dijous, 23 de juny de 2016

a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-2

Programa 343

Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.

Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.

Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.


dijous, 16 de juny de 2016

a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-1

Programa 342

Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.

Charles Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.

El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".

Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època:  hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.

Un gran disc produït ací al costat.

dijous, 9 de juny de 2016

Una petita obra mestra feta per un grup d'amics "de tota la vida": HornFlakes

Programa 341

Quan un grup de músics de jazz es coneixen des de fa un grapat de temps, toquen o han tocat junts sovint o, senzillament s'"entenen" bé, no cal de grans assajos ni de hores i hores per coordinar-se i entendre's. Aquest és el cas del disc que, parcialment, anem a escoltar hui.

Sota la titularitat de la SEDAJAZZ BIG BAND aneu a escoltar un disc anomenat "Horn Flakes". Gravat els nadals de l'any 2011/2012 quan, com ens conta el Latino, aprofitant que en ser festes la gent s'acosta per casa, es varen ajuntar en l'estudi de gravació i en dues estones i mitja, com qui diu, varen treure un disc on la solidesa del so, un so compacte i potent alhora, que amb fragments on els solos deixen palesa la qualitat dels instrumentistes, deixen en la oïda, en acabar la seua escolta, una sensació de plenitud i bona música que ja volgueren moltes orquestres que estan tocant junts molt de temps no aconsegueixen deixar.

Sota la mestria com a compositors de dos dels valencians més universals que tenim, Jesús Santandreu i Perico Sambeat, la participació de una llista del bo i millor del jazz valencià, escampats arreu del món o que treballa per estes terres,i l'impuls de l'inevitable Francisco Blanco "Latino", el cordobés més valencià que conec, es va crear aquest disc, una peça que és una autèntica joieta que recomane que s'escolte amb calma i més d'una vegada, és a dir, compreu-vos-el ;-)

dijous, 2 de juny de 2016

Joan Guinjoan. Les avantguardes desconegudes

Programa 340

La música de concert d'avantguarda va tindre un cert èxit d'audiència i popularitat a l'estat espanyol entre els anys 60 a 80 del passat segle, amb gent com el Quintet KOAN, Bernaola, Tomás Marco, Luís de Pablo i altres més, gràcies sobretot a la seua difusió per la llavors anomenada "Ràdio 2".
Gent d'una generació què, amb enormes dificultats, va anar acostant-se al públic i -menys- als programadors, gent amb criteris conservadors o, directament, voluntàriament ignorants de tot allò que no fóra Beethoven, Tchaikowski o, en el "summum de la modernitat", Mahler o Wagner .

El canvi de rumb dels programadors de flamants auditoris de música de preu espectacular, en molts casos gent posada a dit sense meś mèrit que l'estar al partit que pertocava i -excepcionalment- ser una persona amb un cert gust musical o, fins i tot -cal ser justos- docents de conservatoris, junt amb la pressió de les discogràfiques per "llençar a l'estrellat" a gent jove, no sempre amb una gran qualitat,  però amb voluntat de vendre els seus discos com a "revelacions de la temporada" (i no diré noms...), va fer que persones com el compositor del qual anem a posar hui la seua música, Joan Guinjoan Gispert ,nascut el 28 de novembre de 1931 a Riudoms (Baix Camp), amb 86 fructífers anys, car continua en actiu, fundador, el 1986, i director des de llavors fins la seua dossolució del Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània, Director de la Setmana Internacional de Música Contemporània a Barcelona, i soci d'honor de l'Associació de Música Electroacústica d'Espanya i moltes coses més, és a dir, el "nostre" Boulez, és un perfecte desconegut, fins i tot, per a melòmans habituals de les sales de concert. Com a molt coneixen el nom, però no han (no hem) tingut l'oportunitat d'escoltar la seua música en directe.

La petita pinzellada que aneu a escoltar la programa de hui no li farà, ni molt menys, justícia, però la meua intenció és que, almenys, la seua escolta interesse a l'audiència del programa i cerque a internet -sobretot a youtube- alguna cosa de la música què, des de fa més de seixanta anys, ha fet i fa el mestre Guinjoan.

