dissabte, 21 març de 2015

Cifu, descansa en jazz

Programa 287

L'enorme figura què per la difusió del jazz a l'estat espanyol ha estat - com resulta de dur parlar d'ell en passat! - la figura de Juan Claudio Cifuentes, feia inevitable que li férem un homenatge

I hem pensat que quina manera millor de fer-ho que escoltar-lo a ell. Així doncs el programa de hui, de manera excepcional, el va a fer el mateix "Cifu". Anem a escoltar el darrer programa gravat pel mestre, sense cap més comentari;  ja se n'han fet, pense, tots els possibles.

Així doncs, hui poca cosa més que dir. En aquests enllaços pense que hi ha dos interessants materials al voltant de la figura del mestre desaparegut: una entrevista molt fresca i un enllaç a la pàgina dels seus programes, per si de cas alguna persona, dels nostres oients habituals, no l'escoltava amb  assiduïtat, pecat del qual, ja vos dic, haureu de confessar-vos per ser pecat quasi mortal, si és que us agrada el jazz i voleu aprendre les mil i una curiositats i detalls tècnics que el "Cifu" ens ensenyava.

Gràcies per tot, Cifu, i que, allà on estigues, les ànimes que hi siguen puguen gaudir de la teua saviesa musical com ho hem fet ací, a la terra.

Sic tibi terra levis

dissabte, 14 març de 2015

Ovidi Montllor, vint anys de vacances


Programa 286

Mai, probablement, per a la gent valenciana, una efemèride haja tingut tant de sentit per celebrar-se. El vintè aniversari de la desaparició de l'alcoià Ovidi Montllor és un bon moment per girar el cap, mirar enrere i valorar l'enorme grandària de la seua petjada en la vida artística i cívica de totes les terres de parla catalana, encara que, per a ell, la seua pàtria, la seua autèntica i petita pàtria, tenia tan sols un nom, Alcoi.
Ara que, amb motiu d'aquest vintè aniversari de la seua "anada a fer vacances", s'ha alliberat una gran quantitat de testimonis, filmacions d'actuacions i documentals sobre la seua vida, no ens queda més remei que recomanar-vos que, a part de la tria d'enllaços que us pose ací avall, cerqueu per la xarxa i copseu, amb l'inevitable fredor i sensació d'allunyament que dóna el fet d'una filmació, l'enorme calidesa humana i la inabastable altura artística com a cantant, recitador-recuperador de poesia i actor de l'Ovidi.
Encara se'm fa un nus a la gola quan recorde el moment en què una amiga em va dir. "Enric, l'Ovidi se'ns va". Encara es reprodueix la mescla de ràbia, tristesa i decepció profunda que em va envair en aquell moment. L'inevitable d'una pèrdua que jo -i molta gent de la meua generació- sentien com un mena d'orfandat. Hi havia, i encara hi ha, tota una sèrie de cantants, poetes, actors, etc., què fan un paper important, però el forat que omplia l'Ovidi ni hi havia, ni hi haurà cap altre persona que el puga omplir.
Ovidi, company, amic -si em puc permetre aquesta confiança-, quan penses tornar de les teues vacances?
Enllaços d'interés:
Ovidi per Ovidi (Material i documental de la TV3)
Ovidi Montllor.com (Recull de documentació vària)
Ovidi al You Tube 

P.S.: Soc conscient que aquest és un programa
«off» dintre de la temàtica habitual del programa, però,
perdoneu-me, necessitava fer el meu petit homenatge a aquest
«homenot» que diria el Pla. No podia deixar-ho córrer.
 

dissabte, 7 març de 2015

El risc com a condició de l'artista de raça: Hillary Hahn, Hauschka i Silfra

Programa 285

La música que aneu a escoltar al programa de hui és, al meu parer, d'una excepcional bellesa...i el resultat d'una operació de risc que una jove, però consagradíssima violinista nord-americana, Hilary Hahn, va mamprendre en ajuntar-se amb el pianista Volker Bertelmann "Hauschka", un deixeble de John Cage, que fa amb el piano mil i una "virgueries" a més d'utilitzar el teclat "com déu mana".

