dijous, 4 de febrer de 2016

La frustració d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn

Camins 325

La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.

No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.

El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.

Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.

En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.

Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).

Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).

dijous, 28 de gener de 2016

Dos valencians homenatgen un innovador: Reality Shaw de Voro García i Toni Belenguer

Programa 324

El panorama valencià del jazz està, afortunadament i des de ja fa un temps, d'enhorabona. El nombre i la qualitat d'intèrprets d'aquesta música, filla de negres però que ha aconseguit ser patrimoni universal, ja fa anys que es conrea per estes terres amb qualitat i professionalitat. Una professionalitat que fa que siga ja normal l'aparició d'intèrprets valencians a les programacions d'arreu del món. Probablement amb més freqüència, estima i facilitat que a la seua terra...

Al programa de hui podreu escoltar dos autèntics mestres valencians, el trompetista Voro García i el trombonista Toni Belenguer, dues de les personalitats més consolidades del panorama jazzístic nascut al País Valencià, professors ambdós al Conservatori Superior de Música de València i, és clar,  pertanyents a l'equip que es mou al voltant de Sedajazz, què és qui ha editat el disc al seu segell què, a poc a poc, va fent créixer el nombre de discs editats per a gaudi de la gent afeccionada com un servidor.

El Reality Shaw, títol publicitàriament encertat, per cert, en fa un homenatge a un dels innovadors del so de la trompeta en l'època post-bop, Woody Shaw, mort prematurament el 1989 amb tan sols 45 anys. Espere que li puga'm dedicar un programa, malgrat el poc temps que resulta un hora setmanal per abastar una temàtica tan extensa i ambiciosa com ens hem plantejat al Camins de la Música, perquè la seua trajectòria al llarg dels pocs anys que va viure s'ho mereixen. Però tornem a la parella d'intèrprets principals d'un disc en el qual s'envolten d'una sèrie d'acompanyants del primer nivell que, al meu parer, han entés perfectament el projecte.

És un disc per a gent acostumada a escoltar i degustar el jazz amb tots els seus matisos que, malgrat això, per la tria del repertori tot ell de l'autoria del mateix Woody Shaw, resulta perfectament escoltable per qualsevol persona a la què, simplement, li agrade la bona música.

Dels nostres músics sols podem desitjar que, a part de les habituals i freqüents col·laboracions a les gravacions d'altres companyes i companys es facen l'ànim de treure mes gravacions pròpies, furtant-li temps a les seues classes al Conservatori. Del primer disc del Toni Belenguer ja se'n varem fer ressó al seu moment. El del Voro García se'ns va "escapar"...

dijous, 21 de gener de 2016

Una veu personal afincada a la "terreta": Kontxi Lorente

Camins 323

La "factoria" SEDAJAZZ no para i al llarg de l'any 2015, com ja varem dir fa uns programes, malgrat la "sequera" cultural que patim per estes terres, han aconseguit una bona collita.

El primer fruit d'esta collita és producte de l'imant que la SEDAJAZZ resulta i al qual es queden apegades una sèrie de valors nous que, com la nostra protagonista de hui, la pianista navarresa, de Iruña, Kontxi Lorente, circulen al seu voltant.

Persona amb una solidíssima formació musical què, afortunadament, ara escampa per estes terres com a professora de piano de jazz a València, va treure a finals del 2015 el seu segon disc anomenat "About me", tota una declaració d'intencions què es fa palesa al llarg de tot el variadíssim repertori que escampa al disc.

Amb una solvència tècnica impecable i un acurat sentit de la mida, la Kontxi passeja per tot un seguit d'ambients que van des del lirisme de la peça que tanca el disc, interpretada a piano sol, fins a un enèrgic swing, passant per la enorme sensibilitat que es desprèn de la peça "Boreal" on, amb enorme generositat per part de la Kontxi, deixa que l'amic dels amics que és Perico Sambeat, coŀlabore al disc amb una preciosa balada, que recomane escoltar més d'una vegada perquè és plena de matisos i on la Kontxi estén una catifa musical delicadíssima per a que el Perico deixe fluir tota la seua sensibilitat.

Amb un primer disc tret l'any 2012, anomenat "Mediteranean sea", amb crítiques exceŀlents, la producció discogràfica de la Kontxi està plena de coŀlaboracions amb gent molt variada. 

El seu "curriculum" explica que ha tingut una llarga activitat com a pianista acompanyant per a ballet, ha composat i arranjat evidentment la música dels seus dos discos i ha fet músiques per a curt-metratges, entre d'altres coses.

L'edat i la sòlida formació fan esperar d'ella fruits exceŀlents d'una evolució que, n'estic segur, la farà assolir fites encara més altes de les que podem gaudir en aquest disc.

dijous, 14 de gener de 2016

Pierre Boulez: l'alegria d'una vida plena

Programa 322

La nit de Reis ens ha dut una mal regal als amants de la música, la desaparició d'aquest món d'una de les figures cabdals, no sols de la música, si no de la cultura del segle XX i la bona part del XXI que ja portem, Pierre Boulez.
Nascut a Montbrison, França, el 26 de març de 1925, Pierre Boulez, de formació universitària matemàtic, va ingressar l'any 1944 al Conservatori de París on va tindre la sort de trobar com a professors a gent com Messiaen i Leibowitz, és a dir, el més granat de l'avantguarda musical del seu temps.