Respecte de la seua biografia, vos pose uns enllaços perquè observeu la diferència entre la consideració que se li té arreu del món i la "transparència" que la seua persona "gaudeix" a la seua terra i a l'estat espanyol.

Petites biografies: 1, 2
Catàleg incomplet de les seues d'obres (arriba fins el 1999)
Interessant programa del Concert homenatge al seus 93 anys a la Fundación Juan March

dijous, 26 de maig de 2016

Discantus: un viatge des del segle XVI al XX

Programa 339

Quan un músic arrisca, com és el cas de Perico Sambeat, eixe risc se li pot girar de cara o, pel contrari, quedar com un intent fracassat.El valencià de Godella, a estes altures, ja n'ha fet molts assajos i, generalment, li han eixit prou bé. Aquest és el cas.

"Discantus" és el nom del disc gravat en directe entre el Perico i el Cor de Cambra Lluís Vich, amb músiques -majoritàriament- del Misteri d'Elx, d'autoria coneguda, o atribuïda, a Ginés Pérez de la Parra, músic oriolà nascut el 1548 d'obra prolífica per vàries seus eclesials i al qual se li atribueixen moltes contribucions al monument de la música valenciana.

La paraula "Discantus" té significats que varien lleugerament al llarg del temps i de les innovacions de la música. En definitiva es refereixen a variacions melòdiques què, de forma variable segons el moment, porten a improvisacions o variacions sobre la melodia original, enriquint-la i obrint pas a la polifonia que en els segles posteriors va esclatar.

Doncs bé, el Perico Sambeat, l'any 1997, es va atrevir a "discantar" per sobre de la música del segle XVI que interpreta el Cor de Cambra Lluís Vich.

La sensibilitat del Perico es desborda en aquest disc, aconseguint moments de bellesa sublime. Una música per escoltar amb calma i en silenci.

Lamentablement el disc, que vaig aconseguir un poc casualment, està descatalogat i si alguna persona vol escoltar-lo sencer -no han entrat tres o quatre fragments- me'l pot demanar i tractaré de fer-li-lo arribar.

Bona escolta.

dijous, 19 de maig de 2016

Entartete Musik: 2 - Llevant Ensemble i Brossa Quartet de corda

Programa 338

Completem en aquest programa l'escolta del disc que acaba de treure el "Llevant Ensemble" dedicat a l'"Entartete Musik"

Una música que ens recorda com fa tan sols uns vuitanta anys -un sospir històricament parlant- el país més culte i avançat tècnicament de l'època- l'Alemanya, per una sèrie de circumstàncies històriques, entre les quals no es pot deixar de considerar les polítiques emprades envers els alemanys per les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial i la seua intenció d'humiliar-los, va dur al poder, tan sols vint-i-pocs anys després, a un partir criminal i una ideologia demencial que va arrossegar al món a la pitjor guerra que ha vist la història.

A part de completar l'escolta del disc esmentat, anem a posar un fragment d'un altre, d'intenció semblant, que l'any 2008 va treure a la llum el Brossa Quartet de Corda, amb l'ajuda d'un acordionista i un actor, reflex d'un espectacle que varen girar durant un temps.

En aquest cas les músiques no es centren en les d'autores i autors de música de concert, sinó que es centren en cançons de caire més popular amb la intenció de recuperar la memòria d'eixa cultura d'un poble que es va voler exterminar.

Malauradament, la història està ara repetint-se  amb alguns protagonistes canviant els papers. Això ens demostra que no és cosa d'un poble o de l'altre; és l'espècie humana la què és capaç de ser, com va dir el filòsof Thomas Hobbes al seu Leviatan, al segle XVII, Homo homini lupus est. 

Sembla que encara no hem aprés la lliçó. Arribarà eixe dia?

dijous, 5 de maig de 2016

Entartete Musik: 1 - Llevant Ensemble

Programa 337

La terrible petjada del nazisme, tan oblidada per molta gent, però tan a prop històricament, nascuda i desenvolupada en un país que era a l'avantguarda de l'art, de les ciències, de la cultura, va aconseguir capgirar la vida de tot un país i, posteriorment, del món sencer.

