquietuds musicals abasten, pràcticament, la història sencera de la música i la majoria de géneres, incloent-hi el flamenc o la música basca. Al programa de hui posarem una sèrie d'obres de Gershwin, sobretot la "Rhapsody in Blue" que va suposar el primer èxit mundial d'una parella de germanes que mai s'han separat ni artística ni personalment: viuen i treballen juntes, fins i tot amb les seues parelles, aspecte en el qual també han tingut parelles variades. Katia va estar casada amb John McLaughlin i ara amb el cantant de Red Velvet, mentre que Marielle està casada amb un conegut director d'orquestra rus, Semyon Bychkov

dissabte, 31 maig de 2014

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider, i 3

Programa 257

Al programa de hui, acabarem d'escoltar el directe "Days of wine and roses", un disc cabdal per entendre la seua forma de fer música y algunes peces del seu primer disc, "Evanescence", on la influència del seu darrer mestre, Gil Evans, és notòria, sense que això vulga ser un retret, ans bé, demostra que la Schneider ha sabut sempre aprendre dels qui pagava la pena fer-ho.

Relativament jove com és encara, va néixer l'any 1960, i vista la seua evolució, d'ella es poden esperar encara grans coses.

En definitiva una gran música, un personatge imprescindible al panorama musical actual. I no sols del jazz, malgrat que la seua activitat més freqüent siga la d'actuar amb la seua excel.lent banda de vora la vintena d'excel.lents professionals, als quals els deixa generosament espai, quan fan solos, amagant-se discretament.

Una dona, Maria Schneider, que ha sabut brillar en un món d'homes, un cop més.

dissabte, 24 maig de 2014

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-2

Programa 256

Innovadora, atrevida i trencadora, Maria Schneider no ho és tan sols en l'aspecte musical. La producció i finançament dels seus darrers dos discos, per tal de preservar la seua independència artística, s'han fet mitjançant el procediment del "crowfunding" o finançament per petites donacions via internet. De fet el disc que escoltàrem al darrer programa, va ser el primer en ser premiat als Grammy sense que, fins aquell moment, existira disc físic, tan sols l'edició digital a la venda per internet, mitjançant la seua participació sa la gravadora independent Artist Share

La seua formació musical, després de passar per una sèrie de universitats i escoles de música, sempre amb excel.lents resultats acadèmics, va trobar-se amb l'afortunada oportunitat de treballar amb, ni més ni menys que Gil Evans, amb el qual col.laborà els tres darrers anys de vida d'aquest important arranjador (recordem, per exemple, els seus treballs dirigint les gravacions del Kind of Blue de Miles Davis, entre d'altres). La Schneider va aprofitar a fons la possibilitat i el seu primer disc, "Evanescence",  té clares mostres de la seua influència primerenca. Al programa de hui escoltarem el disc "Days of wine and roses", amb el qual va aconseguir el seu primer Grammy, en aquest cas en l'apartat d'orquestres de jazz

dissabte, 17 maig de 2014

La moderna orquestra de jazz: Maria Scheneider-1

Programa 255

Maria Schneider, compositora, arranjadora i, sobretot, directora d'orquestra, és un extrany fenòmen dintre del panorama musical, no sols del jazz. De fet, al programa de hui, anem a escoltar la seua darrera producció premiada amb tres, sí tres, Grammy, l'any 2013, curiosament, en el camp de la música clàssica. Es tracta d'un treball que va fer musicant poemes dels poetes Ted Kooser, nordamericà, i Carlos Drummond de Andrade, brasileny, i per encàrrec de The Saint Paul Chamber Orchestra, Ojai Festival, Australian Chamber Orchestra and Cal Performances. El disc s'anomena "Winter Morning Walks" i en ell la veu de la soprano noramericana Dawn Upshaw i es tracta d'un treball on es posa al dia el génere del "lied".

Es tracta del darrer treball gravat d'una dona que des dels cinc anys va estar estudiant música, on va provar varis instruments fins adonar-se que el que més li agradava era fer que el seu instrument fos una orquestra.

dissabte, 10 maig de 2014

Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington- i 2

Programa 254

I després de l'"épica" a l'anterior comentari parlem ara de la música.

