dijous, 30 de juliol de 2015

Programa 302

No és la primera vegada que al programa gaudim de la música del músic israelià Avishai Cohen. La carrera del contrabaixista de varis primeres figures del jazz actual, com Danilo Perez o Kurt Rosenwinkel, va fer un salt definitiu el 1997 quan Chick Corea el va cridar i, després, el va apadrinar gravant els seus primers quatre discos al segell gravador del propi Corea ‘Stretch / Concord Records'.

El disc del programa de hui, "Almah" representa un pas endavant més en   la seua trajectòria de "fusió" de la música clàssica i el jazz, cada cop més escorada cap al primer camp, amb tocs de les músiques populars de la seua àrea cultural àrab-israelià i, de forma àmplia, la música d'alé "mediterrània" , però sense perdre l'altre alé, el jazzístic. De fet en discos anteriors ja havia inclòs músiques sefardites i àrabs.

El disc "Almah" exhibeix una formació atípica amb un anormal quartet de corda, amb un violí, dues violes i un violoncel, acompanyats per un oboè o un corn anglés i el seu trio habitual de piano bateria i ell mateix. Eclecticisme clarament inclinat a la sonoritat "clàssica" que va marcant, cada cop més, la seua excel·llent carrera artística.

Per gaudir d'una bona música sense complexes estilístics.

dijous, 16 de juliol de 2015

Tete, sempre Tete! Única gravació amb una big band

Programa 301

Ho confesse, soc un fan de Vicenç "Tete" Montoliu. Clarament es pot veure si mireu a l'índex d'esta pàgina. Vaig tindre la sort de poder veure'l actuar tres vegades. Recorde una en especial.

Era als salons de la Piscina València -no recorde l'any- i el Tete va actuar sol,  amb un trio local -crec- com a "teloners". La barra del bar funcionava a tota marxa durant l'actuació del trio. El dringar de culleretes i platerets era constant, pobre trio!

Però va acabar la seua actuació i, sense presentació, varen eixir uns i va entrar l'altre, el Tete Montoliu. Es posà davant del piano i començà a tocar sense dir paraula. El silenci es va fer d'immediat. Ja no es va sentir més ni les culleretes ni les converses, es va fer un silenci respectuós i la música ens va envair. Quina sort tinc!

La mateixa que va tindre el Taller de Músics l'any 1988 quan, a invitació seua, varen aconseguir que, per primera i única vegada, el millor músic de jazz que hem tingut per estes terres accedira a gravar un disc amb ells, amb composicions clàssiques, tres, i del Tete, altres tres. Dirigia la big band un altre nom iŀlustre del jazz ibèric, el portugués José "Ze" Eduardo, una mena de Tete a la portuguesa, que era llavors director artístic del Taller de Músics. La big band estava formada per la gent que, anys a venir, anava a formar la que probablement és la millor generació de músics de jazz que hem tingut: Perico Sambeat, els germans Rossy, Ramón Cardo, ...

Poc més que afegir. Una autèntica delicia. A gaudir-ne.

dissabte, 4 de juliol de 2015

Miles Davis: Única banda sonora

Programa 300

Crec que, al llarg dels tres-cents programes (mare meua, ja tres-cents...!), ha quedat clara la meua admiració per Miles Davis. De forma directa o indirecta apareixen un grapat  d'aŀlusions a l'estilísticament camaleònic mestre.

La música del programa de hui té la singularitat de ser l'única vegada que Davis li va posar música a una pel·lícula. L'oportunitat per posar-li la música a "Ascenseur pour l'échafaud" (Ascensor al cadafal dels condemnats), l'obra de Louis Malle, el va pillar en un moment dels varis què, al llarg de la seua fructífera vida artística, estava canviant els seus paràmetres estilístics.

S'allunyava definitivament del bop i, entrava en un gir radical dels dos que va fer -l'altre va ser el pas a la música funk-jazz elèctrica- cap al que es va anomenar "jazz modal", amb el conegudíssim "Kind of blue" com a vaixell insígnia, gravat sols uns mesos abans que esta banda sonora, el 1958.

Gravat sense cap partitura ni assajos previs, amb una música nascuda al caliu de la visió de les escenes de la pel·lícula, tan sols amb uns lleugers apunts fets unes hores abans a l'hotel, la música flueix de forma natural i nítida, expressiva, amb una destacadíssima participació del bateria Clark Terry i, sobretot, del contrabaixista francés Pierre Michelot, què li dóna uns colors foscos i lúgubres a tota la música, molt d'acord amb el clima del film, al qual col·labora de forma destacada.

Parle poc en este programa. Crec que és una música que cal escoltar deixant-se dur per la intensitat que arrossega i no he volgut "trencar" l'ambient.