Un grup de músics i un actor valencians han fet l'esforç de treure un disc on el record d'aquella terrible època se'ns posa davant dels ulls, perquè cal no oblidar certes coses, per terribles que hagen estat.

Si voleu llegir alguna cosa més sobre l'assumpte vos recomane estes breus pàgines:
- Entartete Musik. La música prohibida por los nazis
- Música degenerada
- Art degenerat


dijous, 28 d’abril de 2016

Celebrem el dia mundial del jazz

Programa 336

En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."

Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.

Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.

Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)
- .............

dijous, 21 d’abril de 2016

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares i 2

Programa 335

Crec que al programa anterior ja vaig expressar amb claredat la meua opinió sobre el disc "L'Emigrant" que l'any 2015 va treure el pianista valencià Albert Sanz, arranjant i dirigint la Big Band de Sedajazz, és dir, el bo i millor -probablement, o... segur- del jazz valencià.

Ja vaig dir que era el disc que més m'havia agradat de la fornada 2015 de la discogràfica que, amb gran esforç, estan posant dempeus la gent de Sedajazz.

Hui, com que el temps d'emissió del programa anterior no donava temps per escoltar-lo sencer, l'acabarem. Però com que ens quedava una meitat de programa de temps, hem aprofitat per posar una petita mostra del disc anterior de l'Albert Sanz, anomenat "O que sera", amb música brasilera i en format de trio clàssic, amb uns acompanyants d'excepció: el bateria Al Foster, acompanyant durant una època de Miles Davis -ni més ni menys- i el contrabaixista pamplonica Javier Colina, un dels músics del jazz peninsular de més projecció internacional. Un disc més que afegir a la seua ja abundant discografia.

A destacar la interpretació -una excepció entre la resta de composicions d'autors brasilers- de l'ellingtoniana Sofisticated Lady, interpretada amb una sobrietat i una elegància que fan posar el pels de punta.

Gràcies, Albert Sanz. Per tot.


dijous, 14 d’abril de 2016

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares - 1

Programa 334

No sempre es pot escoltar tota la música amb el plaer i l'interés que m'ha despertat el disc que sota el títol de "L'Emigrant" varen treure a la llum l'any passat l'Albert Sanz, pianista, arranjador i compositor de la majoria dels temes, menys dos, acompanyat per la Big Band de Sedajazz, vestida amb les seues millors gales per a l'ocasió.

Enorme varietat d'ambients, d'estils,amb la intervenció en solos excel·lents de la "plana major" del cau de Sedajazz amb Toni Belenguer, Voro García, Vicente Macián, "Latino" Blanco, i altres més fins a una secció de vent de 14 persones, on s'inclou el jove valor Víctor Jiménez, que va ser protagonista de l'anterior programa. Tot això adobat amb col·laboracions de luxe com la del cantaor valencià Carles Dénia i la cantant hindú Ganavya Doraiswamy, que ha caigut per ací gràcies a la presència de la Berklee a València, entre altres, han arrodonit un disc què, ho dic clarament, és el que més m'ha agradat de la fornada 2015 del segell de Sedajazz què, amb gran esforç i ganes, va traient el "Latino" i la seua gent, treballant per la difusió del jazz -i altres músiques- per estes terres valencianes.

He esmentat els acompanyants, però no havia dit res encara del titular del disc; un instrumentista que ha tingut l'oportunitat de treballar amb lluminàries del jazz mundial i que ha quallat en un pianista, compositor i arranjador sòlid, inspirat, que té una elegància quan es posa al teclat com no és fàcil trobar. L'Albert Sanz, per edat, ara no és ni jove ni vell, però per qualitat interpretativa m'ha captivat sempre que he  tingut l'oportunitat d'escoltar-lo fent gala d'una gran maduresa artística.

El disc que presentem entre el programa de hui i el següent no ha fet més que confirmar les sensacions que es tenen quan es té l'oportunitat d'escoltar-lo en directe. Tant se'n dóna que siga ell solista com que, de forma acurada i respectuosa, siga l'acompanyant d'algun altre. L'elegància i la solidesa de la seua forma de tocar es fa palesa en tot moment.