La conjunció d'aquests dos músics en un lloc i un moment determinat, espentats per la necessitat de fer alguna cosa junts en trobar-se en una bona "sintonia", va donar com a resultat el disc SILFRA. Un disc de música en part escrita i en part improvisada, o, millor dit, "sentida".

Com comente al programa, on pràcticament no parle per deixar tot l'espai a la música, el resultat és d'una bellesa encisadora, provocant un ambient què envolta l'oient provocant-li mil sensacions, quasi com una droga.

Afortunadament he trobat una excel·lent crònica-crítica del disc en la web de RTVE, on s'expliquen totes les circumstàncies i s'esmenten els títols de les peces i el seu significat. Paga la pena que el llegiu, però, sobretot, escolteu la seua música amb atenció, en un ambient tranquil i a un volum suficient tant per poder oir els sons febles com per deixar-se endur per les fases amb un volum més alt i els seus matisos o, si en teniu, amb uns auriculars d'una qualitat "decent" per no perdre's cap dels sons que s'emeten.

En aquest disc la Hahn demostra que no es conforma amb interpretar de forma meravellosa el repertori convencional (ha rebut ja dos Grammy, als 35 anys), sinó que pren riscs i s'endinsa per dreceres inexplorades per fer troballes que l'enriquisquen...i ens enriquisquen a nosaltres.

Qui diu que la música improvisada és hui patrimoni exclusiu del jazz? O, és també jazz aquest disc? Segurament és sols música, molt bona música. Gaudiu-la!

dissabte, 28 febrer de 2015

Una ocasió única: Quincy Jones i Nat "King" Cole junts

Programa 284

En aquest cas hi ha molt poc que afegir als comentaris fets al programa.
Tant Quincy Jones com Nat "King" Cole com, evidentment, Norman Granz, tenen una història prou coneguda per als afeccionats al jazz com per a afegir molt més.

Segurament la figura del productor Norman Granz siga menys coneguda en general, però el seu paper en la història del jazz com a empressari i productor -sobretot productor- al llarg de més de tres décades, ha deixat una petjada inesborrable d'infinites gravacions que, gràcies a ell, podem gaudir ara. Com per exemple la que s'escoltarà al programa de hui, què, com comentem, va ser la primera i unica gravació comuna existent -que es sàpiga- d'ambdós. Gravat el 1960 i publicat el 2012 és una gravació feta en directe per la Ràdio Pública Suissa què ha tingut molt bones crítiques.

Respecte dels intèrprets, coneguts de sobra, ací us deixe alguns enllaços per si voleu saber una miqueta més de la seua vida i miracles.

Quincy Jones: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quincy_Jones
Nat "King" Cole: http://es.wikipedia.org/wiki/Nat_King_Cole

Quincy Jones també és un rellevant productor musical tant en el camp del jazz com de la música popular més comercial i, a més, notori compositor i arranjador.
Respecte de Nat "King" Cole, la seua prematura mort ens ha deixat el dubte de si, finalment, el gran pianista què era  s'imposaria finalment al "crooner" que venia els discos a grapats, o no.

dissabte, 21 febrer de 2015

Philips Glass i les formes clàssiques: els quartets de corda

Programa 283

Philip Glass és un músic controvertit, com quasi totes les persones que, en qualsevol camp de l'activitat humana, se n'escapen dels camins coneguts i trien anar per sendes estretes...o per obrir-ne una de nova. El camp de la música no és pas una excepció; no ho ha estat mai. Les novetats quasi sempre han estat mal acollides inicialment. Stravinsky, per exemple, es va escoltar una sonora xiulada i un bon escàndol en estrenar, qui ho diria ara, "La consagració de la primavera".

El nostre protagonista de hui, sense ser un trencador total, sí que va caminar sempre per camins estrets, sobretot al seu començament als anys 70 del segle XX, quan tenia que treballar arreglant electrodomèstics per poder menjar.

Quaranta anys després les orquestres de prestigi i els programmadors se'l "rifen" per encomanar-li encàrrecs d'obres a estrenar.

No tothom ha acceptat de tota manera, encara hui, el seu estil personal, però, si escolteu amb atenció les dues obres completes que anem a posar al programa de hui, amb més de vint anys de diferència en la seua concepció, trobareu que ha estat fidel a si mateix i que ha aconseguit obres d'una bellesa indubtable...almenys al meu parer. Per això vos les propose per a escoltar-les amb atenció.