Una mostra més de la mestria de Miles Davis, i l'inici destacat d'una línia de treball que quallaria, com he dit, en les gravacions amb Gil Evans dels anys posteriors amb la trilogia "Porgy and Bess", "Kind of blue" i "Sketches of Spain", com a obres més destacades.

dissabte, 27 de juny de 2015

"Mel" Bonis: una dona a cavall dels segles XIX i XX

Programa 299

Mélanie "Mel" Héĺéne Bonis (1858-1937) va néixer a una família petit-burgesa de Paris, on li varen donar una formació molt conservadora i marcada per profundes conviccions catòliques. Va ser una dada que va arrossegar, per a bé i/o per a mal, al llarg de tota la seua vida, una vida d'autèntic "folletí".

Nascuda a cavall dels segles XIX i XX va patir, a més a més, les contradiccions morals que el canvi de costums produït en acabar la Primera Guerra Mundial es va produir a Europa. També va estar molt influenciada, artísticament, pels corrents que estaven de moda a l'època: el postromanticisme i els canvis que varen dur a l'impressionisme, amb Debussy -company al Conservatori- i Ravel com a exponents de la música del moment.

Els seus pares tractaren de tallar de soca-rel les seues inclinacions artístiques (una dona artista a la família!!) traient-la del Conservatori de París -on havia entrat pels bons oficis d'un amic de la família, professor al Conservatori- en assabentar-se del seu enamorament d'un jove estudiant del Conservatori, cantant i poeta, casant-la amb un vidu amb cinc fills (el major, de la mateixa edat que la Mel, 25 anys aleshores). Tot això malgrat que els seus professors, com César Frack, varen elogiar de forma entusiasta les seues capacitats, obtenint diversos premis al Conservatori.

La vida la va dur a què es trobara novament amb el seu amor de joventut pocs anys després i es produïra una fructífera col·laboració tant artística com personal, traduïda en una filla que, en ser producte d'unes relacions prohibides, no va poder ser reconeguda oficialment i, a més a més, un dels seus fills "legals" es va enamorar d'ella. Ja ho hem dit, un "folletí".

Però, afortunadament, els entrebancs que la vida li va posar no la varen dur a quedar-se reclosa, ben al contrari, va transformar les seues contradiccions íntimes en una enorme font de creativitat. El seu catàleg d'obres replega més de tres-centes composicions, la majoria de música de cambra, cosa que va resultar un enorme inconvenient per a la seua difusió.

A part del fet que signara les seues primeres composicions com a "Mel", per dissimular la seua condició femenina -un entrebanc d'entrada, llavors, per poder difondre la seua música, que va superar prompte- la seua tendència a escriure música de cambra l'allunyava de les grans sales de concerts, on el que primava era la música de format orquestral i, sobretot, l'òpera.

La seua enorme mestria tècnica i la seua sensible inspiració, varen ser unànimement elogiades tant per la crítica de l'època com pels músics que la conegueren. Afortunadament s'ha produït un "redescobriment", i hui en dia es poden trobar un bon grapat de gravacions de la seua música, molta de la qual va ser publicada -i interpretada- pòstumament. Una situació que va entristir els darrers dies de la seua llarga existència de 79 anys.

Una dona que va lluitar per la seua música i per la seua vida, contra els entrebancs que l'educació a casa i els costums del moment li plantejaren. Una més. Gràcies!

dissabte, 13 de juny de 2015

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider i 2

Programa 298

Al programa de hui es podrà completar l'escolta d'un dels discos més deliciosos que he escoltat en la meua vida, el "The Thompson Fields" de la esplèndida compositora, arranjadora i directora de la seua Big Band Maria Schneider.

Crec que els adjectius afalagadors se m'han acabat en aquest dos programes, però és que segons escolte més aquest disc més m'agrada i em penetra per tots els porus de la meua pell. És una música que fa una crida als sentiments,  a la sensibilitat, a la bellesa. On podreu escoltar el trons i els llamps d'una tormenta, o el so dels ocells, o el de les vaques o els cavalls de la granja, tot això sense passar mai la ratlla de la sensibleria efectista.

L'estil dels fons, una mena de textura de sons que dóna l'ambient on les solistes poden dibuixar els seus dibuixos, els seus arabescs, de vegades sense acoblar-se al to del fons, produeix un contrast sonor que crea unes tensions musicals d'una enorme bellesa.

Cal destacar també, com ho faig al programa que, com altres artistes (per exemple Jordi Savall), ha optat per alliberar-se del jou de les discogràfiques i els seus discs se'ls produeix mitjançant el "micromecenatge" amb una productora d'un coŀlectiu de músics que s'anomena Artist Share. Fins i tot els discos (o la descàrrega digital) es pot fer SOLS mitjançant la seua web; no trobareu el "The Thompson Fields" a les tendes de discs. Però paga la pena, perquè el llibre disc que conté el CD és d'una confecció acurada, amb tapes de cartró, dibuixos i fotografies desplegables on es troba tant comentaris de l'artista a les peces com poemes o dibuixos d'ocells, amb el seu nom i característiques: ocells de l'àrea dels camps de Thompson.