Escolteu -i compreu-vos!- el disc. Serà un petit tresor que tindreu a casa.

dijous, 7 d’abril de 2016

Un nou valor que ve espentant: Víctor Jiménez

Programa 333

Fa uns deu anys, el Latino va anar a fer un taller a Picanya on van anar gent jove de la banda del poble. Entre eixa gent hi havia un xicot que tocava el saxo i que, amb sols quinze anys, va quedar enganxat a les sonoritats que li oferia aquell home de monyo rull que, com ell, també tocava un saxo. A partir d'eixe dia Víctor Jiménez es va enrolar en la colla de Sedajazz.

La seua precocitat va fer que, ben prompte, es fixaren en ell gent consagrada com Perico Sambeat, Jesús Santandreu o Ramón Cardo. Ell, mentrestant, anava fent els seus estudis regulars al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i els combinava amb els abundant cursos, seminaris i, quan es presentava, actuacions al "cau" amb tota la gent que es deixava caure per Sedaví.

Ara, amb vint-i-cinc anys, es fa l'ànim i tira endavant el seu primer disc, "Victor Jiménez & friends" on, amb un format clàssic de solista i trio d'acompanyament, un trio de luxe, cal dir-ho, i amb interessants col·laboracions, entre les quals destacaria dues, el mestre Toni Belenguer amb el seu trombó de vares i el jove Carlos Llidó, un altre nom jove que cal retindre al cap, s'embarca en un treball calidoscopic on hi ha una miqueta de tot. Des de moments d'una cataracta de notes bop a un altres moments de tranquil·litat, passant, a les dues darreres peces del disc, per incursions sorprenents al jazz-rock-pop o com es vulga dir, d'una força enorme i a una peça final amb aromes llatins.

Supose que el seu segon disc no tardarà massa en eixir; l'espere amb interés. No sé si la varietat del disc és com una carta de presentació, que està encara en la fase de formar el "seu" estil o si, com el Perico Sambeat fa, pensa passejar-se per tots els estils del jazz sense acoblar-se a un so determinat. En tot cas, una agradable notícia per al jazz valencià l'emergència d'aquest jove instrumentista.

dijous, 31 de març de 2016

Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa, i 2

Programa 332

Si heu llegit algun dels enllaços del programa anterior dedicat a Frank Zappa, de segur que no vos estranyarà gens que, en aquest darrer programa, us comentem i posem música feta amb el Synclavier.

Artefacte de la primera generació dels sintetitzadors, per la no existència dels quals es lamentava i sospirava Varèse, Frank Zappa va tindre la sort de nàixer uns quants anys més tard i va poder treballar amb la llibertat que l'existència d'aquests instruments electrònics li dóna al creador, alliberant-lo dels problemes que a la "nova música" que ell i molts altres imaginaven llavors, li provocava l'existència "sols" dels instruments clàssics de les orquestres convencionals fins aquell moment.

Sons nous, imitació d'instruments existents, manipulació de la música fins uns límits inimaginables uns anys abans, varen donar-li a Zappa l'oportunitat de desplegar tota la seua creativitat. ,

Cal dir que gent com Boulez, al seu IRCAM, experimentaven amb tot allò que es podia trobar, però l'aparició dels sintetitzadors en aquell moment va generalitzar l'ús de la manipulació electrònica de la música fins uns límits insospitats i posant eixes eines a l'abast de tothom i no sols de les poques persones privilegiades que passaven, normalment becades, per l'IRCAM.

Eixa és la música que, fonamentalment, aneu a escoltar hui. Música pensada per a ser interpretada amb eixos nous instruments musicals què, a més, alliberen al músic de les dependències d'altres intèrprets per a fer realitat sonora la seua música, exactament tal i com sona al seu cap.

