dijous, 30 de març de 2017

Directors històrics 2: Wilhelm Furtwängler

Programa 377

Cadascú neix on neix i això marca, per a bé o per a mal, la vida de les persones. La que anem a glosar hui va tindre la desgràcia de nàixer a Berlin l'any 1886, és a dir, que la seua joventut i primera maduresa va viure el naixement i l'explosió del nazisme, guerra inclosa.  

Wilhelm Furtwängler va tindre que patir eixe període històric i això va marcar, definitivament, la seua història personal i artística.De caràcter introvertit, poc sociable, mal comunicador i amb un estil de dirigir prou heterodox (sols cal observar els seus moviments en els vídeos que existeixen), la seua defensa era que la música era el seu món i que, allunyat social i políticament dels nazis, es sentia profundament alemany i pensava que, en aquells moments tan crítics, el poble alemany, tan culte i tan melòman, no es podia quedar sense la possibilitat d'escoltar els grans compositor alemanys. Beethoven -per sobretots-, Brahms i tants i tants, Wagner inclòs, interpretats per artistes qualificats, encara que això implicara, de vegades, participar en actes de propaganda nazi.

Al contrari de l'èxode que va patir l'Alemanya nazi en el camp intel·lectual (artistes, escriptors, músics, pensadors...), Furtwängler va aguantar tot el que va poder, fins que a les acaballes de la guerra acabà exiliant-se a Suïssa, curiosament per consell d'un jerarca nazi, Albert Speer, l'arquitecte preferit de Hitler i ministre als darrers gabinets de Hitler.


Musicalment, que és del que tractem a aquest programa, la seua idea era la de ser el més fidel possible a la partitura amb el mínim possible d'escarafalls espectaculars que "enganxaren" al públic, que solament devia dedicar-se a escoltar i gaudir de la música què estava interpretant-se. Una actitud oposada a la del seu col·lega contemporani Toscanini, espectacular i efectista.

La possibilitat d'escoltar gravacions fetes en èpoques on la tècnica gramofònica era ja relativament acceptable, fa que cadascú puga jutjar per si mateix qui ho feia millor o pitjor o -perquè la música ja se sap que és qüestió de gustos...i modes- qui l'agrada més a cadascú.

Eixa ha estat la idea d'aquest parell de programes seguits, dedicats a aquestes figures mítiques de la direcció de la primera meitat del segle passat. Escolteu, compareu i decidiu, per vosaltres mateix, què vos agrada més i, sobretot, compareu amb altres gravacions de la mateixa obra, algunes mítiques, com les del propi Herbert von Karajan en les seues diferents èpoques, perquè va gravar esta peça vàries vegades...i no es semblen massa en ocasions.

En definitiva, ja se sap, per gustos els colors, i sobretot en la música...

També va composar algunes coses, però vist que amb això no es guanyava la vida es va dedicar a dirigir, que sí donava pel "primum vivere" ;-)

 P.D.: Per una errada dic que el tercer moviment de la Simfonia estava interpretat per la Filharmònica de Berlín, quan la veritat és (tinc el disc) que l'Orquestra és la Filharmònica de Viena i està gravada el 29/11/1952 a Viena.

dijous, 23 de març de 2017

Directors històrics 1: Arturo Toscanini

Programa 376

Com hem comentat al programa, tenim la idea de esta temporada repassar, en els llocs que les novetats ens deixen, als clàssics dels dos gèneres que conreem habitualment ací, la música clàssica i el jazz.

En certa mesura l'anterior programa d'orquestres de swing ja entrava en aquest apartat i algun altre més. Però hui anem a posar-se "de llarg".

Anem a posar-se un poc seriosos per a parlar de ep! tothom dret! Arturo Toscanini.

Nascut a Parma, ciutat operística en aquell moment per antonomàsia, i instrumentista de cello a la seua joventut, ja destacava als 18-19 anys en l'orquestra de la seua ciutat. La seua biografia, àmplia, variada, llarga (va morir als EE.UU. als 89 anys) és massa ampla per a ni tan sols intentar fer una resum en estes poques ratlles. Podeu trobar a la web un bon grapat de llocs amb biografies ben documentades i expertes, com per exemple estes breus ressenyes (1) (2) (3).

La raó per la qual fem aquest programa és, fonamentalment, la de que la gent que encara no ha estat capaç de diferenciar entre diverses interpretacions d'obres mil vegades escoltades, paren l'oïda i estiguen atents aquest programa i el següent, on posarem interpretacions d'un altre monstre de la direcció de la primera meitat del segle XX interpretant una peça que, de segur, tothom ha escoltat més d'una vegada, de forma atenta o distreta, la Simfonia nº 5 de Beethoven.

Pareu, pareu l'orella i escolteu amb atenció i, com que podeu descarregar-vos el programa, vos aconsellaria escoltar els dos programes seguits per tractar d'esbrinar matisos, diferències, formes vàries d'interpretar una obra per part de dos monstres de la direcció.