Va començar conreant música atonal influït per Olivier Messiaen. Després va integrar-se en l'anomenat serialisme integral, corrent estètic del qual va ser un dels principals representants al costat de compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono o Luciano Berio. Boulez va publicar molts articles teòrics al respecte, a la revista Tel Quel i es va preocupar pels camins oberts per l'anomenada Segona Escola de Viena.

Part important de la seua tasca va ser possible per la creació, per part del govern francés de Pompidou de l'IRCAM, laboratori musical on va estudiar el bo i millor dels músics del segle XX d'arreu del món, per exemple, l'espanyol Luís de Pablo, figura senyera de la música d'avantguarda a l'estat espanyol. D'aquest laboratori i de la necessitat d'un grup que interpretara les peces amb l'acurada precissió que exigia, va eixir l'Ensemble Intercontemporain amb el què va difondre gran part de l'obra feta a l'IRCAM


Però com aquest programa no té com a finalitat la de la formació musical teòrica del personal, si no la promoció del gust per eixa part de les belles arts què és la música, al programa de hui anem a limitar-nos a posar-vos, per a la seua escolta, l'obra Répons, en una mítica gravació, dirigida per ell mateix, que va aconseguir l'any 2000 el Grammy a la millor gravació de música contemporània. Sé que és una qüestió banal, què no aporta gran cosa a l'obra de Boulez, però mostra que fins i tot el món de la indústria discogràfica va tindre que reconèixer el seu mèrit, encara que, això sí, quan ja tenia una edat. Es pot veure en internet una interpretació de l'obra dirigida pel seu successor Matthias Pintscher.

La tria de l'obra no ha estat casual, car Répons, obra per a sis veus, orquestra i instrumentació electrònica representa, potser, una de les seues obres més emblemàtiques i "populars", dins de la "popularitat" que aquest tipus de música gaudeix. En tot cas és una obra enormement representativa del tipus de canvi que aportà a la història de la sonoritat musical el nostre homenatjat.

Com que la seua tasca ha estat prometeica i enormement prolífica, tant com a compositor, com a director, com a pedagog i com a pensador, senzillament vaig a recomanar-vos que feu un "esforç" per escoltar amb molta concentració i atenció esta obra. No és pas un tipus de música per fer de "fons" sonor a qualsevol altra activitat, però vos ben assegure que paga la pena l'esforç inicial què, finalment, es transformarà de ben segur en un enorme plaer.

Vaig a deixar-vos ací una sèrie d'enllaços on poder gaudir de la seua música, tant de la composada per ell com per la sols dirigida, car, per exemple, al concert homenatge que se li va fer -i va dirigir- als seu 90é anniversari, va interpretar-se un concert per a piano de Listz, amb el seu amic Baremboim i un fragment del Sigfrid de Wagner, cap peça seua.

https://vimeo.com/24071182
https://vimeo.com/38100204
https://vimeo.com/28193194
Reculls a youtube:
https://www.youtube.com/results?search_query=pierre+boulez
https://www.youtube.com/results?search_query=Ensemble+Intercontemporain

dijous, 7 de gener de 2016

La música, art jove: Anne Sophie Mutter - 2

Programa 321

Al programa de hui crec que li calen pocs comentaris. Tan sols vos pose la portada del disc que aneu a escoltar, perquè es puga comprovar la unió de les dues generacions per fer una més que exceŀlent gravació.

Sols dues observacions:

 - L'aspecte infantil -i amb el cabell castany!- de la Mutter amb 17 anys

- El posat seriós del Karajan i l'ampli somriure satisfet de la Anne Sophie Mutter

dimecres, 30 de desembre de 2015

Sedajazz: la fornada del 2015

Programa 320

Com he dit al programa, per unes coses o altres, no havia posat cap de les novetats que darrerament -i en són un grapat!- ha tret el segell SEDAJAZZ RECORDS. 

Encara que alguna cosa s'havia escoltat als programes on vaig posar la llarga entrevista que li vaig fer al Francisco Blanco "Latino", la factoria SEDAJAZZ ha estat treballant a tota màquina aquest any i s'ha obtingut una fructífera collita de música què no s'havia escoltat al nostre programa.

Al de hui anem a fer una "macedònia" amb vora un desena de discos, per fer un tast de les músiques editades, a raó d'una cançó per disc, a mena de presentació.

A partir d'aquest programa anem a escoltar com es mereixen aquests discs, a raó de dos per mes (o algun més si apareix alguna cosa nova interessant).

