Programa 204
Fletcher Henderson és un personatge bàsic en la història del jazz. La seua banda va ser la més reconeguda i respectada pels músics del seu temps i allí es formaren, fins emprendre un vol individual, persones tan importants con Coleman Hawkins , Louis Armstrong, Elmer Chambers o Don Redman.
Sols eixa nòmina de noms -i alguns més, menys coneguts a nivell popular- justificarien la seua presència en aquest programa, però la presència fonamental de Armstrong, en plena eclosió creativa, va ser el catalitzador de la revolució que dugué a terme la banda de Henserson i que la va dur a ser la pionera que revolucionaria els camins del jazz de l'època duguent-la a ser la primera banda de autèntic jazz negre que va fer canviar el rumb de la música popular de ball de blancs i negres en la direcció del que, a partir d'eixe moment, s'anomenaren orquestres de swing. Una música que va dominar l'escena de la música popular des dels anys vint fins el final de la segona guerra mundial, l'any 1945, als EE.UU. i a la resta del món occcidental.
dissabte 16 de març de 2013
dilluns 11 de març de 2013
El swing oblidat: Tommy Dorsey
Programa 203
Dintre del món de les orquestres de Swing, molt probablement, si atenem a les xifres de vendes, entre els dos o tres primers trobaríem al nostre protagonista de hui: Tommy Dorsey.
Especialitzat en un instrument poc habitual com a solista, el trombó de vares, en el qual va ser, segurament, el millor especialista tant entre els músics blancs -com ell- com entre els negres, la seua qualitat com a músic...i com a empresari el va dur a rebentar les llistes de vendes amb una música que en molts casos tan sols voreja el jazz, la seua tàctica va ser la de no reparar en despeses per contractar el millor producte que hi haguera en el mercat en eixe moment.
Així és com es va fer amb els serveis de, per exemple, l'arranjador Sy Oliver que estava amb Lunceford o amb el mismíssim Frank Sinatra com a vocalista a l'orquestra de Harry James.
De tota manera, els "mals modos" empresarials no embruten en absolut la seua brillant carrera musical que, com hem dit, el va mantindre al capdamunt de les llistes de vendes i popularitat al llarg de tota la seua carrera, pràcticament.
Dintre del món de les orquestres de Swing, molt probablement, si atenem a les xifres de vendes, entre els dos o tres primers trobaríem al nostre protagonista de hui: Tommy Dorsey.
Especialitzat en un instrument poc habitual com a solista, el trombó de vares, en el qual va ser, segurament, el millor especialista tant entre els músics blancs -com ell- com entre els negres, la seua qualitat com a músic...i com a empresari el va dur a rebentar les llistes de vendes amb una música que en molts casos tan sols voreja el jazz, la seua tàctica va ser la de no reparar en despeses per contractar el millor producte que hi haguera en el mercat en eixe moment.
Així és com es va fer amb els serveis de, per exemple, l'arranjador Sy Oliver que estava amb Lunceford o amb el mismíssim Frank Sinatra com a vocalista a l'orquestra de Harry James.
De tota manera, els "mals modos" empresarials no embruten en absolut la seua brillant carrera musical que, com hem dit, el va mantindre al capdamunt de les llistes de vendes i popularitat al llarg de tota la seua carrera, pràcticament.
dilluns 4 de març de 2013
El swing oblidat: Billy Eckstine
Programa 202
En el món de les bandes de swing, el cas de Billy Eckstine resulta d'una certa singularitat.
En uns anys en què el conflicte del sindicat de músics prohibia gravar, els innovadors del jazz de l'època, els iniciadors del be-bop, no en tenien massa feina encara que el seu entusiasme no en tenia límits.
El nostre protagonista de hui, músic i -sobretot- cantant, de raça negra, va tindre la exceŀlent idea de donar-li'ls feina creant una orquestra de swing, què normalment eren per a que la gent ballara amb elles, farcida del bo i millor dels músics què estaven revolucionant el jazz per sempre més, des de Fats Navarro a Dizzy Gillespie, de Dexter Gordon a Miles Davis, al llarg dels anys 1944-46, que són els anys on anem a centrar la música del programa.
En el resultat es nota la força i la creativitat de tot eixe grapat de músics que anaven a capgirar el món i els sons del jazz, fent una música d'avantguarda dintre d'un món, com el de les orquestres de swing, normalment no massa donades als experiments i molt preocupades per l'èxit comercial.
En el món de les bandes de swing, el cas de Billy Eckstine resulta d'una certa singularitat.
En uns anys en què el conflicte del sindicat de músics prohibia gravar, els innovadors del jazz de l'època, els iniciadors del be-bop, no en tenien massa feina encara que el seu entusiasme no en tenia límits.
El nostre protagonista de hui, músic i -sobretot- cantant, de raça negra, va tindre la exceŀlent idea de donar-li'ls feina creant una orquestra de swing, què normalment eren per a que la gent ballara amb elles, farcida del bo i millor dels músics què estaven revolucionant el jazz per sempre més, des de Fats Navarro a Dizzy Gillespie, de Dexter Gordon a Miles Davis, al llarg dels anys 1944-46, que són els anys on anem a centrar la música del programa.