La versió de les pàgines del "Duc" Ellington feta pels músics valencians està molt a l'alçada de les circumstàncies i és perfectament recomanable.

Si filara més prim es podria dir que el cor mancava d'una mica de "feeling" jazzístic en alguns passatges més ritmics de l'obra, però en general la seua interpretació, com que els Concerts Sagrats de l'Ellington (escolteu els nostres programes 128, 129 i 130 ) tenen més una estructura de cantata que d'obra estrictament jazzística, eixa mancança no arriba més que en alguns moments. De tota manera sabent que es tracta d'un cor que, malgrat no ser professional, té una bona categoria artística en general i una major ductilitat des que Josep Lluís Valldecabres és al front, passa amb bona nota cantant una música que no és aquella que habitualment interpreta.

Dels músics, res que afegir a tot el que es diu d'ells habitualment. Ells sí són professionals del jazz, és el seu gènere i es nota: impecables. De la neboda de Perico, l'Elma Sambeat, cal dir que demostra les excel·lents.lents qualitats de cantant que ja es coneixen i, malgrat no ser el "seu" terreny, passa amb comoditat per la partitura.

En resuum, crec que Duke Ellington es sorprendria de la qualitat de l'interpretació de la seua partitura, per una gent què és nascuda vora el Xúquer o el Túria enlloc del Mississipi.

Gràcies "Latino" i tota la gent de Sedajazz per la vostra valentia en afrontar reptes constantment!...i arriscant els "duros". Afortunadament la sala gran del Palau de la Música de València, responent a la seua crida, va ser plena de gom a gom i supose que els quedarien alguns euros per arriscar en altres de les moltes activitats que fan.

Repetisc, GRÀCIES!!

dissabte, 3 maig de 2014

Vinga valents!. La Sedajazz i Perico Sambeat se la juguen amb Duke Ellington-1

Programa 253

El originalment sedavins de Sedajazz i ara ja amb el compàs obert a tope, varen fer l'heroïcitat -no se la pot qualificar d'una altra manera- de fer un concert amb fragments escollits dels tres Concerts Sagrats de Duke Ellington (emesos en els nostres programes 128, 129 i 130).

I va ser una heroïcitat per dues raons: una artística i altra econòmica.

L'artística era enfrontar-se a una obra magna del Mestre Ellington sense tindre a mà, en alguns casos, ni la partitura impresa. El Duc era així: escrivia els seus manuscrits i després es guardaven...o no. La feinada de reconstruir l'orquestració des de l'escolta directa de les gravacions originals se la va tirar al llom, sembla, el Perico Sambeat. Una autèntica benedicció per al jazz hispànic que no oblida els seus origens i coŀlabora amb els seus amics de Sedajazz sempre que pot i li ho demanen.

L'altra, l'econòmica, ve de la "generositat" de les nostres institucions (Consell i Ajuntament de València fonamentalment) que varen incloure l'actuació dels Sedajazz, amb l'Orfeó Navarro Reverter i l'Orfeó Coral Infantil, dirigits pel mestre J.LL. Valldecabres, la cantant Emma Sambeat i el ballarí Ludovico Hombravella, tots sota la batuta de Perico Sambeat.
La varen incloure en el programa, és cert, del Festival de Jazz de Juliol del 2013, però sense que els costara un "duro". Ells varen ser els únics que varen actuar a percentatge de taquilla. I mentre se li paga una bona cosa de diners a tots els que venen de fora, als de casa "gratis total". 

Una mostra més de l'afany per protegir les associacions i institucions que, com els Sedajazz, El Micalet i altres, s'afanyen -a contracorrent dels diners que tan fàcilment es gasten en "corretges"- en mantindre viva l'activitat cultural al País Valencià.

En aquest programa escoltareu la primera part del concert, gravat per ells mateix i editat de forma artesanal "per als de casa". Lamentablement no és a la venda.

