Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta chick corea. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta chick corea. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dijous, 23 d’abril del 2026

Richie Beirach: Around Frederic Mompou

 Programa 752

Nascut a New York el 23 de maig de 1957, Richard Alan (Richie) Beirach, des de ben menut fins als divuit anys, ja estudiava piano i música amb el pianista clàssic James Palmieri, al qual li reconeix un enorme deute, “James Palmieri em va ensenyar tot el que sé sobre el piano. Em va fer comprendre el significat profund de la música", va dir Beirach.

Però a tretze anys, l'escolta dins del disc Milestones de Miles Davis, d'una cançó tradicional arranjada per Ahmad Jahmal "Billy Boy" a les mans del pianista Red Garland, va descobrir-li a Richie Beirach el jazz. Arran d'aquell moment la seua perspectiva musical va canviar de forma decisiva dedicant-se ja, per sempre més, al jazz, encara que mai va oblidar Beethoven, Mozart, etc., cosa que es deixa veure al disc del programa.

Malgrat que tenia una profunda coneixença de la teoria musical i de la tècnica
pianística, mai va deixar d'estudiar amb diversos mestres. L'any 2001 arran de fer una gira europea, va ser contractat l'any 2003 per ensenyar piano jazz al Mendelssohn-Bartholdy Hochschule de Lepizig; hi va romandre quinze anys, fins que una greu i llarga malaltia el va dur a la mort el darrer 26 de gener d'enguany.

La seua trajectòria va ser la d'un explorador constant de nous camins. La crítica diu que en ell s'escolten ecos, al llarg de la seua trajectòria, des d'Art Tatum a Chick Corea, passant per Bill Evans, McCoy Tyner, Davis i Coltrane entre altres i, clar, els inicials estudis dels clàssics s'hi veuen reflectits també a la seua música.

Si observeu la breu llista de músics apuntada podreu copsar que la seua va ser una constant evolució a la recerca d'un llenguatge propi, però sempre obert a tot el que anava escoltant.

Parlant dels seus interessos harmònics, va dir: "Sempre hi ha hagut cromatisme, des de Bach, però la diferència és que cada nota cromàtica que Bach va escriure va resoldre's en un to d'acord cap amunt o cap avall. Molt satisfactori, molt bonic. Però (Col)Trane i Schönberg i Berg, Miles, McCoy, Herbie Hancock... van crear un llenguatge que tenia la capacitat d'una nota cromàtica melòdica de llarga durada, de no resoldre's d'aquesta manera. I això obre tot l'assumpte. Això és el que van portar els anys seixanta."

I, en efecte, als anys seixanta s'embarcà en la fructífera drecera que el jazz va trobar amb la seua variant anomenada "fusió", escoltant els sons i els ritmes del Rock i, sobretot, del "funk" que -pense jo- ha guanyat una partida important en el prolífic arbre que al jazz se li va obrir als anys seixanta, amb una aproximació als teclats electrònics; també en el cas de Beirach.

Te una prolífica discografia en la qual es troba una llarguíssima etapa de treball amb el saxofonista (i moltes coses més) Dave Liebman, que va interrompre al llarg de la dècada dels 80' amb actuacions a piano sol, tornant a treballar amb petits grups -trios fonamentalment- i gravant una sèrie de tres treballs en trio de visions jazzístiques de Bartok, Monteverdi i... Mompou, clar, amb el violinista clàssic alemany, encara que obert a opcions més arriscades, Gregor Huebner, i el baixista txec George Mraz, amb una original i incisiva forma d'integrar-se amb els seus companys.

Gran part del camí de Beirach amb el contrapunt post-bop i l'harmonia contemporània i la melodia li va valer un sobrenom per part de la crítica: El Codi o, simplement, Codi.

Respecte de la gravació que escoltareu al programa es tracta de peces extretes i tractades per Beirach de l'obra "Música Callada", la més coneguda de Frederic Mompou, què, en escoltar-les interpretades per la barcelonesa Alícia de Larrocha, amiga seua, li suggeriren immediatament improvisacions. La bona acollida del seu disc anterior, "Round about Bartok", amb aproximacions jazzístiques a aqueix compositor i també de Scriabin, Kodaly i altres músics de l'àrea oriental europea, el varen decidir a provar fortuna amb Mompou. Amb un excel·lent resultat, crec jo.

La formació és la mateixa als tres discos: ell al piano i arranjaments, Gregor Huebner al violí i George Mraz al baix.

Música d'alta intensitat emocional -com li correspon a l'obra de Mompou-, profunditat espiritual i sobrietat tècnica, més enfilada al cor que a l'oïda. 

A gaudir en més d'una escolta si es volen descobrir tots els seus suggeriments.

dijous, 29 de gener del 2026

Les músiques -quasi- inclassificables: Chick Corea i Return to Forever

Programa 741


De manera quasi paral·lela en el temps, la reacció a la revolució bebop va ser molt semblant a l'ocorreguda amb el que va ocórrer -sobretot a la Gran Bretanya- després de la dissolució dels Beatles.

La consolidació dels instruments electrònics i una certa mirada enrere estilística, junt amb l'ambició de més consideració "cultural" de la música feta per alguns músics inquiets, amb ànsies de renovació, d'evolució, va fer que a la Gran Bretanya apareguera l'anomenat rock simfònic (Yes, ELP, King Crimson, Rick Wakeman...).

Al món del jazz, l'explosió del bop i l'aparició del "free" va deixar prou descol·locada molta gent afeccionada...i a molts músics. Però d'entre la professió hi ha gent que sempre té la necessitat imperiosa de definir la seua personalitat. Sense oblidar el passat jazzístic, sense ignorar la tradició acadèmica i... sense que allò que es feia a l'altra vora de l'Atlàntic els deixara indiferents.

Chick Corea, un músic que sempre es va mantindre en perpètua evolució tractant de trobar la seua veu, mirant de no "perdre el tren" d'allò que ja se sentia de forma aclaparadora a les ràdios, rock&roll, funkie, soul, etc., va apuntar-se també a eixe corrent renovador en el qual el jazz era el "pal de paller" de la seua música, però en el que van entrar, de forma decidida, els nous sons derivats de tota la varietat electrònica. Molta crítica va afirmar que la influència decidida del disc que se sentirà al programa, venia d'aquells músics que, a la Gran Bretanya, havien entrat amb força amb allò del Rock Simfònic, tocant, fins i tot, amb orquestres simfòniques, amb resultats estètics prou dubtosos en eixos casos.