Són obres de llarga tradició al món de la música occidental, els quartets de corda. Seran el nº 1 i el nº 5, amb un tast del nº 2 per completar el programa.

Pareu atenció i fruïu de la seua bellesa i el seu so "entremaliat" que ens penetra com un mantra.

Els intèrprest seran els britànics Smith Quartet i el famós -amb mereixement- Kronos Quartet. Tota una garantia.

dissabte, 7 febrer de 2015

La màgia de Joan Chamorro. La màgia de la veu - 2

Programa 282

En aquesta segona part de la presentació del disc "La màgia de la veu", on actuen les quatre primeres donetes, cantants i instrumentistes, que han tret un disc sota el padrinatge del Joan Chamorro, escoltarem les peces que no varen entrar a l'anterior programa i, per finalitzar, ho confese, agafat el so del "You Tube", presente dues futures estels del firmament del jazz català que qualsevol dia d'estos ens sorprendran traguent un disc, perquè s'ho mereixen.

I no afegiré res més perquè ja vaig dir tot el que pensava d'aquest disc i del projecte que hi ha darrere a l'anterior programa. Tan sols un consell, escolteu amb atenció i fruïu d'aquestes gravacions, fetes per gent de menys de vint anys que són no pas una promesa, sinò una realitat al panorama del jazz hispànic. Ara sols cal esperar les properes gravacions.

Ah! i n'oblideu que cadascuna d'elles Magalí Datzira, Rita Payés, Eva Fernández i, sobretot l'Andrea Motis, ja tenen discos al carrer on podreu copsar la seua qualitat i la bona escola que tenen al darrere.

dijous, 29 gener de 2015

La màgia de Joan Chamorro. La màgia de la veu-1

Programa 281

No és la primera vegada que parlem del Joan Chamorro i del seu projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Anem a fer-ho un cop més.

En aquest cas la raó és l'aparició al mercat, a les darreries del 2014, d'un disc anomenat "La màgia de la veu", on es recullen interpretacions de les quatre alumnes de la SAJB que, fins ara, han tret un disc al carrer sota el padrinatge del Chamorro.

En els comentaris del llibret del disc, en Chamorro argumenta la importància que per a ell té el que el seu alumnat cante, car la veu és "un meravellós instrument com una part important del músic, més enllà què a posteriori pugui utilitzar-ho professionalment o no. M'interessa la connexió de l'oida interna amb l'instrument, i aquesta connexió es fa palesa amb el cant..."

El que podrien anomenar "mètode Chamorro", evidentment funciona, i ho fa amb eixa connexió entre el cant i l'aprenentatge d'un instrument perquè la "nostra capacitat d'improvisació i de creació no només ve donada pel nostre coneixement de l'harmonia i el nostre domini de l'instrument, sinó també per la nostra capacitat d'imaginar (cantar interior o exteriorment) melodies", en paraules del mateix Chamorro.

El disc, una autèntica delícia per a l'oïda de qualsevol persona, li agrade o no el jazz, recull, com hem dit, intervencions de les quatre alumnes seues que han gravat ja algun disc sota el padrinatge de "Joan Chamoro presenta..." i són: Magalí Datzira, 17 anys, contrabaixista, Rita Payés, 16 anys, trombonista, Andrea Motis, 19 anys, trompeta i saxo, i Eva Fernández, 20 anys, saxo i, evidentment, les quatre canten peces en les quals cadascuna fa un homenatge a alguna de les dives indiscutibles del jazz vocal femení. Al programa de hui, primer dels dos que en farem, les homenatjades són Ella Fitgerald, Sara Vaughan i Billie Holliday.

El pròxim programa acabarem d'escoltar completament aquest deliciós disc. Relaxeu-vos i gaudiu tranquiŀlament de com, amb bona feina i amor per la música, es pot fer meravelles amb personetes des d'una edat en la qual, segons els cànons habituals, sols es poden esperar intents voluntariosos.

dissabte, 17 gener de 2015

Chick Corea. El mestre en la intimitat


Programa 280

Al començament del concert fet a Quebec a principis del 2014, Chick Corea diu que no té cap programa massa preparat i que va a tocar com si estiguera a la saleta de sa casa; una forma de dir que allò que anava a tocar era coses que, simplement, li agradaven.

