dijous, 19 de gener de 2017

Avishai Cohen: La reinvenció constant

Programa 367

Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.

De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.

L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.

Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.

De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent

Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.

Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?

dijous, 12 de gener de 2017

Una parella singular: Stan Getz i Joao Gilberto

Programa 366

Stan Getz és un autèntic mite a la història del jazz. És l'únic saxo tenor de raça blanca que ha tingut el reconeixement de tota la professió jazzística. Evidentment  és un dels millors músics blancs de jazz que ha existit i, sens dubte, el millor saxo blanc fins ara.

Joao Gilberto, com és amplament conegut, va ser un dels "inventors" d'eixe daltabaix que per la música brasilera i, si m'ho permeteu, per tota la música popular del món on hi ha música de consum, va suposar el "bossa-nova".

El jazz ha demostrat, a bastament, la seua capacitat de "maridatge" amb tota una sèrie de músiques d'arreu el món, entre ells el flamenc, per exemple, no sempre amb uns resultats massa satisfactoris. En aquest cas el matrimoni va resultar perfecte.

Ja els anys 1962 i 1964 esta parella havia obtingut grammys amb discos conjunts, on Stan Getz va mostrar una capacitat d'adaptació i una simbiosi admirable, sense perdre gens ni miqueta de la seua personalitat. Va ser un cas un poc excepcional, car venint del be-bop, com la majoria dels músics punters de jazz de l'època, va aconseguir trobar una eixida digna -més que digna, realment- navegant per damunt de les ones que varen provocar John Coltrane primer i després Ornette Coleman amb el seu "free jazz", que trencava absolutament les normes armòniques i estilístiques del jazz.

El disc que escoltareu al programa és una "conseqüència" dels editats els anys 1962 i 1964, fet a iniciativa de Joao Gilberto, en tornar Getz d'Europa l'any 1971  i encantat com estava amb els resultats dels dos anteriors. El disc no va tindre la repercussió dels dos previs, havia passat la seua oportunitat, el seu temps. Malgrat tot, artísticament, el disc és una delícia, però la indústria havia ja apostat pel pop i el rock, i el jazz començava a quedar relegat a allò que "ells" anomenen un "nínxol de mercat" minoritari.

Aguantarem. I mentrestant anirem gaudint de discos molt agradables d'escoltar com el que posem en aquest programa.

dijous, 5 de gener de 2017

Bessie Smith: l'"Emperadriu" del blues

Programa 365

El jazz té un deute de naixement amb el blues. Forma part de la seua essència i moltes de les peces de jazz tenen al blues com a estructura rítmica. És per això que hui, tractem d'omplir el buit que se'ns havia quedat al programa homenatjant esta modalitat musical que si té com a figura original més destacada a "Ma" Rayney (anomenada la "mare del blues) té com a persona més destacada a Bessie Smith, fins al punt que va ser anomenada l'Emperadriu del blues.

Destacades figures posteriors, tant del món del blues com del propi jazz, li reconeixen la maternitat com a figura senyera d'esta especialitat musical i la mateixa Billie Holiday la va tindre com a model als seus començaments. La seua veu suggerent, com sembla que ho era a l'escenari també ballant, melòdicament ben timbrada i una mica ronca quan calia, la fan inconfusible en escoltar-la.

Malgrat la seua infantesa, amb la duresa habitual de la vida dels negres pobres, molt pobres, dels EE.UU. del començament del segle passat, va tindre, quan calia, una miqueta de sort i va aconseguir que l'escoltara cantar, al carrer o a un baret -no està clar el tema- el matrimoni de "Pa" i "Ma" Rainey, contractant-la el 1912, amb 18 anys, com a cantant i ballarina per al seu espectacle de varietats per a negres i a partir d'ací començà tot, amb una primera gravació el 1915 a la divisió"per a negres" de la Columbia, amb una cançò de Clarence Williams acompanyada pel mateix autor, que va tindre un gran èxit de vendes, el que va fer que gravara un seguit de cançons amb els millors músics de l'època.

La dècada dels 20 als 30 va ser el seu gran moment i va aconseguir el regnat indiscutible en la seua especialitat, el blues. Lamentablement, la pujada del jazz i el descobriment per la gran indústria del disc de les cançonetes fàcils i encomanadisses del swing, va fer minvar la seua popularitat de forma fulminant.

L'any 1933 un conegut crític de l'època, John Hammond, va aconseguir que gravara una sèrie de plaques per a Okeh, gravadora molt interessada, entre altres gèneres, per la música negra que va tindre una acollida discreta. Va ser la seua darrera gravació.

Quatre anys més tard moria en un desgraciat accident de tràfic, dessagnada com a conseqüència de que -segons una versió prou estesa- el primer hospital on van anar no la va acollir "per ser negra" (encara que esta història sembla hui desmentida). La seua tomba va restar sense làpida fins el 7 d'agost de 1970, quan Janis Joplin i Juanita Green, filla d'una antiga criada de Bessie Smith li la varen posar.