No deixeu de veure la seua web on podreu escoltar la seua música. O cercar els videos a YouTube.

Seguiu-li la pista, que aquesta dona ens va a donar encara molts fruit dolços com la mel.

dissabte, 6 de juny de 2015

Una veritable delicia, el "Thompson Fields" de Maria Schneider-1

Camins 297

No, no és la primera vegada que al "Camins de la música" parlem de Maria Schneider. Ja li havíem dedicat tres programes per revisar la seua trajectòria fins el moment, fa tot just un any.

Però hui anem a emetre una autèntica primícia mundial car aneu a escoltar el disc al temps que es fa la presentació oficial al famosíssim "Birdland", el local més famós, segurament, de jazz arreu del món.

La història d'aquest fet té a veure amb que he estat col.laborador, via "crowdfunding" en la realització del disc què aneu a escoltar i que m'ha arribat, doncs, "acabat de treure del forn". De fet es va publicar el 20 de maig i l'aneu a escoltar ja.

 El disc porta per títol "The Thompson Fields" i és un dels discos més bonics que he escoltat mai en la meua vida.

Amb un alé que ha estat definit, de forma molt escaient, com a "pastoral" i en format de "suite", de "facto", és una coŀ lecció de peces on evoca la seua infantesa al poble de Windom, Minnesota, a una zona rural on el contacte amb la natura, no contaminada encara pels hàbits urbanites, li fa aflorar tota una sèrie de sentiments íntims, lligats a la seua vida.

Tot el disc, què escoltareu al llarg de dos programes car la seua durada excedeix la del programa, està amarat d'íntims sentiments, sensibilitat, amor a la natura i, també, a les aus -que la fascinen; és membre d'una associació ornitològica- tot recordant -enyorant, potser- els dies primerencs de la seua vida.

La textura de la música em recorda, per moments, a Debussy o Mompou. Malgrat el destacat paper que en determinats moments tenen els solistes improvisant, la seua improvisació encaixa tan bé en l'ambient de la peça, que es diria escrita per la pròpia Maria: és una de les virtuts que li reconeixen els seus coŀ legues músics: que sap transmetre tan bé les seues idees i sensacions en dirigir -el seu únic instrument és...l'orquestra- que els intèrprets s'entreguen a allò  que els arriba des del seu cos dirigint, car dirigeix amb tot el cos, amb una forma com de dansa, suggerent i evocadora, que encisa tant al públic com els seus músics.

Al pròxim comentari ampliarem la informació sobre aquest àlbum, en acurat format de "llibre-disc", amb comentaris de la pròpia autora i una estètica encisadora.


dissabte, 30 de maig de 2015

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió, i 3

Programa 296

Amb aquest programa, acabem el brevíssim repàs de més de vint anys -des del 1991- de vida d'eixa cosa anomenada Sedajazz, col.lectiu de músics narrada amb la veu del seu "deus ex machina", Francisco Blanco "Latino".

Crec que el títol que hem posat a aquest breus comentaris és absolutament escaient. Ho podeu comprovar escoltant el programa quan confessa que "mentre jo tinga forces" allò continuarà endavant. El podreu escoltar explicant per què. La raó, per qualsevol persona amant de la música (o de qualsevol altra activitat creativa) és evident: viu les vint-i-quatre hores del dia dedicat a un art que li dóna la vida i les ganes de tirar endavant, contra vent i marea, aquest preciós projecte, on més d'un centenar de persones, la majoria d'elles de forma no professional, poden esplaiar-se a gust i aprendre i gaudir de fer música pel pur gust de fer-la.

A l'entrevista apareixen noms que, d'una o altra forma, o s'han format a Sedajazz o estan o han estat relacionades amb el projecte. Des dels inicis amb noms ja veterans com Carlos Gonzálvez, Paco Aranda, Perico Sambeat -potser el jazzmen més internacional del jazz espanyol, junt amb Tete Montoliu- continuant amb els germans Santandreu, Miquel Cassany, el mateix "Latino", David Pastor, per arribar a les generacions més joves, amb gent que el propi "Latino" ha vist creixer -literalment- i no sols com a músics, sinò com a persones com Carlos Martín, Victor Giménez, Voro Garcia i tants i tants què, en el cas dels més joves, varen aparèixer pel cau de Sedajazz amb set o huit anys i ara es guanyen la vida com a músics professionals de prestigi. I en nomenem ací sols uns quants un poc aleatòriament i com a mostra.

El "Latino" es sent orgullós de la feina feta, amb raó, no cal dir-ho, però sempre des de la precarietat i traient endavant el projecte amb més ganes i il.lusió que mitjans, econòmics o de qualsevol altre tipus.