El títol de "Portraits" fa referència, segons diu ell, a què les obres interpretades són la representació que per ell tenen els autors o les pròpies peces. És un àlbum doble on al primer CD hi ha cançons d'aquells artistes amics i admirats, de l'àmbit del jazz. A destacar la peça dedicada a Paco de Lucía, que admirava moltíssim i del qual era molt bon amic. És la peça més llarga del disc.

Al segon CD, que no escoltarem hui, es lliura a improvisar, més o menys, sobre peces de Scriabin i Bartók, músics que admira, i a interpretar una part de les peces contingudes en un dels seus discos de piano sol, "Children's songs", fet sota la influència del propi Bartók.
Malgrat les seues lleus desviacions del jazz, acostan-se al rock i al funkie -injustament criticades fortament per alguns crítics- la seua mestria dintre del món del piano de jazz contemporani...i de sempre és ja innegable i el seu nom lluirà permanentment com una de les estreles de la història del jazz al costat de gent com Bill Evans, Bud Powell o Thelonius Monk, per dir alguns noms.

dissabte, 3 gener de 2015

Morricone desconegut

Programa 279

Com equivalents al que en altra època eren els compositors de sarsueles, òperes, minués o valsos es podrien descriure als compositors de música per a peŀlícules. La servidumbre dels seus treballs, al servei de les imatges, pot fer pensar a certa gent que els seus esforços es dirigeixen tan sols a eixe camp. Res més lluny de la realitat.

Molts dels compositors de bandes sonores tenen una "altra vida" artística, amb treballs als quals l'oripell glamurós del cinema oculta de la general contemplació. Un d'eixos compositors, i molt destacat per cert, és Ennio Morricone.

Al programa de huí anem a posar alguns exemples de la música que, en les poques estones que li deu donar la seua prolífica producció -més de 300 bandes sonores en una cinquantena d'anys-, ha produït.

L'estil de les peces potser sorprendrà alguns per la seua forma avanguardista. Entroncat amb gent com Weber, Nono o Boulez (veure els videos d'esta web), en les décades dels 1964 al 1980 va formar part d'un grup de compositors -"Il gruppo"- que s'anomenava Gruppo di Improvvisazione Nuova Consonanza, què es dedicava a lliurar-se a tota mena d'experiments amb noves formes que abastaven des de la música concreta al free-jazz. Un cop dissolt el grup per la mort del seu promotor, els components varen tirar cadascú pel seu cami però, com Ennio Morricone, no deixaren  els seus experiments.

Afortunadament els artistes no solen ser persones d'una peça,  els seus interessos solen ser plurals i les seues inquietuds no es limiten a seguir les petjades, ja gastades, que altres varen marcar als camins de l'art.

 

dissabte, 27 desembre de 2014

Stanley Kubrik, un director de cinema musicalment interessant

Programa 278

Feia temps que tenia ganes de donar-li una mostra d'amistat i de respecte, com de germà major, al company Juan, veterà absolut de Ràdio Klara en programes musicals en funcionament ininterromput, amb les seues bandes sonores de peŀlícules.

Fa poc vaig escoltar un dels seus programes, exceŀlent com sempre, dedicat a les músiques clàssiques en les bandes sonores. Això em va donar la idea de fer-ne el programa de hui: un programa dedicat al paper de músiques de les anomenades "clàssiques" o "cultes" en la cinematografia d'un dels directors que més ha utilitzat estes músiques en peŀlícules on la banda sonora té un paper protagonista en l'ambientació del film, on és un "personatge" més, podríem dir: Stanley Kubrik.

Així doncs, el present programa dels "Camins" va a tindre músiques que pertanyen a les bandes sonores de "The clockwork orange", "2001", "Barry Lyndon" i "Eyes wide shut", on es manifesta el profund coneixement musical de Kubrik. Bandes sonores magistrals que rememorem hui.


dissabte, 20 desembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - i 3

Programa 277

Al programa de hui anem a escoltar al mestre Jim Hall, en la que sembla va ser la darrera actuació pública de la que existeix testimoni. Es va produir al Festival de Jazz de Montreux, el 5 d'agost de 2013, tan sols quatre mesos abans de deixar-nos per sempre més.

