dijous, 15 de febrer de 2018

La Dorinda. La dura tasca d'investigar: Marian Rosa Montagut i l'Harmonia del Parnàs

Programa 416

No és la primera vegada -i espere que no siga la darrera- que al nostre programa ens ocupem de la Marian Rosa Montagut i el seu "alter ego" l'Harmonia del Parnàs.

Però es que resulta inevitable per a un programa com aquest, seguir-li la pista a esta dona de Benifaiò, que té una vocació irrefrenable per espigolar entre els vells papers trobats a esglésies, monestirs, Catedrals, Arxius varis i, en definitiva, per tot aquell lloc on la seua inquietud investigadora li faça pensar que pot haver-hi un petit tresor oblidat, cobert de pols i que, de vegades, ha estat interpretat tan sols una vegada per a un esdeveniment singular: la coronació d'un Rei, l'aniversari d'una reina, el naixement de  l'hereu d'una família més o menys il·lustre...

I es que la música és, d'entre totes les belles arts, l'única que viu tan sols en el moment en què és interpretada; i dic més, en que és interpretada per un intèrpret o grup d'intèrprets car un cop han fet la seua feina esta s'esvaeix en l'aire i queda, com a molt i parcialment, en la ment d'algunes persones a les quals els ha impressionat.

La Marian Rosa està quasi diria obsessionada per treure a la llum de bell nou eixes sensacions, eixa flaire impalpable que s'amaga en partitures del segle XVIII endarrere, que ella es nega a deixar-les soterrades com a il·lustres cadàvers al calaix perdut o al prestatge polsegós de qualsevol lloc que les té allí des de fa segles.

Les paraules de la Marian Rosa que aneu a escoltar-li, explicant breu però entusiàsticament la música que sonarà, pertanyen a eixa selecta tria què, després d'hores de treball, estudi i amor per la seua feina, li donen la satisfacció de desenterrar eixes partitures per a que, de forma breu, uns quants afeccionats -i gràcies a les tècniques de gravació- pugam gaudir d'eixos moments d'èxtasi que, n'estic segur, va sentir la nostra protagonista d'avui, com quan un arqueòleg troba una peça preciosa què, després d'anys de recerca, finalment ix a la llum i la té a les seues mans. "LaDorinda", títol de la peça de la qual s'han gravat una tria de fragments en un CD amb eixe títol, és una d'eixes peces.

Dels intèrprets, gent jove i malgrat tot consagrada en el seu camp, no diré més que s'entreguen en cada peça com si fora l'última vegada que anaren a cantar. Supose que l'entusiasme de la Marian tindrà alguna cosa a veure.

Marian, que siga per molts anys i que nosaltres ho pugam gaudir.

dijous, 8 de febrer de 2018

Dos valencians més dels que espenten: Ricardo Valverde i Carlos Martín

Programa 415

Pràcticament es podria dir en aquest cas el que ja vaig dir al respecte de la situació del jazz valencià i l'emergència del que, segons Francisco Blanco "Latino" es podria anomenar la "quarta generació" del jazz autòcton.

En aquest cas els estils són prou diferents amb un Carlos Martín evolucionant des de la fusió amb els ritmes afro-caribenys i el flamenc cap una via més acostada a les darreres corrents del jazz.

Ricardo Valverde és un músic més a prop a la línia més moderna i actual en la concepció del jazz.

"Converging roots" en el cas del Carlos Martín, marca una clara evolució des del seu anterior i, crec, primer disc com a líder, "The journey", que ja varem comentar en aquest programa. La sonoritat d'aquest excel·lent  mult-instrumentista continua sent impecable, amb un trombó que va guanyant-li terreny als altres dos instruments (trompeta, percussió), en un disc on, encara que amb els ritmes encara molt a prop als dels discs anteriors, l'evolució de les línies melòdiques i d'improvisació demostren que la inquietud de la seua joventut l'empenta a cercar nous camins. Crec que és un artista al qual cal seguir la pista. 

Per cert, al disc no s'ha privat d'acompanyar-se del bo i millor del jazz de per ací i de fora, amb més d'una dotzena de músics apareguent en una o altra peça. Per suposat, totes les composicions son seues. Sedaví sembla que tinga alguna cosa especial per al jazz. No debades, o potser per això, el cau de Sedajazz està per allí.

El guitarrista Ricardo Valverde, al seu disc "Luz", demostra que el rodar pel món, per a tothom però especialment en la música, sol tindre efectes molt beneficiosos. Amb una formació de quartet on es troba el saxo de Jesús Santandreu, el baix de Matt Baker -un quasi valencià d'adopció- i l'excel·lent  Mariano Steinberg a la bateria, el primer disc de Ricardo Valverde és una demostració de jazz d'un alt nivell i una frescura i actualitat que fan d'ell una molt agradable escolta. La Sedajazz Records no para d'espentar a nous valors.

P.S.: Per un problema amb el meu ordinador, no s'ha pogut emetre el programa del dia 1 de febrer de 2018

dijous, 25 de gener de 2018

Joan Saldaña i Pepe Zaragoza. Dos nous valencians que van amunt

Programa 414


Afortunadament el jazz valencià va guanyant terreny...al País Valencià, perquè fora de la seua terra fa temps que hi ha una quantitat relativament gran de valencians que va guanyant-se la vida molt dignament pel món amb un enorme prestigi (Ramon Cardo, Perico Sambeat, Albert Sanz, Francisco Blanco 'Latino', David Pastor, Jesús Santandreu, etc.).

En una conversa que varem mantenir fa ja algun temps amb el "Latino" (Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1 i dos següents) el músic andalús "nacionalitzat" valencià des de menut (coses de l'emigració), ja parlava de que ens trobàvem ara amb la tercera generació de músics de jazz valencians

Doncs bé, ja trauen el cap, i amb força, la quarta generació, gràcies a l'esforç de les anteriors, cal dir-ho, que s'han deixat la pell...i molts "duros" per consolidar un públic per al jazz contra l'"establishment" musical i l'altre, que encara consideraven (consideren?) al jazz com una música "de segona". Esta gent no ha escoltat ni llegit coses de Bernstein, Stravinsky, Gershwin i molts més personatges "il·lustres i seriosos" que en entrar en contacte amb, o naixent de, les seues arrels (i sent "blancs i cults"), han mostrat el seu reconeixement per una música què, nascuda del "ghetto" negre fa poc més de cent anys, ha tingut una evolució meteòrica cremant etapes amb una enorme velocitat i aprenent també del "músics seriosos occidentals", per convertir una música, inicialment reduïda a la gent negra nord-americana, en quelcom que ha conquerit el món. També el País Valencià.

Les dues mostres que podem escoltar hui són una demostració (més) de que el jazz ha arribat per a quedar-se en la història de la música universal. Amb les "contaminacions" locals que sempre ha tingut -i tindrà- la música, totes les músiques, arreu del món. 

Joan Saldaña, i Pepe Zaragoza, fregant la trentena o menys i amb un enorme bagatge de mescles (pop, rock, clàssica, etc.) han tret els seus primers discos de jazz. En ells hi ha, de entrada, una enorme solvència tècnica i una depurada inspiració, sense audàcies, sense escarafalls exhibicionistes, amb una enorme varietat estilística i un so molt agradable.  