Amb una formació molt variada al llarg de la seua curta existència (1972-1977), encara que hi hagué algunes reunions posteriors per a fer gires amb alguns d'ells, el disc que sona hui al programa "Romantic Warrior", sí que va tindre l'encert de harmonitzar les ànimes musicals de, sobretot, dos músics imaginatius, Chick Corea als teclats i piano, i John McLaughlin a les guitarres, acompanyats amb un genial Lenny White a les percussions i el creatiu baix de Stanley Clarke.

El disc, publicat a finals el 1976, va ser un èxit total -més del milió de vendes- i va ser una consagració definitiva als EUA del jazz-fusió (amb permís de Miles Davis...).

Pel que sembla, tant al Corea com a McLaughlin els va semblar que ja havien arribat a la cimera del que podien fer junts, i després d'un darrer disc, no massa afortunat, varen decidir anar cadascú pel seu compte, fundant-se la Chick Corea Electric Band i la Mahavishnu Orquestra. Però l'eco del Guerrer Romántic va quedar com una fita, per sempre més, del magistral gir d'una de les diverses branques que, des d'aleshores, formen la història del jazz.

dijous, 21 de novembre del 2024

Un music italià de jazz s'enamora del flamenc: Yuri Storione

Programa 693


No és d'ara. Des dels temps pioners dels "Jazz Flamenco" de Pedro Iturralde, gravats en 1968 y 1959, encara que editats a Espanya en 1974, la publicació de discos en els que es tractava de extreure el suc del flamenc i fusionar-lo amb el jazz post bebop han anat augmentant en quantitat i en qualitat. Musics com el pianista gadità Chano Dominguez i l'empenta renovadora del conjunt de Paco de Lucia -que ja havia participat, molt jovenet, als discos de l'Iturralde- varen suposar la definitiva fita per a que s'obriguera la porta a molts variats intents de fusió jazz-flamenc, no sempre reeixits.

Caldria destacar, per al meu gust, el Flamenco Big Band, del nostre Perico Sambeat, de l'any 2008, o el darrer del 2023, Roneando, on la seua mestria en el llenguatge jazzístic i la perfecta assimilació dels ritmes flamencs li han fet treure dues obres exemplars en aquest camp.

No han estat sols els músics de per ací el qui han tractar d'acostar-se al flamenc, d'una forma més o menys afortunada, destacant composicions de Chick Corea, que va actuar en diverses ocasions amb Paco de Lucía, i el "Sketches of Spain" del duo Gil Evans/Miles Davis entre les obres més conegudes.

Hui en dia són multitud els musics de fora de les nostres fronteres que han estat atrets pel flamenc; és el cas del nostre protagonista de hui, el pianista italià Yuri Storione (Sicilia 1993), que després de haver gravat -i actuat- amb Perico Sambeat fa alguns anys, ara ens lliura un disc on la seua proximitat al flamenc se'ns mostra amb total nitidesa, acoblant als seus ritmes una destacada facilitat improvisadora i una tècnica pianística neta, acollidora, que enganxa des del primer moment.

Al disc Brisa Andaluza compta amb l'acompanyament de flauta, contrabaix, bateria, palmes i la intervenció d'una cantant en la peça més típicament jazzística del disc. Un disc que s'escolta amb molt de gust i que deixa molt bon sabor de boca.

Caldrà seguir la pista d'aquest pianista italià, publicat per la incansable "Sedajazz Records"
___________________________________________________

No podem deixar sense esmentar el desastre produit a les instaŀlacions de Sedajazz a les darreres inundacions del 29 d'octubre d'enguany. Des d'ací volem enviar-li a Latino i tota la seua colla el nostre afecte i els desitjos d'una pronta tornada a la (dessitjable) normalitat, pel bé de la nostra cultura musical, per a la qual l'esforç de Sedajazz, des de la seua posició de franctiradors, ens resulta imprescindible. I per a les persones que ens han deixat en aquest terrible drama, el nostre afectuós record.

Molt d'ànim, bona gent!!


dijous, 10 d’octubre del 2024

Chick Corea Simfònic: L'Orquestra del ADDA d'Alacant i més gent

Programa 688


Una cinquantena d'anys, mig segle abasta la presència activa, important, d'un gegant musical anomenat Chick Corea.

Des del seu primer disc, publicat l'any 1966 liderant un quintet amb ell al piano, la trajectòria d'aquest importantíssim instrumentista i prolífic compositor ha anat sempre cap amunt.

Ja el seu primer àlbum en solitari va ser rebut amb una excel·lent acollida, allà pels temps del hard-bop i amb la psicodèlia amarant les oïdes de la gent amb sons nous que influenciaren els nous camins del jazz. Com que al nostre Camins hi ha una abundant sèrie de programes a ell dedicats, no vaig a fer ara un esbós de la seua trajectòria, que va comptar amb una sòlida formació musical tant jazzística com clàssica.

La música que s'escolta al present programa és un homenatge, un agraïment, que una jove orquestra simfònica, la de l'ADDA d'Alacant amb el seu jove director Josep Vicent al davant, ha encomanat al reconegut pianista, compositor i arranjador argentí Emilio Solla, que agafara un grapat de composicions de Corea, triades al llarg de tota la seua trajectòria, i fera arranjaments per a trio de jazz -el de Solla- i orquestra simfònica. El resultat és excel·lent i la nominació tant per als Grammy Llatins com per als Grammy nord-americans són una prova de l'èxit de l'empresa.

Els arranjaments tenen tots ells un enorme sabor llatí -cosa que no m'acaba de convéncer- explicable per la personalitat de l'adaptador, però que, al meu parer, desdibuixa un poc la llarga i variada, variadíssima trajectòria de Chick Corea, que va anar des del hard-bop a la fusió de la mà de Miles Davis, amb una música "quasi rockera" amb els Return to Forever,  jazz-fusió, incursions vàries en la clàssica i jo-que-sé quantes coses més.

La gravació s'enriqueix amb la presència del nostre trompetista, David Pastor, en una molt brillant intervenció, del saxo i la veu del cantaor Antonio Lizana i la important col·laboració d'un mite, Paquito D'Rivera, en dues peces d'impagable mestria, cosa gens d'estranyar en aquest mite del latin-jazz, amb tants Grammys que haurà perdut el compte.