Una actuació característica de l'estil que al llarg de tota la seua vida el va acompanyar: suavitat, elegància, lirisme, dicció nítida i bona inspiració en les improvisacions.

A la web de la cadena pública nord-americana NPR, podeu escoltar vàries actuacions gravades del mestre desaparegut.

Que tingueu una bona escolta.

dissabte, 6 desembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - 2

Programa 276

Jim Hall, és el mestre que ha tingut, probablement, més influència en l'evolució de l'instrument en el jazz dels darrers 30 anys -"Quan toques amb un músic com Jim, el que menys importa és la diferència d'edat", va dir Pat Metheny- va començar tocant en una banda prou heterodoxa en allò que respecta als instruments, la de Chico Hamilton. Però, segurament, l'obertura mental a tota classe de músiques es va donar quan va estar amb Jimmy Giuffre 3. 

Al llarg de la seua carrera, llarga carrera professional que va començar amb 13 anys tan sols, ha tocat amb tot tipus de gent. A part de la seua formació habitual de trio (contrabaix, bateria i ell mateix), va fer nombroses actuacions i gravacions en el format de duo, sobretot amb contrabaixistes ( des de Ron Carter a Dave Holland ), instrument que havia estudiat de jove i al qual considerava una prolongació de la guitarra.

Curiosament, però, ell sempre es va declarar més alumne dels grans saxofonistes com Sonny Rollins, Paul Desmond, etc., que dels guitarristes que li havien precedit, encara que reconeixia el mestratge de gent com Charlie Christian o Kenny Burrell. Sempre els saxofonisets que més l'inreressaven varen ser aquells amb un llenguatge més "líric", amb una música més tranquiŀla, en la seua línia d'una expresivitat subtil, gens abassegadora, encara que va tocar amb, pràcticament, tot el món, des de cantants (Ella Fitzgerald), pianistes (Michel Petrucciani), trombonistes (Bob Brookmeyer) i un interminable etcétera, entre el què no faltava la gent més arriscada estilísticament.

En la seua darrera època, va destacar també el seu treball com a compositor d'obres de tipus simfònic i coral.

dissabte, 29 novembre de 2014

Jim Hall, el mestre tranquil - 1

Programa 275

James Stanley Hall (4 de desembre 1930 – 10 de desembre 2013) nasqué a Buffalo, New York, en una família molt musical -mare pianista, avi violinista, oncle guitarrista. De ben jove es va traslladar a Cleveland i allí va estudiar -als 25 anys- al conservatori, piano, contrabaix, teoria musical i composició. És dir, estem davant d'un músic amb una sòlida formació teòrica.

Malgrat els seus estudis, el primer contacte, que li va marcar el camí, va ser el regal nadalenc d'una guitarra per part de sa mare als deu anys. No la va estudiar al conservatori perquè, llavors, no hi havia estudis reglats de guitarra en aquell centre.

Músic discret, des del punt de vista de la personalitat, no ho és des del punt de vista de la seua influència professional. Junt amb Wes Montgomery és probablement el guitarrista que més ha influït en la generació de músics de jazz apareguts després de l'aparició del rock and roll: John McLaughlin,  Pat Metheny, Bill Frisell, etc.

Però les principals característiques de la seua música, igual que les de la seua personalitat, van ser la discreció, plasmada en un so dolç, suau, discret i la seua gosadia en l'experimentació, com a intèrpret i com a compositor. El seu so, sempre pròxim al silenci, al volum mínim de l'amplificador de la seua Gibson i sense escarafalls espectaculars de virtuosisme tècnic. Sols música, molt bona música.

dissabte, 15 novembre de 2014

Un poc més de música de lliure distribució.

Programa 274

Algun cop he esmentat ja l'existència de webs on certa gent del món de la música, publica les seues obres i/o interpretacions lliures dels famosos DRM (Digital Right Management - Gestió de drets digitals).