L'actual seu, l'Alqueria Coca, una vella alqueria rehabilitada a la vora entre Sedaví i València, és l'actual seu on, qualsevol persona que estime la música -no necessàriament el jazz sols- por passar-se i veure la feina que s'està fent. Se n'anirà d'allí havent pres una alenada d'aire fresc i pur.

Aclarisc finalment que la música que sona al programa de hui i als anteriors no és la millor que han fet, això quedarà per a altres programes. Volia ser tan sols representativa de la trajectòria vital que ha tingut fins ara Sedajazz.

Sedajazz, "Latino", per molts anys!!

dissabte, 23 de maig de 2015

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 2

Programa 295

En aquest segon programa dedicat a la gent de Sedajazz aprofitant l'entrevista/conversa feta amb el seu animador/director Francisco Blanco "Latino".

En aquest programa el Latino ens parla dels orígens del projecte, de la seua projecció en alumnes que ara són músics de prestigi internacional...i dels problemes del professionals de la música de Jazz a les nostres terres, les valencianes, car a la resta de l'estat sembla que, malgrat la famosa "crisi" tot no és tan gris com ací.

Igualment reivindica amb orgull la seua condició de músic, allunyat dels "tripijocs" -lamentablement- necessaris per aconseguir que les institucions recolzen projectes com aquest, negligint els aspectes laboral-empresarials què, encara que necessaris, potser, no els agraden perquè a ells l'únic que els agrada és...fer música.

La música del programa prové de tres discos enquadrats en allò que s'anomena "latin-jazz"; dos en format ensemble "Sedajazz Latin Ensemble - Este también"
de l'any 2000, amb la destacada col.laboració de gent destacada del gremi, a nivell mundial, com Mike Mossman, Arturo O'Farrill o Horacio "El negro" Fernández, a part de la gent "del terreny"entre els quals cal destacar la presència del valencià Perico Sambeat, músic ja consagrat internacionalment, però que col.labora sempre que pot amb els seus amics de la Sedajazz.

L'altre disc en format ensemble es diu "ENVENENADO, Sedajazz Latin Ensemble" amb una formació molt semblant a la de l'anterior i editat el 2005.


Finalment podrem escoltar vàries peces del disc més aconseguit, al meu parer, en esta línia de "latin jazz". S'anomena "Muñequita linda", és del 2002 i està interpretat per una autèntica big-band, amb una vintena de músics on està el bo i millor de la collita de "Sedajazz" amb el reforç d'algunes figures internacionals com el ja anomenat Mike Mossman a la trompeta o Kurt Rosenwinkel a la guitarra. Lamentablement està exhaurit encara que jo suggeriria la seua reedició, si econòmicament fora possible.

Evidentment, tota eixa música es fa sota la direcció del Latino, clar!


dissabte, 16 de maig de 2015

Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1

Programa 294

«Des de la seua fundació al 1991 com a col·lectiu de músics independents al menut municipi valencià de Sedaví, Sedajazz ha recorregut un llarg camí. Sedajazz s’ha viscut com a punt de trobada per a crear jazz, eixe taller d’aprenentatge continu en què ens hem deixat cor i pell»

Francisco Ángel Blanco "Latino". Director Musical. Sedajazz. (Extret de la web de Sedajazz


En efecte, com diu el seu "director/fundador/ànima/i el que calga", Sedajazz és, abans que res, la història d'una iŀlusió. La d'un grup de gent que, al voltant de la personalitat-motor de Francisco Blanco "Latino", ha aconseguit posar dempeus el que anomenen "Col·lectiu de músics SEDAJAZZ".

Originari de Còrdova i afincat des de ben menut al municipi valencià de Sedaví (Horta sud), la vida del col.lectiu Sedajazz va lligada a la seua de forma inseparable. Si l'escolteu comprendreu perquè. 

Després d'intentar-ho vàries vegades, per una cosa o l'altra no havíem pogut quedar per fer la xerrada que, a mossets, entre cançó i cançó aneu a poder escoltar al llarg de tres programes seguits.

Al de hui podreu escoltar, com passarà a la resta de programes, músiques molt diferents en quant a professionalitat, que no en quant a entusiasme. Un disc és de l'Eladio Reinón, un dels primers mestres que va passar per la Sedajazz a tirar una mà; un disc excel.lent amb companys com el Marc Miralta, Albert Bover i Mario Rossy, en un dels primers discs gravats per segell "Sedajazz", una forma de poder treure els discos sense les exigències de les gravadores. L'altre és un disc més humil, en quant a pretensions, però no en allò que respecta a l'entusiasme i ganes de fer, es tracta del disc "The Honey, vol. 1", resultat del treball conjunt d'un any d'un dels combos de gent que ama el jazz, però que no és músic professional, que es formen al cau de Sedajazz i que s'esforcen per fer un treball més que digne sota la batuta amable i entusiasta del Latino. A estones lliures, estes persones acaben traient un producte del qual podreu escoltar algunes mostres al programa.