Una bona iniciativa de la gent de l'ADDA Orquestra i, supose, del seu jove director Josep Vicent, que ens fa esperar noves aventures caminant dreceres innovadores dintre de l'àmbit, massa vegades convencional, de les programacions de les grans orquestres.

dijous, 12 d’octubre del 2023

El piano del saxo (de Charlie Parker): Bud Powell

 
Programa 646



Als anteriors dos programes vàrem escoltar Art Tatum, considerat com el primer músic de jazz que, tècnicament, havia assolit un domini complet del piano, amb la utilització completa dels pedals i una tècnica musical interpretativa que treia profit de totes les seues possibilitats expressives i sonores. Malgrat haver arribat a conéixer, i acceptar, les innovacions que a les acaballes dels 50' aparegueren, amb els "be-bop", no va integrar-se en aquest grup.

Més jove, car nasqué l'any 1924, 15 anys després de Tatum, Bud Powell, malgrat no arribar a la perfecció tècnica i musical d'aquell, sí que va integrar-se, totalment, en les noves concepcions que, liderades per Charlie Parker, trencaren absolutament amb la imatge del jazz com a música per a ballar, com era el cas de la que estava de moda la dècada anterior, el swing.

Nascut a Nova York, en una família de músics, va rebre ja als cinc anys la seua primera formació musical, a casa i fora d'ella, destacant ja a deu anys en interpretar a l'estil de Fats Waller en festes privades.

A mitjan anys 40', va conéixer Thleonius Monk, que al va apadrinar i introduir als cercles on, amb els modos avantguardistes de Charlie Parker, Dizzy Gillespie i el mateix Monk, estava quallant el "be-bop". El jove Powell, després d'algunes experiències amb l'orquestra de Cootie Williams, entre altres, va abandonar definitivament el "stride" al modo de Fats Waller i va integrar-se al grup inicial dels "boppers".

Amb una digitació vertiginosa de la ma dreta, el seu estil desenrotllava, a la perfecció, les concepcions estètiques del "be-bop" com a música a la qual calia prestar atenció, reclamant un paper semblant al que ja tenien els músics de l'anomenada música "culta": una manifestació de la sensibilitat, els sentiments i la necessitat expressiva dels afroamericans, que reclamaven el seu lloc a la història de la cultura, nord-americana inicialment, encara que la seua influència ja arribava aleshores als cercles més innovadors dels àmbits de la música culta europea.

La seua forma d'improvisar amb la mà dreta, de forma totalment vertiginosa, va fer que se'l batejara com al "Charlie Parker del piano"  pels seus arpegis i cromatismes, que seguien les petjades de l'estil de Parker.

Amb els pianistes Art Tatum, Billy Kyle i Thelonious Monk, el trompetista Dizzy Gillespie i el saxofonista Charlie Parker, Powell aviat es va convertir en un dels pianistes de jazz més influents de l'època.

Als seus solos, Bud Powell va ser dels que van eliminar pràcticament les funcions més acceptades de la mà esquerra, que va ser reduïda a cops breus, sovint sincopats, d'acords de dues o tres notes que suporten línies llargues i senzilles amb la mà dreta, forma que es va convertir en l'enfocament acceptat per al jazz modern dels següents 20 anys. En el seu millor moment, Powell va tenir la velocitat i la destresa per mantenir-se i acoblar-se perfectament amb Parker i Gillespie en els seus solos. Sols l'arribada els anys seixanta de pianistes com McCoy Tyner o Bill Evans van renovar el piano jazzístic.

A la seua discografia, no massa abundant, es troba sovint àlbums on alternen peces a piano sol amb altres a trio, on va desenvolupar una
difícil tasca a causa de la seua forma velocíssima d'interpretar els solos.

La seua influència ha estat reconeguda per la majoria de pianistes posteriors: Horace Silver, Carmen McRae, Wynton Kelly, McCoy Tyner and Chick Corea, entre altres han declarat sentir-se, d'una manera o l'altra, hereus de les seues idees musicals. Cal destacar també la seua tasca com a compositor, amb destacades peces convertides en clàssics.

Les col·laboracions amb altres coneguts músics varen ser abundants, amb gent com Art Blakey, Dexter Gordon, Charles MIngus o J.J.Jhonson.

Lamentablement, la seua salut psíquica -amb la qual inclús feia broma- no va ser massa bona, això es va afegir a l'alcoholisme, entre altres causes, adquirit a les llargues nits de "jam sessions" amb alta ingesta de cervesa, i algun incident violent, el varen dur per més d'un any a un sanatori psiquiàtric als anys 1947/48. Tot plegat va anar degradant les seues capacitats.

Dos anys finals de vida errant, de vagabund i fins i tot dormint al carrer, varen acabar amb ell, físicament, encara que ja feia algun temps que era sols una trista ombra com a músic.

El 31 de juliol de 1966, amb 41 anys, va morir a un hospital de Nova York.

dijous, 9 de març del 2023

El jazz arriba a totes les terres: L'adzerbaidjana Aziza Mustafa Zadeh

Programa 626



Ja fa temps que està demostrat que el jazz, com a fórmula musical laxa on hi cap qualsevol música del món que estiga interpretada per un artista sensible a allò que sona al món, acaba engolint la música d'aquesta persona, integrant-la en la gran família que, arreu del món, formen les músiques i els músics que es troben còmodes amb aquesta adscripció.

Aziza Mustafa Zadeh va nàixer a Bakú, la capital de l'Azerbaidjan, l'any 1969 d'una família que treballava el món artístic. Els seus pares, ben aviat, s'adonaren de les condicions que la xiqueta tenia per a la música i li varen ajudar a estudiar i preparar-se sòlidament. 

No els va decebre l'Aziza i ja de xiqueta va demostrar bones maneres amb el cant de les músiques de la seua terra i amb el piano. Eixos arrels de la seua terra nadiua no l'han abandonat i la seua música troba ara la inspiració tant en els músics clàssics -declara adorar Bach i Chopin- com, sobretot, en les seues arrels nadiues i, evidentment, en jazzmen com Chick Corea o Keith Jarret, segons sembla.

