dissabte, 20 desembre de 2014

Jimm Hall, el mestre tranquil - i 3

Programa 277

Al programa de hui anem a escoltar al mestre Jim Hall, en la que sembla va ser la darrera actuació pública de la que existeix testimoni. Es va produir al Festival de Jazz de Montreux, el 5 d'agost de 2013, tan sols quatre mesos abans de deixar-nos per sempre més.

Una actuació característica de l'estil que al llarg de tota la seua vida el va acompanyar: suavitat, elegància, lirisme, dicció nítida i bona inspiració en les improvisacions.

A la web de la cadena pública nord-americana NPR, podeu escoltar vàries actuacions gravades del mestre desaparegut.

Que tingueu una bona escolta.

dissabte, 6 desembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - 2

Programa 276

Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3. 

Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.

Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.

En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.

dissabte, 29 novembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - 1

Programa 275

James Stanley Hall (4 de desembre 1930 – 10 de desembre 2013) nasqué a Buffalo, New York, en una família molt musical -mare pianista, avi violinista, oncle guitarrista. De ben jove es va traslladar a Cleveland i allí va estudiar -als 25 anys- al conservatori, piano, contrabaix, teoria musical i composició. És dir, estem davant d'un músic amb una sòlida formació teòrica.

Malgrat els seus estudis, el primer contacte, que li va marcar el camí, va ser el regal nadalenc d'una guitarra per part de sa mare als deu anys. No la va estudiar al conservatori perquè, llavors, no hi havia estudis reglats de guitarra en aquell centre.

Músic discret, des del punt de vista de la personalitat, no ho és des del punt de vista de la seua influència professional. Junt amb Wes Montgomery és probablement el guitarrista que més ha influït en la generació de músics de jazz apareguts després de l'aparició del rock and roll: John McLaughlin,  Pat Metheny, Bill Frisell, etc.

Però les principals característiques de la seua música, igual que les de la seua personalitat, van ser la discreció, plasmada en un so dolç, suau, discret i la seua gosadia en l'experimentació, com a intèrpret i com a compositor. El seu so, sempre pròxim al silenci, al volum mínim de l'amplificador de la seua Gibson i sense escarafalls espectaculars de virtuosisme tècnic. Sols música, molt bona música.

dissabte, 15 novembre de 2014

Un poc més de música de lliure distribució.

Programa 274

Algun cop he esmentat ja l'existència de webs on certa gent del món de la música, publica les seues obres i/o interpretacions lliures dels famosos DRM (Digital Right Management - Gestió de drets digitals).

En aquest cas la cosa li ha tocat a la web més ben surtida (www.jamendo.com) i a fragments de música culta. Hi haurà, com de costum a totes les temporades de "Els camins de la música" (menys l'anterior...), algun altre programa dedicat a jazz o músiques vàries.

Per a fruir-la sense por a les SGAEs que al món són.

dissabte, 8 novembre de 2014

Un home digne i un gran artista. Jordi Savall li tira a la cara del Wert el seu "premi"

Programa 273

Encara hi ha gent amb dignitat en aquesta pell de brau. Un d'ells és el gran artista, músic reconegut com a mestre a tot el món -què, per mantindre la seua independència artística ha creat el seu propi segell discogràfic- Jordi Savall, ha renunciat a un premi del ministeri del senyor (?) Wert, que  diuen que ho és d'Educació, Cultura (si?) i Esports. Anem a callar i a deixar que parle el propi Jordi Savall.

Per animar el programa hem posat algunes peces del seu disc premiat als Grammy del 2010 sobre la família Borja, homenatjada pel Savall en un espectacular disc-llibre amb tres CD i un DVD Esta és la carta que va enviar el dia 30 d'octubre renunciant al premi.

«Sr. José Ignacio Wert
Ministre d'Educació, Cultura i Esports
Govern d'Espanya

Distingit Sr. Wert,
Distingits senyors del jurat del Premio Nacional de Música 2014,

Rebre la notícia d'aquest important premi m'ha generat dos sentiments profundament contradictoris i del tot incompatibles: primer, una gran alegria per un reconeixement tardà a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent de la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència i, segon, una immensa tristesa perquè sento que no puc acceptar-lo sense trair els meus principis i conviccions més íntimes.