La qualitat de les gravacions, òbviament, no es alta, donada la data en que es varen fer, però això no lleva per a poder intentar, aquells que mai ho hagen fet, trobar diferències i similituds en la forma d'abordar una peça mil vegades interpretada com hem dit.

dijous, 16 de març de 2017

Música, música! Alegria, alegria! Balleu, balleu!

Programa 375

Esta setmana, recordem-ho per als qui escolten el programa amb posterioritat, posats de ple en el "sarao" faller, hem pensat que els ànims no estaven com per a majors profunditats i hem decidit fer un programa de música de swing sense paraules. Eixa música que va fer que els músics que feien jazz -uns més que altres- estaven més atents a que la gent moguera el seu cos al ritme de la música que de que pararen esment a majors subtileses a l'hora  d'interpretar.

És la música dels que s'anomenaren "bojos anys 20", entre les dues guerres mundials. Pràcticament amb el començament de la Segona Guerra Mundial tot se n'anà en orris i la majoria desaparegueren. En acabar la guerra, alguns ho varen intentar, però ni les cases discogràfiques ni el públic estaven ja per eixa música i els músics de jazz, definitivament, els autèntics músics de jazz, es dedicaren a fer progressar la seua música de negres, ara també amb blancs, amb l'ambició de que el personal anara a veure'ls per escoltar-los atentament i no per moure els cos sols.

No es penseu que eixes orquestres eren qualsevol cosa. Gent com Duke Ellington, Benny Goodman, Glenn Miller o Count Basie
es varen dedicar a conrear esta música en un moment o altre, era la forma més normal de guanyar-se la vida en un cert moment, encara que, en acabar l'actuació, es quedaren els músics a la sala, assoles o amb part de la gent del local, a fer les seues "jam sessions" per a gaudir ells també amb la seua música, més enllà del "primum vivere".

Així doncs, com es deis la pel·lícula "Balleu, balleu, maldits"

dijous, 9 de març de 2017

8 de març. Homenatge a les dones que ens embelleixen la vida

Programa 374

Des d'una emissora com Ràdio Klara, crec que no cal fer llargues disquisicions sobre el significat del 8 de març.

Nosaltres, modestament, humilment, anem a dedicar aquest programa a que escolteu les veus de quatre de les sopranos d'entre les més destacades a l'actualitat. En aquest cas el que aporten les dones és bellesa, la de les seues veus, que aixina ens fan la vida una poc més amable al llarg d'uns quants minuts. Els discursos els deixe als qui els solen fer.

Les quatre sopranos que aneu a escoltar són Sondra Radvanovsky, Diana Damrau, Renée Fleming i, com no, Anna Netrebko.

De totes elles m'he limitat a posar-vos enllaços a YouTube d'actuacions seues. Si en teniu interés en alguna d'elles en especial, l'internet està farcit de llocs on es parla d'elles. Però hui no es tractava de lloar una o l'altra, sols pretenc que passeu una estona agradable gràcies a unes dones de entre les moltes que fan, amb el seu treball, que aquest món siga, malgrat nosaltres, els homes, un poc més agradable.

dijous, 2 de març de 2017

Uns "classics" un poc oblidats: The Modern Jazz Quartet

Programa 373

Hi ha músics als quals, per circumstàncies vàries, un cop passada la "seua" època, la pols de l'oblit se'ls va depositant a sobre sense una raó concreta. Molt sovint és la política de re-edicions de les gravadores la que decideix qui va a tindre un reviscolament, amb el llançament de recordatoris en format CD de velles gravacions.

Possiblement un dels grups més injustament oblidats siga el nostre protagonista de hui. El Modern Jazz Quartet, un grup que va tindre una llarga vida -es va formar 1951 i va gravar el seu darrer disc el 1993- va ser un grup que sota la direcció i inspiració del pianista John Lewis amb un co-protagonisme del vibrafonista Milt Jackson, amb l'acompanyament estable al llarg de la majoria de la seua existència de Percy Heath (contrabaix) y Connie Kay (bateria), que feien com de rerefons perfecte per a la parella "protagonista",  de l'estil elegant i sofisticat de John Lewis. Inicialment formaren part del quartet el baixista Ray Brown y el bateria Kenny Clarke, però la diferència de criteris artístics va fer que en un o dos anys aquests dos es canviaren pels anomenats abans.

John Lewis, format en la universitat i el conservatori, amb una gran admiració per J.S. Bach, va tractar d'acostar ambdues músiques, "dignificant" el jazz de manera que aquest es convertira en "una més" d'eixes músiques que cal escoltar atentament en una sala de concerts i no entre el soroll de copes i demés atifells dels clubs, on la gent va a passar l'estona i la música és com un "soroll de fons" més o menys agradable. Lewis no estava disposat a  que les seues subtileses, les seues sofisticacions estilístiques, es pergueren el el mar de sorolls d'un bar o un club. En el fons, al seu cap estava el model dels quartets o quintets de cambra i la seua idea era traslladar eixa idea al món del jazz.

