dijous, 1 de desembre de 2016

La música "diferent": Malandro Club-2

Programa 360

Ja a l'entrada anterior varem dir, crec, quasi tot el que calia dir sobre aquest disc i sobre aquest atípic programa sobre Malandro Club. El canvi de format, en aquest cas, crec que estava plenament justificat. Escoltar a dos músics en conversa sobre com es construeix la seua música crec que és una experiència que, almenys per a mi, ha resultat enormement estimulant.

Tan sols afegiré quelcom que no ha tingut espai per a entrar al programa. En un moment determinat els hi vaig dir que perquè no presentaven esta meravella d'originalitat i creativitat als "Grammys Latinos". Si l'Alejandro Sanz se n'ha endut un grapat, amb molt més de mèrit ho hauria de tindre gent com esta.

La resposta, sorpresa, ha estat primer el de dir-me "però, existeix això dels Grammys Llatins?", dit amb tota la ingenuïtat del món, de veres no ho sabien. Després han vingut comentaris del caire de que no sabien com fer-ho, que si caldria dedicar-li un temps que ells estimen més dedicar a la música,...

Aquest són els músics que m'interessen. Conste que hi ha algun Grammy Llatí, que espere posar-vos pròximament, que té vàlua, però, com tot en esta vida, t'ho tens que saber "montar".

Per a que pugeu escoltar més música del Gorka Hermosa, original, variada (del rock al flamenc, del minimalisme a l'emotivitat del Gernika, que vos recomane enormement) punxeu els enllaços i escoltareu música original... i de qualitat sense "posar-se  monyos".

Gaudiu-ho

dijous, 24 de novembre de 2016

La música "diferent": Malandro Club-1

Programa 359

Quan un grup d'amics, excel·lents músics professionals i, a més, ensenyants a diversos conservatoris del seu instrument, s'avorreixen de fer el mateix tots els dies és quan ix l'autèntic JO de cadascú d'elles/ells.

Si, a més es pot tindre l'oportunitat de xerrar amb ells/es i deixar-los parlar sobre el seu treball, les seues aspiracions, revelant als no músics -com jo, pobre melòman- les interioritats de la seua feina, explicant com s'ho fan per a "parir" les seues criatures, la conversa és una eina excel·lent per a poder entrar una miqueta en el seu cap explicant-nos les interioritats del procés creatiu.

Això és el que anem a fer en aquest programa i el següent, aprofitant la possibilitat que hem tingut de mantindre una llarga conversa -que escoltareu resumida al programa, junt amb la seua música- amb dos dels músics del disc anomenat, com el grup, simplement Malandro Club.

Un dels músics ja l'heu escoltat al programa, és Gorka Hermosa, acordionista i ment inquieta, del qual podreu escoltar en anteriors programes la seua música de fa ja alguns anys. L'altre protagonista de la conversa és un amic seu, Alberto Vaquero, trompetista, company al Conservatori de Santander, que ha decidit fer el pas endavant gravant un disc d'eixos que tants ens agraden al programa: música inclassificable per a caps amb les orelles ben obertes, sense prejudicis. Ells dos i un contrabaix, el de Javier Mayor, són el nucli estable del grup que apareix a les actuacions en directe.

Al disc han tingut algunes ajudes destacables, il·lustres en algun cas, com és el de Jorge Pardo amb la seua flauta, la preciosa veu d'Alba Carmona (Ojos de Brujo,...), el bateria Borja Barrueta i el veterà pianista de jazz (i més coses...) Iñaki Salvador.

Escolteu amb atenció les paraules dels artistes que ens obrin les seues ànimes per a que vejam l'interior de la ment d'uns músics "de raça" explicant el seu procés de creació musical. Interessantíssim, no?

dijous, 17 de novembre de 2016

Un veterà en plenitud: Ramón Cardo

Programa 358

Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.

Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.

Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com  acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.

En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.

Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.

Gaudiu-lo

dijous, 10 de novembre de 2016

Rafa M. Guillén i Mateo Rived. Factoria Sedajazz

Programa 357

No hi ha com la voluntat de dur les coses endavant i l'Alqueria Coca, seu del que jo anomene "Factoria Sedajazz" n'és un exemple planer.