Lamento haver de comunicar-vos, doncs, que no puc acceptar aquesta distinció perquè la lliura la principal institució de l'estat espanyol responsable, segons el meu parer, del dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i promoció de l'art i dels seus creadors. Una distinció que prové d'un Ministeri d'Educació, Cultura i Esports responsable també de mantenir en l'oblit una part essencial de la nostra cultura, el patrimoni musical hispànic mil·lenari, com també de menystenir la immensa majoria de músics que amb grans sacrificis dediquen la vida a mantenir-lo viu.


És cert que en algunes comptades ocasions he pogut beneficiar-me, en el decurs de més de quaranta anys d'activitat, d'alguna col·laboració institucional: la celebració del V Centenari del Descobriment d'Amèrica, les petites ajudes a rondes internacionals i, recentment, les invitacions del Centro Nacional de Difusión Musical a presentar els nostres projectes a Madrid. Però igual que la immensa majoria de músics i conjunts del país, he tirat endavant sols amb el meu esforç personal, sense comptar mai amb cap ajuda institucional estable a la producció i materialització de tots els meus projectes musicals. Massa temps en què les instàncies del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports que vós dirigiu continuen sense donar l'impuls necessari a totes les disciplines de la vida cultural de l'estat espanyol que lluiten actualment per sobreviure sense una empara institucional ni una llei de mecenatge que els ajudaria, sens dubte, a finançar-se i consolidar-se.

Vivim una greu crisi política, econòmica i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols es troben en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no tenen ni tindran cap possibilitat d'aconseguir cap feina que els asseguri una vida mínimament digna. La cultura, l'art i especialment la música són la base de l'educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l'art és útil a la societat i contribueix a l'educació dels joves, i a elevar i enfortir la dimensió humana i l'espiritual de l'ésser humà. Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d'aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música, perquè la música viva sols existeix quan un cantant la canta o un músic la toca; els músics són els veritables museus vivents de l'art musical. És gràcies a aquests que podem escoltar les 'Cantigas de Santa María' d'Alfons X el Savi, els 'Villancicos' i 'Motetes' dels segles d'or, els 'Tonos Humanos y Divinos' del Barroc… Per això és indispensable donar als músics un mínim de suport institucional estable, perquè sense aquests el nostre patrimoni musical continuaria dormint el trist son de l'oblit i la ignorància.

La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país.

Per tot plegat, i amb profunda tristesa, us reitero la renúncia al Premio Nacional de Música 2014 i espero que aquest sacrifici s'entengui com un acte revulsiu en defensa de la dignitat dels artistes i pugui, potser, servir de reflexió per a imaginar i construir un futur més esperançador per al nostre jovent.

Crec, com deia Dostoievski, que la bellesa salvarà el món, però per això cal poder viure amb dignitat i tenir accés a l'educació i la cultura.

Cordialment us saluda,

Jordi Savall

Fundació Centre Internacional de Música Antiga
Camí de la Font, 2 · 08193 Bellaterra»


Per animar el programa hem posat algunes peces del seu disc premiat als Grammy del 2010 sobre la família Borja, homenatjada pel Savall en un espectacular disc-llibre amb tres CD i un DVD

dissabte, 1 novembre de 2014

Andrea Motis: La promesa es fa realitat - i 2

Programa 272

I com vaig prometre ací està la part del fabulós concert al mític Jamboree que no va tindre espai a l'anterior programa.

El completem amb algunes de les peces del seu segon disc "Feeling good", on la Motis la fa acompanyar el Chamorro per part dels membres de la Sant Andreu Jazz Band, els seus joveníssims/es companys/es de fatigues. Noms a retindre, per cert, car alguns d'eixos noms ja en tenen disc propi. Ja en parlarem...