"Sic transit gloria mundi"



dijous, 29 de desembre de 2016

Erik Satie: un vers solt en la història de la música

Programa 364

La vida i l'obra del nostre músic de hui, Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com a Erik Satie és l'obra d'un "outsider" que, malgrat tot, no li va anar malament en la música, entenent allò d'"anar-li bé" en el sentit de que va ser un autor reconegut en vida. Ara sí, resulta enormement sorprenent que un artista tan "trencador" de la norma, puguera  treure endavant la seua obra en vida.

Bé, en vida...en part perquè la seua forma de viure va fer que quan va morir, en entrar els seus amics a sa casa -on en més de vint i set anys no havia entrat ningú- aparegueren una gran quantitat de papers amb música que ell mai havia "presentat en societat", sense que les causes es coneguen, entre altres andròmines vàries i un enorme grapat de brutesa.

Com diguem al programa era un autèntic "bohemi" en el sentit que la paraula tenia llavors, que no és exactament el mateix que ara.

La seua música, influenciada evidentment pel trencador moment que va viure (nasqué el 17 de maig de 1866. Morí l'1 de juliol de 1925, als 59 anys) en totes les arts, té un segell inconfusible que, lamentablement, no sé si hui en dia es pot/sap interpretar tal i com ell la tenia al cap.

Va treballar al conegut café-cabaret Le Chat Noir, i va començar a publicar les seues Gimnopèdies al mateix temps que escrivia cançons per als/les cantants del cabaret. Va militar breument, amb Claude Debussy a la secta dels Rosa-Creus, per als quals va fer música i escrits varis, encara que això va durar menys de dos anys. Però la vertadera acceleració en la vida de Satie no va vindre de l'èxit creixent de les seues obres per a piano, amb partitures plenes de comentaris humorístics i irònics per a que les llegira l'intèrpret (al final de la seua vida va renunciar a que el pianista diguera res sobre els comentaris), va ser Ravel qui, segurament sense saber-ho, va activar el Satie posterior, que es va integrar a totes els "ismes" de l'época, una característica de finals del segle XIX i començament del XX. Una època de gran excitació artística i vital per la societat artística d'aquells anys. En eixa època va escriure música per a pel·lícules, ballets, teatre...i obres que, com Vexations, són encara hui avantguarda.

No hi ha espai en aquestes breus notes per a explicar la "vida i miracles" d'aquest heterodox personatge, rebutjat pel conservatori on hi va tornar anys després, sense que això influïra, segurament, gens ni mica en la seua música.

De veres un personatge del qual cal escoltar la seua música i deixar-se "penetrar" per ella, sense més pretensions. Al youtube hi ha un grapat. Qui sap què li rodava pel cap quan la va escriure?





dijous, 22 de desembre de 2016

Música de dones feta per dones

Programa 363

 Allmänna Sången és el nom, en suec, del conjunt que la rusa establerta a Suecia, Maria Goundorina va fundar i dirigeix aquest cor. És membre del Chamber Choir of the Tchaikovsky Conservatory, the Arnold
Schoenberg Chor i el Mikaeli Chamber Choir,
i ha dirigit un grapat de orquestres i cors, incloent el Swedish Radio Choir, Eric Ericson Chamber Choir i el cor de la Royal Swedish Opera. 

Des de 2010 Maria Goundorina és la directora artística del cor mixt Allmänna Sången. Ha fet cursos de direcció coral i cant a Russia, Austria, Alemanya, Holanda i Suècia i ha impulsat la creació d'un concurs, que es celebra des del 2013, de composició exclusivament per a dones.

Les músiques que aneu a escoltar al programa, peces curtes de compositores, unes més conegudes que altres, però totes vivint encara i actives, són un recull que s'ha fet com una mostra de que les dones també fan música ara i ací a un disc anomenat Femina moderna

L'estil d'interpretació és prou clàssic, però les composicions són actuals. Una mostra més de que les dones existeixen al món de la música, més enllà de la Gubaidulina, que també apareix al disc.

dijous, 15 de desembre de 2016

Un treballador de la música: Michael Brecker

Programa 362

Arran d'una malaltia d'uns dos anys i mig, Michael Brecker va morir a l'edat de 57 anys al gener de 2007. Com a resultat de les seves innovacions estilístiques i harmòniques, M.Brecker és -probablement- el saxofonista més influent dels últims 30 anys i és un dels més estudiats instrumentistes contemporanis a les escoles de música a tot el món. Va també guanyar en vida 13 Grammy i 2 més de manera pòstuma amb el seu album "Pilgrimage", publicat pocs mesos després de la seua mort i l'única gravació feta íntegrament amb composicions seues del qual anem a escoltar algunes hui.

Nascut en una família d'afecció musical el 1949, el pare de Michael Brecker - advocat i pianista afeccionat de jazz - va dur Michael i el seu germà gran Randy per veure a Miles Davis, Thelonious Monk i Duke Ellington actuar en viu. Mentre Randy va prendre la trompeta, Michael va iniciar els seus estudis en el clarinet i el saxo alt. Impressionat pel geni de John Coltrane, M.Brecker va canviar al saxo tenor de ben jove.