Ànim, valents!!

dissabte, 12 abril de 2014

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 2

Programa 252

La producció de Sofia Gubaidulina va rebre un enorme empenta, amb encàrrecs per tot arreu, que han fet que el seu catàĺeg d'obres siga enorme. Concerts per orquestra i solistes varis, obra de cambra amb les combinacions més arriscades i insòlites, ballets, música per peŀlícules...

La seua música es caracteritza per una enorme varietat i per un declarat intent de relligar-la amb els seus profunds sentiments religiosos, que, segons les seues pròpies declaracions, sempre han estat en el rerefons de les intencions de les seues obres. De religió cristiana ortodoxa, els freqüents contrasts sonors, les seues dicotomies musicals, han estat majoritàriament fets amb la intenció de associar/contrastar llum/ombra, suavitat/intensitat, llum/foscor, amb les seues representacions de la espiritualitat.

A partir dels anys 80, va encetar una experimentació d'una certa similitud respecte a la teoria de construcció de la seua música amb les experiències dodecafòniques. En el seu cas utilitzant les Sèries de Fibonacci, mecanisme matemàtic de progressió numéric al qual tracta de subjectar la construcció de les seues obres.

El ritme i la melodia, tal i com l'entén una orella acostumada a la música "convencional", no tenen res a veure amb la seua obra on, a més, utilitza combinacions absolutament no habituals (acordió clàssic i rus, instruments japonesos i tàrtars,...). Una cercadora nata que, afortunadament per ella, ha aconseguit que la seua originalitat arribe a públics amplis dintre del cercle de la música culta.

Tingau per cert que no serà la darrera vegada que en aquest programa escoltem la seua música.

En definitiva una dona que, malgrat inicials inconvenients, ha lograt fer-se un lloc notori en el panorama de la música contemporània. En l'actualitat viu a  Alemanya, reclosa pràcticament a casa seua, per poder donar eixida a l'enorme quantitat d'encàrrecs que rep. Enhorabona!

dissabte, 5 abril de 2014

L'avantguarda a l'URSS: Sofia Gubaidulina - 1

Programa 251

La  vida a la desapareguda URSS no va ser fàcil per les expressions artístiques poc convencionals, com sol succeir en tots els llocs on un integrisme burocratizat domina amb ma de ferro tota la vida social.

Malauradament, a una gran feina oficial d'educació cultural i sobretot musical innegable i -segurament- única en la història del món, li va eixir la rèmora dels censors polítics del "gust ortodoxe". Malgrat tot, com sol passar, la gent se les apanyava com podia per anar fent. Un dels casos paradigmàtics és el de la protagonista dels dos programes que anem a dedicar a Sofia Gubaidulina.

D'origen tàrtar i nascuda el 1931, li va pillar de ple l'estalinisme més estricte, però malgrat això, va seguir amb atenció les innovacions estilístiques de la música culta que passaven pel món, i protegida en certa mesura pel gran Dmitri Xostakóvitx què, malgrat alguns enfrontaments amb el règim, era massa gran per a anular-lo públicament, va reeixir-se'n, treballant en la composició de bandes sonores de peŀlícules per guanyar-se la vida, treballant en la seua obra més personal a les estones que li quedaven...

En la seua primera etapa va formar amb altra gent el grup "Astreia", dedicat a la recerca, recreació i interpretació de les músiques polulars amb instruments originals de les zones de què es tractava.

Lamentablement, és molt difícil trobar discografia de la seua primera època, per això els dos programes estaran dedicats a la seua obra posterior a la seua emigració, quan, sota el padrinatge de gent com el violinista Gidon Kremer, la seua popularitat va explotar literalment.

dissabte, 29 març de 2014

Fent camí: Esperanza Spalding - 3

Programa 250


Després que la Spalding va guanyar el Grammy al febrer de 2011, amb l'àlbum primer, Junjo, aquest va entrar en el Billboard 200 al 138. Amb el segon, Esperanza, el material d'Spalding estava destinat a ser més un reflex de si mateixa com a artista, amb músics seleccionats per presentar millor el material i anà directe al nº 10. Un crític va dir d'ella que Esperanza és "un collage en expansió de la fusió del jazz , Brasil, i fins i tot un toc de hip-hop". Un altre va comentar que" el gran canvi "a l'"Esperanza" és el cant .... Això fa que sigui un àlbum més accessible, i en alguns aspectes més convencional".