Contra vent i marea, aquesta gent, sota l'empenta del "Latino" continua publicant i publicant, malgrat el lamentable moment que la indústria musical independent pateix, encara que sembla que, en aquest moment, al País Valencià, alguna cosa està canviant. Alguna cosa, no es cregueu...

Com a dos dels fruits de la collita han aparegut els dos discos que hui comentem al nostre programa. L'un d'un veterà músic de Bétera que ha fet carrera a l'orquestra de Córdoba des de la seua creació al 1992 i que als seu cinquanta "tacos" s'ha decidit a treure a la llum un disc sota el seu lideratge, després de guanyar-se la vida com  a músic a l'orquestra, amb el seu trombó, i fent després "bolos" amb tota la gent imaginable del món del jazz, clàssica, avantguarda, etc.  Es tracta de Rafa M. Guillén, trombonista de Bétera què,  com a apertura del seu disc fa homenatge a la seua terra amb una peça anomenada "Carraixet". Inclinat decididament pel "latin-jazz" entrega un disc anomenat "Excited Sounds" on, amb la seua veterania i sapiència, junta un bon grapat de músics d'esta terra i de la d'adopció - Andalucia - fa un dels discos més agradables d'escoltar que jo he pogut tindre a l'abast els darrers anys.

Però la gent de "Sedajazz" no para i hui podrem gaudir al programa d'un músic, cantant per més senyes - cosa poc freqüent pes estes terres - on amb una veu suau i avellutada, ens desgrana tota una sèrie de clàssics on, al men parer, destaca el classicíssim  "'Round Midnight" que jo aconsellaria escoltar junt amb la versió del Chet Baker. No per comparar, sinó per gaudir-ne dues vegades d'una bellíssima peça del mestre Monk en dues versions emparentades pel lirisme. Es tracta de Mateo Rived que amb un disc anomenat "IT" i acompanyat de varis habituals de l'alqueria i alguns altres, a destacar el pianista Baptiste Bailly i els contrabaixos d'Ales Cesarini i Matt baker, amb els qual fa l'experiment, què podreu escoltar al programa, d'nterpretar una mateixa peça dues vegades amb la variant del contrabaixista: el "Luiza" de Jobim, així com una peça de Coltrane "Naima", on el Mateo es deixa l'ànima.

Un disc d'una variant del jazz, el vocal, poc freqüent per estes terres, que Mateo Rived supera amb molt bona nota i del qual esperem el pròxim disc per comprovar la seua evolució.

...i a esperar la pròxima novetat del Sedajazz Team, que ja tinc al forn...

dijous, 27 d’octubre de 2016

Art Blakey i companyia al Monterey '72

Programa 356

No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.

Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original -  Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.

Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.

I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.

La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.

Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.


Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó

Un disc imprescindible.

dijous, 20 d’octubre de 2016

La joventut d'una veterana: Sofia Gubaidulina - 3

Programa 355

Quan les persones es fan -ens fem- grans, diu el tòpic que el normal és tornar-se més conservadors. Al món de la música hi ha exemples d'això, el més notori siga, probablement, Igor Stravinsky, que despés d'haver escandalitzat Paris en la seua joventut amb "La Consagració de la Primavera", va acabar els seus dies als EE.UU. escrivint peces en una línia totalment "clàssica". De fet s'anomena esta època seua com d'"època neoclàssica".

No és aquest el cas de la tàrtara Sofia Gubaidulina (1931) que, un cop enderrocada la URSS, se'n va anar a viure a Alemanya on, tancada amb pany i clau a sa casa per no ser distreta, no deixa de compondre i compondre. Encàrrecs i més encàrrecs, obra de pròpia iniciativa i, cada cop més "contemporània" i d'avantguarda. Res que es parega a un retorn a un cert classicisme o cosa semblant.