Vora l'any 70 els Brecker es va traslladar a Nova York, treballant amb bandes de R&B, rock i jazz -per ells no hi havia més que música- treballant amb diverses bandes de rock i R&B abans de fundar amb Randy un grup de jazz-rock pioner "Dreams"en 1970. L'any 1973 els germans van formar els Brecker Brothers - una de les bandes més innovadores i reeixides de fusió jazz-funk de la dècada, amb la qual aconseguiren els seu primer Grammy.

Temps després, els germans varen adquirir un local on acudien gent de la música, entre ells el vibrafonista Mike Mainieri,  amb elqual formà l'influent grup Steps Ahead el 1979. Més Grammy varen vindre amb els seus discos.

Als anys 70 i 80 M.Brecker va gravar i tocar amb una gran varietat de gent, tant del pop-rock com del jazz. Molts d'eixos solos que escoltàreu amb gent com Eric Clapton, Aerosmith, Joni Mitchell,  Paul Simon, Frank Sinatra, Bruce Springsteen, Steely Dan o Frank Zappa, entre altres molts (700 gravacions fetes al llarg de la seua vida!) són seus. Això, a més de col·laboracions amb Herbie Hancock, Chick Corea, Chet Baker, George Benson, Quincy Jones, Charles Mingus, Jaco Pastorius, McCoy Tyner, Pat Metheny...

Un autèntic treballador de la música, molt més prestigiat entre els seus col·legues que conegut pel gran públic. De fet Michael Brecker va gravar el seu primer disc com a líder en 1987. Aquest debut en solitari va ser triat com "Àlbum de Jazz de l'Any" en les dues revistes Downbeat i Jazziz.Va ser seu primer Grammy individual...als 38 anys. El 1990 ser nomenat "Millor Solista de l'Any" per Jazzlife i "Home de Jazz de l'Any". Gairebé al mateix temps, M. Brecker va girar amb Herbie Hancock i McCoy Tyner.

Al juny de 2002, M.Brecker, Hancock i el trompetista Roy Hargrove varen fer l'àlbum que escoltàreu el programa passat "Directions in Music: Live at Massey Hall". Algú pot donar més en 57 anys de vida?

El 2003 va treballar en un registre amb una gran formació, un quindectet amb cordes incloses, "Wide Angles" que va guanyar dos Grammy. Recomane la seua audició.

L'agost de 2004, M.Brecker va començar el seu calvari que durà fins el 2007 i, malalt i tot va poder completar el seu disc pòstum "Pilgrimage", ja esmentat, amb Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack DeJohnette. Va rebre crítiques estel·lars a partir del seu llançament al maig de 2007 i rebé 2 Grammy més, pòstumament.

Una vida plena malgrat que va ser relativament curta. Per cert, va consagrar l'ús de l'EWI (electronic wind instrument) que molta gent va adoptant en lloc del saxo. Un innovació més que va aportar.

D'ell ha dit un crític que "No es trobarà millor exemple de l'evolució estilística que Michael Brecker, indiscutiblement l'estilista tenor més influent dels últims 25 anys."

dijous, 8 de desembre de 2016

Marcant nous camins. Directions in Music: Live at Massey Hall

Programa 361

L'any 2001 va marcar el 75é aniversari dels naixements de Miles Davis i John Coltrane. Herbie Hancock va tractar de fer una mena d'homenatge girant amb un quintet basat en la seua banda V.S.O.P. amb alguns canvis. La qüestió que aquesta gira proposava, en la qual es va gravar el disc que escoltareu -evidentment una tria, què he fet tractant de que les peces foren les més representatives, donada la durada del programa- és la següent: Cal reviure aquells sons o bé tractar de avançar pels camins marcats per aquells genis sense cap nostàlgia?

La resposta la donareu els qui escolteu el nostre programa o el concert complet ací. De les vàries actuacions gravades, sembla que algunes varen ser decebedores però la que escoltareu, gravada a Toronto el 25 d'octubre del 2001, ha quedat com una fita en la recerca de nous camins del jazz.

La llista de músics és enlluernadora:
    Herbie Hancock — piano
    Michael Brecker — tenor saxo
    Roy Hargrove — trompeta
    John Patitucci — contrabaix
    Brian Blade — bateria

Però, en essència, tot i la reelaboració, de vegades radical, de les velles melodies, l'idioma predominant és el de Miles.
Malgrat l'excel·lent treball de tots els instrumentistes, jo destacaria fonamentalment el treball, sovint brillant,del saxo tenor Michael Brecker, fanàtic devot de Coltrane, músic que havia ja passejat per tots els gèneres musicals i al qual dedicarem el següent programa. La seua interpretació del "Naima", de Coltrane, és una demostració tècnica de saxo tenor insuperable, a part d'alenar una inspiració netament "coltraniana". Cal destacar també la peça "D-Trane", autoria del propi Brecker, on es pot escoltar una interpretació feta amb tota l'ànima.