Hui en dia l'utilització de l'electrònica i la seua estreta aliança amb els ordinadors ha estés a tots els camps de la música (pop, rock, jazz, "culta", etc.) eixa llibertat creativa. Per una vegada, almenys, la tècnica realment ha ajudat la gent creativa. Imagineu què podrien haver fet gent com Mozart o Beethoven si hagueren nascut dos segles després... ;-)

Ací podeu escoltar algunes coses més de Zappa amb el seu Synclavier

dijous, 24 de març de 2016

Del rock a la música culta sense xarxa: Frank Zappa - 1

Programa 331

"Els Camins de la Música", el programa que podeu escoltar a Ràdio Klara o bé descarregar-lo des d'aquesta web-podcast, va nàixer, justament, per poder difondre músiques que rarament o mai es poden trobar a les emissores comercials a l'ús. Tan sols a Ràdio Clàssica es poden sentir, en programes especialitzats, músiques com les què, en el nostre cas barrejades, podeu escoltar ací, almenys en l'àrea d'abast de les ones de l'emissora. Esta llarga i, potser, reiterativa introducció, bé a destacar la música que al programa de hui i al de la pròxima setmana aneu a escoltar.

N'estic ben segur que la majoria de l'audiència -potser no pas la més jove- haurà almenys sentit parlar de Frank Zappa. Personatge polièdric, tant en allò que respecta a la música com a d'altres aspectes de la seua personalitat. Òbviament ací anem a centrar-se en els aspectes musicals.

Autodidacta tant en els aspectes musicals com en la seua formació educativa reglada, a causa de la feina de son pare, Zappa va estar influenciat per dues classes de música, el R&B i el rock què escoltava per la ràdio i, per una especial "xamba", totalment casual, per un músic d'avantguarda dels començaments del segle XX, Edgard Varèse, músic francés alineat amb les trencadores músiques que, al començament del segle XX varen donar lloc a coses com la música concreta, l'electroacústica, la dodecafonia, etc.,  el trencament amb l'academicisme en definitiva (Schönberg, Boulez, etc.).

L'escolta casual un disc d'Edgard Varèse, francés d'origen però afincat pràcticament tota la seua vida als Estats Units, en una tenda de discos als tretze anys, disc que estava arraconat i ple de pols, comprat a preu de saldo per un estranyat venedor, el disc de Varèse va ser per al jovenet Zappa el descobriment d'un món musical que desconeixia.

Guanyant-se la vida com a músic rocker, va aconseguir construir un repertori més que respectable de músiques d'aquelles que, habitualment, s'escolten a les sales de concert. Gent com Kent Nagano al front de "respectables" orquestres, com la Simfònica de Londres o l'Ensemble Intercontemporain del mestre Boulez, varen interpretar obres seues escrites per a ser interpretades per aquests tipus de formacions i no pas per a una banda de rock o R&B. També va tindre encontres amb músics de jazz, com Jean-Luc Ponty.

I si la vida li haguera donat temps -va morir relativament jove, tenia l'encàrec d'una òpera, d'un conegut teatre,  a part de l'òpera rock que va escriure, "The Joe's garage".

Com que la seua vida i miracles pot ser llegida als enllaços que un pose, em callaré ja i deixaré pas a que escolteu la seua música.

dijous, 10 de març de 2016

Edgard Varèse, un visionari que va marcar camins

Programa 330

En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.

El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.

En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .

La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.

Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.

La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...

En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.

Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts  Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.

dijous, 3 de març de 2016

Alexey León: entre Cuba i Rusia

Camins 329

Alexey León és una d'eixes persones que en passar per València o rodalies, inevitablement es troba amb la gent de Sedajazz. Cubà de naixement, de pare cubà i mare russa, la riquesa tímbrica i rítmica d'eixa illa es fa clarament palesa en la seua música. El disc es diu, significativament, "Cuba meets Russia"

En ocasió de haver aconseguit una beca per estudiar a la sucursal de la
Berklee College de València, va contactar amb la gent de Sedaví i, inevitablement, ha acabat gravant el seu primer disc ací, amb la gent de la colla sedavienca.

El disc que ens presenta, acompanyat per una àmplia nòmina de grans noms del jazz de per ací (Voro García, "Latino", Javier Vercher, Toni Belenguer, Aless Cesarini,...) resulta d'agradable escolta.