En les peces que aneu a escoltar hui es poder rastrejar tant antics càntics religiosos com una concepció musical que, al meu parer, s'acosta a Ligeti en ocasions, sense perdre en absolut la seua originalitat. La barreja resulta encisadora i enormement emotiva. Potser una part d'eixes sensacions vinguen donades per la seua irrefrenable fe religiosa que per a ella no és pas un "creure" en un Déu, és sentir les seues creences com una forma de veure la vida, també la música. Un medi ambient en el qual ella es troba immersa i del brou del qual ix tot el demés, inclosa la música, per suposat.

Les peces que aneu a escoltar es troben en un disc que acaba d'eixir, on la primera de les peces és primera gravació mundial, i que gravada amb l'Orquestra i cor de la Ràdio del Nord d'Alemanya i solistes, crec que són un parell de peces que indiquen molt clarament per on van els camins que trepitja aquesta dona incansable a la qual ja li varen dedicar un parell de programes l'any 2014


dijous, 13 d’octubre de 2016

Cécile Chaminade. Qui és eixa?

Programa 354

"Jo no crec que les poques dones que han assolit grandesa en el treball creatiu siguin l'excepció, sinó que pense que la vida ha estat dura per a les dones; no se'ls ha donat oportunitat, no se'ls ha donat seguretat ... La dona no ha estat considerada una força de treball en el món i el treball que el seu sexe i condició els imposa no ha estat ajustat a donar-li una completa idea per al desenvolupament de el millor de si mateixa. Ha estat incapacitada, i només unes poques, tot i la força de les circumstàncies de la dificultat inherent, han estat capaços d'aconseguir el millor d'aquesta incapacitació ".
Cécile Chaminade


Cécile Louise Stéphanie Chaminade, nascuda a París el 8 d'agost de 1857 i morta a Montecarlo, el 13 d'abril de 1944, va ser una dona que va tindre que lluitar, també, com ha passat des de Safo fins els nostres dies, a contracorrent. Pianista i compositora, de la mà de la seva mare, pianista i cantant afeccionada, va rebre les seves primeres lliçons de música. Atès que el seu pare, banquer, s'oposava a la seva entrada al Conservatori de París perquè eixa no era ocupació per a dones, Chaminade va estudiar primer de forma privada gràcies a que Georges Bizet, amic de la família, va poder llegir una composició seua, de caràcter religiós, quan tenia tan sols vuit anys i entre ell i la mare varen aconseguir que, encara que de forma, diríem que "clandestina", estudiara música a casa.

Malgrat tot, la seua tossuderia i les bones opinions dels seus mestres varen fer que el seu pare, de mala gana, consentira i, finalment, va aconseguir donar el seu primer concert quan tenia divuit anys. Per a un públic restringit, però el va donar.

En la seua primera època com a compositora -prolífica compositora, amb un catàleg de més de 400 peces conegudes- es va dedicar al que els crítics de l'època anomenaven "música seriosa". Peces de cambra, concerts per a piano i orquestra, un ballet que va tindre el cartell varis mesos a Paris i, infinitat de peces per a piano i fins i tot una òpera que no va arribar a estrenar.

Malauradament, en morir son pare, que els seus darrers anys havia tingut poca  sort als negocis (encara que ja acceptava que la seua filla era una bona música), va deixar la seua dona i les dues filles en situació econòmica compromesa i la forma d'eixir endavant va ser la de viure tota la família de la seua música. 
En aquells anys de la "belle époque" la vida social burgesa solia celebrar reunions on alguna de les dones assistents -sols les dones- tocaven el piano i cantaven cançons de moda (es fa ara quelcom de paregut?) amb millor o pitjor capacitat. Doncs bé, Cécile Chaminade va escriure centenars de senzilles cançons aptes per a que foren interpretades en eixes reunions, però això no vol dir que estigueren exemptes de qualitat i lirisme. Era l'anomenada "música de saló", desprestigiada per l'"establishment" musical, per ser peces curtes -no més de tres minuts, habitualment- i fetes per  ser interpretades, generalment, per "dones afeccionades". La història de sempre. 
Però gràcies a la seua activitat pública en recitals (davant la Reina Victòria, admiradora seua, o del president Roosvelt) i actuacions públiques que tenien una enorme quantitat del que avui anomenaríem "fans", fenòmen insòlit fins el moment (hi havien centenars de clubs de "fans" seus als EE.UU., França, Anglaterra...) arribant a actuar a Turquia, varen poder eixir endavant.