Un dels discos que cal escoltar per entendre l'evolució del jazz.

dijous, 1 de desembre de 2016

La música "diferent": Malandro Club-2

Programa 360

Ja a l'entrada anterior varem dir, crec, quasi tot el que calia dir sobre aquest disc i sobre aquest atípic programa sobre Malandro Club. El canvi de format, en aquest cas, crec que estava plenament justificat. Escoltar a dos músics en conversa sobre com es construeix la seua música crec que és una experiència que, almenys per a mi, ha resultat enormement estimulant.

Tan sols afegiré quelcom que no ha tingut espai per a entrar al programa. En un moment determinat els hi vaig dir que perquè no presentaven esta meravella d'originalitat i creativitat als "Grammys Latinos". Si l'Alejandro Sanz se n'ha endut un grapat, amb molt més de mèrit ho hauria de tindre gent com esta.

La resposta, sorpresa, ha estat primer el de dir-me "però, existeix això dels Grammys Llatins?", dit amb tota la ingenuïtat del món, de veres no ho sabien. Després han vingut comentaris del caire de que no sabien com fer-ho, que si caldria dedicar-li un temps que ells estimen més dedicar a la música,...

Aquest són els músics que m'interessen. Conste que hi ha algun Grammy Llatí, que espere posar-vos pròximament, que té vàlua, però, com tot en esta vida, t'ho tens que saber "montar".

Per a que pugeu escoltar més música del Gorka Hermosa, original, variada (del rock al flamenc, del minimalisme a l'emotivitat del Gernika, que vos recomane enormement) punxeu els enllaços i escoltareu música original... i de qualitat sense "posar-se  monyos".

Gaudiu-ho

dijous, 24 de novembre de 2016

La música "diferent": Malandro Club-1

Programa 359

Quan un grup d'amics, excel·lents músics professionals i, a més, ensenyants a diversos conservatoris del seu instrument, s'avorreixen de fer el mateix tots els dies és quan ix l'autèntic JO de cadascú d'elles/ells.

Si, a més es pot tindre l'oportunitat de xerrar amb ells/es i deixar-los parlar sobre el seu treball, les seues aspiracions, revelant als no músics -com jo, pobre melòman- les interioritats de la seua feina, explicant com s'ho fan per a "parir" les seues criatures, la conversa és una eina excel·lent per a poder entrar una miqueta en el seu cap explicant-nos les interioritats del procés creatiu.

Això és el que anem a fer en aquest programa i el següent, aprofitant la possibilitat que hem tingut de mantindre una llarga conversa -que escoltareu resumida al programa, junt amb la seua música- amb dos dels músics del disc anomenat, com el grup, simplement Malandro Club.

Un dels músics ja l'heu escoltat al programa, és Gorka Hermosa, acordionista i ment inquieta, del qual podreu escoltar en anteriors programes la seua música de fa ja alguns anys. L'altre protagonista de la conversa és un amic seu, Alberto Vaquero, trompetista, company al Conservatori de Santander, que ha decidit fer el pas endavant gravant un disc d'eixos que tants ens agraden al programa: música inclassificable per a caps amb les orelles ben obertes, sense prejudicis. Ells dos i un contrabaix, el de Javier Mayor, són el nucli estable del grup que apareix a les actuacions en directe.

Al disc han tingut algunes ajudes destacables, il·lustres en algun cas, com és el de Jorge Pardo amb la seua flauta, la preciosa veu d'Alba Carmona (Ojos de Brujo,...), el bateria Borja Barrueta i el veterà pianista de jazz (i més coses...) Iñaki Salvador.

Escolteu amb atenció les paraules dels artistes que ens obrin les seues ànimes per a que vejam l'interior de la ment d'uns músics "de raça" explicant el seu procés de creació musical. Interessantíssim, no?

dijous, 17 de novembre de 2016

Un veterà en plenitud: Ramón Cardo

Programa 358

Nascut a Godella l'any 1962, com el seu company de fatigues Perico Sambeat, el Ramón Cardo és un dels valors consolidats del jazz valencià.

Amb un curriculum impressionant -començant pel fet d'haver estat professor al Taller de Músics de Barcelona als vint anys!!- La seua trajectòria resumida la podeu llegir ací.

Després d'haver culminat els seus estudis superiors de saxo al Conservatori de València, va encetar una cerrera on la tasca didàctica -molt abundant- i les actuacions com a titular o com  acompanyant han estat múltiples. Com a exemple de la gent amb la qual ha tocat/aprés (que diria ell, supose) trobem a Tete Montoliu, Dave Liebman, Lluis Vidal, Ximo Tébar, Chano Domínguez, Lou Bennett, Idris Muhammad, Perico Sambeat, Jorge Pardo, Zé Eduardo, Orquesta de Cambra del Teatre Lliure, Orquesta Sinfónica de Granada, etc.