Des d'un programa fet a una emissora valenciana no es pot ignorar ni la qualitat de la música que ix d'eixa factoria de l'Alqueria Coca per dues raons, la primera perquè no són tants els esforços que es fan per estes terres en l'àmbit cultural/musical -en aquest cas- amb la qualitat del SEDAJAZZ "TEAM" amb l'escassesa de mitjans que pateixen, i la segona perquè, objectivament, la qualitat és equiparable a la de moltes de les produccions què es fan arreu del món, entre les millors de les quals es troben, sense dubte, prou de la feina feta a Sedaví.

Ah!, i em diuen que per estes festes hi ha una oferta que crec que cal aprofitar per endur-se'n a un preu imbatible un grapat de discos fets ací per a gustos variats, des del free-jazz al latin-jazz, passant per música brasilera de qualitat i, és clar, jazz clàssic fet per gent que és més coneguda en altres països que a la seua terra. A veure si els Reis es passen per l'Alqueria Coca...

Que tingau una bona eixida i entrada d'any !

P.S.: Conste que no tinc cap comissió per la venda dels discos, és pur entusiasme per la feina ben feta ací, a casa ;-)

dijous, 24 de desembre de 2015

La bellesa interior i la exterior: Anne Sophie Mutter-1

Programa 319

Quan una persona neix tocada per la màgia de l'art, sembla que tot siga fàcil per a d'ella. La persona al a qual li dediquem el programa de hui, la violinista Anne Sophie Mutter és un d'eixos éssers que varen néixer tocats per les muses de la música.

Els seus paren varen adonar-se'n d'això ja de ben jove i no va cursar els estudis convencionals, sinó que la varen dedicar al estudi de la música des dels cinc anys. Els resultats no es varen fer esperar massa temps i, després de passar per varis professores i professors de violí, el seu talent va fer que es fixara en ella, ni més ni menys, que Herber von Karajan que la va fer debutar als tretze anys amb la Filharmònica de Berlin i la va imposar com a violí solista en la seua orquestra, trencant tots els motlles que hi havia a tan venerable institució; era la primera dona que ocupava un lloc a l'orquestra i, a més a més COM A PRIMER VIOLÍ!!, no sense enfrontaments amb el "statu quo" de la vella orquestra.

Però el seu virtuosisme, després que el mateix Karajan li triara el seu primer Stradivarius, car considerava que aquella doneta no es mereixia tocar amb un violí qualsevol. No va fallar-li l'ull al mestre, i dos o tres anys després, va abandonar l'orquestra per començar una carrera com a solista que hui, amb 52 anys quan escric estes ratlles, continua sense haver tingut cap moment d'hores baixes. Casada dues vegades, enviduà del seu primer marit -amb el qual va tindre un fill i una filla- i es va casar després amb André Previn el 2002 del qual es va divorciar el 2006, però amb el qual manté una bona amistat i exceŀlents coŀlaboracions artístiques.

En l'actualitat té dos Stradivari i dos violins moderns més fets per encàrrec i amb ells va pegant voltes al món incansablement per a delícia de melòmans.

Però la seua activitat no es limita a la interpretació. Agraïda al mestre Karajan, que va creure en ella des de que era una xiqueta i li va ajudar, ha creat una fundació on "conrea" futures figures del violi, fonamentalment, i amb els quals va fent actuacions sota el nom de "The Mutter Virtuosi" tornant així el caliu que el vell mestre li va donar quan ningú la coneixia.

L'anècdota del seu aspecte, que comente al programa, és una faceta més de la seua forma d'entendre la relació entre la vida i l'art. Allò de que a les seues actuacions vaja feta "un pinzell" i que els muscles estiguen a l'aire, ella l'argumenta diguent que "li agrada sentir a la seua pell la vibració del violí i li ajuda a mantenir-lo millor, més fermament". Siga veritat o pose, el fet és que la seua manera de presentar-se ha fet escola i hui en dia gent jove com la Hillary Hann o Janine Jansen, primeres figures de la novíssima generació de dones violinistes, segueix les seues petjades en allò que fa a la presència a l'escenari.

Siga com siga, la seua mestria no ha estat mai posada en dubte i, esperem que siga així fins els anys dels anys per a gaudi dels i les amants de la música.

dijous, 17 de desembre de 2015

Bill Evans: primer trio en directe al Vanguard

Programa 318

Quan un músic esta cercant el seu camí no sempre el troba. En el cas de Bill Evans eixe moment es va donar quan Miles Davis el va cridar per a treballar junt amb ell en un moment també màgic per a Davis, estava a punt de gravar el "Kind of Blue" s'havia quedat sense pianista: va ser un amor a primera vista, personal -varen ser amics tota la resta de la seua vida- i musical. Les innovacions que al trompetista li ballaven pel cap encaixaren, immediatament, amb les idees que li va expressar el nou vingut Evans. Això era febrer de l'any 1958 i el jove pianista va reemplaçar a Red Garland, què havia estat acomiadat per Davis.