Enquadrat clarament dintre de la vessant del jazz-llatí, amb una sola pinzellada de música russa arranjada amb els paràmetres de la resta del disc. Les composicions són seues, llevat de tres i resulten com una carta de presentació d'aquest músic què, en directe, tal i com podeu veure ací, demostra una bona capacitat d'improvisació i una molt bona mà per fer arranjaments brillants.

Cap però que posar-li a la seua qualitat interpretativa (saxos alt i soprano i flauta) què funciona a un bon nivell així com els arranjaments on aprofita amb eficàcia la presencia de, per exemple, el Toni Belenguer, que es llueix en un parell de les peces amb solos magistrals.

De tota manera, tal com dic al programa, em dóna la impressió de que el disc està massa concebut com una mena de "trailer" d'una peŀlícula més interessant. Algunes de les peces, clarament, estan tallades per fer entrar una àmplia i variada paleta de peces en un primer disc, fet a mena de presentació.

Espere amb interés un segon disc on, espere, les línies programàtiques siguen més nítides, menys disperses. Un disc més "personal".




dijous, 25 de febrer de 2016

Miquel Asensio i la seua Senda Nova

Camins 328

Un cop més anem a escoltar música produïda per la "factoria" Sedajazz, gravat al segell de Sedaví i que va ser publicat l'any 2015. Parlem del bateria Miquel Asensio i del seu primer disc com a titular "Senda Nova".

Un disc molt sòlid on hi ha inspiració i ganes de tirar endavant un projecte en certa mesura innovador, encara que no se puga dir que és jazz "d'avantguarda". Tenint compte de tots els camins per on caminen les músiques -aixina, en plural- que reivindiquen el segell de ser jazz, resulta  de vegades difícil la denominació.  Recordem, sense anar més lluny, les improvisacions, com l'escoltada el darrer programa, de Keith Jarret. Es pot dir que això és estrictament jazz o "sols" és música, més o menys improvisada? La discussió no té ni tindrà final i ve de lluny. De fet alguns crítics de l'època ja li negaven el segell de jazz al be-bop als anys 50'.

No és aquest el cas. Aquesta Senda Nova té clar el seu DNI jazzístic, encara que reivindica la seua personalitat, cosa molt natural i legítima. És més, com ja dic al programa, és aquest un disc que no sé si a la gent que no siga afeccionada al jazz li agradarà massa. A mi sí m'ha agradat, i molt, i em sembla molt suggerent i per escoltar més d'una vegada amb tranquil·litat.

Cal dir que en aquest disc, com en la majoria dels fets al segell de Sedajazz, les col·laboracions amicals, a part del trio titular format per, evidentment, Miquel Asensio a la bateria i les composicions, del mestre dels saxos i altres fustes Javier Vercher -que signa una de les composicions- i del contrabaix Rubén Carles, coŀlaboren cinc músics més "de la casa": Joan Soler a la guitarra, Santi Navalón als teclats, Ales Cesarini al contrabaix, Carlos Martín a les congues i Gianni Gagliardi a les flautes i saxo tenor, en algunes de les peces, acompanyant amicalment el trio titular; una característica, com hem dit, de la gent de Sedajazz.

Al Youtube podeu escoltar algunes cosetes més del Miquel Asensio

Per escoltar amb calma i atenció.

dijous, 18 de febrer de 2016

Un gran músic alabat i criticat: Keith Jarret

Camins 327

Quan una persona, un artista en aquest cas, és tant discutit de forma abrupta com alabat de forma incondicional, alguna cosa té.

Keith Jarret és un autèntic fenomen musical quasi tant com sociològic. Les seues llargues, de vegades llarguíiiisimes improvisacions, necessiten d'una concentració de l'oient quasi mística. I no sempre es pot aconseguir eixa mena de "nirvana" sense un esforç dedicat i submís per part de l'audiència.

De tota manera, la seua trajectòria professional al llarg dels ja setanta anys de vida -va néixer a una localitat de Pennsilvània, el 8 de maig de 1945- ha recorregut molts camins i varis instruments a part del piano, al qual ha acabat dedicant-se de forma exclusiva i, en molts casos, en solitari, encara que el format clàssic de trio també ha estat utilitzat en una llarga època.