En el resultat es nota la força i la creativitat de tot eixe grapat de músics que anaven a capgirar el món i els sons del jazz, fent una música d'avantguarda dintre d'un món, com el de les orquestres de swing, normalment no massa donades als experiments i molt preocupades per l'èxit comercial.
diumenge 24 de febrer de 2013
El swing oblidat: Jimmie Lunceford
Programa 201
En els anys entre el 1930 i el 1940 el jazz va tindre dues grans vessants, el be-bop i el swing.
Raons musicals, de modes i històriques han fet que si bé el bop ha gaudit i gaudeix d'una bona salut, tant en el record dels vells mestres com en una corrent prou majoritària -o quasi- dels intèrprets actuals, el món del swing ha patit una sort diferent.
Llevat dels seus més insignes representants que varen saber superar el propi sentit d'aquella música, fer ballar a la gent per ajudar-li a oblidar els efectes de la depressió del 29, molta més gent va formar orquestres de swing què, si bé hui estan quasi oblidades tant pels afeccionats com per les discogràfiques, varen assolir al seu moment una popularitat que, en molts casos, era major que la dels qui després han quedat com a "clàssics" d'aquella època (Ellington, Goodman, Calloway, etc.).
Hui anem a començar esta petita mini monografia amb un dels més famosos a la seua època, l'estil del qual algun dels "grans" tractava d'imitar per arribar connectar amb la gent com ho feia Jimmie Lunceford.
La cosa arribà al punt de que s'arribà a parlar de l'estil Lunceford què tractaven d'imitar orquestres com la del mateix Duke Ellington, a l'hora de trobar un sò que "connectara" amb la gent per fer-la ballar, què era del que menjaven els músics de llavors.
Músic negre, multi-instrumentista -encara que es solia dedicar sols a dirigir-, va tindre l'encert i la sort de agrupar una sèrie de músics que, tant en l'aspecte instrumental com en el compositiu i dels arranjaments, li varen transmetre a l'orquestra un caire especial que encantava als públics. El trompeta Sy Oliver i el saxo alt Willie Smith varen tindre un especial paper en la creació del seu famos só Lunceford.
En els anys entre el 1930 i el 1940 el jazz va tindre dues grans vessants, el be-bop i el swing.
Raons musicals, de modes i històriques han fet que si bé el bop ha gaudit i gaudeix d'una bona salut, tant en el record dels vells mestres com en una corrent prou majoritària -o quasi- dels intèrprets actuals, el món del swing ha patit una sort diferent.
Llevat dels seus més insignes representants que varen saber superar el propi sentit d'aquella música, fer ballar a la gent per ajudar-li a oblidar els efectes de la depressió del 29, molta més gent va formar orquestres de swing què, si bé hui estan quasi oblidades tant pels afeccionats com per les discogràfiques, varen assolir al seu moment una popularitat que, en molts casos, era major que la dels qui després han quedat com a "clàssics" d'aquella època (Ellington, Goodman, Calloway, etc.).
Hui anem a començar esta petita mini monografia amb un dels més famosos a la seua època, l'estil del qual algun dels "grans" tractava d'imitar per arribar connectar amb la gent com ho feia Jimmie Lunceford.
La cosa arribà al punt de que s'arribà a parlar de l'estil Lunceford què tractaven d'imitar orquestres com la del mateix Duke Ellington, a l'hora de trobar un sò que "connectara" amb la gent per fer-la ballar, què era del que menjaven els músics de llavors.
Músic negre, multi-instrumentista -encara que es solia dedicar sols a dirigir-, va tindre l'encert i la sort de agrupar una sèrie de músics que, tant en l'aspecte instrumental com en el compositiu i dels arranjaments, li varen transmetre a l'orquestra un caire especial que encantava als públics. El trompeta Sy Oliver i el saxo alt Willie Smith varen tindre un especial paper en la creació del seu famos só Lunceford.
dissabte 9 de febrer de 2013
Celebrem el nº 200 del programa amb Claude Bolling
Programa 200
Doncs sí!. Sembla mentida però hem arribat a fer ja 200 programes d'Els Camins de la Música i, a més, segons puc apreciar a les estadístiques, fins i tot hi ha gent que se'l baixa per escoltar-los!!.
No puc per menys que donar-vos les gràcies a totes les persones que seguiu el programa. Un programa atípic en una emissora atípica a unes hores un poc atípiques i amb músiques de les que no s'escolten habitualment no em creia jo, quan vaig començar a fer-ho, que tindria el seguiment que té. És una mostra de que, afortunadament, la bona música (almenys bona per mi) sempre té gent que se l'escolta.
Per celebrar-ho anem a posar una d'eixes suites què per a -el seu- trio de jazz ha escrit l'exceŀlent compositor, pianista, arranjador, etc. francés, Claude Bolling a comanda d'amics o, com en aquest cas, per al seu propi goig.
