dijous, 25 de maig de 2017

Herbie Mann i la seua flauta: Un instrument insòlit en el jazz

Programa 384

Així com és absolutament infreqüent veure una guitarra o un baix elèctric en una orquestra simfònica -encara que hi ha hagut algun cas- la flauta ha estat, i ho és encara, un instrument insòlit en el món del jazz.

De fet, si a qualsevol afeccionat al jazz li pregunteu per un flautista, o no contestarà o dirà el nom de Herbie Mann.

Músic polifacètic, mal·leable, compositor de bandes de pel·lícules i anuncis, acompanyant a grups de funk, rock, soul, cantants, productor...la seua activitat musical estricta, encara que no plasmada en una enorme quantitat de discos (aproximadament una vintena) va aconseguir una quinzena de discos d'or i catorze discos de platí, com una mostra de la seua facilitat per a connectar amb el públic. Però el nostre programa, com és sabut, està enfocat en gran part al jazz i és aquesta part la que anem a destacar.

Format musicalment en l'època del bop, va tocar amb la majoria dels músics d'eixa època als anys 50', encara que la música afrocubana sempre li va atreure i, de fet, és l'estil que més va conrear amb el seu grup.

Doncs bé. L'any 1961, encara amb la càrrega emocional que a Bill Evans li va produir la mort en accident del baixista Scott LaFaro, amb el qual formava una parella que s'entenia a la perfecció, va gravar el disc que aneu a escoltar pràcticament sencer,  en un exercici d'adaptació mútua -encara que, al meu parer, el pes de Bill Evans és major- de dos músics que varen tindre una carrera prou diferenciada en quant a estils, però que en aquest disc, anomenat "Nirvana", el nom de la primera cançó de la placa, composada per Herbie Mann, sembla que hagen estat tocant junts un grapat d'anys.

Lirisme, dolcesa, so avellutat. Una música que sona perfecta. Immillorable.

dimecres, 17 de maig de 2017

Un concert de plaça de poble amb un Mozart familiar

Programa 383

De vegades cal tornar a escoltar eixes peces mil vegades escoltades dels grans mestres. Ho fas i aleshores te n'adones del perquè s'escolten i es posen a les ràdios especialitzades -i fins i tot com a fons de pel·lícules...o anuncis.

Les dues peces d'un dels genis de la música occidental -que, com passa molt sovint, morí en la més absoluta de les misèries- que aneu a escoltar hui, crec que no cal ni presentar-les. Escolteu-les i veureu com, potser sense saber el seu títol, la música la teniu gravada en el moll dels ossos i es trobeu taral·lejant-la.

I és que els bons músics, els que anomenem genis o immortals o coses semblants, no solen ser-ho per casualitat i tres o quatre segles després la seua música sona tan fresca i amena com el primer dia.

És per això que he anomenat aquest programa "Un concert de poble", perquè als concerts de poble es solen posar peces conegudes, de forma que la gent les puga seguir mentalment. Tant se dóna que siga un pas-doble com, en aquest cas, una peça immortal.

Gaudiu-ho!

dijous, 11 de maig de 2017

Una alenada d'aire fresc, truncada: E.S.T.-2

Programa 382

Al programa de hui aneu a escoltar anem a escoltar -vaig tindre una errada en la locució- part de les peces del disc "Viaticum", gravat el 2004 i publicat el 2005, que va suposar un enorme pas endavant en la trajectòria dels E.S.T. i que va tindre una gran repercussió a Europa.

Com a part de la gira de presentació es va fer una actuació el 19 d'abril de 2005 al Columbiahalle de Berlín.

Ja en aquell moment la seua música començava a cridar l'atenció de la crítica especialitzada nord-americana, anomenant-los com els "Keith Jarret europeus (?)". En tot cas, a la noticia sobre la mort del seu lider al NYT, el comentarista afegia que "El seu anonimat a Amèrica estava potser a punt de ser trencat".

Dotze discs d'excel·lent música sembla que no havien estat prou per a demostrar tot el que portaven a dins per a la crítica dels EE.UU.!!

En tot cas l'actuació que aneu a escoltar -el fragment d'actuació, car l'actuació va durar vora dues hores- és una excel·lent mostra de per on havien caminat des del seu primer disc, allà pel 1993. I havien caminat depresa.

Llàstima que la seua mort trencara un camí ple de promeses. Els seus dos companys, el bateria Magnus Öström i el  contrabaixista Dan Berglund ,
acompanyats per altra gent dels països nòrdics i invitats de luxe com Kurt Rosenwinkel, Jamie Cullum (guitarres) i la Royal Conservatory Symphony Orchestra, varen treure el 2013 un disc homenatge amb la música de l'E.S.T. en format de suite, que és una autèntica preciositat.

Descanse en pau Esbjörn Svenson i gràcies pel que ens vares deixar.

dijous, 4 de maig de 2017

Una alenada d'aire fresc, truncada: E.S.T-1

Programa 381

El jazz és una música universal ja en aquest moments. Just per això, a part del fet de que s'anomena jazz a quasi tota la música que no és fàcilment classificable i fins i tot la que ho és, com el flamenc, l'aparició de músics de jazz és com una mena de gernació de bolets on qualsevol músic que tinga com a base la improvisació en la seua creació va al sac de l'etiqueta de jazz.