En aquest cas, després d'un llarguíssim silenci -el seu darrer disc propi és del 2002- i gràcies a un oportú Verkami, podem ara gaudir d'un disc d'excel·lent jazz, més o menys enclavat en allò que s'anomena "hard-bop", amb uns companys d'un nivell comparable al seu i dirigits pel Ramón amb composicions pròpies i del trompeta Pepe Zaragoza, i amb el gran Alberto Palau al piano, Jaume Guerra al Contrabaix i Roger Gutierrez a la bateria, han pogut finalment treure al carrer, en aquest temps tan difícils per a la gent que vol anar "per lliure", un disc EXCEL·LENT, amb un títol amb una miqueta de "conya" valenciana anomenat Ramón Cardo & the Nyora Boppers. Jazz de gran nivell absolutament recomanable per a fer-se el disc (a la web de "Sedajazz" el podeu trobar) o per a regalar-lo a alguna persona estimada en aquestes dates que s'acosten.

Probablement és el millor disc de jazz que s'ha publicat el 2016 per estes terres. De jazz pur, sense additius ni conservants ni colorants. Jazz i prou.

Gaudiu-lo

dijous, 10 de novembre de 2016

Rafa M. Guillén i Mateo Rived. Factoria Sedajazz

Programa 357

No hi ha com la voluntat de dur les coses endavant i l'Alqueria Coca, seu del que jo anomene "Factoria Sedajazz" n'és un exemple planer.

Contra vent i marea, aquesta gent, sota l'empenta del "Latino" continua publicant i publicant, malgrat el lamentable moment que la indústria musical independent pateix, encara que sembla que, en aquest moment, al País Valencià, alguna cosa està canviant. Alguna cosa, no es cregueu...

Com a dos dels fruits de la collita han aparegut els dos discos que hui comentem al nostre programa. L'un d'un veterà músic de Bétera que ha fet carrera a l'orquestra de Córdoba des de la seua creació al 1992 i que als seu cinquanta "tacos" s'ha decidit a treure a la llum un disc sota el seu lideratge, després de guanyar-se la vida com  a músic a l'orquestra, amb el seu trombó, i fent després "bolos" amb tota la gent imaginable del món del jazz, clàssica, avantguarda, etc.  Es tracta de Rafa M. Guillén, trombonista de Bétera què,  com a apertura del seu disc fa homenatge a la seua terra amb una peça anomenada "Carraixet". Inclinat decididament pel "latin-jazz" entrega un disc anomenat "Excited Sounds" on, amb la seua veterania i sapiència, junta un bon grapat de músics d'esta terra i de la d'adopció - Andalucia - fa un dels discos més agradables d'escoltar que jo he pogut tindre a l'abast els darrers anys.

Però la gent de "Sedajazz" no para i hui podrem gaudir al programa d'un músic, cantant per més senyes - cosa poc freqüent pes estes terres - on amb una veu suau i avellutada, ens desgrana tota una sèrie de clàssics on, al men parer, destaca el classicíssim  "'Round Midnight" que jo aconsellaria escoltar junt amb la versió del Chet Baker. No per comparar, sinó per gaudir-ne dues vegades d'una bellíssima peça del mestre Monk en dues versions emparentades pel lirisme. Es tracta de Mateo Rived que amb un disc anomenat "IT" i acompanyat de varis habituals de l'alqueria i alguns altres, a destacar el pianista Baptiste Bailly i els contrabaixos d'Ales Cesarini i Matt baker, amb els qual fa l'experiment, què podreu escoltar al programa, d'nterpretar una mateixa peça dues vegades amb la variant del contrabaixista: el "Luiza" de Jobim, així com una peça de Coltrane "Naima", on el Mateo es deixa l'ànima.

Un disc d'una variant del jazz, el vocal, poc freqüent per estes terres, que Mateo Rived supera amb molt bona nota i del qual esperem el pròxim disc per comprovar la seua evolució.

...i a esperar la pròxima novetat del Sedajazz Team, que ja tinc al forn...

dijous, 27 d’octubre de 2016

Art Blakey i companyia al Monterey '72

Programa 356

No hi ha cosa més segura en el jazz, que prendre un grup de llegendes i posar-los junts en una banda. Com que el cor del jazz és la improvisació cooperativa, això funciona molt millor que la barreja d'estrelles amb diferents estils en altres gèneres musicals.

Per tant, no és d'estranyar que Art Blakey i els Gegants del Jazz siga una banda de exuberant genialitat. Format en 1971, tot i que al moment en que es va fer aquest enregistrament (1972) havien perdut al seu trompetista original -  Dizzy Gillespie, que havia tornat a centrar-se en el seu propi quintet - seguien endavant magníficament reemplaçant Diz amb no un, sinó dos trompetistes dotats, Roy eldrige i Clark Terry. Cal dir que amb aquesta actuació el grup es va dissoldre després d'una gira d'un any i escaig.