No sé, però em tem que no eixiran en los "40 principales" (m'agradaria equivocar-me...) però si algú de vosaltres vol escoltar una música fresca, agradable, actual, deuria fer-se amb els discos d'aquest dos xicots què, acompanyats de gent veterana, amics musicals i personals, han llençat la seua primera ampolla a la mar diguen-nos que han arribat, que estan ja ací i que estan per a quedar-se

Per cert els discos es diuen: La plaça dels somnis de Pepe Zaragoza i Despertant el de Joan Saldaña

dijous, 18 de gener de 2018

El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón

Programa 413

L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.

Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".

I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo  nodrit  amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.

El disc destaca per a mi, enormemement per  conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.

Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.

Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.

Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues  influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.

Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.

dijous, 11 de gener de 2018

Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack DeJohnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.

dijous, 4 de gener de 2018

La tradició musical de la banda revisitada: Spanish Brass Luur Metalls

Programa 411

Com a contrast amb el programa anterior, la Spanish Brass Luur Metalls s'alia ací amb una gran formació bandística,  la Banda Municipal de Barcelona i el seu director Salvador Brotons, per fer-ne gala -un cop més- del seu ampli espectre de gustos musicals, que van des del jazz fins a discos com el que anem a sentir ( lamentablement no sencer per qüestions de la durada del programa ) o l'avantguarda més arriscada.

Com hem dit l'acompanyament, en aquest cas, d'una banda de les anomenades simfòniques (supose) és a dir, reforçades de vegades amb alguna corda per millorar i endolcir un poc la duresa de so dels instruments de vent, fa de teló de fons per al lluïment de la millor formació de cambra de vent que hi ha, crec, a l'estat, i una de les més destacades arreu del món, amb una ja llarga trajectòria de més de dues dècades i amb l'estrena de peces escrites al llarg dels anys específicament per a ells o per encàrrec d'ells, de les quals algunes figuren a un disc que acaba d'eixir al mercat, anomenat "De Vents i Terra" (*), on una compositora i tres compositors valencians, junt al propi director de la Banda, el català Salvador Brotons, donen ocasió de lluïment al quintet de la Spanish Brass Luur Metalls.

Les peces, encàrrec en dos dels casos del propi quintet, i les altres no ho sé perquè al disc no s'esmenta, però que sospite que estarien escrites pensant en ells donada l'atípica formació, resulten brillants, i en elles els nostres protagonistes no cerquen el lluïment específic, unint el seu so amb el de la banda en molts dels casos, per tal que allò que destaque siga la qualitat de les peces, lluny del "vedettisme" i l'adorn virtuós, malgrat que ho són cadascú en el seu instrument.

Una nova mostra, i ja van quatre al nostre programa en el present any -busqueu al cercador- de la meua devoció pel grup que, "mea culpa", no havía tingut ocasió d'escoltar, llevat alguna petita pinzellada fa anys a la ràdio.

Si us plau, seguiu-los la pista que us donaran moltes estones de plaer musical.

(*) En el catàleg de l'editora del disc , responsabilitat de la Diputació de València, es diu que les gravacions del disc estan fetes amb "diverses bandes valencianes" . No és veritat, l'única banda que sona al disc és la Banda Municipal de Barcelona, segons diu el fullet del disc. Espere que es rectifique.

dijous, 28 de desembre de 2017

Spanish Brass Luur Metalls: Unes nadales diferents

Programa 410

El Nadal ha estat, i encara és, una data molt assenyalada al calendari cristià, solstici d'hivern li diuen els no creients. Però, a la nostra terra, la tradició cristiana ha deixat un "pòsit" cultural molt destacat què, en l'aspecte musical, s'ha concretat en les conegudes "nadales". 

Es vulga o no, de manera inconscient si es vol, la insistent musiqueta en tots els llocs -ràdio, tele, locals comercials, música ambiental, etc- d'eixes cançonetes, d'una característica candidesa innocent, estan gravades en el nostre subconscient i, en sentir-les, evoquen una certa època, uns certs hàbits culturals i, ai las, normalment la passada infantesa.

Lamentablement, una certa inèrcia cultural calculada, en la majoria dels casos, o bé per l'estatus polític, religiós...o la propaganda consumista, han mistificat estes dates fins fer-les quasi irrecognoscibles respecte de les que es varen viure dècades enrere -pels qui tenim dècades enrere que contar, clar.

La magnífica formació de metalls de vent valenciana de la Spanish Brass Luur Metalls, ha aconseguit en aquest disc "SuBLiMe Christmas" que, sense perdre la seua essència evocadora, no sonen a "pastiche" polsegós -i caspós, en molts casos- revisant les sonoritats d'estes pecetes evocadores i dolces fins a fer-les plenament actuals en la seua estètica musical.

Supose que no haurà estat una tasca fàcil en alguns casos, donat el pes de la "inèrcia/tradició" en les oïdes de la gent, però és ahí on rau l'essència del disc i el seu gran encert. Gravat l'any 2014, com a continuació -en cert sentit- d'un altre gravat uns anys enrere (2006) amb la coral Navarro Reverter, en què el pes de la tradició (?), al meu parer, era prou evident, en aquest cas han tirat pel carrer d'enmig i han renovat completament l'enbolcall musical de les conegudes cançonetes, fins a fer un disc que les despulla de les seues connotacions de "continuïtat musical" per a fer d'elles un disc actual què, com hem dit, sense perdre el seu caràcter evocador -inevitable, sembla- sonen com una mena de suite nadalenca en la qual, com a prova de la seua fama internacional -sobretot als EE.UU.- fan una barreja de peces d'ací i d'enllà que li agradarà al paladar musical més exigent.

Encara que el disc és, com he dit, del 2014, és ara quan recentment ha arribat a les meues mans, i en part per l'oportunitat i en part perquè pense que és un plaer escoltar-lo i no m'ho podia quedar per a mi assoles, aneu a poder-lo gaudir al programa.

Ah! i podreu gaudir d'una peça nadalenca, segurament la més coneguda d'Arcangelo Corelli, el seu Concerto Grosso nº 8 una autèntica preciositat de la música barroca. Havia dit que el ventall de gustos dels Spanish Brass era ampli? Doncs ací teniu una mostra més.


dimecres, 20 de desembre de 2017

Pau Viguer-2: "Muy delicado"

Programa 409

Poques coses crec que cal afegir a allò que varem dir al blog de l'anterior programa. En aquest també anem a escoltar la veu, les opinions i els comentaris a les peces que ens fa l'autor, lider i intèrpret, Pau Viguer, del seu darrer disc, com no, en format trio on sembla trobar-se molt a gust, amb els excel·lents músics valencians Xuso Barberà al baix, Felipe Cucciardi a la batería i als teclats i sintetitzador el propi Pau Viguer.

És aquest un disc "Muy Delicado" que sembla voler encetar un camí en certa mesura renovador, però sense que es perda l'essència de la música del Pau, autor de tots els talls. És a dir, essència melòdica, a la que l'energia i originalitat del Cucciardi i l'excel·lent treball del Xuso, creen un ambient en què el trio sembla haver arribat "al punt de trobada" de tots tres.