La estada de Evans amb el grup de Davis va ser curta, menys d'un any, car tant Cannonball Adderley com, sobretot, John Coltrane no es trobaven còmodes amb un blanc en un grup de negres, a banda de que els criteris de Bill Evans, què ràpidament va passar a ser la ma dreta de Davis, no agradaven a aquells companys. Com a mostra un botó, que es diu: tots els arranjaments dels instruments per al "Kind of Blue", sota el mestratge de Gil Evans, clar, varen ser escrits per Bill Evans.

Entre cels professionals i baralles personals, abans de que passara un any Bill Evans es va marxar del grup de Davis, però l'experiència li va resultar tan fructífera que en marxar, a meitat de l'any 1959, va formar el seu primer trio amb Paul Motian, bateria ja reconegut i un joveníssim contrabaixista, recomanat per Motian, Scott LaFaro, què, amb sols 21 anys, havia treballat com a acompanyant de gent com Chet Baker i altres coenguts músics. Va ser una troballa per a Evans què, immediatament va connectar amb els altres dos companys amb, entre altres coses, la idea de que al trio tots tres havien de tindre el seu espai i no restar sols uns acompanyants del "leader".

Eixa és la formació que aneu a escoltar al programa de hui, gravat en directe al Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961.

Malauradament, un desgraciat accident de trànsit va tallar la vida de LaFaro apenes uns quatre mesos després d'esta actuació. La pèrdua va sobtar de tal manera a Evans que es va retirar un any llarg abans de decidir-se a retornar al treball. Però d'això hi haurà oportunitat de parlar un altre dia.

Ah!, per cert, si us agrada no deixeu d'escoltar aquest tres programes, sobretot el 63, on Evans fa un "tour de force" i escoltareu el "Conversations with myself", on ell mateix toca, en "overdubbing", tres pianos i que va suposar-li el primer Grammy.

dijous, 10 de desembre de 2015

Money Jungle: la gravació original d'Ellington i Cia.

Programa 317

El 1962, quan va eixir el "Money Jungle", pocs afeccionats pensaven ser sorpresos per un nou àlbum d'un Duke Ellington amb 63 anys. El mestre, acompanyat per Charles Mingus (baix) i Max Roach (bateria), reelabora alguns vells clàssics ("Warm Valley" associada a Jhonny Hodges a la memòria dels "jazzers", "Solitude", "Caravan") i porta sang nova amb magistrals composicions escrites especialment per a aquest àlbum: el blues anomenat "Money Jungle", ple de "groove" (què aproximadament vol dir un fort ritme insistent), és d'una modernitat sorprenent; la balada "African Fleurette" misteriosa i inquietant amb el treball del contrabaix com una estora a sota de tot, sobre la qual caminen els companys; "Very Special" per al qual sembla inventat la paraula swing, o el clàssic "Wig Wise."

Al costat d'aquestes novetats, i en contra d'allò que havia dit inicialment Ellington de no volia treballar composicions seues, varen treballar-se peces ja conegudes d'ell que gaudeixen d'una segona joventut. La introspectiva "Solitude" ressona amb la dolçor de sempre, mentre que la famosa "Caravana" completament revisada sona més compacta que l'inoblidable original, amb harmonies més complexes, recolzades per l'"espenta" dels dos músics de xoc que li acompanyen, l'innovador Max Roach a la bateria i l'impredictible i personal Charles Mingus al contrabaix.

L'àlbum permet revaluar l'aportació del Duke als seus "successors" -Mingus era un declarat deixeble i admirador seu-i la contribució de Duke Ellington a la història del jazz a una edat en la qual poca gent es capaç de donar sorpreses. És una de les seves obres essencials i peça indispensable de qualsevol discoteca de jazz per elemental i reduïda que siga.

La gravació es va fer el 17 de setembre de 1962 i la versió que escoltem al programa és la reedició que conté les peces de la reedició en CD del 2002, ometent les tomes repetides. Cal explicar-ho, perquè aquest disc ha tingut -fins ara- quatre reedicions!!, on cada cop s'anava afegint alguna peça a l'anterior. N'hi haurà encara alguna "perla" per descobrir d'aquella sessió del 1962?

dijous, 3 de desembre de 2015

Claude Bolling : Sonates per a dos pianos amb Emmanuel Ax

Programa 316

No és la primera vegada que portem al nostre programa al pianista i compositor francés Claude Bolling.

Nen prodigi que als 14 anys ja dirigia el seu propi grup de jazz, va tindre ocasió de treballar amb els més grans i mantingué una bona amistat ni més ni menys que amb Duke Ellington, del qual va gravar -l'únic que ho ha fet, a part del propi Ellington i amb el vist-i-plau del seu fill- la seua primera suite, Black, Brown and Beige.

Als programes que teniu enllaçats al començament podeu trobar algunes de les suites composades pel Bolling, escrites i pensades per a ésser interpretades junt amb solistes clàssics de nomenada, en una fórmula que ha repetit vàries vegades sempre amb bona acollida per part de públic i crítica. En aquesta ocasió anem a escoltar la que va escriure per i interpretar amb el consagrat pianista polonés, nacionalitzat nord-americà Emmanuel Ax. Es tracta de dues Suites per a dos pianos i acompanyament jazzístic proporcionat pels acompanyants del trio de Bolling l'any 1989.