Respecte dels àlbums tercer i quart la crítica es va rendir i les vendes es dispararen.

Però Esperanza Spalding no para i, un cop acabada la gira del "Radio Music Society", va girar amb un grup de tres dones. Ella mateix, al baix elèctric i de fusta, la veterana pianista, compositora, estudiosa, etc. Geri Allen y la consagrada percusionista Terri Lyne Carrington. Tres generacions de músiques de jazz que han fet eixir del seu retir a la Geri Allen. Fins ara no hi ha gravacions en disc, però hui podreu escoltar audios d'actuacions en directe i d'altres directes dels discos anteriors.

Ara mateix està girant amb Jack DeJohnette, Joe Lovano,i Leo Genovese. 

Caldrà seguir amb molta atenció l'evolució d'esta joveníssima dona (29 anys). Té encara molt per donar!.

dissabte, 15 març de 2014

Una "nena prodigi": Esperanza Spalding - 2

Programa 249

Spalding va començar tocant en viu en clubs a Portland , Oregon com una adolescent als 15 en un club de blues, en el baix . Un dels músics experimentats amb què va tocar la primera nit la va convidar a unir-se als assajos i actuacions de la banda, diu Spalding que va ser una oportunitat per crèixer com a música.
 
Tenia la intenció de tocar el violoncel , però descobrí el baix als 14 anys a la Performing Arts High School, on havia guanyat una beca, que troba "avorrida". Quan tenia 15 o 16 anys , Spalding va començar a escriure lletres per un grup local indie rock / pop. Tot i que ella havia pres unes quantes lliçons privades de veu, que li va ensenyar a projectar la seva veu , la seva experiència de cantar provenia de "cantar a la dutxa" segons ella diu.


Va decidir provar a entrar a la Berklee College of Music  animada pel seu professor de baix, ho va fer prou bé en la seva audició per rebre una beca completa. Malgrat la beca els diners no bastaven i Spalding va tindre la sort que els seus amics van organitzar un concert benèfic que la ajudar viatjar a Boston...i poc més. Malgrat tot, se les va apanyar i el resultat dels seus estudis vaser tan exceŀlent que, en graduar-se, li varen oferir una plaça com a professora al propi Berkeley!!. Amb sols vint anys, va ser -i és encara- ña professora més jove que mai ha tingut la prestigiosa escola.

No es considera un prodigi musical , considera que això li passa perquè altres"...són una mica més grans que jo , o no una dona , o no estan en un segell important , i per això no són reconeguts com a tals " , va dir Spalding .

En aquest programa escoltareu música dels seus discos tercer i quart, Chamber music society i Radio music society, on, com en cada disc anterior, mostra una evolució rapidíssima d'estils i una consolidació com a cantant.

dissabte, 8 març de 2014

Una jove veu del jazz que entra amb força: Esperanza Spalding - 1

Camins 248


Esperanza Spalding (nascuda el 18 d'octubre de 1984 a Portland, Oregon, USA) és una jove baixista de jazz nord-americana, cel·lista i cantant, que es basa en molts gèneres -Jazz, jazz fusion, bossa nova, neo soul,...- en les seves pròpies composicions. En la seua encara curta vida ha tingut fins i tot temps per dedicar-se, fins i tot a l'ensenyament. Ha guanyat quatre premis Grammy, incloent-hi el Premi Grammy al Millor Artista Nou en els 53é Premis Grammy, el 2011, convertint-se en la primera dona de jazz a guanyar el premi.

Com a targeta de presentació crec que no està gens malament el que s'ha dit fins ara.