És evident el seu origen afroamericà, una de les poques coses  que queden clares, però l'arbre del jazz ha crescut tant, té tantes branques que, moltes vegades, és difícil distingir el gra de la palla.

En el cas dels músics que anem a escoltar hui, l'Esbjörn Svensson Trio, la tradició musical centreeuropea s'uneix, amb tota naturalitat -i sensibilitat- a la afroamericana.

En la música de l'E.S.T. es poden resseguir perfectament tant els trets de la música del jazz nord-americà de més avantguarda (Davis, Ornette Coleman(1)(2),...) i la sensibilitat del Bill Evans, influència reconeguda pel propi pianista i lider, com de la música d'avantguarda dels impressionistes dels començaments del segle XX (Debussy, Satie,...) y  de les innovacions europees posteriors (segona escola de Viena). Tot això ben barrejat amb una sensibilitat nord-europea, que resulta palesa per a qualsevol orella acostumada a escoltar jazz, varen donar lloc a un grup, l'E.S.T., què, malgrat mantindre en les sigles les inicials del lider i teclista Esbjörn Svensson, funcionaven amb un esperit col·lectiu, de forma que les peces van signades, sistemàticament, pels tres components del grup: el propi Esbjörn el bateria Magnus Öström i el  contrabaixista Dan Berglund.

L'aparició del seu primer disc,  When Everyone Has Gone, (part del material què aneu a escoltar al programa) l'any 1993 va suposar una autèntica commoció al món del jazz, sobretot l'europeu, car als EE.UU. eixa música tan sofisticada no sol "entrar", almenys als grans circuits de difusió. La manca del característic "swing", molt matisat al jazz europeu, fa que esta música siga molt difícil de "col·locar" a l'altra banda de l'Atlàntic.

La sobtada mort de l'Esbjörn Svensson, en un accident practicant el busseig a la temprana edat dels 44 anys, el 2008, amb 14 discs editats i una progressió imparable, va truncar una carrera que estava resultant d'allò més interessant.

El pròxim programa escoltarem una de les darreres gravacions fetes a Berlin, en directe, el 2005, que veureu que contrasta enormement amb la música que escoltareu hui.


dijous, 27 d’abril de 2017

Ella Fitzgerald. Commemorant el centenari del seu naixement

Programa 380


Com que no em considere una persona imparcial per a jutjar un mite com l'Ella Fitgerald, us he traduït, per al centenari del seu naixement, un comentari que considere excel·lent de la web:

http://www.musicweb-international.com/jazz/2009/Ella_Fitzgerald_EJA034.htm

En la pròpia web trobareu documentació addicional sobre els intèrprets i acompanyants.

"Heus ací una prova més - si fos necessari - que Ella Fitzgerald va ser un dels cantants suprems del segle 20. De fet, el títol d'aquest CD en realitat només es refereix ales primeres nou pistes, les quals van ser enregistrades al Chicago Opera House en setembre de 1957. La resta de pistes -10 a 18- de les quals he llevat alguna, perquè eren cançons repetides  en una nova versió, - l'única diferència és que Them There Eyes en el primer concert se substitueix per Oh, Lady Be Good ! en el segon- però no entraven al temps del programa, provenen d'un concert del mes següent a l'auditori Shrine de Los Angeles. Tots dos conjunts van ser alliberats inicialment en versions mono i estèreo amb el nom de "Ella Fitzgerald a l'Opera House". Aquest CD també conté un bonus track (How high the moon) del Festival de Jazz Playboy a l'agost de 1959.

Ella canta d'una manera radiant en totes les 19 pistes. No obstant això, aquesta duplicació té alguns beneficis, com ara ser capaç de comparar les diferents interpretacions de la mateixa cançó d'Ella.

Fins i tot si no desitgeu fer una comparació detallada de les actuacions, encara pot seure i gaudir de l'excel·lent control de to vocal d'Ella - i la seva improvisació inspirada. Recordeu, per exemple, com maneja Them There Eyes, començant amb dos arpegis descendents, a continuació, frenant subtilment amb les lletres per accentuar el swing, i aventurar-se cap amunt i avall del seu rang. O assaborir la seva coda sense companyia al final de l'These Foolish Things. O reconèixer la sensibilitat amb la qual canta Ill Wind - una interpretació que desafia la versió clàssica de Billie Holiday de la cançó (o fins i tot la millora!).

L'àlbum acaba amb Oh, Lady Be Good! , Que mostra la versatilitat d'Ella i el seu sentit de l'humor, i una de mig temps How high the moon on es duplica la velocitat, el que demostra que la resistència vocal d'Ella, així com el seu enginy era insuperable.

El registre és de vegades un poc difús (problemes de la gravació en directe a l'època) però l'àlbum captura una Ella quan estava en el seu més moment més audaç i madur: canta per a un públic receptiu.