Com de costum la música és enormement agradable d'escoltar i amb una sorprenent capacitat per fer endinsar-se al seu món jazzístic a l'Emmanuel Ax, el qual val a dir que no s'ha amagat mai per fer "experiments", acompanyant per exemple durant un temps al violoncel·lista Yo-Yo Ma.

Poc més que afegir. Seieu tranquil·lament i escolteu estes dues suites per a dos pianos què són un exemple perfecte de la música que ens agrada posar. Música que tracta d'unir els dos mons musical (jazz i clàssica) que alguns puristes volen separar de forma radical. Recordeu  la famosa frase d'Ellington: "No hi ha més que dues classes de música, la bona i l'altra"

dijous, 26 de novembre de 2015

Nicanor Zabaleta: la renovació en l'arpa

Programa 315

De vegades un instrument perd popularitat o, fins i tot, desapareix, tant perquè un altre nou reemplaça la seua sonoritat o perquè les modes també hi són al món dels instruments.

En el cas de hui anem a parlar d'un intèrpret que li va donar nova vida, nou alé, al seu instrument, l'arpa, posant-lo de bell nou en primer pla de l'actualitat musical. Aquest home va ser Nicanor Zabaleta, una persona que, esmentant a Bécquer, va treure l'arpa del racó on les modes l'havien posat, després d'haver tingut èpoques d'esplendor.

Fins i tot, i com va fer Narciso Yepes amb la guitarra, afegint-li quatre cordes més, el nostre personatge li va afegir un altre pedal a l'arpa de concert. Encara que els seus gustos anaven més bé per la música barroca per una part -Bach i Haendel, sobretot- i la música de caire nacionalista espanyol que aleshores estava de moda (Turina, Falla, López-Chávarri,...)  la qual adaptava al seu instrument, la seua popularitat va fer que molts compositors contemporanis escriviren partitures per a ell i el seu instrument, renovant el repertori.

Nascut a Donosti el 7 de gener de 1907 i mort a Puerto Rico el 31 de març de 1993, va tindre el típic inici en que son pare, músic, li regalà un dia de menudet, un arpa d'un antiquari i Nicanor s'enamorà d'ella, estudiant primer a Madrid i després a París el 1925, on el conreu de l'instrument es mantenia prou vigent en la moda i els conservatoris. Allí va fer el seu primer concert l'any 1926 sent el començament d'una prolífica carrera que el va dur arreu del món fent concerts primerament a les dues Amèriques, del nord i del sud i després per tot el món, fins que la malaltia li va guanyar la partida fent el seu darrer concert mesos abans de la seua mort.

Malgrat que els seus gustos anaven per on hem dit, la seua inquietud musical el portà a arribar a fer, patrocinant-lo, un concurs de composicions per arpa i música electrònica, que guanyà el compositor israelià Josef Tal.

Encara que la seua petjada sembla que no ha ha estat seguida per estes terres amb la fortuna que ell va tindre, el seu testimoni, preservat en un bon grapat de gravacions, pot ser gaudit en l'actualitat


dijous, 19 de novembre de 2015

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - i 3

Programa 314

Poc queda per dir de la Terri Lyne Carrington, tan sols cal ara escoltar la seua música.

Del programa de hui cal insistir, potser, en el seu caràcter militant, com a afroamericana i com a dona. Amb les peces que aneu a escoltar al començament del programa haureu escoltat les que mancaven per posar del seu disc "Money Jungle. Provocative in blue" homenatge al cinquantenari de la publicació del disc del mestre Ellington junt amb Charles Mingus i Max Roach "Money Jungle" (la jungla dels diners) amb una clara militància crítica contra el poder dels diners i el capitalisme, que la Carrington comparteix, afegint-li la component feminista.

Però aquest és un programa de música i no de debat polític i creiem que el que cal és destacar com és de meravellosa i d'inspirada la tasca de la mestra -malgrat la seua joventut relativa. Crec que ja s'havia esmentat el fet de que està ara de professora a la Berklee School, però no haviem dit que la varen fer Doctora "Honoris Causa" el 2003.

El programa de hui el completem amb una pinzellada a un disc del 2011 "The Mosaic Project", on la seua creativitat la enfoca a destacar les qualitats de les dones, instrumentistes, cantants o les dues coses alhora, que participen al disc, què, per cert, també va ser Grammy al millor disc de Jazz Vocal. Potser els puristes diran, crec que amb raó, que aquest no és un disc de jazz estrictament, i tindran raó. El R&B i altres gèneres, fins el pop, hi tenen cabuda a la major glòria de l'artista que protagonitza la peça, però eixa és la idea del disc què, per altra part, resulta de molt agradable escolta.

Al començament d'aquest any ha tret una "segona part", un disc anomenat "The Mosaic Project: love and soul" en la mateixa línia que l'anterior.