A la seua mort física va seguir la seua mort musical -coses de les modes- i, estranyament, una biografia seua escrita per una neboda, resta desconeguda per oposició de la família. Darrerament, però, hi ha un "redescobriment" de la seua música i la peça més coneguda seua, que podeu escoltar al programa, un Concertino per a flauta és interpretada pels solistes més prestigiosos. També les seues cançons han reviscolat un poc en la veu de gent com la Anne Sofie von Otter què ha gravat un disc amb eixes "cançonetes", amb anècdota inclosa que esmente al programa.

La història es repeteix... Quant durarà?

dijous, 29 de setembre de 2016

Dos mestres indiscutibles: Thelonius Monk i John Coltrane

Programa 353

Com hem recordat al programa, enguany, a part de les novetats que ens arriben o trobem, anem a "recuperar" alguns clàssics, de qualsevol gènere. Avui li toca al jazz.

I si de clàssics es tracta Thelonius Monk i John Coltrane és evident que poden lluir eixe títol de "clàssics" amb totes les de la llei. Es tracta d'una gravació la història de la qual, resumida al programa, podeu trobar ací, això sí, en anglés :-(

Resumint. "La Veu d'Amèrica", emissora estatal del EE.UU va gravar l'actuació feta al Carnegie Hall el 29 de novembre de 1957, quan al quartet de Monk es trobava Coltrane. Les gravacions, fetes en vinil, es trobaven arraconades en un calaix de la Llibreria del Congrés i no catalogades perquè, per raons desconegudes, l'actuació no es va emetre.

Va ser la tasca d'uns investigadors de la Llibreria del Congrés els qui, de manera casual, les varen trobar. La troballa no era menuda, car no existia cap gravació on aparegueren eixos dos monstres llevat d'una gravació lamentable, feta de manera "amateur" per la primera dona de Coltrane i The Complete 1957 Riverside Recordings, un recull de gravacions, editades en varis CD.

La troballa es va fer i publicar l'any 2005 i un comentarista va dir que resultava paradoxal que el millor disc de jazz de 2005 fora una gravació de 1957.

La gravació, restaurada pel fill de T. Monk entre altres, té alguns talls inesperats, però la qualitat i els personatges són suficientment importants com per a que li dediquem un programa d'Els Camins de la Música. Gaudiu-ne

dijous, 22 de setembre de 2016

La força de la fusió en el jazz: Carlos Llidó i Carlos Martín

Programa 352

La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.

Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.

Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.

Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.

I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.

dijous, 15 de setembre de 2016

El destí desgraciat d'un home genial: Jaco Pastorius

Programa 351

Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.

En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.

Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.

La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.

Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.

dijous, 8 de setembre de 2016

Le mestria d'una veu imprescindible del Jazz: Ella Fitzgerald

Programa 350

Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.

Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.

Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.

Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.

I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.

dijous, 1 de setembre de 2016

Trullars:El maridatge de la música tradicional i la modernitat

Programa 349

La mescla de les músiques tradicionals, o amb instruments tradicionals, amb les novetats que l'evolució de la música i dels nous instruments  (electrònics, informàtics...) no sempre resulta fàcil i en moltes ocasions eixa mescla resulta en un intent fallit que, per entendre'ns, no és "ni carn ni peix".

No és, al meu parer, el cas de la música que aneu a escoltar hui. Tan lluny com en l'any 1991, fa doncs 35 anys, un grup de músics valencians, encapçalat per Vicent Ferragut, aleshores un jovenet compositor i no sé si encara estudiant direcció al conservatori, es va embarcar amb un grapat de músics també joves aleshores, del quals segurament el més conegut ara és el Xavier Richart, professor de dolçaina al Conservatori Municipal, es varen embarcar -mai millor dit- en una aventura que anomenaren, molt encertadament, "Viatge", primer i únic disc d'un grup que triaren anomenar-se Trullars

Sempre em va agradar aquest disc, autèntica fusió del que aleshores es deia rock-simphònic, que altres grups valencians varen tractar de conrear amb fortuna desigual. No és aquest, al meu parer, el cas de "Viatge", on la dolçaina i altres instruments de vent es fusionen de manera afortunada, insistisc, al meu parer, amb els sons d'instruments elèctrics o electrònics (supose que algun primigeni sintetitzador).