La seua sòlida formació musical li ha permés també abordar repertori clàssic, amb discos dedicats a peces tan emblemàtiques com "El clave ben temperat" de Bach i obres de Shostakhovich, Haendel o Mozart, entre altres.

Siga com siga, ens agrade més o menys - i això pot variar molt en funció del nostre estat d'ànim en escoltar i del seu en interpretar- la seua és una figura indefugible en el panorama musical, no sols del jazz en sentit estricte, de la segona meitat del segle XX i començament del XXI, encara que la seua malaltia - síndrome de fatiga crònica- el tinga prou retirat.

Un imprescindible a escoltar amb atenció i en un ambient tranquil per captar els matisos que, agrade més o menys, no es pot ignorar.

dijous, 11 de febrer de 2016

La frustració (?) d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn - 2

Programa 326

Realment quan una persona està decidida a seguir el seu camí, pot trobar entrebancs, pedres i murs que superar però, si hi ha voluntat i capacitat, el més probable és que eixa persona acabe eixint-se amb la seua.

Eixe va ser el cas de la Fanny Mendelssohn. Malgrat els problemes que tant els seus pares com, de forma més suau, el seu propi germà, Félix Mendelssohn, li posaven per a que seguira una carrera musical professional musical.

Malgrat el reconeixement de molta gent del seu voltant -inclòs el seu germà, que li consultava sobre les seues propis obres- que alabaven de forma clara la seua qualitat com a compositora i com a intèrpret de piano, així com a directora d'un cor què, de forma un poc "amateur" funcionava sota les seues ordres amb excel·lents resultats, no va poder deslliurar-se de les convencions de l'època i, al contrari d'algunes pioneres, com Clara Wieck Schumann, no va arribar a actuar de forma pública.

Amb aquest ambient, la desmoralització li arribava i deixava d'escriure llargues temporades. Com ella deia, "per a què escriure unes obres que ningú va a escoltar". Però finalment, animada tant pel seu germà com pel seu marit, Paul Hensel, un pintor que, afortunadament per a ella, no combregava amb els prejudicis de l'època i li animava a continuar composant, la Fanny Mendelssohn va escriure obres d'una certa llargària, encara que sense arribar a obres "majors" com simfonies o òperes.

La primera obra que aneu a escoltar és considerada per la crítica com la seua millor obra, es tracta d'una obra en format de trio -piano, violí i cello- habitual a l'època, el Trio per a Piano en Re menor, Op. 11. La segona és el Quartet in Mib per a dos violins, viola i cello. Dues mostres impecables de les formes romàntiques què, malgrat que varen ser publicades després de la seua mort i que no s'interpreten amb cap freqüència a les sales de concert, mostren clarament la seua capacitat compositiva i la seua sensibilitat.

dijous, 4 de febrer de 2016

La frustració d'una (probable) gran compositora: Fanny Mendelssohn

Camins 325

La història de les dones compositores mai ha estat, fins ben entrat el segle XX -i potser encara- un camí de roses. Amb l'excepció notòria de la Clara Wiech-Schumann què va tindre encara temps per assolir una reeixida carrera com a intèrpret pianística, malgrat no haver trobat l'oportunitat de fer obres de llarga durada per manca de temps "lliure" per poder dedicar-se'n, car calia donar de menjar la seua abundant prole, vídua del Schumann des de ben jove i carregada amb vuit fills que mantindre.

No va ser el cas de la nostra protagonista de hui, car la Fanny Mendelssohn podria haver tingut les coses més de cara, vivint durant la mateixa època que la Clara Schumann, encara que amb una vida més curta de sols 41 anys. La família de la Fanny Mendelssohn era rica i culta. Filla d'un banquer jueu, culte i preocupat per la formació humanística i musical dels seus fills, Fanny i Fèlix (hi havia dos germans més, que no varen destacar gaire en la música), la condició femenina de la germana major, Fanny, la va marcar de manera definitiva, car la seua formació musical i humanística calia que fora -segons el pare- sols un adorn per a la futura esposa.