Finalment podreu escoltar una peça en directe del 2013, quan varen fer una llarga gira un trio de dones d'una excepcional qualitat i amb una mescla d'edats; el formaven la Carrington a la bateria, clar, la veterana mestra Geri Allen al piano i la joveníssima i exceŀlent Esperanza Spalding a la veu i, sobretot, clar, el contrabaix.

Que tingau una bona escolta.

dijous, 12 de novembre de 2015

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 2

Programa 313

Terri Lyne Carrington afirma que per qualsevol músic -de fet per qualsevol artista- conèixer l'obra dels qui l'han precedit és important, encara que això no implique, òbviament, la pura i simple imitació.

L'any 1963, Duke Ellington va treure un disc en un format i un estil infreqüent en la seua carrera, el trio clàssic amb piano, contrabaix i bateria. Per a fer-lo es va fer acompanyar per dos clàssics de cadascun dels instruments, Charles Mingus i Max Roach. El disc s'anomenà "Money Jungle", en una clara al·lusió als perills del capitalisme salvatge que, llavors, començava a desplaçar els paràmetres polítics de l'època del "new deal" roosveltià.

Cinquanta anys després, l'any 2013, la Carrington va fer-li un homenatge amb un disc anomenat igual amb un significatiu afegit: "Money Jungle-Provocative in Blue"

Un disc que replega totes les peces del disc ellingtonià amb algun afegit i amb una formació, que si bé té una base igual de trio clàssic, amb la Carrington a la bateria, el pianista Gerald Clayton i el baixista Christian McBride, gaudeix de la coŀlaboració del ja nonagenari trompetista Clark Terry, alumne de l'Ellington en una de les peces més representatives del disc, "Fleurette Africaine" i algunes altres més, inclosos recitats d'alguns textos significatius de Martin Luther King Jr., els Clinton, l'Obama i fins i tot un poema del propi Duke Ellington, on s'al·ludeix  al tema del disc original, el capitalisme salvatge, nova amenaça després de la conquista -almenys legal- del drets civils per part dels afroamericans.

El disc té un absolut  aire de blues i la seua re-interpretació de les peces del disc original és encisadora, respectant les melodies originals  però, com és natural, amb un inconfusible aire 2013. Va aconseguir el Grammy del 2013 al millor disc de Jazz Instrumental. Ací podeu veure una interpretació en directe, amb altres acompanyants, però realment fabulosa.

L'ambient que crea és d'una tal intensitat que he decidit no parlar entre les cançons per no trencar-lo i deixar-vos gaudir-ne d'ell sense la meua interferència. Com que le peça és magistral i amb els 55 minuts del programa no hi ha temps per escoltar-lo sencer, l'acabareu d'escoltar al següent programa i aprofitaré el temps que resta per presentar-vos,  breument, l'altre disc que va tindre un Grammy a la categoria de Jazz Vocal, el també reivindicatiu -en aquest cas de la condició femenina al jazz- "The Mosaic Project".

dijous, 5 de novembre de 2015

Terri Lyne Carrington: el valor de ser dona en el jazz - 1

Programa 312

El món del jazz, com tota la resta de l'estructura social, és fonamentalment masclista. Algunes dones no es resignen a que tot continue igual i fan valdre la seua vàlua per tractar de trencar eixe anomenat "sostre de vidre" que fa que les dones no puguen arribar tan alt com la seua categoria artística demana.

La Terri Lyne Carrington és una d'eixes dones que lluita, amb totes les seues forces, per demostrar no sols la seua categoria professional sinó que tracta d'obrir totes les finestres que pot per ajudar a eixir per elles a altres dones de una alta categoria professional, però que, per les estructures masclistes que dominen el món del "music bussines", no aconseguixen arribar al gran públic.

Òbviament sense una gran categoria professional no es pot aconseguir trencar eixes tanques que s'oposen a l'avanç de les dones.

D'una enorme precocitat i de família de músics, als sis anys ja tenia una gran formació per a la seua edat. Després d'haver passat par alguns instruments, definitivament el seu pas - als 11 anys- per la coneguda Berkelee School, sota el mestratge de Jack de Jonette, el seu domini del instrument i la seua capacitat musical general eren ja elogiades tant pel seu mestre com per molts altres professionals amb els quals va tindre oportunitat de tocar al llarg dels seus anys més joves. Amb els anys, ha tornat a la Berklee, però esta vegada com a professora.

La música que aneu a escoltar al programa de hui pertany als seus dos primers discos. El primer és "Real Life Story", de l'any 1989, nominada per als Grammy en la categoria de primer disc editat en solitari, gravat amb músics com Carlos Santana, Grover Washington Jr., Dianne Reeves, Wayne Shorter, Patrice Rushen, John Scofield, amb els quals havia gravat o treballat ja alguna vegada.

El segón disc del qual aneu a escoltar música és l'anomenat "Jazz is a Spirit", on varen coŀlaborar Herbie Hancock, Gary Thomas i Wallace Roney entre altres. L'èxit de l'àlbum va ser fulminant, amb ra, com podreu escoltar.


dijous, 29 d’octubre de 2015

Chucho Valdés al Village Vanguard

Programa 311

Chucho Valdés, artífex durant molts anys del grup Irakere (veure programes http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/search/label/Irakere), va decidir l'any 1988 que ja havia cobert suficientment eixa etapa i que necessitava obrir nous camins.