Quina alegria escoltar gent tan jove fent-ho tan bé!

dissabte, 25 octubre de 2014

Andrea Motis: La promesa es fa realitat

Programa 271

En l'anterior programa fèiem la presentació d'una xicona de catorze anys i mig que es mostrava com un esclat dintre del panorama català del jazz, de la mà del seu "pigmalió" Joan Chamorro, artífex d'eixe petit miracle -petit en el sentit físic de la paraula, però gran en els resultats- què és la Sant Andreu Jazz Band.

Eixida d'una escola municipal -sí, sí, municipal...senyor quina enveja!- de l'Ajuntament de Barcelona, aquest projecte ja ha quallat en una sèrie de descobriments de músics -xiquetes i xiquets de menys de catorze anys o una miqueta més- què, com l'Andrea Motis, comencen a brillar amb llum pròpia com a excel.lents intèrprets. Però un altre dia tornarem a parlar de la Sant Andreu Jazz Band.

Hui toca parlar, un altre cop, de l'Andrea Motis, la més coneguda fins ara dels seus fruits  (encara que no l'única; ja en parlarem), actualment actuant ja amb nom propi o formant part de l'anomenat "Motis-Chamorro Grup", en una mostra més de generositat per part del Chamorro, sense que la seua joventut -ara ja amb déneu anys- siga cap problema. Ben al contrari, l'experiència dels quatre o cinc anys passats ja dalt de l'escenari, ben acompanyada i amb ella xuclant de tots com una esponja, li han vingut d'allò més bé, com es demostra en la música que hui escoltarem, treta de l'actuació en directe al Jamboree, eixa benemèrita institució que tots els dies de l'any, fa música de jazz en directe, el 2013, amb l'acompanyament habitual del quintet Chamorro-Motis o Motis-Chamorro, que tant se val i la presència de luxe del veterà saxofonista Scott Hamilton.

Veu madura, presència a l'escenari potent però duta amb discreció i modèstia, evident millora a la trompeta i enorme sensibilitat al saxo, evidencien una progressió per part de l'Andrea, conscient per part de la jove figura de que la música Jazz és, abans que res, fruit del coŀlectiu.

Sobren els elogis. Tan sols escolteu-la...i apunteu el seu nom en la llista de les vostres favorites.

dissabte, 11 octubre de 2014

Andrea Motis: Una promesa-1

Programa 270

En la present temporada, barrejades amb algun tema que tinga una certa actualitat o interès, hem pensat dedicar la major part dels programes possibles, en funció del material al nostre abast, a les músiques produïdes "al terreny", com a bons consumidors sostenibles (¡). És dir, anem a tractar de posar música de persones que treballen i viuen als nostres territoris.

El primer programa -i alguns més- amb esta intenció va a estar dedicat a una figura emergent del jazz català, una persona que compta ara amb dinou anys i que canta de forma excel.lent, toca la trompeta i el saxo alt i, de vegades, fins i tot es fa els arranjament de les peces interpretades. Parlem de l'Andrea Motis.

Nascuda el maig de 1995, ja va treure el seu primer disc sota el mestratge de Joan Chamorro  i criada, musicalment, en el caliu d'una institució enormement interessant, l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu, un barri de Barcelona. Un lloc on s'estan fent bé les coses.

Sota l'acurada direcció del Chamorro, la Motis ha anat creixent des dels 10 anys, en què es varen trobar a l'Escola, a una enorme velocitat, fent palesa una enorme intuïció musical i un potencial enorme dintre de la música del jazz.

Al present programa escoltaren peces de les aparegudes al seu primer disc conjunt, anomenat "Joan Chamorro presenta Andrea Motis". La música, a la web del Bandcamp, pot ser escoltada gratuïtament des de la web. El disc, aparegut al 2010, va ser gravat amb una Andrea Motis de, tan sols, quatorze anys i va ser una bomba dins del panorama jazzístic català, replegant un enorme grapat de bones crítiques. En general hi soc d'acord.

Reconec que son un més dels qui estan captivats per la qualitat, encant i bon fer de la Motis. Pense que vosaltres també ho estareu quan l'escolteu. I és el primer disc; dos més han seguit fins ara. Espere amb enorme interès el quart.

dissabte, 4 octubre de 2014

Charlie Haden s'acomiada

Programa 269

L'any 2007 li varen fer un documental a Haden. Per a posar-li música varen cridar a un vell amic i company en els finas dels 70, Keith Jarrett, amb el qual va col.laborar Haden en el American Quartet.