En aquest cas la cosa li ha tocat a la web més ben surtida (www.jamendo.com) i a fragments de música culta. Hi haurà, com de costum a totes les temporades de "Els camins de la música" (menys l'anterior...), algun altre programa dedicat a jazz o músiques vàries.

Per a fruir-la sense por a les SGAEs que al món són.

dissabte, 8 novembre de 2014

Un home digne i un gran artista. Jordi Savall li tira a la cara del Wert el seu "premi"

Programa 273

Encara hi ha gent amb dignitat en aquesta pell de brau. Un d'ells és el gran artista, músic reconegut com a mestre a tot el món -què, per mantindre la seua independència artística ha creat el seu propi segell discogràfic- Jordi Savall, ha renunciat a un premi del ministeri del senyor (?) Wert, que  diuen que ho és d'Educació, Cultura (si?) i Esports. Anem a callar i a deixar que parle el propi Jordi Savall.

Per animar el programa hem posat algunes peces del seu disc premiat als Grammy del 2010 sobre la família Borja, homenatjada pel Savall en un espectacular disc-llibre amb tres CD i un DVD Esta és la carta que va enviar el dia 30 d'octubre renunciant al premi.

«Sr. José Ignacio Wert
Ministre d'Educació, Cultura i Esports
Govern d'Espanya

Distingit Sr. Wert,
Distingits senyors del jurat del Premio Nacional de Música 2014,

Rebre la notícia d'aquest important premi m'ha generat dos sentiments profundament contradictoris i del tot incompatibles: primer, una gran alegria per un reconeixement tardà a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent de la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència i, segon, una immensa tristesa perquè sento que no puc acceptar-lo sense trair els meus principis i conviccions més íntimes.

Lamento haver de comunicar-vos, doncs, que no puc acceptar aquesta distinció perquè la lliura la principal institució de l'estat espanyol responsable, segons el meu parer, del dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i promoció de l'art i dels seus creadors. Una distinció que prové d'un Ministeri d'Educació, Cultura i Esports responsable també de mantenir en l'oblit una part essencial de la nostra cultura, el patrimoni musical hispànic mil·lenari, com també de menystenir la immensa majoria de músics que amb grans sacrificis dediquen la vida a mantenir-lo viu.


És cert que en algunes comptades ocasions he pogut beneficiar-me, en el decurs de més de quaranta anys d'activitat, d'alguna col·laboració institucional: la celebració del V Centenari del Descobriment d'Amèrica, les petites ajudes a rondes internacionals i, recentment, les invitacions del Centro Nacional de Difusión Musical a presentar els nostres projectes a Madrid. Però igual que la immensa majoria de músics i conjunts del país, he tirat endavant sols amb el meu esforç personal, sense comptar mai amb cap ajuda institucional estable a la producció i materialització de tots els meus projectes musicals. Massa temps en què les instàncies del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports que vós dirigiu continuen sense donar l'impuls necessari a totes les disciplines de la vida cultural de l'estat espanyol que lluiten actualment per sobreviure sense una empara institucional ni una llei de mecenatge que els ajudaria, sens dubte, a finançar-se i consolidar-se.

Vivim una greu crisi política, econòmica i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols es troben en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no tenen ni tindran cap possibilitat d'aconseguir cap feina que els asseguri una vida mínimament digna. La cultura, l'art i especialment la música són la base de l'educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l'art és útil a la societat i contribueix a l'educació dels joves, i a elevar i enfortir la dimensió humana i l'espiritual de l'ésser humà. Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d'aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música, perquè la música viva sols existeix quan un cantant la canta o un músic la toca; els músics són els veritables museus vivents de l'art musical. És gràcies a aquests que podem escoltar les 'Cantigas de Santa María' d'Alfons X el Savi, els 'Villancicos' i 'Motetes' dels segles d'or, els 'Tonos Humanos y Divinos' del Barroc… Per això és indispensable donar als músics un mínim de suport institucional estable, perquè sense aquests el nostre patrimoni musical continuaria dormint el trist son de l'oblit i la ignorància.

La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país.

Per tot plegat, i amb profunda tristesa, us reitero la renúncia al Premio Nacional de Música 2014 i espero que aquest sacrifici s'entengui com un acte revulsiu en defensa de la dignitat dels artistes i pugui, potser, servir de reflexió per a imaginar i construir un futur més esperançador per al nostre jovent.