Pràcticament desconeguda en l'actualitat pels afeccionats al jazz de per ací, va començar una exitosa carrera als EE.UU. amb la publicació del seu primer disc el 1991. Ara resideix a Alemanya i el seu àmbit d'actuació solen ser els països del nord i l'est d'Europa.

La seua prodigiosa veu de soprano, ben treballada i dotada, la deixa fer meravelles vocals inusuals al món del jazz, acostant-la a les capacitats de les cantants líriques, com hem tractat de demostrar amb la interpretació que posem al programa de l'ària de la Reina de la Nit de La Flauta Màgica de Mozart, extreta d'un disc seu del 2007, Contrasts 2: Opera Jazz

Al disc que escoltareu, Dance of Fire, una gravació de 1996 amb peces de la seua autoria que il·lustraven una pel·lícula, i com a conseqüència de l'èxit del seus dos primers discs, va estar acompanyada per primeres figures del moment com Al Di Meola a la guitarra, Stanley Clark al baix, Omar Hakim a la bateria i el saxofonista Bill Evans. No va importar. El piano i la veu de la Aziza Mustafa Zadeh va sobreeixir a la tasca dels seus il·lustres acompanyants.

Recomane la recerca d'actuacions seues a la xarxa. Un jazz un poc insòlit, però d'altíssima qualitat

dijous, 25 de març del 2021

Chick Corea: L'acomiadament -i 3

 Programa 543


Al pas per aquest món d’un gegant en totes les categories del jazz, Chick Corea, 22 vegades guanyador del premi Grammy, virtuós del teclat com a pianista, compositor i arranjador, què ha guanyat, per la seva aportació i amplitud musical, tots els premis i reconeixements. Amb tot el mereixement una figura llegendària del jazz.

Al programa de hui aneu a escoltar algunes peces extretes dels seus dos darrers treballs publicats, "Antidot" i "Trilogy 2".

 Més enllà de la gamma de composicions i col·laboracions en solitari de Corea, hi ha l’amplitud de bandes d’avantguarda (i no) que va formar al llarg de sis dècades. Una llista destacada inclou el grup seminal de fusió jazz-rock Return to Forever als anys 70, el Chick Corea Elecktric Band a finals dels 80 i la tripulació de cinc estrelles de la Five Peace Band amb John McLaughlin i la seua el banda èctrico/acústica.

Sobretot Corea va tenir una carrera inicial com a teclista del grup de fusió de jazz de Miles Davis en evolució a finals dels anys 60, sovint al costat dels seus dotats companys Herbie Hancock, Keith Jarrett i Joe Zawinul. Una llista parcial inclou Stanley Clarke, Al Di Meola, Joe Farrell, Pat Metheny, Charlie Haden, Gary Burton, Brad Mehldau, John Scofield, John McLaughlin i innombrables talents més destacats.

L'enorme impacte, èxits i aportacions musicals de Corea també són testimoni del seu talent magistral com a piaChick Coreanista de jazz, innovador compositiu amb influències d'una àmplia gamma de músiques del món. Les seves direccions creatives inclouen moltes encarnacions amb interpretacions culturals i ètniques en estil i instrumentació. No coneixia fronteres.

El 2018, va dir com veia ell el paper de l'artista: "Tenim la missió de sortir per aquí i ser un antídot contra la guerra i tot el costat fosc del que passa al planeta Terra. Som els que entren i recorden a la gent la seva creativitat ".

Com a líder de moltes bandes de jazz de primera línia i d'avantguarda, no va buscar ni semblava necessitar la llum del protagonisme. En canvi, la força de les seves composicions, arranjaments i teclat va marcar el ritme per comptar amb músics extraordinaris com Stanley Clarke, Al Di Meola, Lenny White, John McLaughlin, John Patitucci, Christian McBride, Paco de lucía, Carles Benavant, Jorge Pardo, Niño Josele i molts altres artistes, què varen agafar aire per a les seues carreres al seu costat.

Queda clar que el seu impacte és alhora sincer i entranyable. Un llegat en el contingut musical, però també en la humanitat.

L'anunci de la seva mort a les xarxes socials incloïa paraules del propi Corea: "Vull donar les gràcies a tots els que heu ajudat a mantenir els focs musicals al llarg del meu viatge. Que tinc l'esperança que aquells que tinguen una idea de tocar, escriure, interpretar o d'una altra manera, feu-ho. Si no és per vosaltres, per la resta de nosaltres. No només el món necessita més artistes, sinó que també és molt divertit ". "I als meus increïbles amics músics que han estat com la meva família des que els conec: ha estat una benedicció i un honor aprendre i tocar amb tots vosaltres. La meva missió sempre ha estat portar l'alegria de crear a qualsevol lloc que pogués i haver-ho fet amb tots els artistes que admiro tan afectuosament: aquesta ha estat la riquesa de la meva vida ".

Amen a tot això.

Nota: La base del text està extreta d'aquest article, amb lleugers retocs. Em va semblar tan escaient que no calia dir massa més.

dijous, 18 de març del 2021

Una inflexió important: Chick Corea - 2

 Programa 542

 


Una personalitat inquieta com la de Chick Corea va passejar-se per tots els camins del jazz al llarg de la seua vida, algunes amb "desviacions" importants respecte de l'ortodòxia (?) del jazz.

Els finals dels anys 50 del segle passat varen veure el trencament amb el bebop per part de gent afroamericana, fonamentalment, reivindicant la bandera de la llibertat total (també) a l'hora d'interpretar música de jazz, sense cap "respecte" a la melodia, al ritme ni a res que sonara a cosa reglada o acceptada.

Chick Corea no va ser aliè a aquestes influències, i després de passar per varies formacions, incloent-hi la de Stan Getz i altres de l'àrea del bebop i derivades, va formar un grup anomenat Circle que es decantà clarament pel free-jazz. 

L'experiència sembla que no li va resultar satisfactòria, i el seu pas per la secta de la Cienciologia li va fer reflexionar sobre la necessitat de fer una música més acostada a la sensibilitat majoritària (?) de la gent, molt influïda ja per la potent entrada en escena del Rock-and-roll i de les noves tendències melòdiques del naixent Pop. D'eixa reflexió va nàixer el grup que escoltareu hui, Return to Forever, l'any 1971.