L'experiència els va agradar tant com el retrobament i Jarret va invitar al vell amic a sa casa on, al seu estudi casolà, varen gravar a duo un bon grapat de temes clàssics, passats tant per la seua personalitat innovadora com pel tamís d'una sensibilitat i respecte a la melodia que els feu retornar a temps anteriors a les seues incursions al free jazz.

El resultat va ser un disc inicial, publicat el 2010 i anomenat "Jasmine". Una autèntica preciositat on, com el mateix Haden va dir, un escoltava l'altre i l'altre l'escoltava a l'un i la conversa era fluida i entenedora.

Ja el 2007, Jarret patia d'un fort atac de la malaltia anomenada "síndrome de fatiga crònica". L'any passat, 2013, les seqüeles de la poliomielitis patida quan Charlie Haden tenia 15 anys varen manifestar-se de forma aguda i, en un exercici de malenconia, potser, i donat que el seu estat de salut no els permetia actuacions ni gravacions a cap dels dos, varen girar els ulls a aquelles velles gravacions del 2007 i feren una nova tria, amb un marcat caràcter d'acomiadament, indicat ja en el propi titol del disc: "Last dance".

Un títol premonitori per un disc que té alguns títols evocadors com:

  • "Everything Happens to Me"
  • "Where Can I Go Without You"
  • "Every Time We Say Goodbye"
  • La darrera peça porta per títol, simplement, "Goodbye" .

    Charlie Haden va morir l'11 de juliol de 2014 i el 13, i em pense que no va ser pas casualitat, va eixir al mercat el "Last dance".

    La música d'aquest disc pòstum, una continuació del "Jasmine", és la que aneu a escoltar al programa de hui.

    Sit tibi terra levis

    dissabte, 27 setembre de 2014

    Charlie Haden: La música d'un lluitador per la llibertat

    Programa 268

    La música de Charlie Haden va tindre, com un diamant tallat, múltiples facetes sempre esplèndides, però el seu compromís amb la llibertat i amb totes les lluites per aconseguir-la, tant al seu país com al món, va ser també una constant en la seua vida.

    De fet, el primer disc que va treure sota la seua titularitat era el d'un nombrós grup de músics, alguns d'ells d'enorme relleu ja aleshores, què, agrupats sota el nom de Liberation Music Orchestra, varen interpretar en clau de jazz temes de la Guerra Civil espanyola, encara que respectant molt l'original.

    Al 1969, el fet de assabentar-se de l'existència del Batallón Lincoln, integrat en la XV Brigada de l'exèrcit republicà (la dels combatents voluntaris internacionals), el va fer reflexionar sobre la relació d'eixa lluita i la Guerra del Viet-nam.

    La música d'aquest disc és, fonamentalment, la que aneu a escoltar al programa de hui.

    dissabte, 20 setembre de 2014

    Charlie Haden feia 50 anys... 27 anys enrrere

    Programa 267

    El dia 11 de juliol de 2014 ens sorprenia la desagradable notícia de la mort d'uns dels constructors del jazz més modern. Charlie Haden, com a conseqüència de complicacions de la poliomelitis, que el va colpejar als 15 anys i que va canviar la seua carrera de cantant per la de contrabaixista en atrofiar-se les seues cordes vocals.

    No sabem què hauria estat d'un Haden cantant, però el que podem dir és que el seu pas com a contrabaixista pel món del jazz ha deixat una fonda petjada. Des dels llunyans dies de la seua col.laboració al disc de Coleman "The shape of jazz to come" l'any 1959", que va projectar-lo de manera definitiva al primer pla de l'escena internacional. El disc va ser comentat ja al programa 89 d'Els Camins de la Música.

    En cumplir els 50 anys, la seua dona va organitzar una actuació amb companys habituals i alguns invitats. La gravació d'esta actuació és la que escoltareu al programa de hui.

    Haden ja va aparèixer esmentat al nostre Programa 160 com acompanyant de Lee Konitz.