Aneu a escoltar, en eixos tres programes, bona música feta amb tota l'ànima i l'amor a la música dels qui, en fer-la, sols en volen gaudir-ne i que la gent la puga gaudir amb ells. Bona gent!


dissabte, 9 de maig de 2015

Leopold Stokowski. Un pioner de les gravacions...i de més coses, i 2

Programa 293

Stokowski va ser un director de personalitat molt acusada, amb "arriscades" operacions com la d'orquestrar peces d'orgue de Bach, com vàreu poder escoltar el programa anterior, que hui, molt probablement, serien "anatematitzades". Però la seua tasca com a divulgador de la música culta va ser molt intensa al llarg de tota la seua vida. Recordem que, en aquells moments primers de la ràdio, molta gent escoltava per primera vegada les obres, antigues o modernes, que ell interpretava amb els seus músics de Filadèlfia.
De fet solia introduir les peces amb comentaris didàctics de viva veu abans de començar.

Altre fet destacable va ser el seu afany per anar a la recerca de les millores tècniques de les gravacions, per aconseguir una millor escolta de la seua música.

Hui, la tècnica actual fa poder rescatar en condicions molt favorables d'audició, fins i tot les seues primeres gravacions, però al nostre programa els fitxers emprats estan presos d'una excel.lent pàgina d'un desconegut afeccionat què, de forma artesanal i amb una meritòria tasca de recerca i millora, ha publicat una pàgina imprescindible per resseguir la seua trajectòria, tant artística com de les seues provatures amb les tècniques de gravació a l'abast en cada moment. La pàgina es diu Stokowski.org i, en anglès i francès, fa un complet recorregut per totes les seues gravacions, fins arribar a l'època del CD on procura no posar-se en problemes amb els drets de gravació. La pàgina, perfectamente estructurada, és imprescindible per qualsevol que vulga tindre, de forma lliure i gratuïta, un ampli panorama de la música de la primera meitat del segle XX i de la progressió tècnica de les gravacions. I de la música feta per Stokowski a totes les orquestres -més de deu, totes nord-americanes- a les quals va ser director i amb les quals va gravar.

Respecte a la música, la va tractar amb una enorme llibertat, amb la llibertat que, en definitiva, sempre té l'intèrpret sobre allò que l'autor ha escrit sobre una partitura...i de vegades anant un poc més enllà.

Hui podreu escioltar, entre altres, la seua versió dels Quadres d'una exposició de Mussorgski, versió Ravel/Stokowski

En tot cas, un personatge imprescindible al panorama musical dels primers setanta anys del segle XX. Polèmic, però imprescindible.

dissabte, 2 de maig de 2015

Leopold Stokowski. Un pioner de les gravacions...i de més coses - 1

Programa 292

Leopold Anton Stanislaw Stokowski va néixer el 18 d'abril de 1882 a un barri de Londres de pares que no tenien res a veure a la música, però ell va estudiar-la des de ben menut fins arribar a fer-ho al Royal College of Music de Londres i al Queen's College de Oxford.

La seua primera feina va ser la d'organista a algunes esglésies, però la seua ambició musical el va dur a ser contractat, també coma organista, a una església de Nova York. Va ser allí on trobà la que seria la seua "manager", descubridora i...esposa -durant uns anys-, la aleshores molt coneguda pianista Olga Samarof.

Malgrat que no havia estudiat direcció d'orquestra, la seua ambició era la de dedicar-se a eixa activitat i, amb l'ajuda de la Samarof, va aconseguir estrenar-se com a director a l'Orquestra de Cincinnati. I llavors va començar tot.

Amb una tècnica que, alguns puristes de l'època i d'ara, consideren com a poc heterodoxa, va ser un referent al seu moment per a molts directors.

L'any 1912 va ser contractat per l'orquestra que li va donar fama mundial i per a la història, l'Orquestra Simfònica de Filadèlfia.

La seua primera gravació, que podeu escoltar al programa, es va fer l'any 1917 i, a partir d'eixe moment, la seua activitat discogràfica, què és la que podem fer-vos escoltar, no va parar fins la seua mort l'any 1977.

Hui, entre altres, escoltaren la seua personalíssima versió (com totes les seues) de la coneguda Cinquena Simfonia de Beethoven

El youtube en té una enorme quantitat de gravacions seues per escoltar. Paga la pena.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Billie Holiday: cent anys del seu naixement - i 2

Programa 291

Aquesta segona part de la mini-sèrie d'homenatge pel centenari del naixement de la Billie Holiday, continuarem posant cançons dels anys més joves.

Concretament arribarem fins a gravacions del 1937, en què Eleonora Fagan tenia 22 anys, just la meitat de la seua vida.