Tony Augarde"


Sobre la vida i miracles de l'Ella ja varem parlar alguna cosa en programes anteriors de la primera temporada del programa:  Programes 33, 34 i 35 
i la seua versió del Porgy and Bess amb Louis Armstrong, programes 231 i 232

dijous, 20 d’abril de 2017

L'andrea Motis es fa major - i 2

Programa 379

Poca cosa cal afegir al que s'ha dit al comentari anterior.

El programa es completa amb unes cançons gravades al mític Jamboree de Barcelona l'any 2013.

Gaudiu-ho.

dijous, 6 d’abril de 2017

L'Andrea Motis es fa major-1

Programa 378

Un cop més, la novetat és un disc, EMOTIONAL DANCE, d'eixa joveneta catalana que, dia rere dia, millora una miqueta més, sense passes endarrere, estudiant, treballant la tècnica de la trompeta, polint la seua veu. L'Andrea Motis em té enlluernat, ho confesse.

Des d'aquells primers discos i la seua aparició al film "A film about Kids and music", amb 14 ó 15 anys, la seua qualitat no ha deixat de millorar. Sense escarafalls extravagants, amb humilitat, amb uns presència discreta a l'escenari, que malgrat tot emplena amb la seua veu quan canta, amb eixe encant que enganxa i el bon gust de la seua manera de fer les coses. No sé. Ja fa temps que vaig dedicar-li tota mena d'adjectius elogiosos en anteriors programes i crec que ara cal anar per un altre camí.

L'Andrea ja no és la "nena que canta, toca la trompeta i el saxo". Ara cal veure-la com una professional més que es dedica a fer música de jazz i és això el que cal jutjar. Al diari El País, hi ha una crítica del disc què, amb una miqueta de mala llet, li demana quasi que siga Billie Holliday a la seua edat. Literalment diu que "no és la millor cantant de jazz ni la millor trompetista del món, però tampoc és la pitjor". Home, gràcies!

Vaig a fer el comentari a partir d'eixes paraules. Qui és la millor cantant VIVA de jazz? Quin és el millor trompeta de jazz VIU? Qui és capaç de dir-ho de forma rotunda, sense pecar de supèrbia?

L'Andrea Motis és una cantant MÉS de les moltes que hi ha al món, cert, però per ací, per les rodalies de la península, en tenim una millor ARA? No sé a la trompeta, però a la veu crec que no hi ha cap millor. I gira per molt països del món a la seua edat, com una professional de relleu.

No improvisa ENCARA  amb la inspiració d'altres veteranes cantants d'arreu el món. D'acord. Però als 21 anys, qui té a dintre de la seu ànima les melodies suficients per a poder improvisar amb les harmonies de les mil i una cançons que s'han escrit?. Deixem-la madurar. Deixem-la estudiar -que ho fa, no com altres que en treure un disc ja creuen que han arribat a l'estrellat. Ella n'ha tret, amb aquest disc, gravat al nou IMPULSE, crec que vuit, amb 21 anys! i es puja a l'escenari amb humilitat i puja amb altres companyes i companys per ser una més, acompanyant la companya o company que li toca lluir-se eixe dia passant desapercebuda voluntàriament.

Per altra part, té l'encant personal suficient per fer que la gent calle per escoltar-la. Jo he vist actuacions de gent "consagrada" que actuaven mentre la gent xerrava, fumava (quan es podia...) i, si hi havia bar, sonaven les culleretes dels cafés. I no diré noms...

Escolteu el disc, que el vaig a posar sencer en dos programes i escolteu-lo amb calma, relaxadament. I gaudiu-lo.


dijous, 30 de març de 2017

Directors històrics 2: Wilhelm Furtwängler

Programa 377

Cadascú neix on neix i això marca, per a bé o per a mal, la vida de les persones. La que anem a glosar hui va tindre la desgràcia de nàixer a Berlin l'any 1886, és a dir, que la seua joventut i primera maduresa va viure el naixement i l'explosió del nazisme, guerra inclosa.  

Wilhelm Furtwängler va tindre que patir eixe període històric i això va marcar, definitivament, la seua història personal i artística.De caràcter introvertit, poc sociable, mal comunicador i amb un estil de dirigir prou heterodox (sols cal observar els seus moviments en els vídeos que existeixen), la seua defensa era que la música era el seu món i que, allunyat social i políticament dels nazis, es sentia profundament alemany i pensava que, en aquells moments tan crítics, el poble alemany, tan culte i tan melòman, no es podia quedar sense la possibilitat d'escoltar els grans compositor alemanys. Beethoven -per sobretots-, Brahms i tants i tants, Wagner inclòs, interpretats per artistes qualificats, encara que això implicara, de vegades, participar en actes de propaganda nazi.

Al contrari de l'èxode que va patir l'Alemanya nazi en el camp intel·lectual (artistes, escriptors, músics, pensadors...), Furtwängler va aguantar tot el que va poder, fins que a les acaballes de la guerra acabà exiliant-se a Suïssa, curiosament per consell d'un jerarca nazi, Albert Speer, l'arquitecte preferit de Hitler i ministre als darrers gabinets de Hitler.