    Òbviament continuarem algun programa més glosant la seua figura. Ara toca escoltar-lo.

    dissabte, 13 setembre de 2014

    Ignasi Terraza a Bangkok

    Programa 266

    Les circumstàncies es repeteixen. Entre els dos o tres millors pianistes de jazz que hi ha pel terreny (si no el millor en aquests moments) està un que és cec. L'ombra de Tete Montoliu és allargada...

    Ignasi Terraza nasqué a Barcelona el 1962, quedà cec a l’edat de 9 anys, i al poc temps descobreix el piano...i començà tot.

    Com ja sabeu, m'agrada la veritat de la música què és el directe, més que la gravació en estudi. És per això que per presentar al nostre programa per primera vegada a aquest pianista català anem a posar-vos una gravació en directe feta a...Bangkok. No serà la darrera vegada que escoltem a l'Ignasi, la seua qualitat s'ho mereix.

    Encara que l'estil que sembla li agrada més és el "stride", la seua ductilitat li fa estar còmode en tots els estils de jazz i, per això, és habitual acompanyant de cantants. Més endavant, en un pròxim programa, l'escoltarem en eixa faceta, però hui l'escoltarem en format de trio, acompanyat per Pierre Boussaguet al baix i per Esteve Pi a la bateria.

    És una pena que la gran quantitat de bons músics que tenim ací siguen uns il.lustres desconeguts per la majoria del públic. Nosaltres tractem de remeiar-ho en la mida de les nostres possibilitats.

    dissabte, 6 setembre de 2014

    L'estrena internacional de Michel Camilo

    Programa 265

    Un bon dia, al festival de jazz de Montreal, Tito Puente, a la cimera de la seua fama l'any 1983, trobà que el pianista li havia fallat. L'actuació era l'endemà i calia trobar un substitut.

    D'entre els qui va probar es trobava un jove pianista, de 29 anys, que comptava amb una sòlida formació musical i pianística; el seu nom Michel Camilo.

    Li va fer una prova i el va convèncer i a l'endemà actuava com a pianista a la Tito Puente All Stars al Festival de Montreal.

    L'èxit va ser fulminant car, malgrat la seua tasca d'acompanyament, el Tito li va deixar lluir-se. L'experiència no es va repetir. Paquito d'Rivera, que estava entre el públic, el va contractar imediatament per al seu grup. I començava una carrera fulgurant, on la capacitat musical de Camilo com a pianista, compositor, arranjador i musicòleg anava a explotar en pocs anys...

    dissabte, 19 juliol de 2014

    Un ser imprescindible a la música del segle XX: Nadia Boulanger

    Programa 264

    No podiem acabar la present temporada del nostre programa, que hem volgut que fora monogràficament dedicada a musica feta per dones, sense la presència d'una de les persones què, sense tindre molta música composada per excés d'esperit autocrític, més ha influència ha tingut a la música del segle XX en tots els gèneres imaginables.

    Nadia Boulanger ha estat la persona amb la qual han volgut estudiar per millorar-se artísticament una enorme quantitat de músics/ques, des de Michel Legrand a Philip Glass o la nostra anterior protagonista, Rhoda Scott.

    Un dels seus alumnes, Ned Rorem, compositor nordamericà, va dir d'ella que era "la millor pedagoga musical que mai hi ha hagut".

    Va ser compositora, pianista, organista, directora d'orquestra i, sobretot, professora de música. Us recomanem que li pegueu una ullada, en l'enllaç de la seua biografia, a la gernació de músics de tota classe i estil amb els què va treballar. 

    Leonard Bernstein, un dels seus alumnes més coneguts, li professava una admiració sense límits i va publicar una emotiva transcripció de la seua visita al seu llit de mort.

    Eixa admiració era el producte de la forma en què la professora els tractava: no els deia "com calia que feren les coses", tan sols els estimulava a que tragueren de dintre seu les pròpies capacitats, referències culturals, inspiracions, de manera que la seua musica tinguera "autenticitat".