En aquest cas és una Suite per a Orquestra de Cambra i Trio de jazz i per a fer-la s'ha agenciat, ni més ni menys, que a l'ECO, abreviatura de l'English Chamber Orquestra, reputadíssim conjunt especialitzat en música de l'època clàssica (Mozart, Haydn, etc.) que ha estat dirigit per gent com Barenboim i altres d'eixa talla i que, en aquest cas, dirigeix el conjunt el seu amic i virtuós de la flauta, a més d'exceŀlent director, Jean Pierre Rampal.
Un pur goig per a l'oïda...i la resta dels sentits i un exemple nítid del tipus de música que volem difondre: senzillament, bona música!
I MOLTES GRÀCIES PER ESTAR DARRERE DE L'ALTAVEU DE LA VOSTRA RÀDIO!!
Doncs sí!. Sembla mentida però hem arribat a fer ja 200 programes d'Els Camins de la Música i, a més, segons puc apreciar a les estadístiques, fins i tot hi ha gent que se'l baixa per escoltar-los!!.
No puc per menys que donar-vos les gràcies a totes les persones que seguiu el programa. Un programa atípic en una emissora atípica a unes hores un poc atípiques i amb músiques de les que no s'escolten habitualment no em creia jo, quan vaig començar a fer-ho, que tindria el seguiment que té. És una mostra de que, afortunadament, la bona música (almenys bona per mi) sempre té gent que se l'escolta.
Per celebrar-ho anem a posar una d'eixes suites què per a -el seu- trio de jazz ha escrit l'exceŀlent compositor, pianista, arranjador, etc. francés, Claude Bolling a comanda d'amics o, com en aquest cas, per al seu propi goig.
En aquest cas és una Suite per a Orquestra de Cambra i Trio de jazz i per a fer-la s'ha agenciat, ni més ni menys, que a l'ECO, abreviatura de l'English Chamber Orquestra, reputadíssim conjunt especialitzat en música de l'època clàssica (Mozart, Haydn, etc.) que ha estat dirigit per gent com Barenboim i altres d'eixa talla i que, en aquest cas, dirigeix el conjunt el seu amic i virtuós de la flauta, a més d'exceŀlent director, Jean Pierre Rampal.
Un pur goig per a l'oïda...i la resta dels sentits i un exemple nítid del tipus de música que volem difondre: senzillament, bona música!
I MOLTES GRÀCIES PER ESTAR DARRERE DE L'ALTAVEU DE LA VOSTRA RÀDIO!!
dissabte 2 de febrer de 2013
El piano. El primer gran innovador, Beethoven
Programa 199
Ludwig van Beethoven (Bonn, Alemanya, 16 de desembre de 1770 - Viena, Àustria, 26 de març de 1827), un poc més jove que Mozart, és, sens dubte, el primer gran innovador en la tècnica del piano, com ho va ser en tantes altres coses. La transformació de la simfonia, des de les de Haydn fins la seua sublime Novena, pot ser un dels apartats més importants de la seua biografia.
Però ací el portem com a intèrpret i, sobretot, com a compositor de multitud de peces magistrals per a piano sols i per a piano en formacions de cambra, on la seua aportació teòrica va ser també decisiva en el futur desenvolupament de la història de la música occidental.
Escoltareu alguns fragments coneguts d'alguna de les seues peces més famoses, per degustar, mínimament, la mestria del geni de Bonn, en un instrument ja totalment "domesticat" menys d'un segle després de la seua invenció.
Ludwig van Beethoven (Bonn, Alemanya, 16 de desembre de 1770 - Viena, Àustria, 26 de març de 1827), un poc més jove que Mozart, és, sens dubte, el primer gran innovador en la tècnica del piano, com ho va ser en tantes altres coses. La transformació de la simfonia, des de les de Haydn fins la seua sublime Novena, pot ser un dels apartats més importants de la seua biografia.
Però ací el portem com a intèrpret i, sobretot, com a compositor de multitud de peces magistrals per a piano sols i per a piano en formacions de cambra, on la seua aportació teòrica va ser també decisiva en el futur desenvolupament de la història de la música occidental.
Escoltareu alguns fragments coneguts d'alguna de les seues peces més famoses, per degustar, mínimament, la mestria del geni de Bonn, en un instrument ja totalment "domesticat" menys d'un segle després de la seua invenció.
dissabte 19 de gener de 2013
El piano. Els primers grans de l'instrument: Mozart
Programa 198
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791), va ser, sens dubte, el primer gran compositor i intèrpret d'aquest nou instrument.
Les seues qualitats com a intèrpret a edats en les quals un xiquet normal ni tan sols pensa en altra cosa que els jocs, hàbilment aprofitades des del punt de vista "empresarial" per son pare, exceŀlent músic també, el varen fer l'intèrpret més famós, de llarg, en l'Europa de l'època i un dels compositors de moda.