A destacar les valuoses col·laboracions de tres valencians més; el saxo tenor Borja Baixauli, el vibrafonista Rafa Navarro, que aporta un so molt interessant en la peça on treballa i, per a mi, sobretot, la matisada veu de la veterana ja Cristina Blasco, què a més fa de lletrista en "Amor no era més", aportant una calidesa que fa destacar la peça en el disc. Haig de dir que, almenys a mi, tant en la versió cantada com en la instrumental en format trio, què es fa després per tancar el disc, és la peça que més m'agrada. Resulta així un disc prou variat, però sense perdre la línia dels anteriors tres: un reconeixible Pau Viguer.

Com que el propi Pau introdueix les peces -a més d'alguns comentaris sobre l'estat professional del jazz per terres valencianes- vaig a estalviar-me els meus. Qui millor que el propi autor-intèrpret per comentar la seua obra?

Ara, si el Pau no es molesta -que espere que no- jo diria que al pròxim disc, què espere prompte, siguen una miqueta més arriscats i facen un pas endavant més llarg del que han fet en aquest "Muy Delicado". Qui no s'arrisca no pot guanyar, es sol dir (o pegar-se una trompada, qui sap?).

Esperem amb impaciència un pròxim disc d'aquest trio.

dijous, 14 de desembre de 2017

Un músic valencià, un més, que fa bon jazz: Pau Viguer-1

Programa 408

Afortunadament, ja fa prou de temps que hi ha músics valencians que brillen en el món del jazz d'ací i d'arreu el món, que han tingut que emigrar, de vegades, per poder fer una carrera professional digna. No vaig a dir noms per no deixar-me cap fora de la llista, però si que puc dir que es podria fer una Orquestra Nacional Valenciana de Jazz, com la tenen a Alemanya, a Suècia o a França per nomenar sols tres, que sonaria com la millor.

Sempre s'ha dit que el viver de les bandes dels pobles valencians ha estat un bressol de bons músics, de grans músics fins i tot, en la gama dels vents. Però les bandes no tenen piano i, malgrat això, hi ha també una excel·lent pedrera de pianistes valencians amb Ricardo Belda i Albert Sanz com a noms potser més coneguts.

Però hi ha molta més gent què, per raons del precari panorama professional que tenen els músics de jazz per les nostres terres, no tenen la popularitat que per la seua qualitat es mereixen. Hui i el pròxim programa anem a parlar amb, i a escoltar la música de, un d'eixos "altres" pianistes. Parlem de Pau Viguer, un músic que, després de fer la preceptiva trajectòria pel Conservatori, es guanya la vida com a professor de música en una escola pública, perquè eixa precarietat impedeix que es puga dedicar a temps complet a la seua vocació, a la seua passió, la música de jazz.

Nascut a València l'any 1967 té una llarga trajectòria professional com a músic de pop, de rock...i de jazz. Amb tres discos ja gravats, quasi sempre en format de trio bàsic (Paseo por la vida-2008, Arena-2011 i Implosión-2013) se'ns presenta ara amb el quart disc, "Muy delicado",del qual parlarem a bastament el pròxim programa, on l'escoltarem.

Però, aprofitant el fet de la proximitat geogràfica, el format del programa va a variar una miqueta perquè hem pogut mantindre amb ell una llarga conversa on hem repassat tant el panorama del jazz valencià com la pròpia trajectòria, explicada en la seua veu. Escoltarem, per tant, com veu ell la seua evolució, amb un tria de peces dels tres primers discos. que no havíem tingut l'oportunitat d'escoltar al programa. i parlarem també d'altres coses relacionades amb la vida del jazz al País Valencià i una breu ullada general al món del jazz.

Basat en les seues pròpies composicions, car tots els títols que ha gravat -crec- han dut sempre la seua signatura, la seua música sòna propera i, fins i tot, entranyable. Amb un clar predomini de la melodia sobre el swing, dels sentiments sobre la construcció musical "intel·lectual" -tan freqüent a Europa en els músics de jazz- i unes arrels d'estil clarament europeu -mediterrani, diuen alguns, con una manera d'etiquetar (?) la seua música- el seu so "entra" amb facilitat i resulta proper i molt adreçat al cor més que al cap. Lluny d'aventures estilístiques o intents de aparèixer com a "original" o "avantguardista", el seu so sona clàssic, en el sentit de que sona "simplement" a jazz. Un so actual, alhora que es reconeixen -ell mateix ho reconeix- petjades dels músics històrics o punters de l'actualitat, que resulten en una "barreja" (Pau Viguer "dixit") personal i agradable, que resultarà intel·ligible tant pels afeccionats al bon jazz com a aquelles persones per a les quals el jazz no és una música especialment apreciada.

Un bon músic, del qual cal esperar -si les circumstàncies professionals li són mínimament favorables- fruits saborosos per a un ample espectre de públic.

Escolteu-lo amb atenció, perquè té coses molt sucoses a dir.

dijous, 7 de desembre de 2017

Nikolái Rimski-Kórsakov i el grup dels cinc:Scherezade

Programa 407

A mitjans del segle XIX, i resseguint la corrent nacionalista que el romanticisme havia fet néixer arreu d'Europa, a Rúsia es va crear un anomenat "El grup dels cinc" que  va constituir-se l'any 1856, amb una primera associació entre Balàkirev i César Cui; Modest Mússorgski s'hi va afegir el 1857, Nikolai Rimski-Kórsakov el 1861, i Aleksandr Borodín el 1862. Abans de tots ells, Mikhaïl Glinka i Aleksandr Dargomijski ja havien fet alguns intents de desenvolupar un estil genuïnament rus, composant òperes sobre temes russos, però el Grup dels Cinc va representar el primer intent estructurat en aquest sentit; amb l'arquitecte Vasssili Stàssov com a conseller artístic i Aleksandr Dargomijski com a músic referent de prestigi.

Amb tres noms què han quedat com a referents de prestigi : Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov  i Aleksandr Borodín, la seua música era una barreja de nacionalisme  i orientalisme què, amb diferències notòries en alguns casos, va consolidar una escola que, d'una o altra forma, va influir en la següent generació de músics russos, la dels StravinskiGlazunov i contemporanis.

La idea general del grup era la d'apartar-se de la influència de la música alemanya i de la que es donava als conservatoris on , que dominava el panorama europeu, tractant de trobar l'essència de "l'ànima russa", com en el cas espanyol de Falla i Granados, exemples tardans però més coneguts, de crear una mena d'escola genuïnament espanyola.

Varen fer una barreja de "essència russa", recolzant-se el el folklore rus, però amb una sèrie d'innovacions tècniques i estilístiques, entre les quals no va faltar la influència, per exemple, de Debussy i Wagner.