La majoria de les gravacions fetes amb grups d'acompanyament de circumstàncies, procurats per la gravadora per l'ocasió. Són gravacions sense pretensions, una formalitat per vendre discos, normalment amb l'acompanyament del grup del pianista Teddy Wilson, sota la seua titularitat o amb la titularitat de Billie Holiday i la seua orquestra, però que podrien ser els mateixos músics. Pura tàctica comercial perquè els catàlegs no foren plens del mateix nom sempre i sonara a "novetat". Però això no lleva per a que la peça més banal sone com una obra mestra en la veu de la meravellosa Billie. Són peces de moda, amb un temps mitjà apte per ballar, què era el que la gent demanava a les gravadores.

En aquest cas vos recomanem, com a complement, un altre video. Un curiós video amb una peça llarga -la primera composada per Duke Ellington- feta pel mestre per encàrrec d'una productora cinematogràfica. És una filmació d'uns 9'30 minuts -Simphony in black-, on es produeix el debut cinematogràfic amb un paper destacat -abans havia fet un petit paper secundari en una pel·liculeta de segona- on, amb 19 anys tan sols, el Duke li va escriure una cançó en una escena on era rebutjada pel seu amant i què va marcar, en certa mesura, la seua imatge pública posterior de dona maltractada per la vida i- sobretot- els homes.

Realment la seua vida no va ser un conte de fades i això es nota, perfectament, en la forma en que interpreta -atenció!, interpreta, no canta tan sols- les cançons, quan ja era la gran estrella que fou, abocant en les seues actuacions trossos de la pròpia vida en cadascuna d'elles.

Llarga vida a Billie Holiday!

dissabte, 18 d’abril de 2015

Billie Holiday: cent anys del seu naixement - 1

Camins 290

A estes alçades, crec que és difícil dir res de nou sobre la divina Billie Holiday.

A cent anys de la data del seu naixement, el 7 d'abril de 1915, el millor homenatge que se li pot fer és, probablement, escoltar la seua música i gaudir de la seua veu, tan personal, tan expressiva, del seu estil tan imaginatiu i ric en suggeriments.

Com a recordatori, anem a posar un grapat de les seues més primeres gravacions, fetes abans de 1940, l'època en la qual, a poc a poc, es va fer un nom i un estil que perdurarà, per sempre més, en la història del jazz.

Les cançons estan extretes d'una caixa amb 10 CD  anomenada "Lady Day: The Complete Billie Holiday On Columbia (1933-1944)" que recullen la seua trajectòria inicial sota el segell de Columbia -encara que originalment no sempre es deia aixina la gravadora- incloses les seues dues primeres gravacions amb l'orquestra de Benny Goodman.

Per escoltar i gaudir, sense més comentaris.

dissabte, 11 d’abril de 2015

La Sant Andreu Jazz Band en la seua salsa: entrevista a Joan Chamorro- i 2

Programa 289

Segona part de l'entrevista feta amb Joan Chamorro a Torrent, en febrer passat.

En aquest cas la música prové del "Jazzing 4", un doble CD i doble DVD recopilatori dels anys 2012 i 2013, publicat el 2014, on poder gaudir de la música i de la presència en escena d'aquesta colla de gent jove que donarà -ja està donant- moltes alegries a la gent afeccionada al jazz, no sols per estes terres, sinó a nivell internacional. De fet l'Andrea Motis, és la primera de les persones eixides de la Sant Andreu Jazz Band, què ja va fent gires professionals, formant parella artística amb el seu professor i, ara ja, col·lega. En aquest cas compten amb la col.laboració de professionals com Dick Oatts, Scott Robinson, Scott Hamilton, Ignasi Terraza, Esteve Pi, Josep Traver, Curro Galvez i Victor Correa, que reforcen el conjunt  sense amagar les joves individualitats, cosa que comprovareu si veieu els DVD.

Com que els elogis se m'acaben, sols recomanaré visitar la seua web per que pugau veure si hi ha alguna actuació per prop d'on estigueu: no s'ho deixeu passar i aneu-hi a veure'ls. A la mateixa web podeu veure uns quants videos i escoltar tota la seua música. a més podeu escoltar el discs sencers a Bandcamp

Per tal d'independitzar-se artística i econòmicament, han creat un segell "Jazz to Jazz" on, a preus molt raonables, es poden adquirir els seus discos. Crec que és un projecte a recolzar...i a més són de casa. Ah!, i us ben assegure que no tinc cap comissió...

dissabte, 28 de març de 2015

La Sant Andreu Jazz Band en la seua salsa: entrevista a Joan Chamorro-1

Programa 288

No és la primera vegada que anem a parlar en aquest programa de la Sant Andreu Jazz Band, però en aquest cas aportem un testimoni de primera ma.
En el marc d'un mini-festival de Jazz celebrat a Torrent a finals del mes de febrer passat, varem tindre l'oportunitat de veure'ls en directe.

Aprofitàrem l'ocasió per entrevistar al seu director/factòtum, el Joan Chamorro.