Les seues improvisacions al teclat d'un d'aquells primitius piano-forte eren famoses a tot arreu, tant o més que les seues composicions escrites sobre paper pautat.
Com ja hem dit moltes vegades, la improvisació per part dels intèrprets no la varen inventar els músics de jazz al segle XX.
Hui escoltarem algunes de les peces més conegudes d'aquest prodigi Salzburgés, per a piano, en interpretacions actuals i per músics de prestigi, fen palès que l'instrument va tindre una exceŀlent acollida des de bon començament.
Cal destacar que la sonoritat de l'instrument, amb la variació dels materials i les tècniques constructives al llarg del temps d'ençà dels de Cristofori, ha fet guanyar en expressivitat, encara més, l'instrument.
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791), va ser, sens dubte, el primer gran compositor i intèrpret d'aquest nou instrument.
Les seues qualitats com a intèrpret a edats en les quals un xiquet normal ni tan sols pensa en altra cosa que els jocs, hàbilment aprofitades des del punt de vista "empresarial" per son pare, exceŀlent músic també, el varen fer l'intèrpret més famós, de llarg, en l'Europa de l'època i un dels compositors de moda.
Les seues improvisacions al teclat d'un d'aquells primitius piano-forte eren famoses a tot arreu, tant o més que les seues composicions escrites sobre paper pautat.
Com ja hem dit moltes vegades, la improvisació per part dels intèrprets no la varen inventar els músics de jazz al segle XX.
Hui escoltarem algunes de les peces més conegudes d'aquest prodigi Salzburgés, per a piano, en interpretacions actuals i per músics de prestigi, fen palès que l'instrument va tindre una exceŀlent acollida des de bon començament.
Cal destacar que la sonoritat de l'instrument, amb la variació dels materials i les tècniques constructives al llarg del temps d'ençà dels de Cristofori, ha fet guanyar en expressivitat, encara més, l'instrument.
dissabte 12 de gener de 2013
El piano, una breu ullada històrica
Programa 197
Sens dubte és el rei dels instruments musicals i, malgrat això, té una història que es podria qualificar de relativament jove. Concretament va ser cap l'any 1700 que el seu inventor, Bartolomeu Christofori, en va fer el primer que anomenà com a "Clavicémbalo de piano e forte", per fer notar que, a diferència del seu antecessor, aquest podia modular la intensitat del seu so entre fluix (piano) i fort (forte).
El nombre total dels pianos construïts per Cristofori és desconegut. Només tres en sobreviuen avui, tots ells datats en la dècada del 1720.
Hui aneu a poder escoltar una sèrie de les primeres peces escrites per al instrument, una sèrie de "12 Sonates" de Lodovico Giustini titulades Sonate da cimbalo di piano e forte detto volgarmente di martelletti. Estan interpretades en un instrument construït seguint les instruccions de l'època, cosa que es fa notar en l'escassa sonoritat de l'instrument, comparat amb els dels pianos actuals.
Sens dubte és el rei dels instruments musicals i, malgrat això, té una història que es podria qualificar de relativament jove. Concretament va ser cap l'any 1700 que el seu inventor, Bartolomeu Christofori, en va fer el primer que anomenà com a "Clavicémbalo de piano e forte", per fer notar que, a diferència del seu antecessor, aquest podia modular la intensitat del seu so entre fluix (piano) i fort (forte).
El nombre total dels pianos construïts per Cristofori és desconegut. Només tres en sobreviuen avui, tots ells datats en la dècada del 1720.
Hui aneu a poder escoltar una sèrie de les primeres peces escrites per al instrument, una sèrie de "12 Sonates" de Lodovico Giustini titulades Sonate da cimbalo di piano e forte detto volgarmente di martelletti. Estan interpretades en un instrument construït seguint les instruccions de l'època, cosa que es fa notar en l'escassa sonoritat de l'instrument, comparat amb els dels pianos actuals.
dissabte 29 de desembre de 2012
Violi summit i adéu a Alfaro
Programa 196
En aquests dies, el 13 de desembre de 2012, ens ha deixat per sempre més Andreu Alfaro. Com diria Josep Pla, un dels homenots que la cultura catalana pot lluir al segle XX amb tot d'orgull, malgrat que a ell li feia una miqueta de vergonya anomenar-se artista. Com va dir Raimon, era més bé un "torsimany de metalls". Descanse en pau i resignem-se a que la vida continue com si res.
Respecte a la música anem a posar-vos hui un concert gravat pels quatre dels violinistes més importants de la història del jazz, Grapelli, Ponty, Stuff Smith i un quart, el danés Sven Asmussen, que acompanyats per un trio rítmic van fer un sol i únic concert editat sota el títol "Violin Summit", amb raó.
Alegria i "bon rotllo" a cabassades.
Que ho gaudiu.