Com que repassar les vicissituds del grup és quelcom que sobrepassa les possibilitats d'aquest modest blog, al programa de hui anem a posar una de les peces més reconegudes d'un dels seus membres, la suite simfònica "Scherezade", de Nikolái Rimski-Kórsakov, basat en una coneguda història del llibre de "Les Mil i Una Nits" què, al meu parer, representa perfectament eixa mescla de música "russa" i orientalisme, a part de ser una obra de bellíssima factura i prou coneguda com per a que a la gent li resulte familiar. La seua popularitat la va dur a ser estrenada com a ballet el 4 de juny de 1910 en el Theatre National de l’Òpera de Paris pels famosos Ballets Rusos de Diaghilev, convertint-se en l'expressió més famosa de l'orientalisme musical rus.

 Punt a destacar és també el director de l'obra, Sergiu Celibidache, director romanès que va fer quasi tota la seua carrera a Alemanya dirigint, entre altres, prop de vint anys  la  Filharmònica de Múnich (és probablement l'orquestra que sonarà, car la carpeta del disc no ho diu) i que, en vida, es va negar sistemàticament a gravar cap obra -encara que va fer algunes gravacions en ocasions especials, normalment amb fins benèfics- per entendre que cada interpretació en cada lloc diferent feia d'eixa versió una "experiència irrepetible", impossible de plasmar en una gravació. De fet, la majoria de les gravacions existents ara d'aquest director s'han fet a partir de transmissions de ràdio o coses similars. La seua llarga vida, car va morir als 94 anys, en 1996, va fer d'ell una figura carismàtica, que interpretà quasi tota l'enorme varietat d'estils que es varen al donar al simfonisme al llarg dels segles XIX i XX, llevat de les avantguardes extremes.

Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pels ambients que suggereix esta música, basada en un conte de "Les Mil i Una Nits".

 


dijous, 30 de novembre de 2017

Gary Peacock: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant"

Programa 406

Hi ha una famosa anècdota referida a Picasso que, més o menys, va succeir així. Una senyorona, d'estes d'abric de pell i ostentós collar de perles -ja m'enteneu- en una de les seues exposicions, ja octogenari, li va dir: "Aquestes coses seria capaç de pintar-les el meu net de cinc anys". Picasso, suaument, li va respondre: "Senyora, pare atenció al seu net. A mi m'ha costat més de vuitanta anys aprendre a pintar així".

Gary Peacock, nascut a un poblet d'Idaho en maig de l'any 1935, és a dir, amb 82 anys ara mateix i 81 quan va gravar la música què aneu a escoltar, en una entrevista que li varen fer en fer 80 anys, li varen preguntar que com era que a la seua edat estiguera sempre tan al dia i ell va respondre: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant".

El paraŀlelisme entre els dos personatges rau en això, en tindre sempre els sentits desperts, l'ull ben obert, l'orella sempre atenta a tot el que es fa per n'importa qui.

Gary Peacock, a més, en aquest disc, resultat del trio què va formar el 2014, després de formar part d'un trio amb Keith Jarrett -"Standards Trio" i Jack DeJohnette al llarg de  vora 25 anys, va decidir formar el seu propi trio, als 80 anys!, amb un parell de músics també més que veterans, el pianista Marc Copland, que comptava llavors 67 anys i el bateria Joey Baron, amb 60 anys en aquell moment. Afegiu-li un parell d'anys i eixa serà l'edat amb la qual estan ara mateix girant per presentar el disc què aneu a escoltar hui en les cançons que càpiguen, gravat en 2016  i tret al mercat en agost de 2017.

El disc, anomenat "Tangents" és una autèntica obra mestra de música, gèneres a banda, vull dir, no de jazz exclusivament, és MÚSICA amb majúscules, on la mestria, la sobrietat i la sensibilitat desborden. Realment la música que sona és tan perfecta, cristalina, indescriptible, amb notes què queden com penjant de l'aire en ocasions, que no trobe paraules adequades per a que es feu una idea sense sentir-lo.

Aquest comentari, doncs, va a ser així de breu. I sols un consell que ja done a l'emissió, si en aquests dies què venen vos pega per fer-vos un regal que pague la pena, feu-vos-el. La seua escolta vos tornarà amb escreix els euros que us haja costat.

Visca la veterania!

dijous, 23 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-2






Programa 405



En l'anterior programa ja varem fer un tast, molt breu, evidentment, de les coses que va fer el nostre protagonista de hui, Tōru Takemitsu. Una mena d'esponja musical capaç d'abastar en la seua síntesi des de la música antiga monòdica del món occidental, fins les més agosarades avantguardes del moment, de John Cage a l'anomenada "Segona escola de Viena".

Al programa de hui anem a continuar amb aquesta breu ullada a l'amplíssima producció i els diversos estils que va conrear aquest japonés universal. Sens dubte el músic oriental -i occidental- que millor ha sabut barrejar les músiques del seu país i, en certa mesura, de la música asiàtica, amb la tradició musical occidental.
 
La seua música sembla estranyament semblant a Debussy i Olivier Messiaen en les seves harmonies i textures, però són molt diferents en el seu efecte. En comptes de la sensualitat de Debussy, hi havia alguna cosa cristal·lina en la forma en què la música de Takemitsu es va desplegar.


El viatge compositiu de Takemitsu és fascinant, ja que la seva relació amb la música occidental i les seves tradicions musicals nadiues mostra quina limitació tenen les categories d'est i oest quan es tracta de pensar sobre el desenvolupament de la música al segle XX.


Una de les partitures circulars o corones de Takemitsu
Com un exemple molt expressiu d'aquest viatge artístic caldria destacar les anomenades "Partitures Circulars", o "Corones" clarament influenciat per les ja anomenades avantguardes occidentals en quant a la forma d'"escriure" les partitures. Si veieu l'exemple que us pose, què és la primera pàgina de l'obra Corona II per a orquestra de cordes on, curiosament, no utilitzant-se cap instrument alié a la tradició cultural occidental, l'ambient resultant té un evident "alé" orientalista.

Takemitsu ha influenciat fortament als músics, no sols japonesos, que han vingut després i que tracten de entendre i assimilar la música de tot arreu.

Si us plau, no deixeu d'escoltar més coses d'aquest enorme revolucionari de la música, per exemple ací, tenint les oïdes i l'ànima ben oberta, sense deixar que les barreres conceptuals de la nostra formació sonora occidental ens deixen perdre les sensacions que la seua música ens transmet.

dijous, 16 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-1

Programa 404

En la història de la cultura universal, els moviments dels pobles al llarg i ample de la superfície d'aquest planeta nostre, la comunicació -voluntària o forçada- per raons de supervivència, guerres o comerç, ha estat una constant de la Humanitat.

En el cas de Tōru Takemitsu, lamentablement, va ser una guerra la que va produir un singular cas de fusió musical què, afortunadament per a tota eixa Humanitat, va ser ben entesa a tot arreu del Món.

En efecte, traumatitzat pel drama que va patir ell i el seu poble per la Segona Guerra Mundial, allistat obligatòriament a l'exèrcit japonés, va odiar de ben jove tota la música de la seua terra, que ell associava al militarisme, la dictadura i la tragèdia. Però, de vegades, les coses passen sense que els pobres éssers humans què som tinga'm la capacitat d'influir en l'esdevenir de la realitat. En efecte, una llarga malaltia en acabar la guerra, que el va tindre hospitalitzat al llarg de varis anys, va fer que una de les distraccions que tinguera fos escoltar la ràdio, la ràdio de l'exèrcit nord-americà, què governarà el seu país amb un executiu militar d'ocupació al llarg de set anys.