Musicalment, que és del que tractem a aquest programa, la seua idea era la de ser el més fidel possible a la partitura amb el mínim possible d'escarafalls espectaculars que "enganxaren" al públic, que solament devia dedicar-se a escoltar i gaudir de la música què estava interpretant-se. Una actitud oposada a la del seu col·lega contemporani Toscanini, espectacular i efectista.

La possibilitat d'escoltar gravacions fetes en èpoques on la tècnica gramofònica era ja relativament acceptable, fa que cadascú puga jutjar per si mateix qui ho feia millor o pitjor o -perquè la música ja se sap que és qüestió de gustos...i modes- qui l'agrada més a cadascú.

Eixa ha estat la idea d'aquest parell de programes seguits, dedicats a aquestes figures mítiques de la direcció de la primera meitat del segle passat. Escolteu, compareu i decidiu, per vosaltres mateix, què vos agrada més i, sobretot, compareu amb altres gravacions de la mateixa obra, algunes mítiques, com les del propi Herbert von Karajan en les seues diferents èpoques, perquè va gravar esta peça vàries vegades...i no es semblen massa en ocasions.

En definitiva, ja se sap, per gustos els colors, i sobretot en la música...

També va composar algunes coses, però vist que amb això no es guanyava la vida es va dedicar a dirigir, que sí donava pel "primum vivere" ;-)

 P.D.: Per una errada dic que el tercer moviment de la Simfonia estava interpretat per la Filharmònica de Berlín, quan la veritat és (tinc el disc) que l'Orquestra és la Filharmònica de Viena i està gravada el 29/11/1952 a Viena.

dijous, 23 de març de 2017

Directors històrics 1: Arturo Toscanini

Programa 376

Com hem comentat al programa, tenim la idea de esta temporada repassar, en els llocs que les novetats ens deixen, als clàssics dels dos gèneres que conreem habitualment ací, la música clàssica i el jazz.

En certa mesura l'anterior programa d'orquestres de swing ja entrava en aquest apartat i algun altre més. Però hui anem a posar-se "de llarg".

Anem a posar-se un poc seriosos per a parlar de ep! tothom dret! Arturo Toscanini.

Nascut a Parma, ciutat operística en aquell moment per antonomàsia, i instrumentista de cello a la seua joventut, ja destacava als 18-19 anys en l'orquestra de la seua ciutat. La seua biografia, àmplia, variada, llarga (va morir als EE.UU. als 89 anys) és massa ampla per a ni tan sols intentar fer una resum en estes poques ratlles. Podeu trobar a la web un bon grapat de llocs amb biografies ben documentades i expertes, com per exemple estes breus ressenyes (1) (2) (3).

La raó per la qual fem aquest programa és, fonamentalment, la de que la gent que encara no ha estat capaç de diferenciar entre diverses interpretacions d'obres mil vegades escoltades, paren l'oïda i estiguen atents aquest programa i el següent, on posarem interpretacions d'un altre monstre de la direcció de la primera meitat del segle XX interpretant una peça que, de segur, tothom ha escoltat més d'una vegada, de forma atenta o distreta, la Simfonia nº 5 de Beethoven.

Pareu, pareu l'orella i escolteu amb atenció i, com que podeu descarregar-vos el programa, vos aconsellaria escoltar els dos programes seguits per tractar d'esbrinar matisos, diferències, formes vàries d'interpretar una obra per part de dos monstres de la direcció.

La qualitat de les gravacions, òbviament, no es alta, donada la data en que es varen fer, però això no lleva per a poder intentar, aquells que mai ho hagen fet, trobar diferències i similituds en la forma d'abordar una peça mil vegades interpretada com hem dit.

dijous, 16 de març de 2017

Música, música! Alegria, alegria! Balleu, balleu!

Programa 375

Esta setmana, recordem-ho per als qui escolten el programa amb posterioritat, posats de ple en el "sarao" faller, hem pensat que els ànims no estaven com per a majors profunditats i hem decidit fer un programa de música de swing sense paraules. Eixa música que va fer que els músics que feien jazz -uns més que altres- estaven més atents a que la gent moguera el seu cos al ritme de la música que de que pararen esment a majors subtileses a l'hora  d'interpretar.

És la música dels que s'anomenaren "bojos anys 20", entre les dues guerres mundials. Pràcticament amb el començament de la Segona Guerra Mundial tot se n'anà en orris i la majoria desaparegueren. En acabar la guerra, alguns ho varen intentar, però ni les cases discogràfiques ni el públic estaven ja per eixa música i els músics de jazz, definitivament, els autèntics músics de jazz, es dedicaren a fer progressar la seua música de negres, ara també amb blancs, amb l'ambició de que el personal anara a veure'ls per escoltar-los atentament i no per moure els cos sols.

No es penseu que eixes orquestres eren qualsevol cosa. Gent com Duke Ellington, Benny Goodman, Glenn Miller o Count Basie
es varen dedicar a conrear esta música en un moment o altre, era la forma més normal de guanyar-se la vida en un cert moment, encara que, en acabar l'actuació, es quedaren els músics a la sala, assoles o amb part de la gent del local, a fer les seues "jam sessions" per a gaudir ells també amb la seua música, més enllà del "primum vivere".