Inicialment la seua música va decantar-se pel so llatí i, fonamentalment, la música brasilera, llavors totalment de moda amb l'esclat de la bossa-nova.. Malgrat que el seu primer disc va tindre una acceptable acollida, que el temps ha anat decantant al seu favor, va suposar que la crítica especialitzada, amb una certa raó, criticara agrament eixe gir de Corea, perillosament acostat a una música comercial sense ambicions. La cosa afortunadament, junt, sembla, al seu allunyament de la secta, el va fer virar a poc  poc la idea de la música a fer al Return to Forever.  

Va ser el seu pas pels grups que Miles Davis va formar per gravar dos discos fonamentals en la història de Davis i del jazz, el "In a Silent Way" i, sobretot, el "Bitches Brew", pedra miliar en l'explosió del jazz-rock, amb la incorporació decidida i sense complexes dels instruments elèctrics i els sintetitzadors, el que va decidir Chick Corea a, en part al cinquè disc del grup, sobretot, però, al sisè, el "Romantic Warrior"  (1976) què aneu a escoltar hui, a decantar-se clarament pels sons elèctrics i els ritmes rockers i funkies en una afortunada fusió amb el jazz. L'èxit va ser fulminant i el disc és el més venut de la seua trajectòria, amb més de 500.000 còpies (jo en tinc una...).

Allò va dividir la crítica entre gent a favor i gent decididament en contra, però el pas ja estava donat i el disc i els músics del grup varen escampar-se, en dissoldre'l Corea, formant alguns dels grups més fonamentals d'aquesta fusió jazz-rock, com Wheater Report i la Mahavishnu Orquestra.

El nostre protagonista, però, no va quedar-se aturat...

 

Nota: Demanem disculpes per l'errada que ha fet que aquest programa no es publicara la data prevista de l'11 de març

 

dimecres, 3 de març del 2021

La desaparició d'una ment inquieta:Chick Corea - 1

 Programa 541

Ja a la primera temporada del "Camins de la música" dedicàrem dos programes a Chick Corea, aquest creador infatigable de nous camins en el món del jazz. Lamentablement el dia 9 de febrer de 2021 ens ha deixat aquest fabulós music, que ha deixat un enorme rastre de seguidors i deixebles (segurament el més conegut ara siga el baixista Avishai Cohen).

Amb motiu d'aquest acomiadament anem a fer tres programes monogràfics. Al primer, el de hui, aneu a escoltar el segon disc que isqué sota la seua titularitat, encara que, amb vint-i-set anys, ja havia passat per molts i variats grups, dels que allò que li va quedar més arrelat va ser el seu pas per bandes de sons llatins, so què ha perdurat fins el seu penúltim disc. 

No és aquesta la línia de la gravació que anem a escoltar, que s'anomena "Now He Sings, Now He Sobs". El disc, de l'any 1968, va ser rebut amb enorme entusiasme i, per a molta crítica, és un dels millors seus, si no el millor, malgrat ser una publicació primerenca d'un artista que ha publicat més de noranta discos de titular i rebut més de seixanta nominacions i més de vint premis als Grammy. Tota una fita.

En aquest disc el Corea innovador ja es presenta de forma evident, amb uns sons que, deixant enrere el bebop, anunciava una nova forma, tant de tocar el piano com de tractar les peces, que el col·locava en una nítida avantguarda sonora, on aleshores també s'havia endinsat més gent del jazz, com la gent del free-jazz, què ja havien llençat les seues propostes.No era esta la línia de Chick Corea, que no abandonava la melodia, amb un tractament, però, nítidament trencador.



dijous, 7 de maig del 2020

Quan entre el flamenc i el jazz no hi ha línia divisòria: El "Trio"

Programa 511

Quantes vegades s'ha parlat -hem parlat- de la ductilitat del jazz per mesclar-se amb altres músiques?

El cas del programa de hui n'és una mostra excel·lent de com, quan hi ha músics de talent i que, en aquest cas a més, han "mamat" de les dues músiques des de ben joves, la cosa flueix amb naturalitat, sense que semble que fan esforços, més o menys artificiosos, per tractar d'arribar a eixa fusió.

Carles Benavent (baix elèctric), Tino di Geraldo (bateria) y Jorge Pardo (saxos tenor i soprano i flauta, en aquest cas) varen treure a la llum, a les darreries del 2018 el seu tercer disc conjunt. 20 anys després de la primera constància gravada d'una actuació seua, un directe a Sevilla (El concierto en Sevilla) l'any 1998, i 10 després del segon disc, en aquest cas d'estudi, treuen un altre disc, també d'estudi, "Flamenco Leaks".

Les biografies d'aquests tres músics,  pense, són sobradament conegudes ací a l'estat espanyol on han passejat, amb la mateixa solvència i facilitat, pràcticament tota la gamma de músiques possibles, llevat de la clàssica. Grups de pop, rock, música folklòrica, a més del flamenc, músiques d'arrel variat de la mediterrània i per suposat, jazz, molt de jazz (i de flamenc, és clar, d'on varen eixir, formant part del sextet de Paco de Lucía) on han acompanyat gent de la talla de Chick Corea, per esmentar sols un dels qui ha cridat a esta gent per fer coses "diferents". Perquè eixa és la "gràcia" d'aquests músics: saben acoblar-se a tot tipus de música com si la tocaren des de sempre.

Ells, però, varen néixer i créixer, literalment, escoltant flamenc i això és el que flueix per les seues venes. Però la seua inquietud artística i la seua qualitat musical, la seua curiositat innata els ha dut a caminar per moltíssims carrers. Això sí, sempre, al darrere, s'escolta -com un rerefons impalpable- l'esperit del flamenc.

Malgrat el seu títol, però, el Flamenco Leaks és un disc de jazz per totes les vores. Un jazz autèntic, dominat, contingut en la seua expressivitat de forma voluntària, però amb una mestria insuperable.

L'única cosa que em sap greu és que, com que tots tres en tenen els seus projectes personals, es troben sols de deu en deu anys. Esperem que a l'altra tarden menys...

dijous, 16 d’abril del 2020

L'enyor per la infantesa d'Avishai Cohen - 1970

Programa 509

Després d'haver destacat tocant amb el grup del llegendari pianista de jazz Chick Corea als anys 90, el baixista israelià Avishai Cohen s'ha convertit en un intèrpret i líder de banda amb un so estilísticament expansiu.