Mentre que les melodies són tots els estàndards coneguts, no són més que vehicles per al llançament d'aquestes estrelles del jazz en òrbita en una jam-session. Tothom té l'oportunitat de treure el cap i el resultat net és un disc ple de l'alegria que és, en essència, música de jazz ben feta. És apropiat que la melodia d'obertura, "Blue 'n "Boogie", s'inicia amb una breu entrada de Blakey, que és el centre de la rítmica i el "leader" de la banda (si és que en una tal banda pot haver-hi lideratges). Els breus cors en solitari de Terry i Winding són només exercicis d'escalfament a una llarga exposició per Stitt en alt, que ens porta a escoltar l'indomable Roy Eldrige, de 61 anys d'edat en eixe moment. Com si això fos poc, ens entra el Monk, que interpreta diversos cors de la seva signatura; McKibbon segueix amb un baix bebop de bon gust en solitari i després tota la banda entra de nou a concloure amb una recapitulació de la melodia i un final clàssic d'improvisacions lliures.

I així va la resta del registre. Hi ha altres dues cançons a destacar. "Perdido" és una improvisació de més de 15 minuts amb un Clark Terry inspirat i capritxós. I hi ha també una extensa i excel·lent versió del "A Night in Tunisia" de Gillespie per tancar la sessió.

La resta de les cançons són balades característiques amb el talent prodigiós dels components de la banda. Al "Round Midnight" de Thelonius Monk, podem veure com sona, en la veu del seu compositor, una peça interpretada per un fum d'intèrprets de jazz. "Stardust" és una peça de lluïment de Terry que demostra la seva condició d'estrella amb la seva combinació de virtuosisme tècnic i línies solistes líriques. El trombonista Kai Winding, que va arribar a ser tan conegut com J.J. Johnson també té oses a dir. Després trobem joies com el "Lover Man" i "The Man I Love" amb una barreja de fascinació i passió.

Aquest és un disc meravellós que captura l'esperit tant del Festival de Jazz de Monterey '72 i els músics llegendaris que li donaren vida.


Formen el grup:
Art Blakey, bateria
Roy Eldridge, trompeta
Al McKibbon, baix acústic
Thelonius Monk, piano
Sonny Stitt, saxo alt i tenor
Clark Terry, trompeta i fiscorn
Kai Winding, trombó

Un disc imprescindible.

dijous, 20 d’octubre de 2016

La joventut d'una veterana: Sofia Gubaidulina - 3

Programa 355

Quan les persones es fan -ens fem- grans, diu el tòpic que el normal és tornar-se més conservadors. Al món de la música hi ha exemples d'això, el més notori siga, probablement, Igor Stravinsky, que despés d'haver escandalitzat Paris en la seua joventut amb "La Consagració de la Primavera", va acabar els seus dies als EE.UU. escrivint peces en una línia totalment "clàssica". De fet s'anomena esta època seua com d'"època neoclàssica".

No és aquest el cas de la tàrtara Sofia Gubaidulina (1931) que, un cop enderrocada la URSS, se'n va anar a viure a Alemanya on, tancada amb pany i clau a sa casa per no ser distreta, no deixa de compondre i compondre. Encàrrecs i més encàrrecs, obra de pròpia iniciativa i, cada cop més "contemporània" i d'avantguarda. Res que es parega a un retorn a un cert classicisme o cosa semblant.

En les peces que aneu a escoltar hui es poder rastrejar tant antics càntics religiosos com una concepció musical que, al meu parer, s'acosta a Ligeti en ocasions, sense perdre en absolut la seua originalitat. La barreja resulta encisadora i enormement emotiva. Potser una part d'eixes sensacions vinguen donades per la seua irrefrenable fe religiosa que per a ella no és pas un "creure" en un Déu, és sentir les seues creences com una forma de veure la vida, també la música. Un medi ambient en el qual ella es troba immersa i del brou del qual ix tot el demés, inclosa la música, per suposat.

Les peces que aneu a escoltar es troben en un disc que acaba d'eixir, on la primera de les peces és primera gravació mundial, i que gravada amb l'Orquestra i cor de la Ràdio del Nord d'Alemanya i solistes, crec que són un parell de peces que indiquen molt clarament per on van els camins que trepitja aquesta dona incansable a la qual ja li varen dedicar un parell de programes l'any 2014


dijous, 13 d’octubre de 2016

Cécile Chaminade. Qui és eixa?