En aquests dies, el 13 de desembre de 2012, ens ha deixat per sempre més Andreu Alfaro. Com diria Josep Pla, un dels homenots que la cultura catalana pot lluir al segle XX amb tot d'orgull, malgrat que a ell li feia una miqueta de vergonya anomenar-se artista. Com va dir Raimon, era més bé un "torsimany de metalls". Descanse en pau i resignem-se a que la vida continue com si res.
Respecte a la música anem a posar-vos hui un concert gravat pels quatre dels violinistes més importants de la història del jazz, Grapelli, Ponty, Stuff Smith i un quart, el danés Sven Asmussen, que acompanyats per un trio rítmic van fer un sol i únic concert editat sota el títol "Violin Summit", amb raó.
Alegria i "bon rotllo" a cabassades.
Que ho gaudiu.
dissabte 22 de desembre de 2012
El violí en el jazz: La innovació, Jean Luc Ponty i 3
Programa 195
L'evolució natural de la seua música el va dur a Jean Luc Ponty a explorar els camins del que s'anomenà llavors rock "simfònic". Camí obert pels seguidors de Miles Davis, com Chick Corea i el seu grup "Return to Forever", amb el qual va treballar un temps, les cases gravadores pressionaven també en crear etiquetes del tipus "New Age Music".
Però en un viatge a la seua França nadiua, Ponty es va trobar amb la sorpresa d'un grup de músics africans què, per raons diverses (en molts casos per exili polític o guerres als seus països) estaven vivint a França i allí estaven fent una música què, si bé utilitzava majoritàriament instruments elèctrics "rockers", ho feia per construir una música on els ritmes de les seues terres originals els feien construir unes mescles que li varen interessar i va gravar alguns discos amb aquests músics.
Avui en dia, Ponty és un valor segur de la música del segle XXI, no sols del jazz.
Un dels seus experiments més interessants dels darrers anys va ser la formació, per a uns quants concerts, d'un trio anomenat "The Rite of Strings", amb el baixista Stanley Clarke i el guitarrista Al di Meola, per a una sèrie d'actuacions en directe que van gaudir d'un enorme èxit.
L'evolució natural de la seua música el va dur a Jean Luc Ponty a explorar els camins del que s'anomenà llavors rock "simfònic". Camí obert pels seguidors de Miles Davis, com Chick Corea i el seu grup "Return to Forever", amb el qual va treballar un temps, les cases gravadores pressionaven també en crear etiquetes del tipus "New Age Music".
Però en un viatge a la seua França nadiua, Ponty es va trobar amb la sorpresa d'un grup de músics africans què, per raons diverses (en molts casos per exili polític o guerres als seus països) estaven vivint a França i allí estaven fent una música què, si bé utilitzava majoritàriament instruments elèctrics "rockers", ho feia per construir una música on els ritmes de les seues terres originals els feien construir unes mescles que li varen interessar i va gravar alguns discos amb aquests músics.
Avui en dia, Ponty és un valor segur de la música del segle XXI, no sols del jazz.
Un dels seus experiments més interessants dels darrers anys va ser la formació, per a uns quants concerts, d'un trio anomenat "The Rite of Strings", amb el baixista Stanley Clarke i el guitarrista Al di Meola, per a una sèrie d'actuacions en directe que van gaudir d'un enorme èxit.
dissabte 15 de desembre de 2012
El violí en el jazz: La innovació, Jean Luc Ponty-2
Programa 194
Un cop passat per l'experiència Zappa, Jean-Luc Ponty va madurar la seua personalitat, tant instrumental com compositiva.
En el primer aspecte, la seua adopció del violí elèctric, amb modificacions de la seua collita (violins amb cinc o sis cordes), el seu só sec, sense el vibrato característic dels instrumentistes de violí, junt amb la sonoritat elèctrica, que podia ser confosa amb la d'una guitarra elèctrica, etc...
En l'aspecte compositiu, la seua completíssima formació musical el dugué a fer peces llargues, fins i tot simfonies en varis moviments, que li facilitava el donar-li ales a les seues necessitats expressives.
El só contemporani arribava al violí en el jazz amb les aportacions, ja definitives, d'un Jean-Luc Ponty en plena possessió de totes les seues capacitats expressives, tant instrumentals com compositives.
Un cop passat per l'experiència Zappa, Jean-Luc Ponty va madurar la seua personalitat, tant instrumental com compositiva.
En el primer aspecte, la seua adopció del violí elèctric, amb modificacions de la seua collita (violins amb cinc o sis cordes), el seu só sec, sense el vibrato característic dels instrumentistes de violí, junt amb la sonoritat elèctrica, que podia ser confosa amb la d'una guitarra elèctrica, etc...
En l'aspecte compositiu, la seua completíssima formació musical el dugué a fer peces llargues, fins i tot simfonies en varis moviments, que li facilitava el donar-li ales a les seues necessitats expressives.