El seu àlbum d'estudi "1970" publicat el 2017, presenta aquest enfocament ampli amb un conjunt de composicions originals i cançons tradicionals del seu Israel nadiu. Cançons, moltes d'elles, amb una certa consciència social en un sentit de germandat global, emmarcades en estils que van dels tradicionals sons del mediterrani oriental, al jazz, el pop i la fusió amarades pel sentit de les músiques del món del seu any de naixement. Amalgama de música popular jueva, pop i les cançons sefardites en Ladino que sentia a la seua mare mentre creixia.

És palés, en la seua forma d'acostar-se a l'instrument, el característic estil del baixista Jaco Pastorius i les influències de les col·laboracions amb artistes pop com Joni Mitchell i altres. Junt amb la seva personal tècnica de baix, gran part de l'àlbum es basa en la veu de Cohen . Amb un to de baríton, càlid i intimista, Cohen no és cap cantant virtuós sinó un instrument més que sona en el conjunt amb la resta d'instruments com una presència més.

Els músics que formen el grup reunit per a aquest disc, anomenat "Eastern Unit Project", l'acompanyen de manera impecable en el seu so, estilísticament integrador, destacant, des de la meua perspectiva, la presència d'Elyasaf Bishari, baix (elèctric), teclats i Oud, instrument que emmarca  i dóna el color mediterrani de moltes de les peces del disc.

Tot i que no es tracta d'un àlbum de jazz en cap sentit estricte, hi ha una llibertat i una obertura a la música del 1970 que s'acobla perfectament amb els esforços passats de l'Avishai. La declarada intenció de fer una música que "sonara" com la que ell escoltava la dècada dels 70', quan era un xiquet, encara que la immensa majoria dels temes són de composició pròpia, fa que almenys a mi, en certs moments, em recorde molt l'ambient musical de gent com Stewie Wonder i el món del "soul" en general.

Un disc curiós, potser una miqueta atípic en el món del jazz, però que ha estat el disc que millor li ha funcionat comercialment. Escolteu-lo i comproveu la causa.

Com crec que cal fer justícia a la presència de tots els músics d'aquest projecte, cap d'ells conegut, vos els pose a continuació.

Avishai Cohen, Arreglista, baix (acústic), baix (elèctric), compositor, bateria, piano, artista primari, productor, vocals, Wah Wah Bass
Sherrod Barnes, Guitarra
Elyasaf Bishari, Arranjador, baix (elèctric), teclats, Oud, Vocals
Jonatan Daskal, Arranjador, Fender Rhodes, Teclats
Itamar Doari, Percussió, vocals
Ltamar Doari, Percussió
Julia Klain, Violí
Tal Kohavi, Tambor
Yael Shapira, Violoncel, arranjaments de cordes

dijous, 5 de setembre del 2019

NES. Bombons mediterranis fets a València

Programa 478

De tant en tant, seguint la pista d'un músic que hem conegut per un projecte, tirant del fil, ens trobem amb un altre projecte interessant. Aquest ha estat el cas.

Com contem al programa, seguint la pista del percussionista David Gadea, que treballa al disc de l'Andrés Belmonte escoltat al programa anterior, ens varem trobar amb un grup interessantíssim què, com sol succeir-me, simplement m'agrada i què no soc capaç de classificar en cap estil musical.

A la seua web, supose que redactada per algú de la gravadora, se'ls anomena com a "La nova revelació del jazz mediterrani".  "Mediterrani" opine que sí, però "jazz", vols dir?  No dubte que aixina se li poden obrir portes per a actuacions als diversos festivals de jazz que hi ha arreu del món i on, darrerament, igual actua Chick Corea -és un dir- que un quadre flamenc on hi ha algú que toca un saxo(?). Ja sabem que hui, això de les etiquetes en música, sempre les carrega el dimoni... de la comercialitat.

De tota manera, regirant per internet he trobat un vídeo, que teniu enllaçat al final del post, que demostra que l'any 2015 ja existien. Com he pogut no assabentar-me abans!? Ací sí que es pot dir que el flaire és més jazzístic que altra cosa, però... pense que el seu estil s'ha decantat i ara és, almenys al disc, més complex, més subtil, més sofisticat que a l'actuació del 2015.

En cap moment diré que el disc no té bona música, NO!!, ben al contrari, la música d'aquest disc està plena del que jo anomene al programa "bombons musicals". Cal degustar-los a poc a poc i més d'una vegada, potser, per  aquells que no estiguen disposats a obrir bé les orelles a la bona música,  així, sense etiquetes.

Originals sí que ho són, això sí. La mescla de personal és realment atípica. Una cantant i violoncel·lista, amb formació clàssica, nascuda i formada a França, de pares algerians, Nesrina Belmokh, què igual toca a l'Orquestra del Teatre de l'Òpera valencià, Reina Sofia, que es va a girar amb els del Cirque du Soleil. Un altre violoncel·lista francès, també de formació clàssica, però que té l'atreviment (?) d'utilitzar el "loop pedal" (!) amb el seu cel·lo,  i què ha participat a grups de jazz i "coses" com els també difícilment classificables "Jerez Texas", Matthieu Saglio. I "last but not least" està el saforenc David Gadea, multiinstrumentista de percussions vàries que ha participat a projectes de música antiga, jazz, pop, i...ara amb els NES.

No sempre estes mescles ixen bé. No és aquest el cas. El disc de NES ens fa venir ganes d'escoltar-lo una i altra vegada. Quin gènere és el què toquen? Ni ho sabria definir ni m'importa: senzillament és bona música interpretada en tres idiomes i amb moltes sonoritats, què ens fan vindre al cap moltes referències diferents, interpretada amb una solvència, sensibilitat i personalitat què ens fa esperar amb impaciència el seu pròxim disc i, si hi ha sort i s'acosten per ací, anar a escoltar-los en directe. Té que ser com anar menjant-se una caixa de bombons de licor, amb mil gustos diferents però tots deliciosos, i que, en acabar de menjar-se'ls, ens deixa un cert regust de xocolata i eixa sensació que ens deixa l'alcohol quan s'ha pres la -moderada- quantitat suficient per flotar i excitar els sentits.