Eixa sofisticació li va fer rebre crítiques per les dues bandes. Dels negres, perquè, malgrat que el blues és la base de la seua música -sobretot per la influència de Milt Jackson, que s'havia criat escoltant gospel i música de les esglésies-, entenien que eixe no era "l'àmbit" natural del jazz. Per la part "blanca", sobretot, perquè pensaven que tractava de entrar en un món que no era el del jazz. El seu estil va donar lloc a que, per part d'especialistes teòrics com George Russell, blanc, un altre nom desconegut pel gran públic, amb gran pes teòric, i altres es parlara del "Third Stream"  (o tercera via) per al jazz.

Crítiques a banda, la seua música, subtil i treballada, resulta un llibre d'estil per a aquells músics de jazz que no cerquen "la novetat per la novetat". Una música, sòlida i molt agradable d'escoltar atentament.

dijous, 23 de febrer de 2017

El gaudi de la música: Spanish Brass Luur Metalls

Programa 372

Corria l'any 1989 i cinc xicots valencians, instrumentistes de metalls varis, una cosa prou freqüent a les nostres terres on les bandes donen tant de fruit i escampen, com qui no vol la cosa, cultura musical per tot arreu per on van o estan, varen decidir ajuntar-se. Per a fer què? Doncs el que sabien fer, tocar els seus instruments. I va nàixer el Spanish Brass Luur Metalls.

Però sembla que això no els va semblar suficient i decidiren que calia treballar un poc més la cosa i es dedicaren, per una part, a donar concerts per a la gent menuda, fent "l'indi" si calia, per atreu-re la seua atenció amb més facilitat i per a gaudi dels majors que hi anaven. Per l'altra varen constatar que hi havia poca música -o això els va semblar- per a grups de metalls com el seu, i es dedicaren a adaptar partitures, cosa prou freqüent, però també a fer o encomanar-ne a compositors que els feren música per a grups com el seu.

Des de l'any 1969 ha corregut molta aigua sota els ponts i, estranyament, contra el que és el més freqüent, no han deixat de formar grup i de tocar junts.

Supose que tots ells tindran també la seua trajectòria particular com a solistes, però el fet és que la il·lusió d'ensenyar i renovar-se no l'han perdut. De fet són professors en eixa espècie de "xamba" que ens ha caigut de tindre a València l'única sucursal que hi ha al món -crec- de la Berklee College of Music. Allí donen classe i, de tant en tant, es dediquen a rodar el món i a muntar festivals de música de metall a Alzira, Torrent...i no sé si en algun lloc més. Això sí, al "Cap i Casal" sembla que no hi ha hagut manera. A veure si amb els nous vents que bufen hi ha sort i no cal agafar el cotxe o el metro per veure els "saraos" lúdico-musicals que munten.

I ara a gaudir de la seua música al disc que varen gravar l'any 2008 amb el trio de jazz del pianista català Lluís Vidal, al qual, per cert, ja li hem dedicat algun programa ja fa anys, dedicat a la música de l'il·lustre català Frederic Mompou
què també va ser matèria del programa en la seua segona temporada.

Vos ho garantim: no serà la darrera vegada que ací escoltem/parlem a/amb la gent de la Spanish Brass.

dijous, 16 de febrer de 2017

Un mestre entre Un mestre entre els mestres: Coleman Hawkins-i 2

Programa 371

De Coleman Hawkins crec que ja varem dir prou al "post" anterior.

Hui anem a limitar-se a posar música de la part final de la seua vida, treta de dos discos representatius de la seua darrera etapa: At Ease With Coleman Hawkins (1960) Coleman Hawkins - The Hawk Relaxes (1961)

Són dos discos plens de precioses balades, agradables d'escoltar, ignorant les modes del jazz, per una part, i les exigències comercials per l'altra.

Malgrat que la col·lecció en la que es varen publicar era un intent de la casa PRESTIGE de recuperar mercat, quan ja la moda del jazz era Ornette Coleman o John Coltrane i el free-jazz i, per altra part, el Rock-and-roll es feia en  el gros del mercat de la música popular, la maduresa de Coleman Hawkins, ja vorejant la seixantena (recordem que va morir l'any 1969 als 64 anys) li va fer acceptar el desafiament i es va gravar un quants discos senzillament per gaudir ell i, evidentment, tots els què els escoltaren després com nosaltres.

Una música tranquil·la què, lluny de la de consum com a música de fons, allò que diríem música ambiental per a grans magatzems, és una excel·lent col·lecció de balades conegudes i reconegudes, velles balades escoltades mil i una vegades en les veus més variades, que s'havien convertit en "clàssics" que tothom podia escoltar gaudint d'un excel·lent jazz sense estridències però sense deixar-se dur per la banalitat.

Es podria dir que formen part d'una mena de testament musical del mestre entre els mestres del saxo...i no sols del saxo.

dijous, 9 de febrer de 2017

Un mestre entre els mestres: Coleman Hawkins-1

Programa 370

Com dic al programa, hi ha tants bon músics a la -curta en el temps, però ja farcida de grans noms- història del jazz que, de vegades, no trobe el moment de posar la música d'alguns dels grans mestres, dels "clàssics", per a gaudir de la seua mestria i sensibilitat.