El só contemporani arribava al violí en el jazz amb les aportacions, ja definitives, d'un Jean-Luc Ponty en plena possessió de totes les seues capacitats expressives, tant instrumentals com compositives.
dissabte 8 de desembre de 2012
El violí en el jazz: La innovació, Jean Luc Ponty-1
Programa 193
Fill de pares músics professionals tots dos, els seus estudis el varen dur al conservatori on, malgrat que la seua idea inicial era la d'estudiar direcció d'orquestra, finalment es va decantar pel violí on el francés Jean-Luc Ponty es va graduar amb tots els honors possibles de la seua promoció (nº 1, premi d'honor, etc.).
Els seus primers anys de carrera professional es varen produir en una de les orquestres franceses més conegudes de música de cambra, l'Orquestra Lamoureux.
Però una visita als locals, a "les caves" on es feia música de jazz li va introduir el cuquet de la música negra i ja no el va abandonar mai més.
"Emigrat" musicalment als EE.UU. per viure en l'ambient que pertocava, el mismíssim Frank Zappa el va apadrinar en el seu primer disc, recolzat per una abundant banda de vora vint músics dirigits per Zappa en un disc on es barrejaven l'avantguarda roquera, l'electrònica i la jazzística en composicions del mateix Zappa.
I aixina començà tot...
Fill de pares músics professionals tots dos, els seus estudis el varen dur al conservatori on, malgrat que la seua idea inicial era la d'estudiar direcció d'orquestra, finalment es va decantar pel violí on el francés Jean-Luc Ponty es va graduar amb tots els honors possibles de la seua promoció (nº 1, premi d'honor, etc.).
Els seus primers anys de carrera professional es varen produir en una de les orquestres franceses més conegudes de música de cambra, l'Orquestra Lamoureux.
Però una visita als locals, a "les caves" on es feia música de jazz li va introduir el cuquet de la música negra i ja no el va abandonar mai més.
"Emigrat" musicalment als EE.UU. per viure en l'ambient que pertocava, el mismíssim Frank Zappa el va apadrinar en el seu primer disc, recolzat per una abundant banda de vora vint músics dirigits per Zappa en un disc on es barrejaven l'avantguarda roquera, l'electrònica i la jazzística en composicions del mateix Zappa.
I aixina començà tot...
dissabte 1 de desembre de 2012
El violí en el jazz: Stephane Grapelli, i 3
Programa 192
Després de la mort del seu company i meitat del seu cos -quasi- Django Reinhardt, la carrera de Grapelli es va perllongar actuant amb pràcticament qualsevol cosa que es moguera en el món del jazz, de la música brasilera i, fins i tot, del pop en algun cas. Això sí, donant-li sempre el seu segell personal a tot el que tocava i a tots els qui se li acostaven.
Una autèntica llegenda i el violinista de jazz més popular, sens dubte, de tots els temps.
Ací podeu gaudir d'una actuació amb McCoy Tyner.
Després de la mort del seu company i meitat del seu cos -quasi- Django Reinhardt, la carrera de Grapelli es va perllongar actuant amb pràcticament qualsevol cosa que es moguera en el món del jazz, de la música brasilera i, fins i tot, del pop en algun cas. Això sí, donant-li sempre el seu segell personal a tot el que tocava i a tots els qui se li acostaven.
Una autèntica llegenda i el violinista de jazz més popular, sens dubte, de tots els temps.
Ací podeu gaudir d'una actuació amb McCoy Tyner.
El violí en el jazz: Stephane Grapelli al Blue Note - 2
Programa 191
Amb 87 anys, la criatura, i amb la vitalitat que ja vaig comentar-vos la setmana passada, entre el 9 i l'11 de novembre de 1995 Grapelli va fer una actuació al famós club Blue Note de Nova York, amb els qui en aquell moment eren els seus acompanyants habituals.
Tota una mostra de mestria on la veterania es notaria si li poguérem veure la cara perquè, per vitalitat i tècnica, cap ni un diria que l'intèrpret és un home que està més a prop de la norantena que dels vuitanta.
Per a passar-se-ho bé, picar de peus a terra quan va de swing o treure el mocador quan es posa romàntic.
Amb 87 anys, la criatura, i amb la vitalitat que ja vaig comentar-vos la setmana passada, entre el 9 i l'11 de novembre de 1995 Grapelli va fer una actuació al famós club Blue Note de Nova York, amb els qui en aquell moment eren els seus acompanyants habituals.
Tota una mostra de mestria on la veterania es notaria si li poguérem veure la cara perquè, per vitalitat i tècnica, cap ni un diria que l'intèrpret és un home que està més a prop de la norantena que dels vuitanta.
Per a passar-se-ho bé, picar de peus a terra quan va de swing o treure el mocador quan es posa romàntic.
El violí en el jazz: Stephane Grapelli - 1
Programa 190
Si hi ha en el món del jazz un violinista que haja arribat a un màxim de popularitat, mantinguda de manera constant al llarg de tota la seua llarga vida de 89 anys, eixe ha estat, sense cap mena de dubte, Stephane Grapelli.