Programa 354

"Jo no crec que les poques dones que han assolit grandesa en el treball creatiu siguin l'excepció, sinó que pense que la vida ha estat dura per a les dones; no se'ls ha donat oportunitat, no se'ls ha donat seguretat ... La dona no ha estat considerada una força de treball en el món i el treball que el seu sexe i condició els imposa no ha estat ajustat a donar-li una completa idea per al desenvolupament de el millor de si mateixa. Ha estat incapacitada, i només unes poques, tot i la força de les circumstàncies de la dificultat inherent, han estat capaços d'aconseguir el millor d'aquesta incapacitació ".
Cécile Chaminade


Cécile Louise Stéphanie Chaminade, nascuda a París el 8 d'agost de 1857 i morta a Montecarlo, el 13 d'abril de 1944, va ser una dona que va tindre que lluitar, també, com ha passat des de Safo fins els nostres dies, a contracorrent. Pianista i compositora, de la mà de la seva mare, pianista i cantant afeccionada, va rebre les seves primeres lliçons de música. Atès que el seu pare, banquer, s'oposava a la seva entrada al Conservatori de París perquè eixa no era ocupació per a dones, Chaminade va estudiar primer de forma privada gràcies a que Georges Bizet, amic de la família, va poder llegir una composició seua, de caràcter religiós, quan tenia tan sols vuit anys i entre ell i la mare varen aconseguir que, encara que de forma, diríem que "clandestina", estudiara música a casa.

Malgrat tot, la seua tossuderia i les bones opinions dels seus mestres varen fer que el seu pare, de mala gana, consentira i, finalment, va aconseguir donar el seu primer concert quan tenia divuit anys. Per a un públic restringit, però el va donar.

En la seua primera època com a compositora -prolífica compositora, amb un catàleg de més de 400 peces conegudes- es va dedicar al que els crítics de l'època anomenaven "música seriosa". Peces de cambra, concerts per a piano i orquestra, un ballet que va tindre el cartell varis mesos a Paris i, infinitat de peces per a piano i fins i tot una òpera que no va arribar a estrenar.

Malauradament, en morir son pare, que els seus darrers anys havia tingut poca  sort als negocis (encara que ja acceptava que la seua filla era una bona música), va deixar la seua dona i les dues filles en situació econòmica compromesa i la forma d'eixir endavant va ser la de viure tota la família de la seua música. 
En aquells anys de la "belle époque" la vida social burgesa solia celebrar reunions on alguna de les dones assistents -sols les dones- tocaven el piano i cantaven cançons de moda (es fa ara quelcom de paregut?) amb millor o pitjor capacitat. Doncs bé, Cécile Chaminade va escriure centenars de senzilles cançons aptes per a que foren interpretades en eixes reunions, però això no vol dir que estigueren exemptes de qualitat i lirisme. Era l'anomenada "música de saló", desprestigiada per l'"establishment" musical, per ser peces curtes -no més de tres minuts, habitualment- i fetes per  ser interpretades, generalment, per "dones afeccionades". La història de sempre. 
Però gràcies a la seua activitat pública en recitals (davant la Reina Victòria, admiradora seua, o del president Roosvelt) i actuacions públiques que tenien una enorme quantitat del que avui anomenaríem "fans", fenòmen insòlit fins el moment (hi havien centenars de clubs de "fans" seus als EE.UU., França, Anglaterra...) arribant a actuar a Turquia, varen poder eixir endavant.

A la seua mort física va seguir la seua mort musical -coses de les modes- i, estranyament, una biografia seua escrita per una neboda, resta desconeguda per oposició de la família. Darrerament, però, hi ha un "redescobriment" de la seua música i la peça més coneguda seua, que podeu escoltar al programa, un Concertino per a flauta és interpretada pels solistes més prestigiosos. També les seues cançons han reviscolat un poc en la veu de gent com la Anne Sofie von Otter què ha gravat un disc amb eixes "cançonetes", amb anècdota inclosa que esmente al programa.

La història es repeteix... Quant durarà?

dijous, 29 de setembre de 2016

Dos mestres indiscutibles: Thelonius Monk i John Coltrane

Programa 353

Com hem recordat al programa, enguany, a part de les novetats que ens arriben o trobem, anem a "recuperar" alguns clàssics, de qualsevol gènere. Avui li toca al jazz.

I si de clàssics es tracta Thelonius Monk i John Coltrane és evident que poden lluir eixe títol de "clàssics" amb totes les de la llei. Es tracta d'una gravació la història de la qual, resumida al programa, podeu trobar ací, això sí, en anglés :-(

Resumint. "La Veu d'Amèrica", emissora estatal del EE.UU va gravar l'actuació feta al Carnegie Hall el 29 de novembre de 1957, quan al quartet de Monk es trobava Coltrane. Les gravacions, fetes en vinil, es trobaven arraconades en un calaix de la Llibreria del Congrés i no catalogades perquè, per raons desconegudes, l'actuació no es va emetre.

Va ser la tasca d'uns investigadors de la Llibreria del Congrés els qui, de manera casual, les varen trobar. La troballa no era menuda, car no existia cap gravació on aparegueren eixos dos monstres llevat d'una gravació lamentable, feta de manera "amateur" per la primera dona de Coltrane i The Complete 1957 Riverside Recordings, un recull de gravacions, editades en varis CD.

La troballa es va fer i publicar l'any 2005 i un comentarista va dir que resultava paradoxal que el millor disc de jazz de 2005 fora una gravació de 1957.