Coleman Hawkins és un d'eixos mestres imprescindibles que, per raons d'actualitat o, simplement, d'oblit, crec que no havia aparegut encara al programa, més que de forma circumstancial. Hui i el pròxim dia anem a dedicar-li el programa perquè si no hi haguera un parell de dies, com a mínim, en que apareguera com a protagonista, seria un pecat d'oblit imperdonable.

La seua història professional abasta uns quaranta anys. Ja als dotze anys  Hawkins tocaba en una orquesta teatral de la ciudad de Kansas en 1921 quan Mamie Smith el va contractar i va estar fent-ho quasi fins el dia de la seua mort, l'any 1969, vivint tots els canvis que el jazz va patir en la seua curta però intensa història com a gènere musical.

Al llarg d'eixos anys els experts assenyalen en ell tres èpoques. Una inicial on va estar influenciat pel vell estil de New Orleans. De l'any 1923 fins al 1934 va tindre la sort de treballar a l'orquestra de Fletcher Henderson, on es va trobar amb el gran creador del jazz modern, Louis Armstrong, que el va marcar de manera decisiva en el que s'anomena la seua segona etapa. Emigrat a Europa l'any 1934, va consolidar el seu estil amb gires per tot el continent fins que el 1939 va tornar al seu país, consolidant-se coma gran estrela del saxo amb la seua magistral gravació del "Body and soul" -que podeu escoltar al programa- restant, a partir d'eixe moment, com a model de tots els saxofonistes -soprano, alto, tenor, etc.- i no sols dels saxofonistes car la seua sòlida formació musical, iniciada per sa mare al piano, què dominava als cinc anys, passant pel baix per decidir-se als nou anys pel saxo tenor, el va fer un model com a mestre musical per a tots els músics posteriors -de qualsevol instrument-, tant als anys de la seua època més popular (les dècades del 40 i del 50), com de èpoques posteriors on la seua fama va minvar per les estreles del be-bop com Parker o del jazz avantguardista de Coltrane o gent com Lester Young, el quals varen reconèixer el seu mestratge en tot moment.

dijous, 2 de febrer de 2017

Tres mestres del saxo: Liebman, Lovano, Ravi Coltrane

Programa369

Els dies 12 i 13 de gener de 2007 varen ser dies negres en la història del jazz. En dos dies seguits desapareixien dues insignes figures del jazz, Alice Coltrane i Michael Brecker.

El darrer havia format par durant una desena d'anys d'una colla d'amics saxofonistes que es feien anomenar "Saxofon Summit". Acompanyats per un trio de ritme, el pianista Phil Markowitz, el baixista Cecil McBee i el bateria Billy Hart, un trio de saxofonistes de l'avantguarda del jazz i del post-bop Dave Liebman, Joe Lovano y Michael Brecker varen girar junts de tant en tant, uns grapat d'anys, sense abandonar les seues carreres individuals .

Admiradors tots tres de John Coltrane i colpits per la mort de Michael Brecker, a iniciativa de Dave Liebman, aquest i Joe Lovano varen pensar en fer un disc homenatge a estes dues figures desaparegudes, fonamentalment al seu company Michael Brecker (al qual es dedica el disc en la portada). Per completar el trio de saxos varen invitar al fill de John Coltrane, Ravi Coltrane, que va accedir.

Així va néixer un disc "Seraphic Light"del qual aneu a escoltar algunes peces (totes no caben al programa). Tres de les peces son producte del seu mestre John Coltrane, i les altres, composicions pròpies o d'algun altre autor, però sempre seguint les petjades del camí marcat per Coltrane.

El disc és una obra que deuria figurar en la discoteca de qualsevol afeccionat al jazz...al qual li agrade el darrer Coltrane, el més trencador, el més innovador. Així sona.

El grup s'ha reunit amb posterioritat en algunes ocasions gravant discos amb el mateix nom de Saxofon Summit, sempre cercant nous camins en l'avantguarda del jazz. Un nom, uns noms a recordar i seguir..

dijous, 26 de gener de 2017

Els Grammys amagats: Claudia Montero

Programa 368

Quan la gent treballa de valent; quan la gent treballa per amor a la seua feina, en aquest cas la música; quan hi ha una persona que té coses a dir, al final eixes coses arriben a bon fi (o deurien...).

Claudia Montero és una argentina què, per les raons de la situació de la seua estimada terra, va aparèixer per terres valencianes el 2002 on va continuar estudiant -va fer un màster ací- i la seua vàlua li va procurar immediatament feina al Conservatori d'Alacant, primerament, i ara, definitivament, al Conservatori Superior de Castelló, d'on és professora titular, encara que té la seua residència a València, on ha consolidat una família, a part de la seua carrera musical.

Una carrera musical meteòrica car, sent una persona jove, ha aconseguit que, des de l'any 1993 s'estrenen totes els obres seues (!).

El seu catàleg de composicions, amplíssim i variat (obres per a piano, dos pianos, orquestra, peces per a solista i orquestra, clave, obra coral basada en el folklore i una extensa obra de peces de cambra de formacions variades, algunes d'elles per encàrrec,...). En definitiva, el seu catàleg ja el forma una quarantena d'obres, insistisc, TOTES ESTRENADES, cosa prou complicada per a un/a autor/a viva...i molt viva, per raons que ella explica molt bé en aquesta inreressant entrevista, on no es mosega la llengua.