Amb una joventut dissortada per circumstàncies històriques i vitals, aprengué a guanyar-se la vida des de ben menut amb la música. Pianista i, sobretot, violinista, Grapelli ha mantingut intacta la seua tècnica i el seu swing impecable i elegant al llarg de tota la seua carrera, que és com dir tota la seua vida, car es va morir tocant fins l'últim dia com qui diu.
La primera part de la seua trajectòria, segurament la més brillant, va estar indissolublement lligada a la del geni gitano de la guitarra Django Reinhardt i truncada amb la mort prematura d'aquest, amb el que formava un duet màgic.
Amb una ampla discografia, anem a dedicar-li dos programes amb l'habitual esbós biogràfic i un altre enmig -el pròxim- amb una actuació en directe.
Si hi ha en el món del jazz un violinista que haja arribat a un màxim de popularitat, mantinguda de manera constant al llarg de tota la seua llarga vida de 89 anys, eixe ha estat, sense cap mena de dubte, Stephane Grapelli.
Amb una joventut dissortada per circumstàncies històriques i vitals, aprengué a guanyar-se la vida des de ben menut amb la música. Pianista i, sobretot, violinista, Grapelli ha mantingut intacta la seua tècnica i el seu swing impecable i elegant al llarg de tota la seua carrera, que és com dir tota la seua vida, car es va morir tocant fins l'últim dia com qui diu.
La primera part de la seua trajectòria, segurament la més brillant, va estar indissolublement lligada a la del geni gitano de la guitarra Django Reinhardt i truncada amb la mort prematura d'aquest, amb el que formava un duet màgic.
Amb una ampla discografia, anem a dedicar-li dos programes amb l'habitual esbós biogràfic i un altre enmig -el pròxim- amb una actuació en directe.
El violí en el jazz: Eddie South
Programa 189
Heus ací un cas típic de racisme als USA.
El nostre protagonista de hui, al contrari del cas del del programa anterior, Joe Venutti, sí que va estudiar música al conservatori i acabà la carrera de violí com calia. Però eren temps foscos per la població negra al seu país i, malgrat l'opinió unànime dels crítics en el sentit de que hauria destacat com a violinista clàssic, en la seua època era totalment impensable que hi haguera un músic negre en una orquestra simfònica. Això que es varen(m) perdre els amants de la clàssica i que guanyaren(m) els qui ens agrada el jazz.
Eddie South, amb una sonoritat límpida i un ritme com sols la gent negra pot tindre, va regnar en l'escàs regne dels violinistes de jazz al llarg de tota la seua vida, amb molt poca competència en allò que pertoca a la tècnica.
Música deliciosa interpretada de manera impol·luta i un swing abassegador.
Heus ací un cas típic de racisme als USA.
El nostre protagonista de hui, al contrari del cas del del programa anterior, Joe Venutti, sí que va estudiar música al conservatori i acabà la carrera de violí com calia. Però eren temps foscos per la població negra al seu país i, malgrat l'opinió unànime dels crítics en el sentit de que hauria destacat com a violinista clàssic, en la seua època era totalment impensable que hi haguera un músic negre en una orquestra simfònica. Això que es varen(m) perdre els amants de la clàssica i que guanyaren(m) els qui ens agrada el jazz.
Eddie South, amb una sonoritat límpida i un ritme com sols la gent negra pot tindre, va regnar en l'escàs regne dels violinistes de jazz al llarg de tota la seua vida, amb molt poca competència en allò que pertoca a la tècnica.
Música deliciosa interpretada de manera impol·luta i un swing abassegador.
El violí en el jazz: Joe Venutti
Programa 188
El violí, per les seues característiques mecàniques de poca capacitat per emetre amb un volum alt, no ha tingut una vida fàcil com instrument solista en el món del jazz. Els instruments de vent de les bandes de Nova Orleans, o el piano, eren els protagonistes en els primers temps del jazz. Recordem que el paper actual del contrabaix va ser fet, inicialment, pels trombons, amb més projecció sonora en una banda de vent.
Amb l'arribada de les orquestres de ball de jazz i les "big band" la cosa se'ls posà un poc millor, però ha estat sempre un instrument amb poca rellevància dintre del món jazzístic.
Precisament per eixa raó, destaquen encara més les escasses figures que aquest instrument ha donat en aquell àmbit. La primera de la qual tenim constància suficient, amb gravacions discogràfiques suficients, és el nostre protagonista de hui.
Joe Venutti, emigrant italià, va destacar en les primeries del jazz. Amb una tècnica prou heterodoxa, segurament pel seu caràcter autodidacta, la seua aportació és la primera, històricament, amb llegat fonogràfic suficient.
El violí, per les seues característiques mecàniques de poca capacitat per emetre amb un volum alt, no ha tingut una vida fàcil com instrument solista en el món del jazz. Els instruments de vent de les bandes de Nova Orleans, o el piano, eren els protagonistes en els primers temps del jazz. Recordem que el paper actual del contrabaix va ser fet, inicialment, pels trombons, amb més projecció sonora en una banda de vent.