Així doncs, com es deis la pel·lícula "Balleu, balleu, maldits"

dijous, 9 de març de 2017

8 de març. Homenatge a les dones que ens embelleixen la vida

Programa 374

Des d'una emissora com Ràdio Klara, crec que no cal fer llargues disquisicions sobre el significat del 8 de març.

Nosaltres, modestament, humilment, anem a dedicar aquest programa a que escolteu les veus de quatre de les sopranos d'entre les més destacades a l'actualitat. En aquest cas el que aporten les dones és bellesa, la de les seues veus, que aixina ens fan la vida una poc més amable al llarg d'uns quants minuts. Els discursos els deixe als qui els solen fer.

Les quatre sopranos que aneu a escoltar són Sondra Radvanovsky, Diana Damrau, Renée Fleming i, com no, Anna Netrebko.

De totes elles m'he limitat a posar-vos enllaços a YouTube d'actuacions seues. Si en teniu interés en alguna d'elles en especial, l'internet està farcit de llocs on es parla d'elles. Però hui no es tractava de lloar una o l'altra, sols pretenc que passeu una estona agradable gràcies a unes dones de entre les moltes que fan, amb el seu treball, que aquest món siga, malgrat nosaltres, els homes, un poc més agradable.

dijous, 2 de març de 2017

Uns "classics" un poc oblidats: The Modern Jazz Quartet

Programa 373

Hi ha músics als quals, per circumstàncies vàries, un cop passada la "seua" època, la pols de l'oblit se'ls va depositant a sobre sense una raó concreta. Molt sovint és la política de re-edicions de les gravadores la que decideix qui va a tindre un reviscolament, amb el llançament de recordatoris en format CD de velles gravacions.

Possiblement un dels grups més injustament oblidats siga el nostre protagonista de hui. El Modern Jazz Quartet, un grup que va tindre una llarga vida -es va formar 1951 i va gravar el seu darrer disc el 1993- va ser un grup que sota la direcció i inspiració del pianista John Lewis amb un co-protagonisme del vibrafonista Milt Jackson, amb l'acompanyament estable al llarg de la majoria de la seua existència de Percy Heath (contrabaix) y Connie Kay (bateria), que feien com de rerefons perfecte per a la parella "protagonista",  de l'estil elegant i sofisticat de John Lewis. Inicialment formaren part del quartet el baixista Ray Brown y el bateria Kenny Clarke, però la diferència de criteris artístics va fer que en un o dos anys aquests dos es canviaren pels anomenats abans.

John Lewis, format en la universitat i el conservatori, amb una gran admiració per J.S. Bach, va tractar d'acostar ambdues músiques, "dignificant" el jazz de manera que aquest es convertira en "una més" d'eixes músiques que cal escoltar atentament en una sala de concerts i no entre el soroll de copes i demés atifells dels clubs, on la gent va a passar l'estona i la música és com un "soroll de fons" més o menys agradable. Lewis no estava disposat a  que les seues subtileses, les seues sofisticacions estilístiques, es pergueren el el mar de sorolls d'un bar o un club. En el fons, al seu cap estava el model dels quartets o quintets de cambra i la seua idea era traslladar eixa idea al món del jazz.

Eixa sofisticació li va fer rebre crítiques per les dues bandes. Dels negres, perquè, malgrat que el blues és la base de la seua música -sobretot per la influència de Milt Jackson, que s'havia criat escoltant gospel i música de les esglésies-, entenien que eixe no era "l'àmbit" natural del jazz. Per la part "blanca", sobretot, perquè pensaven que tractava de entrar en un món que no era el del jazz. El seu estil va donar lloc a que, per part d'especialistes teòrics com George Russell, blanc, un altre nom desconegut pel gran públic, amb gran pes teòric, i altres es parlara del "Third Stream"  (o tercera via) per al jazz.

Crítiques a banda, la seua música, subtil i treballada, resulta un llibre d'estil per a aquells músics de jazz que no cerquen "la novetat per la novetat". Una música, sòlida i molt agradable d'escoltar atentament.

dijous, 23 de febrer de 2017

El gaudi de la música: Spanish Brass Luur Metalls

Programa 372

Corria l'any 1989 i cinc xicots valencians, instrumentistes de metalls varis, una cosa prou freqüent a les nostres terres on les bandes donen tant de fruit i escampen, com qui no vol la cosa, cultura musical per tot arreu per on van o estan, varen decidir ajuntar-se. Per a fer què? Doncs el que sabien fer, tocar els seus instruments. I va nàixer el Spanish Brass Luur Metalls.

Però sembla que això no els va semblar suficient i decidiren que calia treballar un poc més la cosa i es dedicaren, per una part, a donar concerts per a la gent menuda, fent "l'indi" si calia, per atreu-re la seua atenció amb més facilitat i per a gaudi dels majors que hi anaven. Per l'altra varen constatar que hi havia poca música -o això els va semblar- per a grups de metalls com el seu, i es dedicaren a adaptar partitures, cosa prou freqüent, però també a fer o encomanar-ne a compositors que els feren música per a grups com el seu.