La música que escoltarem serà la del disc anomenat "Jazzing 3", un dels recopilatoris que, amb freqüència aproximadament anual, treuen com una mena de testimoni de com van fent-se les coses. Les músiques provenen d'actuacions en directe de la formació, en el cas del "Jazzing 3"  de l'any 2011, tretes a la llum el 2012. Al disc compten amb la col.laboració de Terell Staford, Wycliffe Gordon, Jesse Davis, Ricard Gili, Josep Traver, Esteve Pi

Podreu escoltar les declaracions del propi Chamorro, extretes de l'entrevista que li varem fer al "hall" de l'Auditori de Torrent, moments abans que començara l'actuació.

Com a complement de l'entrevista i del propi programa, podeu fer una ullada al "YouTube" que està farcit de filmacions d'actuacions d'aquesta colla de xiquetes i xiquets, de entre 6 i 18 anys, i veure com es mouen en l'escenari i com actuen amb una professionalitat realment admirable.

dissabte, 21 de març de 2015

Cifu, descansa en jazz

Programa 287

L'enorme figura què per la difusió del jazz a l'estat espanyol ha estat - com resulta de dur parlar d'ell en passat! - la figura de Juan Claudio Cifuentes, feia inevitable que li férem un homenatge

I hem pensat que quina manera millor de fer-ho que escoltar-lo a ell. Així doncs el programa de hui, de manera excepcional, el va a fer el mateix "Cifu". Anem a escoltar el darrer programa gravat pel mestre, sense cap més comentari;  ja se n'han fet, pense, tots els possibles.

Així doncs, hui poca cosa més que dir. En aquests enllaços pense que hi ha dos interessants materials al voltant de la figura del mestre desaparegut: una entrevista molt fresca i un enllaç a la pàgina dels seus programes, per si de cas alguna persona, dels nostres oients habituals, no l'escoltava amb  assiduïtat, pecat del qual, ja vos dic, haureu de confessar-vos per ser pecat quasi mortal, si és que us agrada el jazz i voleu aprendre les mil i una curiositats i detalls tècnics que el "Cifu" ens ensenyava.

Gràcies per tot, Cifu, i que, allà on estigues, les ànimes que hi siguen puguen gaudir de la teua saviesa musical com ho hem fet ací, a la terra.

Sic tibi terra levis

dissabte, 14 de març de 2015

Ovidi Montllor, vint anys de vacances


Programa 286

Mai, probablement, per a la gent valenciana, una efemèride haja tingut tant de sentit per celebrar-se. El vintè aniversari de la desaparició de l'alcoià Ovidi Montllor és un bon moment per girar el cap, mirar enrere i valorar l'enorme grandària de la seua petjada en la vida artística i cívica de totes les terres de parla catalana, encara que, per a ell, la seua pàtria, la seua autèntica i petita pàtria, tenia tan sols un nom, Alcoi.
Ara que, amb motiu d'aquest vintè aniversari de la seua "anada a fer vacances", s'ha alliberat una gran quantitat de testimonis, filmacions d'actuacions i documentals sobre la seua vida, no ens queda més remei que recomanar-vos que, a part de la tria d'enllaços que us pose ací avall, cerqueu per la xarxa i copseu, amb l'inevitable fredor i sensació d'allunyament que dóna el fet d'una filmació, l'enorme calidesa humana i la inabastable altura artística com a cantant, recitador-recuperador de poesia i actor de l'Ovidi.
Encara se'm fa un nus a la gola quan recorde el moment en què una amiga em va dir. "Enric, l'Ovidi se'ns va". Encara es reprodueix la mescla de ràbia, tristesa i decepció profunda que em va envair en aquell moment. L'inevitable d'una pèrdua que jo -i molta gent de la meua generació- sentien com un mena d'orfandat. Hi havia, i encara hi ha, tota una sèrie de cantants, poetes, actors, etc., què fan un paper important, però el forat que omplia l'Ovidi ni hi havia, ni hi haurà cap altre persona que el puga omplir.
Ovidi, company, amic -si em puc permetre aquesta confiança-, quan penses tornar de les teues vacances?
Enllaços d'interés:
Ovidi per Ovidi (Material i documental de la TV3)
Ovidi Montllor.com (Recull de documentació vària)
Ovidi al You Tube 

P.S.: Soc conscient que aquest és un programa
«off» dintre de la temàtica habitual del programa, però,
perdoneu-me, necessitava fer el meu petit homenatge a aquest
«homenot» que diria el Pla. No podia deixar-ho córrer.
 

dissabte, 7 de març de 2015

El risc com a condició de l'artista de raça: Hillary Hahn, Hauschka i Silfra

Programa 285

La música que aneu a escoltar al programa de hui és, al meu parer, d'una excepcional bellesa...i el resultat d'una operació de risc que una jove, però consagradíssima violinista nord-americana, Hilary Hahn, va mamprendre en ajuntar-se amb el pianista Volker Bertelmann "Hauschka", un deixeble de John Cage, que fa amb el piano mil i una "virgueries" a més d'utilitzar el teclat "com déu mana".