Amb l'arribada de les orquestres de ball de jazz i les "big band" la cosa se'ls posà un poc millor, però ha estat sempre un instrument amb poca rellevància dintre del món jazzístic.
Precisament per eixa raó, destaquen encara més les escasses figures que aquest instrument ha donat en aquell àmbit. La primera de la qual tenim constància suficient, amb gravacions discogràfiques suficients, és el nostre protagonista de hui.
Joe Venutti, emigrant italià, va destacar en les primeries del jazz. Amb una tècnica prou heterodoxa, segurament pel seu caràcter autodidacta, la seua aportació és la primera, històricament, amb llegat fonogràfic suficient.
Beatles forever! i 2
Programa 187
Més versions dels quatre de Liverpool, per gent que s'ha sentit inspirada per la seua música i, és clar, un parell de temes amb la versió original.
A destacar la versió del "Come together" de Avishai Cohen. Impressionant!!
Vos el recomane. Música dels Beatles, adobada amb alguns comentaris de records d'un servidor de vostés, sobre l'època. Per exemple, les circumstàncies de l'estrena mundial del "All you need is love".
Coses de l'edat...de qui vos parla.
Més versions dels quatre de Liverpool, per gent que s'ha sentit inspirada per la seua música i, és clar, un parell de temes amb la versió original.
A destacar la versió del "Come together" de Avishai Cohen. Impressionant!!
Vos el recomane. Música dels Beatles, adobada amb alguns comentaris de records d'un servidor de vostés, sobre l'època. Per exemple, les circumstàncies de l'estrena mundial del "All you need is love".
Coses de l'edat...de qui vos parla.
dijous 1 de novembre de 2012
Beatles forever!-1
Programa 186
"Aquest 5 d'octubre de 1962, eixirà al carrer el "Love me do", el nostre primer disc", comentaven excitats quatre xicons de classe obrera de Liverpool.
Cinquanta anys més tard tothom es sap de memòria els seus noms, peripècies vitals i...les seues cançons.
Versionats una i mil vegades per tot tipus de formacions, tant grans orquestres simfòniques com per gent del pop, del jazz, grans divos de l'òpera i "tutti quanti" -què diria el Fuster- aquest aniversari no podia passa desapercebut en un programa com aquest
Però no anem a posar-vos les versions originals, que tothom es sabeu de memòria. Hem fet una acurada tria de versions dignes de tal nom. Vull dir, no "covers", imitacions millors o pitjors de l'original, si no interpretacions de gent amb la talla suficient com per a fer "seues" les cançons estimades per tanta gent, amb una adequada dosi d'originalitat i inspiració. Gent del pop, del rock i del jazz, fonamentalment. Bé, i alguna versió dels propis protagonistes, clar.
A fruir-ne!!
"Aquest 5 d'octubre de 1962, eixirà al carrer el "Love me do", el nostre primer disc", comentaven excitats quatre xicons de classe obrera de Liverpool.
Cinquanta anys més tard tothom es sap de memòria els seus noms, peripècies vitals i...les seues cançons.
Versionats una i mil vegades per tot tipus de formacions, tant grans orquestres simfòniques com per gent del pop, del jazz, grans divos de l'òpera i "tutti quanti" -què diria el Fuster- aquest aniversari no podia passa desapercebut en un programa com aquest
Però no anem a posar-vos les versions originals, que tothom es sabeu de memòria. Hem fet una acurada tria de versions dignes de tal nom. Vull dir, no "covers", imitacions millors o pitjors de l'original, si no interpretacions de gent amb la talla suficient com per a fer "seues" les cançons estimades per tanta gent, amb una adequada dosi d'originalitat i inspiració. Gent del pop, del rock i del jazz, fonamentalment. Bé, i alguna versió dels propis protagonistes, clar.
A fruir-ne!!
Astor Piazzolla i Gerry Mulligan
Programa 185
Els qui escolteu amb freqüència aquest programa ja sabeu que tinc una especial debilitat pel Piazzolla, del qui podeu veure un interessant documental ací.
En aquest cas, amb ocasió d'una actuació a Itàlia del mestre argentí, es va trobar amb el seu amic Gerry Mulligan, amb el què havia coincidit com a alumne de Nadia Boulanger anys enrere. Era l'ocasió que esperaven feia temps per tocar junts i no la varen desaprofitar.
A destacar la ductilitat de Gerry Mulligan, què fa del seu saxo baríton un instrument "porteny" més.
Els qui escolteu amb freqüència aquest programa ja sabeu que tinc una especial debilitat pel Piazzolla, del qui podeu veure un interessant documental ací.
En aquest cas, amb ocasió d'una actuació a Itàlia del mestre argentí, es va trobar amb el seu amic Gerry Mulligan, amb el què havia coincidit com a alumne de Nadia Boulanger anys enrere. Era l'ocasió que esperaven feia temps per tocar junts i no la varen desaprofitar.
A destacar la ductilitat de Gerry Mulligan, què fa del seu saxo baríton un instrument "porteny" més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)