Tinc una gravació de la època (1991- recorde) que una amiga em va donar, car no era fàcil trobar el disc, del qual es varen fer tan sols 1000 còpies. Com podeu suposar el deteriorament del temps i la tecnologia casolana de l'època impedia que es poguera emetre per la ràdio. Afortunadament, eixa mena de nova Biblioteca d'Alexandria què és internet, m'ha permès, fent una recerca sobre un tema proper, trobat-me amb la possibilitat de comprar una descàrrega del disc.

Eixa és la música que aneu a escoltar al programa de hui. Espere contactar amb algun dels protagonistes per saber que han continuat fent aquest darrers 30 anys (?) i escaig i, si es pot, vos posaré al corrent de què està fent esta gent que aleshores s'arriscà amb tan bona fortuna.

dijous, 28 de juliol de 2016

La reina brasilera del piano: Eliane Elias

Programa 348 (Enllaç reparat)

Dir Eliane Elias es dir el nom d'una mestra del piano. Filla d'una pianista clàssica i amb una filla cantant, forma part d'una saga de músiques -dones- que han fet d'aquest art la seua professió.

Fa pocs dies vaig tindre l'oportunitat de veure-la a l'Auditori de Torrent, formant  part dels novament "reconstruïts" Steps Ahead, amb l'incombustible Mike Mainieri al seu vibràfon i amb la figura segura, inspirada, madura en el seu art i en un excel·lent moment professional de la Eliane Elias. No debades va aconseguir l'any 2015 el Grammy al millor disc de jazz llatí. 

A l'eixida del concert vaig fer-me amb un DVD amb un concert en directe de la Eliane fet, supose -perquè al disc no hi posa res- l'estiu passat al festival AVO a Basilea. I supose que era l'estiu passat perquè el repertori és el del disc del Grammy "Made in Brazil".

Nascuda el dia de Sant Josep de l'any 1960, la seua carrera comenzà als quinze anys, incorporant-se ràpidament al grup de Mainieri i el seu característic estil de jazz-fussió amb el ritmes llatins. Allí va créixer ràpidament i prompte va formar el seu propi grup amb el trompetista Randy Brecker amb el qual va gravar un disc anomenat com la seua filla "Amanda" que va ser nominat ja per als Grammy.

Al poc de temps es divorcià del Randy i començà una molt merescuda i exitosíssima carrera professional que encara continua. I espere que per molts anys...

Si voleu veure actuacions seues, al YouTube n'hi han cabassades. Escolteu-les que no vos cansaran. Al contrari, cada cop que escolteu una voldreu escoltar-ne una altra.

Ah!, per cert, notareu algunes coses rares al programa. M'ha resultat molt complicat esborrar els aplaudiments del DVD i potser escolteu algun sorollet. Mil disculpes.

Bon estiu i fins setembre!!

dijous, 21 de juliol de 2016

Edgard Varèse i la renovació musical al segle XX

Programa 347

Nascut el 22 de desembre de 1883 a París i mort el 6 de novembre de 1965 a Nueva York Edgard Varèse és un nom a escriura en l'història de la música occidental amb lletres majúscules.

Va estudiar a la Schola Cantorum de París (1903-1905) i al Conservatori de París (1905-1907). Va viatjar a Berlín, on va conèixer Richard Strauss. El 1913 va tornar a París, però el 1915 va emigrar a Nova York on va residir fins la seua mort.

Persona inquieta i innovadora va estar entre els primers compositors que va treballar amb la música electrònica sense abandonar, en la majoria dels casos, l'estructura melòdica en les seues composicions, la qual cosa fa d'ell un músic que resulta fàcil d'escoltar per aquelles persones que no tenen l'oïda avesada a sons d'avantguarda, al contrari del que passa amb les composicions de gent com Pierre Boulez o Stockhausen o l'espanyol Luís de Pablo. Al contrari d'estos compositors, no va passar pel laboratori de Boulez i el seu desenvolupament musical va resultar independent d'aquelles corrents.