El problema és que el seu germà menut, Fèlix, malgrat reconèixer-li la vàlua, compartia -potser pressionat per les convencions de l'època- els prejudicis socials. Li demanava consell, l'animava a compondre, fins i tot l'"ajudava" a publicar obres encara que amagada sota el nom de Fèlix , de vegades, cosa que va confessar el mateix Fèlix. Però l'única actuació publica que va fer la Fanny va ser...a una gala benèfica.

Malgrat tot, els afanys culturals, tant del seu pare com, més endavant, d'ella mateix, van fer que a unes jornades setmanals que es ceŀlebraven primer als salons de casa del pare i després a sa casa, va tindre la possibilitat tant d'interpretar com de, fins i tot, dirigir una coral creada per ella, gràcies també a que l'home amb el qual es va casar -un pintor conegut a l'època- va ser "comprensiu" amb les afeccions de la dona i l'animava a compondre i, fins i tot a publicar les seues composicions.

En fi, la història de sempre amb les dones que podrien haver reeixit i no ho varen fer per la seua condició femenina.

Però el seus períodes productius alternaven amb períodes de "sequera", tant per l'impossibilitat d'actuar públicament com per la frustració que això li produïa. Això va fer que les seues composicions es limitaren majoritàriament a peces curtes, amb molts pocs projectes majors (cantates -algunes- o òperes -cap).

Malgrat tot, la història de la música ha tingut que acabar reconeixent, encara que tard, la seua vàlua. I això malgrat, també, que molts "diccionaris" de música culta la ignoren olímpicament (en tinc a casa un, molt "prestigiós") en dos volums, on ni apareix...).

dijous, 28 de gener de 2016

Dos valencians homenatgen un innovador: Reality Shaw de Voro García i Toni Belenguer

Programa 324

El panorama valencià del jazz està, afortunadament i des de ja fa un temps, d'enhorabona. El nombre i la qualitat d'intèrprets d'aquesta música, filla de negres però que ha aconseguit ser patrimoni universal, ja fa anys que es conrea per estes terres amb qualitat i professionalitat. Una professionalitat que fa que siga ja normal l'aparició d'intèrprets valencians a les programacions d'arreu del món. Probablement amb més freqüència, estima i facilitat que a la seua terra...

Al programa de hui podreu escoltar dos autèntics mestres valencians, el trompetista Voro García i el trombonista Toni Belenguer, dues de les personalitats més consolidades del panorama jazzístic nascut al País Valencià, professors ambdós al Conservatori Superior de Música de València i, és clar,  pertanyents a l'equip que es mou al voltant de Sedajazz, què és qui ha editat el disc al seu segell què, a poc a poc, va fent créixer el nombre de discs editats per a gaudi de la gent afeccionada com un servidor.

El Reality Shaw, títol publicitàriament encertat, per cert, en fa un homenatge a un dels innovadors del so de la trompeta en l'època post-bop, Woody Shaw, mort prematurament el 1989 amb tan sols 45 anys. Espere que li puga'm dedicar un programa, malgrat el poc temps que resulta un hora setmanal per abastar una temàtica tan extensa i ambiciosa com ens hem plantejat al Camins de la Música, perquè la seua trajectòria al llarg dels pocs anys que va viure s'ho mereixen. Però tornem a la parella d'intèrprets principals d'un disc en el qual s'envolten d'una sèrie d'acompanyants del primer nivell que, al meu parer, han entés perfectament el projecte.

És un disc per a gent acostumada a escoltar i degustar el jazz amb tots els seus matisos que, malgrat això, per la tria del repertori tot ell de l'autoria del mateix Woody Shaw, resulta perfectament escoltable per qualsevol persona a la què, simplement, li agrade la bona música.

Dels nostres músics sols podem desitjar que, a part de les habituals i freqüents col·laboracions a les gravacions d'altres companyes i companys es facen l'ànim de treure mes gravacions pròpies, furtant-li temps a les seues classes al Conservatori. Del primer disc del Toni Belenguer ja se'n varem fer ressó al seu moment. El del Voro García se'ns va "escapar"...