Eixa enorme tasca l'ha dut a aconseguir els anys 2014 i 2016 el Grammy a la millor composició clàssica contemporània amb dues peces que són les que aneu a escoltar hui: Concierto para violín y orquesta de cuerdas y Cuarteto para Buenos Aires, per a  quartet de cordes.Quanta gent s'ha assabentat d'això a València?. Reconec que jo ho vaig saber per una amiga comú. Però quelcom paregut passà amb el disc-llibre del Jordi Savall sobre els Borja, També Grammy l'any 2011.  País!...

Però la Claudia no para i sembla que està treballant en un concert per a piano i orquestra que pensa presentar l'any que ve als Grammy. i encàrrecs amb data d'entrega, un quintet ( quartet de cordes i guitarra) para el Cuarteto Latinoamericano, un Concert per a arpa ( Italia 2015) i altre quartet per a un Festival a França i estudia a més propostes per una òpera a NovaYork (!) . Algú en dóna més?

En tindrà un tercer Grammy? Esperem que sí. L'obra feta bé i amb amor cal que tinga la seua recompensa.

P.D.: Qui tinga l'Spotify podrà escoltar la seua obra gravada completa, inclosa una preciosa peça per a arpa, totalment allunyada dels paràmetres "piazzolans" feta per a una arpista italiana.

dijous, 19 de gener de 2017

Avishai Cohen: La reinvenció constant

Programa 367

Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.

De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.

L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.

Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.

De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent

Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.

Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?

dijous, 12 de gener de 2017

Una parella singular: Stan Getz i Joao Gilberto

Programa 366

Stan Getz és un autèntic mite a la història del jazz. És l'únic saxo tenor de raça blanca que ha tingut el reconeixement de tota la professió jazzística. Evidentment  és un dels millors músics blancs de jazz que ha existit i, sens dubte, el millor saxo blanc fins ara.

Joao Gilberto, com és amplament conegut, va ser un dels "inventors" d'eixe daltabaix que per la música brasilera i, si m'ho permeteu, per tota la música popular del món on hi ha música de consum, va suposar el "bossa-nova".

El jazz ha demostrat, a bastament, la seua capacitat de "maridatge" amb tota una sèrie de músiques d'arreu el món, entre ells el flamenc, per exemple, no sempre amb uns resultats massa satisfactoris. En aquest cas el matrimoni va resultar perfecte.

Ja els anys 1962 i 1964 esta parella havia obtingut grammys amb discos conjunts, on Stan Getz va mostrar una capacitat d'adaptació i una simbiosi admirable, sense perdre gens ni miqueta de la seua personalitat. Va ser un cas un poc excepcional, car venint del be-bop, com la majoria dels músics punters de jazz de l'època, va aconseguir trobar una eixida digna -més que digna, realment- navegant per damunt de les ones que varen provocar John Coltrane primer i després Ornette Coleman amb el seu "free jazz", que trencava absolutament les normes armòniques i estilístiques del jazz.

El disc que escoltareu al programa és una "conseqüència" dels editats els anys 1962 i 1964, fet a iniciativa de Joao Gilberto, en tornar Getz d'Europa l'any 1971  i encantat com estava amb els resultats dels dos anteriors. El disc no va tindre la repercussió dels dos previs, havia passat la seua oportunitat, el seu temps. Malgrat tot, artísticament, el disc és una delícia, però la indústria havia ja apostat pel pop i el rock, i el jazz començava a quedar relegat a allò que "ells" anomenen un "nínxol de mercat" minoritari.

Aguantarem. I mentrestant anirem gaudint de discos molt agradables d'escoltar com el que posem en aquest programa.

dijous, 5 de gener de 2017

Bessie Smith: l'"Emperadriu" del blues

Programa 365

El jazz té un deute de naixement amb el blues. Forma part de la seua essència i moltes de les peces de jazz tenen al blues com a estructura rítmica. És per això que hui, tractem d'omplir el buit que se'ns havia quedat al programa homenatjant esta modalitat musical que si té com a figura original més destacada a "Ma" Rayney (anomenada la "mare del blues) té com a persona més destacada a Bessie Smith, fins al punt que va ser anomenada l'Emperadriu del blues.

Destacades figures posteriors, tant del món del blues com del propi jazz, li reconeixen la maternitat com a figura senyera d'esta especialitat musical i la mateixa Billie Holiday la va tindre com a model als seus començaments. La seua veu suggerent, com sembla que ho era a l'escenari també ballant, melòdicament ben timbrada i una mica ronca quan calia, la fan inconfusible en escoltar-la.

Malgrat la seua infantesa, amb la duresa habitual de la vida dels negres pobres, molt pobres, dels EE.UU. del començament del segle passat, va tindre, quan calia, una miqueta de sort i va aconseguir que l'escoltara cantar, al carrer o a un baret -no està clar el tema- el matrimoni de "Pa" i "Ma" Rainey, contractant-la el 1912, amb 18 anys, com a cantant i ballarina per al seu espectacle de varietats per a negres i a partir d'ací començà tot, amb una primera gravació el 1915 a la divisió"per a negres" de la Columbia, amb una cançò de Clarence Williams acompanyada pel mateix autor, que va tindre un gran èxit de vendes, el que va fer que gravara un seguit de cançons amb els millors músics de l'època.