De fet, la facilitat entenedora de la seua música va fer que posara la banda sonora de vàries pel·lícules.

Concebia els element de la seua música en termes de "masses sonores", a la manera en què les substàncies cristal·litzen de forma natural. Ell pensa que per a oïdes obstinadament condicionades per les músiques habituals i consagrades a l'època, qualsevol cosa nova en la música és percebuda com a simplement "soroll". Aleshores ell posa la qüestió: "Què és la música si no sorolls organitzats?". 

La seua personalitat musical és massa extensa per escriure ací poc més que unes ratlles. Qui estiga interessat en la seua música, després -espere- d'escoltar el programa, pot trobar alguna cosa més 
-ací
-ací,
-ací (en anglés)
i escoltar coses seues en you tube.
Atreviu-vos! 

dijous, 14 de juliol de 2016

Dos discos més de la fornada 2015 de Sedajazz

Programa 346

La producció discogràfica de la gent de Sedajazz al llarg de l'any 2015, lamentablement (o, millor dit, afortunadament) ha desbordat el temps d'emissió d'aquest programa i hui anem a posar música dels dos discos que tenia per publicar.

El primer dels discos és d'una cantant,Thaïs Morell, guitarrista i compositora, nadiua de la ciutat brasilera de Curitiba, que el 2015 ha publicat el seu segon disc en solitari, "Amaralina", on, com va fer al seu primer disc "Cancioneira", publicat fa un parell d'anys, no es dedica a fer el tòpic disc que s'espera d'una cantant brasilera. Ben al contrari, sense perdre eixe aire màgic dels músics brasilers sap, com una esponja, agafar els aires de tots els països que ha recorregut al llarg i ample del món i els re-interpreta amb una veu càlida i ben timbrada. Fins i tot fa un duo amb el nostre Carles Dénia, on el nostre cantaor interpreta en valencià una cançó de Rafa Arnal i Carles Murillo. Hi ha també una cançó popular en castellà, musicada per García Lorca. Varietat, com veieu.

Aproximadament la meitat de les cançons són de la seua autoria. Cal recordar que la Thaïs va intervindre en un dels discos més bonics fets per la gent de Sedajazz, "Brasiliana". Al disc, gravat, a poc a poc, al llarg de quasi tot el 2015, hi intervenen el baixista Ales Cesarini, el pianista valencià Albert Palau i prop d'una quinzena més de la gent de Sedajazz. Un disc on el jazz és com una mena d'aroma que es mescla amb l'esperit musical de la Thaïs Morell.

El segon dels discos no diré que és un disc sorprenent per la formació (guitarra i contrabaix), una conjunció que, si bé no és totalment original en quant al so si ho és per la seua concepció musical. Un ambient càlid, relaxat, selecte -si em permeteu la paraula- és el que es respira al llarg del disc. Jazz de cambra li anomenen ells. Els músics, Fabio Zambelli a la guitarra i Matt Baker al contrabaix -que resideix a València fa ja uns quants anys- es coneixien des de l'any 2004 a Londres, on varen tocar junts en un grup de jazz d'avantguarda. Varen separar els seus camins i ara, per sort per a nosaltres, s'han retrobat a València i han tret aquest disc "Train to Loveno", esmentant un petit poblet que li resulta suggeridor al guitarrista italià.

La seua música resulta poètica i evocadora, dolça i agradable a l'oïda, amb composicions conjuntes de tots dos que quadren, perfectament, amb la definició que ells mateix donen de "Jazz de cambra". Música "perfecta" en allò que respecta a la interpretació i enormement suggeridora. Per a escoltar en un ambient relaxat, deixant que les seues notes ens penetren i ens envolten. Un treball excel·lent que la gent de Sedajazz no ha deixat escapar.