Des de l'any 1969 ha corregut molta aigua sota els ponts i, estranyament, contra el que és el més freqüent, no han deixat de formar grup i de tocar junts.

Supose que tots ells tindran també la seua trajectòria particular com a solistes, però el fet és que la il·lusió d'ensenyar i renovar-se no l'han perdut. De fet són professors en eixa espècie de "xamba" que ens ha caigut de tindre a València l'única sucursal que hi ha al món -crec- de la Berklee College of Music. Allí donen classe i, de tant en tant, es dediquen a rodar el món i a muntar festivals de música de metall a Alzira, Torrent...i no sé si en algun lloc més. Això sí, al "Cap i Casal" sembla que no hi ha hagut manera. A veure si amb els nous vents que bufen hi ha sort i no cal agafar el cotxe o el metro per veure els "saraos" lúdico-musicals que munten.

I ara a gaudir de la seua música al disc que varen gravar l'any 2008 amb el trio de jazz del pianista català Lluís Vidal, al qual, per cert, ja li hem dedicat algun programa ja fa anys, dedicat a la música de l'il·lustre català Frederic Mompou
què també va ser matèria del programa en la seua segona temporada.

Vos ho garantim: no serà la darrera vegada que ací escoltem/parlem a/amb la gent de la Spanish Brass.

dijous, 16 de febrer de 2017

Un mestre entre Un mestre entre els mestres: Coleman Hawkins-i 2

Programa 371

De Coleman Hawkins crec que ja varem dir prou al "post" anterior.

Hui anem a limitar-se a posar música de la part final de la seua vida, treta de dos discos representatius de la seua darrera etapa: At Ease With Coleman Hawkins (1960) Coleman Hawkins - The Hawk Relaxes (1961)

Són dos discos plens de precioses balades, agradables d'escoltar, ignorant les modes del jazz, per una part, i les exigències comercials per l'altra.

Malgrat que la col·lecció en la que es varen publicar era un intent de la casa PRESTIGE de recuperar mercat, quan ja la moda del jazz era Ornette Coleman o John Coltrane i el free-jazz i, per altra part, el Rock-and-roll es feia en  el gros del mercat de la música popular, la maduresa de Coleman Hawkins, ja vorejant la seixantena (recordem que va morir l'any 1969 als 64 anys) li va fer acceptar el desafiament i es va gravar un quants discos senzillament per gaudir ell i, evidentment, tots els què els escoltaren després com nosaltres.

Una música tranquil·la què, lluny de la de consum com a música de fons, allò que diríem música ambiental per a grans magatzems, és una excel·lent col·lecció de balades conegudes i reconegudes, velles balades escoltades mil i una vegades en les veus més variades, que s'havien convertit en "clàssics" que tothom podia escoltar gaudint d'un excel·lent jazz sense estridències però sense deixar-se dur per la banalitat.

Es podria dir que formen part d'una mena de testament musical del mestre entre els mestres del saxo...i no sols del saxo.

dijous, 9 de febrer de 2017

Un mestre entre els mestres: Coleman Hawkins-1

Programa 370

Com dic al programa, hi ha tants bon músics a la -curta en el temps, però ja farcida de grans noms- història del jazz que, de vegades, no trobe el moment de posar la música d'alguns dels grans mestres, dels "clàssics", per a gaudir de la seua mestria i sensibilitat.

Coleman Hawkins és un d'eixos mestres imprescindibles que, per raons d'actualitat o, simplement, d'oblit, crec que no havia aparegut encara al programa, més que de forma circumstancial. Hui i el pròxim dia anem a dedicar-li el programa perquè si no hi haguera un parell de dies, com a mínim, en que apareguera com a protagonista, seria un pecat d'oblit imperdonable.

La seua història professional abasta uns quaranta anys. Ja als dotze anys  Hawkins tocaba en una orquesta teatral de la ciudad de Kansas en 1921 quan Mamie Smith el va contractar i va estar fent-ho quasi fins el dia de la seua mort, l'any 1969, vivint tots els canvis que el jazz va patir en la seua curta però intensa història com a gènere musical.

Al llarg d'eixos anys els experts assenyalen en ell tres èpoques. Una inicial on va estar influenciat pel vell estil de New Orleans. De l'any 1923 fins al 1934 va tindre la sort de treballar a l'orquestra de Fletcher Henderson, on es va trobar amb el gran creador del jazz modern, Louis Armstrong, que el va marcar de manera decisiva en el que s'anomena la seua segona etapa. Emigrat a Europa l'any 1934, va consolidar el seu estil amb gires per tot el continent fins que el 1939 va tornar al seu país, consolidant-se coma gran estrela del saxo amb la seua magistral gravació del "Body and soul" -que podeu escoltar al programa- restant, a partir d'eixe moment, com a model de tots els saxofonistes -soprano, alto, tenor, etc.- i no sols dels saxofonistes car la seua sòlida formació musical, iniciada per sa mare al piano, què dominava als cinc anys, passant pel baix per decidir-se als nou anys pel saxo tenor, el va fer un model com a mestre musical per a tots els músics posteriors -de qualsevol instrument-, tant als anys de la seua època més popular (les dècades del 40 i del 50), com de èpoques posteriors on la seua fama va minvar per les estreles del be-bop com Parker o del jazz avantguardista de Coltrane o gent com Lester Young, el quals varen reconèixer el seu mestratge en tot moment.