Així doncs, formà el seu propi quartet i al programa de hui tindrem l'oportunitat d'escoltar-lo en directe en una actuació al Village Vanguard de N.Y., feta durant els dies 8 i 9 d'abril del 1999, poc després de la seua separació dels Irakere.

No és sant de la devoció de molts crítics de jazz això que s'anomena "latin-jazz". No està aquesta actuació massa llunyana del so dels Irakere, encara que és evident la seua voluntat de tocar d'una forma més "jazzística".

En tot cas és una música agradable, ben feta i amb moments molt inspirats del Chucho al piano, amb estàndards del nivell del "My funny Valentine" interpretat amb una enorme sensibilitat.

dijous, 22 d’octubre de 2015

Marian Rosa Montagut: "La llibertat de l'artista té un preu" - i 3

Programa 310

La conversa amb la Marian Rosa Montagut es podria perllongar de manera indefinida car les seues tasques en el món de la música, com ja varem comentar, no sols es limiten a la interpretació. Fins i tot m'atreviria a dir que  el plaer que ella confessa que experimenta quan interpreta, tant a l'escenari com a la solitud de sa casa, qualsevol música, segurament s'iguala amb el que experimenta quan, regirant en qualsevol biblioteca, església o arxiu, troba un paper que, com ella diu, "està mig trencat pels doblecs, demostració que ha estat molt utilitzat fa anys" o quan, pel contrari, troba una partitura que, feta per encàrrec per a una celebració o acte concret, no ha estat interpretada més que una sola vegada i pensa que cal "treure-la a la llum", que més gent, ara, avui, la puga fruir.

Un món calidoscòpic el de la Marian i els seus "companyes i companys de fatigues" on no s'exclou una futura inclusió en la música contemporània, encara en projecte. La llibertat de creació és per a ella com l'aire; ja ho va comentar en explicar perquè va deixar el piano pel clavicordi i al programa de hui.

La música que escoltarem pertany a un disc anomenat "Bárbaro" amb peces de Francisco Fernández Illana i Francesco Corradini, un italià que va fer fortuna a estes terres hispàniques amb les seues òperes. Un disc alegre, "popular", fàcil d'escoltar, on es contrasten dues formes de fer música en temps de transició d'estils.

En aquests moments "Harmonia del Parnàs" està fent concerts amb algunes músiques d'autors llatinoamericans -entre d'altres- com el que podeu escoltar ací.

Si en voleu escoltar més coses de l'Harmonia de Parnàs,  sols teniu que punxar aquest enllaç del Youtube, encara que jo recomane fer-se amb alguns dels seus disco-llibres, on la música del disc va acompanyada de amplis i documentats textos de la Marian que ajuden molt a la seua comprensió i escolta.

Però açò no acaba ací, car de projectes en té milers. Esperem assabentar-nos en el seu moment. Ja vos ho contarem perquè li pense seguir la pista a esta valenciana de Benifaió per la qual el món de la música no coneix límits.

dijous, 15 d’octubre de 2015

Marian Rosa Montagut: "La música, la filosofia i la matemàtica s'uneixen"-2

Programa 309

Ja havíem comentat l'anterior programa que la curiositat universal de la nostra protagonista, Marian Rosa Montagut, l'havia dut a estudiar Filosofia a més del seus estudis musicals. Hui ens explica el perquè, per a ella la filosofia, la música, totes les arts en general, tenen connexions subtils que fan que com més s'amplie el ventall de coneixements d'una artista, millor per a la seua capacitat creativa.

Les seues explicacions fan que nosaltres ens posem en definitiva a escoltar i no "re-interpretem" les seues paraules car s'explica perfectament.

Les músiques del programa de hui pertanyen a  dos discos, "La tierra llora afligida" amb Joseph Pradas Gallén com a protagonista i el "Salve regina" on es confronten els estils de  Pascual Fuentes amb el de Pere Rabassa, músic que ja havia conreat monogràficament en un disc anterior.   Tres músics què varen tindre una enorme rellevància a València per raons diverses que la pròpia Marian ens explica.

La conversa amb la Marian és va desenvolupant, cada cop més, en un ambient de reflexió sobre temes musicals, on la conversa ens duu a parlar de molts altres temes de caire cultural i històric. Cal escoltar amb atenció les seues paraules. Són paraules d'una música, musicòloga i estudiosa de la cultura que crec són enormement enriquidores.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Marian Rosa Montagut: L"Harmonia del Parnàs"-1

Programa 308

Marian Rosa Montagut, fundadora, directora i "alma mater" del Grup L'Harmonia del Parnàs va a ser la nostra protagonista el pròxims tres programes dels "Camins de la Música".