La conjunció d'aquests dos músics en un lloc i un moment determinat, espentats per la necessitat de fer alguna cosa junts en trobar-se en una bona "sintonia", va donar com a resultat el disc SILFRA. Un disc de música en part escrita i en part improvisada, o, millor dit, "sentida".

Com comente al programa, on pràcticament no parle per deixar tot l'espai a la música, el resultat és d'una bellesa encisadora, provocant un ambient què envolta l'oient provocant-li mil sensacions, quasi com una droga.

Afortunadament he trobat una excel·lent crònica-crítica del disc en la web de RTVE, on s'expliquen totes les circumstàncies i s'esmenten els títols de les peces i el seu significat. Paga la pena que el llegiu, però, sobretot, escolteu la seua música amb atenció, en un ambient tranquil i a un volum suficient tant per poder oir els sons febles com per deixar-se endur per les fases amb un volum més alt i els seus matisos o, si en teniu, amb uns auriculars d'una qualitat "decent" per no perdre's cap dels sons que s'emeten.

En aquest disc la Hahn demostra que no es conforma amb interpretar de forma meravellosa el repertori convencional (ha rebut ja dos Grammy, als 35 anys), sinó que pren riscs i s'endinsa per dreceres inexplorades per fer troballes que l'enriquisquen...i ens enriquisquen a nosaltres.

Qui diu que la música improvisada és hui patrimoni exclusiu del jazz? O, és també jazz aquest disc? Segurament és sols música, molt bona música. Gaudiu-la!

dissabte, 28 de febrer de 2015

Una ocasió única: Quincy Jones i Nat "King" Cole junts

Programa 284

En aquest cas hi ha molt poc que afegir als comentaris fets al programa.
Tant Quincy Jones com Nat "King" Cole com, evidentment, Norman Granz, tenen una història prou coneguda per als afeccionats al jazz com per a afegir molt més.

Segurament la figura del productor Norman Granz siga menys coneguda en general, però el seu paper en la història del jazz com a empressari i productor -sobretot productor- al llarg de més de tres décades, ha deixat una petjada inesborrable d'infinites gravacions que, gràcies a ell, podem gaudir ara. Com per exemple la que s'escoltarà al programa de hui, què, com comentem, va ser la primera i unica gravació comuna existent -que es sàpiga- d'ambdós. Gravat el 1960 i publicat el 2012 és una gravació feta en directe per la Ràdio Pública Suissa què ha tingut molt bones crítiques.

Respecte dels intèrprets, coneguts de sobra, ací us deixe alguns enllaços per si voleu saber una miqueta més de la seua vida i miracles.

Quincy Jones: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quincy_Jones
Nat "King" Cole: http://es.wikipedia.org/wiki/Nat_King_Cole

Quincy Jones també és un rellevant productor musical tant en el camp del jazz com de la música popular més comercial i, a més, notori compositor i arranjador.
Respecte de Nat "King" Cole, la seua prematura mort ens ha deixat el dubte de si, finalment, el gran pianista què era  s'imposaria finalment al "crooner" que venia els discos a grapats, o no.

dissabte, 21 de febrer de 2015

Philips Glass i les formes clàssiques: els quartets de corda

Programa 283

Philip Glass és un músic controvertit, com quasi totes les persones que, en qualsevol camp de l'activitat humana, se n'escapen dels camins coneguts i trien anar per sendes estretes...o per obrir-ne una de nova. El camp de la música no és pas una excepció; no ho ha estat mai. Les novetats quasi sempre han estat mal acollides inicialment. Stravinsky, per exemple, es va escoltar una sonora xiulada i un bon escàndol en estrenar, qui ho diria ara, "La consagració de la primavera".

El nostre protagonista de hui, sense ser un trencador total, sí que va caminar sempre per camins estrets, sobretot al seu començament als anys 70 del segle XX, quan tenia que treballar arreglant electrodomèstics per poder menjar.

Quaranta anys després les orquestres de prestigi i els programmadors se'l "rifen" per encomanar-li encàrrecs d'obres a estrenar.

No tothom ha acceptat de tota manera, encara hui, el seu estil personal, però, si escolteu amb atenció les dues obres completes que anem a posar al programa de hui, amb més de vint anys de diferència en la seua concepció, trobareu que ha estat fidel a si mateix i que ha aconseguit obres d'una bellesa indubtable...almenys al meu parer. Per això vos les propose per a escoltar-les amb atenció.

Són obres de llarga tradició al món de la música occidental, els quartets de corda. Seran el nº 1 i el nº 5, amb un tast del nº 2 per completar el programa.

Pareu atenció i fruïu de la seua bellesa i el seu so "entremaliat" que ens penetra com un mantra.

Els intèrprest seran els britànics Smith Quartet i el famós -amb mereixement- Kronos Quartet. Tota una garantia.