    El seu esperit crític va fer que reconeguera en la seua germana Lilí Boulanger, l'autèntica compositora de la família i que, arran de la seua prematura mort als 24 anys, decidira que, segons les seues paraules "les seues composicions eren absolutament prescindibles i, per tant, no calia fer-ne res". Tan sols resten un petit grapat de les seues obres.

    No hi cap, en un breu espai com aquest, tota la magnitud de la seua obra pedagògica. Espigoleu per internet; hi ha una gran quantitat de referències a la seua activitat. Per exemple, va ser la primera dona què va dirigir grans orquestres de nomenada com la de la BBC, entre moltes altres.

    A internet podeu trobar un documental biogràfic en francés, sotstitolat en anglés, que retrata molt bé el personatge. Un personatge IMPRESCINDIBLE per entendre molta de la música del segle XX.

    dissabte, 12 juliol de 2014

    Rhoda Scott: l'altra veu del HammondB - 2

    Programa 263

    Feta al club Saint Germain de Paris, on resideix des de l'any 1968, esta gravació en directe és destacada per la crítica com una de les més inspirades i "jazzístiques" dintre de la seua abundant producció. En ella també juga, com ho fa moltes vegades, amb mescles heterodoxes de músiques "clàssiques" interpretades en clau jazzística.

    Coneguda com a Lady Barefoot, és a dir, la dama dels peus descalços, per ser eixa la forma en què interpreta l'orgue des dels temps de la seua infantesa, quan es llevà les sabates, que lo molestaven, en l'orgue de l'església de son pare, la Rhoda Scott no és, segurament, tan coneguda com es mereix pel seu allunyament del mercat USA, en viure a França des del 68' com hem dit, encara que, òbviament, fa gires pel seu país.

    Una música sense massa complicacions tècniques ni estilístiques la seua, què s'escolta amb molt de gust com podreu comprovar en sentir el programa.

    Per cert, el cas de la Rhoda Scott és un més d'aquells què varen anar a Paris per estudiar amb l'omnipresent Nadia Boulanger, a la qual anem a dedicar el pròxim programa.

    dissabte, 5 juliol de 2014

    Rhoda Scott: l'altra veu del HammondB - 1

    Programa 262


    Una dada freqüent en els músics afroamericans és l'origen de la seua vocació. Rhoda Scott és filla d'un predicador i va ser a l'església de son pare on va tindre el primer contacte amb l'instrument "més bonic del món", segons les seues paraules: l'orgue.

    Rhoda va estudiar piano clàssic, però la seua vocació per l'orgue va prevaldre per sobre de l'altre teclat.

    El seu estil és prou eclèctic, interpretant tant peces clàssiques del jazz com del soul o, simplement, versionant cançons d'actualitat donant-li el swing que la seua raça i la seua educació musical l'inspiren.

    La seua trobada temprana amb el famós Orgue Hammond B va ser un amor no abandonat al llarg de la seua vida professional, sent la intèrpret més coneguda amb eixe instrument després -òbviament- del mestre Jimmy Smith; és l'"altra" veu famosa del mític instrument.

    dissabte, 28 juny de 2014

    El pes de la família: Clara Wieck-Schumann

    Programa 261

    La història  de Clara Josephine Wieck de Schumann és la història, repetida, d'una excel.lent compositora que es va tindre que dedicar, de forma intensiva, a la interpretació per guanyar el sustent de la seua família, en concret dels vuit fills haguts del seu matrimoni amb Robert Schumann, en morir aquest de forma temprana. Això va impedir-li dedicar-se més intensament a la composició.

    Les seues composicions, inscrites en l'escola del romanticisme, tenen un enorme lirisme i, òbviamentn, donada la seua carrera de virtuosa del piano, una notòria dificultat tècnica en alguns casos, encara que el lirisme predomina sobre la tècnica. La seua autoritat en eixe terreny va ser reconeguda el 1878 en ser nomenada professora de piano (principalment de tècnica interpretativa) al Conservatori Superior de Música de Frankfurt, on va impartir classes fins al 1892.