La gravació, restaurada pel fill de T. Monk entre altres, té alguns talls inesperats, però la qualitat i els personatges són suficientment importants com per a que li dediquem un programa d'Els Camins de la Música. Gaudiu-ne

dijous, 22 de setembre de 2016

La força de la fusió en el jazz: Carlos Llidó i Carlos Martín

Programa 352

La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.

Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.

Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.

Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.

I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.

dijous, 15 de setembre de 2016

El destí desgraciat d'un home genial: Jaco Pastorius

Programa 351

Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.

En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.

Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.

La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.

Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.

dijous, 8 de setembre de 2016

Le mestria d'una veu imprescindible del Jazz: Ella Fitzgerald

Programa 350

Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.

Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.

Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.

Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.

I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.

dijous, 1 de setembre de 2016

Trullars:El maridatge de la música tradicional i la modernitat

Programa 349

La mescla de les músiques tradicionals, o amb instruments tradicionals, amb les novetats que l'evolució de la música i dels nous instruments  (electrònics, informàtics...) no sempre resulta fàcil i en moltes ocasions eixa mescla resulta en un intent fallit que, per entendre'ns, no és "ni carn ni peix".

No és, al meu parer, el cas de la música que aneu a escoltar hui. Tan lluny com en l'any 1991, fa doncs 35 anys, un grup de músics valencians, encapçalat per Vicent Ferragut, aleshores un jovenet compositor i no sé si encara estudiant direcció al conservatori, es va embarcar amb un grapat de músics també joves aleshores, del quals segurament el més conegut ara és el Xavier Richart, professor de dolçaina al Conservatori Municipal, es varen embarcar -mai millor dit- en una aventura que anomenaren, molt encertadament, "Viatge", primer i únic disc d'un grup que triaren anomenar-se Trullars

Sempre em va agradar aquest disc, autèntica fusió del que aleshores es deia rock-simphònic, que altres grups valencians varen tractar de conrear amb fortuna desigual. No és aquest, al meu parer, el cas de "Viatge", on la dolçaina i altres instruments de vent es fusionen de manera afortunada, insistisc, al meu parer, amb els sons d'instruments elèctrics o electrònics (supose que algun primigeni sintetitzador).

Tinc una gravació de la època (1991- recorde) que una amiga em va donar, car no era fàcil trobar el disc, del qual es varen fer tan sols 1000 còpies. Com podeu suposar el deteriorament del temps i la tecnologia casolana de l'època impedia que es poguera emetre per la ràdio. Afortunadament, eixa mena de nova Biblioteca d'Alexandria què és internet, m'ha permès, fent una recerca sobre un tema proper, trobat-me amb la possibilitat de comprar una descàrrega del disc.

Eixa és la música que aneu a escoltar al programa de hui. Espere contactar amb algun dels protagonistes per saber que han continuat fent aquest darrers 30 anys (?) i escaig i, si es pot, vos posaré al corrent de què està fent esta gent que aleshores s'arriscà amb tan bona fortuna.

dijous, 28 de juliol de 2016

La reina brasilera del piano: Eliane Elias

Programa 348 (Enllaç reparat)

Dir Eliane Elias es dir el nom d'una mestra del piano. Filla d'una pianista clàssica i amb una filla cantant, forma part d'una saga de músiques -dones- que han fet d'aquest art la seua professió.

Fa pocs dies vaig tindre l'oportunitat de veure-la a l'Auditori de Torrent, formant  part dels novament "reconstruïts" Steps Ahead, amb l'incombustible Mike Mainieri al seu vibràfon i amb la figura segura, inspirada, madura en el seu art i en un excel·lent moment professional de la Eliane Elias. No debades va aconseguir l'any 2015 el Grammy al millor disc de jazz llatí. 

A l'eixida del concert vaig fer-me amb un DVD amb un concert en directe de la Eliane fet, supose -perquè al disc no hi posa res- l'estiu passat al festival AVO a Basilea. I supose que era l'estiu passat perquè el repertori és el del disc del Grammy "Made in Brazil".

Nascuda el dia de Sant Josep de l'any 1960, la seua carrera comenzà als quinze anys, incorporant-se ràpidament al grup de Mainieri i el seu característic estil de jazz-fussió amb el ritmes llatins. Allí va créixer ràpidament i prompte va formar el seu propi grup amb el trompetista Randy Brecker amb el qual va gravar un disc anomenat com la seua filla "Amanda" que va ser nominat ja per als Grammy.

Al poc de temps es divorcià del Randy i començà una molt merescuda i exitosíssima carrera professional que encara continua. I espere que per molts anys...

Si voleu veure actuacions seues, al YouTube n'hi han cabassades. Escolteu-les que no vos cansaran. Al contrari, cada cop que escolteu una voldreu escoltar-ne una altra.

Ah!, per cert, notareu algunes coses rares al programa. M'ha resultat molt complicat esborrar els aplaudiments del DVD i potser escolteu algun sorollet. Mil disculpes.

Bon estiu i fins setembre!!