La raó és que aquest tipus de persones no solen tindre la possibilitat d'expressar-se, amb amplitud i profunditat sobre el seu treball i els seus objectius en un camp com el que ella ha triat, allò que, per entendre'ns, anem a anomenar música "antiga". La música que treballen recull diversos gèneres i autors hispànics dels segles XV al XVIII, amb unes interpretacions que són el resultat d'un estudiat exercici d'equilibri entre la musicologia històrica i la creativitat musical, tractant d'acostar a l'oient del segle XXI músiques, sons, instruments que són ignorats per la majoria dels, fins i tot, afeccionats a allò que s'anomena "música clàssica.

I malgrat el salt en el temps, eixes músiques -ni en l'art ni en la vida res ix del no-res- són a l'arrel de les músiques que s'han anat fent en segles posteriors a les terres ibèriques, arribant la seua influència a l'actualitat. El mateix Joaquin Rodrigo, per exemple, va composar obres on tractava de recrear, amb els ulls de hui, certs ambients musicals "antics".

La seua tasca, meitat investigació musical en Arxius d'esglésies, catedrals i Biblioteques públiques i privades i meitat meticulosa reconstrucció -en la mesura d'allò possible- dels sons de l'època, és una tasca gris, poc coneguda i encara menys reconeguda pel públic fins i tot melòman.

Nosaltres hem tingut l'ocasió de fer una llarga entrevista en profunditat on la Marian ens confessa els desitjos,els problemes i les iŀlusions de la seua tasca. Amb una ampla i profunda formació musical i humanística -a part dels seus estudis musicals és llicenciada en Filosofia i Lletres- les seues reflexions van molt, molt més enllà del món de la musica. La seua tasca d'investigadora amb una llarga sèrie d'obres escrites al respecte, recolza les seues opinions amb una sòlida formació intel·lectual.

Al llarg dels tres programes que anem a dedicar-li, barrejarem la seua veu, majoritàriament, amb la música que, amb grans esforços, han aconseguit plasmar en cinc gravacions fins ara -les dues darreres auto-produïdes al seu segell TEMPUS. En aquest primer programa escoltaren música dels seus dos primers discos: "Arda el Ayre", gravat el 2005 amb música de Josep Escorihuela i "Requiem aeternam", gravat el 2006 amb música de Pere Rabassa.

dijous, 1 d’octubre de 2015

Lou Bennett: Un directe inèdit-2

Programa 307

Lou Bennett no va gravar massa discos sota la seua titularitat (no arriben a la vintena), encara que la seua activitat com a acompanyant d'altres músics o com a músic d'estudi, fins i tot de música pop, va ser incessant.

Però com ara sembla que l'estampació d'un CD és molt barata, malgrat el cànon de la SGAE i altres herbes els discos ixen a preus assequibles i es treuen al mercat meravelles què, per causes que sols els productors de les gravadores sabran, restaven adormides als calaixos d'algun despatx.

Aquest és el cas de la música que aneu a escoltar hui. Es tracta de la gravació d'un directe del dia 18 d'abril de 1961, a Paris (segurament al "Blue Note") recent l'èxit del seu primer disc gravat a França, l'"Amen", i acompanyat pels habituals Kenny Clarke i Jimmy Gourley. El disc ha eixit al carrer el juny d'enguany 2015 i és una autèntica delícia. Ja us dic que no es troba a les tendes habituals i cal recórrer a internet per trobar-lo.

Gaudiu-lo.

dijous, 17 de setembre de 2015

Lou Bennett: un mestre oblidat-1

Programa 306

Hi ha al món de la música, també a la del jazz, grans músics que, per una o altra raó, de vegades anecdòtica, no han assolit el ressò públic que per la seua qualitat mereixen. Aquest és el cas del nostre protagonista de hui, li deien artísticament Lou Bennett.

Jean-Louis Benoît nascut a Filadèlfia el  18 de maig de 1926  i mort a Le Chesnay, França el 10 de febrer de 1997, va aprendre de ben menut a tocar l'orgue a l'esglèsia del seu avi -un clàssic en els músics afroamericans de l'època- i la seua àvia, amb els quals es va criar, junt amb sa mare en abandonar-los molt prompte el pare, nadiu de Martinica, d'on el cognom francés.

Amb una gran facilitat i precocitat va dominar l'instrument i, després d'escoltar al pioner de l'orgue en el jazz, Wild Bill Davis, es va decantar ràpidament per aquest instrument, adquirint un instrument mític, el Hammond B3.

Després de una certa activitat professional, no massa exitosa, una casual trobada amb un periodista francés el va decidir a anar a França, on residiria fins a la seua mort, encara que amb àmplies estades a Barcelona, on va fer amistat amb el Tete Montoliu.


Posseïdor d'una tècnica excel·lent i de certs coneixements d'electrònica, i fart de carregar amb el seu instrument -que feia uns 200 kg.- el va reformar aconseguint una major varietat de sons (piano, metalls,...) fent una mena de predecessor dels sintetitzadors. Per cert, la seua cama esquerra, feia que quasi no necessitara de contrabaixistes. Pareu esment al tema.