El seu pare, afroamericà, va abandonar prompte la família i la seva mare, de Gaŀles, és filla d'un natiu americà d'ascendència hispana. Una bona mescla que ella exhibeix amb orgull. Potser per això Spalding també té interés en la música d'altres cultures, inclosa la del Brasil. Es va criar al barri King de Portland, Oregon, qualificat de "ghetto" i "bastant perillós". La ​​seva mare va criar, tota assoles, al seu germà i a ella. La mare de Spalding comparteix el seu interès per la música, havent treballat esporàdicament com a cantant i estudiant guitarra de jazz.
A causa d'una llarga malaltia quan era menuda, Spalding va passar gran part dels seus anys d'escola primària sent educada en la llar. Durant aquest temps, ella també va trobar l'oportunitat de rebre instrucció en música en escoltar al professor de la seva mare a la guitarra. Spalding també va tocar l'oboé i el clarinet abans de descobrir el contrabaix a l'escola secundària. És capaç de cantar en anglés, espanyol i portugués.

Avui escoltarem música dels dos primers discs fets sota el seu nom, després d'una sèrie de treballs com a acompanyant a músics locals de jazz i en un grup local de rock.

dissabte, 1 març de 2014

Adéu, Paco de Lucía

Programa 247

Els dies passats, de manera sobtada, ens va deixar a una edat encara massa curta, per desgràcia de tota le gent amantd e la bona música, el guitarrista -sobretot- flamenc  Francisco Sánchez Gómez (Algeciras, 21- 12 - 1947 - Playa del Carmen, México, 25 - 2 - 2014) anomenat artísticament Paco de Lucía.

Com a obligat homenatge, dintre de la línia d'aquest programa de cercar connexions entre músiques de géneres -aparentment- dispars, escoltarem la seua famosa actuació recollida al disc Friday Night in San Francisco, amb  Al Di Meola y John Mc Laughlin, enregistrat a San Francisco el divendres 5 de desembre de l'any 1980 al Warfield Theatre.

Que la terra li siga lleu i, ara, conformem-se amb escoltar el seus discs.


dissabte, 22 febrer de 2014

Barbara Strozzi, La Virtuosissima Cantatrice - 2

Programa 246

Barbara Strozzi , a l'edat de 16 anys, va cantar per primera vegada en concerts a la casa Strozzi, acompanyant-se, en un dels molts instruments que controlava, a la llar. En 1635, el compositor, Nicolò Fontei publicar el seu primer volum de Poetiche bizzarrie a Venècia, amb cançons dedicades a "complaure la dona jove encantadora i molt talentosa, senyora Barbara."

 Al final del segle XVI i començament del XVII Venècia era un formiguer d'intel · lectuals que es reunien en les "accademie" per discutir sobre filosofia, literatura, música, etc. Giulio Strozzi va ser un personatge que va estar immers en aquesta vida i la seva filla era habitual participant dels concerts que en aquells espais s'oferien. El seu virtuosisme musical va impulsar al seu pare a fundar en 1637 una acadèmia per a ella: l'Accademia degli Unisoni. Aquí es van institucionalitzar les actuacions de Barbara , què sovint escrivia la seva música com el resultat d'un desafiament pels membres de l'Acadèmia per a produir un treball sobre un text que li donarien. Aquests van ser sovint l'amor amb burlesques, iròniques lletres. El seu ús de forma musical és molt flexible, adaptant-se a les exigències del text, es mou amb destresa entre recitatiu, arioso i ària a les obres més llargues, com les cantates.
 
L'anomenat Llibre de Madrigali (Venècia, 1644) és la primera publicació de les vuit que conformen el corpus de Barbara Strozzi

 
Dos anys més tard, Giulio Strozzi va fundar la seva pròpia Acadèmia, l'Acadèmia dels unísons, dedicat principalment a la música. En les reunions membres, els talents de Bàrbara Strozzi com a cantant i instrumentista eren clarament evidents. Ella era coneguda per la seva inteŀligència, l'aprenentatge i l'enginy, i sovint presidia les reunions.


En definitiva, una dona lliure, inteŀligent i gran compositora en una societat relativament oberta per a l'época en la Venècia de començaments del barroc.