Afortunadament aquella ràdio no tenia manies estilístiques al respecte de la música...occidental, i posava tant jazz, com música lleugera o clàssica en totes les seues vessants, en un intent d'"occidentalitzar" el país, de "civilitzar-lo" a la manera del "american way of life". Però la sensibilitat musical del nostre protagonista de hui li va fer que l'escolta de la música culta que s'emetia, anara amarant-lo, a poc a poc, inclinant-lo sobretot a la música dels impressionistes i les avantguardes que, al començament del segle XX, estaven transformant profundament les formes musicals, amb especial influència de la que s'anomenà "Segona Escola de Viena", amb els seus experiments atonals, dodecafònics i demés.

A començament dels anys '60, i amb una formació musical autodidacta, Takemitsu va començar a entendre que la música del seu país tenia coses que aportar, i va començar a composar coses on els instruments japonesos més populars començaren a tindre un paper cada cop més preponderant, no integrant-se dintre de l'orquestra típica occidental, sinó agafant un paper protagonista a la manera en que hi havia composicions per a piano solista, o trompeta solista, etc. a la música occidental. I es va produir el miracle.

A partir d'eixe moment va entendre que la cultura del Japó no era, necessàriament, la militarista, imperial i opressora, que hi havia una rica cultura popular musical que calia "revitalitzar". En el seu cas, l'ample coneixement de les avantguardes "occidentals" -de l'electroacústica a John Cage, Messiaen o Debussy- va barrejar-se a les seues composicions i va produir-se l'afortunada fusió.

Compositor prolífic i, fins i tot "de moda", afortunadament, va començar a ser cridat per la indústria cinematogràfica, tant japonesa com nord-americana, arribant a fer la música de més de 100 pel·lícules (entre elles la coneguda "Ran", d'Akira Kurosawa). Però la seua prolífica tasca no es va limitar a les bandes sonores i també té una extensa obra, diguem-ne simfònica per simplificar. És esta la què anem a escoltar al llarg d'un parell de programes.

Com que la seua biografia vital i, sobretot, musical, és molt extensa i variada, amb giravoltes infinites, vos recomane que llegiu els enllaços que vos pose per ampliar el coneixement d'aquest excel·lent, innovador i creatiu compositor japonés. Vos sorprendrà l'amplària dels seus camps de treball i les seues troballes d'autèntica i original fusió musical entre orient i occident.

dijous, 9 de novembre de 2017

Un canvi radical. John Coltrane i el free-jazz

Programa 403

En l'anterior programa, dedicat al "A love supreme", un disc capital en la discografia -i en la vida- de John Coltrane, ja varem comentar-ho, i als enllaços, gent més autoritzada que jo, comentava el que eixe disc havia suposat per a la història del jazz. El disc és una mena de frontissa entre el ahir i el demà del jazz, començant a entrar en un camí que cinc anys abans havia encetat Ornette Coleman amb el seu disc "Free-jazz".

Al disc que aneu a escoltar -si manteniu la calma i tractant de contindre les ganes d'apagar la ràdio, si us plau- anomenat "Ascension" el John Coltrane es va capbussar sense complexes per eixe camí. El disc suposa un trencament radical, frontal i sense complexes en una via on les normes habituals del jazz -ritme, melodia, swing,...- varen botar per l'aire i en una improvisació col·lectiva de poc més de quaranta minuts!! d'una formació atípica, un octet de cinc saxos, incloent-hi al propi Coltrane, dues trompetes, dos contrabaixos, bateria i piano -aquests dos els habituals en eixa època: Elvin Jones i McCoy Tyner.

Recordeu que, en aquells moments, els anys 60 del segle passat, la lluita pels drets dels afroamericans als EE.UU., un cop fracassada en gran part la via pacifista de Martin Luther King, assassinat, aparegué un corrent radical anomenat les "Panteres negres" i una línia ideològica , el "Black Power", que amb dos líders assenyalats, Malcom X i Àngela Davis, plantejava la lluita directa, armada si calia, per fer valdre els drets que existien en les lleis però que no es reflectien en la vida diria de la població negra. Coltrane estava decididament a favor d'eixa via de reivindicar la "negritud" i la va expressar en la forma més genuïna per a ell, la música i el seu saxo.

De fet, el free-jazz va ser adoptat per esta corrent política com la "SEUA" música. Una música absolutament no convencional, brutal, radicalment atonal, on es reflectia la rabia i la frustració que sentia la població negra. I això és el que aneu a escoltar, rabia, soroll aparentment inconnex, un John Coltrane que feia semblar al seu saxo un instrument polifònic, portant-lo quasi fora de la seua escala de sons, acompanyat per un grup de músics de primer nivell que es pujaren a eixe carro.

Al seu moment, la crítica i molts afeccionats la rebutjaren violentament. El temps, però, ha col·locat les coses al seu lloc i, si bé és un camí que va demostrar prompte una sèrie de limitacions per a progressar musicalment, la seua petjada ha restat, de vegades soterrada, de vegades explícita, en l'evolució del jazz de hui.

dijous, 2 de novembre de 2017

John Coltrane. Música i misticisme: A Love Supreme

Programa 402

Les fites en la història de la música solen ser escasses, per això ho són. Al món del jazz, malgrat la curtedat de la seua història, els moments on un músic li fa canviar el rumb en són ja varis. Podem esmentar l'aparició dels primers discos de Louis Armstrong, el concert de Duke Ellington en Monterrey l'any 1960 (al programa, per error, dic que va ser el 1959) o els seus Concerts Sacres, el "Kind Of Blue" de Miles Davis, i altres més, no massa.

Entre eixos altres està el disc la música del qual aneu a escoltar hui, "A Love Supreme" de John Coltrane. Gravat en desembre de 1964,  tres anys abans de la seua sobtada mort, no és sols, segons la crítica especialitzada, el seu millor disc, on es mesclen totes les èpoques que va passar, des del hard-bop de la seua època inicial, passant pel jazz modal, amb la seua destacada participació en el "Kind Of Blue", i acabant per les primeres espurnes del free jazz, que no va poder desenvolupar a causa de la seua desaparició, malgrat que encara va poder gravar un disc totalment de free-jazz "Ascension"què posarem en algun altre programa Però, com hem dit, el disc no és sols un disc d'una música personal, és tota una declaració mística de principis on les influències rebudes per les persones més pròximes a ell, la seua família, catòlica fervent, la seua primera dona, musulmana practicant i, molt destacadament, la seua segona dona, música també, pianista i compositora, musulmana però molt influenciada per les místiques orientalistes, tant de moda a l'època. Recordem que es trobem, en eixos anys, amb la revolució hippie.