Crec, com deia Dostoievski, que la bellesa salvarà el món, però per això cal poder viure amb dignitat i tenir accés a l'educació i la cultura.

Cordialment us saluda,

Jordi Savall

Fundació Centre Internacional de Música Antiga
Camí de la Font, 2 · 08193 Bellaterra»


Per animar el programa hem posat algunes peces del seu disc premiat als Grammy del 2010 sobre la família Borja, homenatjada pel Savall en un espectacular disc-llibre amb tres CD i un DVD

dissabte, 1 novembre de 2014

Andrea Motis: La promesa es fa realitat - i 2

Programa 272

I com vaig prometre ací està la part del fabulós concert al mític Jamboree que no va tindre espai a l'anterior programa.

El completem amb algunes de les peces del seu segon disc "Feeling good", on la Motis la fa acompanyar el Chamorro per part dels membres de la Sant Andreu Jazz Band, els seus joveníssims/es companys/es de fatigues. Noms a retindre, per cert, car alguns d'eixos noms ja en tenen disc propi. Ja en parlarem...

Quina alegria escoltar gent tan jove fent-ho tan bé!

dissabte, 25 octubre de 2014

Andrea Motis: La promesa es fa realitat

Programa 271

En l'anterior programa fèiem la presentació d'una xicona de catorze anys i mig que es mostrava com un esclat dintre del panorama català del jazz, de la mà del seu "pigmalió" Joan Chamorro, artífex d'eixe petit miracle -petit en el sentit físic de la paraula, però gran en els resultats- què és la Sant Andreu Jazz Band.

Eixida d'una escola municipal -sí, sí, municipal...senyor quina enveja!- de l'Ajuntament de Barcelona, aquest projecte ja ha quallat en una sèrie de descobriments de músics -xiquetes i xiquets de menys de catorze anys o una miqueta més- què, com l'Andrea Motis, comencen a brillar amb llum pròpia com a excel.lents intèrprets. Però un altre dia tornarem a parlar de la Sant Andreu Jazz Band.

Hui toca parlar, un altre cop, de l'Andrea Motis, la més coneguda fins ara dels seus fruits  (encara que no l'única; ja en parlarem), actualment actuant ja amb nom propi o formant part de l'anomenat "Motis-Chamorro Grup", en una mostra més de generositat per part del Chamorro, sense que la seua joventut -ara ja amb déneu anys- siga cap problema. Ben al contrari, l'experiència dels quatre o cinc anys passats ja dalt de l'escenari, ben acompanyada i amb ella xuclant de tots com una esponja, li han vingut d'allò més bé, com es demostra en la música que hui escoltarem, treta de l'actuació en directe al Jamboree, eixa benemèrita institució que tots els dies de l'any, fa música de jazz en directe, el 2013, amb l'acompanyament habitual del quintet Chamorro-Motis o Motis-Chamorro, que tant se val i la presència de luxe del veterà saxofonista Scott Hamilton.

Veu madura, presència a l'escenari potent però duta amb discreció i modèstia, evident millora a la trompeta i enorme sensibilitat al saxo, evidencien una progressió per part de l'Andrea, conscient per part de la jove figura de que la música Jazz és, abans que res, fruit del coŀlectiu.

Sobren els elogis. Tan sols escolteu-la...i apunteu el seu nom en la llista de les vostres favorites.

dissabte, 11 octubre de 2014

Andrea Motis: Una promesa-1

Programa 270

En la present temporada, barrejades amb algun tema que tinga una certa actualitat o interès, hem pensat dedicar la major part dels programes possibles, en funció del material al nostre abast, a les músiques produïdes "al terreny", com a bons consumidors sostenibles (¡). És dir, anem a tractar de posar música de persones que treballen i viuen als nostres territoris.

El primer programa -i alguns més- amb esta intenció va a estar dedicat a una figura emergent del jazz català, una persona que compta ara amb dinou anys i que canta de forma excel.lent, toca la trompeta i el saxo alt i, de vegades, fins i tot es fa els arranjament de les peces interpretades. Parlem de l'Andrea Motis.