La dècada dels 20 als 30 va ser el seu gran moment i va aconseguir el regnat indiscutible en la seua especialitat, el blues. Lamentablement, la pujada del jazz i el descobriment per la gran indústria del disc de les cançonetes fàcils i encomanadisses del swing, va fer minvar la seua popularitat de forma fulminant.

L'any 1933 un conegut crític de l'època, John Hammond, va aconseguir que gravara una sèrie de plaques per a Okeh, gravadora molt interessada, entre altres gèneres, per la música negra que va tindre una acollida discreta. Va ser la seua darrera gravació.

Quatre anys més tard moria en un desgraciat accident de tràfic, dessagnada com a conseqüència de que -segons una versió prou estesa- el primer hospital on van anar no la va acollir "per ser negra" (encara que esta història sembla hui desmentida). La seua tomba va restar sense làpida fins el 7 d'agost de 1970, quan Janis Joplin i Juanita Green, filla d'una antiga criada de Bessie Smith li la varen posar.

"Sic transit gloria mundi"



dijous, 29 de desembre de 2016

Erik Satie: un vers solt en la història de la música

Programa 364

La vida i l'obra del nostre músic de hui, Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com a Erik Satie és l'obra d'un "outsider" que, malgrat tot, no li va anar malament en la música, entenent allò d'"anar-li bé" en el sentit de que va ser un autor reconegut en vida. Ara sí, resulta enormement sorprenent que un artista tan "trencador" de la norma, puguera  treure endavant la seua obra en vida.

Bé, en vida...en part perquè la seua forma de viure va fer que quan va morir, en entrar els seus amics a sa casa -on en més de vint i set anys no havia entrat ningú- aparegueren una gran quantitat de papers amb música que ell mai havia "presentat en societat", sense que les causes es coneguen, entre altres andròmines vàries i un enorme grapat de brutesa.

Com diguem al programa era un autèntic "bohemi" en el sentit que la paraula tenia llavors, que no és exactament el mateix que ara.

La seua música, influenciada evidentment pel trencador moment que va viure (nasqué el 17 de maig de 1866. Morí l'1 de juliol de 1925, als 59 anys) en totes les arts, té un segell inconfusible que, lamentablement, no sé si hui en dia es pot/sap interpretar tal i com ell la tenia al cap.

Va treballar al conegut café-cabaret Le Chat Noir, i va començar a publicar les seues Gimnopèdies al mateix temps que escrivia cançons per als/les cantants del cabaret. Va militar breument, amb Claude Debussy a la secta dels Rosa-Creus, per als quals va fer música i escrits varis, encara que això va durar menys de dos anys. Però la vertadera acceleració en la vida de Satie no va vindre de l'èxit creixent de les seues obres per a piano, amb partitures plenes de comentaris humorístics i irònics per a que les llegira l'intèrpret (al final de la seua vida va renunciar a que el pianista diguera res sobre els comentaris), va ser Ravel qui, segurament sense saber-ho, va activar el Satie posterior, que es va integrar a totes els "ismes" de l'época, una característica de finals del segle XIX i començament del XX. Una època de gran excitació artística i vital per la societat artística d'aquells anys. En eixa època va escriure música per a pel·lícules, ballets, teatre...i obres que, com Vexations, són encara hui avantguarda.

No hi ha espai en aquestes breus notes per a explicar la "vida i miracles" d'aquest heterodox personatge, rebutjat pel conservatori on hi va tornar anys després, sense que això influïra, segurament, gens ni mica en la seua música.

De veres un personatge del qual cal escoltar la seua música i deixar-se "penetrar" per ella, sense més pretensions. Al youtube hi ha un grapat. Qui sap què li rodava pel cap quan la va escriure?





dijous, 22 de desembre de 2016

Música de dones feta per dones

Programa 363

 Allmänna Sången és el nom, en suec, del conjunt que la rusa establerta a Suecia, Maria Goundorina va fundar i dirigeix aquest cor. És membre del Chamber Choir of the Tchaikovsky Conservatory, the Arnold
Schoenberg Chor i el Mikaeli Chamber Choir,
i ha dirigit un grapat de orquestres i cors, incloent el Swedish Radio Choir, Eric Ericson Chamber Choir i el cor de la Royal Swedish Opera. 

Des de 2010 Maria Goundorina és la directora artística del cor mixt Allmänna Sången. Ha fet cursos de direcció coral i cant a Russia, Austria, Alemanya, Holanda i Suècia i ha impulsat la creació d'un concurs, que es celebra des del 2013, de composició exclusivament per a dones.