De totes eixes influències, John Coltrane, va formar la seua pròpia "mística", amb la creença en un Deu, però sense decantar-se clarament per cap dels diferents "deus". Ell mateix va dir que no entenia molt bé com es podia parlar de Deu de tantes formes diferents. De fet va tractar d'aclarir el tema dirigint-se a la gent que l'escoltara i amb un poema místic, "traduït" en música al quart moviment "Psalm".
Nota als oients(baixeu i podreu llegir-la en gran)

Poema (baixeu i podreu llegir-la en gran)


Dividida en quatre parts, a l'estil d'una suite: "Acknowledgement" que inclou el mantra que dóna nom a la suite, recitat per ell mateix i que dóna nom al disc), "Resolution", "Pursuance" i "Psalm", és una música per ser escoltada tranquil·lament i més d'una vegada. Tractant d'aprofundir en ella, deixant també, per contra, que ella penetre en nosaltres. Al disc l'acompanyen el membres del quartet d'aleshores Jimmy Garrison al baix, Elvin Jones a la bateria y McCoy Tyner al piano, amb col·laboracions puntuals d'Art Davis i Archie Shepp.

Com que no em considere capacitat per analitzar adequadament l'obra, vos propose alguns enllaços on gent més capacitada ho fa. Vos recomane molt interessadament la seua lectura, després d'una primera escolta.

- http://www.jotdown.es/2013/12/a-love-supreme-el-evangelio-segun-john-coltrane/

- http://www.tomajazz.com/perfiles/kahn_ashley_als.htm

http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/2016/09/dos-mestres-indiscutibles-thelonius.html

dijous, 26 d’octubre de 2017

O3 jazz trio: Joan Benavent amb Erik Ineke i Matt Baker

Programa 401

El punt d'encontre que és per als músics de jazz a València i rodalies l'Alqueria Coca, al costat de Sedaví i cau del col·lectiu  SEDAJAZZ, ens deixa de vegades produccions sorprenents com la del programa de hui.

Un músic valencià, el Saxo Tenor Joan Benavent, s'ha decidit a publicar un disc sota la seua direcció i amb la majoria de composicions pròpies, acompanyat de dos enormes músics, el veterà bateria holandès Erik Ineke, que amb 70 anys sona com si tinguera vint i un contrabaixista, Matt Baker, amb una enorme formació musical, jove membre de l'Orquestra del Palau de les Arts de València (en la tria que varen fer Loorin Maazel i Zubin Mehta), membre de diversos grups de cambra de música clàssica...i amb una enorme sintonia amb el jazz, aportant el seu coneixement dels clàssics de la música i una sensibilitat i swing, quan cal, realment extraordinaris.

Amb eixos taulells Joan Benavent ha construït, a principi d'aquest any, un disc que amb la titularitat de "O3 jazz trio" anomenat "Opening" i amb una enorme llibertat creativa per a tots tres. Malgrat que cinc de les set composicions son seues i, supose, la majoria dels arranjaments generals, el disc es passeja per tots els sons del jazz contemporani, amb un parell de composicions molt conegudes al món del jazz, on ha comptat amb un combo que completaven el trio: el pianista Santi Navalón, el trompeta  Voro Garcia i el mestre del trombó Toni Belenguer, tots tres ja veterans i amb carreres consolidades -, i alguns d'ells amb programes dedicats a ells al "Camins de la música"- però que en l'ambient de l'Alqueria Coca no tenen mai, cap dels que s'acosta per allí, el més mínim problema en tirar una ma per a que un company -i normalment amic- puga plasmar les seues idees en una gravació. A destacar, al meu parer, les dues peces inspirades en Debussy i Granados, com a mostra de l'enorme ventall d'inspiració del Joan Benavent.

El disc, variat en quant a ambients, respira malgrat això una "unitat d'ambient" on les diferències d'estil entre una peça i altra s'entrecreuen amb naturalitat i sensibilitat, donant com a resultat una peça -una més- de la factoria SEDAJAZZ Records, d'excel·lent jazz que sona alhora contemporani i intemporal.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Iñaki Salvador: un pianista consagrat poc conegut per estes terres

Programa 400

Iñaki Salvador Gil ( 10 d'abril de 1962 ) és un pianista, arranjador i compositor basc que cursa estudis clàssics de Piano, Acordeó, Harmonia, Contrapunt i Fuga. En el camp de la música moderna i el jazz és bàsicament autodidacta, havent rebut seminaris de músics amb Dave Liebman, Richie Beirach entre altres i havent cursat també els darrers graus al Taller de Músics o l'Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona, als anys 80.

Atret també pel teatre ha compost vàries  peces per acompanyar representacions, una de les quals és la que aneu a escoltar hui.

Es tracta de la música feta per a la transcripció teatral que el grup Tantaka Teatroa -i que vaig tindre la sort de poder veure a València feta per la gent d'Albena Teatre fa almenys 20 anys amb un pianista valencià, Ricardo Belda- va fer de l'obra de Alessandro Baricco "El pianista de l'oceà".

Feta amb una gran sensibilitat, d'acord amb el clima de l'obra i del muntatge teatral, fa poc he tingut l'oportunitat d'aconseguir-la i no he pogut resistir la temptació de posar-vos-la. No volia quedar-me per a mi el plaer de l'escolta.

Pianista de carrera consolidada i professor actualment al conservatori del Centre Superior de Música del País Basc, Iñaki Salvador és un dels pianistes de jazz més estimat a l'estat. Vàreu poder escoltar-lo formant part del disc de Gorka Hermosa "Malandro" que fa no massa vaig posar-vos.

Gaudiu d'una música delicada i d'enorme qualitat.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Catalunya i Pau Casals: en moments de turbació

Programa 399

Com hem dit al programa, el fet de que el programa parle de música, no vol pas dir que qui el fa, és a dir jo mateix, visca en un núvol o en una torre de marfil on les coses que passen al món li siguen indiferents. No és la primera vegada que ho faig, però, en aquest cas, les coses ens toquen molt a prop i seria una irresponsabilitat per la meua part no fer-me'n ressò.

Si hi ha hagut una persona, un "homenot" que diria l'escriptor Josep Pla, que tant en el món de la música com en el de l'actitud cívica, democràtica i internacionalista, ha destacat per sobretot els demés al llarg del segle XX, eixe fou Pau Casals.

Ha estat i està reconegut unànimement per tots els seus col·legues músics de qualsevol instrument, com el millor violoncel·lista de la història, instrument al qual va dedicar-se i del qual va millorar enormement la tècnica per augmentar l'expressivitat que restava un poc amagada a l'orquestra. Gran director i autèntica figura mundial al seu temps i encara, gràcies a les gravacions existents.

Però la seua alçada com a persona cívicament compromesa amb la pau i la democràcia al món no ha estat menor que la seua alçada musical.

El 24 d'octubre de 1971, de mans de U Thant, probablement el darrer Secretari General de les Nacions Unides decent que hi ha hagut, Pau Casals, al temps que estrenava l'Himne de l'ONU, que se li havia encarregat, va rebre un emotiu homenatge per part d'una comunitat internacional que, mal que bé, amb l'ONU, troba l'únic instrument que té per tractar de evitar part de les guerres que al món hi ha.