Nascuda el maig de 1995, ja va treure el seu primer disc sota el mestratge de Joan Chamorro  i criada, musicalment, en el caliu d'una institució enormement interessant, l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu, un barri de Barcelona. Un lloc on s'estan fent bé les coses.

Sota l'acurada direcció del Chamorro, la Motis ha anat creixent des dels 10 anys, en què es varen trobar a l'Escola, a una enorme velocitat, fent palesa una enorme intuïció musical i un potencial enorme dintre de la música del jazz.

Al present programa escoltaren peces de les aparegudes al seu primer disc conjunt, anomenat "Joan Chamorro presenta Andrea Motis". La música, a la web del Bandcamp, pot ser escoltada gratuïtament des de la web. El disc, aparegut al 2010, va ser gravat amb una Andrea Motis de, tan sols, quatorze anys i va ser una bomba dins del panorama jazzístic català, replegant un enorme grapat de bones crítiques. En general hi soc d'acord.

Reconec que son un més dels qui estan captivats per la qualitat, encant i bon fer de la Motis. Pense que vosaltres també ho estareu quan l'escolteu. I és el primer disc; dos més han seguit fins ara. Espere amb enorme interès el quart.

dissabte, 4 octubre de 2014

Charlie Haden s'acomiada

Programa 269

L'any 2007 li varen fer un documental a Haden. Per a posar-li música varen cridar a un vell amic i company en els finas dels 70, Keith Jarrett, amb el qual va col.laborar Haden en el American Quartet.

L'experiència els va agradar tant com el retrobament i Jarret va invitar al vell amic a sa casa on, al seu estudi casolà, varen gravar a duo un bon grapat de temes clàssics, passats tant per la seua personalitat innovadora com pel tamís d'una sensibilitat i respecte a la melodia que els feu retornar a temps anteriors a les seues incursions al free jazz.

El resultat va ser un disc inicial, publicat el 2010 i anomenat "Jasmine". Una autèntica preciositat on, com el mateix Haden va dir, un escoltava l'altre i l'altre l'escoltava a l'un i la conversa era fluida i entenedora.

Ja el 2007, Jarret patia d'un fort atac de la malaltia anomenada "síndrome de fatiga crònica". L'any passat, 2013, les seqüeles de la poliomielitis patida quan Charlie Haden tenia 15 anys varen manifestar-se de forma aguda i, en un exercici de malenconia, potser, i donat que el seu estat de salut no els permetia actuacions ni gravacions a cap dels dos, varen girar els ulls a aquelles velles gravacions del 2007 i feren una nova tria, amb un marcat caràcter d'acomiadament, indicat ja en el propi titol del disc: "Last dance".

Un títol premonitori per un disc que té alguns títols evocadors com:

  • "Everything Happens to Me"
  • "Where Can I Go Without You"
  • "Every Time We Say Goodbye"
  • La darrera peça porta per títol, simplement, "Goodbye" .

    Charlie Haden va morir l'11 de juliol de 2014 i el 13, i em pense que no va ser pas casualitat, va eixir al mercat el "Last dance".

    La música d'aquest disc pòstum, una continuació del "Jasmine", és la que aneu a escoltar al programa de hui.

    Sit tibi terra levis

    dissabte, 27 setembre de 2014

    Charlie Haden: La música d'un lluitador per la llibertat

    Programa 268

    La música de Charlie Haden va tindre, com un diamant tallat, múltiples facetes sempre esplèndides, però el seu compromís amb la llibertat i amb totes les lluites per aconseguir-la, tant al seu país com al món, va ser també una constant en la seua vida.

    De fet, el primer disc que va treure sota la seua titularitat era el d'un nombrós grup de músics, alguns d'ells d'enorme relleu ja aleshores, què, agrupats sota el nom de Liberation Music Orchestra, varen interpretar en clau de jazz temes de la Guerra Civil espanyola, encara que respectant molt l'original.

    Al 1969, el fet de assabentar-se de l'existència del Batallón Lincoln, integrat en la XV Brigada de l'exèrcit republicà (la dels combatents voluntaris internacionals), el va fer reflexionar sobre la relació d'eixa lluita i la Guerra del Viet-nam.

    La música d'aquest disc és, fonamentalment, la que aneu a escoltar al programa de hui.