dijous, 2 de febrer de 2017

Tres mestres del saxo: Liebman, Lovano, Ravi Coltrane

Programa369

Els dies 12 i 13 de gener de 2007 varen ser dies negres en la història del jazz. En dos dies seguits desapareixien dues insignes figures del jazz, Alice Coltrane i Michael Brecker.

El darrer havia format par durant una desena d'anys d'una colla d'amics saxofonistes que es feien anomenar "Saxofon Summit". Acompanyats per un trio de ritme, el pianista Phil Markowitz, el baixista Cecil McBee i el bateria Billy Hart, un trio de saxofonistes de l'avantguarda del jazz i del post-bop Dave Liebman, Joe Lovano y Michael Brecker varen girar junts de tant en tant, uns grapat d'anys, sense abandonar les seues carreres individuals .

Admiradors tots tres de John Coltrane i colpits per la mort de Michael Brecker, a iniciativa de Dave Liebman, aquest i Joe Lovano varen pensar en fer un disc homenatge a estes dues figures desaparegudes, fonamentalment al seu company Michael Brecker (al qual es dedica el disc en la portada). Per completar el trio de saxos varen invitar al fill de John Coltrane, Ravi Coltrane, que va accedir.

Així va néixer un disc "Seraphic Light"del qual aneu a escoltar algunes peces (totes no caben al programa). Tres de les peces son producte del seu mestre John Coltrane, i les altres, composicions pròpies o d'algun altre autor, però sempre seguint les petjades del camí marcat per Coltrane.

El disc és una obra que deuria figurar en la discoteca de qualsevol afeccionat al jazz...al qual li agrade el darrer Coltrane, el més trencador, el més innovador. Així sona.

El grup s'ha reunit amb posterioritat en algunes ocasions gravant discos amb el mateix nom de Saxofon Summit, sempre cercant nous camins en l'avantguarda del jazz. Un nom, uns noms a recordar i seguir..

dijous, 26 de gener de 2017

Els Grammys amagats: Claudia Montero

Programa 368

Quan la gent treballa de valent; quan la gent treballa per amor a la seua feina, en aquest cas la música; quan hi ha una persona que té coses a dir, al final eixes coses arriben a bon fi (o deurien...).

Claudia Montero és una argentina què, per les raons de la situació de la seua estimada terra, va aparèixer per terres valencianes el 2002 on va continuar estudiant -va fer un màster ací- i la seua vàlua li va procurar immediatament feina al Conservatori d'Alacant, primerament, i ara, definitivament, al Conservatori Superior de Castelló, d'on és professora titular, encara que té la seua residència a València, on ha consolidat una família, a part de la seua carrera musical.

Una carrera musical meteòrica car, sent una persona jove, ha aconseguit que, des de l'any 1993 s'estrenen totes els obres seues (!).

El seu catàleg de composicions, amplíssim i variat (obres per a piano, dos pianos, orquestra, peces per a solista i orquestra, clave, obra coral basada en el folklore i una extensa obra de peces de cambra de formacions variades, algunes d'elles per encàrrec,...). En definitiva, el seu catàleg ja el forma una quarantena d'obres, insistisc, TOTES ESTRENADES, cosa prou complicada per a un/a autor/a viva...i molt viva, per raons que ella explica molt bé en aquesta inreressant entrevista, on no es mosega la llengua.

Eixa enorme tasca l'ha dut a aconseguir els anys 2014 i 2016 el Grammy a la millor composició clàssica contemporània amb dues peces que són les que aneu a escoltar hui: Concierto para violín y orquesta de cuerdas y Cuarteto para Buenos Aires, per a  quartet de cordes.Quanta gent s'ha assabentat d'això a València?. Reconec que jo ho vaig saber per una amiga comú. Però quelcom paregut passà amb el disc-llibre del Jordi Savall sobre els Borja, També Grammy l'any 2011.  País!...

Però la Claudia no para i sembla que està treballant en un concert per a piano i orquestra que pensa presentar l'any que ve als Grammy. i encàrrecs amb data d'entrega, un quintet ( quartet de cordes i guitarra) para el Cuarteto Latinoamericano, un Concert per a arpa ( Italia 2015) i altre quartet per a un Festival a França i estudia a més propostes per una òpera a NovaYork (!) . Algú en dóna més?

En tindrà un tercer Grammy? Esperem que sí. L'obra feta bé i amb amor cal que tinga la seua recompensa.