En eixe acte, Pau Casals va fer un petit discurs que, com que al programa l'hem posat en l'àudio original, en anglés, el posem ara traduït al català.

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català, Catalunya, hui una província d'Espanya, va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.
"

Enllaços d'interés:
  
 (traduït íntegre en text superposat)


Pau Casals y la paz - 2011 (Imprescindibles) (Documental excel·lent emés per TVE) 


dijous, 5 d’octubre de 2017

Llegendes oblidades: Henriette Renié

Programa 398

La història de la música, com quasi totes les històries, han estat escrites per i per als homes. Vos assegure que és tremendament difícil trobar gravacions de composicions fetes per dones.

Supose que recordeu que fa dues temporades, després d'un llarga cerca de més d'un any, vaig dedicar eixa temporada a composicions de dones, amb alguna excepció.

En el món del jazz, on ara mateix a la indústria discogràfica li ix baratíssim fer un disc, es poden trobar certament gravacions de compositores i instrumentistes -menys- i de cantants hi ha per a parar un tren. A la música anomenada culta o clàssica, la cosa és molt més complicada.

I no es penseu que parle de compositores anteriors a l'aparició de les gravacions, la persona de la qual aneu a escoltar -i parlar un poc- va morir l'any 1956 als 79 anys, és a dir, va viure a cavall dels segles XIX i XX. En efecte Henriette Renié fa tan sols poc més d'un segle que va morir i, en vida, va ser una virtuosa intèrpret d'un instrument com l'arpa, que ella va saber treure del fons de l'escenari, al darrere de l'orquestra, per a posar-la al davant, com a protagonista.

Com que no hi havia quasi partitures per a arpa, es va dedicat a composar-ne i, per a tindre intèrprets, va escriure un mètode d'ensenyament de l'instrument, que encara s'utilitza. Segurament és allò pel que se la coneix més.

A cavall com vos he dit dels segles XIX i XX (18 de setembre de 1875, Paris - 1 de març de 1956, Paris) la seua música , almenys a mi, em sembla un poc "passada de moda" amb tots els respectes, però és una música interessant i molt agradable d'escoltar. De fet, en vida va influenciar gent tan coneguda com Gabriel Fauré, Claude Debussy o Maurice Ravel, que l'admiraven, tant com a intèrpret com a compositora.

Però la forta revolució produïda al final de la seua vida i amb posterioritat, per les avantguardes -i el fet de ser dona, dada de la qual ella era molt conscient i reivindicant el seu lloc tota la seua vida- la va deixar al calaix de l'oblit. Sols darrerament, amb el fort moviment reivindicatiu produït en França envers els seus compositors, el seu nom ha eixit de nou a la llum.

Ací teniu, a part del programa, alguns enllaços a "youtube" amb música seua. Escolteu-la  que no us decebrà.

dijous, 28 de setembre de 2017

Ales Cesarini: la passió per les músiques

Programa 397

Hi ha gent que es dedica a la música per raons molt variades. Uns ho fan per guanyar-se la vida, raó més que suficient. Però en el món musical la gent sol demanar(se) quelcom més.

Segurament en el món del jazz, més que en les altres varietats, la passió per la música sol ser més intensa que en els altres camps de la música, amb les excepcions que calga.

Alessandro, 'Ales' Cesarini és un baixista italià que viu a València, molt a prop de qualsevol projecte que se li propose i membre de la colla de SEDAJAZZ. Ara, després de haver gravat més d'una trentena de discos com a acompanyant de gent tan diversa com la Sole, ex de "presuntos",  reggae, jazz amb la Kontxi Lorente i un grapat més, d'allò més variat, ens presentaens presenta, per fi, un projecte personal 'Nyabinghi'.

 "Nyabinghi" és un ritme ancestral africà amb certes similituds amb el reggae que es fa servir per a la seva pregària.La Orden Nyahbinghi és una de les primeres Mansions Rastafari. Siendo la més estricta, sosté el Regne Teocràtic d'Haile Selassie I, Déu en carn, Jesucrist en caràcter de Rei de Reis i Senyor de Senyors per a la Cultura Rastafari. (segons ens diu I.Ortega a la seua pàgina, distrito jazz)

La música que practica aquest contrabaixista, nascut a Roma, a part de les influències bàsiques dels seus professors primers, sona francament urbana, però el seu toc personal és molt notori. He tingut la sort de veure'l acompanyant a varis músics de jazz de per ací i sempre la seua participació ha estat discreta però eficaç. En definitiva un bon músic i un bon company per a la gent que acompanya.


En aquest disc, heterogeni com pocs dels que jo haja escoltat els darrers anys, tot de composicions seues, predomina el reggae, però l'alé jazzístic és notori.A més, una de les peces bàsiques del projecte de Cesarini és el cantant madrileny Payoh Soul Rebel (Sergio León), madrileny de neixement i valencià de residència fa anys, què porta, mai millor dit, la part cantant del projecte. Ex membre, entre altres varis projectes dels mítics Jah Macetas, deixa una petjada claríssima en el conjunt del disc, amb la seua personalíssima veu

Participen en el projecte gent com el pianista francés Baptiste Bailly i el valencià Alberto Palau, Pere Munera i Mariano Steimberg a la bateria i la percussió de David Gadea, el saxo de
Javier Vercher, promotor, productor i arranjadorla flauta d'Andrés Belmonte i la trompeta del gran Voro García, entre altres.El repertori són nou composicions signades pel duo Cesarini - Payoh Soul Rebel amb la contribució en 'Afro Dub' i 'Bui' de Santiago Peláez.Una proposta inclassificable que aconselle escoltar almenys un parell de vegades abans de formar-se una opinió. Confesse que la primera vegada que el vaig escoltar vaig acabar despistadíssim, però feu "l'esforç" d'escoltar-lo -encara que siga des de la web del nostre programa- i acabareu trobant-li el "click".

dijous, 21 de setembre de 2017

Un músic "passat de moda": Respighi

Programa 396

A la música, com a totes les arts, hi ha modes. Estes modes poden ser de llarga durada o efímeres. El compositor del qual aneu a escoltar música hui és un d'eixos fenòmens que, a començament del segle XX, va viure una època daurada, d'enorme popularitat, però del qual, cinquanta anys després, quasi ningú se'n recorda i les seues composicions no es programen.

Ottorino Respighi (9 de juliol de 1879, Bolonya, Itàlia - 18 d'abril de 1936, Roma ), va ser un compositor italià que va introduir el color orquestral rus i algunes de les violències de les tècniques harmòniques de Richard Strauss en la música italiana. Va estudiar al Liceu de Bolonya i després amb Nikolay Rimsky-Korsakov a Sant Petersburg , on va ser primer violista a l'Orquestra de l'Òpera. Dels seus mestres estrangers, Respighi va adquirir un domini del color i un interès per la composició orquestral.

Un concert "notturno" per a orquestra va ser interpretat exitosament al Metropolitan Opera House el 1902. Va composar algunes òperes, d'èxit més aviat sols a Itàlia, encara que això li va donar reconeixement i la titularitat el 1913 a l'Acadèmia de Santa Cecília a Roma com a professor de composició. Es va convertir en director del conservatori el 1924 però va renunciar el 1926.