Les músiques que aneu a escoltar al programa, peces curtes de compositores, unes més conegudes que altres, però totes vivint encara i actives, són un recull que s'ha fet com una mostra de que les dones també fan música ara i ací a un disc anomenat Femina moderna

L'estil d'interpretació és prou clàssic, però les composicions són actuals. Una mostra més de que les dones existeixen al món de la música, més enllà de la Gubaidulina, que també apareix al disc.

dijous, 15 de desembre de 2016

Un treballador de la música: Michael Brecker

Programa 362

Arran d'una malaltia d'uns dos anys i mig, Michael Brecker va morir a l'edat de 57 anys al gener de 2007. Com a resultat de les seves innovacions estilístiques i harmòniques, M.Brecker és -probablement- el saxofonista més influent dels últims 30 anys i és un dels més estudiats instrumentistes contemporanis a les escoles de música a tot el món. Va també guanyar en vida 13 Grammy i 2 més de manera pòstuma amb el seu album "Pilgrimage", publicat pocs mesos després de la seua mort i l'única gravació feta íntegrament amb composicions seues del qual anem a escoltar algunes hui.

Nascut en una família d'afecció musical el 1949, el pare de Michael Brecker - advocat i pianista afeccionat de jazz - va dur Michael i el seu germà gran Randy per veure a Miles Davis, Thelonious Monk i Duke Ellington actuar en viu. Mentre Randy va prendre la trompeta, Michael va iniciar els seus estudis en el clarinet i el saxo alt. Impressionat pel geni de John Coltrane, M.Brecker va canviar al saxo tenor de ben jove.

Vora l'any 70 els Brecker es va traslladar a Nova York, treballant amb bandes de R&B, rock i jazz -per ells no hi havia més que música- treballant amb diverses bandes de rock i R&B abans de fundar amb Randy un grup de jazz-rock pioner "Dreams"en 1970. L'any 1973 els germans van formar els Brecker Brothers - una de les bandes més innovadores i reeixides de fusió jazz-funk de la dècada, amb la qual aconseguiren els seu primer Grammy.

Temps després, els germans varen adquirir un local on acudien gent de la música, entre ells el vibrafonista Mike Mainieri,  amb elqual formà l'influent grup Steps Ahead el 1979. Més Grammy varen vindre amb els seus discos.

Als anys 70 i 80 M.Brecker va gravar i tocar amb una gran varietat de gent, tant del pop-rock com del jazz. Molts d'eixos solos que escoltàreu amb gent com Eric Clapton, Aerosmith, Joni Mitchell,  Paul Simon, Frank Sinatra, Bruce Springsteen, Steely Dan o Frank Zappa, entre altres molts (700 gravacions fetes al llarg de la seua vida!) són seus. Això, a més de col·laboracions amb Herbie Hancock, Chick Corea, Chet Baker, George Benson, Quincy Jones, Charles Mingus, Jaco Pastorius, McCoy Tyner, Pat Metheny...

Un autèntic treballador de la música, molt més prestigiat entre els seus col·legues que conegut pel gran públic. De fet Michael Brecker va gravar el seu primer disc com a líder en 1987. Aquest debut en solitari va ser triat com "Àlbum de Jazz de l'Any" en les dues revistes Downbeat i Jazziz.Va ser seu primer Grammy individual...als 38 anys. El 1990 ser nomenat "Millor Solista de l'Any" per Jazzlife i "Home de Jazz de l'Any". Gairebé al mateix temps, M. Brecker va girar amb Herbie Hancock i McCoy Tyner.

Al juny de 2002, M.Brecker, Hancock i el trompetista Roy Hargrove varen fer l'àlbum que escoltàreu el programa passat "Directions in Music: Live at Massey Hall". Algú pot donar més en 57 anys de vida?

El 2003 va treballar en un registre amb una gran formació, un quindectet amb cordes incloses, "Wide Angles" que va guanyar dos Grammy. Recomane la seua audició.

L'agost de 2004, M.Brecker va començar el seu calvari que durà fins el 2007 i, malalt i tot va poder completar el seu disc pòstum "Pilgrimage", ja esmentat, amb Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack DeJohnette. Va rebre crítiques estel·lars a partir del seu llançament al maig de 2007 i rebé 2 Grammy més, pòstumament.

Una vida plena malgrat que va ser relativament curta. Per cert, va consagrar l'ús de l'EWI (electronic wind instrument) que molta gent va adoptant en lloc del saxo. Un innovació més que va aportar.

D'ell ha dit un crític que "No es trobarà millor exemple de l'evolució estilística que Michael Brecker, indiscutiblement l'estilista tenor més influent dels últims 25 anys."

dijous, 8 de desembre de 2016

Marcant nous camins. Directions in Music: Live at Massey Hall

Programa 361

L'any 2001 va marcar el 75é aniversari dels naixements de Miles Davis i John Coltrane. Herbie Hancock va tractar de fer una mena d'homenatge girant amb un quintet basat en la seua banda V.S.O.P. amb alguns canvis. La qüestió que aquesta gira proposava, en la qual es va gravar el disc que escoltareu -evidentment una tria, què he fet tractant de que les peces foren les més representatives, donada la durada del programa- és la següent: Cal reviure aquells sons o bé tractar de avançar pels camins marcats per aquells genis sense cap nostàlgia?