P.D.: Qui tinga l'Spotify podrà escoltar la seua obra gravada completa, inclosa una preciosa peça per a arpa, totalment allunyada dels paràmetres "piazzolans" feta per a una arpista italiana.

dijous, 19 de gener de 2017

Avishai Cohen: La reinvenció constant

Programa 367

Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.

De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.

L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.

Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.

De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent

Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.

Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?

dijous, 12 de gener de 2017

Una parella singular: Stan Getz i Joao Gilberto

Programa 366

Stan Getz és un autèntic mite a la història del jazz. És l'únic saxo tenor de raça blanca que ha tingut el reconeixement de tota la professió jazzística. Evidentment  és un dels millors músics blancs de jazz que ha existit i, sens dubte, el millor saxo blanc fins ara.

Joao Gilberto, com és amplament conegut, va ser un dels "inventors" d'eixe daltabaix que per la música brasilera i, si m'ho permeteu, per tota la música popular del món on hi ha música de consum, va suposar el "bossa-nova".

El jazz ha demostrat, a bastament, la seua capacitat de "maridatge" amb tota una sèrie de músiques d'arreu el món, entre ells el flamenc, per exemple, no sempre amb uns resultats massa satisfactoris. En aquest cas el matrimoni va resultar perfecte.

Ja els anys 1962 i 1964 esta parella havia obtingut grammys amb discos conjunts, on Stan Getz va mostrar una capacitat d'adaptació i una simbiosi admirable, sense perdre gens ni miqueta de la seua personalitat. Va ser un cas un poc excepcional, car venint del be-bop, com la majoria dels músics punters de jazz de l'època, va aconseguir trobar una eixida digna -més que digna, realment- navegant per damunt de les ones que varen provocar John Coltrane primer i després Ornette Coleman amb el seu "free jazz", que trencava absolutament les normes armòniques i estilístiques del jazz.

El disc que escoltareu al programa és una "conseqüència" dels editats els anys 1962 i 1964, fet a iniciativa de Joao Gilberto, en tornar Getz d'Europa l'any 1971  i encantat com estava amb els resultats dels dos anteriors. El disc no va tindre la repercussió dels dos previs, havia passat la seua oportunitat, el seu temps. Malgrat tot, artísticament, el disc és una delícia, però la indústria havia ja apostat pel pop i el rock, i el jazz començava a quedar relegat a allò que "ells" anomenen un "nínxol de mercat" minoritari.

Aguantarem. I mentrestant anirem gaudint de discos molt agradables d'escoltar com el que posem en aquest programa.

dijous, 5 de gener de 2017

Bessie Smith: l'"Emperadriu" del blues

Programa 365

El jazz té un deute de naixement amb el blues. Forma part de la seua essència i moltes de les peces de jazz tenen al blues com a estructura rítmica. És per això que hui, tractem d'omplir el buit que se'ns havia quedat al programa homenatjant esta modalitat musical que si té com a figura original més destacada a "Ma" Rayney (anomenada la "mare del blues) té com a persona més destacada a Bessie Smith, fins al punt que va ser anomenada l'Emperadriu del blues.

Destacades figures posteriors, tant del món del blues com del propi jazz, li reconeixen la maternitat com a figura senyera d'esta especialitat musical i la mateixa Billie Holiday la va tindre com a model als seus començaments. La seua veu suggerent, com sembla que ho era a l'escenari també ballant, melòdicament ben timbrada i una mica ronca quan calia, la fan inconfusible en escoltar-la.

Malgrat la seua infantesa, amb la duresa habitual de la vida dels negres pobres, molt pobres, dels EE.UU. del començament del segle passat, va tindre, quan calia, una miqueta de sort i va aconseguir que l'escoltara cantar, al carrer o a un baret -no està clar el tema- el matrimoni de "Pa" i "Ma" Rainey, contractant-la el 1912, amb 18 anys, com a cantant i ballarina per al seu espectacle de varietats per a negres i a partir d'ací començà tot, amb una primera gravació el 1915 a la divisió"per a negres" de la Columbia, amb una cançò de Clarence Williams acompanyada pel mateix autor, que va tindre un gran èxit de vendes, el que va fer que gravara un seguit de cançons amb els millors músics de l'època.

La dècada dels 20 als 30 va ser el seu gran moment i va aconseguir el regnat indiscutible en la seua especialitat, el blues. Lamentablement, la pujada del jazz i el descobriment per la gran indústria del disc de les cançonetes fàcils i encomanadisses del swing, va fer minvar la seua popularitat de forma fulminant.

L'any 1933 un conegut crític de l'època, John Hammond, va aconseguir que gravara una sèrie de plaques per a Okeh, gravadora molt interessada, entre altres gèneres, per la música negra que va tindre una acollida discreta. Va ser la seua darrera gravació.

Quatre anys més tard moria en un desgraciat accident de tràfic, dessagnada com a conseqüència de que -segons una versió prou estesa- el primer hospital on van anar no la va acollir "per ser negra" (encara que esta història sembla hui desmentida). La seua tomba va restar sense làpida fins el 7 d'agost de 1970, quan Janis Joplin i Juanita Green, filla d'una antiga criada de Bessie Smith li la varen posar.

"Sic transit gloria mundi"