Respighi va ser dibuixat pel clima sensual i decadent de la Roma representada pel poeta Gabriele D'Annunzio , i en les seves famoses suites anomenades "romanes" - I Pini di Roma ( 1923-24) i Fontane di Roma (  1914- 16) i Feste Romane ( 1929 especialment) va tractar de transmetre la subtilesa i el color de la imaginació del poeta.   

Musicòleg enamorat dels autors, sobre tot italians, del VXI, XVII i XVIII, així com del cant gregorià, Bach i altres mestres clàssics, va "respirar" en moltes peces l'aire de les velles danses o de Vivaldi o Monteverdi i va compondre tres conjunts de danses antigues i Àries . Una de les seves partitures més populars va ser el seu arranjament de peces de Rossini, La Boutique fantasque,(la Tenda encantada) produïda pels Ballets Russos de Diaghilev a Londres (1919).

Com a compositor d'òpera, la més coneguda siga, potser, La fiamma (1934), que transfereix l'ombrívola tragèdia noruega d'H. Wiers Jenssen (coneguda pel públic de parla anglesa versionada per John Masefield com La bruixa ). En una vena diferent i més subtil són la seva Lucrezia pòstuma (completada per la seva dona, Elsa, 1937), la segona mostrant l'interès de Respighi en el recitat dramàtic de Claudio Monteverdi , l'Orfeo del qual va transcriure gratuïtament per a La Scala de Milà, el 1935.

Al nostre programa Programa 206 podeu escoltar El pins de Roma, hui escoltareu altra peça de la trilogia, Les Fonts de Roma i un fragment de Les Festes Romanes.

Música un poc "decadent", si voleu, però de molt agradable escolta.

dijous, 14 de setembre de 2017

Un exercici de final de curs ben reeixit

Programa 395

Quan a la Sedajazz es posen a fer música, ben siga per músics professionals o per afeccionats, queda sempre patent l'interés i les ganes de abocar en les seues interpretacions el millor del que porten dins.

En aquest cas, com en ja tres discos anteriors, aneu a escoltar el resultat del treball d'una promoció d'alumnes (dones i homes), gravat per a que quede constància del seu esforç.

En la música que aneu a escoltar a aquest programa s'enfronten als grans clàssics del swing. Una col·lecció de peces fetes famoses per grans orquestres de ball del que s'anomenà "Lindy hop", que hui torna a estar d'actualitat per la seua senzillesa i per l'alegria que sura d'aquestes peces fruit d'autors i orquestres com les de Duke Ellington, Benny Goodman, Ray Henderson, Irving Berlin i un grapat més.

La interpretació és excel·lent, demostrant que l'esforç posat pels alumnes i el professorat, sota l'habitual direcció de Francisco Blanco "Latino" no ha estat debades.

Música alegre, encomanadissa, de la que fa que els peus no es puguen quedar quiets. Música per a que passeu una bona estona amb músics "desconeguts" per al gran públic, però que gaudeixen i ens fan gaudir de la seua gana de fer les coses bé i contagiar la seua alegria.

Endavant SEDAJAZZ!!

dijous, 7 de setembre de 2017

Viktorija Pilatovic: la sort de tindre la Berklee a València

Programa 394

De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.

L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més,  hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.

La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.

Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.

Hui presentem els dos primers discs de la  Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.


Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània. 
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.


 El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.


Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.

dijous, 27 de juliol de 2017

Grups que fan colla: Bill Evans Project & companys

Programa 393

És una cosa prou freqüent en el món del jazz que els grups duren poc de temps tocant junts. Les necessitats d'evolució, la manca d'acoblament o senzillament l'avorriment de tocar sempre el mateix amb els mateixos, fan que les agrupacions jazzístiques siguen prou efímeres.

Per altra banda, l'estímul de tocar amb qui no s'havia fet mai o quasi mai renovant-se interiorment i artísticament, o la simple oportunitat d'un contracte, fan que el món del jazz no es caracteritze per l'estabilitat. Potser el Modern Jazz Quartet siga l'únic grup que, en dues etapes i tan sols amb la variació d'un sol músic, haja durat quelcom més d'una quarantena d'anys tocant junts.

La música que aneu a escoltar hui és un clar exemple del que dic. Bill Evans, saxofonista (no confondre amb el pianista) i "leader" -a mitges- de la formació , Dean Brown, guitarrista de guitarra elèctrica, Darryl Jones, contrabaixista elèctric y el bateria Dennis Chambers, porten potser un parell d'anys o poca cosa més, tocant junts, però les seues trajectòries professionals (veure els enllaços) són d'allò més divers: jazz, clar, en totes les seues versions actuals (fusió, free, funkie,...), pop, rock, etc. Per exemple, el baixista va substituir un temps a Bill Wyman quan aquest deixà els Rolling Stones, altre tocà amb el grup que acompanyava Sting, altre en discos de la Cristina Aguilera...és a dir, uns bons músics als quals els cal treballar per guanyar-se la vida, però que, decididament, es defineixen com a músics de jazz, la música amb la qual es troben més a gust.

Per cert, varen actuar al Festival de València d'enguany, el 2017, com a part d'una gira per tot l'estat.

La seua música alegre, sona sòlida, professional. Personalment m'agraden més el baixista i el bateria, però es qüestió de gustos. En definitiva, una audició per a gaudir d'uns excel·lents músics en una actuació en directe de l'any passat a Lugano.

Amb aquest programa acabem la temporada 2016-2017 d'Els Camins de la Música. Espere haver tingut encert en la tria dels programes, encara que ja sé que, amb l'enorme varietat de músiques que pose, algunes hi haurà que no us agraden. La idea, ja sabeu, és fer-vos obrir la sensibilitat musical en moltes direccions.

Bon estiu, una forta abraçada a totes i tots i fins setembre.

dijous, 20 de juliol de 2017

La joventut d'una veterana: Sofia Gubaidulina

Programa 392

Avui anem a escoltar música d'una autora què ja havíem programat.

Sofia Gubaidulina, que ara en té 85 anys, empentada pel seu afany de renovació, ha estat, sobretot des que va eixir de Rússia i es va anar a viure a Alemanya, una autèntica màquina de composar, amb encàrrecs dels quatre punts cardinals.

La peça que aneu a escoltar hui "El Cant del Sol", està basada en un text de Sant Francesc d'Asis, encomanada pel seu amic íntim, el violoncel·lista Mstislav Rostropovich per al seu setantè aniversari.

Peça coneguda a tot arreu a la seua època -i ara- sembla que va ser la primera obra literària escrita en llengua vulgar, no en llatí, en tota Itàlia. El misticisme  del text del sant d'Asís quadra perfectament amb la coneguda fervent religiositat de l'autora.

Com que als anterior programes dedicades a la Gubaidulina ja varem fer una ampla ressenya de la seua biografia no anem a dir més. Tan sols recomanar-vos que escolteu la peça en un lloc tranquil i sense que res altere l'ambient que vos envoltarà en sonar la música d'aquest "Cant del Sol". Pura espiritualitat i sensibilitat musical. Una música angelical.