    Com a anècdota cal destacar que,  com a conseqüència de la insistència de son pare quan era menuda, en començar la seua infantil carrera com a intèrpret, va ser la primera persona -home o dona- que inicià la interpretació de memòria de les obres en concert, sense partitura davant, costum ara habitual en els concerts de solistes.

    És coneguda la seua sòlida i llarga amistat amb Brahms, més jove que ella, del qual va ser amiga, mentora i mestra. Eixa relació, en la qual el jove compositor estigué enamorat d'ella sense rebre, sembla, reciprocitat per part d'ella, és una de les històries més comentades de l'anecdotari de la música culta.

    dissabte, 21 juny de 2014

    Thelonius Monk en directe a Paris

    Programa 260

    Thelonius sempre serà Thelonius. Més jove o més vell, en estudi o en directe, com en aquest cas; amb els seus acompanyants habituals o amb uns de circumstàncies, com en aquest cas; estan de moda sense estar-ho, com en aquest cas; més jove o més vell, com en aquest cas...

    La personalitat, la qualitat i la inspiració no l'abandonen mai.

    Tret d'una actuació a Paris en una gira europea l'any 1969 i després de recuperar-se de problemes de salut.

    Per gaudir d'una bona estona de jazz del bo.

    Per cert, a oblidar la mini-pàgina a la wikipèdia en català. Segons ella, la morfina i els opiacis "varen contribuir a la seua genialitat" Puaffff!!!. Potser Bach es "col.locava" amb el fum de l'encens i les espelmes...i cal agrair a això les Variacions Goldberg, per exemple...

    dissabte, 14 juny de 2014

    Unes germanes molt especials: les germanes Labèque, i 2

    Programa 259

    Com ja varem comentar, el ventall de peces interpretades per les germanes Labèque abasta, com a mínim des del segle XVII fins... despús demà.


    La seua cerca incansable de noves partitures a interpretar ha fet reviscolar un grapat de partitures de compositors coneguts, però que no són habitualment interpretades per ser per a eixa modalitat, un tant minoritària, que són el piano a quatre mans o les partitures per a dos pianos.

    El programa de hui és una mostra d'estils tan variats que van, des de J.S.Bach als minimalistes, passant pels orígens del jazz. Algú dóna més!?

    Una peça de Bach amb Il Giardino Armónico, una altra d'un primerenc Philip Glass, uns fragments dels Amén de Messiaen -la gravació de la qual té l'origen en l'anècdota que esmentem al programa- i una impagable versió del Maple Leaf Rag, de Scott Joplin, formen el programa supervariat que hui ens ofereixen les germanes Katia i Marielle Lebèque



    dissabte, 7 juny de 2014

    Unes germanes molt especials: les germanes Labèque-1

    Programa 258

    Com en tantes ocasions i en tots els àmbits on les persones que destaquen han estat "espentades" pels seus progenitors, les nostres personatges de hui, les germanes Katia i Marielle Labèque varen ser educades per la seua mare, la pianista i pedagoga musical italiana Ada Cechi, per a la música.

    Nascudes a Baiona, al pais basc francés, varen ser educades musicalment des de la seua més tendra infantesa. Passaren pel Conservatori de Paris...i allí començà tot, amb una gravació dels Amen de Messiaen, quan contaven tan sols 17 i 19 anys. L'anècdota del tema la contarem al següent programa.

    Inicialment es varen especialitzar en la música culta contemporània, interpretant i gravant obres de John Cage, David Chalmin, William Duckworth, Arvo Pärt, Michael Nyman, Terry Riley, Steve Reich, Pierre Boulez, etc.

    Però les seues inquietuds musicals abasten, pràcticament, la història sencera de la música i la majoria de géneres, incloent-hi el flamenc o la música basca. Al programa de hui posarem una sèrie d'obres de Gershwin, sobretot la "Rhapsody in Blue" que va suposar el primer èxit mundial d'una parella de germanes que mai s'han separat ni artística ni personalment: viuen i treballen juntes, fins i tot amb les seues parelles, aspecte en el qual també han tingut parelles variades. Katia va estar casada amb John McLaughlin i ara amb el cantant de Red Velvet, mentre que Marielle està casada amb un conegut director d'orquestra rus, Semyon Bychkov