La resposta la donareu els qui escolteu el nostre programa o el concert complet ací. De les vàries actuacions gravades, sembla que algunes varen ser decebedores però la que escoltareu, gravada a Toronto el 25 d'octubre del 2001, ha quedat com una fita en la recerca de nous camins del jazz.

La llista de músics és enlluernadora:
    Herbie Hancock — piano
    Michael Brecker — tenor saxo
    Roy Hargrove — trompeta
    John Patitucci — contrabaix
    Brian Blade — bateria

Però, en essència, tot i la reelaboració, de vegades radical, de les velles melodies, l'idioma predominant és el de Miles.
Malgrat l'excel·lent treball de tots els instrumentistes, jo destacaria fonamentalment el treball, sovint brillant,del saxo tenor Michael Brecker, fanàtic devot de Coltrane, músic que havia ja passejat per tots els gèneres musicals i al qual dedicarem el següent programa. La seua interpretació del "Naima", de Coltrane, és una demostració tècnica de saxo tenor insuperable, a part d'alenar una inspiració netament "coltraniana". Cal destacar també la peça "D-Trane", autoria del propi Brecker, on es pot escoltar una interpretació feta amb tota l'ànima.

Un dels discos que cal escoltar per entendre l'evolució del jazz.

dijous, 1 de desembre de 2016

La música "diferent": Malandro Club-2

Programa 360

Ja a l'entrada anterior varem dir, crec, quasi tot el que calia dir sobre aquest disc i sobre aquest atípic programa sobre Malandro Club. El canvi de format, en aquest cas, crec que estava plenament justificat. Escoltar a dos músics en conversa sobre com es construeix la seua música crec que és una experiència que, almenys per a mi, ha resultat enormement estimulant.

Tan sols afegiré quelcom que no ha tingut espai per a entrar al programa. En un moment determinat els hi vaig dir que perquè no presentaven esta meravella d'originalitat i creativitat als "Grammys Latinos". Si l'Alejandro Sanz se n'ha endut un grapat, amb molt més de mèrit ho hauria de tindre gent com esta.

La resposta, sorpresa, ha estat primer el de dir-me "però, existeix això dels Grammys Llatins?", dit amb tota la ingenuïtat del món, de veres no ho sabien. Després han vingut comentaris del caire de que no sabien com fer-ho, que si caldria dedicar-li un temps que ells estimen més dedicar a la música,...

Aquest són els músics que m'interessen. Conste que hi ha algun Grammy Llatí, que espere posar-vos pròximament, que té vàlua, però, com tot en esta vida, t'ho tens que saber "montar".

Per a que pugeu escoltar més música del Gorka Hermosa, original, variada (del rock al flamenc, del minimalisme a l'emotivitat del Gernika, que vos recomane enormement) punxeu els enllaços i escoltareu música original... i de qualitat sense "posar-se  monyos".

Gaudiu-ho

dijous, 24 de novembre de 2016

La música "diferent": Malandro Club-1

Programa 359

Quan un grup d'amics, excel·lents músics professionals i, a més, ensenyants a diversos conservatoris del seu instrument, s'avorreixen de fer el mateix tots els dies és quan ix l'autèntic JO de cadascú d'elles/ells.

Si, a més es pot tindre l'oportunitat de xerrar amb ells/es i deixar-los parlar sobre el seu treball, les seues aspiracions, revelant als no músics -com jo, pobre melòman- les interioritats de la seua feina, explicant com s'ho fan per a "parir" les seues criatures, la conversa és una eina excel·lent per a poder entrar una miqueta en el seu cap explicant-nos les interioritats del procés creatiu.

Això és el que anem a fer en aquest programa i el següent, aprofitant la possibilitat que hem tingut de mantindre una llarga conversa -que escoltareu resumida al programa, junt amb la seua música- amb dos dels músics del disc anomenat, com el grup, simplement Malandro Club.

Un dels músics ja l'heu escoltat al programa, és Gorka Hermosa, acordionista i ment inquieta, del qual podreu escoltar en anteriors programes la seua música de fa ja alguns anys. L'altre protagonista de la conversa és un amic seu, Alberto Vaquero, trompetista, company al Conservatori de Santander, que ha decidit fer el pas endavant gravant un disc d'eixos que tants ens agraden al programa: música inclassificable per a caps amb les orelles ben obertes, sense prejudicis. Ells dos i un contrabaix, el de Javier Mayor, són el nucli estable del grup que apareix a les actuacions en directe.

Al disc han tingut algunes ajudes destacables, il·lustres en algun cas, com és el de Jorge Pardo amb la seua flauta, la preciosa veu d'Alba Carmona (Ojos de Brujo,...), el bateria Borja Barrueta i el veterà pianista de jazz (i més coses...) Iñaki Salvador.

Escolteu amb atenció les paraules dels artistes que ens obrin les seues ànimes per a que vejam l'interior de la ment d'uns músics "de raça" explicant el seu procés de creació musical. Interessantíssim, no?

dijous, 17 de novembre de 2016

Un veterà en plenitud: Ramón Cardo

Programa 358

Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.

Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.

Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com  acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.

En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.

Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.

Gaudiu-lo