Feu una cerca per internet i trobareu un grapat d'actuacions filmades, a la seua web i a les dels membres del grup, que us faran entendre millor QUÈ SÓN NES. Vos pagarà la pena. 

dijous, 18 d’octubre del 2018

Chick Corea. North Sea Festival 2003

Programa 438

 En els seus 40 anys de carrera, el pianista, compositor i "leader" de diverses formacions, Armando Anthony 'Chick' Corea ha fet tants registres en tants estils, que és difícil de dibuixar breument la seva carrera. Corea va debutar a principis dels seixanta a les bandes llatines de Mongo Santamaria i Willie Bobo. Unir-se al grup del trompetista Blue Mitchell en '64 va conduir al seu canvi al jazz.

 El seu propi primer disc va sortir al '66: 'Tones for Joans's Bones', un exercici exitós i inspirador. Dos anys més tard Corea es va unir al grup de Miles Davis per explorar les possibilitats d'una fusió entre el jazz i el rock. Aquest esdeveniment va posar el seu nom al mapa de jazz permanentment. 


El 1970 es va dedicar a tocar free-jazz i atonal amb el seu grup Circle. El llatí, el bop, la fusió i el free-jazz van mantenir-se com a estils que Corea continuaria tocant alternativament o simultània durant els següents trenta anys.

 Després de l'èxit de la fusió Return to Forever en els anys setanta, va establir la famosa Chick Corea Elektric Band en els anys vuitanta. Els fanàtics han estat esperant anys per a la reunió d'aquesta virtuosa companyia i l'any 2003 serien recompensats per la seva paciència.

dijous, 11 de gener del 2018

Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack De Johnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.

dijous, 1 de juny del 2017

La darrera trobada de dos mestres: Bill Evans i Jim Hall

Programa 385

El disc que anem a escoltar hui, "Undercurrent" junta per darrera vegada -i ho varen fer poques- a dos mestres: Bill Evans al piano i Jim Hall a la guitarra elèctrica.

Quan ho van editar el 1962 les tendències del gènere s'afirmaven cap a l'estil modal que desembocaria posteriorment en el jazz rock i altres variacions. Per això llavors no va ser un disc convencional, sinó un de trist, nostàlgic, amb melodies interpretades de manera agredolça, però alhora apassionades, amb harmonies que donaven una última volta de rosca a fórmules ja conegudes. Tampoc un duo de jazz, per aquells dies, era cosa habitual.

A més, l'atmosfera que té el disc és difícil d'igualar; potser només puga comparar-se amb el "Kind of blue" de Miles Davis on, casualment, Bill Evans va estar a càrrec de l'arranjament de totes les cançons junt amb Gil Evans, menys una.

Gravat encara sota l'impacte per a Evans de la mort del baixista Scott LaFaro, la música resulta agradable, íntima, amb un so suau, vellutat, que enganxa des del primer moment i, a més, gravat quan els camins del jazz que més es venia anaven ja per la via de les fusions amb el rock, l'electrònica i tots els discos que anaven treient Chick Corea, Miles Davis i molts més, a meitat camí entre l'evolució "natural" del jazz i les pressions de les gravadores per millorar les vendes d'una música que, en aquell moment i després del pas pel bop, el free i altres experiències avantguardístiques (?), semblava allunyar-se mes i mes del gran públic i, per tant, de les vendes.

Malgrat tot, en "Undercurrent" està molt present l'essència del jazz, l'espontaneïtat, la improvisació, el diàleg en el qual els egos li deixen espai a la música (una altra diferència radical amb el rock) i això és un condiment clau per a la seva transcendència , perquè ací cada cançó és un oceà inacabable, un magma de colors.

Tots dos van morir a Nova York i és difícil no recordar-ho, sobretot quan sona "Skating in Central Park", una de les interpretacions més boniques i subtils d'aquest disc.

dijous, 15 de desembre del 2016

Un treballador de la música: Michael Brecker

Programa 362

Arran d'una malaltia d'uns dos anys i mig, Michael Brecker va morir a l'edat de 57 anys al gener de 2007. Com a resultat de les seves innovacions estilístiques i harmòniques, M.Brecker és -probablement- el saxofonista més influent dels últims 30 anys i és un dels més estudiats instrumentistes contemporanis a les escoles de música a tot el món. Va també guanyar en vida 13 Grammy i 2 més de manera pòstuma amb el seu album "Pilgrimage", publicat pocs mesos després de la seua mort i l'única gravació feta íntegrament amb composicions seues del qual anem a escoltar algunes hui.

Nascut en una família d'afecció musical el 1949, el pare de Michael Brecker - advocat i pianista afeccionat de jazz - va dur Michael i el seu germà gran Randy per veure a Miles Davis, Thelonious Monk i Duke Ellington actuar en viu. Mentre Randy va prendre la trompeta, Michael va iniciar els seus estudis en el clarinet i el saxo alt. Impressionat pel geni de John Coltrane, M.Brecker va canviar al saxo tenor de ben jove.

Vora l'any 70 els Brecker es va traslladar a Nova York, treballant amb bandes de R&B, rock i jazz -per ells no hi havia més que música- treballant amb diverses bandes de rock i R&B abans de fundar amb Randy un grup de jazz-rock pioner "Dreams"en 1970. L'any 1973 els germans van formar els Brecker Brothers - una de les bandes més innovadores i reeixides de fusió jazz-funk de la dècada, amb la qual aconseguiren els seu primer Grammy.

Temps després, els germans varen adquirir un local on acudien gent de la música, entre ells el vibrafonista Mike Mainieri,  amb elqual formà l'influent grup Steps Ahead el 1979. Més Grammy varen vindre amb els seus discos.

Als anys 70 i 80 M.Brecker va gravar i tocar amb una gran varietat de gent, tant del pop-rock com del jazz. Molts d'eixos solos que escoltàreu amb gent com Eric Clapton, Aerosmith, Joni Mitchell,  Paul Simon, Frank Sinatra, Bruce Springsteen, Steely Dan o Frank Zappa, entre altres molts (700 gravacions fetes al llarg de la seua vida!) són seus. Això, a més de col·laboracions amb Herbie Hancock, Chick Corea, Chet Baker, George Benson, Quincy Jones, Charles Mingus, Jaco Pastorius, McCoy Tyner, Pat Metheny...