Els dos discos esmentats hui i tots els altres emesos en aquest programa humil, per esta emissora humil, mereixerien una millor i més extensa difusió. Esperem de les fades que sembla han entrat als locals on hi han "els qui manen", es recorden amb més assiduïtat de l'esforç que es fa ací al costat, a Sedaví, i es puguen sentir prompte en àmbits més extensos. La programació d'aquest estiu del 20é Festival de Jazz de València ens fa ser una miqueta optimistes. Que siga per a bé!

dijous, 7 de juliol de 2016

La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland

Programa 345

Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.

Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.

És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.


Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses  musical i estilísticament.

Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.

La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.

dijous, 30 de juny de 2016

Un virtuós del segle XX: Sviatoslav Richter

Programa 344

Sviatoslav Richter, d'ascendència alemanya, va néixer el 20 de març de 1915 a la ciutat de Jitòmir, situada a l'actual Ucraïna, morint l'1 d'agost de 1997.  De pare pianista i organista, d'ell rebé les primeres lliçons. De ben jove es va dedicar a la composició que ben aviat abandonaria per dedicar-se totalment a la seua carrera com a pianista en la què va ser reconegut arreu del món com un autèntic virtuós.

Malgrat les dificultats que patiren molts músics a l'URSS en eixir-se'n de les línies estètiques o polítiques del règim, Richter va aconseguir un prestigi tan enorme que va resultar "intocable". És veritat que ell no tenia especial interés en els temes polítics i que no tenia cap problema en anar allà on li digueren a tocar, resultant com una mena de representació "icònica" de la "superioritat" de l'ensenyament i la cultura soviètica.

La seua carrera li va dur, a partir dels anys 1960, a fer  gires arreu del món, interpretant amb les orquestres i directors més prestigiosos. El seu estil pulcre, enèrgic quan calia, perfecte en qualsevol cas, va fer que se li obrigueren totes les portes i se li rendiren tots els públics.

Malgrat que els seus compositors preferits eren els clàssics i els romàntics, amb especial incidència en els autors soviètics/rusos, no per això va perdre el contacte amb els compositors contemporanis. És d'aquesta època que hem posat la música del programa, amb obres de Webern, Bartok, Simanovsky i Hindemith.

Existeix un excel·lent documental del francés Monsangeon, sotstitolat en anglés, sobre la seua trajectòria musical i personal.

Música pera piano sols, que destaca encara més la seua mestria en l'instrument.

dijous, 23 de juny de 2016

a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-2

Programa 343

Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.

Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.

Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.


dijous, 16 de juny de 2016

a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-1

Programa 342

Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.

Charles Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.

El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".

Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època:  hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.

Un gran disc produït ací al costat.

dijous, 9 de juny de 2016

Una petita obra mestra feta per un grup d'amics "de tota la vida": HornFlakes

Programa 341

Quan un grup de músics de jazz es coneixen des de fa un grapat de temps, toquen o han tocat junts sovint o, senzillament s'"entenen" bé, no cal de grans assajos ni de hores i hores per coordinar-se i entendre's. Aquest és el cas del disc que, parcialment, anem a escoltar hui.

Sota la titularitat de la SEDAJAZZ BIG BAND aneu a escoltar un disc anomenat "Horn Flakes". Gravat els nadals de l'any 2011/2012 quan, com ens conta el Latino, aprofitant que en ser festes la gent s'acosta per casa, es varen ajuntar en l'estudi de gravació i en dues estones i mitja, com qui diu, varen treure un disc on la solidesa del so, un so compacte i potent alhora, que amb fragments on els solos deixen palesa la qualitat dels instrumentistes, deixen en la oïda, en acabar la seua escolta, una sensació de plenitud i bona música que ja volgueren moltes orquestres que estan tocant junts molt de temps no aconsegueixen deixar.

Sota la mestria com a compositors de dos dels valencians més universals que tenim, Jesús Santandreu i Perico Sambeat, la participació de una llista del bo i millor del jazz valencià, escampats arreu del món o que treballa per estes terres,i l'impuls de l'inevitable Francisco Blanco "Latino", el cordobés més valencià que conec, es va crear aquest disc, una peça que és una autèntica joieta que recomane que s'escolte amb calma i més d'una vegada, és a dir, compreu-vos-el ;-)