Un autèntic treballador de la música, molt més prestigiat entre els seus col·legues que conegut pel gran públic. De fet Michael Brecker va gravar el seu primer disc com a líder en 1987. Aquest debut en solitari va ser triat com "Àlbum de Jazz de l'Any" en les dues revistes Downbeat i Jazziz.Va ser seu primer Grammy individual...als 38 anys. El 1990 ser nomenat "Millor Solista de l'Any" per Jazzlife i "Home de Jazz de l'Any". Gairebé al mateix temps, M. Brecker va girar amb Herbie Hancock i McCoy Tyner.

Al juny de 2002, M.Brecker, Hancock i el trompetista Roy Hargrove varen fer l'àlbum que escoltàreu el programa passat "Directions in Music: Live at Massey Hall". Algú pot donar més en 57 anys de vida?

El 2003 va treballar en un registre amb una gran formació, un quindectet amb cordes incloses, "Wide Angles" que va guanyar dos Grammy. Recomane la seua audició.

L'agost de 2004, M.Brecker va començar el seu calvari que durà fins el 2007 i, malalt i tot va poder completar el seu disc pòstum "Pilgrimage", ja esmentat, amb Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack DeJohnette. Va rebre crítiques estel·lars a partir del seu llançament al maig de 2007 i rebé 2 Grammy més, pòstumament.

Una vida plena malgrat que va ser relativament curta. Per cert, va consagrar l'ús de l'EWI (electronic wind instrument) que molta gent va adoptant en lloc del saxo. Un innovació més que va aportar.

D'ell ha dit un crític que "No es trobarà millor exemple de l'evolució estilística que Michael Brecker, indiscutiblement l'estilista tenor més influent dels últims 25 anys."

dijous, 30 de juliol del 2015

Avishai Cohen: l'aventura de la música

Programa 302

No és la primera vegada que al programa gaudim de la música del músic israelià Avishai Cohen. La carrera del contrabaixista de varis primeres figures del jazz actual, com Danilo Perez o Kurt Rosenwinkel, va fer un salt definitiu el 1997 quan Chick Corea el va cridar i, després, el va apadrinar gravant els seus primers quatre discos al segell gravador del propi Corea ‘Stretch / Concord Records'.

El disc del programa de hui, "Almah" representa un pas endavant més en   la seua trajectòria de "fusió" de la música clàssica i el jazz, cada cop més escorada cap al primer camp, amb tocs de les músiques populars de la seua àrea cultural àrab-israelià i, de forma àmplia, la música d'alé "mediterrània" , però sense perdre l'altre alé, el jazzístic. De fet en discos anteriors ja havia inclòs músiques sefardites i àrabs.

El disc "Almah" exhibeix una formació atípica amb un anormal quartet de corda, amb un violí, dues violes i un violoncel, acompanyats per un oboè o un corn anglés i el seu trio habitual de piano bateria i ell mateix. Eclecticisme clarament inclinat a la sonoritat "clàssica" que va marcant, cada cop més, la seua excel·llent carrera artística.

Per gaudir d'una bona música sense complexes estilístics.

dissabte, 17 de gener del 2015

Chick Corea. El mestre en la intimitat


Programa 280

Al començament del concert fet a Quebec a principis del 2014, Chick Corea diu que no té cap programa massa preparat i que va a tocar com si estiguera a la saleta de sa casa; una forma de dir que allò que anava a tocar era coses que, simplement, li agradaven.

El títol de "Portraits" fa referència, segons diu ell, a què les obres interpretades són la representació que per ell tenen els autors o les pròpies peces. És un àlbum doble on al primer CD hi ha cançons d'aquells artistes amics i admirats, de l'àmbit del jazz. A destacar la peça dedicada a Paco de Lucía, que admirava moltíssim i del qual era molt bon amic. És la peça més llarga del disc.

Al segon CD, que no escoltarem hui, es lliura a improvisar, més o menys, sobre peces de Scriabin i Bartók, músics que admira, i a interpretar una part de les peces contingudes en un dels seus discos de piano sol, "Children's songs", fet sota la influència del propi Bartók.
Malgrat les seues lleus desviacions del jazz, acostan-se al rock i al funkie -injustament criticades fortament per alguns crítics- la seua mestria dintre del món del piano de jazz contemporani...i de sempre és ja innegable i el seu nom lluirà permanentment com una de les estreles de la història del jazz al costat de gent com Bill Evans, Bud Powell o Thelonius Monk, per dir alguns noms.

dissabte, 30 de novembre del 2013

Dones de jazz no vocal: Geri Allen - 1

Programa 235

Hi ha persones que a la història del jazz, per raons ben variades, resten una mica fora dels focus. És aquest el cas de  la nostra personatge de hui: Geri Allen.

Influenciada  inicialment per gent de l'avantguarda del jazz del 60, com Herbie Hancock o Chick Corea, a poc a poc i a base d'un constant treball d'investigació i recerca d'un estíl personal, ha aconseguit tindre una veu pròpia què, encara que poc estimada pel públic, és enormement respectada al món  professional.

Pianista, compositora, arranjadora i docent i investigadora de la història del jazz, la seua trajectòria ha caminat i camina per múltiples camins musicals, dintre del camp del jazz.

dissabte, 22 de desembre del 2012

El violí en el jazz: La innovació, Jean Luc Ponty i 3

Programa 195

L'evolució natural de la seua música el va dur a Jean Luc Ponty a explorar els camins del que s'anomenà llavors rock "simfònic". Camí obert pels seguidors de Miles Davis, com Chick Corea i el seu grup "Return to Forever", amb el qual va treballar un temps, les cases gravadores pressionaven també en crear etiquetes del tipus "New Age Music".

Però en un viatge a la seua França nadiua, Ponty es va trobar amb la sorpresa d'un grup de músics africans què, per raons diverses (en molts casos per exili polític o guerres als seus països) estaven vivint a França i allí estaven fent una música què, si bé utilitzava majoritàriament instruments elèctrics "rockers",  ho feia per construir una música on els ritmes de les seues terres originals els feien construir unes mescles que li varen interessar i va gravar alguns discos amb aquests músics.

Avui en dia, Ponty és un valor segur de la música del segle XXI, no sols del jazz.

Un dels seus experiments més interessants dels darrers anys va ser la formació, per a uns quants concerts, d'un trio anomenat "The Rite of Strings", amb el baixista Stanley Clarke i el guitarrista Al di Meola, per a una sèrie d'actuacions en directe que van gaudir d'un enorme èxit.